Las bodas del rossinyol

Rondalla - Prosa ab rims

Una vegada era un rossinyol que vivia trist y sol y's va enamorar y's volia casar. Però com era molt pobrissó, devant de la seva amoreta ni gosava a piular; no mes quan era fosch, ben fosquet, cantava sa fatlera entre la brosta de la torrentera.

La garsa, que ho va entendre, va dir: "Jo ho arreglaré. Podran dirme xerrayre, ja ho sé".

D' un vol s' enfila a un pi ; troba al esquirol que prenia'l sol.

—Deu te guart. Esquirol.
—Garsa, Deu te guart. ¿Que't du per aquí?
—Hi ha un rossinyol qui viu trist y sol y está enamorat; però es molt pobret, y no mes al ser fosch, ben fosquet, canta sa fatlera entre la brosta de la torrentera. Crech que's morirá.
—¡Ca!
—O fugirá llun.
—¿Vols di'?
—Si.
—¡Quin greu me sabria! ¡Canta tant bé, dóna tanta alegría!
—Donchs si tu'm creus, ja veurás com no's mou. ¿Farás lo que't diga?
—Prou.
—Mira: així qu'ell cantará, quan sia fosch, parlemne als vehins del bosch. Tu ves per baix dient lo que passa; jo vaig per alt... ¿Ho tens entès?
—Si.
—Corre, ves.

***

Cada hu va pél séu cantó, y diu, fent lo ploricó:

—Vehins, vehins, los de fóra y los de dins, tant los qui al ayre sóu posats, com los qu'estèu entafurats: lo rossinyol, que viu trist y sol, se vol casar; peró no gosa, donchs es mólt pobret, y no mes al ser fosch, ben fosquet, canta sa fatlera dintre la brosta de la torrentera... Postser fugirá. ¡Qui sap si's morirá! —¡Ay quin dolor!
—¡Quina tristor!
—Si se'ns mor lo rossinyol, ¿qui'ns dará consol?
—Parlèmne a la sexa amor.
—Portèmli tots un present.
—¡Si!
—¡Si!
—Demli goigs de tota mena.
—Que abiat, ben abiat surti de pena.

***

Lo rossinyol dins del torrent está content, mólt content. Va l'amoreta al séu costat, que ara mateix los han casat. L'esquirol los du pinyons (jo no sé pas si'ls sabrán bons); la garsa, cintas y crestalls, trets de no pochs amagatalls; lo papelló los ha donat néctar del bo; lo caragol, qui du la casa a coll, també a anarhi s'afanya trayent la banya; encara qu'es de nit, hi va de bona gana la sargantana; la formiga, duhent llevors, marxa sens triga; l'abella porta mel; l'aranya ha fet un cobricel a la parella enamorada, y la rosada hi ha deixat caure'ls seus diamants; sota mateix, ha extès lo mussol un jas de plomissol; lo regarò, sobre-eixint pél herbey, fa una cansó y l'acompanya'l grill musích fent zich, zich, zich; obran lo cálzer totas las flors y omplan lo bosch vivíssimas olors; una cuqueta als nuvis va fent llum, fins que la llumeneta li ve a apagar tot d'una un raig de la lluna, qui, així que ho ha sabut, també hi acut. Callan las ramors, s'apagan las clarors, las flayres del bosch creixen. Lo rossinyol y l'amoreta se 'n van al llit...

—¡Bona nit!

***

Quan las campanas tocan a missa, dintre del bosch hi ha una bella xerradissa. Tots los aucells cantan l'aubada a la parella enamorada. Un raig daurat del mateix sol, dóna'l bon dia al rossinyol.

Es que'ls esclats de gentilesa, d'amor y de bon zel posan alegres la terra y'l cel.

Y ara'l rossinyol, com no's troba sol, canta que canta ab joya vera entre la brosta de la torrentera.

Antoni Careta y Vidal
Març 1903

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Vida, publicat el 30 de maig de 1903.
• Calendari Catalá pera l'any 1904.
• La regeneración, publicat el 28 de desembre de 1907.

Llistat de premis:

• 1r premi de 20 pessetes, al Concurs literari de la revista Vida de 1903

Observacions:
El relat es publica amb els noms següents: Las bodas del rossinyol i Les bodes del rossinyol.