30 de gener de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Boria avall.
Al comensar la passada centuria, quan encara's mantenía ben sencer lo carreró del Mill, quan ni's somniava que haguessen d'obrirse dos carrers anomenats de Jaume I y de la Princesa, quan la presó estava situada en la devallada del séu nom mateix y donava a la cantonada de la Tapinería y a las plassas del Angel y del Rey, subsistía per certs delictes un molt antich cástich, consistint en treure al culpable a la vergonya o passarlo Boria avall. Heus aquí lo qu'he pogut saberne per mólt pochs documents y per algún testimoni de vista.
A l'hora assenyalada, de la porta que tenía la presó al entrar de la plassa del Rey, eixia'l nunci real progonant a sò de trompeta'l delicte (1) . Probablement l'acompanyarían algutzirs (2) y qui sap si fins algún altre funcionari, donchs no és de creure que la representació de la justicia en aquell acte's limités a oficials tan mínims com un algutzir y un nunci o a un de tan degradat com lo de botxí. Lo delinqüent –o los delinqüents, perque hi havia ocasions en que se'n treya més d'un a la vegada– seguía a cavall d'un ase, lligat de peus y mans y despullat de cintura en amunt si's tractava d'un home; en aquestas; lo botxí, que, vestit de negre ab calsa curta y ostentant una escala d'argent en lo barret com a divisa del seu ofici, anava acompanyat de son estira cordetas, a cada cantonada que passavan –entre totas las del tránzit feyan el número de cent, – amb una paleta de sóla, donava al criminal tants açots com eran los cents a que se l'havía condemnat. Pera la conservació del orde y pera evitar tota violencia, seguía una guarda de minyons de la esquadra. Eixida ja la professó sinistra entre mig d'inmensa gentada curiosa, trencava per la devallada de la presó, y passant per dessota l'arch y entre las dúas vellas torras que'l sostenían , travessant la plassa del Angel, anava Boria avall. D'aquí vingué la segona y més usual denominació que tingué en nostra ciutat l'acte de passar per la vergonya o traure a la vergonya.
Des de la Boria, pel carrer de Moncada, se dirigía al carrer Ample, y pel de la Ciutat, arribava a la plassa Nova. Allí hi havía un fogó encés en el qual era posada a caldejar una marca de ferre, la qual aplicava'l botxí a l'esquena del sentenciat. "Lo gemech y contorsió del infelís, aixís com lo fum y la pudor que despedían sas carns, explicavan la barbaritat del cástich", diu un autor modern (3). Després de la marca, lo culpable era tornat a la presó, ahont lo botxí li posava sal y vinagre a las feridas.
L'esmentat cástich no sempre duya en los qui'l sufrían la exemplaritat que se n'esperava. Contan que un dels darrers que'l sofriren, home ja vell que l'havía merescut per lladre, tot passant, va sentir que algú exclamava:
Peró ademés de semblants mérits, que ja eran més que suficients lo fet que aném a contar va conduirla a que se la tregués a la contemplació pública.
Una noya mólt joveneta se dirigía un diumenge de bon matí a confessarse, quan de sobte, va sentir que li queya demunt alguna cosa, y abans de que's pogués donar compte de lo que havía sigut, una dona grossa y vella feu desde un balcó:
–¡Oh, com li han posat la roba!
–¡Ay, la marastra! – exclamà la donzella, mirantse part del vestit fet una taca.
–Puje, puje, noya, que jo li arreglaré de manera que res s'hi coneixerá,–afegí la vella.
La minyona pujá al pis, la mestressa d'aquest la feu entrar en una cambra en la qual no hi havía gens de claror, dientli qu's llevés la roba pera netejarlahi, y desseguida tancá ab clau. Ja pot considerarse l'esglay de la noya al trobarse tancada, més que més quan al moment va sentir que l'agafava una má, invisible per ella, com tot lo d'allí dins. Allí li arrancava un crit perllongat y esgarrifós, y, cosa extranya, en lo mateix moment, a la veu d'ella va unirse la veu irada d'un home clamant imperiosament que s'obrís desseguida, peró ben desseguida la porta.
--------------------------------------------------
(1) Era'l nunci real, com després veureém, y no l'estira-cordetas com afermá un distingit dibuicant y poeta.
(2) Per més que diga l'autor esmentat.
(3) Genís Domingo Reventós (F. Anglada), en un treball premiat en los Jochs Florals de 1862.
(4) La tradició diu que la Tía Catarina fou la darrera a qui's passá Boria Avall. Robreño que era d'aquell temps, en las décimas que dedicá al castich de la tal donota, posa la data de 22 d'agost de 1816. ¿Com pot compaginarse, donchs, aixó ab que semblant práctica durés fins a 1832, com lo dibuixant-poea, esmentat en la nota l'assegura?
--------------------------------------------------
La porta va obrirse, y's compendrá la escena que va haverhi després, quan se sapia que l'home amagat a la cambra, l'instigador d'aquella tentativa criminosa sobre tota ponderació, lo qui ab tanta fermesa cridá al sentir los clams de la ignocenta, estava unit ab ella ab un parentiu tant y tant proper, que, al pensarho no més, esborrona.
La famosa Tía Catarina, que altra no era la dona del balcó, la que havia tirat oli al passar la joveneta, a fi de tenir manera de guarnirli un parany, ab aquest motiu era sentenciada per la justicia.
Persona que vegé traure a la vergona a la mala fembra m'havia dit que aquesta duya posada una cucurulla plena de flochs y cascabells–com de costum tractantse de donas,–que anava ab lo cap pmolt baix, en termes que la barba se li enfonzaba en lo pit, fenomenalment gros com tota ella. Ja ho diu Robreño, planyent al ase que destinaren pera tal funció, afegint que aquest
Lo mateix autor esmenta que'l nunci real publicava'l delicte d'ella (1) y que la desvergonyidota cridava qu'era mentida. També, apar que la Catarina tenia un valedor anomenat Gironella (¿sería, potser, aquest lo mateix home al qui's proposava servir ab la explicada malesa?); notes bé'l final del segon dels versos que anèm a copiar:
Com se veu, en lo primer quart del sigle XIX, encara duravan las compostas entre'ls criminals y certs agents de la justicia, de las quals parlava ja Quevedo (2).
Y, a n'aquest Giro-n-ella, ¿quin cástich varen donarli? Cap, segons sembla, puig devia ésser un peix gros, y d'aquests, en totas épocas, mólts se n'esmunyen. Respecte d'ell, Robreño manifestava la seva opinió així:
Un cop llesta la passada, al preguntar a la tia Catarina alguns dels mólts amichs séus com li havia anat: "Bé, molt bé,–va respondre ab senzillesa,–però ¡massa soroll, massa soroll!". Se veu que la seva eixida solemne va promoure molta gatzara. Amb això y essent tancada a la Galera, pagava aquella dòna de 72 anys los 56 que'n va viure entregada al vici i al crim, y ab ella termená la práctica de treure delinqüents a la vergonya.
Com a recordansa de semblant costúm, encara a mitjans de la passada centuria se feya la brometa de sorprendre la senzillesa o'l descuit d'algú assegurant-li que a la vigilia de Corpus passarían a un home y una dòna Boria avall, afegint que'l motiu era haver robat los dos un sach de favas. Això constituía una especie d'enigma, que s'explicava de la manera següent: lo gegant y la gegantesa surten aquell dia,–temps d'acabarse las favas tendras,–y al fer la passada pel curs de la cerimonia religiósa del endemà, anavan també a la Boria, per hont passá la professó fins al any 1855. Quan se realise la obertura de la vía que ha de travessar la ciutat per aquell endret, del passat de la Boria y de lo característich del séu aspecte, potser no més ne guarde reminiscencias lo quadre del distingit pintor Francesch Galofre, titulat Boria avall.
(1) Aquí's veu ben clar, com hem dit, qu'era'l nunci real lo qui pregonava'l delicte.
(2) "Cuatro ducados di yo a Frechilla, verdugo de Ocaña, porque aguijase al borrico y no llevase la penca de tres suelas cuando me palmearon el envés..." " Alabarme puedo yo (dijo mi buen tio), entre cuantos manejan la zurriaga, que al que se me encomienda hago lo que debo: sesenta me dieron los de hoy, y llevaron unos azotes de amigo con penca sencilla." (Quevedo. Historia del gran Tacaño, cap. XI)
