Crítica del Diccionari de barbrismes

11 de setembre de 1901 La Veu de Catalunya.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana firmat per Raimon Casellas a La Veu de Catalunya.

Diccionari de Barbrismes

Tot llegint y rellegint aquest interessant llibre, he reflexionat més d'una vegada en lo molt que convindria pera la nostra lileratura que n'eixissin sovint d'obres eixís, y fins se m'acudía el pensament de que potser abans de veure com devían pronunciarse las paraules y com devian escriures y com devien conjugarse ó declinarse, lo que calía era fixarles bé, esbrinant quines eren les que per llur hermosura, propietat y bon llinatge, havien de servirnos pera parlar dignament en català.

Mes, pera desgracia de la nostra llengua renaixent, l'elzar ha volgut que ab tant de gramatichs com surten entre nosaltres cada dia, ens manquessin els lexicólechs quasi del tot. De disquisicións sobre fonética, sobre ortografía, sobre morfolofía , no cal demanarne més. Peró diccionari, el diccionari tan desitjat, ten sospirat, encara jeu adormit in Minerva Mente, pera desesperació dels devots, entesos ó profans, de la parla catalana. Perxó ens ha sorprés tan agradosament el volúm que motiva aquestas ratllas.

El senyor Careta y Vidal pot ben dir que, ab la publicació del seu Diccionari, ha fet uno dobla bona obra: bona obra de literat estudiós y bona obra de patriota catalá . Purificar l'idioma dels exotismes que l'enfarfegan —parlo dels inútils y ridícols— és una de les tascas més hermosas que pot proposerse un escriptor de la terra, y totas las provaturas y els assaigs que's fassin per aquest camí ben d'esser aplaudits y encoratjats.

Mentres en qüestió de léxich encare estiguém en el Diccionari den Labernia ó en el dels cinch idiomas ó algun altre pel istil, mentres no sapiguém encera quins son el tresors que tanca la calaixera de papeletas del senyor Aguiló, hem de rebre ab els brassos oberts totes las enquestas y documentacions que vinguin á ensenyarnos termes castissos y modismes de bona rassa, fins ara esgarriats, oblidats, perduts entre las págines dels nostres clássichs.

Per aixó ens ha fet grácia, á més de seriós plaher, veure que, mentres un senyor anuncia que está preparant un léxich y uns altres senyors se reuneixen pera tractar de la manera de ferne un altre, ens surti impensadament un literat ab un llibre sota l'aixella, tan informat y documentat que de avuy endevant deurá ésser tingut molt en compte per tothom que vulgui posar las mans en l'obra magna de fer el diccionari catalá .

Que á l'obra del senyor Careta li manca molt pera ésser complerta y definitiva —si es qu'hi pugui haver res complert y definitiu— es cosa que ja ho sabém. Tembé ho sab perfectament l'autor y aixis ho declara sense circumloquis: No sem considere, diu, possehit de la vanitat de creurem que fixo definitivament l'idioma ni tan sols de que' dono al públich una obra mitjanament perfeta ni complerta ó poch menys. Sé que lo primer no pot fer ho un home sol.... y en quant á lo segón, estich convensudissim de que molts podran corretgirme y jo'ls agrahiré que ho fassan. Peró també estich cert de que, ab tot, alguna cosa podrá apendres en mon llibre.

Ja pot estarne l'autor segur. No alguna cose, sino moltes, fins els més entesos hi apendrán.

Potser en el fons de tot, tant ó més que un diccionari de barbarismes pera us de gent indocta, es el llibre que l'ocupa'l primer bosqueig d'un diccionari d'autoritats, y com per aquí es per abont, á bon segur, s'ha de comensar á fer el gran léxich de la nostra llengua, també mereix enhorabona el senyor Careta per haver emprés tan bona direcció. Lo que hi há es que algunes de las autoritats no son potser prou ben triadas. Vocabularis com el den Joan de Resa apenas mereixen ser esmentats, y entre'ls escriptors que se citan, hi há poetes de la més baixa decadencia, com en Vicens Garcia, per exemple, que pel patués en que van escriure no podrán may aspirar á la categoria de autoritats.

En lloch de paraulas presas als versos del Rector de Vallfogona, jo trobo que més valía, pera buscar equivalencia castissa á n'alguns barbansmes del Diccionari, apelar á mots dels que encara corren avuy en boca de la gent y son de nissaga ben catalana. Peró el senyor Careta, com home que deu haver passat moltes hores tancat en arxius y bibliotecas estudiant papers y llibres vells, sembla que hagi oblidat en moltas ocasions el vocabulari de la vida actual, á voltes tan pintoresch, tan expressiu y tan castíç en arrels y dessinencies, com el dels llibres de l'antigor.

Per aixó es de doldre, per exemple, qu'en l'article Derramament adopti'l mot Escampament y s'oblidi d'Escampall; qu'en l'article Periode proposi el mot Terme y no parli de Tongada y que en l'article Antojo posi Antull y fassi cas omís de Rauxa y de Rampell.

Tant en aquest darrer exemple com en molts altres punts de l'obra, ressurt ben clara la preferencia que sent l'autor pels mots antiquats, y no per esser més castiços, sinó solzament per esser antiquats. Aquesta es, al nostre entendre, la tara capital del llibre. Ja havém dit desde un principi, qu'era obligació nostra tornar á posar en circulació les paraules oblidades ó caygudas en desús inmotivat, peró aquesta obligació sols regirá ab fonament quan aquelles paraulas desusadas no hagin sigut substituïdes ab avantatge ó puguin tornarse á usar renovántlashi el sentit, rejoveníntlashi l'accepció segons las necessitats ideológicas dels nostres días.

Perquè no hem de perdre may de vista que lo principal en aquest punt son les exigencias pel pensament qu'hem d'expressar, y com que las ideas evolucionan, també han d'evolucionar las paraulas que son llur exteriorisació. Altrament, el llenguatge s'encarcara, se petrifica, y com passa ab el castellá, esdevé inútil pera molts aspectes y matiços del pensament modern. Noves idees demanen paraules noves; nous objectes demanan termes nous.

Per aixó crech qu'en aquesta matèria s'ha de tenir la mániga molt ampla, y tot lo que com á patriotas y com a literats catalans hem de procurar, es que'ls neologismes que per necessitat ens imposin la vida y el pensament moderns, prenguin bon carácter de la terra. Aixís com el pare Horaci demanava pera'ls nous mots llatins que a greco fonte aut latino cadeni, nosaltres hem d'exigir que'ls mots novament formats tinguin ayre y posat ben catalans.

Fundat en aquets principis, es qu'un troba censurable el procehir d'alguns literats que ara darrerament han probat de introduir en nostre idioma noms ó verbs que, sobre no tenir cap cayent de le terra, resulten enterament innecessaris pera l'expressió del pensament. Hem vist usar balbucejar quan en catalá tenim pera dir aixó barbotegar, barbotejar y balbetejar; hem vist usar flotar quan pera «flotar sobre l'aygua» tenim surar, pera «flotar una bandera» tenim onejar, perà «població flotant» tenim població volant; hem vist traço per tret, sort per mena, tor per torra, sacudir per sotragar, irremediable per sens remey y altres horrors pel islil.

Y quan un pensa que aquesta barbarisació del nostre idioma es feta de bona fé, fins ab certas apariencias científicas y en la formal creencia de que á la llengua catalana li mancan medis de expresió pera ideas tan sumarias y corrents, allavoras, se sent veritable peno pena, molt més fonda encara que quan veyem al senyor Careta empenyat en fernos dir, seguint el cami oposat al dels ultra neologistas, cánter per canti, ferma per firma, escenacle per escenari, crestall per cristall, custodit per custodiat.

En aixó uns y altres s'erran llastimosament. S'erran els quins pretenen esbrorrar els carácters tradicionals de la nostra llengua, farcintla d'inútils barbarismes y innecessarias innovacions, que sols serveixen pera desfigurarla. S'erran també'ls quins volen aturar el desplegament de nostre idioma en tal ó qual moment de la seva evolució, oblidant que las paraulas y'ls modismes se modifican y tansforman naturalment, com tots els éssers, per inmutables lleys biológicas.

Ab semblants apriorismes y irreflexions, uns y altres teórichs pot ser fins ens farían témer pel benvenir de la llengua catalana, si no fos la fundada confiansa que tenim en las futuras destinacions de tot lo nostre. A qui sápiga observar y treure conseqüencias de lo que observa, la contemplació de lo que passa al seu voltant l'haurá d'omplir d'optimismes, y lluny de pensar que'l nostre idioma esdevé dialecte pera la generalitat, veurá com cada dia va fentse més pur, tant en lo parlat com en lo escrit.

Y ben mirat, aixís havia d'ésser. En aquet desvetllament d'un poble, no podia quedar enderrera la resurrecció del llenguatge. No podia ésser que ressucités l'esperit d'una rassa, no podía ésser que's deixondís l'ánima d'una nació, sense que també s'animés el seu idioma. Perxó hoy á mida que s'ha anat afirmant la nostra personalitat intelectual, social y política, s'ha anat netejant y aclarint el nostre vocabulari, com si Deu ens hagués concedit el dó de llengua al tornarnos la conciencia de la nostra individualitat.

Si voleu fer una prova d'aixó que us dich. no més us cal obrir la major part dels llibres catalans dels sigles XVII y XVIII y trobaréu que'l vostre llenguatge parlat d'avuy dia es més pur y castís que'l llenguatge escrit dels autors d'aquellas centurias de decadencia nacional. Y si no voleu anar tan lluny, ne tindreu prou ab comparar el vocabulari d'avuy y el de quaranta anys enrera, perquè de la comparansa vos n'eixirá un fet eloqüentíssim: el de que es més pura avuv la conversa familiar entre personas de mitjana cultura, que'l llenguatge literari de quasi tots els primers poetas del renaixement floralesch.

R. CASELLAS

Enllaç de la publicació a Arca