Gracias a un jutje venal, qui, torcent la lley, capgirá'l dret y la justicia, ell va apoderarse de lo que era d'altri, mirantse com l'espoliat restava en la miseria y acabava per morirse de sentiment. Ja havia conseguit l'afany de tota sa vida; ja era rich y podia donarse tots els plaers y lluir elevant del món, d'aquet món que no sol mirar si l'origen de las riquesas té la blancor inmaculada del treball honrat, o la negror aborrible del crim... Mes, ni la ostentació de valiosas joyas y preuadas vestiduras, ni la possessió de tot lo que dona benestar, ni l'animació de festas bulliciosas, ni la ubriaguesa de tots els delits sensuals li bastavan; en la seva ánima hi havía un buyt que rés li omplia y en aquell buyt hi furgava seguidament la corcor de la conciencia.
Bens mal adquirits, una llosa de pedra en un fossar y, dessota de la llosa, un cadavre que demanava justícia; tals eran las imatges que volejavan sempre, a tota hora entorn del usurpador, sens poderlas allunyar de dia ni de nit. Alló li feya perdre'l seny. ¡Qué n'era de desventurat allavoras! De bona gana hauría desfet tol el teixit de sas malesas; mes, ¿cóm? ¿de quina manera? ¡Ay! si li hagués sigut possible tornar la vida al mort y esborrar en si mateix y en tothom la memòria d'aquellas iniquitats!
Peró'l criminós, en lloch de dirigirse a la reparació possible y a la expiació voluntaria de sos mancaments, tractava d'ofegarlos enfonzantse mes y més en el llot de tots els vicis; y cada dia era més el buyt de la seva ánima, y el rosech de sa conciencia era major cada dia.
A altas horas d'una nit d'hivern, eixint d'un cau innoble hont s'havia enfeblit ab totas las impuresas de la disbauxa, un desconegut li parlava en els següents termes:
—Si no voleu exposarvos la vida, no aneu pas pel camí que soleu fer sempre. Sía per venjansa, sía pera robarvos, lo cert es que per allí us esperan alguns que'ns volen matar.—
Y sens dir més, va desapareixe entre la fosca com si fos misteriosa aparició.
Las angunías del delinqüent varen creixe ab el temor de perdre la vida. No sabía quin camí empendre. En el més curt de tots, havía de travessarse'l fossar, el fossar hont era sepultat aquell mort que no se li apartava de la memoria... Peró, al cap y a la fi, calia armarse de coratge y eixir de perill y de angunia com més aviat millor.
Embolicantse ab la capa, tirá decididament avall, cap avall, avall sempre...
Feya un fret que entrava fins als ossos. La lluna, mitg tapada pels núvols, donava una claror groguenca als llochs hont reflectía, contrastant ab las entonacions negras blavosas del temple gótich, que en aquella hora apareixía magestuós y plé de misteri ab sas altas torras hont xisclava l'oliva y ab sas monstruosas gárgolas. A la entrada del fossar, guarnit d'un rengle de xiprers, s'alsava una creu antiga de pedra. Devant d'aquell símbol august, l'home va deturarse.
Casi al peu de la porta de la iglesia, hi havía enterrat «el mort, aquell mort que no'l deixava viure; y ¡ell, que li havia llevat la vida! per forsa havía de passar per demunt de la sepultura, com si volgués encara profanarlo, disposantse aixís a que'ls clams de venjansa contra la iniquitat fossin majors.
Alguna ratxada de vent passava de tant en tant, fent moure las brancas dels xiprers del fossar y las abundosas matas de vegetació que eixían dels junts del edifici, produint un aplech de ramors que semblavan veus sinistras acusadoras... La por no deixava tirar avant al culpable, fins que semblantli com que darrera seu se sentis brugit de gent que'l perseguia, va resoldres a travessar aquella posada de la mort. Peró calia ferho depressa, ben depressa, pera evitarse la ira del final y la mala volensa dels vius. A tal fi, va pondre una embestida pera passar com damunt de brasas, quan de sopte, una aparició prodigiosa'l deturá en sech: al fons de la portalada, al mateix centre de la porta, eixía una má colossal, blanca com si fos de pedra marbre, que'l deixá glassat. Y la má, alsantse y abaixantse, li signava que hi anés.
—¡Perdó! ¡Perdó! ¡Misericordia! —clamava'l miserable, cayent de genolls en terra.
Peró la má, impassible, continuava signantli lo mateix; y ell semblava que estigués arrelat de genolls en la pedra; y las remors que al darrera seu s'oían, anavan acostantse; y el cor se li glassava; y, per últim, sentí una arma clavárseli al coll, deixantlo sense vida.
El nou dia va aparèixer hermós y seré. Quan el sol daurava aquells indrets, els aucells cantavan. En la vegetació del fossar y de las parets de la iglesia lluia'l gebre com munió de diamants. Els primers que passaren per allí trobavan el cadavre d'un malvat, extés de boca terrosa demunt la sepultura de sa víctima. No's veya en tot ell senyal de colp ni ferida de cap mena. A la porta volejavan tiras d'un paper mitg arrancat. Sota d'aquell anunci de funcions religiosas ja celebradas, ¿qui podía sospitar que s'hagués mogut la má de Deu Omnipotent, pera fer justícia?
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La veu de Catalunya publicat el 3 de juny de 1903
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada