Cupidet

I.

La vella Comtesa viuda de Sant Remí arribava á casa seva dexant-se caure abatuda en lo canapé de la sala de rebre. Duya agafat de la má á un noyet de nou anys, y li tenía fixos aquells ulls qu'en sa joventut havían robat tants de cors y qu'encara, á pesar de las injurias del temps, eran nobles y hermosos; son esguart indicava fonda llástima, y, de tant en tant, se dirigía á terra ó en l'ayre, com si en algun d'aquests llochs cerques quelcom, y llavors la noble dama exhalava un trist sospir. Feya pochs minuts d'axò quan exiren de dins tres nebodas, ja revellidas, pero un tant agraciadas, y una filla de la senyora, noya d'onz' anys, que prometia una bellor encisadora.

—¡Mamá!
—¡Tia! —feren respectivament esta y aquellas.
—Nos feya estar ab ansia —afegí una de las tres.
—Qué tal la viuda? —preguntaren las altras duas al ensemps.
—Ay, fillas! Digueuli un Pare-nostre —respongué la comtesa ab dolor y las llágrimas als ulls. —Ha mort, fillas mevas; ha mort en los meus brassos. ¡Y quin patir...! Tant de bé li ha fet Nostre Senyor, perque ja us dich que alló hauria conmogut á las pedras. Ara per ara, me n'he portat lo seu noy, perqué, pobre criatura...
—¡Ay pobret! —feren las tres nebodas. —¡Y qu'es bufó!
—¡Pobret! —repetia la filla de la comtesa, acostantse al orfe y passantli la má afectuosament per la cara, mentres las cosinas d'ella se li dirigían tambè mirantsel tendrament.
—Es una pena. No hi ha mes —barbotejava la senyora. —Pero no es cas d'abandonar á n'aquest ángel de Deu. La desventurada de sa mare, quan l'agonia ni la deixava parlar, semblava que'm supliquès ab la vista...
—Donchs ¿lo tindrém á casa, mamá? Oy que sí? —interrogava la senyoreta ab interés.
—Bè haurém de ferho —responia la mare.
—Jugarás ab mí, ¿sents? —feya ella tota contenta al petit.— Jo tinch mòltas cosas per jugar, mòltas cosas bonicas, bonicas.
—¿Com te dius, hermós? —li preguntava de las tres la de mes etat.—

Ell, no tornava resposta: estava sofocat; per altra part, la noya, que ab son carácter bulliciós é ignocent era mes noya encara de lo qu'indicavan sos pochs anys, se'n portava tota l'atenció del orfe; axis, en totas las etats y condicions de la vida cada hu cerca al qui li es més semblant.

—¿Cóm te dius, com te dius? —perfidiejavan las tres senyoretas, sens poder trauren resultat.
—Vaja, si'u dius ben alt, que's puga sentir, te donaré una cosa, —proposava la major de las tres, oferintli una pera confitada.— Però va ésser en va; ell no desclogué la boca.
—Digas com te dius. ¿Perque fas aixó? insinuava la pubilleta.
—Angelet —va respondre ab veu baxa y acotant la testa, al mateix temps que ab la má dreta s'apoderava del dolç.
—¿Cóm? com? —saltaren totas quatre al plegat.—Mes ell no va repetirho.
—¿Ramonet? feya la una.
—Francisquet, afermava l'altra.
—Cupidet —afegí la gran, que tenía moltas aficions mitológicas.
—¡Si que'u sembla un Cupido! —opinava la mitjana.
—Cupidet! Cupidet! —Ja está dit —cridavan las duas ab alegria.
—Cupidet, Cupidet —repetían las tres, fentlos chor la pubilla, mentres la Comptesa, donant treva al sentiment, s'esforsava en mig riure.—

D'aquell' hora en avant, may mes escoltá'l protegit son nom de baptisme; sempre més tothom l'anomená Cupidet.

II.

Al trobarse en sa nova estada, lo noy experimentá una varietat de sensacions difícil de descriure. Se veya en un lloch ple de luxo y comoditats, cosas ignoradas per ell, que ab prou feynas havia vist del mòn altra cosa que'l viure modest que poden donar los esforsos d'una mare viuda y pobre; recordava com successos d'altre temps la malaltia y la mort d'aquesta, en las que, com un ser providencial, tant va intervenir la magnánima senyora que l'acollia, veya l'afany d'ella pera que res li manquès, y, oblidantse poch á poch de sa casa y també de sa mare (per la que sols resava un Pare-nostre al ficarse al llit, com li tenia ordenat la Comptesa), va familiarisarse ab tot lo que'l voltava, fins al punt de passar lo día, ja jugant ab la filla de la casa, ja servint d'agradable passatemps á las nebodas y acabant per adormirse á entrada de fosch á la falda de la mateixa senyora de Sant Remi.

III.

No cal dir si estaria á son gust lo Cupidet. Mes ¡ay! ¿qu'es la felicitat de la vida més que un fantasma imaginari que sols se desitja y s'anyora? Quan ell, encara que sens darsen compte, era ditxós; quan ja las novetats de son present, ni las petitas anyoransas del passat lo molestavan, un dia la senyora comtesa li digué:

— Cupidet: tu jugas massa; estás massa vagarós. Es necessari que t'ocupes en alguna cosa de profit; has d'apendre de llegir y escriure, perqué si arribesses á ser home sens sáberne, te sabría greu á tu mateix y ningú faria cas de la teva persona. Demá mateix comensará á venir lo mestre; procura, donchs, á créurel bé y á apendre bona cosa.

Lo Cupidet escoltá l'exordi de la senyora sens acabar d'entendrel prou. Al endemá esta l'encomanava á un estudiant protegit d'ella, qui desde llavors dos cops al día anava á ensenyarli l'A, B, C.

"¿Per qué's necessita saber de lletra? pensava'l noy veyent los esforsos de memoria que li eran necessaris fer per aprendre. — ¿No estava prou bé jo avans?" —

La poesia dels primers anys comensava á apartarse per anar mostrant la realitat de la vida.

IV.

Mes perçó ell, per cumplir ab la senyora y ab lo mestre, y esperonat un xich pe'l amor propi, anava avansant. Quan las llisons lo deixavan en pau, corría allá hont era la Senyoreta per entregarse ab dalé á jochs infantivols; pero ella cada dia s'anava posant mes quieta y reservada, y vingué'l cas de qu'en Cupidet hagué de jugar sol. Axís y tot, volia ésser prop d'ella, com de la persona que li era més plahent y ab qui tenia més franquesa; mes aixó (¡aixó y tot! vinguè dia que's va acabar; per ordre de la Comptesa, lo sastre li prengué midas, y poch desprès li posavan un nou vestit.

Aquest consistia en gorra plana d'enecrat negre ab visera, levita curta y oberta, armilla ab botons lluhents y unas calsas, tot de panyo color de cafè.

A dir veritat, poch content estava del nou trajo; tant perquè era més just que'l que avans li donaren, com tambè per que posarsel y veures ocupat tot lo dia, va ser una matexa cosa. Un xich instintivament, y bon tros per las ocupacións que se li imposaren, desseguida, aquell noy va pendre l'ayre reposat d'un home; y si bé trobava á menys la vida expansiva anterior, li donava en part consol l'idea de que ja'l consideravan més que criatura. Però aquell vestit d'aspecte humil y estrany no li agradava.

Ab aquell vestit anava á fer las diligencias que li encomanavan; ab ell guardava la porta del pis; ab ell servia d'ajuda al criat en la taula, y ab ell ocupava un lloch darrera'l cotxe quant las senyoras anavan á passeig.

¡Ay si n'hi donà de pena aquell vestit que li robava la intimitat que abans tingué ab aquella noya amorosa y enjogassada que l'havia pres per company! Ell no deya res, no's queixava, obehía en tot lo que li era manat; però sufría de cor. sobre tot quan ella, la senyoreta Elisa, li ordenava alguna cosa ab tó senzill de superioritat natural, sens cap esfors de supèrbia; però també sens cap mostra del afecte antich.

"¡Ayl—se deya ell mateix,—Dech haverla ofès en alguna cosa; però ¿com, com haurà sigut? ¡Pobre de mi!"

V.

La Elisa anava creixent, y de dia en dia's feya dóna; la poncella estava á punt d'esser flor, flor embaumadora y plena d'encisos. Havia fet quinz' anys, y ja era alta, tenía la cintura prima, prima, y son pit s'arrodonia graciosament dins de la roba que l'empresonava. Tretze anys tenia'l Cupidet, y poch s'havia transformat: era un xich més alt, axò sí, pero en sa fesomía's veya la matexa bellor infantívola, sos cabells eran fins, rossos y caragolats axis mateix, y á pesar del tracte ab personas tant d'alta com baixa condiciò, se conservava en ell aquella ingenuitat, aquella pura ignocencia ab que va eixir dels brassos de sa pobre mare, tot açó hermosejat ab una expressió de tristor que li donava més dolçesa...

Si avans la familia de Sant Remi tenia'l cotxe purament per comoditat, desde que la pubilla's trobava en las circunstancias que acabem de dir, esta comoditat se convertí en ostentació de luxo. Axí es com vingué á ferse necessari que'l servey usés en certs días una més rica lluréya; axis fou com lo Cupidet arribà á dur barret alt ab galó d'or, casaca blava, armilla blanca ab botons daurats, calsa de color de terra clar, botas de xarol ab gira y guants blanchs.

¡Quantas esperansas tant falagueras com enganyosas feu concebir aquella roba al pobre lacayet!

«Vestit axis—pensava,—jo dech ser hermòs; ¡oh! prou, prou ho he vist en lo mirall. Ara es imposible qu'ella al veurem no'm fassa la mitja rialla com á n'aqúells senyors que pèl passeig la saludan, perque no es tot hu véurem ab esta roba ó ab la de cada día... Y qui sap, ¡qui sap! potser axís tornará á ser ab mí com avans era.»

Aixó passava un diumenge. La carretela descoberta estava á punt ab un tronch de cavalls blanchs, hermosíssims; lo cotxer era en son lloch, y'l lacayo al peu de la porta esperant á las senyoras, que debían exir. Aquestas, que no's feren esperar gayre, eran tres: la comtesa, sa filla y la neboda xica.

Véurelas á baix de l'escala y treures lo barret, fou tot hu. La vella li contestá ab un moviment de testa reglamentari, que quasi no s'hauria pugut percebre; mes las duas joves ni s'adonaren de ningú ab la fatlera de la surtida.

«¡Ni m'ha miraltan sols! ¡Sembla impossible!— Sospirava'l Cupidet enfilantse en son setial á darrera del carruatje.»

Aquest arrencà al trot, y cinch minuts després era al passeig de Gracia.

VI.

Lo pobre Cupidet patia, patia molt.

Un dia, tornantsen á casa després d'haver dut un present de la senyora á una amiga d'ella en celebritat del sant d'aquesta, trobá á uns quants passos ans de la entrada á un jove molt elegant de figura, ben vestit, enguantat, ab una cadena d'or penjant del rellotje y un clavell groch en lo trau del jaqué.

—Escolta, noy —va dir exintli al encontre. —¿No ets criat de casa Sant Remí?
—Per servirlo —va respondre'l Cupidet.
—¿Voldrias ferme un favor?
—Vostè mani. ¡Qué se li ofereix?
—Que dongas est paper á la senyoreta dona Elisa; però que ningú ho sapia. ¡Entens?
—¡Oh! veurà. No sé si á n'ella li sabrá greu; perque jo veig que la senyoreta no fá res que la senyora Comptesa...
—No, no, no tingas cap temor —replicá'l senyoret posantli á la má una pessa de mitx duro, la senyoreta no estará sino contenta de que fassas lo que't dich... Ho farás ¿no es cert?
—Sí, senyor, sí; no passe ansia.—

Y saludant al jove, se ficà lo paper y la moneda à la butxaca.

VII.

«La senyoreta estará contenta. ¡Ay! ¡ay! ¡Gracias á Deu! ¡Quina sórt hauré tingut! Axís me fará bona cara, me mirará rient com los primers días de quan me va coneixe... Jo la veuré alegre, sí, y jo li hauré dut l'alegria... ¡Quina sórt! ¡quina sórt!»

Axís discorría'l jove servidor pujant la escala ab la idea d'aprofitar la primera ocasió de cumplir l'encarrech. Aquesta va presentarse tot seguit, donchs la gentil pubilla era la única de las senyoras que's trobava á casa en aquells moments, ocupada en brodar un dibuix primorosissim.

—Ab permís de vosté, senyoreta —va dir ell sens moures del llindar.
—Passa —va respóndreli ella alsant la vista de son treball, entre amohinada y curiosa.
—Vinch á entregarli açó que un senyoret m'ha donat per vosté —feu, posantli á la má la carta y la moneda.
—¿Còm? ¿que será aixó? —mormolá tota extranyada al mateix temps que obria ab desfici'l sobrescrit.

Comensar á llegir y animarse'l rostre de la donzella fou tot hu: á cada moment que anava passant, sos ulls cobravan més vida, sas gallas prenian més encés color y de sos llabis brollava un mitg-riure de felicitat ubriacadora.

—Bè, bè, está molt bè —se girá á dir al criat sens abandonar aquella expressió alegre. —Tè, pren aixó, qu'es teu —afegí allargantli la moneda; —aquell senyoret t'ho dona.—

Lo Cupidet ho prengué d'esma, sens poder contestar una paraula; lo goig qu'experimentava ella lo tenia á n'ell fóra de sí.

VIII.

Al endemá lo Cupidet esperava al peu de la porta que passés lo jove per entregarli una carta de la senyoreta. Axís, per espay d'algun temps, anaren seguint las missivas del un á las del altre, sens que'l portador, volgués may admetre cap recompensa, donchs quan lo senyoret l'instava perquè prengués lo que ell li oferia, lo lacay deya: «Servint á la senyoreta en lo que li plau, estich ben pagat.»

Y en efecte; veures depositari de la confiansa d'ella, acostárseli á prop, sentirse aquell alé per la cara, oure d'aquella boca expressions de gratitut, aço era pel sensible Cupidet lo premi més gran, donchs enclohia tots los somnis daurats de la seva vida.

Tres mesos va passar aixis, tres mesos que s'escolaren com si fossen tres minuts; quan, sens saber com, va veure que'l jove amich de la senyoreta Elisa entrava á la casa diariament, qu'era ben rebut de tothom y ni menys s'adonava d'ell, ¡d'ell, que l'havia servit ab tanta reserva, ab tanta llealtat, ab tant desinterés! Pero lo que més l'afligia era veure qu'ella, la senyoreta Elisa, li feya altre tant, ni mes ni menys que abans de durli la primera carta, aquella carta que la feu estremir de goig.

«Aixó no pot esser, aixó no es veritat, jo somnio...! No, no es possible tanta ingratitut,» deya l'orfe devorant la seva pena sens poder acabar de convencers de la trista realitat.

IX.

¡Oh vosaltres los qu'en est món miserable, enlayrantvos damunt de la vil materia, viviu la vida del esperit! Cors generosos que creyeu perque sentiu, per vosaltres conto esta senzilla historia, ab la confiansa de que no fará exir en vostres llabis una rialla de dubte ó menyspreu, ans bé 'us mourán á llástima, despertaran en vosaltres dolsa simpatia las desventuras del pobre Cupidet.

Cada dia, á cada hora, á cada instant, estas anavan creixent. L'idea de la ingratitut ab que se'l pagava li era á n'ell un martiri. Pero açó no's podia comparar ab la passió que'l devorava, la que sentia per la senyoreta Elisa; ans al contrari, lo desig de pláureli y l'encís que li produhía la presencia d'ella, s'haurian fet palpables als ulls de qualsevol observador que hagués vist al lacay davant la jove, quan esta'l cridava per manarli alguna cosa; al sentir la veu d'ella, al trobarse en sa presencia, se'l veya mut, parat, estátich, y sols ab gran esfors podia articular una paraula que altra quan li era precís respondre.

Al cap de mig any va sentir parlar de casament, no com á projecte llunyá, sinó com á cosa fahedora dins de pochs días. Ab tal era aixís, qu'en la casa's veya un moviment desusat: lo servey anava y venia contínuament per preparar tot lo necessari; ell mateix era sovint enviat á casa de la modista, á las botigas de telas, sederías y mobles ab encárrechs pertanyents al objecte, y ell veya com se rebian presents de la parentela y dels tertulians, y sentia com tothom expressava desig de goig y felicitat per la núvia.

Llavors anaren creixent ab més forsa la tendresa y la pena del atribulat servidor. Un vespre, quan tot just acabava d'ésser fosch, tingué de posarse la llureya de gala; donchs lo cotxe estava á punt, y darrera d'aquest mòlts altres carruatjes senyalats ab xifras y escuts anavan venint ab senyors y senyoras vestits de cerimonia; al arribar, tothom s'enfilava escala amunt ab semblant rialler. Passada bona estona, tota aquella reunió de gent devallá per l'ampla escala guarnida ab una primorosa catifa y aclarida per llums de gas; davant de tots venían la Comptesa, sa filla y las nebodas.

¡Qu'hermosa era la núvia ab son trajo tot blanch, compost de vestit de sati y vel finíssim transparent y coronada de flors de taronger! Semblava una fada, un ángel, un somni encisador; al menys aixís aparegué y passá depressa davant los ulls del pobre Cupidet. Aixís mateix va véurela per darrera vegada al baixar, donchs finida la cerimònia, que pel servidor durá una eternitat, muntá al carruatje la Comptesa acompanyada de sas tres nebodas.

X.

La gran sala de casa Sant Remi era ja guarnida y arreglada pera l'expléndit refresch ab que's debían celebrar las bodas de l'opulenta hereva. Anavan y venían criats duhent ampollas de costosos vins, plantas y altras pessas de vaxella ab fiambres, dolsos y fruytas de lo més exquisit. Pero tothom esperava dret la vinguda dels joves esposos, dels héroes de la festa; mes ningú dels qu'eran allí sentia inquietut, desfici, per sa vinguda; ningú sinó l'orfe desventurat que, en mal hora per ell, conegué á la familia de sa benefactora.

Per últim, desprès d'una estona, apareixia los nuvis, no ab vestits, de tals sinó de viatge, acompanyats de la Comptesa, que dirigí á sos convidats las paraulas següents:

—Senyors: la honra que vostès nos han fet assistint á la solemnitat que avuy celebra esta casa, mereix tot nostre agrahiment. Bé voldrian mos fills estar presents fins acabada la festa; però'ls ne priva una circunstancia, que tant ells com jo esperèm de l'amistat de vostès que servesca de llegítima excusa: tenían projectat un viatje á Italia, y avuy dins poca estona se fá á la mar un vapor propietat de la familia d'ell, en lo quin marxan...
—Bè, bè, molt bè, perfectament —deyan, uns una cosa y'ls altres tot, los convidats.

Llavors vinguè'l pendre comiat los joves de tots y de cada un dels amichs y parents que allí's trobavan; las estretas de má y las abrassadas dels senyors á n'ell, y'ls petons qu'ella rebía de las senyoras, los tingueren un xich entretinguts; fins que'l jove, decidintse, agafá á sa esposa per la má é ixqueren de la sala.

La mare d'ella se girá á mirarlos fins que'ls perdé de vista. Després, esforsantse per dissimular la pena que li causava la separació, invitá als allí presents á pendre lloch en la taula; y al comensar lo festí, entre'l soroll de plats y ganivets, va sentirse un crit sort y penetrant que ompli d'alarma á tots los concurrents.

Lo Cupidet, vestit ab sa llureya de gala, jeya extés y convulsiu damunt l'alfombra.

XI.

¡Qué havia succehit?

Lo pobre servidor, que de tant temps patia, en mig de sa ignocencia, encar no havia donat forma á l'aspiració del seu sentiment; mes quan després de la santa cerimonia va veure que sa jove mestressa era d'un home qui tenia poder pera endursenla allá hont li plaguès, que la tenia, en una paraula, com á seva, aquella inteligencia y aquell cor senzill comprengueren lo que'ls mancava, lo que haurian volgut si haguessen tingut prou capacitat y valor per formularho; y adonantse de que ja no hi havia esperansa, lo desconsol, exint de mare, feu abatre aquell organisme delicat y jove.

Portat á son dormitori, tota la nit passá en un desvari, parlant poch y sens que ningú pogués entendre lo que deya. La figura de la Elisa, vestida de blanch y coronada de flors, se li aparexia sovint y de sobte's fonia, y ell la cercava entre mig de la reunió de convidats, y's desesperava creyent que la claror dels llums, reflectintse en la profusió de joyas que aquells ostentavan, enlluhernantlo, li privava de veure son bell ideal. Cap al mig dia, gracias á las prescripcions facultativas y al bon gobern de la Comptesa y sas nebodas, que una ó altra no'l dexaren may, tornaren á aclarirse sas ideas; pero llavors, donantse cabal compte de la seva situació, entrá en una gran melancolía que no li dexava fer altra cosa que plorar. Li preguntaren per la causa de sa aflicció; lo pregaren ab vivas instancias; la mateixa Comptesa volgué temptarlo ab falagueras promesas... ¡No ho sé, no ho sé, pobre de mi!— responia fet una mar de llágrimas y saglotant.

Per fi, al dia següent, desprès d'una curta agonia, aquella ánima enamorada aná á reunirse ab Deu que l'havia criat y ab la de sa pobre mare, únich sér qu'en la terra li havia fet coneixe l'amor qu'ell necessitava, l'amor mes sant que'l de la mateixa caritat santa, perque naix d'un origen encar mes altament diví.

Mentres aixó succehia, la qu'era causa ignocenta de sa mort, bressada per las onas del mar, á costat del seu elegit, somniava venturosa los embaumats jardins d'Italia hont se dirigía, ben lluny de pensar qu'en tal hora hauria pogut endolsir los darrers instants d'aquell jove encara noy.

¡Pobre Cupidet! Quasi abans d'hora passares á aumentar lo inmens nombre dels martres de l'amor. Com molts d'ells, morirás en l'oblit; pero ben segur que ta bondat y tos sufriments t'han guanyat una inmortal corona, y que ara, ara, ple de goig, pregas per la felicitat dels dos esposos y la d'aquella ánima pia que, després d'haver fet tant bé á la trista de ta mare, va apiadarse de tu y va ésser al teu costat quan ton cos mortal ab ton esperit pugnavan per deixar aquesta vida!

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Dibuixos a la ploma, publicat el 1885
  
• La Ilustració Catalana, publicat el 31 d'agost de 1891
  
• Rajolins, recull de relats publicat a l'octubre de 1893

Crítiques:

• Polybiblion, crítica a Dibuixos a la ploma publicat el gener de 1886

Premi:

• Premi en el Certamen Literario de Gerona per Dibuixos a la Ploma el 4 de novembre de 1884.