Quan a Barcelona no hi havía tants llochs com hi há ara hont malgastar diners y temps, eran molts els treballadors que, finit son jornal, s'aplioavan a alguna cosa, ja fos no més per divertirse, ja per treuren també algun profit. Entre'ls teixidors se trobavan, potser, els més enginyosos, sobre tot en alló que semblés art, y (cosa per cert ben estranya) els pintors de parets solían ésser els més barroers que en tals materias se coneixían.
Teixir era l'ofici del «home de las figuras», com li deyan els qui no li sabían el nom den Gasparó. Encara que teixint llavors se guanyava bé la vida, ell no havia sigut may amich de disbauxas, y, tant els días de festa com sempre que hagués d'estar en vaga per no tenir pessa nuada o bitllas a punt, s'entretenía fent una cosa o altra pel pessebre.
La Lluísa, sa muller, y el pessebre eran la seva passió, y, com abdós esposos no tenían fills, no es estrany que l'home perseverés en una deria que tant el divertía; aixís es que arribá a adquirir una destresa y un gust tals en semblants composicions, que a més del seu pessebre, ne guarnia molts per altri y no eran pochs els «pessebristas» que li demanavan parer.
Ab el suro construia unas montanyas cubertas de vegetació que eran trellat fidel y poétich de la naturalesa; lo mateix hi feya casas de pagés rónegas hont se veyan talment escrostissats descobrintshi'ls mahons y la tapia, com hi engiponava runas d'edificis sumptuosos que produían efecte desolador, ó hi assentava poblats en gaya perspectiva. Tot, tot lo del pessebre feya, mentres no fossin figuras, perque, ab las figuras ¿cóm podia atrevirshi, ell que no sabia poch ni molt de dibuix? No obstant, procurantse motllos y passant nits de veritable desfici ab provas y més provas, al cap-d'avall també feya figuras y (cal dirho) eran las millors que en la fira de Santa Llucia may s'haguessin vist, en termes de que la gent de bon gust y algun diner els hi prenía de las mans.
Llavors la Lluisa, que estimava entranyablement a son marit, va dirli:
«Mira, Gasparó: el teixir cada día va més per terra y com més anys passan més t'hauras d'esdernegar per treure la setmanada. Tens prou demanadissa de figuras y en un recó de casa, gracias al Senyor, hi há una poma per la set; ab aixó y alguna pesadeta de canons o
bitllas que jo fassa per un y altre fabricant ¿quí'ns empeta la basa? Creume, deixa'l teler. ¿Quí't fa anar a mal borrás?»
Y en Gasparó acceptá la proposta a mans besadas. ¿Cóm no, si estarse a casa a tota hora, prop de la seva Lluisa y ab las sevas figuras li era com un somni de gloria que no cansa may? Enrahonava poch, quasi may piulava; peró'ls efectes del seu estat d'esperit se coneixían prou en lo que feya. May havia treballat ab tanta perfecció, may las sevas figuretas havian sigut tan galanas ni tan expressives, donchs, per més que provinguessin de motllos, un cop n'eran fora, el teixidor las transformava de manera que no n'hi havia duas que's semblessin poch ni molt; la una hora d'una fesomía suau ne feya una cara ferrenya, l'altra hora li donava la inflor propia de qui sona un instrument, o li comunicava un posat taujá, un aire maliciós o una seriositat venerable, segons el pensament que li venía o l'encárrech que li haguessin fet. Donava gust véurel treballant, ara embadalit ab el cigarret en un cantó de boca, ara nirviosament encongint o redressant una figura, ja despullantla d'un indret, ja vestintla novament d'un altre, clavant un boixet per aquí o tallant ab un altre per allá ab veritable furia, y tot aixó mirantse a la vegada plechs de roba o aquest o l'altre dels molts gravats antichs que tenía en el pany de paret del tros de la gran cuina que li servía d'obrador.
En tenint feta una bona remesa de treballs, deixava que s'assequés ben bé y el millor dia, posantla en un fornell que tenía damunt de la llar, hi calava foch, deixantlihi fins a tant que fos ben cuita. Aquella feina li donava gran ansia perque en un moment podía anárselin a micas per las flamas tot lo que li havía costat no pochs jornals. Un cop refredat el forn, trayentne las figuras, las pintava y en aquella operació se reproduían totas las emocions que havia experimentat al donalshi forma. Llavors y no més llavors arribava a estar segur de si en tal o qual treball havía conseguit l'efecte que's proposava. Quan no ho havía lograt, se li coneixía bé ab la ganyota de menyspreu que's dibuixava en sa cara; peró quan una cosa omplia bé tols els seus desitgs, semblava que's fongués mirantla, y exclamava per ell tot sol: «¡Ah! ¡Si jo hagués aprés de dibuix!... ¡Si jo hagués aprés de dibuix!...»
En Gasparó va viure una pila d'anys com en continuu éxtasis, fins que'l ne vingué a traure la mort impensada de la seva dona. ¡Pobre Lluisa, que de part de fora semblava un ángel, a pesar dels anys, y que de part de dins tenia bé'l cor d'angel! Mes ¡ella ray que se'n era anada ahont no hi ha dols ni miserias, a rebre'l premi dels bons! En Gasparó si que era de plányer. ¿Qui com ella, que era tan neta y endressada, laconduiría llavors? ¿Qui li cercaría ja'ls apetits pera que menjés, essent ell, com era, tant poch de vida? Y, sobre tot ¿qué podría ja omplir el buit inmens que deixava aquella esposa en la seva ánima?
Efectivament, desde'l día que enterraren a la Lluisa, en Gasparó va viure capficat y trist, y, si abans no deya gran cosa, llavors costava moltíssim arrencarli una paraula. Prou va ficarse en el pis un matrimoni jove, a fi de tenir companyia; peró, aixís y tot, se trobava com si estigués en complerta soletat. Com que quasi no menjava, lo poch que bevía no li feya bé, y aná decandintse, decandintse y perdent las ganas de tot, de manera que ja ni treballava gens. «S'acostan las firas —deya— peró s'han ben acabat pera mí. ¡Bah! Mentres encara hi som a temps, guarnim el pessebre... Per mí, no més per mí... Sera'l darrer any.»
Fentse ajudar pels que vivian ab ell, arrimava'l seu llit a un cantó d'arcoba, acostava, després, a la paret de l'altra part una tanta ab capitells, sobre la qual, apilotanthi suro, eixian montanyas y planuras; a copia de treballarhi, aquell paisatje erm apareixía després en tots sos termes plé de vida, ab la veritat hermosa d'una tranquila posta de sol; per fi, quan l'hagué poblat ab lo bo y millor del assurtiment que tenía de figuretas, va contemplar llarga estona la obra seva que li recordava'l temps de sa ventura passada, y arrencá un amarch plor. Las forsas li mancaren, se trobá malament, y hagué de ficarse al llit.
Anava apitjorantse lleuga per hora, y al endemá, justament el día de la Puríssima, hagueren de corre a sagramentarlo. En havent rebut a Nostre Senyor, demaná que tot seguit li llumenessin el pessebre, y mentres encenían els llums, va entrarli l'agonía, una agonía gens fadigosa, durant la qual no deixá de vista aquella representació del naixement. Per lo que deya ab veu apagada mentres moría, pogué compéndres lo que passava llavors en ell. De prompte, totas las figuras del pessebre cobravan vida; els pastors que hi havía pel camí de Betlhém, apretavan el pas sonant la cornamusa, el fluviol y el tamborí; els tres Reys pel seu cantó, se dirigían, també, al mateix punt muntats en sos cavalls que sovint els escuders refrenavan; acudían tots en munió al sagrat Portal, ahont la Verge María y Sant Joseph mostravan joyosos el beneit Mesías entre mitg d'una mula y un bou que semblaven, aixis mateix, gaudirse ab la celestial presencia; l'estable era plé de vivíssima resplandor; embaumavan l'aire olors dolcíssimas; unintse en chor las veus y las músicas terrenals ab las de munió d'ángels que devallava del Cel, ressonava una canturia com may l'hajan ohida'ls homes; y entre aquell concert maravellós, se veya a la Lluisa transfigurada y joyosa que signava al seu marit que anés ab ella... —¡Ja vinch, ja vinch. Lluisa!... ¡Ay! si jo hagués après de dibuix! —Tals foren las exclamacions den Gasparó, que al llensarlas fadigosament moría.
Antoni Careta Vidal
Desembre 1902.
- La Veu de Catalunya, publicat el 13 de desembre de 1902
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada