—No deixo una malla més, sia qui vulla que la demane —deya jo un dia, apurat de veure que ningú dels que ab capa d'amichs m'havian mantllevat diners, se dignava tornármels.
—No ho digas —replicava un vellet que m' ha vist naixe y que sempre m'ha tractat.—Per més que hajas fet aquest propòsit, vindrà qualsevol dia un conegut, y no sabrás dirli, que no. Conech massa'l teu natural y també sè lo que m'ha passat á mi. Lo que ara tu dius, ho havia dit jo tantas vegadas! Y á pesar d'açò, més d'un y més de dos m'han pescat per aquest estil.
—No, vos dich que no, d'aquesta hora en avant, may més —jo afermava.
—Bè, visquem y vegem —respostejá'l vell d' una manera incrédula.—
No havian passat tres dias, quan vingué á véurem un antich condeixeble que havia sigut lo company de mos primers temps.
—Qu' es lo que't du per aquets barris? —li preguntava jo.— Est mòlt car de deixarte veure.
—Com estich tant lluny y tinch tantas ocupacions, no'm vaga may d'arrivar fins aquí —responia éll—; pero avuy necessito un bon amich, y desseguida he pensat en tu.
—Gracias, home, me'n alegro. Digas en qué puch servirte, y disposa de mi.
—M'explicarè, feu éll. —
Y, desprès de' una xica pausa, continua:
—Ja saps tu com, per causa de la feyna, tinguí d'anármen al poble hont visch ara. Alli no es com aqui que à totas horas tens ocasions per distrauret y't passejas per tot arreu; en aquells barris, sobre tot al hivern, no hi ha distraccions: al vespre, eixint del travall, sòpas, y, si no vols anárten al llit desseguida, t'aborreixes y't migras tota la vetlla á casa. Perço es que vaig ficarme al cassino que hi ha, del qu'he sigut, per espay de dos anys, secretari y tresorer, fins que quatre ambiciosos d'aquests que només desitjan figurar han volcat la junta pera ficarshi ells. Vet aqui, donchs, que ara m'han cridat á comptes, y jo'm trobo ab un desfalch de descents rals que no sé per hont han passat; no pot ser altra cosa que algun descuyt méu al assentar en lo llibre las eixidas Pero'l cas es que'ls demanan, y si no puch ferlos efectius avuy mateix, me portan als tribunals... Y digas... com ho faig ara? la malaltia de la dona se me'n va dur lo poch que tenia arreconat, y avuy com avuy no disposo més que d'un duro per acabar la setmana.
—Si que'u sento—vaig interrompre jo, sentintho verament.—
—Si tu'm fesses lo favor de deixarmels —va seguir éll— t'ho agrahiría.
—Veuràs —fiu jo resolt á tráurel de pena, —no n'hi ha gayres més á casa, pero tu'ls necessitas, y són pera tu. Jo confio que, fente cárrech de ma situació, me'ls tornarás aixis que pugas.
—D'aixó no'n passes ansia —m'assegurá. —Cada setmana, pooh ó mòlt no't fará falta, y, en un més ho haurás cobrat. Te 'n faré un rebut —afegia recullint las monedas.
—¿Som ó no som amichs? —vaig saltar jo ofés. —Ves en nom de Dèu.
Al cap d'un més, ja me'm penedía. Mon companyó no'm dugué ni un ral, y á més un altre condeixeble'm contá com mon deutor feya temps que no trevallava y ja havia fet jemegar á més de quatre beneyts com jo. L' Andreu, aquell vellet, sentí la conversa y'm preguntá maliciosament:
—¿Qué tal?
—Teniau rahó; pero ara si que may més, may més.— May més no, pero si aquell mateix dia. Va ser de la manera qu'us diré.
Lo meu padri, que al Cel sia, deixá un noy molt esparpillat que prometía ser, ab lo temps alguna cosa; pero mort son pare abandoná la carrera y comensá á gastar alegrament las mesadas que del cabal de son pare li donovan sos curadors. Arribá á major etat, y, en possessió de sos bens, en quatre dias tot ho va malmetre. Forsat á guanyarse la vida, se feu comediant, y ja no sabia jo que s'havia fet d'éll, ni hont era, ni hont parava, quan un dia se'm presenta.
—Vaig depressa, molt depressa —deya.— (Aixó d'anar depressa, éll sempre ho havia tingut.) Noy, avuy vinch á molestarte. La setmana passada vaig fer mon benefici... Va ploure... Lo teatre cuasi desert... Deixam vint y cinch duros.—
Jo fiu un salt que ab un xich més toco de cap á las vigas.
—¡Qué has dit ara! —vaig esclamar.
—¡Vint y cinch duros! ¿Que't pensas que no dius res? ¿No saps que jo tinch de viure de la ploma, y que per la gent de mon brás, aixó es quantitat extraordinaria?
—Déixamels, home, perfidieja. —Cuyta que vaig depressa. A baix á la porta m'estan esperant. —Jo'm defensava com un lleó. Vint y cinch y trenta duros y tot tenia llavors pera disposarne; més entregarlos á un aixalabrat com aquell era igual á pérdrels, y jo no estava en lo cas de llansals. Pero si tal vegada era qu'éll no tingués ni un ral pera menjar, també era sensible deixarlo á la lluna de Valencia, donchs son pare y sa mare,
vivint, no haurian pogut veure que jo malpatis... la memoria de sos bondadosos progenitors me decantá á oferirli sis duros.
—No'n tinch prou —rondiná prenentlos— més aixís no hauré de demanarne tants á un altre. En cobrant la paga del mes, te'ls portaré. A Dèu, que vaig depressa.
—Bon vent tu y'ls sis duros —barbotegui. —
Aixó l'Andreu no va saberho.
—Bon dia, caballero.—
Aixís me saludava temps després un periodista de fora, fill de Catalunya y empeltat de castellá per la sanch y pels instints. Sóls l'havia vist un altra vegada en companyia d'un conegut; nos diguerem cuatre paraulas de cumpliment, y l'home ja s'havia fet amich.
—En demés, caballero —va seguir— he vingut uns quants días aquí á preparar algunas reformas pel meu diari, grans reformas, reformas trascendentals. Pero es lo cas que m'he gastat quasi fins lo darrer maravedís que duya, y necessito diners pel tren... Aixó ray! He pensat en vosté desseguida... Nou pessetas no més que li enviaré tot seguit en arribant á casa.
¿Havia de ferme ridícol per tan poca cosa? No tenia més que duros sancers, y vaig entregarnhi dos. ¡Deu pessetas!
—Ja las has vistas prou —profetisá l'Andreu, que, entrant de casa com era, se trobava per allí dins ab ma familia. —Digas are que no hi tornarás més.
No'm serví pas lo propósit: un francés conegut me vá treure seixanta rals, un vehí una dobleta de cinch duros, y que sé jo ja ab quanta gent tinch parentiu de bossa.
Y'ls diners no venen y'ls parents me fugen aixís que arriban á serho. Lo condeixeble sóls l'he vist dos cops passarme frech á frech, vestit com un personatge, y may s'ha dignat saludarme. Lo periodista gasta com un lord, y no'm dona'ls dos duros. Lo comediant diu que va molt just; que quan puga'm satisfará. Aquest almenys no'm gira la cara quan me troba pel carrer despres d'acompanyar á una ballarina al costat mateix de casa. A véurem, no pot venirhi ¡com que sempre va tant depressa!
Y'l francés es als Estats-Units, lo vehí va anarsen al diable ab lo seu negoci, y no sè ahont es ni ahont para; los demés que no anomeno, si fa ó no fa, tots lo mateix, cada hu pel sèu estil.
S'han acabat ja las contemplacions. Los que'm degan diners y no vullan pagarme, que fassan com lo francés y'l vehí, que fugen ben lluny; de lo contrari'ls amolaré ab missatges, los esperaré al pas, los afrontaré en públich damanantlos lo deute, y, á totas horas, pel carrer, al café, á casa séva, no'ls donaré punt de repós fins que's reventen ó paguen.
L' Andreu m' ho aproba.
Aquest es lo remey; are ve'l preservatiu infalible (ja es provat).
¿Ve un, qualsevol que sía, pintant necessitats? Se'l escolta, y aixís que demana diners, lo destinat á víctima esclafeix una rialla, exclamant;
—¡Quinas cosas té vosté! Sempre será plaga. ¡Quín acudit li ha vingut pera riure ab mi!
—¡Oh! no, no es bulla; lo que li dich es l'Evangeli, ho pot ben creure —respon lo mendicant.—
—Bé, no m'ho dará entenent, per més que s'escarrasse —cal insistir.—
Y's segueix aixís fins que l'altre's cansa; més, si, al contrari, lo malfactor se formalisa, l'assatjat pren un tó doctrinal y s'expressa aixís:
«Fins are havia cregut que tot era cosa de passatemps; pero veig que va de veras, y de veras hem de parlar.
»Estimo massa l'amistat de vosté pera comprométrela de tal manera. Fins avuy l'hem sostinguda; desde'l moment que s'hi barrejassen intereses, perillaria; y, vaja, es inútil tot lo que'm diga, jo no vull pérdrela per cap estil.»
Aquest es argument sens retop, que no falla, més, si's vol, fins hi ha un altre preservatiu.
Se posa un rétol á la porta ab éstas paraulas:
«Aquí no's deixan diners á ningú.»
Quan va saberho l'Andreu, restá maravellat.
—Ets un gran home —digué tirantme'ls brassos al coll —Ta descoberta salvará á la gent de bé fent perdre la mena d'una plaga de las mès grans qui hi ha en lo món: la dels parents de butxaca.
- El orfeonista publicat l'1 de febrer de 1887
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada