La professó dels Jochs Florals

«E acabado esto, tornábamos de allí a Palacio en ordenanza, é iba entre dos mantenedores el que ganó la joya, é llevábale un mozo delante la joya con ministriles é trompetas, é llegados á palacio, hacíales dar confites y vino; e luego partían dende los ministriles è trovadores, con los ministriles é joya, acompañando al que la ganó fasta su posada, é mostrábase aquel aventaje que Dios y natura ficieron entre los claros ingenios é los obscuros.»
(Don Enrich de Villena.)

No semblava sinó que tot se conjurés pera no deixarme anar als Jochs Florals; y a fé que'm racava prou, donchs se deya que hi havían premiadas composicions valiosíssimas com de molts anys ensá no s'havían vist, y, ademés, que s'exornaría la festa ab una professó, de la qual tant se parlava, que no més per ella eran vinguts molts forasters a Barcelona.

No podent veure, donchs, la professó al anar, procurí trobarla en la plassa de Sant Sebastiá quan isqués de Llotja. La vía era plena d'una inmensa gentada que s'esperava ab dalè. —«¿Encara no vénen?» —«¡Bé trigan prou!» —Tals eran las preguntas o exclamacions que els uns als altres se dirigían. Per fi, a las quatre horas tocadas, va notarse sopladament una bellugadissa que aná propagantse, y els crits de «¡Ara! ¡ara! ¡¡ara!!» ompliren l'espay.

Feya un día serè, sens cap núvol y ab una claror especial, claror que a mí me captiva. Tot se veya bé, molt bé, peró ab un tó, ab un lleuger bany que esmortuía l'esclat de la llum. ¿Com vos ho diré ara? Una cosa per l'istil de lo que's nota en moltas fotografías y de lo que s'observa aixís que's comensa a pondre'l sol.

Tot seguit va véures la guardia municipal de cavall, vestit de gala rigorosa.

Després venía un alguatzir ab calsa curta y barret de cresta, duent el penó de la ciutat entre dos heralts, lluint bellas dalmáticas y sonant quiscun la trompeta.

Seguían tres heralts més, que vestien semblantment, peró d'altres colors; duyan en els pits la divisa del Consistori, y las banderolas de sas trompetas eran ornadas ab garlandas; l'heralt del mitg portava'l penó dels Jochs Florals.

La professó va deturarse en aquet punt. En una carretela anavan las tres autoritats primeras, y vaig sentir ab goig vivíssim que'l governador y el capitá general, castellans abdos, ponderavan ab entusiasme la fesla,mostrantse convensudíssims de que'l regionalisme eia una causa molt justa y la única que salva y manté las grans nacions. El senyor bisbe hi convenía, pagantlos confessió tan agradosa ab una mitja rialla d'agraiment. No era extrany que ho fes aixís el venerable Pastor, essent fill de Catalunya; donchs, tots els prelats que hem tingut, adhuch els nats en terra forastera, —els senyors Montserrat y Urquinaona, per exemple,— poden ben bé tenirse per catalans de cor y d'ànima.

Precedits dels verguers ab las massas a coll, els diputats de provincia (que haurían de ser de Catalunya), ocupavan una altra carretela, y en carruatges semblants, també's veyan, a més dels representants del Ajuntament de Barcelona, comissions dels municipis de Valencis, Reus, Palma de Mallorca y altras ciutats catalanas, lluint cada entitat, ab sas corresponents massas y els vestits dels qui las duyan, recordansas gloriosas.

Apareixía després un carro triomfal guarnit de flors, ab els premis del certamen. Seguia una artisada carrossa del segle XVIII ab el cotxer y els criats ostentant riquíssimas llureyas d'aquell temps; adíns, en la popa, seya engalanada la Reina de la testa, portant la flor natural, fentli companyia en la proa duas senyoras més. Venían en diversas carretelas altras damas que formavan la cort de la gentil senyora, y, com guardant y servint a tal aplech de gracias, lu més triat dels joves de Barcelona muntava en cavalls de molt preu.

Els mantenedors ocupavan duas carretelas; y las tres ahont anavan els poetas premiats eran guarnidas talment d'un bosch de llorers. Es d'advertir que en el tros comprés entre'l carro els premis y els cotxes dels premiats, una porció de noys crescuts y airosos, vestits de patges de la Edat mitjana, duya en l'aire, al cim de dauradas vergas, poms de flors y divisas dels trovadors nostres més famosos.

Un esclat de picaments de mans ressonava al passar els poetes vencedors, als qui transfigurava l'alé de la victoria.

—Se'l felicita, senyor Soler y Rovirosa, com també a don Antoni de Bofarull y a don Joseph Puiggari —deya una veu al meu darrera.
—Gracias; peró tot el mérit d'aquesta professó no és degut a mi, sinó al autor de «La Orfaneta» de Menargues y al venerable arqueólech... ¡Estigan bons! Tinch un xich de pressa —responía'l rey de la pintura escénica, qui, al bell punt de girarme, ja havia desaparescut.
—Ja ho veu, don Joaquim, de quina manera li adornan la Musa que vosté despertava —observá en Frederich Soler, tot amoixantse la tofa de pel blanch que en la barba duya.
—En efecte, en efecte, está magnifica —otorgá a mitja veu el Gaiter del Llobregat.
—Si visqués don Enrich de Villena ¡quina feina a repartir «confites y vino» —exclamava'l venerable Manel Milá, dirigintse a en Marián Aguiló.
—«Vin claret, e vin vermeil, e vin grech»—afegi'l vell mestre, recordant crónicas de festas antigas.
—Sía la enhorabona, amich Briz. La cosa marxa —feya'l creador del teatre catalá joyosament.
—¡Y lo que anirá lluny! —profetisava ad nirviós entusiasme l'autor de «La Orientada, el gran vident de las reivindicacions de Catalunya. —¡No li sembla aixís, Blanch?
—«El foch del món passat revifa'l viu»—mormolava'l cantor de «La veu de las ruinas», lluintli l'esguart a través dels vidres de las ulleras, tot encenent un cigarret ab dalé.—

Mentres tant, passava un sens fi de corporacions, unas a peu, altras en cotxes; l'Academia de Bonas Lletras, la de Sant Lluch, l'Orfeó Catalá, els gremis dels fusters, dels blanquers, dels manyans, la Unió Catalanista, la Lliga de Catalunya, la Regionalista y no sé pas quantas associacions més, moltas d'ellas ab sos estandarts. Al darrera de la sumptuosa manifestació, anava la musica del Ajuntament.

Al disoldres la gentada, tot d'un plegat me van desaparéixer aquellas caras amigas que havia tingut aprop.

***

Feya poca estona que era jo arribat a casa, quan vaig rebre un escrit de lletra tina y menuda, que'm va extranyar molt. La Reina de la festa'm convidava a anar aquell mateix vespre a sentir la serenada que'l consistori dels Jochs Florals li donaría.

Jo no estava provingut per alló, me venia malament, molt malament anarhi; peró ¿com no correspondre o semblant finesa?... En fi, no hi havia més remey. Vestintme com qui diu en un parenostre, vaig corre, perque's feya tart; y may, may acabava de serhí a n'aquell edifici que era y no era una vella casa gótica del carrer de Moncada, que era y no era un palau de la ciutat nova, ahont havia abocat els tresors del seu enginy en Puig y Cadafalch. Y...

«Aixó era y no era
fà temps enrera.»

com diu l'arquitecte poeta Bartomeu Ferrá.

¿Per qué de sopte'l despertador de casa, trayentme del mon ideal, va durme a las realitats prosáicas de la vida?

¡Llástima que tot alló no fos veritat! —vaig dir al deixondirme.— Peró, mentres tant, ja era ben meva la satisfacció experimentada, sobre tot la d'haver vist aquellas fesomías benvolgudas que ja no tornaré a veure may més aquí en la terra.

Peró, l'explendor somniat de la festa, si que podria realisarse. No més caldria que ho volgués l'honorable cos d'Adjunts, que hi ajudessin las autoritats de la terra, que obrissin per aixó las bossas els catalans poderosos, y, sobre tot, sobre tot, que hi contribuïssin sempre ab sos treballs els poetas que saben ferho de debó y que'ls mantenedors adoptessin un estret rigorisme pera jutjarlos, donchs un guarniment rich no més pot escaure a una obra preciosa.

Antoni Careta y Vidal
Maig 1903

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La veu de Catalunya publicat el 22 de maig de 1903