Una visita estranya

Lo dia de Tots-sants, quan vaig dur los panellets á casa la promesa, son pare va dirme:
—Veniu tu y ta mare aquest vespre, y farem la castanyada plegats.
—Gracias—jo responguí—, mes no pot esser en rahò de qu'estem compromesos ab los cosins del davant, y vostés ja veuhen que fòra un mal paper....
—Me sap greu—va fer ell—; pero, si es aixís, corrent, paraula es paraula.—

Mes greu me sabia á mi perdre tant bella ocasiò d'estar bona estona al costat d'ella, de la meva amor.

Sia com vulla, cap al tart arribí á casa provehit de confitura y panellets de tota mena y una ampolla de Málaga. Ja vaig trobarhi los cosins Ramonet y Pere, y, á poch, baixaren sa germana la Mariona y'ls dos noyets d'ella; no mancava sino'l marit,que á la fi compareguè ab dos pollastres rostits y una ampolla d'esquisit garnatxa: res, va posar una pesseta á la rifa del Falcò, y tinguè xaripa. Ab açó, no calia altra cosa que parar taula, y aixís se feu desprès del rosari per las animetas, que la mare s'empenyá en dir avans. Tot sopant, cada hu hi diuè la sèva, sobre tot lo Manel, l'home de la Mariona, feu esqueixar de riure á la pobre mare que ja no gasta massa humor, y, las postras feren lo gasto las criaturas ab sa alegria y anant d'una part á l'altra menjant panellets y castanyas y omplintsen los butxacons. Eran ben bè las déu quan eixiren de casa. La mare's ficá al llit, y jo vaig quedarme sol a la cuyna qu'es gran com las de pagés. Al costat mateix del pou, la taula de noguera tenia encara sas alas estesas, y las estoballas mig arrebossadas contenian la resta del festí; co es, una porciò de panellets. las ampollas ab cosa de la meytat del vi y'l meu got, que, no sè com, s'havian oblid'at de desarla. Llavors, pensant que l'amoreta meva podia estar agraviada de no haver acceptat jo'l convit de son pare, resolguí escríureli una poesia en desagravi, y, prenent lo tinter, vaig assentarme resolt á un cap de taula. Pero qué? no'm sortia res, no feya mes qu'embrutar paper, y, al últim, com un cop de pistola, m'ocorregué la idea de glosar dos versos de cert poeta antich. Ja'u tenia bè, ja havia conseguit fer una esparsa que deya al acabament:

Olt dols alé de mon trist cor,
ànima mia,
sempre sospir quan pens en vos,
la nit y' dia.

Y un alé que vinguè á ferir ma cara, ve destorbar mon éxtasis. Me giro en rodó y veig assentat á tall d'espardenyer dalt d'un tamboret... ¿a qui diriau? No á la mestressa de mos pensaments, sino a un homenet xich com noy de tres anys, de cara esquerdalenca ombrejada per un clar borrissol, mirantme ab la mes complerta poca vergonya.
—¡Ola!—vaig fer jo admirat y alsantme de lo cadira.
—Ola—responguè ell mirantme, sens mes ni meys.
—Que feu aquí?
—M' hi estich.
—Qui 'us ha donallicencia per entrarhi?
—Jo.
—Ah! vos? Y per hont haveu entrat?
—Per hont m'ha donat la gana. Ay! Ay! Noy, tu vols saber massa.
—¿Noy? Y tu? Quina franquesa? Ahont haveu aprés de modos?
—Ah! si! respecteulo al senyor miseria, al poeta tronat que copia lo dels altres.
—Jo? Aixó ja es massa.
—Si, home, si. Que't pensas que no sè de lletra ni d'hont són los versos?

Sempre sospir quan pens en vos,
la nit y'l dia?

—Pero á tu....
—Aixis, home, aixis, tráctam de tu; no estich per tractaments aristocratichs.
—Y á tu que t'interessa? Sias aquí ab las intencions que hi sias, t'obrirè la porta, y marxa desseguida; sino....
—¿Qué sino? Yo totseguit hi corro.
—Ah! No't vols moure? Donchs tastarás fum... Pero ahont es lo meu revolver?—Diguí butxaquejant desesperat.
—Tant se val que rengas lo mánech de l'escombra—ell responguè.—Lo revolver! Lo teu revolver! Avuy dia, fins los gossos pórtan revolver. Míratel ¿lo veus?—

Y alsant la má, va ensenyarmel, ficat pel canò, dalt son dit xich.
—Tu me l'as pres! Bè, bè. Ja'm faré sentir d'altra manera.—

Y'm disposava á cridar lladres! quan ell, ab tota la fleumeria del mòn, diguè posantse un dit als llabis:
—Xit! no crides, que ta mare dorm, y la despertarás.
—No hi fa res, mentres me senti'l sereno.
—Lo sereno? Pèl sereno y per tu—responguè fent una acciò lletja ab la má dreta y'l bras esquer.
—Mira, no'm malparles, que ningú hi perdrá sino tu. ¿Veus lo cas que faig de tas paraulas?—

Y al dir aixó, aquell homenet que anava un de pél á pél, s'engruixia com si l'inflessen.
—Bé—exclamí jo temoròs y desesperat—, digas d'una vegada qui ets y que vols de mí. Fesme aquest favor.
—Aixó ja es un'altra cosa, aixó ja es parlar com un home; aixis m'agradas.—

Y mentres tant, sa figura espantosament rabassuda s'estirava fins á tornarse la d'un home ben alt, pero fabulosament prim, sens deixar son rostre sa primitiva expressiò empipadora y burlesca. Jo m'encomanava á tots los sants.
—No cal que reses, y, si acàs, fesho pels morts —afegia endevinant lo qu'en mi passava.—Y no'm fassas la creu, que no sò cap diable. Vetaquí lo qu'ets: en las tribulacions, invocas Dèu, y desprès vens á predicar que no n'hi ha.
—¿Jo?—responguí encés com una polvora—Jo dir que no existeix lo Criador? Canalla, estrafalari!
—Calla, calla—va fer repensantse.—No ets tu, ja't torno la fama; ara't confonia ab aquell que predica l'ateisme y, al mateix temps. fa versos á la Mare de Déu.
—Es que un'altra vegada vejas de mirar com parlas.
—Ha sigut equivocaciò, home, perdona.
—Es que.....
—Calla. No t'ho acabaràs may.
—Donchs anem al cas. Qui ets tu?
—Vina, séu, no tingas por. Seu—repetia imperiosament.—Desseguida!—

Jo vaig creure, ja que no tenia altre remey.
—Donchs, sabràs que jo y tu'ns coneixem d' anys. Tu ets jove, jo, aqui hont me veus, ja sò mólt vell. No'n sò vist pocas de centurias! pero sempre he sigut àgil y fort y res m'ha apurat. recordas de que, quan eras xich, si feyas alguna raresa, ta mare t'amenassava ab cridar al Follet?
—Si—vaig respondre—, prou me'n recordo.
—Donchs sò jo.
—Be!—vaig rondinar fent un esfors.—Aixó sòn camándulas.
—Camándulas? Ja t'ho donarán! Algun temps era temut de grans y xichs, ara ningú'm tem, y molts ni han sentit parlar de mi; pero jo segueixo fent mon fet y tothom m'ha de sufrir, tant si vol com si no vol. Jo per tot me fico, encara que las portas sian barradas; prench totas las formas ó'm faig invisible, segons me convè; si estich de bona lluna, vento'l foch y arreglo l'olla de la casa hont me trobo, escombro lo qu'es brut y endresso lo qu'es mal arreglat; que vull divertirme ab disputas y barallas? Tiro un grapat de sal al menjar y faig passar depressa'l foch de la dóna descuydada; á las casas de pagés, quan pastan, faig cremar lo pa; esgarrio'l calaix de las robas á la noya que's muda per anar á sarau; y, quan un está atareyat y neguitós, jo en figura de mosca, me li poso al nas, del nas salto al front, del front á l'orella y de l'orella á la galta, fins que li he fet perdre la xaveta. Y de nits? Alló si qu'es viure delitòs. Quan las noyas dormen, me fico á la seva cambra, y poch á poquet aixeco'l llansol y tot.... y las veig nuetas. y..... Eh! eh! eh! que't sembla?—afegí fent una mueca traydorenca.—Cada nit veig á la teva Ció.... Qu'es ben feta! entre mig de duas cosetas bufonas que té en lo pit ahi vaig adonarme que hi havía un piquet negre...
—Atrevit, poca vergonya—vaíg exclamar alterat.
—Home, no sias aixís, deixa que tothom se deliti contemplant las bellesas que Déu ha posat á la terra. Per altra part, jo sò un minyò de bé y'm guardaria prou de fer cap mala partida. No mes patonejo'l clavellet de sos llabis y fujo, fujo corrents quan ella's desperta somniant que tu la besas.
—Y t'atraveixes á dirmho? Vèsten, vésten; sino't trenco tants ossos com tens!—

Vaig fer mil amenassas, vaig apurar lo díccionari de las malas paraulas: pero ell, com si no'm sentis, tot movent camas y brassos, lo mateix que un boig. anava cantant:

“—Quiquiriquich, hont vas? Hont vas?
—Quiquiriquich, á mar, á mar.
—Quiquiriquich, que hi vas á fer?
—Quiquiriquich, á....”

—Hola! Y tu no'm convidavas—deya interrompent sa canturia, tot allargant la má als panellets y menjantsen un.—Sòn dels bons. no hi ha res que dir.—

Desprès agafava l'ampolla, y, posantse cosa de mig got de vi, se'l tirava coll avall com si fos ayga.
—Ara tu—'m deya en havent acabat.—Menja y beu, no fassas compliments.
—No tich sét ni gana—responia jo abatut no sabent ja quin partit pen dre.
—Aixó seria ferme una mala partida—contestava ell posantse mes vi al got.—Te, beu.
—No'n vull, no tinch set.
—Beu te dich, y no'm repliques; sino te'l llenso pèl damunt. Quan jo convido una persona..... —

Que havia de fer jo? Vaig beure, y no sè perque, en havent begut ja vaig ser tot un altre, va semblarme qu'estava al costat d'un amich. Llavors ell, veyent ma petaca allí damunt, l'agafá dient:
—Ara hi caragolarem un cigarret. Pero tè, fésmel—afegia repensantse—, fésmel, que no'n sè, jo'ls gasto fets.
—També fumas?—vaig preguntar tot clohentli'l cigarro.
—Prou, jo'u faig tot quan ve'l cas. May hava tingut tants vicis com ara; pero que hi farás? No tinch pas d'esser menys que'ls noys que van estudi.
—Es una rahó—vaig fer, jo
—Oh'l cigarro es una gran cosa!—mormolava ell, desprès d'encendre'l seu y trayent glopadas de fum.—Comenseu á fumar desagradantvos; mes per fer l'home, y acabeu per tenirhi passiò. Ab lo cigarro's guanyan amistats, enamora á las xicotas, se fan negocis; se passa'l temps distretament, se diverteix la gana, s'adormen los pesars y, de vegadas, ell fins vos dòna una empenta per anárvosen al altre mòn.
—Ja tens rahò, ja es axis mateix; se veu que no ets cap pél tonto.
—Si estich fart de voltar lo mòn y he viscut tant entre las academias, bibliotecas y museus.
—Ah! tambè ets academich?
—No, pero casi es igual, perque, veurás jo sè molt, y te'n podria dir de cosas! sobre tot de la política. Si't llegia las mevas memorias, te farias creus; pero ara no las porto, las tinch á la butxaca del frach que'm serveix per certas solemnitats quan vull que finescan ab barallas. Ara tornem a beure.—
—Y desprès d'haverho fet, posá encara mes vi al got.
—Tè, beu—diguè allargantmel.
—No, ara si que no.
—Beu—perfidiejava— beu qu'es del altre.
—Home, pitjor que pitjor, tu no'm vols bè, que no saps que dos vins....?
—Vint y vint fan quaranta. Beu!
—Me faria mal.
—Que ha de ferte mal? Si es d' aquell de dir missa! Beu te torno á dir! Ah, no? Donchs per forsa.—

Y agafantme'l cap ab una má y ab l'altra ficantme la vora del got entre'ls llabis, m'obligá á beuren cosa de la meytat, que'l demès va caure per la camisa y l'armilla.
—Aixó si qu'es obrar sens lley ni conciencia—deya jo plorant.—

Mes de sopte me'l sento dalt dels genolls y'l veig petit, petit, com la primera vegada.
—Pobret! pobret!—feya estirantme las galtas.—Encara ets un noy, no saps res. Mira: lo mòn es un teatre hont hi han mòlts comediants; pero tu, pobrissó, tota la vida serás dels que pagan.
—Deixam estar, fuig d' aqui—exclamava jo,— vèsten!

Y al voler jo donarli una trompada. feu un salt fins á traspassar mon cap y no'l vaig veure en lloch; pero si'l sentia cridar ab una veu tota prima.
—Arri á dormir, que ja es hora.—

Y una bufada va apagar mon llum' al mateix temps que un cop al clatell me feya besar la taula. En tant sentia com un xiulet que s'allunyès.

Ple de temor y á las palpentas, vaig arribar fins al llit, y al endemá pèl mirall vaig sebre que m'havia eixit sanch del nas. Prop de la taula's veya l'una ampolla trencada, y á l'altra no s'hi hauria trobat una gota de vi per remey.

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Brosta, recull de narracions publicat el 1878

Observacions:

• L'obra es presenta al Certamen de la Misteriosa de 1877 amb el lema: Sempre sospir, etc.

Read More

Viatge tenebrós

I

L'una cosa es ser cristiá y l'altra ser ximple, senyor Comella. A vosté l'empeny la moda dels temps, y á mi sols me governa la meva conciencia. Qué hi vol fer? Vosté, anys atras may se móvia de l'esglesia y sempre anava á la sagristia darrrera de mossen Tal y'l pare Qual; jo, fora'ls dias d'obligació, casi no hi anava, ningú'm veya pasar de la pica de l'ayga beneyta, y ab capellans, sens deixar de respectarlos á tots per lo que representan y a cada hu en particular segons lo que val, ningú m'ha vist tractarhi mes que ab l'altra gent: vosté, avans, semblava que's tornès boig parlant del rey llegítim, del que hi tenia dret. jo sempre he cregut y sostingut que ningú tè dret de governar un poble contra la llibérrima y expontánea voluntat del mateix. Y avuy, avuy, vosté, senyor ex-absolutista y actual partidari de totas llivertats esmaginadas y esmaginarias, fins á la tirania, avuy me surt negant tota base de creensa religiosa y tractanme d'atrassat ..... No, no cal sino viure per` veure cosas! Sapia que jo vinch d`una familia lliveral de sempre, que m'ensenya de respectar las ideas dels que no pensan com jo, y, fins avuy, sò estat conseqüent: jo estimo tot lo que sia progrès, tot lo que sia caminar á la perfecciò, y'm conformo á tots los usos nous que no dugan perjudici; pero may renegaré de lo que la fe'm dicta, la rahò'm demostra y m'han ensenyat los pares, com tampoch en mi no's barrejaran may l'excelencia de la religió y las miserias terrenals de la política.

—No cal que's canse, que tot aixó es perdre temps en va; tinch tart y sembla que vol ploure. Estiga bo. —Y deixant, à n'aquell home pesat ab la paraula en los llabis, vaig ficarme a St. Llorens. Ja s'acabava'l rosari.

Aquella esglesia gótica era plena de devots. Entre no haverhi mes llums que'ls del altar major y que l'esglesia era guarnida de drap negre, casi no pot dirse que allí s'estava á las foscas. Jo hi havia anat pera sentir al pare Trabal, que vinguè á la vila ab fama de gran orador, y vaig assentarme com poguí en un racó que, al costat.de la dreta, forman la barana del presbiteri y un confessionari. A la feble claror d'una llanterna, lo vicari mená l'oraciò mental, y, un pich finida, lo reverent pare se'n pujá á la trona.

Era home d'uns quarant' anys de bon present, fins tenia cara de savi y potser tambè 'u era; axis es que jo ben predisposat á favor seu, comensi á escoltarlo ab desig de no perdre ni un mot.

Pero ay! quin desengany m'esperava! Al sentir aquell accent catalá en parla castellana, ja'm cayguerem las alas del cor. "Qué pensa aquesta gent?—deya jo entre mí. —Devem ser á Castella, per ventura?.... Si 'u sabian lo que aixó'us escau y'l fruyt esperitual que'm trayéu...! Vaja, vaja, tant se valdria no fer res." Al mateix temps, lo llengatge era inflat y conceptuòs; y quina veu! y quins accionats mes artificiosos. Lo sermò era cosa de broma com lo purgatori pintat que's veya en l'altar major.

------------------------------

II

De sopte, trona. altar, llums, gent v predicador, tot va desapareixe, y, al despertarme esverat, res vegí: estava del tot sol y á las foscas. A l'hora acostumada, havian tancat l'esglesia ignorant que á dins hi haguès un home adormit.

"Què faig? —pensava jo. —No tinch mes remey qu'esperar á demá.... Y la pobre Francisca, y la noya, y'l sogre ¡quin' ansia tindrán! Quina nit mes llarga será aquesta per ells y pera mí! Dèu meu! Dèu meu!"

A dins, la quietut era sepulcral; pero a fora ploviscava y s'havia desencadenat un llevant furiòs. Com lo fret se m'havia posat als genolls y á l'esquena, me passí de mánegas lo jayque, y, apretantmel bè, vaig estarme allí arraulit.

Entregantme á la soletat de mos pensaments. ab los ulls de la imaginaciò que'm semblaven esser mos veritables ulls, veya un sens fi de cosas estranyas. Lo temple sens, los draps negres, llumenat ab feble claror de celestia, s'animava per instants: doblegantse las columnas, s'abaixava fins casi á xafarme. y, adressantse aquestas, tornava á ser alt y magestuós, las claus que traban la volta, estirantse, com cuchs, casi tocavan á terra, y, després, encongintse, tornavan á son centre: s'alsavan las llosas, y eixian moltas calaveras blancas, lluentas, espantosas; mentres, pèls vidres pintats de las finestras, entravan monstres de diversa forma y magnitut en figura humana: los uns eran xichs, xichs y tenian un cap colossal; altres eran llarguíssims, prims, subtils: uns venian á cavall d'animals mes estranys qu'ells, altres batent sas grans alas, y'ls demès, com si fossen fum, s'estiravan y aixamplavan desfentse, y desprès tornavan a pndrre cos. Jo'ls vegí unirse en barreja estrambótica, y riure, patonejarse d'una manera infernal: y, al voler apartar la vista d'allí, vaig adonarme de que las figuretas dels capitells me feyan ganyotas y accionats desesperadors. Açó que dich, passa en breu moment, v desprès lo temple restá fosch y quiet com avans.

Tanta era la quietut de dins, que, apesar de la tempesta de fóra, mas orellas fins percibian lo rosech dels corchs y'l petar que, un cop açí, altre allà, feya'l fustam. Jo estava possehit d'un temor supersticiòs que aumentaren uns xisclets y unas corredissas lleugeras y precipitadas, quan, sentint una cosa que passava fregant en mos peus, vaig alsarme esglayat donant un giravolt....

Torná la quietut que sols fou trencada per un rabiós "¡mahuu!" eixit ab tota la forsa dels pulmons d'un gat, y llavors, refentme y tornant en mí, vaig allargar lo bras vers la cadira per asseurem; pero no la trobí pas á dreta ni á esquerra, á darrera ni al davant.

"Senyor, qui sap quan temps me toca d'aguantar aquest suplici.de foscor, ansia y soletat!"—deya jo, sospirant y sens gosar á mourem del lloch hont me semblava estar clavat. En aquell moment, lo rellotge ab só tremolòs tocava horas.

"Las onze! no mes las onze! ¿Y fins a las cinch he d'estarme aquí...?"

Aquesta idea'm doná esperit per resóldrem á tantejar si trobava un lloch hont acomodarme: y no havia pas donat cinch passas, quan ¡ay! vaig rebre una forta camellada que'm feu venir l'ánima a las dents.

Passada la primera impresiò, eneara tinguí d'haver goig de lo que m'havia danyat, qu'era un banch llarch y ample, hont me vaig asseure primerament y m'hi ajaguí desprès.

La duresa del llit y una ratxada d'ayre que no m'esplicava d'hont poguès vindre, me feren resoldre á marxarne, desprès de calcular aixís mateix: "Lo banch encara m'ha servit de guia, perqué, tombant pèl cap de la dreta, me trobarè á la capella de St. Narcís: esglesia amunt, agafantme dèls reixats, duas capellas desprès... no... si, si, just, duas capellas, hi ha altar de Sta. Tecla, giro a la dreta igualment, y á las palpentas obrirè'l confessionari, y alli, ben abrigat y calentò, podrè trencar lo son. No'ns desesperem, que tot plegat no será tant mal com semblava."

Aixis dient, emprenguí ina caminada ab totas las precaucions. Al tocar lo reixat, creuriau que vaig fer la tonteria de mirar si a las foscas veva á St. Narcís?

Amumt y fóra. poch á poquet. Ja sò al altra reixa, desprès ve la paret que separa a St. Pau de Sta. Tecla gloriosa... Ja estich salvat! Faig la girada, camino, camino sens trobar res, es á dir, no pas lo confessionari: en cambi. si arribo á anar de boig, m'estrellava contra una columna del mig del temple.... ¡No hi ha remey! ja'm sò, perdut! no hi ha esperansa de trobar lo lloch regalat que jo cercava!

Pero un'altra idea vinguè en mon ausili. L'altar del Sagrament may està á las foscas, sempre hi crema una llantia; lo mes segur per' arribarhi era tornarmen cap als altars, y poch a poquet, voltant, voltant, tart ó dejorn lo trobaría. Un pich allí, la claror ja fòra prou per véuremhi.

Sens pensarhi mòlt, ho posí on práctica: jo anava caminant sens trobar lo lloch hont volia pararme; ja'm semblava haver dat mes del tom. y ¡cosa estranya! lo llum tant desitjat no's veya, mes perçó no'm detenia. fins que, deixant palpar reixas y pedra, toquí una porta que sols era ajustada. Llavors no tirí mes endavant.

"Aquí no será pas la sagristia —vaig dir entre mí—, no pot esser mes que la porta del campanar." Ficantme á dins, vaig trobar grahons: en efecte, era lo que havia pensat.

Sabent que á cosa de mitja escala hi havia un pis ab duas estadas que ocupavan lo campaner y l'escolá major, vaig resoldre pujarhi, trucar, y, demanant mil perdons, suplicarlos que m'obrissen la porta.

Pujava ab gran cautela aquella escala de caragol gastada y relliscosa; de tant en tant, per las aspitlleras que donan á fóra, me venia una manxada d'ayre fret que m'esgarrifava.... ¡Quina escala mes alta y mes pesada! Finalment, trobí un replà.

Estench los brassos cercant la porta, y ¡Jesus, Maria, Joseph! veig aprop meu dos llums acostats que no davan poca ni mòlta claror, sentí un soroll estrany, y. en ma galta un cop com si fos d'alas. Aquells llums desaparegueren.

Mon espahordiment era gran, tant gran que'm posí á corre sens veure ahont, fins que, sentint la fredor de l'ayga que'm queya per las mans y la cara, vaig coneixe que'm trobava al ras. ¡Y quin fret! y quina angunia viure aixis en un lloch que no'us familiar, mes que mes quan la mateixa por nos desconcerta!

Mes era precís un esfors per eixir d'allí y cercar sopluig al menys. Doní un pas, y'l cor va saltarme: estava petjant teulas; era ala meytat del campanar.

Instintivament me'n torní en direcciò escala. Trobo'l llindar del portal... Lo cor se m'aixampla; mes ay! un de mos peus se troba en fals, l'altre'm rellisca tambè en lo vuyt, y ma cayguda hauria sigut inevitable á no agafar-me corrents a la paret exterior. Allí, penjat lo meu cos, arrapat á n'aquell mur benehit, sentia flaquejar mas forsas; tement caure, movia tant com m'era possible'ls peus, á fi de trobar en aquellas pedras vellíssimas un trench, una juntura, qualsevol cosa que'm sostinguès... Era en va! Fent esfors y exposantme á perdre l'aguant que tenia ab la ma esquerra, estenguí la dreta, y un barrot rodó fou mon salvament, perque vaig abrassarmhi desesperat.

M'esgarrifo sols de pensarhi. Aquella portalada era un finestral, lo finestral únich que no tenia vidriera, y aquell barrot la columneta del mig, com m'ho demostrava al sol palp la base ahont venia á assentarse; tambè m'ho feya avinent la motllura que semblava clavarsem a prop dels colzes.

¿Sabeu qu'es por? sabeu qu'es esferehiment? Sabeu qu'es erissárseli á un hom los cabells y semblar que no tinga una gota de sanch en son cos? Si no haveu passat semblant perill, es impossible que 'u pogueu esmaginar.

Jo seguia abrassat á baix de la columna y apuntalat de genolls á la paret; pero las forsas m'anavan mancant, y'l fret y l'alteració nirviosa que s'havia amparat de mí me feyan avall per moments. Ademès, puch ben dir que'm trobava en un estat vertiginós: considerava l'alsada que hi havia d'allá hont jo era á baix, y, ab la inmaginaciò, passava per dalt del estret fris, y, al trobarme en lo lloch d'hont arrencan las arcadas, agafat pèl bordó de la motllura, corria igual que un dragò, dant lo tom per aquells contorns de punta d'ametlla. No sè si m'esplico bè, perque may so estudiat arquitectura; pero crech que m'enteneu.

A tot açó, la cortina, voleyant á mercé del ayre, tant abiat fugia de l'obertura com tornava á aplacarshi. Un cop, jo desesperat l'agafi al vol, pensant... Ni 'u sè lo que pensava. Ab la cortina, hi havia la cordia de ferla corre; aquella corda semblava prou llarga per'arriarmhi á baix; pensarho y ferho va ser igual, y penedirmen tambè, perque, doblegantse ab lo pes la barreta de ferro, Ilansa un xirich llastimòs al fregar per las vagas que l'empresonavan...., Jo, ja'm veya á terra estabellat, malmés; y, tant m'hi veya, que, de por de cáurehi, m'hi volia tirar. Lo meu pes, ma conmociò y'l cansament, foren causa de que las mans se m'afluixessen poch ó mòlt, y, lliscant corda avall, las puntas dels peus trobaren descans en un obgecte qu' estava fixat á la paret y que, al rebrem, feu un xich de mohiment com si's doblegás: era una de las llatas d'hont penjavan los draps que guarnian, lo temple.

Llavors, que ab una ma poguí tantejar la corda, vaig veure qu'esta no m'era suficient; pero, ab tot, lo nu que's trobava al cap d'avall, me venia admirablement per aprofitarla en tota sa llargada. Fentho aixis, desprès vaig agafarme ab lo drap, que, de tant vell s'esqueixá totseguit, mes jo ab los peus ja descansava en lo travesser de la reixa dels Sts. Martres y ab una má m'agafava en los barrots. Ja estava salvat.

Mentres tant, lo rellotge havia tocat móltas vegadas, y jo, encar qu'estava afadigat, respirava tranquil y casi 'us dirè que comensava a ferme á n'aquell genre de vída: pera tni ja no era misteri res d' alló que continuaba embolcallat en la fosca y ja'm veya ab cor de seguirho tot sens temensa d'ensopegar.

M'havia assegut; desprès, quan ja'm trobava un xich refet, vaig sentirme ab ganas de fumar... ¡Feya tantas horas que no fumava! Com aquell qui petja un lloch ben conegut, me'n aní cap á la porta del campanar, y en lo racó de l'escala vaig cloure'l cigarret; pero encendre'l mixto y quedarme com encisat fou tot hu.

"Mare de Déu! Mare de Déu! —vaig exclamar. —Semblà impossible lo que veig. ¿Anar tant temps á las foscas, sens que aquesta memoria'm digués que jo mateix portava llum? Sembla mentida!"

Y, dient açó, mirava satisfet com qui no's troba sol aquesta escala de pedra que'l temps havia ennegrit, y, encenent altres mixtos, doní una vista al temple; pero la llum voltada de tenebras y l'efecte de lo poch que veya, recordantme'ls grans perills que acabava de vencer m'omplian d'esglay. Vaig resoldre tornarmen al racó; pero, trobantme á mancar la gorra, aní cercantla y en lloch, en lloch se veya. Qui sap hont devia esser!

Al peu de l'escala vaig fumar mon cigarret y no sè quants cigarrets mes encara; pero'l primer fou lo cigarro mos gustòs qu' he fumat en ma vida. Res mes vull dirvos de com vaig passarlio en aquells llochs; lo que si'us dirè que, al tocar tres quarts de cinch, sentint ramor per alt, vaig corre á amagarme sota un banch de l'esglesia. ¿Quí.sap com ho haurian pres si mi hi haguessen vist?

Poch avars de l'hora, per l'escala s'ohí tossir, trepig y só de claus. Desprès, des de mon amagatall, vaig veure la figura seca y antiga del senyor Batista: anava sens la cota, vestit ab roba negra molt justa, cayentli sobre'l front la borleta de sa gorra d'estam y duya una candela encesa. Lo seguia l'avestrús del campaner.

Jo no cabia en mí de por, y hauria volgut tornarme xich corn un'aranya. Quan passaren, vaig sentir com lo vell deya:

—Tomás ¿qué has baixat á nit?
—No, no, senyor. ¿Perqué vol dir? —feu altre.
—Perque sento fortor de tabach y considero prou atrevit per encendre'l cigarro á l'esgiesia.
—Oy que no, no, senyor —mormolál campaner.—

L'escolá va ficarse á la sacristia, y, quan lo Tomàs haguè obert l'una porta y anava cap la del Remey, jo, posantme'l caputxó, del jayque, vaig surtir al mercadal. L'avi Po'm passá pèl costat; pero no'm va veure, gracias á Dèu.

III

No cal dir si'ls de casa estavan consternats. Desprès d'esplicarlsho tot, los posí ordre seria de que, may per may, ne parlessen á ningú. Mes de deu horas vaig dormir aquell dia, y al endema, quan jo esmorsava, lo nunci feya la crida següent:
Se fa saber que qualsevol que haja perdut una gorra nova, pot anar á la sagristia de Sant Llorens, y allí, dant las senyas, se li entregará." —Y tal nova! —diguí jo ab sentiment. —Aquell vespre l'havia estrenada.— Lo que's volia saber no era l'amo de la gorra, sino'l misteri d'haverla trobada á dalt y de ser esqueixat un dels draps. No es que'nt vaja sentir res, perque s'ho callaren. pero es cosa ben de suposar.

Algú deguè sentir fums de que jo havia estat una nit fóra de casa, y, com llavors mos negocis anaren en progrès y vaig ferme la caseta que habito, cada hu deya la seva respecte a ma fortuna.

—Potser fa moneda falsa —sospitava l'un.
—Ho haurà guanyat ab contrabando —aventurava l'altre. —Ab lo seu negoci li haurà vingut mòlt bè per' ferho corre.
—¿Qué sabeu? que sabeu vosaltres? —saltava en Comella. —Jo 'us ho dirè tot: lo botiguer es un facciòs, y á la nit anava a conspirar.—

Pobre gent! Dèu los fassa bons! May vaig amohinarmhi. D'aquella nit tant mateix ne guardo un recort bastant viu: un dolor reumátich, qu'en temps d'humitat me fa veure las estrellas. Ara, si may al vespre vaig á l'esglesia, quan sento que predican en castella, giro qua, 'm senyo y fujo cap casa. No, no, no vull quedar-mhi may mes a dormir!

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Brosta, recull de narracions publicat el 1878

Read More