Historia d'un cap de mort

(FRAGMENT D'UNA NOVELA INÉDITA)

I

Quan jo era xich, la mare, que al cel sía, me feya anar los diumenges a ajudar a missa a la parroquia y, per la Quaresma, tots los díes a doctrina. Y a fe us dich que hi anava de gust, donchs mossen Pau era un sacerdot molt amable, y al exir, me feya anar a casa seva a pendre xecolata ab ell. Després, me tornava a la sagristía ab l'escolá major, que's deya Joan, un vellet ab cara de Sant, que estimava molt a la canalleta, y, com nos donava llepoleríes y'ns amanyagava, es clar, sempre tenía a prop d'ell una munió de nosaltres, en termes de que a la hora de la feyna, havía de dir:

–Veniu dresprés, menuts, que'l senyor rector renyaría.

Y ¿vos penséu que'ns n'anavam? ¡Ca! Lo que feyam, era posarnos quiets en un recó, y quan ell havía enllestit, nos aplegavam al seu voltant com pollets prop de la lloca, y allí reya ab nosaltres y'ns contava rondalles y de vegades coses veres, com passatges de la Sagrada Escriptura, les valentíes de Samsó, la historia del rey Daviu, l'heroisme de Judit, la bona ventura que tingué Tobías en ser company del Archángel Sant Rafel y la historia de Joseph, emperó callant d'aquesta lo pas de la copa, dihent no més que la mestressa li volía mal.

Nosaltres l'escoltavam ab un palm de boca oberta, y tanta fé teníam en ell, que si algú altre, sentintnosho explicar, no ho creya, li responíam ofesos:

–Lo senyor Joan ho diu.

A tots nos estimava prou lo bon home, peró més assenyaladament a un companyó de la meva alçaria, que's deya Quimet y a n'a mi un xich més encara, de lo qual jo estava molt cofoy. Devegades, al vespre, los altres se n'anavan y ell nos feya pujar a la seva cambra, al damunt de la sagristía, darrera meteix de l'orga, lloch que per una finestra enrexada donava a la placeta, gayre bé sempre solitaria. Allí sols hi havia un llitet de posts y banchs ab un Sant Crist y una piqueta a la capsalera, dos quadrets, l'un ab Santa Agna y l'altre ab Sant Joaquím, pintats en lo vidre, una caxa gran de la vellura, quatre cadires, y penjada en la paret, una gabia ab una cadarnera. Axí que entravam, l'aucell feya un xirich, com saludant a son carceller qui li deya:

–¡Ah, traydoreta! ¿Qué vols?

Y la bestiola responía ab un altre xirich.

Llavors ell treya una paperina de pinyons pelats, y n'hi donava un, dihentli:

–Vaja, que sinó' ja t'morirías.

¡Ah! No pensava a dir que tenía també una taula ab un armariet damunt, tot plé de llibres, y'ns los dexava regirar y fins nos ne llegía'ls troços més bonichs; es a dir, a mí me'ls llegía, que'l Quimet no hi tenía gust, y's posava ajugar ab un gatet blanch y roig molt mayach, que li deyam Nano. D'aquells llibres, n'hi havia en llatí; peró'ls mér eran en catalá, uns xichs, altres més grossos, sermons, vides de Sants, lo Fra Entelm, Lo venturós Pelegrí, dos ne vaig veure que's deyan: Historia del esforçat cavaller Compte Partinoples, l'un, y l'altre Historia de Pierres de Provença y la gentil Magalona, los quals, al agafarlos jo un dia, me'ls va pendre de la má, dihent que eran faules.

–¿Veus?–m'observava, després de llegir.–Axó dona més gust que tanta y tanta cosa escrita en llengua forastera.

Y sobre aquest punt s'anava enfilant en lo que era abans y lo que deuría ésser avuy Catalunya, de manera que més de quatre y més de sis predicadors que he sentit podrían pagar ben bé alguna cosa d'explicarse com ell. ¡Oh! era bon patrici'l senyor Joan; que alguns que'es pensan serho molt, li trovarían massa.

Jo l'escoltava exaltantme per instants, y, a no ser per allgun ronch del Quimet, que dormía com un soch ab lo Nano a la falda, ni m'hauría recordat de menjar ni dormir.

Una cosa sempre m'haviía donat que pensar respecte a n'aquell home: un cap de mort sech y blanch com si fos fet d'ivori que tenía damunt de la taula. Lo que servía per posar dalt del túmul en alguns oficis de difunts, no ho era pas, donchs per açó n'hi havia un de negrós, com si fos fumat, en un calaxó de la sagristía. Jo hauría volgut saber perqué tenía aquella calavera, peró'm vaig guardar de preguntarli, donchs un dia que me la mirava, conexent ell la meva intenció d'agafarla, la desá depressa, va posarse seriós y no'm digué paraula.

II

Anaren passant anys, vaig pendre l'ofici de casa; peró, axó si cada dia, fóra quan hi hagués massa feyna, jo havia d'anar a veure al vellet, qui també semblava que m'anés posant més y més afecta d'un dia al altre. Alguna vegada venía també lo meu companyó Quimet, bon xicot a tot serho, y que, com vos he dit, era dels que més lo senyor Joan s'estimava. Després, al començar de ser home, pensí que podría morirsem la mare, y... Res, la vehina del devant de casa, la que ara es ma muller, m'agradava tant, que una vedada vaig dirli, y, encara que ella no'm torná resposta, se posá a riure, y ja estiguerem entesos. S' entengueren, també, los nostres pares, y des de llavors nos veyam cada vespre a casa d'ella, sens les vegades que de casa estant nos tiravam ulladetes d'amagat perque'ls vehins no se'n riguessen. Perço jo no oblidava a mon vell amich: devegades anava a véurel en havent sopat, devegades en dexant a la promesa; peró com mes visites no duravan tant com en altre temps, ho degué olorar l'home, o potser degueren dirli (que jo no gosí ferli saber, me'n dava vergonya), lo cert es que al arribar me mirava de fit a fit ab una rialleta trista que volía dir alguna cosa, mes jo no la sabia endevinar.

Un día vaig anarhi trovantme d'un humor molt axut, y, com succeheix en semblants cassos, enrahonava poch, perqué no sabía lo que dir, quan ell va saltar dihent:

—Vaja, ja's veu que estás enamorat, y per ella oblidas al senyor Joan.
—¡Com! —respongui, tornantme roig.
—Vaja, home, ja's coneix. Deu pensar la noya que m'estimas més que a n'ella, y no vol que vingas.
—¡Oh! no, no, senyor, —borbotegí.

Perque (cert com la claror del dia) si algun colp feya tart, no més dihent «vinch de veure al senyor Joan», l'Agneta no'm renyava.

—Bé, bé, —ell seguia,—dexemho estar axó. Fas bé, ben fet. Ella es bona noya; tu també has pujat ab bon cap ¡Déu vos faça venturosos! més venturosos...!

Aquí'l semblant se li contragué d'una manera trista, la veu se li nuà, y, sens poder reprimirse, esclatava en un plor.

—¿Qué es axó? ¿Qué té? —vaig alçarme de la cadira y acostantme a n'ell tot alarmat.
—Res, res, —contestava procurant serenarse, mentres li rodolavan dues llágrimes cara avall.
—¡Oh! no. Dígam qué li passa. Ab tants anys com fá que'l conech, may l'havía vist plorar, sinó ara, parlant del meu prometatge.
—¡Que hi farém! —sospirà. —Es una recordança trista, es un clau que duch clavat en mitg del cor, es la creu de ma vida.

Jo me'l mirava com encantat, sens saber que dirli, y, després d'una xica pausa, va seguir:

—Escolta, y sabràs lo que sols Deu y jo sabém; peró no ho digas a ningú; ni a la mare, ni a l'Agneta. ¿Ho sents?
—No tinga por; jo li prometo.
—A tu ja puch dirtho, ara que ets home; peró, sobretot, mentres jo visca...
—Estiga descansat, —li vaig respondre.

Quasi d'esma vaig contestarli, perque aquell misteri me leya rumiar. ¿Qui sap —pensava jo.— si aquest home quan era jove va ferne alguna? Peró aquella cara venerable no podia amagar un dolent. Mes tots los vells fan prou cara de bon home, essent axi que alguns, tot semblant uns santirons, n'han fetes a l'alçaria d'un campanar. En fi, ab tals pensaments, jo estava allí com si'm punxessen, puix aquell home, per mi fins llavors tan estimat, començava a ferme escrúpol y fins por.

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Calendari Catalá per al 1903
• Catalunya Artítica publicat el 22 de gener de 1903

Observacions:
En lo Gay Saber del 15 de desembre de 1878 anuncien que l'any següent publicarien la novela El cap de mort del sr. Careta.