Per la febre groga del any 1870, vaig ferme la següent reflexió: «Los metges diuen qu'a certa alsaria sobre'l nivell del mar la malura no té cap forsa; a Barcelona no hi tens familia; a montanya hi tens oncles y cosins als qui daràs una alegría si vas a casa seva; desde punts divers de Catalunya, amichs teus que s'hi troban per aquestes circunstancies, t'escriuen pregante que vajas ab ells alguns dies; la Tereseta, sa mare y ses cosines també't voldrían en lo màs de Santa Justa ahont han marxat; y, com lo mal no pot ésser cosa de gayres mesos, ab dues ò trescentes pessetes que't fiques a la butxaca, passas aquesta època trista com un rey.»
Y, pensat y fet, vaig empendre la excursió, comensant per dirigirme al màs de Santa Justa, situat en lo terme parroquial y municipal de Sant Pere. Aquesta fou ma primera y darrera etapa, per que, en essent allí, la Tereseta may va callarme, dihent que no'm mogués, qu'ahont podia estat millor? Y etcètera, etcètera. Tenia por de que me'n tornés a Barcelona y m'hi moris. ¡Pobre Tereseta! Ja llavors, qu'eram promesos m'estimava tant com m'ha estimat sempre. Va interessar en axò a la bona de sa mare, varen posarshi també de per mitx les cosines, y, prometentme la bona senyora qu'al tornar a ciutat se'm cobraria lo que jo gastés, fins una malla, a la fi vaig rendirme.
Però (la veritat sia dita entre nosaltres) jo tenía encara més ganes de no mourem qu'elles de no dexarme anar.
Los tres mesos passats allí foren un veritable idili. Vivíam apartats de la població en una casa espayosa, desd'hont se veya un magnífich panorama; teníam una taula ben provehida ab bon pà, bon vi, cassa, verdures y fruytes de lo millor; d'aviràm, ous y llet, ne provehiam en la matexa casa; ben prop dallí, dins d'un torrent, entre espessíssima arbreda, hi havia una font fresquíssima, sens altres que tampoch eran gayre lluny, en una ò altra de les quals cada dia feyam berenades; fins, pera que no'ns manqués cap conveniencia, al diumenge venia un capellà foraster a dirnos missa en la capella romànica de Santa Justa, sufragànea de la parroquia, que, per ésser edificada al peu mateix del màs, dava nom a l'hisenda.
D'aquella època d'amoretes, festes y alegries continuades ne guardarè memoria eterna; però tampoch m'oblidaré may d'un cas qu'a les darreríes va succehirme... Després de tants anys, encara, no més pensanthi, tremolo y, al mateix temps... Però, al cap y a la fi, val més qu'ho conte. Anèm, donchs, al cas.
Aquell any hi hagué per allí una cullita de rahims qu'enamorava per la qualitat y la quantitat, y, com tothom, ab semblant motiu, estava alegre, al esser a Tots-Sants, volguí que fessem una castanyada com aquella gent may l'hagués vista. Per l'ordinari, qui, ab tot y la epidemia, baxava a Barcelona, vaig fer dur una veritable càrrega de confitura y panellets. Va torrarse un munt de castanyes que feya por. Entre la gent de la casa, alguns parents y la nostra colla, vaig comptar qu'eram vint y hú a taula, y tothom va lleminejar a discreció, y, no sols les persones, fins los gossos hagueren bona part en aquella festa. Al tastar lo novell vi blanch, que certament semblava un bàlsem, l'hereu digué a son pare:
—Pare, ja veyeu que tenim plenes totes les botes de casa y que fins n'hem hagudes de manllevar. Si us sembla, mirarèm de vendre part del vi vell que ens resta, ara que, segons diuen, hi hà qui'l paga a una cosa enrahonada.
—¿Sí? Donchs, pots mirarho; tu mateix; —va respondre'l vell, qui per sa etat avansada jo no estava per brochs.
No va ésser necessari tal viatge, perquè, tres ò quatre dies després, uns negociants que sabian prou lo vi qu'allí's feya, anaren a comprarlo (més los n'haguessen volgut vendre), y'l tragueren aquell mateix dia. tractant qu'al endemà passat lo pagarían a Granollers.
A la deguda hora, no va pas fer falla a anarhi l'hereu. Al ser vespre, no n'era pas tornat encara; però ningú va ferne esment. Al endemà tampoch venia, y ja comensava a donar ansia; però's va creure que no podía trigar cap día més en arribar. Tampoch lo día següent va vèuressen palla ni pols al matí ni a la tarde.
Allò ja passava de la mida y no feya sospitar rès de bò; axí es que'l vell estava capficat, y, tant la mare com la germana, ja posavan lo crit al cel tementse lo pitjor.
—¡Áy! pobre de mi, qu'haurà tingut alguna desgracia! —exclamava la pobre vella, plegant les mans y alsant los ulls com dirigintse al cel.
—No tinguèu por, —feya'l Met, un jornaler qu'hi havia llogat, més gandul que'l jaure, qui temía que'l fessen anar a cercar al absent.
—¡Potser ja es mort! —afegia commoguda la germana.— Vés, baylet, aquest vespre a veure si arriba ab lo darrer tren.
—¿Y què farà ab anarhi la criatura? —observava'l Met, per estalviarse una caminada, no per estalviarla al bordegàs.
—Home, —jo llavors deya,— se va a la estació, y, si l'hereu tampoch arriba, se diu als minyons de la Esquadra si'n saben rès ò si poden esbrinarho.
—¡Bah, bah! —feu lo gandul, tocant l'ase y anantsen a la pallissa.
La indiferencia d'aquell home per qui li feya guanyar lo pà, quan nosaltres, no lligantnos parentiu ni altra mena de llassos ab aquella gent, passavam tanta ansia, va indignarme.
—Donchs ja hi aniré jo, ja que no vol anarhi'l Met. —
Vaig dir carregantme a coll una escopetota de pistó ab la qual, a estones perdudes «cassava», es a dir, vaig cassarhi un pardal en tot aquell temps, y encara no pogué aprofitarse, perqu'era un cosit de perdigons tot ell. ¡Ja vaig gastarne llavors de plom y pólvora en salva!
Vaig empendre'l camí ben entrat lo vespre; sòrt que feya un xich de lluna. Un gos perdiguer de la casa, qu'al principi d'esserhi jo sempre venia ab mi y, potser desenganyat de veurem no gens de trassa en la cassera, dexà d'acompanyarme, no sé perquè llavors me va seguir. Arribarem a la estació; vingué'l tren a la deguda hora y'n baxaren una dóna y dos homes... Cap d'ells era l'hereu.
Llavors vaig dirigirme als minyons de la Esquadra, y no me'n saberen donar rahó; però's conegué que volían pendres molt interés en cercarli'l rastre.
Ab gran descoratjament vaig tornarmen, y no se pas lo que deuria veure'l Turch en mi, perquè ab gran fal·lera se me posava al devant mirantme de fit a fit y remenant la cua, com si'm preguntés alguna cosa. Distret observantlo a n'ell y rumiant què podria dir jo a n'aquella família per aconsolarla, vaig perdre'l camí.
Al adonarmen, me trobava en un corriól estret ab canyes y arbres en cada part, de prou alsaria unes y altres per no dexarme veure rès més que la via. Girantme enrera, no'm fou possible distingir més qu'una giragonsa d'aquella faxa de terra y després una frondositat que tot m'ho tapava. En vista d'assò, vaig resoldre tirar corriol en avant, a veure si aquest me duria en lloch desembrassat desd'hont pogués orientarme. Però aquell viarany, en comptes d'anar per amunt, conduhia a una fondalada, ans d'arribar a la qual se trobava un bosch. Tot just anavam a entrarhi quan lo Turch va deturarse de sobte fent grans udols. No sabent lo qu'allò podia ésser, jo també vaig pararme, y mira que miraràs per tot arreu sens darme compte de lo qu'ocorría, quan de sobte —¡ni may qu'ho hagués vist!— vaig sentirme fret, glassat, ab una suhor també gelada, com si'm vinguessen les angunies de la mort... Del extrem forçat d'una alzina centenaria, penjava'l cos d'un home qual fesomia no podia distingirse gayre bé, però que, a la feble claror dels raigs de la lluna que travessavan entre'l brancam, aparexía espantosament contreta y ab los cabells erissats. Se veya que'ls matadors tractarian d'enterrarlo y no tindrían temps de ferho —¿què dirà un hom?— perqu'a sota mateix del cadavre's veya un munt de terra acabada d'arrencar.
¿Fora aquell l'hereu de Santa Justa? ¿Li haurían exit lladres per robarli'ls diners del vi?... Prou hauría volgut cerciorarmen; però'l coratge no m'hi bastà. No poguí tirar més amunt, y, espahordit, sens esma y segantsem les cames, vaig ficarme per entre bardisses, arbres y brolla, esquexantme la roba aquí, ensopegant allà, cayent més amunt y omplintme seguidament cara y mans d'esgarrinxades... Y'l Turch me seguia plè també de basarda, com qui diu cosit ab mi; però ¡ell ray, qu'estava fet a semblants travessies y no s'hi feya mal!... Després de molt córrer sens saber per ahont, més d'un colp ab perill d'estimbarme, arribant a una planura, me doní compte poch més ò menys, d'hont era. ¡Per la gràcia de Deu, no n'havia fet pas poca de marrada!...
Finalment, vaig arribar tardíssim a Santa Justa. Me trobava reventat. Tothom estava ab ansia, no sols pel fill de la casa, sinó també per mi. Al vèurem tan malmès, particularment la Tereseta, sa mare y ses cosines, s'esgarrifaren. Vaig dirlos que del hereu rès havia pogut saberne; però, respecte del mort no'n vaig resar una paraula, podent explicar la meva commoció, dihentlos com haventme perdut en un estret corriol n'havia exit de mala manera, lo qual corroboravan la meva roba y la sanch que'm brollava de cara y mans.
Sens més que posarme algun drapet en los llochs hont m'havia fel mal y pendre un sol glopet de vi ranci, vaig ficarme al llit; però ¡qu'es cas d'adormirme! Tenía ficada al cervell la silueta del penjat, pel qual tota la nit vaig resar pare-nostres; y allò mateix que m'espahordía m'atreya com lo misteri del abim. Tant es axí, qu'al ferse de dia (per cert qu'era diumenge), quietament, sens que se'n adonés ningú, vaig exir al defora, armat també ab la escopeta, però llavors carregada ab bala, resolt, encara qu'hagués de morirme de por, a saber si'l penjat era ò nó l'hereu de Santa Justa y, de totes maneres, a posar lo crim en conexement de les autoritats.
Abans no vaig esser a les envistes del bosch fatidich, ¡no haguí de caminar poch ni gayre! Acostantmhi de mica en mica, vegi que'l penjat encara hi era. La por me matava; però, no volent donar ales a la cobardía, considerant la indigna d'un home com cal, vaig anar avansant y fòra; y, com més avansaba, més fugia la temensa; y quan vaig serhi ben aprop, ja no'n tenia gens, y, no sols no'n tenia, sinó que fins vaig esclafir una riallada, però una riallada tan grossa que'm pensava morirme rihent. Lo mort era una corrióla ab una corda, de la qual penjavan un sarrió y unes calses velles. Los autors del «delicte» eran uns rejolers que establian un forn en aquells indrets hont havian trobat argila de la millor per fer rejoles y teules.
Vaig tornarmen a Santa Justa rihentme de mi mateix. L'hereu ja hi era; havía hagut d'esperar a la vila que li duguessen de Barcelona l'import del vi.
De la meva peregrina aventura, digna, sinó de don Quixot, del seu famós escuder, no vaig dirne una paraula a ningú ni llavors ni may. ¡Nos'haurian rigut poch de mi! Però jo voldría veure al més pintat, a semblant hora, en lloch meu. Ben segur que ja li passarian, si'n tingués, les ganes de riure. Lo que si'm dona pena sempre qu'hi penso es haver resat tant y tant (¡Deu me perdó!) per l'ànima d'una corriola, un sarrió y unes calses!
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La veu de Catalunya, publicat el 25 de setembre de 1904
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada