En aquell bocí de carrer estret, en general, y en la casa del botiguer de robas senyor Xuriguera en particular, feya algun temps que semblava ballarhi el dimoni. La mateixa gent que abans vivía tranquila fent cada hú el seu fet y mantenint bonas relacions uns ab altres, en el moment histórich del qual vaig a parlar estava en guerra encesa, no ja, com si diguessem, guerra civil o de partit ab partit, sinó cada hú en guerra ab la seva familia y l'un vehí ab l'altre. Un d'aquests, a lo millor, obrint la porta, donava'l bon dia al del costal, qui durant la vigilia li havia parlat amistosament, y, o bé no rebia contesta, o la que sentia deixava sorprés.
Algú havía demanat explicacions a un altre de cosas extranyas y impertinents que no's podian esbrinar; en els homes no's veyan sinó caras estirades y en las donas ulls plorosos; no s'oia una conversa amigable; en els pisos, las criadas no cantavan a la hora de rentar els plats, ni en las botigas cap dependent gosava a dir que l'anima fos seva. Alló semblava una olla de cols, una bogeria desencadenada.
Però, en arribant al vespre, en els pisos de la casa den Xuriguera, habitats, el segon per una modista francesa ab son marit, el ters per un matrimoni acomodat ab una filla casadora, y el quart per una viuda ab dos fills dedicats al comers, era cosa de llogarhi cadiras. Quan no hi havía crits, se sentian reganys o plors; més d'un colp anavan en l'aire plats y cadiras, y semblava, també, que no havían deixat de caure alguna bofetada y algun colp de bastó. Tant anava la cosa en pitjora, que'l senyor Xuriguera, com a propietari de la casa, no podent apaybagar aquella maror ni saberne la causa, havía donat ordre a n'aquells estadants de que desocupessin els pisos.
—¿Donchs que fem vos y jo , Pere? —deya'l «mestre de comptes y reforma de lletra» establert en el quint pis al manobre que vivía en el de dalt del terrat. —¿Qué fem nosaltres? ¿No'ns barallém també?
—¡Jo pla que per barallas estich! —responía'l vell manobre. —!Ells haguessin de suar com jo, y no tindrían ganas de barallarse! Que s'arreglin. Per mí, que's matin, si volen.—
Semblant estat anormal se comentava molt entre la familia Xuriguera (aquesta y las del mestre y del manobre eran una excepció per llur estat de pau), es a dir entre marit, muller y fill més gran, qui ja fadrinejava y feya observacions respecte al cas, que deixavan als progenitors ab la boca oberta. Segons ell, tot alló venía de no saberse entendre per falta d'ilustració. Aquell estat de cosas se l'explicava de la següent manera:
—Jo no sé pas de que disputan, peró qualsevol cosa'm jugaría, per lo que veig y per alguna que altra paraula cullida pujant al terrat a fer volar els coloms, que a la francesa li dona mal temps el seu home per que és molt amiga d'anar com las grans senyoras, de menjar llamineduras y de no treballar gaire... Ja la tinch vista jo. La florinda, no pensa més que en casarse —¡la beneita! —y passa tot el dia devant del mirall posantse polvos. ¿Per qué no l'avesavan a treballar desde xica, no pas tenirla tan aviciada? Com si ells fossin uns potentats... ¿Y la viuda? La viuda dona massa llibertat als seus fills. El petit, encara llaura bastant dret; peró'l gran fa molt l'home ab aixó del catalanisme, y acabará malament. ¡Ja n'hi dará de pá'l catalanisme! Jo soch més jove que ell; peró —mal m'está'l dirho —vaig per altres camins. Es lo que dich, y no falla: tot vé de que no hi há ilustració. A casa no succeeixen pas semblants cosas.
—Sí, peró —responía sa mare, satisfeta de tenir un fill tant entenimentat, però no volent donarli a compendre tal satisfacció —a tú també t'agrada massa anar al Liceu, y vestirte de pontificat, y gastar la plata... ¡Oh, noy noy! Si't deixessin fer al teu gust ¡no'n farias poca de feina ab lo que ha costat prou de guanyar a ton pare!
—No tant, no tant —replicava'l Tomaset, —Jo faig lo possible pera alternar ab personas, pera crearme relacions que'm permetin engrandir el negoci y eixirme de la rutina. 'Ja veuràn el dia en que jo m'encarregui de casa!
—Si, ja ho veurém —afegia son pare en tó de mitja burla. —Ab pochs anys ens farém milionaris. ¡Deu te fassa bó!
Pare y mare parlavan aixis ab son fill; peró, quan ell no hi era, ponderavan las quialitats que li veyan; per exemple: el caràcter negociant que en tot se li observava, fins en las compras, vendas y baratas de coloms; la deria que tenia pera intervenir en tot lo de casa; la seva seriositat —per qué semblava un jutge, may reya —y sobre tot, la vivor, aquella vivor que no's veya en cap més jove del seu temps. «¡Ay, Xuriguera! —deya sovint sa mare —tinch por de que al noy, ens el matará'l ser massa viu! ¡Massa vivor! Tant se pert per poch, com per massa.»
Aquella tanta vivor fou sens dubte lo que va dur a la familia Xuriguer a la discordia, de la qual fins llavors havía estat lliure per extranya excepció. Es el cas que un dia en Tomaset llegia un paper, y al veure arribar a sa mare, va amagársel. La dona, que no volia passar per menys viva que'l seu fill, preguntá a n'aquet qué era lo que llegía. El noy va negar que llegís; la mare perfidiejava; ell seguía negant ab una serenitat que n'hi havía per créurel; peró ella que si y ell repetint que nó, el cas és que la dona li va treure de la butxaca un paper fi de color de rosa que en lletra menuda deya lo següent, tal com sona, en castellá:
«Hoy, á la hora de costumbre. No faltes.
Tu Marquesa.»
El desori que hi hagué ab aquet motiu no's pot explicar. Un tapicer parroquiá va interrómprel entrant a pagar una factura.
—Ara en paus —va dir ficantse'l rebut a la butxaca.
—D'aquí que hi torném —afegí en Xuriguera.
—No, senyor —replicava'l tapicer —d'aquí endevant me serviré d'altra botiga. Jo no tracto més ab gent que'm
bescanti si alguna vegada no puch cumplir al degut temps.
—Peró si no ho he dit a ningú; si per la meva boca no ho sab ànima viventa —assegurava'l botiguer.
—Vosté dirá lo que vulga, —respostejava'l client; —peró aquesta carta, que he rebut fa pochs días, parla més clar que totas las escusas que pugan donársem. Passi'ls ulls a n'aixó.
Y li entregá una carta sense firma en la que's deya al tapicer que pagués lo que devia, entre altras cosas, un compte de tant a la casa Xuriguera.
El botiguer se desfeya jurant y perjurant que res d'aquell compte havía dit a ningú, y el client, sens voler atendre cap explicació, va anársen irritat, deixantse aquell paper.
Quan va ser a fora, surtía en Tomaset a la botiga, dient a son pare:
—Tot aixó s'ho ha tramat ell, ressentit de que jo li anés al darrera pera ferli pagar el compte. ¡Quan jo vaig dir que'l cobraríam aviat!...
—Passa a dintre, que hem d'acabar lo que ab tú arreglavam —ordená son pare, tirantlo ab una empenta dins de la rebotiga.
Un cop allí, marit y muller subjectavan al fill a un interrogatori, que donava per resultat mentidas las més contradictorias per part del xicot. ¡Oh! las deya ab una serenitat que esparverava. El final d'aquella escena va ser un gros terrabastall.
«¡Tant jove y ja ab aquets embolichs! —exclamava la mare plorant a solas. —¡Ay, Deu meu! ¡Sempre ho deya que era massa, massa la vivor d'aquesta criatura!»
L'escándol de casa dels botiguers fou dels més grossos, si no'l més gros entre els ocorreguts en el vehinat; aixís és que tothom va enterársen. Las paraulas «carta misteriosa», que varen sentirse pronunciar més d'una vegada, produiren un efecte com de corrent eléctrich entre aquells vehins, perque, qui més qui menys, cada hú havia rebut un anónim. Sabut aixó, perque las criadas, els dependents de l'adroguería y de la taberna y fins alguns dels interessats mateixos ho anaren divulgant, el mestre del quint pis, qui també havía rebut alguna missiva no firmada, tingué la curiositat de recullir totas las del mateix genre que guardavan els vehins, pera confrontarlas.
—Hem de veure aixó d'ahont surt —deya al senyor Xuriguera.
—Si, senyor, —aquet responía, —perque aixís no's pot viure; y a n'aquell que ho hagi fet, —si se'l pot trobar, —que se li apliqui bé la lley.
—Si, senyor, que se li apliqui ben fort. A mí m'ha donat un disgust que no sé si podré pairlo. Peró, ¡qué s'ha de trobar! —el Tomaset replicava.
—Ab palla y temps se maduren las nespras. Veurém, veurém —observava'l mestre.
—No tinguéu por que s'esbrini —assegurava la dona del botiguer. —¡Mal es que'l noy, que té tanta perspicacia, que es tant viu, ho diga!
Aquellas cartas, escritas en diferents carácters de lletra, unas en castellá, altras en catalá, y una sola en francés, contenían pretingudas revelacions de secrets, amonestacions enfadosas, amenassas tremendas, insults irritants o sátiras incissivas, es a dir, un curumull de malas intencions. Quan el mestre las hagué estudiadas a casa seva, va agafarlas, y, acompanyat de mitja dotzena de vehins que tenían que veure ab alló, se'n aná a la botiga del senyor Xuriguera.
—Veyám, donchs, si per fi's troba'l cap d'aqueixa troca embolicada —va dir ab tó calmós. —Vosté té un fill com no n'hi ha gaires, un model de prudencia, un mirall de virtuts y de coneixements.
—Vosté li fa molt favor; peró, vaja (ara que ell no'm sent), dech dirli que, en veritat, com ell no's trobarían gaires joves —convenía tot cofoy el pare.
—Que surti — demanava'l mestre. —Estich segur de que ell ens donará la solució d'aquet problema.
—¡Tomaset! —cridava'l botiguer.
—¿Qué mana, pare? —feya'l noy, eixint. —Deu els guart, senyors —afegí —adonantse dels visitants.
—A veure si tu, que tens tanta perspicacia, que hi veus tan clar, coneixerías de qui poden ser aquestas lletras —li indicava'l mestre, ensenyantli las cartas desclosas al demunt del taulell.
—Veyam —digué'l jove, ab aquella seriositat d'home gran, que li era propia. —No,no... vaja, no puch imaginar...
—afegía ab to convensudíssim.
—Donchs jo ho sé, y de cert. L'autor d'aquestes bestiesas, d'aquets embolichs... ¡ets tú! —assegurá'l mestre ab veu ferma, deixant caure la ma en lo muscle del xicot.
—¿Com s'entén? —exclamá'l senyor Xuriguera plé d'ira.
—¡Es fals! ¡Es una calumnia! —cridava'l Tomaset, pugnant per desferse del mestre que'l subjectava.
—Aquí no hi há exclamacions ni mentidas que valgan —afermava'l del quint pis. —Els carácters de lletra presents son els que jo vaig ensenyarte; tots ells tenen els mateixos jayents viciosos que no't vaig poder treure; tant el catalá, com el castellá, com el francés que s'hi llegeixen, son teus, y ben teus, ab las mateixas erradas de sintaxis, prosodia y ortografia que'l son propias, perque tan malament escrius en
un idioma com en l'altre.
—¡Protesto de las paraulas que acaban de dirsem! —cridava'l Tomaset ab veu apagada, volent fer encara l'home y preparant un discurs de sensació.
—La justicia ho aclarirá —saltava un.
—Allí hi ha experts en caligrafía —observava un altre.
—¡Que se li apliqui la lley! —bramava un dels més ofesos.
—Val més reventarlo ara, aquí, entre tots —proposava un dels més executius.
—¡No! —aconsellava'l mestre, volent calmar l'esvalot.
—¡Per justicia! ¡per justicia! —refermava un altre, aplegant els papers.
Després d'un escándol que fou lo més gros de tots els escándols, per majoría de vots va resóldres sotmetre'l cas a l'acció de la justicia. El senyor Xuriguera estava mut, parat, com qui veu visions; la seva dona en la rebotiga tenía una basca darrera l'altra; y el Tomaset, groch com una cera, havía perdut aquell aire d'home asciensat y plé de vivor que tant ventavan els bons y senzills pares.
Calumnias per despit contra una noya que no havía fet cas de las galanterías d'un beneyt; suposicions deshonrosas en una dona que ni s'havia fixat en una criatura desvergonyida que se li volia fer interessant; enveja contra un jove que conreuava las lletras ab algún éxit y el sentiment de patria ab viu fervor; ficcions vanitosas de la passió d'una marquesa que may havía existit; feridas a la dignitat de dos vells, tractant al un, que era mestre, d'ase y al altre, que era un pobre jornaler, de gandul; afany, per part del autor, de posar a tothom en guerra, e fi de divertirse, creyent ab alló ésser l'agudesa y la entremaliadura personificades; tal era'l contingut d'aquellas cartas anónimes, com ho provaren el coteig dels escrits fet pel mestre, molts antecedents que després se reculliren, y, finalment, la confessió que'l propi Tomaset, ab tot y ésser la mentida en persona, hagué de fer pera veures lliure de l'acció dels tribunals.
Prou afanys, prou pessetas y prou intervenció de bonas personas costá a son pare evitarse semblant trastorn, essentli, a demés, precís enviar lluny de Barcelona a n'aquell fill excepcional, qui ab sa vivor li feya perdre parroquia, duya'l malestar per tot arreu, y, ab un xich més, sen vá a presidi per sas trapacerias y son etern desitg de fer l'home. Si no hagués posat terra de per mitg prou els vehins el mataven.
Era alló que sa mare deya: «¡Massa vivor!... ¡massa vivor!»
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- La veu de Catalunya, primera part del relat publicat el 15 de juliol de 1903
- La veu de Catalunya, segona part del relat publicat el 20 de juliol de 1903
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada