La Perla de Ribera

on   in , ,   with Cap comentari
I
Pel any 14, quan ja havian tret als francesos, al carrer de Sellent hi havia un triper que li deyan Nofre. Fora d'aquest enginy, tenia altres negocis que li donavan molt, y entr' ells lo de l'usura, com que al darrera d'una ventalla reixada al estiu y de drap al hivern, hauriau vist casi sempre sa careta bifia y arrugada y sos ullets llagrimosos allí esperant als malaventurats que la haguessen menester, tal com espera la malvada aranya á la pobra mosca. Lo dinerera son amich, sos plers, sos goigs, las unsas de perruca, que, al vespre ans d'anarsen al llit, y endemá al llevarse, guaytava y feya dringar ab una alegria rabiosa corn la del qui assedegat anès bevent, bevent sens apagar may la set. Lo vestir, qué poch u costava! casi pot dirse que no'l variava may. Mocador lligat al cap, gorra d' aucellets, mocador de pita al coll, gech de panyo d'Aragó, calsas de bayeton y, á tot' hora y á tot temps calsava espardenya son peu nu. Aixó sí, may deixava la vara de freixa ab tireta de cordobá, y la duya ab tanta magestat com si haguès sigut un bastó de mariscal.

Lo qu'estalviava ell, prou que'u gastava sa filla, hermosa Tana, aquella que li deyan la Perla de Ribera, la que robava'ls cors de tot lo jovent; perque son pare, avar del Nofre, hauria donat las ninas de sos ulls migrats y fins totas sas caras dobletas per' acontentar á la noya, únich rebrot que li deixá sa difunta esposa. De rets, corbatas, gipons y faldillas, demaneune. ¿Joyas? ni á la Argentería. Y á tots los balls d'any la duya, y al de la Patacada ella treya sempre la mes rica disfressa que's pogués imaginar. Y al vell fi queya la baba contemplantla com un benaventurat, y la deixava llaurar á son gust.

Era alta, un xich plena y molt ben feta, son blanch rostre un model de bellesa; pero en sos ulls grossos entre verts y blaus y en sa boca xiqueta y rosada s' hi pintava un fret menyspreu que res podia véncer.
Ab tot açó, ja podeu pensar si tindria pretendents: hereu Riera del oli, lo blanquer que's tenia per mes rich de Barcelona, un jove advocat, alguns comerciants dels forts; fins lo fill d'un marqués va donar un sentiment als seus pares, perque, de totas maneras, volia casarse ab ella. D'aquell carreró de Sellent ja uns ne deyan lo carrer de la Perla y altres lo carrer de l'Amor, perque may hi faltavan galants fent la passada; mes ella, quan s'estava vagarosa seyent ab peresa vora'l llindar, ab lo gipó de satí, las arracadas d'esmeragda, son davantal de seda y sas faldillas d'indiana forastera, girava sempre la cara ab indiferencia; y quan á la nit sentia al peu de casa seva alguna tendra cansó d'amor, quin goig tenia considerant lo sofriment que la dictava! perqu' ella d'amor no'n coneixia pas: á tots los casadors rebujava, pobres, richs, lleigs y hermosos. No es que tampoch fos llicenciosa; era, pèl contrari, honrada com la que mes, per vanitat, quan menys, que aquest y no altre sentiment podia cabre en son pit.
II
Un mitgdia d'estiu, en lo pati de cal Nofre, pati cobert la meytat per un porxo y altra meytat ab un parral, travallavan de fort y de ferm la Tana, dos mossos y un baylet de dotz' anys. No's sentia mes brugit que la remenadissa d'ayga, lo xirich esgarrifós del ganivet corrent per la broca y'l rascar de la mateixa eyna. Aquella quietut y la presencia de membres y entranyas sanguinosas qu'en gran munió hi havia á pilas y rastellers, al qui no hi fos acostumat, li hagueren produhit una impressió estranya. La Tana callava per costum; l'actiu y arruixat Marrá travallava ab delit cayentli'ls rustechs y crespats cabells damunt del front y amarada de suor la cara innoble; pero de tant en tant, sos ulls negres dirigian una mirada fogosa á la gentil pubilla, que ab la satisfacció y'l menyspreu de sempre, feya com qui no se'n adonés; lo burleta d'en Lets, que arrupit ensenia la fogayna, tot sol se reventava de riure; fins qu'estirant son cos llarch y prim y xuclant un cigarro de tabaco negre, preguntava ab to provocador:
—¿Qué tens Marrá? Estás molt motxo. ¿Qué t'has jugat la setmanada?
L' altre no responia.
—Donchs —continuava en Lets— qué no estás gayre bo potser? Mira que jo sé un metge que't curaria.—
Lo Marrá ni una paraula.
—Sabeu qu'es? —afegia'l baylet— que ahí va eixir tart de la taberna y ara tè són.
—Titó —responia aludit—, vejas de no ficarte ab mí, perque't dono tal plantofada, que't revento.
Lo bordegás abaixá 'l cap y no torná resposta.

—Home; no te las pegues tan fortas —exclamava en Lets tot pipant.— D'ensá que has vist aquella ovella tant blanca, ab tu no s'hi pot parlar. ¿Oy que de bona gana farias lo negoci de'n Robert? (duas de negras per la blanca.) Oy que sí?
—Mira, Lets —responia'l Marrá pujantli la mosca al nas—, ja vaig dirte ahí que no volia mes bromas, y aquesta es última vegada que t'aviso.
—Vaja, vaja —deya quadrantse la Tana.— Poch enrahonar. Valdria mes que pensesseu ab la feyna, qu'en venint lo pare, encara la trobará per fer.—

Los ulls del Marrá guspirejavan. En Lets, sens fer cas del reny, continuá:
—No será per tu l'ovella blanca, un altre lluhirá la seva pell. ¡Pobre marranet vejas si encara't vol la gravada.—
Aquí  va esclatar la ira del jove enamorat.
—Re... Déu! —cridá.— Aixó s' ha d' acabar.—

Y, alsant un gros cap de bou que tenia entre mans, sens encomanarse á Dèu ni al diable, va llansarlo contra'l pit d'en Lets, que caygué estirat pegant una forta testarrada.
—¿Estás content ara? —cridava'l Marrá.—

Mes altre, refentse de prompte, s'aixeca decidit, empunya'l ganivet, y, com pedra desparada de la fona, cau damunt de son company clavantli tot lo ferro entre pit y coll. A tot açó, la Tana deya ab sa fredor:
—Y ara! que son boigs?—

Mes quan lo baylet eixint de sa confusió, vegè caure al Marrá bramulant com bou ferit d'un cop de mall, surtí  al carrer cridant ab un gran plor:
—¡Assistencia! assistencia! Correu, que han mort un home ! correu!!—

Y 's torcia y 's retorcia, cridant y plorant d'esglay y de sentiment.

En Lets, pensant en la magnitut del crim que acabava de cometre, corra cap á fora; mes un mosso de l'esquadra ja'l detura en nom del rey. Ve l'arcalde seguit de tots los vehins y altres curiosos, que invaheixen la casa ab la forsa de l'onada, y troban á la Tana, que ab los brassos plegats contempla al desventurat jove dessangrantse y llansant un gemech continuat. L'arcalde pregunta; mes ningú'l sent. Tothom mana, tothom crida.

L' un:—Aneu á cercar draps y venas.
L' altre:—Correu per un confés; ó sino, morirá com una béstia.—
L' un corre per aíçí, l'altre per allá, fins que's presenta'l jutge acompanyat del escrivá, sos agutzils y un metge, qui desprès d'examinar al ferit, remena'l cap, y, dirigintse al representant de la justicia, diu que no hi ha remey. Comensa un interrogatori, y, mentres tant arriba'l vicari, qui, despres de parlar ab lo jutge, s'ajup al peu del pobre jove per' confessarlo; mes en va: cada vegada que intenta respondre al sacerdot, á cada polsació de son cor, ix de la ferida un raig furient de sanch que, lliscant avall, aumenta'l gros bassal que ja s'ha format. En Lets ja confessava'l crim, y la Tana, cremada de tantas preguntas, deya á ne'l jutge:
—¿Que ha de durar gayre açó? Ja estich cansada de gastar saliva en va.
—Durará fins que s' acabi —responguè'l funcionari.— Jo so qui déu preguntar y vosté callar quan no l'interrogo.
—Senyora, respecte á la lley representada aquí  per sa senyoria— afegí  un agutzil xato y llardós.
—Aquí  hi ha'l noy que 'u sap tot —cridavan unas donas, acompanyant al Titó mes groch que la cera.
—Ell ha vist tot com ha anat—afegí l'una.— ¡Quin trago, pobra criatura! Sórt de la medecina que li he fet pendre.—

Lo jutge li va fer algunas preguntas, que'l noy va respondre satisfactoriament; mentres lo Marrá feya las darreras extremituts girant la vista enterbolida vers la filla de son amo. Dos homes carregavan poch desprès son cos difunt á una llitera; mentres los mossos de l'esquadra s'enduyan pres á n'en Lets. Surtia'l jutge ab sos acompanyants, y la Tana, girantse á la gent, qu'encara eran á dins fent preguntas y comentaris, va dir imperiosament:
—Fóra tothom d' aquí , cada hu á casa seva.—

Y 'ls feu eixir, tancant la porta darrera d'ells. Lo carrer tot era ple de gent. Cada hu, hi deya la sèva. Una dona exclamava:
—Ella n' ha sigut la causa; jo la penjaria.
—Y qu' es descarada! —responia un' altra.
—Vetaquí que son las dónas —deya un minyó ja entrat en anys  á un altre de jove.
—Qué voleu que'us diga?—mormolava una vella—may l'havia tinguda per res de bo.—
Mentres tant, ella ja tornava á ser á la eixida, y cullint de terra lo cap mitg pelat, deya repassantlo:
 —Pobre Marrá! me sap greu, era molt travallador.—

III
Quan lo Nofre, qu'era per ciutat va saber, lo que passava, corregué á casa seva, y, desesperat, reptá amargament á sa fila, fins al punt de ferla plorar. “Ara —deya— tothom nos mirará de reull sens que'ns valga'l tenir pessetas. Mira, dírá la gent quan te vejan, per aquesta dóna's feu una mort. Véstemen del davant, mala filla; y Dèu vulla que no tingas la paga que mereixes!”

Ella, que no mes estava avesada á sentir paraulas agradosas de son pare,'s va conmoure fondament. Arribat lo vespre ningú d'ells pensá en ficarse un trist bossí á la boca, y, sens dirse una paraula, cada hu aná al seu llit. La nit era ben entrada, y 'l vell no dormia pas, quan va sentir una corredissa dins de casa y la veu de sa filla que cridava :

—¡Ay pare! Pare......! No! no! Pare, per amor de Déu.....! Reyna Santíssima!
—¿Qu'es aixó? —digué'l vell, llevantse esvalotat y encenent una candela en la llantia que cremava davant d'un quadro de Sant Onofre.—

Y vegè á sa fila, que vestida sols ab la trista camisa, correguè á abrassárseli al coll.

—¡Ay pare! pare! per amor de Dèu! Estich perduda no hi ha remey per mi. L' he vist...! Si, ha vingut aprop , aprop , á l'espona del llit. “Mira ¿veus?”—deya amenassantme.— Y pel coll la sanch li anava á raig fet. ¡Ay, trista de mí!—

Y va quedar desmayada als brassos del seu pare.

--------------------------------

Després d' una llarga malaltía que la tinguè á las portas de la mort, la minyona torná en salut. Lo vell si que pot dirse que may mes feu res de bo: ab las molestias y'ls gastos que desgracias com la que havia succehit á casa seva portavan en aquell temps, ab los mals de cap y algun dispendi que havia tingut pera salvar á en Lets de la forca, á fi d'evitarse un altre dia de dol y que'ls noms d'ell y de sa filla correguessen ab lo bum bum del poble; tot açó pensarse pot l'efecte que faria en un home vell y avar. Al cap y á la fí, no podent resistirho, va morir.

La Tana may mes fou la Perla de Ribera, ningú la pretenia ja, ni ella mostrava desitjarho. A son posat altívol, succehí  un aspecte de tristor resignada. Quan algú se la mirava com un objecte repulsiu, ella abaixava'ls ulls, com qui regoneix sufrir una pena merescuda. Mort son pare, reuní  son caudal considerable, y aná á viure ab una sèva tia. Ja no cercava, com avans, novas galas; fins ne rebujava y tot de las que tenia. De tant en quant, se la veya á l'esglesia ohint una misa qu'ella pagava y oferia ab la candela acompanyada del ardit, segons era costum. Tambè's conta que, mentres va viure, en lloch de las usuras del sèu pare, afavorí moltas necessitats. En Lets indultat, per gracia del rey, de la pena de mort, fou condemnat á la de cadena perpétua, y va morir duyentla en lo presidi de Ceuta.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Lo mohiment continuu

on   in , ,   with Cap comentari
I
Quan encara no corrian las máquinas de pintar, los pintadors de motllo guanyavan la primera pesseta. Açó sí, aquellas fabricas criavan una murriesca de xicots, que no'us dich res: cada pintador n' havia de menester un per' tirar lo bach , y allí la pobre canalla'n sentia de verdas y de maduras; lo qu'era, lo que no era, lo que's pot dir y lo que deu callarse. Com, per altra part, la feyna era cosa d'enllestir y un xich compromesa al mateix temps, si'l xicot feya algun erro, badava ó'l seu pintador estava malhumorat, mes promp te Ii queya una trompada capassa d'esdernegar un roch , que no s'adonava d'ahont venia; aixis es que'l que hi entrava tonto, per forsa n'habia d'eixir un xich massa espavilat. Quan esmorzavan á fora'l carrer, los hauriau vist menjant unas llescas de pa que feyan feresa y corre al mateix temps jugant á geps ab la pilota, ó fent entremaliaduras. Encara'm recorda que, quan jo era xich los comprava desperdicis de color per pintarhi'ls meus rodolins.

En los bons temps del ofici y á la etat de deu anys, entrá en Geroni á fer com ells, perque sos pares qu' eran pobres y carregats de criaturas, se'n veyan un feix per' mantenirlas. Quan va ser al temps de pendre ofici, triá'l de pintador, y va eixirne un cap d'ala. Molt jove y després d'haver seguit un xich las bromas de la font Groga, la d'en Xirot y á ca'n Gomis, li caigué una brossa al ull, y va casarse. No li portá diners la seva dona; pero ab ella va trobar una bona companya mes feynera y estalviadora que cap formiga. Des de llavors, en Geroni deixá companys y disbauxas, y á la festa, si ella no volia surtir á passeig, ell marxava, quan per fora la ciutat á replegar quatre caragols ó, quan al rech, quan á mar, á veure si agafava algun peixet pel vespre. A las vetllas sempre l'hauriau trobat á casa entretingut ab quatre eynotas arreglant alguna cosa ó be fent ormeigs y guarniments de pescar.

Com l'esposa del Geroni era mes amiga d'estarse á casa que de res mes y, per altre part, Dèu no'ls havia donat fills y tenian una salut bona, tots los mals de cap del Geroni eran travallar, y á la festa pendre'l volantí, anarsen cap á mar, y, en certs caus que per las rocas ell sabia, segons regnás llevantet ó llevetjada, tirar á la móllara ó al congre, y, quan n'era temps, ab lo salabret fer un bon sarró de gambas y cigalas.

En un terradet que hi havia á peu pla del pis, criava cunills. Ell mateix los va fer las gabias, y d'ell erán obra las del verdum y'l canari que refilavan en lo menjador. Quan á la seva Guideta se li desmarxava'l torn de fer vitllas, ell totseguit li feya anar com un rellotge. Vaja, la seva trassa era gran. Y ell s'ho coneixia; quantas vegadas havia dit:
“¡Ah! Si jo tingués lletra, no mes un xich de lletra, anys ha que hauria deixat los motllos.”

II
Aquesta vida durá un grapat d'anys; mes veus aqui que vingué un temps en que va tindre molta boga lo problema del mohiment contínuu, y, com en totas las cosas, hi havia parers diferents: mentres uns sostenian la seva possibilitat, altres ho reputavan impossible. Lo bo del Geroni, que, apesar de sa ignorancia, era molt curiós y en tot dava cullerada, hi pensava alguna estona; pero ab las sevas fal·leras se'n distreya y fins qui sap quan no se'n recordava. Mes veus aquí que una festa al matí vestit de cada dia ab la brusa neta d'indiana y la gorra vermella á tall de casquet, després de haverse afaytat y arreglat l'espés bigoti sens puntas, la mosca y los bucles, se dirigia ab la canya á la ma cap á la punta del moll, quan, al ser á la Riba, va saludarlo un altre home que duya brusa blava y gorra d'encerat.
—Ola, Tonet! Ahont vas tan dematí?— li cridá en Geroni.
—He surtit á orejarme un xich, perque, fóra'l temps d'anar y venir de la fundició hont travallo, gayre be no'm moch de casa. Perqué, jo'us diré, estich travallant ab açó del moviment continu—va respondre aquell.
—Y donchs? y donchs? com te marxa? —va preguntarli ab interés lo nostr' home.
—Encara está endarrerit —va fer l'altre;— pero jo tinch confiansas d'eixir ab la meva, perque, ara com ara, ja he descobert una máquina que, moguda per un gos ó un ase xich tot lo mes, dona la forsa de vint y cinch cavalls.
—Home! que'm dius? —exclamava admirat lo pintador.
—Lo que sentiu, ni mes ni menys—tornava altre.
— Fins ara ningú ha pogut arribar á n'aquest resultat, per ço 'us dich, que confio surtir ab la meva. De lo que ara tinch fet, junt ab lo privilegi, una societat industrial ja me'n dona divuyt mil duros.
—Noy! que diners! Digas que ja no haurás de travallar— deya admirat lo Geroni.
—¿Y que son divuyt mil duros? —preguntava ab to de menyspreu lo manyá.— Avans de donar per aquest preu la meva invenció, primer ne faria trossos. Y, despres, que no m'acontento ab aquest resultat, vull arribar al que'm proposo, y res mes. Ja'u sentireu á dir, ja veureu mes d'un cop lo meu nom pels diaris. Deixeumen anar—afegia trencant la conversa—, que ara recordo d' una cosa, que...
—Sí, sí —mormolá en Geroni, volent dissimular sa curiositat—, jo també vaig á veure'ls peixets que fan per allí á n'avall. Vaja, donchs, que t'hi conserves, Tonet. Recados.—
Y emprenent altre cop la marxa, una estona desprès era á la punta del moll.

Mentres desembolicava'l guarniment per' lligarlo á la canya, torná á recordarse del que Ii havia dit lo manyá. “Qui sap com déu ser?” —rumiava.— “Pot ser una cosa senzilla de res..... ¿Quantas ne veyem, que, á no saberho,'ns farian riure?... Y 'l qui trega açó, no'n será poch d' alabat! Tothom sabrá'l seu nom... Y'ls diners, y'ls diners que guanyará!.. Vetaquí las máquinas de vapor á terra, perque açó no gastará llenya ni res; fará'l fet com aquell qui diu per obra del Esperit Sant. Oh! si's pogués fer, ja fora arribar molt per amunt.Y 'm sembla que no es res impossible, perque un volant ben gros de ferro ab los seus contrapesos, combinat ab cert joch d'engravacions y mollas..... Tots los coixinets de bronzo, y fins; açó sí, ben fins..... Sí, si, no pot fer falla per cap estil, y jo he de veure de posarho en planta, avans que un altre'm guanyi per ma... Mentres tant, esmorsem y anemho pensant..... Pero ¿y l'esmorsar? ahont es? Be! Bona l'hem feta! L'he deixat fora del sarró al treure'ls guarniments, y algun pillet ó alguna ratota me l'ha comprat. Senyal que havia de menester. Ja dinaré en sent á casa. Vaja. pleguem y anemhi, que avuy no s' ha probat res.

III
Carregat de pensaments y mal de cor, arribava dejorn á casa seva.
—Avuy si que ni un xanguet porto—deya tallant un crostó de pa—; pero aquí dins—feya trucantse'l front— duch la nostra felicitat. Mira, Guideta , ja comensem de ser vells: jo no tinch aquell pols tant fí d'avans y de dia en dia no manejo tant be'l motllo, tu ja necessitarias repós, que'ls brassos te pesan, per mes que fassas corre'l torn com una desesperada á fi d'aumentar lo reconet que'ns mantinga quan ja no poguem mes. Las máquinas que's posan tiran á perdre'ls pintadors. Oh, sí, aquest es lo segle de las máquinas, crech que, ab lo temps arribarém á no fer res ab la ma. Jo sempre 'u rumio, y avuy he tingut un pensament, un gran pensament. Ja 'u veurás.

Alló del mohiment contínuo, tu no saps lo qu'es; pero jo t'ho diré: es una cosa afigurat un vapor que anés sempre y tot sol, sens foch ni res. Donchs encara ningú ho ha descobert, tothom hi troba pels; pero jo avuy, després de pensar, tornar á pensar y rómprem la testa, he dit: “ja 'u tinch.“ Ara s'ha de posar en planta; pero, filla,'s necessitan diners.
—Diners ? —esclamá ella ab esglay.— Molts diners?
—Ab quaranta duros, no mes, ho probo —afermá en Geroni.
—Quaranta duros! quaranta duros! —repetia ella ab dolor.—Que't pensas que no son res quaranta duros?—

En Geroni remenava'l cap y deya á sa muller :
—Pero dóna, si, gastant quaranta duros, aquests te'n portan cents y mils, que t'estimarás mes? guardarlos? Digas.
—Y si'l que pensas no't surt bé? Ho perts tot, y'ls diners, ja'u saps si costan d' arreplegar—objectava la Guideta.
—Pero vínam aquí —afegia ell.— Si 'ls pagesos, ab lo temor de perdre'l gra, no'l llansessen á la terra, ¿cullirian espigas? Per artra part, jo n'estich cert y segur, ho veig clar com lo sol que m'anirá bè. D'aquí á pochs dias, quan ja'u tinga en planta, me'n vaig á trobar al gobernador civil y al capitá general, y'ls dich: “Deu los guart. Vinch á veure á ussias (perdonin si no enrahono gayre bè, que so un pobre y no tinch cap lletra), vinch á véurels per ferlos saber que jo he tret la máquina del mohiment contínuu. Fassan lo favor, si tenen gust d'arribar fins á casa, tot passejant, que'ls ensenyaré com va, perque despres, si algú ho olora, no diga qu' ell l'ha treta y tinguem rahons.” Ells quedarán parats y'm mirarán de cap á peus. “Ja poden mirar —farè jo—, encara que vaja ab brusa y espardenyas, no so cap tonto. ¿No 'u volen creure? Vingan á casa y ho veurán per sos propis ulls.” Desseguida farán enganxar lo cotxo, vindrém, y, quan ells vejan lo qu' he fet, ja 'm guaytarán d'un' altra manera, fins me farán barretada; y'm firmarán un paper conforme ningú pot fer ni tenir d'aquestas máquinas sens lo meu permís. Llavors, qui'n vulla, que pagui..... Ja 'u veurás, ja 'u veurás que'n serem de richs!—

Ab aquestas y altras rahons tractava'l Geroni de convence á la Guideta y á la fi ella s'ho va creure tot. Lo diumenge vinent tragueren quaranta duros dels tres cents que tenian á la Caixa d'ahorros, no sens alguna llágrima de la Guideta, á qui era açó arrancarli un caixal. “Pero be— pensava ella— es perque'ns ne valga mes. Alabat sia Dèu.” Y açó l'aconsolava un xích.

Tot seguit en Geroni doná ordre de que li fessen un volant gros de ferro, comprá algunas llatas, y en havent plegat s'ocupava ab dalé en la construcció de sa obra. Tot sovint al mitj dia era al encant á triar ferros, com engravacions, politxas y altres objectes; y trasca que trasca vespre y nit convertint la sala en teler endiablat de fustas, ferros, cordas y cordills. La dóna tot sovint Ii deya:
—Encara no s' acaba? Tinch la sala com un corral, no puch fer hi entrar á cap persona.
—Pren un xich de paciencia, que n' hi ha per pochs dias —responia ell.—

Pero alló no tenia fi y s'hi anavan esmersant diners y diners, ab gran pena de la Guideta, que, devegadas, tota sola plorava com una Magdalena tot travallant en lo torn, mentres son marit feya, desfeya ó rumiava la mostra. Mentres tant, la pileta de la caixa anava enxiquintse, lo Geroni tornantse mes vell del qu' era y la muller corsecantse de pena, fins qu' ella, ja no podent sufrir mes lo veure com la casa anava cap per avall, resolgué contarho á mossen Joseph, lo rector parent d'ella. Lo capellá, després d'aconsolarla, va prométreli que procuraria veure si hi posava remey; y un mitg dia va presentarse á la casa, y entrant en conversa, tractá de ferho ab molt bonas rahons; pero fou com posar llenya al foch, perque'l Geroni despres deya que aquell home era dels que volen que ningú hi veja “y á mí no m'enganya, que'l veig venir d'un' hora lluny”—afegia. —


IV
Perseverant en sas fal·leras no volent escoltar ni'ls concells de cert senyor vell, home de bè y entés en materias de física y en particular de mecánica, anava gastant temps y diners sens adelantar un pas. Ja no era home festós, divertit y pacient; lo malhumor s'havia amparat d'ell, en termes de no tractarse ab ningú dels companys del travall, que del darrera anomenavan lo mohiment boig; al noy que l'ajudava, per no res lo feya malbè á cops, ell que avans no podia veure castigar á una criatura! Y sempre tenia reganys, may paraulas d'amor per la seva dóna, per la pobre Guideta que valia mes or del qu' ella pesava!

Capficat, frenétich, rabiós y no sabent ahont darla, un diumenge á la tarda volgué provar si's distreya surtint á fora com avans feya. Un cop passat lo portal, ja semblá que se li aíxamplava'l cor, y, després de rodar pel glacis (açó era pel juny del 52, quan encara hi havian las murallas), marxá camps á travès cullint las caragols que trobava pels marges, y anant aixís á la bona de Déu, arribá á dins d'un torrentot hont va veure á dos senyors, que reposavan assentats damunt d' una pedra. Lo mes vell tenia fixos los ulls en un ruch que pastorava per las voras sens anyorar la companyia d'uns gitanos que, mes amunt, feyan lo sopar. En Geroni va saludarlos.
—Home —deya'l mes vell al altre—, ara acabo de trobar una cosa que anys ha fa bullir molts cervells.
—¿Qu'es? —responia'l jove.
—Lo mohiment contínuu.—

Al sentir açó, en Geroni va pararse com qui ha perdut alguna cosa y mira per terra.
—Espliquis —contestava'l senyoret.
—Mira —continuá'l vell— veus aquell ase?
—Sí.
—Donchs he observat fins ara, sens pérdrel may de vista: venint remenava la qua, menjant també la remenava y, ara que reposa ben ajassat (tè ¿veus?) encara la remena. Lo mohiment contínuu, donchs, es á la qua del ruch.—

Lo senyor jove esclafí una rialla, mentres lo Geroni marxava roig com un pebrot.


V
Pel camí reflexionava tot lo que respecte á sas caborias li havian dit personas diferentas que li volian bè, lo pesat é inútil de sas probaturas que'l havian dut á perdre casi tots los diners; y refentse tot plegat, arriba á casa seva, y diu:
—Guideta, ara mateix acabem de perdre tot lo que teniam avansat; pero he pres una resolució ferma: demá cridaré al drapayre pera que trega tots aquests ferregots , no'ls vull veure may mes. Vull viure tranquil ¿sents? com avans vivia. No tenim diners; pero'ns restan las mans per guanyarne. Te, aqui't porto un mocadorat de caragols.—

La Guideta no s'hi veya de cap ull: sospirá, va plorar; y, llansantse damunt d'ell (com ningú ho veya) va donarli un' abrassada forta y fins una mossegadeta á la galta.

---------------------------

Des de llavors, lo Geroni torna á pescar y á ser lo mateix d'avans. La Guideta no mes suspira'ls dinerons; pero may ne parla per no ofendre al seu marit. No fa pas molt temps, corria pel vehinat que havian tret una galant rifeta: ells ho negan; pero jo no sè que hi haurá de cert.

Cosa de dos anys arrera, en Geroni va trobar per la Barceloneta aquell manyá conegut seu. Anava mes brut que un carboner, duya la barba un xich llarga, y son aspecte era'l d' un home carregat de penas.
—Y donchs , Tonet ¿que tal? com van las máquinas? —va preguntarli.
—Que voleu dir? —respongué aquell—¿lo mohiment? Ca! vaig deixarho corre. ¿Voleu que 'us diga la veritat ? Es cosa de molta paciencia y no pocas pessetas. Pero no hi he perdut res, perque, tot probant, no sè com, enlloch del que volia, vaig descobrir una máquina d'escurar xemeneyas. Veniu á casa, que la veureu; vos agradará.
—Donchs jo he arribat á saber qu'es lo mohiment contínuu—diguè 'l Geroni.— A tu t'ho confiaré; pero ¡ey! no'u digas á ningú.—

Y acostántseli á cau d'orell, afegí:
—Lo mohiment contínuu, es la qua d'un ase.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Observacions:
El relat es publica amb els noms següents: Lo mohiment continuu, Lo mohiment continuo, Lo moviment continuu i El moviment continu.

Share:

Amor meva

on   in , ,   with Cap comentari
Tendra y gentil poncella,–la vida es un romiatge:
per quí tè companyia,–lleuger es lo camí;
quasi retut me trobo–de fer sol mon viatge.
Amor de la mev'ánima–¿lo voldrás fe ab mi?

No sè si ets pobre ó rica,–sò vist de part de fóra
ta casa, y niu me sembla–d'amor y santa pau:
res sè de ta hermosura–y açó que't veig tot'hora;
mes, sens donarmen compte,–de tu me trobo esclau.

Per mes que'm vejas pobre,–jo sò molt rich, donzella,
tresors pera tu guardo–de l'ánima en lo fons;
al sol de l'amor meva–óbrat, gentil poncella,
mon cor es una bresca–d'amor y de cansons.

De nostras esposallas–que sia abiat la festa.
¡Ditxòs de mi! De vespres–afadigat vindrè,
m'adormirè en tos brassos, sobre ton pit ma testa,
respirarè l'aroma–de ta flayrosa alé.

¡Ay, flor de l'amor meva!–si davas fruyts un dia,
en ells nostras imatges–veyent com en espills,
tot tremolòs los brassos–al coll te posaria,
dient: "¡Beneyta sias,–oh mare de mos fills!"

Y quan nostres fruyts dolços–assahonats serian,
finant tots dos á l'hora,–¿que'ns fòra lo morir?
Mentres los nostres cossos–en igual lloch jaurian,
l'amor de nostras ánimas–veuria'l Cel florir.

Tendra y gentil poncella,–la vida es un romiatge:
per quí tè companyía,–lleuger es lo camí;
quasi retut me trobo–de fe sol mon viatge.
Amor de la mev'ánima,–¿lo voldrás fer ab mi?



Llistat de publicacions on ha aparegut:

Observacions:
El títol de l'obra apareix escrit de diferentes maneres: Amor meva i Amor méua.

Share: