Guerra civil

(Pas de comèdia)

PERSONATGES
ELL, marit. —ELLA, muller. —UN VEHÍ. VEHINAS.

La escena en un pis de gent treballadora que ho passa bastant bé. En el fons, una arcoba ab cortinas y un llit y al costat una porta. A la dreta, porta d'entrada al pis; a la esquerra, finestras. Per las parets, sants, retratos y anuncis en cromo-litografía; mobles adecuats. Al aixecarse'l teló, trucan a la porta.

Ella.—(Obrint la reixela). ¿Qui hi há?
Ell.—(De fora estant). Obra.
Ella.—¿Qui demana?
Ell.—(Malhumorat y ab veu confosa). Obra, cuita. ¡Válgam Deu!
Ella.—(Tancant la reixeta y ficantse a dins). Un altre dia germá.
(Se sent un truch més fort que l'anterior).
Ella.—(Tornant a la reixeta). Ja li he dit que Deu l'ampari. No sigui perfidiós.
Ell.—Obra tot seguit, que no estich per musicas.
Ella.—¡Obra!... ¡Ay quina franquesa! Ara hi corro desseguida. Sembla que cerquéu la perduda, mestre; y us havéu errat de pis.
Ell.—Vaja, dona, cuita; no siguis pesada.
Ella.—(Aquest home, si no es boig, porta mals intents. ¡Ay, pobre de mi, y ara que estich sola!). Aneusen escala avall, y desseguida; sinó, crido als vehins que vagin a cercar un municipal... (Té; com si ho digués a la paret. Ni's mou... Será ximple. Deu nos en guart). (Cridant). Ja us he dit que vos n'anesseu.
Ell.—(Impacient). ¡Qué tanta comedia! Acabém d'una vegada. (Cridant). ¡No badém, no badém! ¿Que ja no'm coneixes?
Ella.—¡Ay, Reina Santíssima! Sembla la veu d'ell... Peró ell no ho es pas... ¡Pobre de mí, que pot ser s'haurá mort, y vindrá la seva animeta a demanarme alguna cosa de part de Deu!... Florenci, Florenci. ¿Ets tu, Florenci?
Ell.—Vetan aquí un'altra que n'hem filat avuy. ¿Si jo só jo? Vejas, potser só'l bisbe. Cuita, dona, com cent llamps del cel, que no estich per bromas.
Ella.—(Mirant per la reixela y apartantse esgarrifada). ¡¡¡Ahh!!!... ¡¡Qué has fet, desgraciat!!... ¡No't vull veure; fuig de la meva presencia!
Ell.—¿Es a dir que no vols obrir la porta al teu home?
Ella.—El meu home duya bigoti... (Mirant per la reixeta y retirant el cap sopladament ab nou esglay). ¡Jesús, María, Joseph! ¡Y quina cara!
Ell.—Si, dona, m'he llevat el bigoti. Ja t'explicaré lo que ha succeit.
Ella.—Donchs, torna quan t'hagi crescut; mentres no duguis bigoti, no t'escolto.
Ell.—Ab en Llargarias, aquell altre cap de colla de la Riba, hem comensat que "si jo me'l trech», que «si tú no te el treus», que «ja no ets home si no ho fas»; y... obra, ja t'ho explicaré.
Ella.—No pas per ara; torna quan duguis bigoti.
Ell.—Cuita, no fem ximplerias.
Ella.—Donchs, no obro.
Ell.—¡Noya! ¡noya!... Mir a que si'm puja la mosca al nas...
Ella.—Jo ja li tinch. Pren paciència.
Ell.—¡Obra com una re... ira de Deu!
Ella.—Tant es que risquis com que rasquis. No entras.
Ell.—¿Que no entraré? Encara que m'hagi de tornar el porch de Sant Antoni. Vaig al manyá de baix que'm deixi un martell y un escarpre, y esbotzo la porta. Ja veurás quin sarau armém. (Se'l sent baixar apresuradament la escala).
Una vehina.—(Del cel-obert estant).
—Dona, no sia aixís. Cregui al seu home.
Ella.—Me l'ha feta massa grossa, y me la pagará.
Altra vehina.—(Desde'l mateix lloch). Cregui, no vulgui escándol, que la gent s'hi engreixa. No li ha fet pas cap tort.
Ella.—Es lo pitjor que podía ferme.
La segona vehina.—¿Per afeitarse?
Ella.—Me n'havía de demanar permís. Ja sab ell que pel bigoti vaig enamorármen, que sense el bigoti no m'hi hauría casat, que lo que d'ell m'agradava era'l bigoti, y res més que'l bigoti.
La vehina primera.-Dona, ja li creixerá.
Ella.—No m'hi conformo, de cap de la maneras m'hi conformo... ¡En Bigotassos sense bigoti!... Ara de la seva colla, aixís com ne deyan «la colla den Bigotassos», haurán de dirne «¡la colla del Pelat!» Y jo, jo, que estava tan cofoya quan m'anomenaven «la Bigotassos», ¿hauré de sentir ara que'm diguin «la Xollada?...» ¡No; primer, morta!
Vehina primera.—Vosté ho agafa malament.
Ella.—Me la pagará, me la pagará.
Vehina primera.—Fassali pagar tant com vulgui; peró no aixís. A só de tabals no s'agafan llebres, una dona te moltas maneras d'empipar al home, si vol. Fássali cara de tres deus tota una mesada; dóngali'l menjar salat; no li renti la camisa; quan li fassi festas, tréguissel del devant a fástichs; peró aixó de donar escándol, de cap manera.
Ella.—Donchs escándol rosegará... Y no'l vull, encara que'm vinga ab la creu y els gonfanons, mentres no'l vegi ab aquella tofa de pel que li venía d'orella a orella.
Vehina primera.—Marieta, obri, que en Florenci ja puja.
(Se'l sent pujar).
Ell.—(Picant de peus).—Obra't dich, per última vegada... ¿No?... Mira que ensorro la porta.
Ella.—Ensorra la casa y tot.
Ell.—¡Aixís un llamp te partís!
(Pega cops de martell l'un darrera l'altre, alarmant als vehins, els quals parlan uns desde'l celobert y altres de la escala estant.)
Un vehí.—¿Qué redimoni feu per alt?
Una tercera vehina.—¿Qué es aquet terratrémol?
Ell.—Ja ho veyéu, no tinch altre remey que espanyar la porta.
El vehí.—¡Àb! ¿Se us ha tancat de cop?
Vehina primera.—No; es que la seva dona no vol obrir, perque s'ha fet treure'l pel de la cara.
El vehí.—¡Pss! Si la de casa'm les una treta semblant, la matava, la matava, no hi havía remey.
Ell.—(Donant un cop fort de martell a la porta.) Y jo també la mato, la mato aixís que pugui obrir, si ella no m'obra de sa plana voluntat.
Ella.—De dalt a baix sí que t'obriria de bona gana, fastigós, calsassas, més que calsas, que't deixas entabanar per qualsevol ximple.
Ell.—(Picant rabiosament.) ¿Jo calsas? Ja t'ho donaré jo. Mals dimonis se me'n duguin si no t'arrossego y no't llevo la pell de viu en viu.
Ella.—¿A mi? Raves farás. Poca vergonya, murri, pelat, cara de pá, lleig, fesomía de patata bullida... ¡Uix! ¡Vésten, vésten, que'm fas fástich!
Ell.—(Picant desesperadament ab el martell y l'escarpre.) ¡Bfff! Ja t'ho donaré, ja t'ho donaré. No anirás a Roma per la penitencia.
(Segueix picant de fort y de ferm.)
Vehina segona.—¡Senyora Marieta, per Deu, que la porta ja se'n va en estellas! Dona, no sia tossuda.
Ella.—Valdament tot s'ensorri. ¿Qué me fa a mí? Vingui lo que vulgui... Ja ho he perdut tot; ja no tinch marit, ja no tinch bigoti.
(La porta desdeix, cayent ab estrépit.)
¡Ay! ¡Assistencia! ¡Assistencia!
(Entra Ell, furiós, brandant el martell ab una má y ab l'altra un ganivet llarch. Els vehins se interposen, agafantlo per la roba y li prenen el ganivet.)
Ell.—(Volent desferse.) Deixeume anar, deixeume anar, que tinch de fer una desgracia ab aquesta mala fembra... Vull arrancarli la llengua, la vull tirar de cap al pou.
Ella.—(Desmayantse.) ¡Ay! ¡Ay! ¡Ay!... ¡Ahh! ¡Ah! ¡Aaa! ¡A...!
(Va a caure, las vehinas l'aguantan y se retorsa en convulsions.)
Ell.—Vull matarla... ¡Re... Deu! deixeume anar... Deume'l ganivet. ¡El ganivet desseguida! En faré carn de botifarras.
Vehina segona.—Peró calli, desgraciat. ¡Que no veu que a la Marieta li vé una basca darrera de l'altra?
Ella.—(Entre convulsions.) ¡Ay!... Bigoti... Lleig... ¡Ay que'm matan!... ¡¡Hiii!!
Vehins y vehinas.—Posemla damunt del llit. Aguantemla fort. ¡Las mans! Que no's desgracii la cara. Florenci, deixis de cansons. Dongui un cop de má vosté, que té més forsa.
Ell.—(Esverat.) ¡Ay que se'm morirá!... ¡Marieta meva! (L'agafa pel cos petonejantla frenétich, y la posa dalt del llit.) ¡Mariela!
Vehina segona. — Vinagre, vinagre. Cuiti. ¿Ahont es el vinagre?
Vehina primera.—Encenéu un paper d'estrassa y feuli olorar.
Ell.—¡Ay pobre de mí si se'm mor ella!
(Se fica a dins sense saber lo que's fa.)
Vehina primera.—Florenci ¿ahont es el vinagre?
Altra vehina.—Aigua fresca, que n'hi tirarém a la cara. Aigua, Florenci.
Vehí.—Aquí va'l paper encés.
(Las vehinas el fan olorar a n'ella.)
Ell.— (Tornant ab un cetrill y un canti.) Teniu. Aneu a cercar un metge. ¡Un metge, costi'l que costi!
Vehina segona.—Aquesta dona sembla que se'ns en va. (Li frega'ls polsos ab vinagre y li fa olorar el cetrill.) Aigua a la cara, aigua a la cara. Vejám si ab la frescor...
Ell.—¡Animal de mí! ¡Animal de mí! que per un punt meu se'm morirá la dona! (Li aboca a la cara l'aigua pel broch gros del canti.) ¡Malehit sia en Llargarias y malehida la hora en que m'he afaitat.
Vehi.—No tinguéu por; las donas son com els gats, tenen set vidas.
Vehinas.—(Veyent el devassall de l'aigua escampantse.) ¡Oooh!
Vehina segona.—Ha posat el llit que sembla una riera.
Ell.—Que's perdi'l llit, que's negui tot, que tot se'n vagi al diable... ¡Marieta! ¡Marieta! ¡Mariela!
Vehina primera.—¡Pst! calléu... Sembla que ja's revifa.
Ell.—Ay gracias a Deu! Me pensava ben bé pérdrela. Ella.—(En un desvari.) ¡Murri!... ¡Poca vergonya!... ¡Lladre!... No es el meu home, no... Es el rector de la parroquia.
Vehina primera.—(Als demés vehins y a n'ell.) Ara deixeula estar. Tanquéu els finestrons, y que ningú piuli.
Ella.—(Delirant de baix en baix en to planyivol.) ¡El bigoti, el bigoti!... ¡¡Ay el meu big...ooti!!
(Tancan els finestrons. La escena resta mitg fosca. El s'asseu compungit al costat del llit prop d'ella. Cau el teló pausadament.)
FI

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La veu de Catalunya publicat el 30 de gener de 1903