L'ull acusador

I

Los qui no hajan vist lo Jardí del General, no poden tenir idea del efecte que feya als barcelonins. Venia devant de lo qu'avuy es Estació del cami de ferro de Fransa, al comens de lo que aleshores era Passeig de Sant Joan (ara carrer del Comers), entre aquest y l'explanada de la Ciutadela. Per una ciutat de la importancia de Barcelona, era una cosa ben xica; però'l consideravam com una joyeta estimada, ja perquè no'n teníam dins de la població cap més que pogués compararshi, ja per que molts de nosaltres hi haviam passat agradosament llargues estones de nostra infantesa, ja, en fi, perque (cal dirho) era realment bonich y ben conreuat quasi sempre.

En sa construcció, de trassa amiga, dominava'l boix retallat formant dibuxos qu'enclohían plantes de flor y adornament; hi havia un petit estany hont anavan les criatures a tirar pà a les oques, als cignes y als pexos, darrera del qual un bosquet plè d'alts y baxos duya a una fonteta hont anavan a beure xichs y grans, als qui feya la mitja rialla una Flora de pedra; en aquell vergel embaumat pels aromes dels tarongers y llimoners, barrejantse ab la olor aspra dels boxos, no hi mancavan pas sortidors ab estàtues y pedrissos de marbre; fins s'hi axecava un espayós gavial de forma cilíndrica y cúpula rodona termenada ab una panera rublerta d'esturments de música, en lo qual abundavan los aucells de varies qualitats, y hi havia hagut també algun simi y animalons d'altres menes.

Al peu d'un dels dos pedrissos en forma de mitx cercle y ab espatller de xiprers que corrían d'un costat y altre de dit gavial, una tarda d'hivern van trobarhi una dòna extesa sens dar senyals de vida.

Tindria aquesta uns trentadós anys, era de bona mida en l'alsaria, com també un xiquet plena de carns, de fesomia, si no del tot bella, ben agradosa y lleugerament bruna; duya al cap una «bleda» de vellut, especie de mitja fulla de mocador, guarnida ab puntes, una manteleta a les espatlles, y, tant una com altra cosa, lo mateix que tot lo demés del vestit, era de colors foscos. Prop seu se veyan un mocador blanch de butxaca y un saquet de mà. Tot en ella indicava una senyora pagesa.

Sabut lo cas, anà allí'l jutge per instruir les primeres diligencies, acompanyat d'un actuari, un algutzir, un curial y dos metges. Quan aquests hagueren comprobat la mort d'aquella dòna, donchs morta y ben morta era, lo jutge procehí al interrogatori.

Lo primer a qui's dirigí fou al guarda-passeigs qui havia dut la nova al jutjat. Sa declaració fou la següent:

—Tot lo que puch dir a ussía es que, atravessant lo Jardí, al ser devant de la pajarera, he vist aquesta dòna tal com se troba ara. He corregut a cercar vinagre; han vingut ab mi'ls companys; y veyent que no la retornavam de cap manera, llavors he acudit a ussia.
—Jo —assegurava altre guarda-passeigs, qui duya una cama de fusta— no sé rés més que lo que'l company m'ha dit y lo que veig ara.
—Jo —afegí un altre del mateix cós— sols dech dirli que una estona abans de tenir conexement de la desgracia, m'he adonat de que la senyora (Deu la perdó) disputava molt de baix en baix ab un senyor de barba rossa y d'una etat, si fa ó no fa, com la d'ella. Creyentme que tractavan coses de familia, m'he apartat per prudencia. No ha passat gayre estona quan he vist a n'ell com exía del Jardí pel rexat del Passeig: anava tot moix y caminava depressa. Lo tinch tan present, que si sabés de dibuix, faria la seva estampa de memoria. Ara , si'm fessen dir punt per punt com es, no sabria dirho (sembla extrany ¿oy?); però crech que si'l veya d'aquí a deu anys no'm passaria per alt.
—Aquest mitx-dia —observà un quart guarda-passeigs— som vist a la difunta y a un senyor (que no pot ésser lo mateix que ha vist en Joan, perquè'l del mitx-día portava bigoti) seyent en lo pedrís del surtidor de la Serena. Estavan molt acostáts, y, per alló de si fos ò si no fos (¡quín un jo per permetre en lo lloch hont som de punt coses que no estigan en orde! ¡Axò plà!) me'n som anat fent lo mussol per darrera del pedrís y, girantmhi d'esquena, som vist lo què. Devegades, les orelles hi veuen millor que'ls ulls y altres vegades los ulls hi senten millor que les orelles. Ja m'entench jo, si'ls altres no m'entenen.—

Y com lo jutge li manés anar al cas sens circumloquis, lo guardapasseigs afegia:

—Donchs, anant al gra, ella deya: «Ja no passo més temps axí; avuy s'ha de resoldre una cosa ò altra. Deu sab lo qu'he patit, y no vull viure més ab aquesta ansia, ab aquest martiri. Me ficaré en un convent hont sempre que jo vulla seré admesa. ¡Nó, nó, es un infern aquest viure!» «Però dòna», lo senyor li responia...» Y ja no som poscut entendre rés més, perquè, alsantse, se'n anavan tots dos Passeig amunt, y llavors sí que ¡bona nit y bon'hora!—

Lo curial, a la vista del actuari, anava extenent les declaracions. Termenades aquestes, lo jutge preguntà als qu'estavan al voltant si n'hi havia entre ells algun que sabés ò hagués vist quelcom que pogués donar algun indici de la morta ó de la mort d'ella. Ningú va respondre.

Mentres tant, havia acudit una munió immensa, y, com sempre l'acumulació de gent crida més gent, anava venintne tanta que va ésser forsós tréurela, perqu'era tal la confusió, que anava a risch d'haverhi desgracies. Los guarda-passeigs, que solen ésser gent de pau, ab prou feynes ho conseguían, y, un colp fet axò, tancaren lo jardí mentres venía la llitera per recullir lo cadavre.

Dos menestrals vellets, que per miracle havían pogut exir sens pendre mal d'aquelles empentes, assentats en un pedrís del Passeig de Sant Joan, prop del jardí, mirant com en lo surtidor d'Aretussa, treyan aygua les tortugues y les oques de pedra, tenían lo següent diàlech:

—¿Què n'hi apar d'axò, senyor Codina?
—¿Y a vos?
—Home, per les declaracions que hem sentit, me sembla qu'aquesta mort no ha vingut per ella sola.
—¿Voleu dir, Benet? Tots podem morir a qualsevol hora mentres Deu ho vulla.
—Sí; però fixes en que, segons lo guarda-passeigs, la dòna, poch abans de morir, disputava ab un home, qui, segons sembla, s'ha dat bona pressa a anàrsen.
— Y ¿qui'ns ha dit que no haja mort de la enrabiada matexa? ¡Quants y quants ne moren cada día d'enrahiades!
—Ben segur. Peró ¿y lo d'haver sentit dir a n'ella al mitx-día l'altre guarda en lo Passeig, que allò no's podía aguantar y que avuy forsosament havia d'acabarse?
—Anèu a saber allò lo qu'era. Podía esser molt, com podía esser també una ximplería. Estich en lo mateix qu'he dit abans: rés pot deduhirsen.
—Donchs, jo vull pensarme que aquí hi hà gat amagat, un misteri, y un misteri no gens xich que tindrà una cua llarga, però molt llarga.
—No us diré que si ni que nó; tot pot molt ben esser. Ja ho sabrèm, si a Deu plau que s'esbrine en vida nostra. No som pas nosaltres qui ho ha d'aclarir; be se'n cuydarà prou la justícia.
—Donchs, visquèm y vegem, senyor Codina.—

II

Per de prompte, ja sembla que'l vell del pedris del Passeig de Sant Joan havía de tenir rahó, donchs aquella mort no mogué poch rebombori per Barcelona!

Darrera dels qui duyan lo cadavre va formarse una llarga y atapahida professó que arriba a omplir lo pati del Hospital, havent de restar encara part d'ella fòra'l carrer. Los més dels qui la componían estavan desitjosos de veure'l cadavre; los menys que s'havian adherit a la corrua a darrera hora y estavan ignorants del cas, feyan preguntes devegades a qui ho sabía tant com ells; però no mancava sempre qui's prengués lo treball d'informarlos, y, ab tal motiu, s'entaulava una xarima-arama de coloquis en los quals, tothom donava cullerada y ningú s'entenia.

—¿Que hi hà, diu? ¿Què vol que hi haja? Una desgracia.
—Una dóna morta.
—¡Ah!
—¿De què ha mort?
—Lo cotxe d'un marquès l'ha feta caure, y una roda li ha passat pel coll.
—¡Reyna Santíssima!
—Què's patolla aquesta dóna?
—Fàssa'l favor de no empènyer, si es servit.
—¿A mi m'ho dius?
—Sí, a vos. Expliqueu les coses tal com sían, y no volguèu guanyarhi tant. ¿No veyeu que som pobrets?
—Jo no'n trech ni hi poso; dich lo que diuen; y «si vols mentir, digas lo que sents a dir».
—¡Re... Cristina! Quina trepitjada!
—¿Que ha de durar gayre aquest xibarri?
—Apártes, si vol. ¡Encara'm ficarà dins del cos lo boix de la cotilla!
—Què m'explica a mí. ¡Si vol estar ample, vàjassen a la platja de ca'n Tunis.
—Dónes, féu lo favor de callar.
—¡Axò sembla la pescateria!
—¿Què hi ha hagut, jove?
—¿Què passa?
—Pregúntenho a n'aquest minvó, qui, segons sembla, enrahona ab les mules del general.
—Vos dexo estar per...
—¿Per qué? Digas.
—Per beneyta.
—¡Lo beneyt seràs tu, poca vergonya!
—¡Eh! ¡Eh! ¡Eh!
—¡Vóltala!
—¡Que callem!—

Més amunt s'explicava lo succehit de diverses maneres:

—Un home que ha mort a la seva dóna en lo Jardí del General.
—¿Y per què ha sigut?
—¿Qui ho diu axò de la punyada y qu'ella fos la seva dóna? Si ningú sab ni ella ni ell quí son.
—¡Y no hi hà cap ferida!
—No es pas veritat que haja sigut cosa de marit y muller. Veyèu si axò pot ésser, que volent feria ser monja per forsa, lo clero anava a tancarla a una inquisició y la feya perseguir per un esbirro que l'ha morta perqué no enrahonés.
—¡Oh! ¡quina mentida!
—¿Quant s'hi juga qu'es veritat? ¡Apa! Una pesseta en mans de qualsevol dels d'aquí.
—Sembla impossible que, essent tan llarch, sias tan babau, home.
—¡Repénjat en lo que has menjat, noya! ¡M'acabas de fer malbé l'esquena!
—Es cosa del clero, sí.
—¡O de la lluna en un cove!—

Y, perfidiejant l'un que sí, l'altre que nó, avansava tola la comitiva ab gran pena vers lo Corralet; però les versions de la roda del carruatge, de la punyalada del marit y de la noya víctima del element eclesiàstich, anavan propagantse per avant y per arrera; y les opinions se dividían y les passions s'escalfavan, y's deyan les absurditats més grosses y'ls disbarats més colossals; allò semblava talment un preludi de la embrutidora confusió a que'ns ha dut la majoría del periodisme en aquesta època.

Entre tants com passaren aquella tarda per davant de la morta, no hi hagué ningú que manifestés conèxerla.

Al vespre, un jove practicant de medecina que arribava tart a la vetlla d'aquella nit, anà ab dos companys seus de vetlla a veure'l cadavre; mes, al serhi al davant, restava com si fos de pedra y obria tant los ulls, que semblavan talment exirli de les conques. De prompte, tirant los brassos al coll de la morta, llensant un gemech gutural, cridava:

—¡Cosina! ¡cosina meva!
—¿Qu'es axó, Armengol?
—¿Què't passa? —digueren quasi alhora'ls altres dos, vivament sorpresos y tractant de tràurel d'alli.
—¡Es ma cosina, es la germana del meu cor! ¡Dexèume sol ab ella!
—Però, escolta, escólta. No t'entregues a semblants extrems. Ets home, ets metge (perquè ja's pot dir axí), y be sabs lo que son la mort y la vida; —li observà l'un.
—¡No'm digueu rès! ¡Dexèume sol ab ella! ¡Ben sol! ¡Anèuvosen, anèuvosen, ò faré un disbarat!—

No'ls fou possible convèncel de cap manera, y, per no exasperarlo més, lo dexaren. Allí va estarse tota la nit.

Al endemà, manifestava que la morta's deya Maria Cabanes y Armengol, qu'era natural de Barcelona, que tenia la carrera de mestra superior. En quant al lloch de sa residencia, va dir que desde molts anys vivía fóra de dita ciutat, però que no sabia ahont. Afermà esser ell l'únich parent que tenia la difunta.

Practicada l'autopsia per metges competents, aquests declaravan que la mort s'havia produhit rompentse un aneurisma de l'aorta. Aconduhit lo cadavre en un bagul que ordenà ferli'l cosí, aquest ab uns quants amichs de la matexa carrera lo acompanyaren piadosament al cementiri.

En lo mateix dia, quan encara no s'havia dat a conèxer lo dictamen facultatiu, un diari de tons exaltats, recullidor de totes les immundícies y acullidor de totes les calumnies, que tenía per títol La Emancipación, després d'explicar llargament lo succés, termenava ab les següents paraules, que's traduhexen del castellà al peu de la lletra:

«Sobre la causa de la mort, corren versions diferentes; però totes coincidexen en atribuhirli circunstancies, y fins orígens, sinistres.

Per avuy, no som més explícits, però tindrèm a nostres llegidors al corrent de lo que puga indagarse».

Al assegurar l'Armengol no saber la residencia de sa cosina, no deya pas la veritat, donchs no trigà a marxar, sens dirne rès a ningú, a un poble, que du'l nom de Santa Eularia, acompanyat d'un altre estudiant molt adicte seu, y allí, explicada la desgracia a un matrimoni vell en companyia del qual vivía sa parenta, sens trobar cap obstacle en aquella gent senzilla, de qui era prou conegut, va incautarse de tot lo que tenia la difunta. D'allò, ne vengué y'n donà lo que li feya nosa, y lo demés va dúrsenho.

Al cap de poch temps, la causa, sens haver passat del sumari, va sobresseures.

III

Però'l bum-bum del poble anava crexent, inflantlo La Emancipación ab punxadetes verinoses per l'estil d'aquestes:

«La causa del Jardi del General s'ha sobressegut sens haver arribat a plenari, ab gran admiració dels més, però no de nosaltres, que ja ho preveyam.
Ab tal motiu, corren de boca en boca suposicions que voldriam veure aclarides, y, axí, farem les següents preguntes a qui puga contestarles:
¿Es cert que a hores d'ara no s'ha practicat cap diligencia per indagar la personalitat del home que parlava ab la «victima» poch abans de que la trobessen morta?
¿Es cert que'l jutge instructor y'l fiscal, aquests dies passats, reberen moltes visites de gent «granada»?
¿Es cert qu'entre la tal gent se comptavan dames riques y devotes, com també alguns senyors que vestexen roba llarga negra?
Si axò fos cert, veuriam més clara, si no la justicia, al menys la lògica de semblant solució.»

Y cada dia directa ò indirectament, aquell diari havia d'exir a parlar del succés atribuhintli, ab termes més ò menys clars, proporcions grosses.

Pel jutge, home entrat en anys y considerat com molt recte, era un martiri sentir a tota hora que's posés en tela de judici la seva entegretat, no sols en la publicació esmentada, sinó també entre la gent senzilla y adhuch entre amichs dels quals s'havia d'esperar que vegessen la cosa de manera totalment distinta.

Ab la corcor d'aquest pensament que no'l dexava nit ni dia, estava a taula un vespre, quan, havent trucat algú a la porta del pis, la criada vella, després d'anar a veure qui hi havía, tornava allargant una targeta y dient:

—Un senyoret que'l demana.
—Digasli qu'estich sopant, —va respondre'l senyor;— que torne una altra hora.
—Ja li he dit; però ell perfidieja en que ha de vèure'l ara mateix.
—¡Ay, ay! —exclamava mirant y tornant a mirar la targeta. — ¿Què podrà esser axò? ¡Bah! digasli qu'entre.—

Poch després, entrava saludant un jove alt y prim, de cara verdosa y bigoti negre, vestit de levita. Després de saludar, posava son barret tou sobre una cadira, y deya:

— M'ha de perdonar que vinga a destorbarlo en aquests moments, però...
—De cap manera'm destorba, —l'home de lleys responia; —tant es axí, que, si m'ho permet, continuaré sopant mentres vostè'm diu lo que assi'l porta. No tinch familia, so solter, y, servit per aquesta bona dòna qui fa anys es a casa, duch en tot la vida metòdica d'un rellotge. Espero que se'n farà càrrech, y, axí, quan vostè vulla.. . ¡Asséntes!—

Lo jove va assentarse, y'l diàlech continuava en aquesta forma:
—Vostè ja'm conexerà...
—¡Home!... Me sembla...
—Si; so'l cosí, lo parent únich de la desventurada Maria Cabanes. No recorda...?
—¡Ah! ¡Sí, senyor, sí, senyor! Maria Cabanes y Armengol... Ramon Armengol... ¡Just, axò mateix! Sembla que me'n havia de recordar desseguida; però no'n fassa cas: ¡un hom té tantes coses en lo cervell! Y després ¿no veu? ¿no veu quines enormitats se tan córrer a propòsit d'aquella desgracia? Es ben trist que la lley haja de contemplar impassible com quatre homes explotan tan índignamen t la opinió pública.
—Si, verament; però he de dirli (sens que axò sia posarme al costat dels que axí obran) que tocant a la mort de ma cosina, potser la justicia no hi ha vist prou clar.
—¡Qué ha dit ara! —exclamava'l jutge, alsantse d'un bot com si l'hagué's tocat un corrent elèctrich . — ¡Probe çs de lo que diu ! ¡Probes!
—Càlmes, no's despacienti, —observà l'Armengol , clavant sos ulls penetrants en lo jutge, qui llavors, a mit x sopar s'havia alsat de taula.
—Penso que les probes nos les haurà donades la fotografia.
—¿Cóm? ¿Què diu? —preguntà'l vell, clavant també los ulls en l'altre.
—Si, senyor, y aqui les duch. Probes son, «probes fotogràfiques», —l'estudiant va respondre, recalcant de certa manera lo de les probes y trayentse de la butxaca unes fotografies.
—¡Tinga entès que no he de sufrir que vostè's divertesca ab mi ni ab lo que jo represento! —exclamava ayrat lo vell. —Acabèm d'una vegada; però, li repetesch, no aguanto bromes de ning ú que no puga fermen, ni molt menys tractantse del meu ministeri.
—Sento, senyor jutge, haverme expressat de manera que hagi pogut semblarli no respectuosa. Crég a que no ha sigut la meva intenció ofèndrel. Li prego que's mire aquestes fotografies.
— Vejàm. Per ara no hi veig rés. Rés més que clapes, sens cap forma inteligible. ¡Nó! ¡Vaja, per més que hi dono voltes...
—¿Nó? ¿No hi veu rés? En aquesta ampliació y ab lo vidre d'aument... Sí, sí que'l porto. Axí ho podrà veure encara que sian esborrades les imatges. ¿Repara? Una figura d'home ab ayre descompost. Los pedrissos, la pajarera, ¿Ho veu be?
—Home, me sembla, me sembla. Assègas y vejàm. Expliques. ¿A què ve tot axò?
—Donchs, tornèmhi a seure y m'explicaré. Vostè conexerà'l fet de que les darreres imatges que percebeix l'ull se fixan en la retina.
—Nó, no sabia tal cosa.
—¡Ah! no es extrany. En aquest país de clàssich endarreriment, son escassos los beneyts com jo que's dedican a lo que ni's paga ni s'estima.
—A dir veritat, temps enrera vaig llegirne alguna cosa en los periòdichs; però, al meu entendre, axò no passa de ser una humorada.
—Donchs, es la matexa realitat. Los ulls d'un mort guardan l'emprenta del darrer obgecte que han vist; no n'hi capia dubte . Axí en los Estats Units lo doctor Sandford descobria al autor ignorat d'un crim. Ab una feble solució d'atrotina, saturà un ull de la victima, lo qual va fer créxer la nina, y, tocant després, ab la matexa substancia l'extrem del nirvi òptich, l'ull va tornarse proeminent. Llavors, ab una bona lupa, va veure'l doctor la tràgica escena y va reconòxer al criminal. — Si axò fos cert, sería maravellós. Però, dígam: ¿quina relació pot tenir lo que m'està explicant y les fotografies que du, ab la mort de la seva parenta?
—Es que jo ab los ulls d'ella he fet un ensaig per aclarir lo misteri de que tothom parla y que jo crech que ha d'existir.
—Però, ¿cóm? Los metges encarregats de l'autopsia no n'han dit una paraula.
—Y, ¡qué saben ells! Vaig ferho jo tot sol pel meu compte. ¡Los metges forenses ray! Abiat acaban la feyna.
—Y, ¿còm va esser? Vejàm, expliques .. ¡Ah! ara que hi caych, permètim un moment que l'interrompa. ¡Laya! escólta; —cridà'l jutge a la minyona dirigintse vers la cuyna y dientli breus paraules.

Després de lo qual, tornant a asseures, digué al Armengol:
—Dispènsim que l'haja hagut d'interrompre. Vàja seguint. —Feta l'autopsia al cadavre, en un moment vaig extràureli'ls ulls y me'ls ne duva a casa, hont, després de prepararlos convenientment, vaig sotsmètrels a diferentes probes.
—¿Cóm , y ab què'ls va preparar?
—A n'axò si que no li puch respondre ara com ara; es un dels secrets del meu piocehimen t especial.
—Donchs, diga tot allò en que no hi haja secret.
—Permètenme que passe pel mitx, —feu en axò la criada, passant entre'ls dos interlocutors.
—Després, vaig ensajar en los ulls l'acció de la fotografia, — continuà'l Ramon.
—¿Va posarlos davant de la màquina; y...?
—Nó. Davant d'un reflector lluhentíssim, vaig encendre un llum potent que aclaria'ls dos ulls, los quals, mitjansant la preparació que vaig donarlos, conservavan tota sa diafanitat; un paper sensible posat enfront me donava un negatiu, del qual vaig traure aquesta fotografia.
—No dexa de ser enginyosa la manera.
—Llavors, la vaig amplificar ab la màquina. ¿Veu? Ho veurà millor ab la lupa. Tan sols en l'ull dret va reflectirse l'escena, donchs, la retina del esquer quasi estava despresa del tot. No era extrany, nó, que ma cosina no hi vegés d'aquell ull. Repàre: aquí's veu un home ab expressió violenta de cos y de fesomia; la pajarera; part dels pedrissos. ¿Ho veu be ara?
—Be ho sembla, encara que molt esborronat.
—¡Oh! ja, ja. La violencia d'una sotragada, be sia moral ò material, ò d'abdós ordes, que reb lo qui's mor, per forsa, per forsa ha de traduhirse mes ò menys en esborronament de l'imatge impresa en la vista. Però, de totes maneres, la fotografia que se'n trau, pot esser un document preciós per depurar los fets, com ho seran sens dubte en lo cas de ma pobre cosina les probes que aquí li dexo. Un home parlava ab ella poch abans de la mort; la cara d'ell apareix aqui ben distinta; per l'imatge pot trobarse al original, y fer que aquest cante... En fi, ja ho té entès, y, en tot lo que convinga, ja ho sab.
—Escólte, una observació encara, —demanava'l jutge gratantse les blanques patilles, veyent que l'estudiant se disposava a anàrsen.— Es ben extrany qu'en la fotografia apareja l'escena al revés de com sería de creure que hagués passat, segons la disposició en que va trobarse la difunta quan anàrem a regonèxerla en lo Jardí.
—No sé què li diga; però tal vegada, abans de caure y després de clucar los ulls, vaja fer un mohiment de desviació. Podría molt ben esser. En fi, a les seves ordes. Tinch un xich tart.
—Però es lo cas ara que no puch obrirli la porta; la minyona ha surtit duhentsen la clau.
—¡Axó si que m'amola! ¿Que trigarà molt?
—No pot trigar pas gayre. Ja es aquí, —afegia de sobte sentint que forfollavan lo pany.
—A bona hora. Me'n alegro.—

Llavors entrà la criada duhent al seu darrera a dos agents de seguritat pública.
—A les ordes d'ussía, —va dir un d'ells en castellà.
—Senyor Armengol, —feu lo representant de la justicia,— tinch lo sentiment de dirli que no puch dexarlo anar a casa seva.
—¡Cóm! —respongué l'estudiant plè d'ira y de sorpresa. He delinquit en alguna cosa per ventura?
—Axò es lo que s'ha de veure. Per de prompte, vostè m'ha dit coses que «m'interessan molt» y que, per aclarirles, necessito tenirlo a ma disposició a tota hora que'm convinga. Guardies, —afegia en llengua castellana,— pòsen pres al senyor.
—¡Axò es un procehir arbitrari, indigne, inquisitorial! ¿Cóm s'enten, agafar a un home per que vol auxiliar l'acció de la justicia? ¡Axò no passa en la nació més autocràtica del món! ¡Axò no passa més qu'en aquest país del despotisme! —cridava l'Armengol fet una furia.
—¿Cóm s'estima més que l'acompanyen? ¿pres? ¿ò lligat? Si no vol que'l lliguen, seguèsca als senyors y càlle. —lo jutge li advertia ab tota calma.
—¡Que'm lliguen, que'm maten si volen! Però, ¡ay, senyor jutge ò senyor dimoni! nos veurèm les cares y vostè sabrà qui so.
—Seguèsca, y boca muda, —va dirli també en castellà un dels de la policia.

Y, agafantlo tots dos, cada hu per un bras, se'l ne dugueren quasi a empentes, arrancantli axò les intergeccions més recaragolades. En tant, lo jutge, sens immutarse, se gratava les patilles y tancà la porta.

IV

En aquell temps, lo meu amich Basili estava cursant, y a les hores d'entrar y exir de l'aula anava jo sovint a trobarlo al pati del Colegi de Medecina. Llavors vaig conèxer, de vista ò més ò menys de tracte, a una pila d'estudiants, entr'ells, al Armengol.

Era aquest un caràcter ben original. Va comensar la carrera al exir del Institut, y no trigà en dexarla, tornant a empèndrela y a dexarla un sens fi de colps, ja examinantse y exintne be, ja no presentantse termenat lo curs y desaparexent per temporades de la vista dels qui'l conexían, talment com si s'hagués fos.

Axò va repetirho no sé pas quantes vegades, y sempre, quan ja ningú's recordava d'ell, comparexia de sobte, sens que may fos possible explicarse'l motiu de semblants eclipsis. Axí, als vint y set anys tot just estava a punt de termenar la carrera.

No li mancava pas talent; ben al contrari: se tractés de lo que's tractés, quan li donava la gana de parlar (que no sempre volía), mostrava una generalitat de conexements que ningú arribava a entendre còm podia haverlos obtingut. De qualsevol nou descobriment científich ja n'havia fet estudis, si no probes; en materia d'escoles artístiques, fossen antigues ò modernes, de totes donava rahó; los jahents literaris de qualsevol de les èpoques en los principals paíssos, los tenía pel cap dels dits. Quan no s sortía de la realitat, donava gust sentirlo; però comensant ab exageracions, ò posat a contradir ò a discórrer sobre certs fenòmens que s'observan en la vida sens que may haja pogut explicàrsels l'home, llavors semblava talment que ressucitessen en l'Armengol l'astrología judiciaria de la època mitx-eval y la bruxería. Lo magnetisme animal, sobre tot en ses branques del hipnotisme y la sugestió, la frenología en los estudis del doctor Gall, tenían en ell un ferm partidari. Fins, sens ésser esperitualista, segons deya ell mateix, y sens haverse inventat encara la denominació de «telepatía», ja creya ell que certs pressentiments y coincidències que's veuen realisats, eran impressions y sentiments de l'anima tramesos lluny. Y retreya als filòsofs y als oracles de l'antiguitat pagana, com també als brhamans de la India, y arribava fins al extrem d'afermar que tot allò y molt més, qu'en lo transcurs dels segles ha vingut calificantse de superstició, sens exclouren los maleficis produhits pels conjurs, per la mirada, etz., era ciencia, si no ben pura, al cap y a la fi, ciencia, que, per consegüent, enclohía la veritat en distintes formes.

Açò comensa promovent riota entre la jovenalla de la Facultat, però, com l'Armengol tingués demostrat ab «arguments contundents» que, fentli certes bromes, abiat perdía l'oremus y no mirava prim, comensaren tots a miràrsel a distancia, com ell se'ls hi mirava també ab ayres de superioritat, y s'acontentaren batejantlo en ses converses intimes ab lo nom de Doctor Nostradamus, per lo misteriós que's presentava.

¡Si n'era de misteriós! No tenia cap amich, sempre anava sol, exceptat quan se'n duya a en Pau Lluhelles, un estudiant petitó, moll de ulls, d'aspecte linfàtich, pobre d'estament y d'esperit, ab qui, segons deyan los estudiants, se «menjava» la casa qu'havía heretat dels seus pares. Fos com fos, lo cert es que la única persona que tenía la confiansa dell era en Lluhelles. Un día, li havía dit lo jove enigmàtich: «Mira: si fas sempre al peu de la lletra tot lo que jo't diga, sens apartàrten may en lo més minim, no hauràs de passar més mals de cap per seguir la carrera. Vínaten a viure ab mi, y no't mancarà rès; però (¡axò sí!) has d'estar sempre a la meva disposició y serme lleal y tornarte mut quan algú't vinga ab preguntes respecte a coses meves.» Y en Pau, qu'era de bona pasta y per guanyarse la vida y estudiar se'n veya un feix, va admetre la proposta, y li feya de criat, y a tot arreu lo seguia com un gos, fòra quan lo seu Mecenas, li deya resolut: «Ara, no vull que vingas; a casa, donchs, a estudiar y fer la feyna.» Per aquest motiu, a n'en Lluhelles los seus companys varen dirli lo Ciutti, comparantlo ab lo criat del Tenorio de Zorrilla.

Al endemà del vespre en que fou près l'Armengol, feya fret de veres, y'l pobre Ciuttí, duhent alsat lo coll del paltó y la gorra ficada fins a les orelles, esperava ab cara compungida la hora d'entrar a l'aula. Un dels companys que'l veya axí, va preguntarli:

—¿Què tens, Pauet, qu'estàs tan moix?
—Rès, home. rès.
—Alguna te'n passa, noy, —va fer un altre.
—¿No ho vols dir? Se veu que l'Armengol t'ha posat ordres, —un ters afegia. —Li deu haver dit lo de sempre, que si xerra,'l matarà.
—Essent axí, donchs, no t'emboliques. Primer es la pell que tot, —li aconsellava humoristicament altre de la rodona, perquè ja s'havia format rodona al voltant d'en Lluhelles, lo qual responía:
—¿Què us patolleu del Armengol, ara? Al Armengol no us lo posèu per rès en la boca. ¿Sentiu?
—¡Sobre tot, no li toquèu al doctor Nostradamus!— saltà un. —¡Deu es Deu y'l Doctor Nostradamus lo seu profeta! —exclamava un altre en tò comicament sentenciós.
—¡Si! ¡dihèu, dihèu! Lo qu'us fa parlar es la enveja; perquè may arribarèu de cent lleugues a fer lo que fa l'Armengol; perquè, al costat d'ell, sou una colla d'ignorants y d'ases, —tronà en Lluhelles.
—¡Noys! ¡cóm s'explica'l Ciutti!
—Tractantse del Armengol, lo Ciutti arriba fins a la eloqüència.
—Al cap y a la fi, ¿quíns prodigis ha obrat lo Doctor Nostradamus? Tol se reduheix a donarse ell mateix importancia; que, en quant a fer, fa com tothom, —deya un, intencionadament, per punxar a n'en Lluhelles.
—A veure, donchs, —aquest cuytava a respondre,— si entendrèu com ell de frenología.
—Be, ¿y què?
— ¿Què? Qu'una vegada en lo cafè de les Set Portes, mirantse'l cap d'un senyoràs molt ben vestit, deya: «Aquest home es un lladre».
—¿Y va encertarho?
—¡Y tal si ho encertava! Al cap d'una estona, dos municipals lo duyan près perqu'havía robat una cartera.
—¡Quina gràcia! ¿No més axò? —tornava'l més punxeta de la colla.
—Axò no es cap prodigi. Si no fa rès més, pot ben tornàrsen al llit.
—¿Y lo que jo li he vist fer? ¡Jo, jo ho vaig veure! Magnetisant a una dóna, ferla córrer com una desesperada, després ferla revolcar en convulsions, després ferla estar com morta, y ferla caminar tapada d'ulls per tot arreu, sens topar en lloch...
—¡Hola! Ja surten faldilles.
—¡Malament, malament!
—¿Què tal era la minyona?
—¿Y tu? ¿No la magnetisavas?
—¡Ep! ¡ep! No embolicarse, —recomanava llavors en Lluhelles, no podent aguantar lo xàfech de comentaris, no gens a propòsit per esser transcrits, que li queya al dessobre.— Vaja, donchs: ¿hi hà cap de vosaltres que sia capàs, com es ell, de fer madurar un rahim en la planta no més mirantlo de fit a fit? —

Una riallada general va acullir manifestació tan imprevista.
—¡Rièu, rièu! —afegia'l senzill estudiant.— ¡Ara ray! podeu ben riure. Però quan ell surti de la presó, a veure si gosarèu ferli aquestes burles en la cara. —¡Ah!
—¿Es près?
—¿Qué va fer?
—Diu que l'Armengol es près.
—¿Es près l'Armengol?
—¡Oh! ¿Y còm va esser?
—¡Ah, noy! Si m'ho dius, t'ho diré.
—Ciutti, cóntansho.
—No ho sé. ¿Qué m'espliqueu a mi?
—Cúyta, digànsho, Lluhelles.
—¡Vaja, Pauet, bon minyó!
—Dígasho, home.
—Si ho dius, te donaré un cigarret.
—¡Anéu en hora mala! —clamava l'estudiantet, volent desempellegarse dels qui, agafantlo y estirantli la roba, lo volian fer enrahonar.
—¿Qui't repassarà les Llissons, ara?
—¿Qui protegirà al pobre Ciutti?
— Si ho contas tot, fil per fil, entre tots te protegirèm. A veure, donchs, companys: ¿esteu tots promptes a declarar fill adoptiu de la facultat a n'en Ciutti?
—¡Si! ¡si! ¡si! — responían tots a la una, movent un brugit de mil dimonis y alsant com en triomfal minyó, qui pugnava per desferse d'aquells taboles.

En açò, la campana va cridarlos a l'aula, y aquell qu'entre tots semblava dur llavors la veu cantant, va dirigirlos la següent alocució grotesca, ab tò y accionats encara més groteschs:

«llustres fills d'Esculapi, lo més ilustre dels nostres colegues, lo Doctor Nostradamus, pateix persecució de la justicia, y, encara qu'ell quan vulla, ab sos artimàgichs, fugirà pel forat de la clau, ò's farà fonedís, ò, convertintse en vapor eteri, se confòndrà ab l'atmòsfera, es necessari que, abans açò no's realisa, li donem en la cativitat una proba de germanor, y, aquesta ha d'esser tal, que se'n parle per omnia secula seculorum. Amen. Ara, Minerva'ns crida ab la veu de la campana; després, ja'n parlarèm, si Deu ho vol... y no s'hi oposa'l batlle. He dit.»

L'auditori premià'l discurs ab forts picaments de mans, y, després, tota aquella jovenalla, passant de les burles a les veres, va ficarse al Colegi per ohir les llissons del catedràtich.

Aquell mateix día, a la tarda. La Emancipación dava compte per pesses menudes de la presó del cosí de la «morta misteriosa», calificantlo de jove estudiós y fins de sabi y parlant d'injustícies y maneigs tortuosos, fent créxer més ab una cosa y altra lo bum-bum de la opinió entre la gent vulgar de tots estaments y condicions; donchs, tant hi hà ases richs com de pobres y igualment ab lletres que sens lletres.

A conseqüencia, també, d'aquella presó, en un cafè del carrer del Carme, aquell vespre's reunían la majoría dels condexebles d'en Lluhelles y fins alguns d'altres cursos més avensats.

Després d'una deliberació madura, feyan entr'ells una aplega y entregavan los diners recaudats a una comissió executiva qu'allí mateix anomenaren pera'l cumpliment dels acorts.

V

Lo jutge havia publicat edictes cridant a declarar al desconegut qu'en tal dia d'aquell mes y d'aquell any parlava en lo Jardí del General ab María Cabanes y Armengol, poch després trobada morta, y a tots los qui sabessen quelcom tocant al succés. A pesar d'axò y dels passos secrets que's donaren, ningú va comparèxer ni res va aportar la més xica guspira de llum. Però en cambi, lo vox popúli, enardit per La Emancipación, a la qual les preteses revelacions del cosí de la María havian donat més y més pasta, posavan a la justicia en lo cas de depurarho tot fins al extrem.

Comensaren, donchs, a instruhirse noves diligencies. Exhumat lo cadavre y practicada una segona autopsia per metges qu'en rès havian entrevingut de la primera, aquests en tot lo que del estat del cos pogué deduhirse, declararen en armonia ab los demés, afegint en son dictamen qu'en les òrbites mancavan los ulls y les havían trobades plenes de cotó en floca.

Al mateix temps varen sotsmetres les fotografíes al examen de pràctichs fotògrafs y d'oculistes. Aquests dictaminaren que la matexa teoría ab que's basavan los treballs era una absurditat complerta; los experts pràctichs, corroborantho, ademés deyan que vistes les probes y mira't lo lloch d'hont havían d'esser preses, resultavan una falsetat produhida ab una serie d'operacions de pinzell y de máquina.

La ira que va apoderarse del près al saber com se judicava aquella intervenció seva en lo cas de sa difunta cosina, no's pot dir. Va desfogarse en malediccions y improperis contra'l jutge, los fotògrafs y'ls metges, tractantlos de bèsties y de canalles miserables, venuts al or dels poderosos malvats, de manera que les invectives de La Emancipación semblava talment qu'ell les hagués escrites ò dictades.

Axís trobava'l jove quan li entregaren un paper caragolat y un farcell bastant gros que feya una olor extranya. Obri'l paper, y a dins trobà un pergamí brut, escrit ab lletres estrambòtiques en lo qual, a manera de segell, penjavan d'una veta d'espardenya una pastanaga y una garrofa: era un missatge «d'adhesió y condol» que'ls companys de facultat li enviavan remetentli mitja arroba de bacallà sèch, cinquanta arengades y un paquet de cigarres dels pitjors del estanch.

Açò va encendre més y més sa indignació, y jurà y perjurà que faría un escarment ab aquella colla d'idiotes que havían près com per ofici riures y fer riure de tot lo més formal ab asenades; y tot açò ho deya cridant ab accent declamatori, de manera qu'ho sentían los demés presos qu'eran prop de sa celda de preferencia.

Ab cap d ells, ni ab los que podían judicarse més honrats, tenía la més xica relació. Comensant desde'l principi a miràrsels ab ayre d'imperi, contestà ab esquerpa grollería als pochs que s'atreviren a dirli alguna cosa; axí es que passava quasi tot lo día en la seva estada, llegint, escrivint, dibuxant ò despitant. Fins les parets de la celda va omplir d'escrits y dibuxos en una barreja la més extranya: al costat d'una fórmula química, se veyan caricatures dels metges forenses; prop d'un problema d'àlgebra, aparexía una figureta recordantsa del natural; un pensament filosòfich se tocava ab una escena deshonestament bruta; y, entre lletres aràbigues y gregues y signes cabalístichs y de l'alquímia estava bastant ben efigiat lo jutge d'instrucció vestit ab la túnica y'l casquet dels comdempnats a mort y duhent un Sant Crist com si anés al patíbul.

No's reduhia a n'açò sa activitat gràfica: sovint, molt sovint, escrivía cartes al jutge, cada vegada ab diferent caràcter de lletra, si l'un bo l'altre millor, ilustrant los texts, sempre plens de sarcasmes y injuries violentes contra'l qui anavan dirigits, ja ab alegoríes ò figures alusives, ja ab aucells y garlandes de flors, ò be ab exides de poca solta, com la lluna fumant en pipa, lo sol rient ab cara de beneyt, un home ab cap de porch ò de gall, etz., etz. Tot allò, lo ministre de la justícia, després de llegirho pacientment, ho coleccionava, sens tornarhi may cap resposta com era natural, ni disposar tan sols que al autor li donessen per allò lo més xich càstich ni li fessen l'apercebiment més mínim.

Al compàs d'aquestes missives que sempre anavan pujant de tò, crexía també l'atmòsfera emmatzinada per l'exaltat diari.

Tant arribà a dir aquell paper infamant, que al últim l'encausaren y posaren près, no a cap dels qui'l feyan, sinó a un gandul mort de fam, qui per viure se'n confessava director y, al mateix temps, se donava com autor del article qu'era motiu de la denuncia. Lo periòdich reincidí més verinosament encara en los atachs y dient quasi obertament que lo del Jardí del General no podia aclarirse per que s'hi oposavan influenses de sotana, y, per més encendre les passions contra l'element eclesiàstich, duya una «nova» qu'en substancia venía a ser lo següent:

«Una bona dòna casada, trobantse en certes condicions propries del seu estat, va sentir passió per unes taronges que desde son balcó veya en l'hort de cert convent de religioses del devant. Lo marit d'ella tractà de comprar a les monges la cobejada fruyta, perquè deya sa muller: «¡No vull altres taronges que les de les monges.» (Potser axò era en virtut de la forsa del consonant). Y ¿quí diría que aquells cors de fera, sens mòurels a compassió l'estat excepcional de la dòna, qui be podia morirse no satisfent son desitx, y sens escoltar los prechs del espòs, al qui martiritzava la sola idea de que pogués venirli un fill ab una taronja al cap del nas ò en altre part visible; qui diría que's negavan en rodó a donar ab diners ni sens diners lo que se'ls demanava?

En açò, desesperat l'home, ¿quina'n fa? A la nit, salta la tanca del hort; proveheix bona cosa de lo que no li volian vendre; y, quan ja estava a punt de dúrsenho, va cridarli l'atenció un gemech continua't com d'ànima en pena. Escoltant, escoltant, pogué donarse rahó de que'ls planys exían de terra, del dessota d'una llosa... Y, per acabar en poques paraules, axí va descobrirse que allí tenían una monja enterrada en vida, en càstich de no haver volgut obehir en tal ò qual cosa.»

Aquesta llegenda que, per ferse càrrech de la sua falsetat, no més cal dir que va córrer al menys tres vegades com cosa nova y sempre ab los matexos ets y uts, durant lo segle XIX, encara avuy dia hi hà malvats y babaus que la donan per certa. Un drama que va escriuren un autor barroher contribuhí a donar a la cosa gran ressonància, y'ls de La Emancipación, no escarmentats ab la denuncia, prenían la faula pel seu compte, y enllasantla hàbilment ab la mon de la Mari a Cabanes, suposavan que aquesta havia sigut morta d'una manera extranya, fentli olorar no sé què algun agent dels capellans, en venjantsa de no haver pogut apoderarse d'ella y dels seus bens, gràcies als avisos d'una parenta monja penedida de serho, a la qui justament per aquell fet havian donat un càstich tan abominable.

Afegían després, que la «onada negra» anava mostrantse més cada día, donchs a un home com don Ramon Armengol, a un sabí que havia fet un descobriment d'òptica de gran trascendencia, se'l tenia près sens motiu y hi havia'l propòsit de ferlo desaparèxer pera que no revelés iniquitats. «¡Ja tornem als temp ominosos del obscurantisme que feu martres com Galileo y Miquel Servet!» exclamaran. Y ¡ay del qui hagués dit que a Galileo ni se'l perseguí com a home de ciencia ni se'l maltractà! ¡Ay de qui volgués dir que'n Miquel Servei morí cremat per altres heretges! En fi, tant y tant La Emancipación ne feya, que l'autoritat va suprimirla.

Ni axí tampoch va posarse remey. La Emancipación, si be un xich axalada, tornà a surtir mudant lo títol, però ab lo mateix esperit. A demés s'estamparen llibells anònims, que secretament corrían de mà en mà, referintse a la «causa cèlebre». En les cantonades dels barris extrems de la ciutat, se llegiren pasquins que,'hi referían. En certs teatres, lo públich havía agafat lo costum de fer cantar als actors còmichs lo Trípili, obligantlos com a ninots a fer ximpleses y a improvisar cobles sobre lo mateix. Los ceguets, al sò del violí, baladrejavan romansos satírichs de «la morta y'ls vius». Fins en los politxinelis, llavors en certs cafès molt en boga, en Cristòfol y en Titella, ab ses fesomies d'enza, solían tractar la qüestió de manera mes ò menys alegòrica, y quan, per discrepar en la materia, no's trencavan los garrots en sos caps de fusta, lo Compañero —personatge obligat en aquella classe de funcions en aquell temps, qui, parlant ab veu natural y sens exir may en l'escenacle, representava l'home de seny— havía de dirlos que dexessen lo Jardi del General allà hont era.

Al jutge, qui al principi va pendres les invectives del estudiant y les públiques un xich a la fresca, ja comensava a pujarli la mosca al nas y fins a no mancarli ganes de imitir lo càrrech, sobre tot d'ensà que hont se vulla y a totes hores sentía sempre'l martiri d'una cansó ab la tornada següent:

¡Ay! ay! ay!
¡Ay qui n ull!
A no ser l'ull que ho va veure,
¿qui'ns desfeya aquest embull ?

VI

La presó de l'Armengol, després d'esser glorificada per lo diari successor de La Emancipación, va convertirse en una apoteosis. En un moment, com obehint a una consigna, munió d'associacions més ò menys legals, més ò menys «progressives», mès ò menys simbòliques, que duyan títols en los quals hi havía paraules com «fraternitat», «germans», «amichs», «unió», «constancia», anavan a rendir tribut de simpatia y admiració al près, no en sò de broma com ho havian fet los estudiants, sinó com prenentsho a la valenta, enviantli toyes de flors, caxons de cigarres, etz., acompanyantho ab cartes qu'eran un devassall de grandiloqüencia feta ab motlle, oferintli cada colectivitat son distintiu en diferenta especie de metall, desde'l ferre fins al or. De tots aquells actes davan compte'ls periòdichs, reduhintse'ls uns a explicar lo fet y extenentse'ls altres en consideracions que variavan de tò segons l'esperit d'ells era. De tot allò, qui se'n reya y qui ho agafava seriosament. En lo Colegi de Medecina, armava una continuada bulla qu'era'l neguit del pobre Ciutti, ja prou amohinat ab los missatges que lo près y sa sobtada glorificació l'obligavan a fer d'un cap al altre del día.

Mes, sía com vulla, se feya soroll, y aquest soroll donava ales a la procacitat del qui n'era obgecte pera escriure noves cartes al quil' tenía en son poder, no ja insolentes, sinó fins cíniques: en una d'elles, arribava a dir que, «a pesar de tot y de tothom, ell surtiría d'aquella gavia».

Lo jutge, vensut ja son temperament calmós, ja no's gratava estoycament les patilles, sinó que, ple de neguit, fins arribà a estiràrseles. Cansat de tan mareig, qu'arribava a semblarli un somni, y resolt a acabarlo d'una vegada, va decidir que s'examinessen les facultats mentals del qui li produhía.

Tres metges forenses anavan a visitar al doctor Nostradamus. En lo moment d'entrar ells en la celda, aquest va alsarse, després de cobrir ab un paper lo qu'escrivia ò dibuxava, y'ls digué resolut:

—¿Qué se'ls ofería?
—Som colegues de vostè, y venim a vèurel; —contestava un d'ells, rodanxó, que gastava ulleres.
—¿Colegues? Ja sé que vostès son metges; però jo encara estich pel camí d'arribarhi; —observà l'Armengol.
—Home, la distancia que li manca per serhi es tan insignificant, que ni val la pena, —saltava un altre magristó y bellugadís.— Ademés, ja sabem que vostè es un jove aprofitadíssim, no sols en los estudis del art de curar, sinó en molts d'altres.
—¡Oh! ¡si! —afegi'l ters metge, home vell y axut, qui durant la visita no va dir cap més paraula, reduhintse a mirar sempre ab gran interés al jove y a tot lo que'l voltava.
—Gràcies; —feu l'Armengol.— En l'estat en que'm trobo, ja veuen que no puch correspondre a la seva galantería ni tan sols convidantlos a fer una modesta sucamulla... ¿Què? Ni a seure'ls puch convidar; tot lo més que puch dirlos es que, si volen, agafen una cadira y segan a terra.
—¡Ah! ¡ah! ¡ah! —esclafían tots tres, com celebrant la surtida, per més qu'aquesta fos lo que's sol dir un lloch comú.

Y va seguir lo coloqui en semblant forma:
Lo metge rodanxó. —Se veu que vostè gasta molt bon humor.—
L'Armengol. —Sí, un humor de mil dimonis, tant, que si'm dexavan fer a mi, ja's veurían coses altes.—
Lo metge magristó. —¿Y , donchs? ¿Qué té? ¿Què li passa?—
L'Armengol. —¿Y m'ho pregunta? Vaja, home, no sembla sinó que vulla tractarme de nen.—
Lo metge magristó. —Home, axò de cap manera. No ha sigut lo meu intent ofèndrel; ans, ben al contrari... Se compren, sí, qu'una persona desde tant temps privada de llibertat, y, sobre tot, una persona tan activa com vostè, se migre.—
L'Armengol. —No'm migro, que me volo.—
Lo metge rodanxó. —Però, segons veig, vostè s'entreté.—
L'Armengol. (arronsant les espatlles). —Si, m'entretinch.—
Lo metge rodanxó. —¿Y en què s'ocupa ara?—
L'Armengol. —En rès de bò.—
Lo metge rodanxó. —¿No s'ocupa en algun nou descobriment?—
L'Armengol. —Si; estich rumiant nit y día per veure si trobo un explossiu que fassa saltar a engrunes aquesta bola miserable que's diu món, habitada per tants ases y tants murris.—
Lo metge grassó. —¡Axò es molt fort, senyor Armengol!—
Lo metge magristó. —Sí, massa fort, en efecte.—
L'Armengol. —Donchs, tant n'hi hà, y bon pes. No sé què dir-los.—
Lo metge magristó. —¿Allò de la permanencia de les imatges en la retina? ¿Còm ho té a hores d'ara?—
L'Armengol. —Per ara be, gracies a Deu.—
Lo metge magristó. —¿Que's burla de nosaltres?—
L'Armengol. (En tò mofeta). —¡Cá! Nó, senyor. ¡Qu'es càs! Y, díganme vostès: ¿que m'han près per boig?—
Lo metge rodanxó. —¿Nosaltres? ¿Vol callar? Ni somniarho.—
Lo metge magristó. —¡Y ara! ¿Com pot afigurarse vostè que tinguem semblant idea?...—
L'Armengol. —Vostès se pensan que m'hi enfado... Donchs, s'equivocan de mitx a mitx. No seré pas jo qui'ls diga: «¡no so boig! ¡no so boig!» ¿Han vist a cap qu'ho sía que ho confesse? ¿N'han vist algun que no s'irrite a la sola idea de que'l cregan tal?... Boig deyan a Galileo, boig van dir a Colon y ¡a quants més ho han dit!... ¿Qu'es la bogeria? Un desballestament mental. ¿Hi hà algú de qui puga dirse que no té un desequilibri més gros ò més xich en lo cervell, degut a circunstancies orgàniques ò a eventualitats del mitx en que's troba? Donchs, si es axí, fàssan lo favor de dirme quina es la ratlla divisoria que separa la sanitat de la malaltía; díganme ahont acaba'l plè judici y ahont comensa'l seny perdut... ¡Boig! ¿Que ho sé jo y qu'ho saben vostès si ho so, ho son ò ho som tots quatre?
Digan qu'ho so, si axi'ls sembla ò si axí ho volen; però jo'ls asseguro qu'en tal cas, he de fer tornar boigs a vostès y al lladre del jutge y a tots quants vullan entrebancarme. —
Lo metge rodanxó. —Però, escólte, escólte.—
Lo metge magristó. — Càlmes, fàssa'l favor.—
L'Armengol. —¡Si no he de calmarme! ¡Si estich tranquil! O si nó, prènganme'l pols, y se'n convencerán... Vaja, senyors «colegues», déxenme en pau, que tots som del ofici, y ja'ns conexem. Fàssanme'l favor, que tinch feyna. Si, tinch feyna.
¿No volían saber en què m'ocupava? Donchs, estich fent un treball caligràfich... Y que serà de primera qualitat... Nó, ara no's pot veure encara, nó; ja'l veuràn quan estiga llest... Vaja, estígan bons, que's conserven, estígan bons.—

Y empenyentlos suaument, va tràurels de la estada sens dexarlos dir un mot.

Los tres facultatius, després d'algunes consideracions sobre'l caràcter qu'havían observat en lo près, lo declaravan responsable dels seus actes.

«Donchs, ja l'ensenyarèm de viure ab quatre anys de presó correccional a n'aquest poca-vergonya» va dir lo jutge, entr'ell mateix, al saberho, tot amanyagantse les patilles blanques.

No's donà gens de pressa en posar lo seu pensament en obra, de manera que, quatre dies després, no haventho fet encara, va rebre una nova epístola del Armengol, no ja escrita ab aquells caràcters fins y acabats de costum, sinó ab una lletrota que semblava ésser feta volant. Deya axí:

«Vaig dirte que surtiría de la gavia, y ja'n so fòra.»
«A ningú sinó a tu mateix pots culparne; tu mateix, sens donarten compte, me n'has tret; obehías inconscientment a la sugestió meva estampant lo meu nom y'l teu en lo document que m'ha obert la porta.»
«Vèjas si pots entendre aquest misteri; rumía, tórnat boig rumianthi, ja que pensavas fermhi tornar a mi ò fermhi passar.»
«Lo cert es, que ja pots ferme un nú a la cua; donchs, per més que corres, ja no m'atrapas».
«Però jo a tota hora puch atraparte a tu, si no filas dret, y crègas que estích resolt a ferho.»
«A fi de darte una proba de que no dormo, te diré que jo, essent pres, he conseguit lo que no conseguíau tu ni'ls que't seguexen trobantvos lliures: saber qui va esser l'autor de la mort de ma cosina. Se diu Llorens Virgili, es enginyer y viu a Madrid en lo carrer de Carretes.»
«L'ull acusador de la morta y'ls meus ulls, desde tot arreu, te guaytan; y ¡ay de tu si d'aquí endevant no fas justicia!»

Llegir lo bon home les precehents ratlles, y, passantse la mà pels ulls y pel fronl, agafar lo barret y córrer vers al carrer d'Amalia, fou tot hu. Arribat al edifici que serveix de càrcers, anà a trobar al director, dihentli de bones a primeres, en llengua castellana:

—¿Lo près Ramon Armengol?
—Ahir mateix va sortir; —responia'l director ab la major naturalitat.
—¡Cóm!
—Com era del cas, en virtut del manament enviat per ussía.
—Jo no he expedit tal manament.
—¡Però si jo mateix vaig rèbrel! En fi, ara mateix ussia'l podrà veure.—

Y, anantsen lo director a la taula que tenía en son despaig, treya'l document y'l posava en la mà del jutge.

—La meva firma... Sí, —aquest exclamava, semblantli que vegés visions.— ¡L'imprés!... ¡Lo paper d'ofici!... ¡La firma del actuari!... ¡Tot! ¡tot!... Però ¿cóm pot esser? ¡si jo ni se qu'haja passat semblant document pels meus ulls!
—Y, no obstant, ja ho veu ussia...
—¡No pot esser! ¡no pot esser!... ¡Impossible que jo firmés tal cosa!— exclamava'l jutge picantse'l cap.
—Que vinga al moment l'actuari. ¡Desseguida! ¡desseguida!—

Arribat allí l'actuari, lo jutge l'escometía axí, ensenyantli'l paper:
—Veja qu'es axò, y ¡expliquemho, expliquemho!
—No ho entench, no ho entench,— va respondre l'escrivà, després d'una estona de dar voltes y més voltes al document.— Veig aquí la meva firma, y no recordo havèrlahi posada... Com també hi hà la d'ussia...
—Hi es; però no la hi he posada jo;— cridava'l jutge picant de peus.
—Tampoch hi he posat jo la meva; —sostenía l'actuari obrint tants ulls com tenía. — A tots dos nos hauràn sorprès la firma: no'n pot ser d'altra... Però ¿quí? ¿quí haurà sigut lo qu'haja gosat a atrevirshi? ¿Quí?—

Sens perdre temps, va procehirse a interrogar a tots quants treballavan en la escrivanía, y cap va havernhi que no donàs lo document per bo, regonexenthi les fermes del jutge y del actuari.

No obstant, un dels curials, després de bona estona, cridava l'atenció d'abdós funcionaris, dihentlos que, si be ho considerava tot en regla, veya falsificació en lo segell. En efecte, cotejantlo ab altres reproduccions que's tragueren, se veya que, no tan sols no era idèntich, sinó també que, en lloch d'una estampació, era un dibuix fet ab molta paciencia ab una tinta especial. Comprobada aquesta falsetat, de mica en mica, va regonòxers també qu'eran una imitació'ls noms y les rúbriques.

Prou s'expedían requisitories, prou s'enviavan los agents millors en persecució del delinqüent fugitiu; però —ja ho havia dit ell— li podían ben fer un nú a la cua. No'n varen trobar ni'l rastre.

VII

Be va pendres lo rastre de la persona; mes no'l de la seva acció. Les noves de que'l près havía fugit y de que's sabía qui era l'autor del «crim del Jardí del General» corregueren de boca en boca y fins ab lletres de motlle; los comentaris públichs se complicaren més y més; fins, al arribar Carnestoltes, anava per la rua un carro ab una gran ratera oberta, un dimoni que duya un ull colossal en mitx d'un penó, uns magistrats que portavan grans ulleres y un home que vestía roba negra llarga, caracterisat de manera sinistra, interposantse pera qu'aquests no vegessen lo qu'aquell los mostrava.

Resolt lo jutge a apurar fins l'últim recurs pera fer callar la murmuració contra ell principalment desencadenada, envià un exhort al jutge corresponent de Madrid ab aut motivat pera que cités a Llorens Virgili a comparèxer a Barcelona a declarar. La contesta al tal exhort fou que l'enginyer feya temps que tenía la casa tancada y rés d'ell se sabía.

Se procehi a embargar los bens del fugitiu; mes la casa dels seus pares aparegué carregada d'hipoteques, y la justicia no trobà sinó mobles vells y efectes que quasi rès valían, puix tot lo que pogués tenir alguna vàlua havía desaparegut.

Per lo vist, conexent l'Armengol que la feta no sols li havía de costar al menys vuyt anys de presidi per la sola falsificació de document públich, sinó qu'havia d'afectar també als seus interessos pecuniaris, ans de fugir va pendre les seves mides.

Mentres tant, lo bull del escàndol anava apaybagantse de mica en mica; però encara n'hi havia certa reminiscencia mantinguda ab un estirabot popular, ab una d'aquelles exides de tò que's fan de moda entre certa gent y que les més de les vegades ni se sab còm nexen ni per què moren.

Quan se trobava a un conegut, se'l saludava, dihentli:
—¡Obra l'ull!
—Si jo vull, —lo conegut responía.

Axí estavan les coses, y'l jutge ho considerava ja tot dat y benehit, quan un día la criada entrà en son despaig allargantli una targeta y dihentli qu'era d'un senyor vestit de dol que volia parlarli.

—¡Llorens Virgili!... ¡Qu'entre! —exclamà'l funcionari fent un bot, ratantse les patilles y tornantse vermell com una grana.

—A les seves ordes, —digué, entrant, un senyor alt y ros, de gentil presencia, vestit de levita negra, duhent a la mà'l barret rodó cobert de glassa.— No extranye qu'haja trigat tant a comparèxer a la seva citació. Quan aquesta va rebres a Madrid, jo'm trobava fóra d'Espanya; al tornarhi, sabent lo ocorregut, m'he dat pressa en comparèxer, y aquí'm té. Però desitjaría que'l jutge, abans d'interrogarme en sa qualitat de tal, me fes la mercè d'escoltarme senzillament com a home, despossehintse per un moment de la investidura que li han donat los poders públichs.

—Pàrle, donchs, —va respondre'l funcionari mirantse a son interlocutor ab extranyesa.
—Com a enginer que so, —comensà en Virgili,— al obrirse la carretera que passa per Santa Eularia, vaig estar en aquell poble algun temps ocupantme en les obres del trassat y en la direcció d'uns ponts.
Allí vaig conèxer a la Alaría Cabanes.
Mantenintse d'una rendeta, vivía la tal ab una bona gent y donava ensenyantsa a unes quantes noyes. L'home de ciutat, sobre tot un home de carrera, se migra en les poblacions petites, per que, fóra del rector, l'apotecari y'l metge, quasi no troba persones que per la seva cultura li fassan la conversa agradosa. De bell principi, jo posava al hostal y matava algunes hores vagatives en l'escassa tertulia de ca'l apotecari; però, com allí no hi havía sempre tertulia, tot lo temps que'm veya obligat a estarme en la meva posada se'm feya llarguíssim, respiranthi sempre aquella atmósfera de carreters y traginers que, si be per lo típica agrada una estona, molt aviat cansa. Axí es que, donant veus pera trobar una casa ahont, pagantho degudament, tingués un bon tracte com de familia, varen dirigirme (son paraules textuals) «allà hont s'està la mestra».
Al costat dels dos vellets que m'aculliren, gent senzilla y humil d'estament y condició, però de molt bona criansa, vaig estar allò que's diu divinament, sobre tot haventhi la María, qui, per sa major ilustració y'l bon seny qu'en tot mostrava, me feya l'estada encar més agradosa.
Ab ella procurava jo especialment promoure conversa, trobantmhi tan be, que ja no pensava gayre en mourem de mon eventual domicili; de manera, que si de tant en quant anava a la tertulia del apotecari, aquest y'ls concurrents asiduus atribuhían les meves absencies a que la mestra'm tenía robat lo cor.
«¿M'hauré enamorat d'ella efectivament?» vaig preguntarme després moltes vegades. Però ¿què sabia jo? Lo únich de que'm donava compte era de qu'en lloch me trobava tan be com prop d'ella, y vaig anarme abandonant al meu jahent sens pendre la precaució més mínima.
Eram al fort del estiu, y les grans soleyades me posaren malalt d'alguna consideració. Aquella gent va governarme ab un zel exquisidissim; sobre tot la María va ferho com sols ho fa una mare, una esposa ó una excelent germana de la Caritat, passant díes y setmanes casi sempre al capsal del meu llit...
Recordo confosament qu'en hores de febre la considerava com l'única dóna per mi estimada y que al despertarme en la realitat de la vida, ja vaig tenirla per tal. Al exir d'aquell estat critich, l'agrahiment encenía més la flama, y, ab tota la claretat del meu enteniment vaig declarar la meva passió.
L'alegria de veurem afectuosament correspost crech que ajudava a referme. Llavors venía'l plè del meu idili, fins que, llesta ja la tasca que m'havía dut al poble, va serme precís tornarmen a Barcelona. «Llorens,— va dirme ella veyentme a punt de marxar,— abans de conèxet m'havia estat aquí ben tranquila; no vullas que l'haverte conegut sía la meva desgracia. Síam lleal com sempre t'ho seré jo... ¡Per Deu, no m'oblides!»
Vaig refermarli l'asseguransa de la llealtat de les meves intencions, prometentli que, al realisarse alguna de les esperanses que tenía de progressar en la carrera, en la qual era principiant, tot seguit nos casaríam, y n'hi feya jurament; y, anantmen de sobte, per que ja no podía contenir la emoció, vaig dexarla a n'ella feta un mar de llàgrimes.
Arribat a Barcelona, va entaularse una correspondencia entre nosaltres, correspondencia que per espay d'alguns mesos fou contínuament seguida. Peró, si be, al declararme a n'ella no vaig mentir, per que n'estava enamorat bojament, perque li veya totes les perfeccions imaginables, al trobarme en la ciutat, de mica en mica s'entebiava'l caliu de ma passió, y, talment, com si'l cambi d'atmòsfera cambiés lo meu esser moral, considerava a la María com a una bellesa rústega a propòsit pera fer venturós a un hereu de pagesía, però may a un home de la condició meva. Li tenía agrahiment, fins la estimava, potser, com s'estima a una germana, però nó per ferla ma muller.
Les cartes meves ja no sovintejavan tant com al principi; cada vegada que li escrivía, dexava passar més temps sens ferho, y'l meu incompliment va accentuarse al anarmen de Barcelona per fixar la meva residencia a Madrid. Prou se'n quexava amargament ella; però jo li responía excusantme ab les meves ocupacions y repetintli les prometenses; per que, tan verament apassionada la veya, que no vaig sentirme ab coratge per donarli un desengany.
¡Y tant com ne vaig tenir per ferli la més negra vilanía! Les gales y l'aspecte d'una senyoreta de Madrid m'enlluhernavan y vaig casarme...
—Però ¿llavors?... —interrompía lo jutge qui, durant la relació, donava mostres d'assentiment en alguns passatges.
—No va saberho la María. Vaig seguir molt temps ab ma indigna comedia, tement que'l no ferla sería com donar a la pobre noya una punyalada mortal, sobre tot sabent que tenía la salut malmesa. Però'ls clams d'ella en ses cartes, qu'eran majors cada día, y les tribulacions meves, que anavan sempre crexent, me feyan pendre la resolució d'acabarho tot d'una vegada... ¡Ay! llavors la vaig matar! —¿Cóm?— preguntà'l jutge quasi sens alarmarse ab aquella confessió.
—Vaig escriureli donantli día y hora per trobarns en lo Jardí del General. Allí, plè de remordiment y de vergonya, tot vaig explicarli... ¡Allò, allò va serlí la mort!
—Y, a n'axò, ¿què va dirhi ella? ¿Què va succehir després de la revelació? —lo jutge preguntava, mentres l'enginyer, sospirant ab viu dolor, s'axugava'ls ulls plens de llàgrimes.
—Després... ¡ay! després vaig córrer a fugir, sens esma ni per excusar la meva conducta abominable, ni sentintme ab coratge per aguantar lo pes de les acusacions que anavan a caure damunt meu... Lo que, passat axò, va ocórrer, vostè ho sab y tots ho sabem per desgracia.
En quant a mi, —seguia en Virgili, capficat, després d'un instant de pausa,— no m'he gaudit pas de la meva mala obra. La dóna ab qui vaig casarme era un'ànima freda y egoista, incapassa de sentir altre amor que'l dels plahers y les gales. Ma vida conjugal, comensant per un fingiment seguit y inaguantable pera que'l món no'n vegés la realitat, arribà a ser prompte un martiri tan bon punt perdía la salut ma muller. Duhentla d'un país al altre per veure si's curava, he passat tot aquest temps, fins que ha mort en Nissa... Allí ha acabat lo seu patir; lo meu, dura encara... y durarà mentres viuré. Jo mateix vaig destruhirme un paradís que'm va oferir la terra... ¡Pobre María!
Ara, donchs, qu'he obert lo cor al home, estich a la disposició del jutge.
—Senyor Virgili, —lo vell responía,— en lo que vostè acaba de contarme no es competent lo tribunal que jo represento. Es un cas de conciencia, més apropòsit per tractarlo ab lo confés qu'altra persona, y, ja qu'he hagut de saberlo, desitjo que Deu hi pose'l remey que sols Ell pot posarhi.
Per lo demés, la seva narració confronta perfectament ab les cartes dirigides per vostè a la María, trobades entre'ls efectes d'aquella mala pua del cosí d'ella, de qui may més voldría sentir parlar... Li asseguro qu'ell sol m'ha donat més tràngul del qu'he tingut en vint y cinch anys de ma carrera... Però, ¿qué li havia fet vostè a n'aquell poca-vergonya perquè tractés d'embolicarlo com autor d'una mort evidentment natural?
—No ho puch entendre; —feu l'enginyer.— Ni'm recordo d'haver vist may a semblant home.
—Tot lo d'ell sembla un enigma diabòlich; —afegí l'home de lleys.— No puch imaginar lo per què de tanta y tanta farsa. Però no cal encaparrarshi. Demà vostè m farà'l favor de venir, y en poca estoneta extendrèm la seva declaració limitantla a lo purament necessari per aclarir judicialment los fets; y jo, trayentme tot seguit del damunt aquest embolich de cordes, per no trobarme may més ab un altre de semblant, pendré la jubilació, que prou me l'he afanyada.—

VIII

Quan lo meu amich Basili hagué acabat la carrera, no tenint ja ocasió d'anar al pati del Colegi de Medecina, may més vaig veure a cap estudiant per preguntarli si sabía res del doctor Nostradamus. Per altra part, la bullida que aquest va moure en la opinió pública ab motiu de la mort de sa cosina, anà mimvant fins a apagarse del tot ab l'esclat d'entusiasme qu'excità la guerra d'Africa.

Passaren alguns anys, quan un día, trobantme en un carreró de la ciutat antiga, y no volent allunyarme de l'estació del carril de Fransa, en lo qual me disposava a anarmen a Gerona, vaig entrar en una rònega barbería, la primera que'm vingué al pas, pera que m'afaytessen. Mentres l'únich que vaig trobar allí, després de posarme'l plech y ensabonarme ab la bacina, passava la rasor per la corretja, jo me'l mirava de fit a fit, semblantme qu'aquella cara no m'era pas desconeguda...

—¿Que sería vostè un tal...?... ¡Ay! ¡Ara no'm recorda'l nom! (Ab un xich més anava a dirli Ciutti).
—Pau Lluhelles, per servirlo; —va respondre galantment lo minyó.— ¿D'hont me coneix?
—Del pati del Hospital, de quan vostè estudiava.
—¡Ah! sí senyor, vaig estudiar medecina.
—Y, es clar, ja deu haver acabat la carrera.
—¡Nó, senyor, no vaig acabarla! —sospirà'l barber.— Jo tenía llavors un bon puntal; però després lo vaig perdre, y...
—Se refereix al Armengol. ¿No es veritat?
—Si, senyor. ¡Ay ay! ¿Que també'l conexía?
—Prou.
—Donchs també deu saber l'historia (per que, en nom de Deu, si va parlarsen!) de quan va esser a la presó y va fugirne... D'allí'm ve tota la desgracia.
—¿Y donchs?
—Ja veurà. Ell me mantenía y ell me donava conferencia. Tenintlo a n'ell, rès me feya por; però jo so pobre y no tinch talent (li confesso), y, havetme de guanyar la vida y sens una persona entesa que'm posés les llissons en clar, per cap estil podía exirne. He tingut d'acontentarme, donchs, essent barber y cirurgià. Dono sangníes, poso sangoneres y faig tot lo qu'es propi de la cirurgía menor... ¡No hi hà remey, es axí! Però, a costat del Armengol, jo haguera sigut metge; tan cert com dos y dos fan quatre.
—¿Y què va ser aquella boboya de la fotografía del ull? Rès més que una comedia. ¿No es veritat?
—¡Comedia! ¡comedia! No sé si era tot comedia, perqué jo vaig presenciar com ell feya moltes probes ab ulls trets amagadament dels cadavres del Hospital; però com l'Armengol may se dexava entendre, no puch assegurarli fins a quin punt va arribar. Ara, si vostè'm diu qu'en allò potser hi havía més pa que formatge, no li negaré, perquè l'Armengol tenía una flaca: era vanitós, volía que's parlés d'ell y fòra. S'havía posat en una sexta, y'ls de la sexta, prometentli que'l farían un dels més grossos entre'ls seus, l'inflavan pera que mogués bona cosa d'escàndol... ¡Ja va mouren, ja! Tot lo que va ferse era obra d'ell; d'axò sí que puch darne bona rahó. Però també, ab un xich més lo clavan a presidi sens que li valgués la sexta ni la setena.
—Però ¿cóm es que vaja embolicar en les seves trapaceries a n'aquell enginyer acumulantli lo que no era? Y ¿còm va ferho pera que aparegués en la fotografía?
—L'Armengol volía que'l soroll durés, perquè'ls seus li demanavan. Per lograrho, lo millor era inculpar a algú. Ell duya grossa tirria a n'aquell senyor, per crèure'l causa del mal que va matar a sa parenta; y, havent trobat entré'ls papers d'ella una fotografía d'ell,... miri, dibuxant, y fent una pila de trampes que jo vaig veure, lo feya surtir prop de la morta... ¡Sabía molt de dibuix; de tot sabía l'Armengol!
—Y, un colp fóra de la presó, ¿cóm va escaparse?
—¡No me'n parle! ¡no me'n parle! Encara tremolo pensant en lo meu patir d'aquells díes. Després d'haver dut a la presó'l manament de llibertat, —qu'ab un xich més me costa a mi entrarhi y ben ignocentament, perque jo rès sabía de la jugada,— may més vaig veure al Armengol. Va dexarme en la més gran miseria. ¡Si vaig pasarne de fam y de tribulacions! Però ¡ell ray! Los de la sexta'l feyan fonedís, y va anarsen cap a Italia ab una bona bossa que ja sabía ell hont jeya. Y jo aquí, ¡patint!
—Y, després de la fugida, ¿no n'ha sabut rès més?
—May més va dirme ase ni bestia; com si ni m'hagués conegut. Però un de la sexta que anava y venía molt sovint d'Italia, va dirme que l'Armengol, al arribar allí, desseguida's feya dels d'en Garibaldi y una bala'l va matar en la batalla del Vulturno... ¡Malaguanyat! ¡malaguanyat! perqu'era un talent, un gran talent.
—¡Digne fi, donchs, —vaig respondre,— tenia'l pare de l'escandalosa novela del ull acusador, morint per una causa que, en nom de la llibertat, atentava inicament contra la llibertat dels pobles!—


Llistat de publicacions on ha aparegut:

Escrit per en Careta

 ,  Fes el teu comentari

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)