Capítol I: La demanda
—Avans que tot, necessito saber ab que compta vosté pera casarse... No estranye que li parli aixís, perque, si bè'l pa, per sí sol, no fa la felicitat del home, sens pa no's pot viure. Tractat que sía aquest punt material peró indispensable, parlarém de lo essencial... Anem per parts. Expliques.
Aixís deya un senyor alt y gros, de cabell y vigoti ben blanchs, embolicat en una bala de llana bastant descolorida, á un jove d'uns vint y tres anys de mirada viva, ben proporcionat y elegant naturalment, encar que sas robas no semblessen de gran cost. Seyan l'un devant del altre en cadiras de brassos encoixinadas que, com tot lo demès moblatge que's veya allí, eran vellas peró ben conservadas, á pesar de la acció del temps.
—Jo li diré tota la veritat, comensant per confessarli que comprench de sobras lo atrevit qu'es lo pas que dono, atesas mas condicions de fortuna; però sò jove, la passió'm domina, es la primera passió qu'en ma vida he sentit... —respongué'l jove porugament.
—Bè,sí ho comprench —interrompé'l de la bata;
—mes vosté pot també compendre qu'en ma etat y en mon lloch, si alguna passió s'imposa deu esser la ventura dels fills. Vaja dient.
—Donchs, sí, senyor, dech dirli d'una vegada —
continuá'l jove— que no tinch res de béns de fortuna.
—Peró vosté tindrá una carrera, una professió,
una manera de viure decent...
—De mólts anys me dedico á la fotografía.
—Vosté tindrá un establiment ja acreditat, capás de donarli prou...
—M'explicaré en pocas paraulas.
—Sí, sí, al gra; aixís m'agrada á mí
—Donchs sápia, —feu lo jove ab gran esfors— que al present, no tinch mès que una xica galería, establerta de poch. Lo que mès acostumo á fer, per ara, son tiratjes per altres establiments. Açó y algunas reproduccions d'obras d'art pèl meu compte, es lo que'm fa viure quasi tot l'any. Quan no hi ha gayre feyna, al estiu sobre tot, agafo mas eynas de campanya, y, avuy aquí y demá allí, prench vistas de monuments y pahisatges, y, de passada, sempre's troba algún retrato que fer.
—¡Bè, vaja, bé! Se coneix que vosté es treballador y, al mateix temps home d'empresa, condicions, totas duas, mólt importants pera fer carrera; peró ¿vol que li diga la veritat? Me sembla que vosté no madura prou sos pensaments, que's llensa aviat á pendre determinis, perque, d'altra manera, consideraría lo delicat qu'es casarse en tals condicions y sobre tot ab una noya acostumada de sempre á no produhir sino á gastar; y no dich gastar en sentit de ferho en excès sino en lo que l'estament aporta y'ls recursos pecuniaris consenten. Vaig retirarme ab lo grau de comandant, no tinch més que una filla que'u es tot pera mí... Ara vosté consideri si,
casantshi, podría sostenirla ab las petitas comoditats
que ara ella tè.
—Es cert que al present me fòra impossible —responia'l fotograf, —potser vosté tinga rahò al acusarme de poch reflexiu; peró jo tinch fe en Dèu y mas forsas; jo he treballat molt pera eixir de la esfera vulgar de ma professió, ja estudiant un xich la pintura, ja ensajant nous procediments recomanats, ja tractant de perfeccionar los antichs, y, á més, avuy l'amor me dòna novas alas ab las que'm sento capás de volar més y més.
—Donchs vosté havia d'esperar que's realisessen aquestas aspiracions de fortuna avans de comunicar la pretensió ab que vè.
—¡Esperar, diu! ¿Y si mentres tant se presentava un altre que se'n duguès á la que jo pretinch? ¡Ah, no! He reflexionat mòlt avans de dar lo pas que que dóno, no he obrat tant de lleuger com sembla, y m'he decidit resoltament, perque haver de renunciar aquest ideal me sería la mort.
—¡He! ¿Qui sap? No fòra tant, no fòra tant; no hi há cap home que no s'haja trobat ab ilusions perdudas, y ningú's mort fins que Dèu vol... Pero bè, no's cansi ponderant lo foch que'l crema, y parlém d'un' altra cosa.
Jo suposo que, presentantse aixís, es que ja serán morts los seus pares. ¿No té cap prop parent de respectabilitat, algun oncle ó altra persona per exemple? Estas cosas se tractan millor entre gent madura, se parla més desembarassadament de tots, y las resolucions se manifestan més claras y terminants.
Aquí'l pretendent se mostrá pertorbat, fins que,
prenent coratje, va respondre:
—Hem parlat d'interessos, y, á pesar de trobarme en la situació que acabo de dirli, no es aixó lo que més me preocupa, perque jo puch contrarrestar ab mos esforssos la pobresa en que sò vingut al mòn; mes tractant de ma familia, tinch veritable pena. Ab tot, com á home lleal, que no ment ni enganya á ningú, explicaré lo que vosté vol sapiguer y es necessari que sápia.
D'ensá que tinch us de rahó, no recordo haver conegut, com á pares, mès que á la dida que'm criá y á son marit. Desprès de ma naixensa, tot los ho dech á n'ells, que plens d'amor y de bondat, á pesar de ser pobres treballadors y de tenir un fill, no'm tornaren més á la casa d'expòsits d' hont me varen treure...
—No parle més, no parle més, deixe lo que li restava dir —interrompé'l vell ab mostras de contrarietat— No's canse, que ja sé lo que podia interessarme, y lo demès no m'atany. No, no, permétem que l'interrompa, que no sò amich de saber interioritats de la vida de altri.— Y afegía tot alsantse:
—Amiguet, sento haverli de dir. No es possible que fem res. Lo que acaba de dirme tanca tots los camins á sa pretensió. Vosté no hi tè cap culpa, y crega que'l planyo de veras, perqu'es mòlt trist qu'un haja de patir pèls pecats dels altres; peró el món es com es, y nosaltres no podém capgirarlo... Ara afigures qué diría tothom de mí si jo accedís á cosa semblant... ¡Y de més á més, la familia de ma esposa qu'en pau descanse, tant gelosa com es de sos títols!... Vaja, no, no'n parlo, ni una paraula més, perque'm poso excitat no més al pensarhi.
Y aixís dient acompanyava al jove cap en fora, mostrant desfici pera tréuressel del devant. Aquest, corregut, ple de vergonya, se'n hi anava, quan al ser prop de la porta, que un assistent vell obrí ab la má del bras dret, l'únich que tenía, sentint plors mal reprimits d'accent per ell prou conegut, que eixían de dins, exclamava ab viu condol y ab entussiasme:
—Angela, no plore, tinga fe, que jo li prometo qu'he de morir ó vosté será meva.
—¡Hola! ¿qu'es aixó? —saltá'l pare entre sorprés é indignat. —Jo desxifrarè aquest misteri y he de desferlo. Mentres tant, sápia vosté, senyor meu, que ve á desafiarme, que no li dono una llissò aquí mateix perqué'm fa riure y perque no puga dirse may qu'he comés una violencia en lo sagrat de casa meva; però, encara que'm rich de tot lo que vosté diga ó's propose, li advertesch pèl sèu bè que no fassa'l ximple, donchs los homes com jo, quan algun gos los molesta anantlos entre peus, lo fan
fugir á garrotadas.
—Aixó no será —va replicarli'l jove ab fermesa, peró contenint respectuosament lo crudel efecte que li produhían tals paraulas.— Jo li prometo no obrar may ab vosté (á qui venero per més que m'insulte), jo li prometo no obrar ab violencia; peró sa filla será meva, perque vosté me la dará de bon grat, perque esta má que avuy m'amenassa y que jo voldría estrenye, algun día la besarè quan s'haja alsat pera benehirme.
Capítol II: La mare adoptiva
Sens haverse fet cárrech d'algunas paraulas amenassants que li contestá'l militar, lo nostre jove baixá la escala depressa, com si esperés, eixint de allí tráures lo pes de la contrarietat que acabava de rebre. Travessant lo carrer i la esviaxada va ficarse á una escaleta de la altra part, tres casa més enllá del endret d'hont havia sortit.
Serían com las set de lo tarda, y á tal hora en lo mes de septembre ja es fosch; mes, á pesar d'açó y de no haverhi llum á la escala, lo jove la pujá, com qui sap bè las tasqueras, no parant fins al ters pis que tenía la porta oberta com esperantlo á n'ell. Y era aixís, donchs una veu de dóna entrada en anys respongué á son «bona nit» d'esta manera:
—¡Qué has trigat, noy! Ja 'm feyas estar ab ánsia.
Ell no respongué y s'aná de dret á un cantó hont, al peu de la taula de menjar, seya en cadira de brassos un vell paralítich.
—¿Qué tal, didet? —va dirli amorosament y agafantli una d'aquellas mans que no tenían esma.—Soparém. ¿No es veritat?
Aquest, que fins la paraula tenía perduda, sols respongué com ab una sort d'hudol.
—Sí, sí —feu la dóna, qu'era sa muller.— Fins ell ja't trobava anyora. No sè lo que volia dirme barbotejant ara no fa gayre.
—Hee —hudolá l'impedit mostrant ab la expressió de sa cara lo que no podia precisar ab la llengua, ço es qu'era cert lo que deya sa esposa.
—Donchs ja podem sopar, ara que hi som tots —afegí aquesta parant taula, cosa que fou feta en un moment, donchs la velleta era, al revés de son marit, forta y llesta com una dayna.
Un colp hi foren tots assentats, lo jove comensá á peixe la sopa al vellet, cuydant molt d'anarli donant nova cullerada quan havia ben engolit la que tenía á la boca y aixugantli'ls llabis cada colp que per falta d'esma deixavan surtir quelcom del menjar. Quan lo plat fou vuyt, la dona comensá á peixe lo demés á son marit; y veyent al jove, que, pensatiu. no menjava, li preguntá:
—¿Qué fas? ¿qué no sòpas?
—No tinch gens de gana avuy —va respondre aquest.
—Alguna te'n passa, que' estás tant moix —exclamá ella, mirantlo fixament.
—Es qu'estich cansat, y... sí, bé, sempre passan cosas ab la feyna.
—Peró menja, home, no t'hi amohines. Estarás ben posat si pera res te desganas.
—No, no, no —rondiná ell, després de fixar un moment los ulls en lo plat.— Val més que no menje, y que me'n vaja al llit; lo que necessito es repós.
Y, anantsen á la cuyna, prenguè un candeler, lo va encendre, y's dirigí á la seva cambra. Quasi tan depressa com ell, va serhi ella, que moguda d'un zel verament maternal, li preguntá:
—¿Donchs que tens, fill meu?
—Res, —contestá ell deixantse caure abatut en la
cadira que tenia al costat del catre.— Estich cansat, y necessito dormir.
—¡Ah! no m'enganyas —replicá ella.— O no estás bó ó passas algun disgust gros. ¿Per qué t'ho callas? ¿Per qué no m'ho dius?
—Si no tinch res, dida, si res me fa mal.
—¿Vols donarme pena callantho? ¿Vols que'm pose jo malalta? Si'u vols, ho lograrás.
—No, dida no, no tinch res. Estiga tranquila.
—¡Qu'estiga tranquila! ¡Sino que no t'estimès!...
¡Qu'estiga tranquila! No, Quimet, no'm móch de aquí que no m'ho expliques. ¿Ho sents? No'm móch
d'aquí, encara que sápia passar tota la nit sens
clucar los ulls.
—Donchs bè, ja que vol saberho, vaig á dirli, perqué, á la fí, res sè ni puch amagarli. ¡Jo no só un home com los altres! ¡jo no só una persona! ¡jo no tinch pares! ¡jo no sò més que un bort!
—¡Y ara! ¿qué't trastocas? —cridá la dida encar més alarmada sentint estas rahons. —¿Com no ets persona? ¿Quí t'ha dit tal cosa? ¿Cóm que no tens pares? Y donchs ¿nosaltres no hi som? ¿Quí es que s'atreveix á ferte escarn de lo que tu no tens cap culpa? Dígasmho, y aquí hont me veus, só capassa d'arrencarli las ninas dels ulls, tant si es home com si es dóna, ¡Indignes! ¡malvats! Digas qui són.
— Ningú, ningú, dida.
—¿Y donchs á que ve esta comedia?
—Res res, són pensaments qué'm vènen, y no me'ls puch treure del cap.
—¿Y donchs perque't dònas pena sèns cap motiu? ¿Vols estar malalt? ¿Te vols morir?
—Mes valdría, potser.
—¡Calla! ¡calla! ¡calla desventurat! —feu solemnement la vella.— Si'ns estimas, com jo crech y tu suposas, has de tirar ben lluny aquests pensaments. ¿Qué faríam sèns tu nosaltres? ¿De qué viuríam? Y, si jo't veya morir de pena, y tingués de ficarme en un clot de llit, y me'n anava darrera teu, que fóra lo més segur, perqué no'u podría soportar, ¿qué faría aquell infelís que no pot valerse de ell mateix, y que t'ha estimat sempre, y que per forsa hauría de trobar á menys lo pa que tu li guanyas y l'amor que tots dos li tenim?—
Estas rahons ditas ab tot lo cor de la bona dóna feren esclatar un ruixat de plors en son afillat, y ella, ab las llágrimas als ulls també, abrassantlo y besantli'l front seguia:
—Tu ja'u coneixes aixó. ¿No es veritat? ¿Oy que
no vols deixarnos? ¿Oy que vols viure? ¿Oy que
sempre estaras alegre? Oy, fill meu, que no voldrás morirte, perqué nosaltres no'ns morim de la pena més gran que podríam tenir en aquest mòn?
Sí, sí, fill meu, asserénat, calmat, pósat sobre tu mateix... ¿M'ho promets? ¿M'ho promets de veras?
—Sí, dida, sí —va esforsarse ell á respondre aixugantse'ls ulls y com prenent una resolució ferma.
—Dormi tranquila, vull viure pera vostés, perque'u necessitan, perque'u mereixen, perque'ls ho dech com cap fill ho déu á sos própis pares.
—Donchs mira que me'n refio, y, si tornas á la
mateixa, no responch de lo que'm vindrá, perque
ja no sè com me trobo.
—¿Donchs que tè dida? ¿qué vol? —saltá'l bon
jove alarmat.
—Res, res, ja'm passa. Veyente calmat á tu, ja no tinch res... Creume, no t'enganyo. Miram la cara y ho veurás. ¡Si mentres tu estigas bè, jo ja'u
tinch tot! Fins me riuria de las tevas cabórias... Ficat al llit, encománat á Déu, y Ell nos donga á tots bon són.—
A tot açó, ella, contra'l costum, haguè d'arreglarse com poguè, per despullar á son espós y ficarlo al llit, donchs lo Quimet ni sols va recordarse de lo que de mòlt temps feya cada vespre, ajudat de la seva dida. Ella ni li'n parlá, desitjosa com estava de que'l jove s'adormís, y ab grans y pacients esforsos va durho á cap. Tots s'ajagueren, lo llum va ser apagat; mes ¡quí dels tres passá la nit entregat
al són? Ningú més que'l pobre paralítich, que no
hagué esment de lo que passava.
Capítol III: Tafanerías
Mòlt llarga fou la nit per nostres dos personatjes, mes, com tot lo del mòn, tinguè sa fi. Ab los primers raigs del nou día's llevá la dóna, y no era mòlt tart quan va alsarse'l Quimet. Se donaren lo bon día, esforsantse tots dos pera fer bon semblant, y, poch desprès, ell se'n anava al obrador, no sèns haver hagut de sentirse mòltas amonestacions de la dida, fetas en veu baixa y ab to amorós referents á la escena de la vetlla passada. Un cop ell fóra, ella's posá á endressar lo piset ab un delit impropi de
sos anys y ab un ordre y una llestesa que admiravan.
La satisfacció ab que'u feya's pintava en sa fesomía, la que de passada farem notar que, á despit de las arrugas, era mòlt correcta y semblava haver sigut en sos bons temps hermosa, sobre tot si ja hi campejava la expressió de bonesa qu'en lo temps de que parlám la distingía.
Ja á punt d'enllestir lo que tenía entre mans,
sentí qu'empenyían la porta y vejè apareixe á la
vehina del segon pis, dóna de uns cinquanta anys,
grassona y ben menada, ab un cove de roba sota la
aixella, dient:
—Bon día y bon' hora. Agnés. Déixem la clau del terrat per' anarhi á extendre estas quatre pessas.
—Préngala Antonia, si es servida, respongué la mestressa del pis, signantli'l darrera de la porta mateixa.
—¡Ay! —exclamá l'altra deixant caure sa cárrega en sech.— ¡Qu'es pesat aixó de pujar escalas! Déixem reposar un chich. ¿Ahont té'l Francisco?
—Encara dorm.
—¿Encara?
—Si. Com ell tant ó més bè's troba en lo llit que
llevat, no'm dono pressa. Avans de mitj dia, que
vindrá'l noy, lo llevarém.
—¡Bé, es clar! ¡Qué s'ha de fer!... Y (ara que
parla del noy) ¿tant mateix lo casém?
—¿Casarlo diu? Lo qu'es per ara, ni pensaments crech que'n tinga.
—Vaja, dissimúleho vosté. Se déu pensar que las cosas no se saben.
—Vosté podrá saber tot lo que vulla, peró jo puch jurarli que, si per cas, n'estich alló que's diu ben ignoranta.
—No'm fassa riure, Agnés. ¿Vol que li refresque las orellas de que'l sèu noy fa un bon partit, de que's casa ab una senyoreta mòlt fina y mòlt d'alló... Vaja, dóna, no fassi'l dissimulat.
—Ja no'm puga moure d'aquí si sè ni mitja paraula de lo que vosté m'enrahona.
—Ja que'u diu tant seria, ho haurè de creure com diu; peró sembla estrany que vosté ni se'n haja adonat. Més d'una y de duas vegadas los meus ulls han vist com lo sèu noy y la senyoreta Angela, la filla de don Ramón, d'aquell militar retirat, se miravan, reyan, y... res, aquellas posturas de dos que festejan. Y, com ahí, estantme al balcó ell se ficá á n'aquella escala, vaig dir: «¡Bah! la cosa va de debó.» Com que pensava, quan vinguès á tom, en baixant á baix á casa l'adroguer, preguntarho á n'en Bayoneta. ¿Sap? Aquell assistent.
—Donchs, penso que s' equivoca —feu l'Agnés, ab tot y creure que alló duya algun fonament.— Si aixó fòs, jo bè'u sabría.
—Bé, donchs dormi, y ja'u veurá.
—¿Per qué han fet alguna rialla? ¿D'aixó fa cas? Es cosa de joves... ¡Peró fugi, dóna, fugi! ¿Que no estém bons? Una noya com aquella ab un pobre: ¡Calli, calli!
—De més verdas se'n maduran. No hem pas de anar tant lluny... Peró sap que, si aixís fos, vostés no hi guanyarían; perquè'l pobre Quimet prou feynas tindría, si s'hi casava, á gastar per farbalans, pianos, flors y ximplerías. Y tot hauría de surtir de ell, perque ella no té ni una malla de dot: aixó jo puch ben dirli.
Y ¿no fóra una llástima que per una xicota que no tè mitja terça de carns, no més un pamet de cara rogeta y uns ulls grossos com un mal esperit, que ara vostés se quedesen com la criada de Santa Agna, desprès que l'han pujat y li han dat educació, ara, justament ara que l'han de menester?
—Peró li dich, Antonia, que va errada. Ell té'l cap molt ben assentat, y no es capás de somniar una tal cosa que sap que no pot ser de rap manera. Y aixó que vosté diu de deixarnos, primer ell se moriría, veja que li dich, perque'l Quimet es mòlt bó. Si, senyora, al món no n'hi ha de minyons com lo Quimet.
—Es bort, y'ls borts bordejan tots, al cap y á la fi, dònan mala paga; ó sino ja'u veurá.
—Antonia —exclamá la generosa dida, adressantse y ab tó resolut.— fassa'l favor de no tornar á dir una semblant cosa del Quimet, perqué ell no'u mereix, y vosté sap més que ningú qui es ell, y sap tambè que oféndrel es oféndrem á mi. Y esta paraula «bort» may més la diga, perqu' ell es fill nostre. ¿Ho enten? Tan fill nostre com aquell ángel de Dèu que va eixir de mas entranyas y ara es al Cel. ¡Bort! ¡bort! Si acás, vosté sera la borda.
—Ay, Agnés, no se enfade, dóna —mormolá la batxillera, prenent son cove y pujant contrariada en amunt.— Avuy se veu qu'esta de mala lluna.—
L'Agnés tancá la porta y va asseurers espurnejantli'ls ulls. Las paraulas de la vehina fòren un raig de claror que comensá á ferli desxifrar lo misteri de la escena del vespre avans; y tant mateix las acusacions que ella havia rebatut ab fermesa comensavan á semblarli infallibles profecías.
Capítol IV: A casa'l militar
¿Qué passa á casa de don Ramón, que'l balcó sempre es tancat? ¿que sa filla no's veu en forat ni finestra, ni pèl carrer? ¿que al' assistent manxól Bayoneta vá y vè sens deturarse en lloch ni dir res á cap vehí? ¿que fins lo mateix senyor no ix de casa tant com solía y que se'l veu anar pèl carrer com si estigués capficat?
No es necessari tenir gran penetració per' atribuhirho tot á la escena entre'l militar y'l pretendent de sa filla.
En efecte, aixís que aquest va passar la porta, don Ramon se dirigí á la sala xica ahont era l'Angela, y la troba davant la tauleta de cusir plorant desconhortada. Preguntantli á que venía alló, ella no va respondre, sino cop de plorar y més plorar, fins que son pare, perdent ja la paciencia, li diguè ab imperi:
—¿A que vènen aquests plors? ¿Ploras pèl que acaba de sortir de cassa? ¡Digas, perque, sinò!... Dígas.
—Sí, senyor —va respondre ella sanglotant.
—¿Y que't va ni't ve ab aquell jove, que si'l coneixes, no mes será de vista? Jo almenys aixís he de suposarho —volguè indagar lo pare...
Per tota resposta, plors y mes plors.
—Aixó no es dirme res —ell seguí.— ¿De qué'l coneixes? Parla.
—De véurel al balcó de casa séva —feu la noya entre llágrimes y gemechs.
—¿Y de res mes?
—De res mes. (Acompanyament de plors.)
—Tu m'enganyas.
—Jo no l'enganyo. (Y plora que plorarás.)
—A veure, donchs. ¡Bayoneta! —cridá don Ramon.
—¿Qué mana, senyor? —digué l'assistent, presentantse al peu de la porta.
—¿Qué saps de las relacions de la senyoreta?
—¿Quinas relacions?
—¿Tambè fas l'ignorant?
—Jo no faig res. No sè de qué'm parla.
—Bayoneta, Bayoneta, tu vols divertirte ab mí.
—Jo, no, senyor.
—Donchs parla.
—¿Qué vol que diga?
—Tot lo que sápias.
—¿De que?
—Vèsten al diable, perque ja m'apuras la paciencia. Jo'u he de saber tot, y ay de tu si hi tens art ni part, perque t'agafo y't mitj parteixo. ¡Vèsten, lluny d'aquí!...
No'u hagué de dir dos cops, donchs lo criat desapareguè tot arronsant las espatllas. Lo senyor continuá l'interrogatori ab sa filla.
—¿Quantas cartas has rebut d'ell? ¿Quantas?
—No'm recorda —barbotejá la jove deixantse sorpendre ab lo inesperat de la surtida.
—¿Ahont sòn?
—No'n tinch cap.
—Treulas, jo las vull.
—No las tinch, papá.
—Has de tréurelas.—
Mes, com la donsella seguís assegurant que las havía esqueixat totas, son pare d'una revolada se la'n duguè á la cambra hont ell dormía, y deixantla tancada allí, comensá un escorcollament general y minuciòs que no va darli cap resultat. Mobles, calaixos, robas, tot va mirarho escrupolosament; peró en lloch va trobarse una sola lletra.
Desprès d'esta feyna que durá unas quantas horas, lo pare obrí la porta d'ahont era su filla, á la que preguntá novament. De tot, sols poguè traure en net que'l portador de la correspondencia era un noy que duya l'aygua al pis del damunt; y cansat, y amohinat sobre manera, lo bon home doná las següents ordres:
—Angela, des d'avuy te guardarás prou de mirar solament á n'aquell home, perqué, de no ferho, jo sé com me pertoca obrar; y créume que llavors no sols haurás de renunciar á véurel, com déus, sino que'n patirás tota ta vida.
—Bayoneta, —cridá,— des d'ara't poso per manament que vigiles á tota hora las accions de la senyoreta y que, si alguna cosa veus, m'ho digas tot seguit.
Tinga ben present cada hu lo que acabo de dirli, perqu'estich resolt a fer cumplir mas ordres, coste lo que coste.—
Y, passejantse amunt y avall, exclamava ab desfici:
—May, may consentiré que sanch de bort se barreje ab la sanch meva!—
A tot lo que venim explicant, las llágrimas no s'estroncavan en los ulls de la enamorada. Aquell vespre ningú pensá en menjar res, y'l pare, que tant resolut apareixía, mes que á la fi era pare, feu anar á n'en Bayoneta á casa l'apotecari per una medecina, encarregant al mateix assistent que la fes pendre á l'Angela, qui, en veritat, l'havia ben menester.
Capítol V: L'Ángela
Entre las infinidas especies d'éssers que cría la naturalesa ab varietat de carácter en cada individualitat, potser no se'n trobès una de tant variada com es la mes hermosa meytat del genre humá. Los filosops y'ls poetas, cada hu pèl sèu cantó, tots l'agafan pèl sèu compte, y mòlts d'ells s'han pensat conèixela; no obstant, los mes observadors é inteligents gracias que hajan arribat á coneixe una dóna ó unas pocas (ben pocas) dónas: á despit de totas las elucubracions y vanitats filosóficas y poéticas, la dóna, des d'Eva á Georges Sand, mala ó bona ó entre bona y mala, ha sigut y será sempre un enigma indesxifrable.
Una xica part de tal enigma era tambè la nostra Angela, comensant ja per sa figura, donchs ab tot y ser prima quasi mes de lo regular, era mes alta de lo que semblava convenir á sa salut, y aixó no impedía qu'estigués bona y gastès bons colors: á un cos de tal dimensions sembla que á dreta lley li pertocavan uns ulls mes abiat petits que altra cosa; donchs bé, ella'ls tenía grossos, mòlt grossos, però mòlt grossos, y, aixó si, una potensa eléctrica com lo llamp. Una figura aixís desproporcionada, per forsa havia de ser lletja fins á lo estravagant ¿no es
cert? Donchs, en bona fe dich, com tothom deya, qu'era molt hermosa; y ara que vingan pintors, escultors y tots los mestres d'estética á esplicar aquest misteri satisfactoriament
Jo he tractat d'esplicarmel per la forsa llumenosa de sos ulls, que, irradiant en lo llustròs negre de sos cabells, en los colors hermosos de sa fesomía y en tot lo sèu ésser, li feyan una aureola convertintla en un encís. Si era encís ó no, lo pobre Quimet podría dirho.
Ell la estimava mòlt fins al punt d'arribar á desesperarse davant la idea de no poder possehirla: ella, li tenía bona correspondensa; peró qui haguès vist lo sentiment que li doná l'actitut del sèu pare y l'haguès vista desprès al llit ab contraccions nirviosas, seguint pas á pas los cambis que s'operavan en son esperit, no sè si hauría rigut d'estranyesa.
—Jo'm morirè, jo'm morirè, —se deya ella de baix en baix,— me morirè, no hi ha remey, si no puch casarmhi. Y'l papá'n tindrá la culpa, perque no'u ha volgut, y quan serè morta, plorará. ¡Fort! li estará bè, perque no'u volía. Y'l Quimet vindrá á plorar al peu de ma sepultura. ¡Pobre Quimet! fins de pensar que ha de plorarme, á mi me'n venen ganas. Lo papá ja es diferent... Peró, ben mirat... ¡Ay, no no! pobre papá, quina llástima que faría!... Vaja no'm vull morir, porque hi perdríam tots... Si, peró no podrè casarme, perque'l papá no hu vol, ben clar ho ha dit.
Y no sè perque (y aixó que'ls escoltava), peró no'u he pogut ben entendre. Lo papá devía tenir mal dia, no'n pot ser d'altra, estava malhumorat; que, sino, prou li hauría dit que si... Pero ara ja s'han enfadat, y ¿quí sap si no serán may mes amichs? Per res del món ho voldría... Quan ell ha sigut fóra, he sentit que'l papá'l tractava de bort. ¿Que déu voler dir bort? Potser es un renech. ¡Uix, quina paraulota! Me fa un fástich!
Peró tot s'arreglará, si Déu ho vol; lo Quimet m'ho ha dit: «Angela, tinga fe.» Sí, sí, jo tinch fe en Nostre Senyor que'ns ajuda, y no vull encaparrarmhi, perque fòra ben tonta. No, no vull pensarhi mes. Vaig á veure si'm recordan los versos que'l Quimet va copiarme d'un llibre... ¡Ay! cóm comensan? cóm comensan?
Vaja, no'u sè, no mes me recorda allò que diu:
«Si en lo temps de Grecia y Roma
nos haguès tocat venir,
per mi haurías sigut musa
ó una deesa del Olimp.
»Si visquès la etat mitjana.
fora jo ton paladí;
per ton nom y per ta gloria
lot ho haguera conseguír.»
¿Cóm mes diu? ¿cóm mes diu? No sap recordarme. Oh y lo bonich es que'ls sabia tots de memoria. Hi há un tros que diu d'esta manera:
«Mon amor es un misteri
que ningú pot á capir:
ja va neixe solitari,
solitari creix y viu,
solitari també'l canto
com aucell anyoradís,
solitari moriría
si fòs cosa de morir,
si no fòs divina essencia ,
finiria dins mon pit.»
Aquestos versos m'agradan mòlt, vaja... Pero ni dihent versos puch treurem del cap lo que ha passat avuy, ¡Anímelas santas, feu la gracia de que'u puga oblidar y m'adormi!...
¡Ay! y encara no he dit lo Pare-nostre per l'animeta de la mamá... ¡Quin cap tinch!
«Pare nostre, qu'estau en lo Cel» —comensá,— y als darrers mots de la santa oració tancá'ls ulls y callá sa boca.
Per lo que poguès esdevenir al lector desprès del present capítol, devem dirli que l'Angela, á pesar de sos divuyt anys, poch havía vist del món y hauría obert, tota estranyada, aquells ulls tant grossos que tenía, si li haguessen preguntat qu'era una novela.
Capítol VI: Determini
Ben diferent era l'estat en que's trobava'l Quimet. Quan ell va decidirse á demanar l'Ángela á son pare, no tenía pas la convicció de qu'est la hi otorgás, fins creya ben segur que's interposarían alguns escrúpols á son estat de pobresa y de familia; mes ell pensava que millorant de fortuna y mostrant fins lo mès recóndit de son cor ple de nobles sentiments, acabaría prompte per obtenir la victoria casantse ben á gust de tots, ço es del pare y demès parents de l'Ángela, donchs, en quant á la dida y á son marit, sens dupte que fins tindrían á honra mòlt gran veurel entrar en familia ab personas de distinció. ¡Pobre Quimet! No era mancat de discurs; peró no tenía gayres anys y coneixía poch la humana naturalesa, y aixís es que'l soptá dolorosament lo to resolut ab que's va respondre á sa demanda.
Llavors per primera vegada en sa vida sentí racansa y despit per sa naixensa, amparantse d'ell la idea de provar si podría coneixe als que li donaren la vida. Fins aquell moment may havía pensat en tal cosa, donchs sols tenía per costum encomanar sos pares á Dèu perque la bona y cristiana Agnés li havía ensenyat des de menut, y ell ho feya d'esma y per ser cosa bona lo pregar á Dèu pèls vius y pèls morts; mes no per altra cosa, donchs no'ls havía conegut ni res d'ells sabía, y, á demès, ¿en que podía trobarlos, á menys, si l'amor que's necessita pera viure fins á la etat d'ell l'havia tingut en l'Agnés y'l Francisco tant gran y tant tendre com en sos propis pares lo fill mes benhaurat?
Mes en lo punt que llavors se trobava era altra cosa. Ja no era amor de pares lo que volía, sino'l lloch d'home, de persona digna que'l mòn semblava volerli negar, negantli'l dret natural de possehir la dóna que li havía fet sentir amor de nova mena, amor qu'ella corresponía y qu'ell havía menester pera viure com pera viure's necessitan l'escalf y l'ayre.
Ab lo pes d'esta idea clavada en lo cervell deixá passar la nit y á la hora qu'ell cregué convenienta, va dirigirse á la casa de maternitat, á fi de veure si en lo registre hi trobaría alguna cosa que poguès orientarlo, donchs ell no'n sabia res ni may n'havia passat pena, donchs, sens dupte per un descuyt de lo que's veu algun altre exemple, al temps d'entrar en quinta no l'allistaren y ell pensá deixarho aixís mentres no li diguessen res.
Ab un temor que li feya creure que no trobaría sino un baptisme celebrat en la mateixa casa ab l'escolá per padrí, va arribarhi, y allí tingué la satisfacció de saber que s'havia equivocat, donchs constava que'l batejaren á Santa Eulária de Ronsana y que tingué padrí y padrina. Dels noms d'aquests, com tambè del día, 'l mes y l'any ne prenguè nota. La satisfacció qu'est petit raig d'esperansa li doná, no va durarli mes que un instant, donchs los duptes y la desconfiansa de saber res per tals vías tot seguit s'apoderaren d'ell; mes, ab tot, resolguè provarho sens deixarho saber á ningú, ni á la dida mateixa.
Ben prop de mitj día arribá á casa, vestí al didot y diná en companyía dels dos vells fent esforsos pera mostrar apetit de lo que sentía fastich y bromejant de tal manera que ningú s'hauría cregut que aquell home vivía ab lo mes xich sufriment.
Ans d'aixecarse de taula, va dir que al endemá tenía de marxar á Granollers á la primera hora pera traure unas vistas que li havían encarregat y que, si al vespre no tornava, no estiguessen ab ánsia, donchs tal vegada no podría enllestir fins al altre día. Com això de sortir de Barcelona succehía mòlt sovint, ells ho cregueren á peus junts, tant mes quan lo Quimet, pera fer mes bè la comedia se'n duya'ls aparells de campanya.
L'endemá, á quarts de cinch del matí surtía de casa, desprès de deixar darrera'ls vidres de la finestra un paper blanch, un de vermell y un altre de vert. Aquells papers cada día's cambiavan, y la bona de la dida no'ls tocava may, ni may havia preguntat que hi feyan allí. Per ella eran cosas del noy, pertocants al ofici; mes ¿qué sòn pera vosaltres, llegidors meus? ¿Oy que pera vosaltres, mes maliciosos qu'ella sòn altra cosa?
Vaja, sí, se tractava d'un llenguatge mut, d'una
telegrafía d'amor; pero no sabéu aquells tres papers lo que deyan, y, com no vull fervos patir per tant poca cosa, vos dirè'l significat que tenian.
Lo blanch volía dir absencia, lo vermell amor y'l verd esperança. Y, per si algú encara no'u tè prou clar, lo tot deya aixís.
«Me'n vaig. T'estimo. Espèram.»
Capítol VII: En marxa
Assentat en un cotxe del camí de ferro feya vía nostre jove cap á Granollers. No'l distreyan, com
solían en tots los viatges que havía fet, los accidents de la naturalesa, lo poétich de senzillas construccions rurals, ni qualque característica figura, ni edificis antichs, ni res de lo que avans lo captivava li movía ja la atenció, tant fixa tenía la idea que'l feya surtir de Barcelona. Entregat del tot á sas cabórias, ni reparat havía en los companys de viatge qu'en son departament eran, fins que un senyor vell, gras, petitò y roget de cara, vigoti retallat y ulleras, li va dir:
—¿Son eynas de fotografía aixó que porta?
—Sí, senyor, eynas del meu ofici, —va respondre'l preguntat.
—Ah! —feu lo de las ulleras.— ¿Va á traure alguna vista? ¿Se pot saber d'ahont?
—No vaig directament á travallar; pero me'n duch lo necessari per si s'ofereix ocassiò, —contestá'l Quimet.
—¿Va gayre lluny? Y dispense la pregunta.
—Fins á Granollers.
—Ah, donchs aixís serém companys fins allí. Jo també hi vaig, perque hi sò establert. ¿Li agrada la vila?
—No puch dirli, perque avuy será'l primer cop que la veja. No hi he estat may.
—No es mala població. S'hi está bè, y, sens voler ponderarli sa hermosura, vaig á dirli que hi há alguna cosa que li pot servir: la esglesia parroquial es gótica; la plassa de vendre tè un porxe típich, obra, si no m'enganyo, del segle setze, gran cobert de teulada ab panell al cim, sostenint las encavalladas que'u aguantan macissas columnas de pedra; alguns edificis vells hi há ab finestrals curiosos, y; com á recort histórich, no deixe de veure la casa hont morí'l Condestable de Portugal.
—No'u sabía, m'agradará véureho, —indicá'l nostre jove, entregantse de nou á sos pensaments.—
Ni una paraula mes varen dirse en tot lo camí. Arribat ja á la antiga y anomenada vila y parat lo tren, baixaren tols dos y esta vegada fou lo Quimet qui's dirigí al altre.
—¿Me faria'l favor de dirme, vosté que'u sabrá, per hont puch anar á Santa Eularia de Ronsana?
—Prou. Vinga que'l deixarè prop del camí.—
Desprès d'haver demanat lo minyò á la gent d'una casa de per allí que li guardassen las eynas, va anarsen ab lo qui devia guiarlo.
Travessaren la població y arribats á la plassa, lo senyor, vullas que no, feu deturar al nostre viatger pera veure'l porxe y, en lo mateix lloch y en altre, succehi altre tant per haverhi alguna finestra de l'antigalla. Lo Quimet, fent de la necessitat virtut, s'hi resigná; peró escoltava sens darse compte de lo que se li deya. Per fi's trobaren fóra de la vila y en un gran rieral.
—Per aquí —indicá l'home gras— se va á Santa Eularia. No deixe'l camí de la esquerra que puja en
amunt. ¿Veu est edifici que hi há allí dalt? Es la Mare de Dèu de Belulla. Deixel al cantò de Barcelona, y amunt sempre fins á trobar una baixada, per hont, quan plou, passa un xaragall. Quan sía a baix, puje lo rampant que'l mateix camí forma, y, en sent á dalt, trobará una casa hont li donarán, si vol, una cadira per seure y alguna cosa per remullar la boca. Desprès, quan estiga reposat, agafe'l bosch, que li vindrá planer, y, al ser á la capella de Santa Justa, ja veurá la població que no tè res de notable; sols, entre las casas escampadas n'hi há una dels primers temps de la renaixensa, notable per esser en aquell lloch, y si va á la que'n diuhen la Bastida, hi trobará mobles curiosos... Li recomano que, al tornar, vaja á Canovellas, aquest poblet de la dreta: la esglesia es mòlt menuda, peró tè un fróntis bisantí que li agradará.—
Desprès de lo qu'en semblants cassos la cortesía ordena, lo Quimet deixa á son guía, emprenent lo
camí per est indicat. Al ser dalt de la curta, peró
fadigosa pujada, no's cuydá de reposar ni beure, donchs tot ell se trobava dominat per duas ideas enclosas en una: son nom y sa dignitat per son amor.
Al ser al bosch, agafá un camí estret ple de menuda sorra que las plujas hi duyan y entre'ls pins y las alzinas vegè una capelleta que devía ser la que li havían dit. Tirant mes enllá, ja s'ovirava un poblet de mòlt pocas casas, y, á baix del camí, prop del endret hont anava, una riera no de tanta amplaria com la de Granollers, peró bastant grossa, si bè aixuta llavors. Allí hi havía un pas pera baixarhi, y al altre cantó de riera, un camí estret duya al poble.
Caminant, caminant depressa y bategantli d'ansia
lo cor, arribá al petit gavell de casas y á la porta de la rectoría.
Capítol VIII: Los padrins
Havent trucat la porta, lo mateix senyor rector duhent un llibre antich á la má eixí á obrirli. Lo Quimet, descubrintse de cap li deya:
—Dèu lo guart. Venía per un baptisme.
—Dèu lo guart. Entre si es servit —va respondre lo sacerdot, afegint quan lo tinguè en son despatx— ¿De quin nom y de quin any?
—Aquí'u tè tot —feu lo jove allargantli un full de paper sellat que se'n dugué pera que s'hi fes la copia, á fi de poderla utilisar pera tot lo que convinguès.
—Suposo —observá'l rector— que li convindrá avuy mateix, donchs vostè no deu viure per aquí.— Y veyent que'l jove ab un mohiment de cap acreditava sa suposició— Donchs li farè tot seguit —afegia.— Esperes un moment.
Quan deya aixó, 'l capellá, ja tenia'l llibre corresponent de baptismes y ja havía trobat lo fóleo hont era la partida que se li demanava. Posant lo volum sobre un faristol qu'en la taula hi havía, sucá la ploma, y en un tancar y obrir d'ulls lo tingué copiat. Desprès d'estamparhi'l segell de la parroquia, va entregarlo al foraster, qui, satisfent los drets de costum, desprès de pegar una ullada al escrit, s'expressá d'esta manera:
—Aquest Pere Valls y esta Maria Julia que aquí sonan com á padrins de la criatura ¿sabría dirme si sòn del poble y si hi viuhen encara un ó altre?
—No puch dirli en aquest instant, perquè só vingut de poch —feu saberli'l clergue;— peró'u mirarè.
Y fullejant una llibreta que tenia entre mòlts
papers:
—Sí, —afermava.— sòn un matrimoni de la meva feligresía.—
Al expòsit, quan sentí qu'eran vius y'ls tenía en lo mateix poble, lo cor li doná un salt.
—Donchs ¿fará'l favor de dirme ahont puch trobarlos?
—Jo encara no sè qui sòn —indicá'l prebere;—
però, vejám, l'escolá major, potser sobrá dirnosho.
Esperes un moment si es servit.—
Y, eixint d'aquella estada, al instant torná acompanyat d'un jove, á qui digué:
—¿Coneixes á aquests Pere Valls y Maria Juliá? ¿Saps qui són?
—Maria Juliá, Pere Valls... Pere Valls... —rumiava'l servent de la esglesia.— ¡Ah sí, ja sè, lo Pere y la Maria! Tè rahó que'ls conech.
—Donchs acompanya'l senyor á casa sua —li ordená'l rector.—
Lo Quimet doná las gracias al amable sacerdot qu'era home de mitj temps, y aquest li vá respondre ab un Dèu lo guart y una encaixada.
Surtí, donchs, lo foraster ab l'escolá major, y,
desprès de travessar la riera mes amunt de la parroquia, aquest diguè al altre:
—¿Veu aquella caseta?
—Si.
—Donchs allí'ls trobará.—
Lo nostre viatger se ficá la má á la butxaca y, saludant á son guia, li allargá una moneda. Aquest, desfentse en cumpliments, va deixarlo, encaminantse allá d'hont havían sortit.
—¡Ay! —se digué l'enamorat, ovirant un raig d'esperansa, —potser trobaré lo que vaig cercant.
La casa era xica y rònega Al peu del portal, en un pedrís seya un vellet ab barretina duhent á la má una crosseta.
—Dèu vos guart, bon home, —feu deturantse'l Quimet.— ¿Viu aquí Pere Valls?
—Sí. ¿Qué voleu? —contestá'l vell, desprès de tornar la salutació.
—¿Sòu vòs potser?
—Jo sò. ¿Qué voliau?
—Dirvos quatre paraulas.
—Donchs asseyeuvos en esta cadira, —indicá'l vell signantni una de baixa qu'era al peu del llindar.
—Diguéu.
—Fa vint y tres anys, vós y la vostra muller portareu una criatura á las fonts. ¿No es veritat?
—¿Una criatura á las fonts?... ¿Vint y tres anys
arrera?... Sí, sí, teniu rahò, ja me'n recordo. Però ¿com ho sabéu vós? Perqué la criatura era, era... de frau. Bah, ja deveu saberho tant bè com jo, ja que n'esteu enterat.
—Sí, sí ja'u sé.
—Peró m'estranya que ara al cap de tant temps torni á parlarse d'aquell cas, perque tot va anar á la quieta, y, fora del rector, ningú en lo poble n'haguè esment; y, com la criatura aná á la santa
casa...
—Sí, sí, tambè'u sè.
—Y jo millor que ningú; com que la dóna, la meva dóna va portarlahi... Bè, peró ¿es que'l noy encara viu, ó qué? ¿Còm Mare de Dèu ell ó algú altre ha sapigut?...
—Sí, lo noy es viu, y ha sapigut que aquí'l batejaren, y vol saber també si viuhen sos padrins. He anat á la rectoría, y m'han dirigit á esta casa.
—¡Ay! —exclamá'l vell admirat.— Si que m'agradaría véurel.
—Oh, ja'l veureu, ja'l veuréu.
—Y's deu haver fet un home. ¿Oy? ¿Qué tal? ¿qué tal? ¿cóm es? Si'l coneixeu, diguéuli que vinga, que, tant jo com la dóna, nos en alegrarém mòlt.
—Oh, prou vindrá. ¿No ha de venir? Si, s'ha fet un xich home y es ben conegut meu y tant semblant á mí que ningú'l distingiría. Afiguréuvos que ja'l teniu al davant.
—¿Seríau vòs mateix tal vegada?
—Sí, sí jo sò'l vostre fillol, —afermava prenéntli la má y besántlahi.—
Lo Pere restá com qui veu visions, y en lo mateix instant eixía una velleta mòlt arrugada de cara que tirá'ls brassos al coll del expósit, exclamant:
—¡Ay! ¿Tu els aquell noy? ¡Bon Dèu! ¿qui havía de dirho? Jo, jo sò ta padrina, y perçó't tracto de tu encara que vajas vestit de senyor... Entra, entra. ¡Vaja! ¡vaja!—
Lo vell, tentinejant y ajudantse de la crossa, se ficá á dins ab ells. Los pobres jays no sabían lo que'ls passava y ploravan y reyan d'alegría.
—Esmorzarás, —proposá la mestressa.— Encara es dejorn, y d'aquí á la hora de dinar...
—No —pretextá'l fillol.— Si menjès res ara, de segur no dinaría.
—Encara que no sía mes que fer pá y beure, has de pendre alguna cosa. Fesli un parell d'ous —ordená lo didot.
—De cap manera —replicá'l nostre jove.— No'm faría bè. —mes, observant que son cos li demanava quelcom d'aliment, per trobarse encara en dejú, afegia—Deume un boci de pá, un vas d'aygua, y res mes.—
La velleta pará taula ab unas estoballas de drap grosser é hi posá al damunt una plata ab formatge,
llonganissa, figas y nous, á mes del pá, una ampolleta de vi ranci y un got.
—Menja com si fosses á casa teva, menja fill meu. Poch saps tu lo goig que tinch de poder donarten —deya sa padrina.
—¡Que vegadas havíam parlat de tu ab aquesta! —afegía'l padrí.— ¿Qué s'haurá fet? Si s'haurá mort, si será viu.
—Oy, qu'es veritat —refermava ella— ¡Ay, Senyor!... Menja, home, menja.
—Avans de menjar, me cal saber una cosa. ¿Que s'han fet los meus pares? ¿Ahont són? —demanava'l Quimet ab viva ánsia.
—Qui'u sap que déu haver sigut d'ells, —responia'l padrí.
—Ni may hem sabut quí eran, —afegí la padrina.
—¡M'enganyéu, m'enganyéu! —replicava'l jove ab to amarch.— Es que no voleu dirmho.
—En bona fe, no sè una tal cosa, noy, —lo vell assegurava.
—Tant cert com tenim de morir (vejas en quin punt ho poso), no'u hem sabut may, —afegía la vella.
—Donchs, ¿cóm pot ser que, haventnos encarregat de durme á las fonts, y desprès á la santa casa, no sapiguesseu d'hont jo venía. Aixó no m'ho daréu entenent, —respostejava'l bort encara en to de dupte.—
Si'l dupte que manifestava creyentse enganyat, era dolorós, mòlt mes crudel era'l que sentía, pensant que tal vegada no l'enganyavan, sinò que potser l'havían trobat los vells al peu de sa porta ó en camí. Lo descoratge,'l dolor que'l pobre expósit sentía es impossible expressarlos. Lo vell prenguè la paraula d'esta manera:
—Pera que vejas que no t'enganyém, vaig á explicartho tot tal com va ésser, sens llevarhi ni afegirhi res; que nosaltres no som gent d'embolichs ni mentidas: lo pa, pa y'l vi, vi.
Trobantme á Granollers á casa l'advocat per qüestions que'm va moure un vehí, aquell senyor qu'encara avuy es ple de vida, me digué: «Pere, 'us
voldría demanar un favor.» —«Disposse, si puch
servirlo, don Jaume, —li vaig respondre— Y llavors me diguè com havía nascut una criatura de tal y tal manera y que convenía batejarla secretament á fí de no donar escándol. Es á dir, me diguè, que á la nit la durían, que la fessem cristiana, y que, desprès, se faría lo que convingués.—
Com de fet, te varen dur, se't batejá, y, per ordre del mateix don Jaume, aquesta, avans de ser dia...
—Te vaig dur á Barcelona, com l'advocat manava, —saltá la vellela.— Peró ¡ay! ab quina recansa vaig ferho! Me semblava impossible haverte de deixar allí; com que si no haguès temut que don Jaume s'haguès incomodat, no l'hauría tret de casa. Com nosaltres no havíam tingut cap fill...—
Lo Quimet no perdía ni una lletra d'esta relaciò, y quan va saber que l'advocat vivía encara, lo cor se li aixamplá y encara mes quan, al pendre un bocí de lo que al devant tenía (no per gana sinó per la pura necessitat qu'experimentava), sentí com lo vell deya á sa dona de baix en baix y maliciosament: «¡Mira que se li sembla á don Jaume!»
Ja no tingué mes espera; en va'l pregaren pera qu'esperés lo dinar; desprès d'esplicarlos la sèva vida y d'invitarls á anarlo á veure á Barcelona, demaná l'adressa y'l nom del advocat, y volgué anarsen de totas maneras.
—L'advocat se diu don Jaume Soler, —lo padrí va dirli.— Quan sías á la vila, pregunta, y tothom sabrá darten rahò. Jo prou t'acompanyaría si no fossen estas camas que no volen fer bondat.—
Després de prometre formalment que tornaría á veurels, pogué'l Quimet deixar á sos padrins, y apretá'l pas. No corría, que volava ab l'imaginació cap á Granollers; peró, tant preocupat anava, que va perdre'l camí, y embolicantse per una boscuria, estiguè llarga estona sens saber per hont tiraría, fins que rodant d'aquí y d'allá sens saber
ahont anava, va veure al lluny una casa de pagès. Allí li digueren que'l camí era tant lluny que lo millor li fóra anar á la vila per Canovellas, y un home de la casa s'oferí á acompanyarlo. «Jo sò estat soldat, y sè lo qu'es anar per pahíssos desconeguts. Vinga,» li diguè. Y quan lo bon home l'haguè deixat ensenyantli la capital del Vallés, que des d' allí's veya, passant per devant de la parroquia, recordá que li havía recomanada com un objecte curiós aquell senyor de las ulleras, y mormolá peganthi una llambregada sens deturarshi gens:
«No hauría anat á véurela de grat; però l'he haguda de veure per forsa.»
A pas mes que regular entra á la vila, demaná pèl senyor, y, desprès de voltar alguns carrers, ensopegá la casa. Trucá al cancell, y eixí una minyona dihentli:
—Don Jaume se troba mòlt constipat y ara acaba de ficarse al llit. Torne demá á las nou.—
Lo Quimet, no volent deixar sas diligencias en l'ayre, hagué de resignarse á passar un bon tros de día y una nit de duptes y d'angunia crudel fóra de casa seva.
Capítol IX: Don Jaume
Desprès d'haver rodat d'un cantó al altre de la vila y pèls aforas, trobantse cansat, entrá á un café ab lo propósit de seure. Prenguè alguna cosa, fullejá'l diari, y poch desprès eixía, perque la excitació que'l dominava no li permetía estar en repós. Peró's feya vespre, y llavors fou quan se recordá de cercar posada. Preguntá ahont podía trobarne, y'l dirigiren al hostal, hont li donaren una cambra espayosa y un bon llit segons poguè veure de moment.
Demanantli si volía sopar li recordaren qu'era hora de que menjès alguna cosa, perque, á no haver sigut aixó, ni sols hi hauría pensat; tant lo preocupava l'afany de saber qui eran sos pares, com també'l recort de l'Angela y la temensa d'haverla
perduda pera sempre.
Probá de sopar, donchs, mes ab prou feynas poguè fer passar una poca cosa. Essent á taula ab l'hostaler, sa familia y tres ó quatre negociants qu'eran vinguts pera trobarse al endemá y'l jove aprofitá la ocasió pera saber alguna cos de don Jaume. Sens ferse pregar gens, l'hostaler va dirli qu'era home tingut per mòlt entes en lo sèu ram, y tant com entès, honrat, que no podia dar l'abast á la feyna, que guanyava mòlts diners y tenía bastant propi dins y fóra de la vila.
Tot aixó li queya mòlt bè al jove; peró sentí gran descoratge quan lo mateix cap de casa va dirli que'l tal senyor era casat y tenía familia.
Satisfet ja aquest desig volguè retirarse, donchs ho necessitava, tant per haver caminat mòlt mes de lo que solía, com per la falta d'aliment y'ls duptes y las cabórias que bullían en sa testa. Prengué un llum, se'n aná á la cambra y's despullá resolt á dormir; peró fou inútil: cada cop que la fadiga anava á véncer lo cos, semblava com que l'esperit del mal li obrís los ulls á la viva forsa pera no darli ni un moment de treva. ¡Que va ser llarga aquella nit!
A la hora en que's llevá'l sol, lo Quimet va llevarse. Per pur compromís no mes, á fí de no donar á enténdre que un neguit lo devorava, se desdejuná al cap d'una estona, y eixí, passejantse, com lo día avans, sens cap objecte, obligat per la sèva excitaciò nirviosa. Lo temps corra atropelladament, peró llavors semblava que anès ab una calma desesperadora. Per fí del campanar tocaren las nou. Lo Quimet era al peu de la casa de don Jaume.
¿Peró qué li passava al minyò? Ell que'l día avans ab tant coratge estava dispost á parlar al home de lleys, en lo moment d'anarlo á veure se trobava embarassat y ple de temensa.
Era que, havent tingut temps de reflexionar, l'assumpte no se li presentava tant senzill com á cop calent, y á demés, si aquell home resultava, en efecte, lo sèu pare, ¿en quin to podía parlarli? ¿Qué podía dirli y de quina manera, tractantse d'un
home d'anys de gran reputació y casat, sobre tot casat?
Peró va decidirse, y trucá al cancell.
Don Jaume acabava de vestirse, segons diguè la minyona; lo cert era que ja's trobava en son estudi una estada plena de llibres, vells en sa majoría, ab una gran taula plena d'escripturas y pediments, una cadira antiga de vaqueta hont seya ab sas ulleras caladas lo lletrat y sis altras cadiras de boga arrimadas al volt de la saleta.
—¿En qué puch servirlo, senyor méu? —preguntá ab alegre sorpresa al qui entrava.— ¡Quí havía de dir que'ns tornessem á veure, y tan abiat!
—Oy qu'es cert, —afermá lo entrant, mes sorprés encara, al regoneixe en lo qui li parlava al company de viatge que l'havía guiat al ser á Granollers.
—Los homes se troban que las montanyas no, —afegí'l vell.— ¿Qué tal? ¿S'han tret móltas vistas ja?
—Al present no tinch lo cap pera fer res; res de
lo mòlt y bonich que hi há per açí'm crida l'atenció. Un assumpto de la major importancia es lo que m'ha fet anar á Santa Eularia y desprès m'ha
dut á casa seva.
—Espliques, donchs, —feu lo vell, prenent lo to que li era propi quan de sa carrera se tractava.
—Tinga la bondat de contestarme á una pregunta que li vaig a fer. ¿Recorda que vint y tres anys arrera, per ordre de vosté se portá á batejar una criatura á la parroquia de Santa Eulária?—
Lo notari restá sospés. Lo jove se'l mirava de fit á fit, peró ab la cara encesa de vergonya y de temor.
—Sí, —afermá resoltament al últim.— ¿Quí li ha dit que jo hi haguès intervingut?
—No manca, —contestá'l minyó.— Això pot esplicarseho mòlt bè quan sápia que aquell noy, qu'es un servidor de vosté, ha conegut á sos padrins y vol coneixe á sos pares.
—¡Me fa quedar parat! —exclamava don Jaume, clavant la vista al qu'en ell la tenía fixada.— May hauría pogut imaginar lo que passa. ¿Y com ha arribat vosté á saber?...
—Ja li diré qualsevol altra hora; peró ara no'm fassa dalir, dígam per pietat ¿quí sòn los mèus pares? —demanava'l Quimet.
—Oh, jove, lo que vosté'm demana es mòlt delicat. Vaig intervenir en est assumpto com á amich
íntim y com á persona reservada. Só advocat, tinch seixanta anys, y no he de tirar per terra en un moment la reputació de tota una vida, —feu ab to resolut lo senyor Soler.
—Dígamho, y li prometo, li juro que ningú sabrá que vosté m'ho haja revelat.
—Es inútil, sè qu'es la mèva obligació no dirho.
—Fássaho per caritat, per lo qu'en lo mòn mes estime, —li suplicava'l jove ab llágrimas als ulls.
—No's canse, —lo vell insistia.— No li dirè.
—¡Per amor de Dèu! —lo Quimet perfidiejava retorcentse de dolor al veure sa esperansa perduda.
—¡Lo pare! ¡la mare! ¿Ahont sòn?
—Cálmes, jove, cálmes, —pregá'l vell, conmogut peró sens voler donarho á compendre— No s'excite y procure dominarse, que li diré tot lo qu'en
conciencia puga dirse.
Lo Quimet procurá á ferho, peró suplicant encara ab la vista. Lo notari parlá aixís:
—De la seva mare, res ne sè fa mòlts anys, quasi tants com ne fa que vosté es al mòn; en quant á son pare, viu casat y ab fills, lluny de Granollers y fins de Catalunya.
—¿Viu? —saltá'l jove, veyent un raig d'esperansa.
—Sí, viu; mes vostè pot compendre qu'encara (vull suposar) que jo passès per tot, vostè no ha de saber quí es, per la rahó senzilla de qu', essent ell casat y ab familia, lo saberho vosté faría mal á tots y cap bè reportaría á ningú.
—Donchs jo he de saberho, perque'u necessito, perque ja no puch viure mes temps aixís. Jo nó sò una planta, ni un vil insecte qualsevol, jo'm sento home y capás de fer un paper digne entre'ls altres homes; però'l mon me preguntá qui sò y jo no
puch dirli .. Jo vull mon nom, jo tinch pare, jo no
hi passo pera viure rebaixat á la condició de un gos que tothom fa anar á puntadas de peu.—
Lo pobre expósit semblava talment fóra de seny. Son interlocutor suava d'angunia, y, remenant lo cap, deya:
—Posis sobte sí, que'l cega la passiò. Ningú pot
triarse la naixensa, y cada hu ha d'acontentarse ab lo que Dèu li dóna. Lo que á vosté ara'l treu de seny es que li va tocar la sórt de neixe de pares inconeguts. Considere que altres se troban ab pares
que no poden mantenirlos, y han de passar miseria
ó morirse de fam: altres tenen pares malvats ó viciosos...
—Peró no son borts com jo —exclamá'l minyó desesperadament.
—No són borts. Bè, peró, si tenen pares que'ls fan abaixar la cara ¿no es mòlt pitjor que no conéixels? A demès, vosté no está en lo just al dir
que ún home que no coneix á sos pares es comparable á un gos ó cosa aixís. Gracias á Déu, encara en lo món hi hi prou esperit de justicia pera que
s'estimen los mèrits personals. A tota hora's diu: «cada hu es fill de sas obras,» y, ab lo poch que conech á vostè, m'atreveixo á dirli que li veig qualitats per aixecarse des de sa estera, sempre y quant no's deixe dominar per preocupacions, com la que ara tè, per exemple.
—¿Y si jo li digués que tots sos arguments cauhen per terra des del moment que un pare'm nega sa filla sols pera no barrejar la seva sanch ab la d'un expòsit? ¡Ah, Don Jaume, no es tot hu mirar la desgracia meva ó trobarse desgraciat com jo!... Vint y tres anys he viscut sens adonarme de lo que jo era; però'l despertar de ma ignorancia ha sigut
sentirme una pua clavada al cor que no'm deixa viure. Per lo tant, jo no vull seguir mes aixís, y, resolt com estich á tot, á tot lo que puga durme al fi que desitjo, tant si es bè com mal, tant si'm mata com si'm regenera, comenso per encararme ab vostè y dirli: Don Jaume, mírim bè cara á cara y respóngam á lo que vaig á preguntarli. ¿Es l'escrúpol de violar un secret lo que li fa por? ó es que li toca de mòlt prop aquest secret pera no revelarlo?
—¿Jove, jove, —saltá'l vell alsantse de la cadira soptadament com si l'hagués picat una vespa,— recordes de que sò un home casat, y pare de familia?
—Casat y pare de familia es qui'm posá al món, sesgons voste diu —respostejá'l Quimet sens acobardirse.
—Miri com parla, —observá'l lletrat, mantenintse dret— y no m'obligue contra ma voluntat á pendre una resolució que sempre'm dolría y en l'estat que vosté's troba encara més. Sega, y domines que jo li esplicarè tot lo que bonament puga, á fi de que vosté no fassa may mes suposicions que pugan ser injuriosas pera ningú.—
Y veyent que'l jove, encara que no deya res, se
disposava á escoltarlo, parlá d'esta manera:
—Fa més de trenta anys que sò en aquesta vila, y des dels primers temps hi tenía un amich mes vell
que jo. Aquest era viudo ab tres fillas, las duas casadas á fóra, y l'altra, que vivía ab ell, era la mes petita; peró aná creixent y, si avans no era lletja, quan fou dóna va ser hermosa, en termes de que á tota hora's veyan fadrins que la seguían pèl carrer y voltavan per devant de casa seva. Diuhen qu'ella se n'escoltava més d'un, y, entre ells, lo fill d'un altre meu amich, jove que gastava poca salut, com que de tant en tant li agafava un accident que'l tenía malalt per molts días.
Peró bè, aném al cas. Aquella minyona comensá á desmillorarse y maliquejar, fins que son pare portantla d'un metje al altre, va saber lo que ni may hagués sabut... En fí, que sa filla estava prop de ser mare. Saberho ell y comunicarmho á mí fou tot hu... Encara'm sembla que veig á aquell bon home picantse'l cap y desesperantse al contarmho... No puch pensarhi sens esferehirme. Jo vaig fer lo possible per calmarlo, mes, aní á trobar al pare del jove pera que la cosa s'arreglés ans de venir la criatura al món. Tot va ser inútil: per mes que'l fill volía reparar lo mancament, son pare va negarshi fort y ferm, pretextant que la conducta de la noya en sas relacions ab altres fadrins no havía sigut prou santa. «Jo —deya— no vull que s'enganye al meu fill.» D'aquí ningú'l poguè traure. Al cap
de tres días, lo pare de vostè, obligat pèl séu pare y en companyía d'ell, marxá fóra de Catalunya.
D'aquell viatge no mes ne torná'l vell.
Quan va ser la hora, vosté va venir al mòn. Lo
demés ja'u sap; ara...
—¿Y la mare? que va ser d' ella —interrompía'l Quimet, suant d'angúnia.
—Esperes. La pobre, separada del fill, no feya sino
plorar demanantlo y demanant á son estimat. Surtí del llit y un altre día, sent fosch, marxá á Barcelona ab son pare. No varen tornar mes... Ell va perdre'l judici, va tornarse boig furiós, com que va ser precís tancarlo. En sa reclusió no mes parlava de la deshonra de sa filla, y, quan s'esqueya á veure per la reixa alguna dóna portant un infant á bras, cridava desesperat fins á perdre la veu: «No'n vulguéu de fills! ¡Mateulos! ¡Ofeguéulos! ¡Miréu que'us farán abaixar lo cap!»
La filla, sens pare, separada de son estimat, plena de vergonya y de remordiments y mancada de recursos, va ficarse en una casa de religió que hi há á Barcelona, hont s'acullen las dónas que havent portat una vida d'escándol, se penedeixen. Allí déu
ser monja professa, si es qu'encara viu. May mes, res n'he sabut.—
Finida la relació, lo Quimet, vivament impressionat, preguntá ab desfici:
—¿Y'l pare? ¿y'l mèu pare?
—Ja li he dit que viu.
—Peró ¿cóm se diu? ¿Ahont es?
—No m'ho pregunte, es inútil.
—Donchs jo'u he de saber, encara que haja de costarme la salut y la vida, —diguè'l Quimet alsantse.— Mal tinga d'anar preguntantho per tot Granollers. Ja he pres lo determini, y espero que ab los antecedents que tinch n'hi haurá prou, —afegí resoludament.
—Com amich que só del séu pare y pèl bè que vull á tots dos, li aconcello que no'u fassa, —lo vell replicá.— ¿Qué'n trauría de dar un escándol aixís? Res mes que fer públich lo que no'u es y posarse vosté en evidencia. Escolte lo que'm proposava fer
y no li hauria dit encara, á no veure que vosté posa la qüestiò en aquest punt.
Jo y el sèu pare tenim correspondencia, y avuy sens falla li escriurè lo que ha passat ¡ey! de las imprudencias de vosté, ni resarnhi, perque ho tiraríam tot á perdre. Vosté'm deixará la seva adressa, y quan jo tinga resposta, ho sabrá, li prometo, com li prometo també interessarme en esta qüestiò com si fos cosa meva. Animes, home, animes, y sia prudent.—
Lo Quimet li allargá una targeta, y desprès de donarli un milió de gracias per endavant y altre tant de satisfaccions per las inconveniencias llansadas, durant aquell col·loqui, marxá portantsen una dolorosa impresiò de la historia de sa naixensa, peró ab la excitaciò apaybagada y'l cor un xich esperansat.
Capítol X: L'amor sorprés
Carregat ab las eynas que se'n havia dut, torná al mitj dia á casa seva. La dida'l rebè ab una alegría sols comparable á la que's sent al reveure una persona estimada desprès de llarga absencia; y'l pobre didot, nò podent d'altra manera,'l saludá ab un alarit.
Estavan dinant, y ella va corre á posar un cobert mes á taula, dient:
—Ja'm pensava que no vindrías encara, com que m'havía posat á dinar de malhumor. Tot avuy que'l cor me deya: «vindrá á dinar, vindrá á dinar.» Vejas si es cert, qu'he fet la mateixa vianda dels altres días qu' hi ets tu.
—No dinarè pas avuy. Encara tinch l'esmorzar á la boca; he mentjat bé y poch avans de ficarme al tren. —pretextava, mentint lo Quimet, desprès de fer una manyaguería á cada un dels vells y anantsen vers sa cambra.—
L'Agnés va seguirlo.
—¿Qué't passa? —interrogá de baix en baix á fi de que son marit no n'haguès esment.— No'm negues que te'n passa alguna, no m'ho negues,—afegía ab to resolt.— ¿Que't passa?
—Res.
—No digas mentidas, que la cara't diu prou qu'estás sufrint y que menteixes—
La dida esperá resposta; mes son afillat no deya una paraula.
—Sembla que t'hajas tornat mut, —afegia— ¿Que ha de durar gayre aixó? Parla.—
Mes ell no obrí la boca.
—¡Ah! —tornava l'Agnés.— Será forsa que jo, parle en lloch tèu, ja que m'hi obligas. La desgracia t'ha vingut per la finestra y la tenim á prop, quasi al davant de casa nostra.
—¿Qué diu ara? ¿Qué diu? —barbotegá'l Quimet tornantse roig.
—Sí, ho dich y torno á dirho, —refermá la velleta.— La teva desgracia es haver conegut á la filla del militar.
—Donchs ja que veig qu'está enterada, sí; sí es una desgracia estimar, estimo á l'Ángela, jo la estimo, —responguè'l jove resoludament.
—Però ¿Ahont tens lo cap criatura? —exclamá la
dóna plegant las mans aturdida de la certesa de
sas sospitas— ¿Ahont tens lo cap? ¿Que no'u veus que no es noya pera tu? ¿No consideras que, encara que sia pobre, no voldrán darla sino á un
home del sèu bras? ¿No veus qu'encara que te la
donessen, no la podrías mantenir tal com ella ha
sigut criada? ¿Y qué'n farás, digas, d'una dóna com ella? Si fórau dos desgraciats... ¡Ay Senyor!
—Será lo que Dèu vulla, pero'l cor me diu que será, d'una manera ó altra —respostejá'l Químet.
—Impossible, impossible —replicá l'Agnés.— Lo día que n'apuntes no mes á son pare, te tira per aquí á n'enllá.
—¿Y si li deya que ja'u he fet?
—¿Veus home, veus com jo t'ho dich? —feu l'Agnés ab cert ayre de triomf.
—Peró no per ma pobresa, com vosté suposa, sino perque no tinch un nom, perque só bòrt —gemegá l'expósit.
—Tòrnahi altra vegada —salta la dóna, dolentse de que son afillat toquès semblant punt.— ¿Qui es que repara semblants petitesas? Aixó ha sigut una excusa pera despatxarte; una cosa ó altra havía de dirte ell pera tráuresset del davant.
—No'm va dir res mes de lo que sentía. De ma pobresa va parlarsen primer, y no sembla que vaja espantarlo tant com aixó; lo que sí va esferehirlo es la taca original que porto al damunt.
—Bé, fill, deixa corre una cosa y altra —insinuava amorosament la dida.
—¡Deixarho corre! No deixo corre res —insistia'l jove.
—Peró, si res ne traurás, —tornava l'Agnés.
—¿Si'n trauré? Oh, si que'n trauré, dida —afermava ell.— Jo trobarè al pare ó á la mare, jo'm farè regoneixe, com á fill sèu, jo anirè á cercar á l'Angela y jo'm casaré ab ella mal s'hi opose tot lo món en pes.
—Tu no farás res d'aixó, perque tot lo que dius són impossibles —observa la vella.— Calla, home, calla, no stas boig.
—No sò boig, dida, sè ben bè lo que'm dich. Jo m'ho he proposat y eixirè ab la meva. Tinch prou fe y prou coratge pera conseguirho. A la terra, al Cel ó al infern allá ahont sían, jo anirè á trobar mos pares, y no,pararè fins que'm dongan lo que necessito pera viure com un home aquí al mòn.
—Dèixat de cabórias, que no'n trobarías may.
—Donchs, pera que'u sápia, ho tinch mes prop de lo que vostè's pensa —li feu saber lo Quimet.
—¿Qu'es lo que tens prop? —preguntá l'Agnés, creyent que son afillat perdía'l judici.
—Ho tinch tant prop —aquest afermava— que ja conech á mos padrins y he parlat ab qui coneix lo pare y sap ahont es.
—¿Peró cóm, cóm pot ser això? —interrogá la dida admirada de lo que son afillat deya.—
En pocas paraulas lo jove la tinguè al corrent de tot lo succehit. La vella's posá a plorar amargament.
—Vet aquí arribada la hora de la nostra desventura, vet aquí acabada la nostra felicitat —gemegava.— Un fill que teníam, lo perdem, perque fuig del nostre amor, y'ns deixa, 'ns deixa quan mes l'havíam de menester, quan nos trobám mes vells y mes necessitats.
—¿Quí parla de deixarlos? —cridá indignat lo Quimet.
—¡Peró bè, alabat sia Dèu! —seguía l'Agnés.— Ves ab lo tèu pare, cásat ab l'Angela, sías venturós ab ells, sí no pots serho ab nosaltres. Dèu sap que no'm dol pera mi; per quí'm dol, es per aquell pobre vellet que tant t'ha estimat, que no podrá ser prop mèu quan haguém de ficarnos á la santa casa.
—¿Quina manera de disbaratar es aquesta? —va interrompre'l jove escandalitzat.— ¿Qu'es aixó de deixarlos? ¿qu'es aixó de la santa casa? Lo Quimet es lo sèu fill á pesar de tots los pares que puga trobar, y si'l Quimet es bòrt de naixensa, no'u es de cor, y, valdament ell cerqui un nom perque'l necessita, casat y solter, ab pares y sens pares, viurá pera vostés y travallará pera vostés, y pera que no'ls manquès pa, si necessari fós, fins se'l arrancaría de la boca. ¿Ho tè entés? May mes, may mes torne á dir semblants paraulas si es que no'm vulla fer desesperar.
—Però fill —pregava ella plorant encara, no ja de pena sino del goig que son cor omplía al veure'ls sentiments de son afillat— ¿no vivíam bè avans? ¿Qué mes necessitas? Dèixau corre tot.
—No, dida, no, no puch deixarho, ni pense tréuremho del cap; si es que'm vol bè, no'm descoratge, li demano, y, si alguna vegada pot, crégam, ajudem.
—¡Alabat sia Dèu!— va fer ella arronsant las espatllas y anantsen.—
Lo Quimet traguè de darrera'ls vidres lo paper blanch. Restaren lo vermell y'l vert, que deyan:
«T'estimo. Espera.»
Capítol XI: Idili casolá
«Quí s'espera's desespera», diu un vell aforisme «Qui té esperansa lo Cel alcansa», ha escrit en sa divisa un poeta dels de mes válua y entussiasme entre'ls moderns catalans (1).
(1) Nostre car amich y mestre En Francencsh Pelay Briz, á qui las lletras y la renaixensa dc Catalunya dehuen mes que á ningú altre, com á tothom es evident.
En mitj d'aquests dos extrems se trobavan lo Quimet y l'Angela. Trencada llur comunicaciò pèl pare d'ella, l'un y l'altre's desesperavan; peró tots dos tenían confiansa de que, tart ò d'hora, havían d'arribar al desitjat fi, sens qu'esta virtut fòs prou pera calmar aquella impaciencia ni la impaciencia tinguès prou forsa pera fer decaure la virtut.
Ell, seguía ab los paperets darrera'ls vidres; peró no veya d'ella ni una carta ni un senyal, donchs las ordres terminants que'l vell tenía donadas y sa vigilancia continua eran prou pera que la jove ni s'atrevís á eixir al balcò. Per altra part, lo noy ayguader portador de las missivas havía sigut advertit
per en Bayoneta de que no prenguès cap mes de aquells encárrechs, á fi d'evitar un sagramental á sa jove mestressa y d'estalviarse ell mateix responsabilitats.
Aixís estavan las cosas quan l'Angela, un moment que son pare va surtir, s'arriscá á mirar per darrera'ls vidres y vegè que'l paperet que indicava l'absencia ja no hi era y que restavan ferms en son lloch los del amor y la esperansa. Llavors se dirigí á la cuyna, hont en Bayoneta ab la sola má que tenía s'ocupava arreglant lo dinar.
Mes avans que altra cosa, es necessari que'ns posém al corrent de las relacions qu'entre'ls dos personajes mitjansavan.
En Bayoneta entrá en quinta y al servey de don Ramon quan aquest no era mes que capitá. Vinguè'l temps de pendre la llicencia, peró tant bè's trobavan ell ab son senyor y son senyor ab ell que no pogueren separarse, perque al assistent li queyan las llágrimas sols de pensarhi y á don Ramon no li queyan perqu' era mes home y sabía aguantárselas. Era que'l servidor havía donat provas d'una gran fidelitat y'l senyor sabía estimarla y agrahirla; en una paraula, tots dos eran bons y, á despit de la diferencia dels carácters, s'havían comprés. Finalment, en Bayoneta's reenganxá y las cosas restaren de la mateixa manera.
Alguns anys desprès, don Ramón se casava, y, si bè aquest cambi amohiná un xich al assistent, poch amich de tractar ab dónas, no va pérdrehi poch ni mòlt, perque trobá una senyora en judici y en bondat digna companya del senyor. D'est matrimoni surtí l'Angela, á la que senyor y assistent hagueren de deixar ben menuda pera eixir á campanya quan esclatá la última guerra civil. Allí obtingué don Ramón la graduació de comandant y, algún temps desprès, la efectivitat del cárrech, assistit sempre ab lo mes gran interés pèl lleal Bayoneta.
Peró mentres tant la pobre senyora's consumía anyorantse y tement sempre por son marit. Plorant
passava'ls días, no essent prou pera distráurela sa filleta á la que sempre besava tendrament, fins que
va perdre del tot las forsas y morí en brassos de una parenta, sens tenir lo consol de donar lo darrer á Dèu á son marit.
Soptada arribá la nova á don Ramon, y tant soptada y dolorosa va serli, que'l posá á punt de perdre'l judici; mes la dura lley de la carrera militar sols li permetè un pochs días entregarse al desconsol, venir á veure sa filla pera deixarla tot seguit en poder de la parenta que havía cuydat á la mare, y tornarsen, á despit de sa forsa moral decayguda, á repartir cops de sabre. Ans d'acabarse la guerra, pogueren tornar don Ramon y l'assistent sens haver rebut cap ferida l'un ni l'altre.
Pacificat ja'l pahís y ells dos de guarnició á Barcelona, lo pare se posá la filla a casa, y esta criatura fou lo goig d'ella. Era petita y viva com un estornell ab una vivor al mateix temps ignocenta y graciosa, y, com tenía'l cabell ben negre y encara vestía del mateix color per la mort de sa mare, l'assistent comensá á dirli la Garsa y s'aná entussiasmant ab aquella criatura de tal manera, que li duguè tant afecte com don Ramón mateix, lo que es dir mòlt; peró, com lo del pare era'l d'un home de seny avesat á ferse menar respecte y lo del assistent espansiu y bulliciós, d'aquí va venir que la criatura preferís la companyía d'aquest.
¿Y cóm no havía de ser aixís? En Bayoneta no la reptava may, li donava lo qu'ella volía, li deixava fer sa voluntat y s'ho deixava fer tot per ella. Ella li pegava, ella l'esgarrapava, se feya dur á bras y á coll-bé per ell y ell fins se posava á caminar de quatre grapas quan ella volía anar á cavall.
Un cavall va ser la desgracia d'ell, lo cavall de don Ramón. Estava un día fregantlo de las ancas ab l'estríjol, quan l'animal li pegá una cossa forta al bras esquer, llansantlo á terra com mort. Recullit per uns companys y regonegut pèl metge del regiment, fou dut al hospital militar y posat en cura ab tant mala sort, que va ser precís, pera salvarli la vida, tallarli aquell bras. En aquella ocasió don Ramón va donar provas d'estimarlo no escassejant recomanacions ni diners per ell y estántseli totas las horas que podía al costat del llit distrayentlo y dantli coratge.
Fóra ja del hospital, la hermosa Garsa va distráureli la pena que sentía per la falla de son bras, y fort, sá y alegre, com, per altra part, se trobava, al cap de poch temps, ab lo bras dret ja'u feya tot y arribá á tenithi tanta fotsa que desgraciat de qui en sa persona haguès tingut d'experimentarla.
Per aquell temps, don Ramon, trobantse ja en avansada etat y ab prou anys de servey, prenguè'l retiro. L'Angela comensava á ser grandeta, y llavors son pare tractá de fer desapareixe la franquesa que hi havía entre ella y'l criat, ordenant que's tractessen de vosté y que acabessen las tabolas. Mòlt va costar de bell principi, perque ni l'un ni l'altre s'hi sabían avenir, desprès lo manament va cumplirse en apariencia, çó es quan hi era don Ramon; peró al instant qu'ell eixía de la porta ja tornavan á ser com avans en Bayoneta y la Garsa.
En una d'estas horas d'intimitat es quan los trobém; ab la sola diferencia de que ara no es la acostumada expansiò alegre, donchs mal pot estar per alegrías qui, com ella,'s troba desmillorada pèl plorar.
—Bayoneta, escolta, —diu sumicant ella.
—¿Qué vols, Garsa? —ell respon, deixant una salsa qu'estava fent en lo morter.
—Voldría demanarte un favor. ¿Oy que me'l farás?
—Digas quina mena de favor vols; peró no plores, no plores. ¿Sents? Sino no t'escolto.
—Ja'u dius tu que no plore. Si't trobesses com me trobo jo...
—Tu'n tens la culpa, perque no'm creyas. Ja vaig dirtho jo que ton pare no'u voldría; sino que tu, tossuda, vares voler fer passar lo clau per la cabota. ¿No'u veus ara? Tot aixó't podías estalviar si m'haguesses cregut.
—Peró ¡quí havía de pensarse que'l papá no'u voldría!—
—Jo m'ho pensava y s'ho pensaría tothom, fóra tu, que no tens enteniment y en tot vols anar sempre á la teva.
—Donchs no tens rahò, perque'l Quimet no es un qualsevol, sino un jove mòlt fí, mòlt decent...
—Sí, un gran personatge que no tè res, que si fa la figuereta no li caurá de las butxacas una pessa de dos.
—¿Y aixó, que tè que veure, si ell m'estima, si jo'l vull?
—No, res, res, poca cosa. Voléntvos y dientvos: «¡ay que t'estimo!» y sense menjar, ja't dich jo que n'estaríau tots dos de grassos! No't mancaría res mes per acabar de semblarte á un mánech d'escombra.
—¿Y qué saps tu? ¡Qué saps tu, xarraire? Potser ne té mes que tu de diners, tant qu' enrahonas.
—Per pochs que'n tinga'n tindrá mes que jo. Com no'n guanyo gayres, per tenirne pochs, aixís com aixís, no'n vull cap. Mira, vinga pendre café, fumar bo y tot lo demès que's presente pera darme un'hora bona, y, al cap del mes, ¡cucut! Tant com ne plou lo vent n'aixuga.
—Sí, sí, vesho fent d'aquesta manera, y arribarás á anar despullat, lo papá ja t'ho diu. No'u fa aixís lo Quimet; ell treballa forsa y estalvía pera ser rich, y ho será, no te'n rigas, ho será, y'ns casarém, y llavors jo't farè la vergonya.
—Rich, rich, rich, com lo grill. Ja m'ho sembla que's casará ab tu, tant cert com ara plouhen figas. Oy que ara s'hi adoba d'ensá de las ordres que ha donat ton pare.
—Sí, peró tot s'arreglaría si tu volguesses... Prou, si tu volías...
—¡Ah! ¡no, no, no, no! Ni somniarho.
—¿Veus? Tu, tu, ets lo dolent, per culpa teva tinch de patir, per la teva culpa!
—Es que ton pare no'u vol.
—Bè, peró si tu fesses lo que jo't diría...
—¡Ah! es que jo tampoch ho vull.
—¿Cóm s'entén? Tu no'm governas.
—Ja veurás, Garsa, acabém los romansos. Ton pare no'u vol, y á mí tampoch me dóna la gana de que't cases ab aquest xicot, que ja saps que no ha sigut may de la meva satisfacció. ¡Un mort de fam, carregat d'ergull com si fos una gran cosa!... Ves, ves, que no mes ab lo posat ja m'empipa. ¡Si tant magre com está, un día'l vent se'l ne porta y may mes se'n parla! Jo vull que't cases ab un home com cal, de la teva lliga. ¿M'entens? Un militar, valent y de geni, que sápia reventar un cavall y guanyarse títols y graus ab la punta de la espasa. Si no es aixís, per mi no hi há res fet.
—Peró, home, ¿no has vist tu mateix lo que va treuren la pobre mamá de casarse ab un militar? Trobarse sola y morirse,
—¡Aixó ray! Si, un pich casada, ell té de marxar, ja'ns tens á mi y á ton pare pera ferte companyía.
—¿Y si'l matan á la guerra? Digas.
—¡Oy, oy, oy! Si'l cel cau, nos atrapará á sota. ¡Que miras prim!
—Pots voler cavalls. ¿Encara, no'ns tens prou escarment?
—¿Qué? ¿Y't pensas que no'l netejaría encara? ¿Qué podría succehir? ¿Que'm fes perdre l'altre bras? ¡Ara ray, que'n fan uns de fusta que diu que mancan tant bè!
—Vaja, Bayoneta, no digas ximplerías, que Déu te pot castigar. Vejas com s'arregla pera rebre jo las cartas de'n Quimet y enviarli las mevas. Mira lo qu'he pensat.
—Tant es que penses com que no penses. No m'embolico ni ho vull.
—Home, fesme aquest favor.
—¡Ca, ca, ca!
—¿Qué vols que'm desespere?
—Ja está dit: ¡nó... nó! ¡Y nó!
—¿Vols que'm pose malalta? ¿Vols que'm mori?
—¿Y tu vols que ton pare'm tire al carrer?
—No'u sabrá.
—¿Y si'u sap y'm treu de casa? ¿De qué menjo? ¿Ahont dormo? Digas: ¿me'n dará'l teu festejador, qu'encara no'n té prou per ell? ¡Ahont vas á parar! ¿Que'l pensas que m'he tornat ximple?
—No, Bayoneta, escolta.
—No tinch d'escoltar res.
—Home, escolta. ¿Qué't costa d'escoltarme?
—Vaja, digas; peró mira qu'es picar en ferro fret. Estich ben resolt.
—Mira. Quan lo noy portará l'aygua á dalt, l'avisas que deixe la carta darrera de la porta; tu, quan baixas la prens é hi posas la meva: al endemá,'l noy, portará la del Quimet, hi trobará la que tu hi has deixat y la durá á n'ell. Vejas si es una cosa ben senzilla.
—Sí, prou, ja t'entech; peró jo he de mirar la meva conveniencia. Ve un dia que tot se sap per amagat que's fassa, y jo fóra'l qui hi perdría. Tréuteho del cap, que no'u farè.
—¿Y tu m'estimas? ¡Mentider, mes que mentider! No m'has estimat may, que si m'estimesses, farías lo que te demano, no'm deixarías plorar, no'm deixarías morir. Perque'm moriré, ¿ho sents? ¡me moriré! ¡me moriré!—
Estas exclamacions, que verament li naixían del cor, anavan surtintli en dolorós crescendo acompanyadas de grossas llágrimas. L'assistent, que volía aguantarse ferm, torná á fer la interrompuda salsa; peró'l cor li anava flaquejant. Tant era aixís, que la Angela va conéixeho y se li acostá, dientli amorosament:
—¿T'has enfadat. Bayoneta? Perdònam, que no sabía lo que'm deya. Ja saps que jó t'estimo... Y tu també m'estimas á mi. ¿Oy que farás lo que't demano? ¿Oy que'u farás.—
L'assistent picava la salsa sens dar rasposta.
—Si que'u farás —tornava ella.— Tu no'u vols que jo'm mori.—
Ell seguía picant sens dir res.
—Has de mudarte la corbata, que aquesta es massa vella. Tinch una cinta d'un color de rosa mòlt bonich y te'n farè una. Vull que vajas endressat... ¿Oy que'u farás, Bayoneta? —perfidiejava.— ¿Sí? ¿sí? ¿Oy que sí?... ¡Digas! ¿Sí? ¡Sí, home!
—¡Sí! Ves en nom de Déu, que arribarías á malmetrem lo cap. —Exclamá l'assistent declarantse vençut, perque ja'l cor y'l cervell se n'hi anavan, cada hu pèl seu cantò.— Garsa del diable, es una forta cosa que tot m'ho hajas de donar entenent. Jo'n tich la culpa, jo m'ho he perdut, que de mi'n fas lo que'n vols. Peró'l senyor arribará á saberho, y ja'm puch amanir. Per culpa teva. Garsa, per la teva culpa, lo pobre Bayoneta haurá d'anar á vendre romansos.
—No, no qu'estarás sempre ab mi, ja'u veurás, jo tambè t'estimo... Vina, que't farè la clenxa y't retallarè'l bigoti, que no sè com lo dus. Vull que fassas goig y que agrades á las noyas.—
Lo vell soldat va mitj riure de satisfacció, al mateix punt que sonava la campaneta. Era don Ramón que arribava mentres tocava la una, la hora dinar. ¡Quina angúnia pèl pobre assistent. Lo pa y l'entrant encara estavan á tres quarts de quinze.
Capítol XII: La cosa marxa
No fòu poca la alegría que va tenir lo nostre enamorat al veure en son obrador al noy ayguader. Per ell va rebre l'avís que li havía donat en Bayoneta y la contraordre que desprès rebía del mateix indicantli la manera nova de entregar y recullir las cartas. Prenent de mans del missatger la que li duya, li doná bonas estrenas, recomanantli que fos llest y prudent en aquellas comissions.
En la epístola explicava la noya lo que havía succehit á casa seva desprès de la visita del Quimet: los desficis, las angunias lo que havia costat vence la resistencia del assistent, y, exposant temors de que la esperansa dels dos no tinguès bona fi, acabava ab protestas apassionadas d'amorosa fe.
Desde llavors, ni un sol día deixá'l Quimet de rebre carta de l'Angela qui, en veritat, era mes entesa en estimar qu'en ortografía, lo que fácilment se compendrá si dihem qu'ella no havía donat provas de gayre docilitat en apendre lo que sas mestras li ensenyavan, y qu'encara lo poch que savía era degut á la perseverancia militar de son pare. Afegimhi que'l Quimet no va cansarse fins á obtenir de la jove que li escrivís en catalá, y tindrem que aquells escrits eran una confusió d'ortografía, fonética y castellana, que, ab lo incomplert de moltas paraulas y ab lo dolent de la caligrafía, sols podían desxifrarse ab la práctica ó ab mòlt bona voluntat.
Peró l'amor que tè arrels fondas, l'amor de veras, no's para en tals defectes sino que sía pera convertirlos en gracias. Aixís ho sentía'l Quimet, semblantli que alló comunicava un perfum mes de ingenuitat á n'aquells escrits, y tenía rahò de pensarho, perque si la enamorada no'n sabía mes era perque may havía pogut capir que tinguès importancia l'escriure correctament.
¿Qui havía de dirli al jove que aquella mateixa ignoscencia haguès de preocuparlo algun día? Aixís succehí una vegada qu'ella li escriguè dihentli (son sas mateixas páraulas traduhidas en ortografía corrent):
«Desitjaría que'm diguès qué vol dir bort. Un cop vaig sentirho y no he pogut saber si es una mala paraula, perqu' en Bayoneta tampoch ho sap.»
Esta pregunta per poch li feu perdre'l judici. Per un cantó era demanarli'l significat d'un vocable que ab lletras roentas veya escrit damunt d'ell; era esmentarli'l fantasma que'l perseguía dia y nit, mentres, per altra part, lo posava entre la espasa y la paret, en l'alternativa de no complaure un fatlera de la dóna per qui ell hauría sacrificat la vida y tot, ú obrir avans d'hora los ulls d'aquella ánima angelical á las miserables deformitats de la vida humana.
Desprès de posar en prempsa i cervell en termes de no fer res en tot lo día, va resoldres á contestar aixís:
«Esta paraula per la que'm pregunta, es, en efecte, una mala expressiò. Los quins la diuhen fan mal; peró aquéll á qui la diuhen no hi tè cap culpa. En fi, fóra difícil explicarli ben bè per escrit, y, per altra part, no val la pena de pensarhi.»
Satisfet lo jove en aquest punt, no perçó deixá de
sentirse mortificat mes y mes per la idea que'l dominava, y, recordant lo temps trascorregut desde sa visita á don Jaume, donchs l'anava comptant de día en día, trobá que n'era passat prou per escriure mes d'una vegada á qualsevol punt de la península y fins de moltas nacions d'Europa, y rébren contesta. Peró á tot açó l'advocat no deya res, per lo que'l Quimet va resoldres á ferli lo diumenge vinent una visita.
Arribat lo dia, va anársenhi ab lo primer tren, y, al ser á la població, pensant que potser fóra massa de mati pera trobar llevat al home de lleys, procurá á refrenar sa impaciencia y aná passejantse vers la riera hont se troban los camins que va seguir l'altra vegada, y ficantse desprès per carrers y carrerons, s'entretingué badant en los edificis hont veya algun rastre d'art antich. No trigá mòlt lo sèu dalè á durlo á casa del notari.
Aquest ja era llevat y va rebre al barceloní afectuosament. Desprès de preguntarse un y altre per la salut.
—Oy que ve bè, —lo senyor deya.— Encara tinch de pendre xocolata, y vosté m'hi acompanyará... No hi ha mes, no hi ha mes, tè d'acompanyarmhi, —afegia, veyent que'l convidat se volía resistir.— Noya, fesne tambè pél senyor.
—Y donchs, —preguntava'l jove,— ¿ha sabut alguna cosa ja del meu pare?
—Si y no, —va respondre'l vell repapantse en la cadira de brassos.— Dech dir que si perque vaig escriureli y m'ha contestat, peró he de dirli que no, perqu'en quant á lo de vosté no'm respon d'una manera ben categórica.
—Es estrany, —feu lo Quimet.
—No'n té res, ben mirat, —replicá son interlocutor.— Jo li deya aixís mateix, á poca diferencia:
«He de darte una nova que, per mes qu'en lo teu estat present té fassa rumiar un xich, crech que, atesos los sentiments que sempre t'he regonegut, no pot menys d'umplir ton cor d' alegría.»
Desprès d'explicarli'l cóm vosté comensá á trobar lo fil de la historia de sa naixensa, acabava ab lo següent parágraf:
«Alègrat, amich, alègrat, perque Dèu, en la tardor de ta vida, t'ajuda, allargante sa ma piadosa, pera que fassas una reparació que deslliure d'un gran pes á la teva conciencia.»
—¿Y ell qué li va respondre?
En aquest punt, la minyona trencava'l col·loqui posant sobre de la taula d'escriure dos xocolatas y una plata ab secalls.
—Acóstes, acóstes; no fassa cumpliments, —pregá don Jaume.—
Quan son interlocutor hagué correspost per cortesía á esta invitació, va seguir aixís:
—La contesta d'ell es d'aquest tenor:
«Molt senyor meu y estimat amich: Agrahintli sobremanera l'interés paternal que'm mostra en sa estimada carta de tants de tal mes, no'm puch estar d'observarli que m'ha extranyat mòlt que sa acreditada prudencia no haja previst lo inconvenient de confiar al paper assumptos de materia tant delicada. Prechli, donchs, qu'en sas cartas successivas ho evite.»
—¿Aixó li respon? —saltá'l Quimet, escandalitzantse de lo que sentía.
—No deixe refredar la xocolata, —observá'l vell.— Tè mòlta rahò'l sèu pare en lo que diu. A mi m'agrada ser just... —afegia.— Noya ¡que no portas aygua? —feu, interrompent la conversa.
La minyona portá dos vasos en altres tants plats, seguida d'una senyoreta que, saludant, los omplía de l'aygua d'un gerro que va deixar allí mateix.
—Si, tè mòlta rahò —continuava quan fóren sols y desprès d'haver begut.— La passió no'm fa perdre'l coneixement... La vaig fer, la vaig fer, no puch menys de confessarho. Jo devía darli compte del succès d'una manera que li fes endevinar, però no dientli nu y cru, perque (mil cosas) podía succehir, per exemple, qu'en absencia, ó per malaltía del interessat, la carta anès á mans d'altra persona... ¡Quin escándol! Dèu sap lo que n'hauría esdevingut. ¡Y tot per lleugeresa meva! Vaja, no vull pensarhi.
—Peró en tot —notá l'expósit— no s'hi veu mes que'l desitj de fugir de la qüestió; al menys jo ho'u veig aixís.
—Donchs s'equivoca —reprenguè l'altre.— No's precipite que acabarè d'explicarli. Lo final de la carta deya:
«D'aquí á dos ó tres mesos penso venir á eixa de Granollers, y llavors podrém parlarne ab la maduresa necessária.»
—Senyor —diguè la minyona,— hi há uns pagesos que'l demanan.
—Que s'esperen un moment —ordená, y dirigintse altra vegada al Quimet, deya.— Ja veu, donchs, com vosté no está just, sino que, mòlt al revés, lo sèu desitj camina vent en popa.
—Peró jo l'estich destorbant, D. Jaume, y'm sap greu.
—No, tot se fará perço. Son uns que venen per un plet que'ls tinch entre mans.
En fi, no he de dirli mes sino que dormi descansat, perque aixó es cosa de pocas setmanas. Ja tinch l'adressa de vosté, y, quan son pare haja vingut, ja'm donarè ánsia á escríureli.
—Li agrahirè mòlt, D. Jaume —expressá conmogut y esperansat lo minyó que ja s'havía alsat de la cadira.—
Y estrenyent la má del vell, prenguè'l barret y marxá.
Capítol XIII: Un raig de claror
La correspondencia del Quimet y l'Angela, seguía sens cap destorp. Entre aixó y la mòlta feyna que se li presentava, á n'ell lo temps li fugia volant; tant era aixís que no perdía un moment sino'l mes precís pera redactar sas cartas, y des del caure'l día fins ben tart s'afanyava arreglant preparacions ó enllestint alló que podía ferse ab llum. Veya que la situació en que s'havía posat li exigía creixe en bèns de fortuna, lo que, á mes de profit, dóna consideraciò, y ell volía guanyar diners y fóra en que fos á costa de la seva salut, ja pera veure si aixó contribuhía á alcansar son bell ideal, ja tambè ab lo fi noble de dur ben estar á la elegida de son cor y als dos vells que ab tant desinterés l'havían criat, donantli ofici y ajudantlo á establirse ab lo poquet qu'estalviant mòlt, havían recullit. Aixís es que menjava depressa y á penas dormía, sempre ab la febre del travall, del que quasi no descansava, sino pera entregarse al dalé del amor que'l conduhía afatlerat á voler coneixe als autors de sos días.
Peró aço no era prou encara; un altre flagell li queya al damunt. Lo sèu didot experimentá una recayguda forta, lo que obligá al jove á deixar la feyna per estarse prop del malalt dia y nit. Carregat de pena y no podent gayre bè sostenirse, quasi s'oblidá de sas fatleras, concentrant tot lo sèu afany en restaurar aquella vida que li era tant preciosa, aquella vida consagrada á n'ell per espay de tants anys; mes no hi havia remey possible, y la mort no's feu esperar gayre.
Perduda la esperansa devant del cadavre fret vinguè'l desconsol, y llavors encara haguè de traure forsas lo qui ja no'n tenía: lo pobre Quimet, ab lo cor trossejat haguè de mostrarse seré pera dar coratge i la desolada viuda, y tot aixó pagant comptes de lo mòlt que's gastá, donchs res va planyes per la salut del bon home. Mòlts sacrificis perduts y, lo qu'es pitjor, una ferida d'aquellas que trigan á cloures y sempre mes doloreixen.
Aixó va succehir á primers de desembre y eram pèls volts de Nadal quan lo Quimet encara no tenía esma pera ocuparse de res. Passava lo mes del temps prop de sa dida enrahonantli á fi de distréurela; quan no podía mes, se tirava damunt del llit; pocas vegadas arribava al establiment pera dar ordres á un operador experimentat y bon home que hi tenía; y, en quant á sa correspondencia amorosa, havía anat á la bona de Dèu, y tot just se comensava á reviscolar, com que l'aprenentet li duya las cartas que venían y el mateix entregavalas respostas al noy de l'aygua.
Passaren las firas y festas que al expósit li fòren
claus dolorosíssims, duhentli á la memoria la passada ventura, sobre tot la dels anys primers. Essent xich á la fira dels galls, lo didot li duya, lo mateix que á la dels encants, á la de la plassa de Sant Jaume y á la de Santa María: ell li guarnía'l pessebre, y tots tres, ab la dida, refilavan aquellas hermosas cansons; quan va ferse gran, dins de casa tambè era lo mateix; fins y tot quan lo pobre home ja no podía valerse, las tals festas guardavan poétich encís; peró ¡ay! aquella vida, ja de temps mitj morta, semblava haversen dut lo perfum y las armonías de la diada no deixant mes que núvols, fret y plors.
Eram á primers d'any quan un mitj día, avans d'assentarse á taula trucaren á sa porta y'l Quimet, que l'aná á obrir, se trobá sorprés al veurer á don Jaume ab sas inseparables ulleras y sa mitja rialla.
—Dèu los guart —deya.— ¿Oy que ara no pensava ab mí?
—Dèu lo guart —responía'l jove.— Entre, tinga la bondat. A fe, no, en aquest moment no hi pensava; peró crégam que'n tinch una gran satisfacciò.
—Feslo entrar á la sala, —observá l'Agnés.— Vinga si es servit. Sega.
—Tant se val, á tot arreu s'está prou bè, —feu l'advocat assentantse.— ¿Sap, jove, que m'ha fet passar uns quants días d'angúnia? —continuá.
—¿Jo? —preguntava sorprés y tornantse groch lo fadrí.— Ho sento moltíssim que per causa meva... ¿Peró aquest disgust li han ocasionat aquells assumptos?
—Sí y nó; es á dir, ho han portat los assumptos de vosté, peró la culpa jo la tinch per ma deixadesa. Havía d'escríureli (es á dir, li tenía ja escrita una carta), quan, al fer lo sobre, no vaig trobar la adressa. Cerca d'aquí, cerca d'allá, calaixos, taula,
llibres, tot vaig remenarho. En lloch ho vaig trobar; fins que un altre día, oferíntsem examinar unas escripturas que tenía per allí sobre, se'm presentá, al obrirlas, lo ditxòs paper. ¡Y tant que ahuría convingut pochs días avans! Crégam que'm dol; peró no hi há mes que pendre paciencia. Passada la oportunitat d'escríureli y havent de venir á Barcelona, vaig pensar que millor sería veure á vosté y dirli de paraula...
—¿Hi há alguna cosa de nou? —interrogá'l Quimet ab sobressalt.
—Sí que hi há, y bo; peró mes bo fóra á no ésser lo malehit descuyt méu. He vist á son pare, y hem parlat llargament.
—¡L'ha vist! —exclamá l'expósit brillantli'ls ulls d'alegría.— ¿Y qué diu?
—Li explicarè en breus paraulas. Lo día de la Puríssima, mentres las senyoras de casa s'estavan vestint per anar al ofici, se presentá donantme una sorpresa, per qu'ell, quan ha de venir, sol escríuremho avans, peró esta vegada no va ferho. Desprès dels cumpliments de rúbrica y de la estona de conversa obligada entre amichs que no's veuhen de mesos y, si á má ve, d'anys, la senyora y las noyas varen surtir, y quedárem tots dos á la sala.
Desprès de donarme ell mil satisfaccions per la carta que va escriurem y de dirli jo que á n'ell la rahò li sobrava, perque la tè, no's pot negar, va preguntarme per vosté: sa manera de viure, sa educaciò, son carácter, tot va voler saberho. Al tractar de la figura, vaig presentarlo devant del mirall, dientli: «míra, aquí'l tens.» En efecte vosté es la imatge seva; sols qu'ell es un xich mes alt y porta bigoti, aixís com vosté du tota la barba.
«Caldrá, donchs, —va dirme,— donarli manera de ferse home. Jo havía pensat establirlo en una població important en companyía d'un dependent que tinch mòlt apte. Fássamel veure, y mirarém, entre vosté, ell y jo qu'es lo que pot ferse.» Peró va venir aquest entrebanch de perdre l'adressa y no recordarme ni del carrer; ell que, segons apar, havía vingut expressament per aquest negoci, va marxar al cap de dos días, comanantme qu'en tornant á veure á vosté li diguès que, al venir ell altra vegada, ja's veurían.
—¿Y ve mòlt sovint? —lo Quimet preguntava.
—No gayre, tot lo mes dos cops l'any; peró de vegadas no mes un, —va serli respost.
—¡Un any! Jo no puch esperar tant temps. ¿Qui sap ab un any lo que pot succehir? —saltá vivament l'interessat.
—¡Oh, no, no! Es qüestiò de vida ó mort per mí que aixó s'arregle abiat, peró mòlt abiat. ¡Veja com he de ferho, pense, dígamho(fássam aquest favor, don Jaume!
—No sé qué ferhi ni qué dirhi, —confessá aquest.— Jo'n tinch la culpa, es á dir, la tinch y no la tinch; pero no vaig poder ferhi mes, com ab alló de la carta... Vaja no sè, no trobo cap recurs pera anar depressa com vosté desitja.
—Donchs fassa una cosa, —proposá'l jove.— Ja que no troba cap recurs, dóngam lo nom y la adressa del pare...
—¡Lo nom y l'adressa! ¿Ja sap lo que diu? —lo vell responía.
—Sí, senyor, —afermava'l Quimet.— Desprès de lo que'l pare li ha dit, no veig que sia necessária la reserva.
—¿Que sabém vosté ni jo si es necessária? ¿Qui'ns ho ha dit? —Don Jaume replicá.
—Lo pare mateix, —afermava'l minyó.— Ell diu que vol protegirme.
—Efectivament, sí.
—¿No diu que'm vol establir?
—Sí.
—¿Y que vol conéixem?
—Tambè.
—Donchs veli aquí tres afermarions que vénen á la meva. La reserva ja no tè rahó de ser, —lo Quimet deduhí.
—Tal com vosté ho presenta, té rahò; peró á mi no se m'ha autorisat, no se m'ha dit, que poguès revelarho, —observá'l depositari del secret.
—D una manera expressa, no; peró si d'altra manera, qu'es igual. Si'l pare vol coneixem, si vol descubrírsem á mí mateix ¿ha de dóldreli, per ventura, que vosté me'l descubresca? —respostejava'l minyò.
—No'm fassa fer una cosa que no sè si fóra bè ó mal, —demanava'l vell.
—Peró si esta qüestió es clara com la llum del sol, —insistía l'interessat— Jo no sò home de lletras com vosté y la veig claríssima. En una paraula: ¿Vosté vol ó no vol dirmho? Es aquesta la qüestiò.
—Jo bè voldría, pero no sè si puch —barbotegava indecís lo bon home.
—Sí que pot, y sens cap escrúpol —assegurava'l Quimet.— Vosté fassa com li semble; pero tinga ben present lo que ara vaig á dirli. Aixís com un descuyt sèu, cosa imprevista y fácil en tothom y mes en qui, com vosté, ha de pensar en tantas cosas, aixís com aquest ignocent descuyt, fa que no m'haja tret encara una gran pena del cor; si, tambè per sa culpa, he d'esperar un any encara, tinga per cert que'l mal que n'esdevinga pot ser gran, tant gran que no puga curarlo.—
Era tant resoluda y sencera la expressiò del jove
que torbá al altre, posantlo en roda. Desprès de duptar alguns instants en que ningú deya res, se traguè una cartera hont va escriure duas ratllas, y esqueixantne'l full l'allarga al fadrí sospirant.
—Tinga, Dèu vulla que tot sía per bè y Ell me perdone, si faig mal donantli aixó —deya.
—Ell li pagará aquesta bona obra, don Jaume. Crega que fá un gran bè. Si algun día vosté necessita lo que sols pot lograrse d'un amich de debó, vinga y llavors podrá convénces de que'l que ara li estreny la má ho es sencer y agrahit. ¡Grácias, grácias!
—Dispose sempre —responía'l senyor.— ¡Peró ey! tinga enteniment, no fassa cap atzagayada —suplicá, anantsen.
—No tinga por, visca descansat —lo jove prometía.—
Lo paper duya'ls noms d'una persona que tindrem ocasiò de coneixe y'l d'una ciutat d'Andalusia qu'estém obligats á callar.
Capítol XIV: En Joseph
Deixem al enamorat expósit ab sa alegria, deixemlo rumiant projectes y fent castells en l'ayre, y dirigímnos vers un carreró estret y solitari, tant solitari que al bell mitj del día los gats de tots aquells volts ne fan teatre de sas disbauxas amistosas y bélicas, sols interrompudas per l'arribada d'algun que altre gos enemich de llurs ignocentas expansions perque dels pochs sèrs humans que hi tranzitan ni'n fan cas solzament. Fiquemnos á la única escaleta de aquella vía pública, que, més que tal, sembla cel-obert ó pati de las casas que hi há; agafemnos per la barana de fusta, perque la claror no sobra y'ls grahons están malmesos, y pujémnosen al pis cinqué.
Ja hi som; peró en lo replá hi há dos pisos. Entrem al de la esquerra. Es talment un niu: un corredor estret, cuyna, saleta ab arcoba y una cambra, tot com un colp de puny y ab pochs mobles, los mes precisos; peró tot net, aconduhit y ordenat que mes no pot desitjarse.
A la saleta, seya de peus á la vora d'una fogona un home vell, sech, apergaminat, quiet com una figura de pedra y ab la testa baixa. Vestida de roba molt usada y fosca, peró senzillament y ab gust, una dóna de quaranta y tants anys, regular estatura, rossa de cabell y hermosa á pesar de la grogor de sa cara, disposantse á surtir, deya al vell:
—Ja tocan las vuyt. Pare, si li sembla, no me'n aniré; segons com se trobe, vosté ha de dirho.
—Ja pots anárten, avuy me trobo millor, —responguè son pare.— Ves, que no't renyessen si feyas tart.
—Donchs si vol alguna cosa, cride á la Pepa. ¿Sent? Y, si'm necessita, ella vindrá á cercarme á casa'ls marquesos del Penyal. Vaja, bon día tinga, y d'aquí'l vespre, si Déu ho vol.—
Arxís deya, desprès de besar la má al jayet, y, passant la porta, que deixá solzament ajustada, picava á la del davant, fent á la dóna vehina, lo següent encárrech:
—Pepa, fassa'l favor. A la cuyna trobará'l dinar del parc y lo demès que ha de pendre á las horas que vosté ja sap. Tinga la bondat, si es servida de donarli y de tant en tant, dármeli tambè una vista... Si hi haguès res de nou, ja'm faría la caritat de venir fins, a casa dels marquesos... ¡Ay Senyor! ¡Ay Senyor!
—Vaja en nom de Dèu, estiga descansada y no s'amohine, que tot ho farèm, —la Pepa li va dir.—
La filla del vell baixá la escala, y no gayre desprès, un home de mitj temps alt, gros, ab patillas, vestit com á menestral mitj pagés, pujava aquells grahons fumant un cigarro de la pitjor qualitat.
Al ser devant del pis que acabém de veure, va deturarse, y, com al trucar la porta esta se li obrí:
—¡Deo gratias! —va cridar.
—Senyor Joan —feya, eixint la vehina,— veja, que demanan.
—¿Qué se li ofereix? —preguntá'l vell sens moures.
—¿Viu aquí una dóna que's diu Mercé, qu'es cusidora.
—Sí, senyor —afermá la vehina;— peró ara no hi es. Si vol, aquí tè á son pare.
—Me sap greu que no hi sia ella —significava lo arribat;— peró bè, si hi há'l sèu pare...
—Entre, entre —invitá aquest.—
La Pepa eixí, peró sens tancar la porta y quedantse en lo corredor. Lo desconegut va assentarse sens fer cumpliments. Desprès, trayentse'l cigarro de la boca, se expressava aixís:
—Dèu lo guart, que no'u havía dit encara.
Vosté no'm coneix; peró li dirè qui só avans de explicarli lo perque vinch. Jo'm dich Joseph Rossinyol, pera servirlo, y tinch establiment de jardinería á Sarriá. Fa dos anys que va morírsem la dóna, y vaig quedar sol, perque may várem tenir família. Des de llavors he tingut d'anar malament sempre, l'una hora cuydat per una vehina, l'altra hora per una criada y cada día pitjor. L'una per massa criatura, l'altra, per massa vella, no feyan res de bo; l'altra, per massa espavilada, m'hauría robat los claus de las parets; l'altra no mirava prim, perque (¿De quí es aixó? D'aquell que no'u veu); en fí, que jo al últim dich: fora tothom, no vull cap estrany, me caso, no hi ha més.—
Lo vell se'l mirava ab extranyesa, pensant á qué vindría aquell introito. Hi haguè una pausa que serví al foraster per' encendre son espatlla-pits. Desprès va seguir d'esta manera:
—Donchs sí, com anava dihent, tinch de casarme y he pensat ab la seva filla.—
La cara del vell va contraurers d'una manera especial, al sentir aquells mots, y's mirá de fit á fit á qui'ls deya.
—Ja veurá, deixim dir, —conthiuava com si li fessen alguna interrupció,— No se'n extranye ni fassa cap mal pensament, perque jo sò un home que mals dimonis se me'n dugan, si may he pensat fer tort á cap persona. Sa filla ja'm coneix, ja sap qui es en Joseph Rossinyol, y, si vol saberho mes encara, tinch personas que respondrán de la meva conducta.
En demès jo la conech de véurela en algunas casas quan nos ensopeguem ella a cusirhi y jo á arreglar lo jardí ó durhi alguna planta. Y m'agrada, á fe de Dèu, aquella dóna per lo prudenta qu'es... Miris, un dia era jo á casa en Martinellas, aquell fabricant de cotò que no sap lo que's tè (recordo qu'estava plantant unas prapaviacias (1), y per entre'ls clars d'una llotjeta que'm tapava, veig al senyor á la galería anant darrera de la Mercé. (No's trastorni, padrí, que no va succehir res de mal). «¡Ay, noya! —vaig dir,— ja cal que Dèu t'ajudi.» Perqué en Martinellas ningú sap tant bè com jo lo qu'es. ¡Mal llamp lo mati! Ha fet ell mes mal que la pedra seca, y, quasi arreu, allá hont ha posat l'ull hi ha deixat senyal; peró ab la Mercé va equivocarse de mitj á mitj.—
(1) Papaveráceas. Lo jardiner, com veurém, sol mastegar lo tecnicisme botanich
Lo vell, qu'escoltava la relació alarmantse per
moments, va asserenarse.
—Deixim dir, —torná'l narrador.— Jo vaig véurela com fugía depressa cap á la sala hont hi havía la senyora; peró no'm vaig dar per satisfet. Sempre que anava allí, preguntava á la cambrera: ¿Qué tal
la Mercé? No la veig may.» —«No sè que u'fa, —
responía,— sempre que aném á avisarla diu que tè feyna, que no pot, com que la senyora n'está ressentida, y ha pres un altra cusidora.»
Ella ho entén, vaig pensar jo, y crega que'n vaig tenir una alegría, perque sè com s'ha portat ab vosté y, vaja, m'hauria sapigut greu véurela anar á mal borrás, perqu'era una persona d'aquellas que m'agradavan. Y no's crega que haguèssem tingut may conversas fondas: «bon dia» «Dèu la guart» y
res mes. Com que días passats l'anava á empendre al surtir de casa Sagrera pera dirli lo que fá al cas;
peró no va darme gens d'auditori: va esquilllarse, deixantme plantat al mitj del carrer.
Perçó es que vinch aquí á veure si podém entèndrens.
—Jo no sè, no sè si ella vol casarse, —responía'l vell ab embarás.
—Dispensen, —va interrompre la vehina entrant, —dispensen si'm fico en lo que no'm pertoca. Senyor Joan ¿sap lo qué podría fer? Parlarne ab ella, y'l senyor pot venir un altre día, á saber la resposta. ¿No li sembla? ¡Ey! jo, pobre de mí,'u dich; peró vosté dispose.
—Bè, —feu lo malalt ab sequedat.
—¿Quán li sembla que podrè saberho? ¿D'aquí dos días? ¿D'aquí tres?
—No, home, no, no vaja tant cremat, —observava la Pepa.— Son cosas que cal mirarlas bè y pensarshi.
—Oh, es que porto un xich de pressa, —replicava'l Joseph.— Si volen informarse de mí, es qüestió d'un día: pregunten al compte de Bona-vista, al
barò del Castell, al marqués del Penyal, á casa Florit, á don Amadeu Font, á la Capitanía general, á sa il·lustríssima'l senyor Bisbe y fins á la Governació. ¡De personas ray! prou ne tinch; aixís tingués diners.
—Si de diners parla, á la pobre Mercé no n'hi sobran; peró es una dóna que pocas se'n trobarían de tant bonas com ella, tant sofertas, tant... Vaja de tot. Ditxós l'home que s'hi casará, —assegurava la vehína.
—Donchs jo, encara que no sò rich, —deya'l pretendent,— tampoch, gracias á Déu sò pobre. La casa es meva, que no vaig á lloguer: la terra, que n'hi há una bona xica, la tinch á tota venda sens fer ni una malla de censal... Vull dir, que si la Mercé'm vol, encara que'm vinga despullada, no ha de passar cap ansia, que hi há prou pera vestirla.
¡Ah, padrí, que n'estaría de bè á casa meva! Tinch un jardí qu'es una delicia ab las canturias dels aucells que's posan en los arbres. Crégam, diga á sa filla que fassa un pensament; li dich que no se'n penedirán.
Vaja. ¿Quan vol que vinga á saber la resposta?
—Vinga d'aquí vuyt días. ¿Oy, senyor Joan? —proposava la vehina.—
Lo preguntat no feya mes que arronsar la espatlla.
—Vaja, padrí, coratge y fora. M'alegro de conéixel. Y á vosté tambè. Ja'u sap: Joseph Rossinyol, jardiner, Sarriá. Demani á qualsevol criatura, que sabrá dirli, y, si en res sò bó, mani. Lo mateix
li dich, senyora.
Pássinho bè; d'aquí á un altre día.—
Capítol XV: En Bayoneta
Si volém seguir un ordre rigorosament cronológich, hem de tornárnosen cap á veure'ls personatjes coneguts del bell principi d'aquesta historia, no solzament pèl motiu exposat, sino tambè per ser lo que'ls passa, de prou consideraciò. ¡Com qui no diu res! Los joves enamorats ja no poden comunicarse. ¿Donchs cóm ha sigut aixó? ¿Algú d'ells está malalt? ¿Potser han renyit? ¿S'ha cansat en Bayoneta de son ofici de mitjancer? ¿No vol servir mes de correu lo noy de l'aygua?
Res de tot açó. Los joves están bons y s'estiman
com desesperats; l'assistent voldría complaure á la
que va veure náixer; y'l correu desitja guanyar estrenas.
¿Donchs qué hi ha hagut? Anem á saberho.
Eixint al matí desprès d'haverse desdejunat y al ser unas quantas passas fóra de casa seva, don Ramon va trobarse sens la petaca, que se l'havía deixada al menjador. Reculá pera cridar que li baixessen, y, al anar á executarho, va veure al noy, qu'eixint de darrera la porta, se'n pujava escala amunt. Entrant en sospitas, ja res va dir, sino que mirá lo que hi havía en aquell recò, y, encara que va veure una carta del Quimct per sa filla, va deixarla allí mateix y se'n torná á casa.
Al cap d'una estona, l'assistent eixía, y la primera cosa que feu al ser á baix va ser recullir la correspondencia; peró aixís que la tenía, vingué don Ramon ab fúria contra d'ell, y, pegantli una esquenada ab tota sa forsa.
—¡Pórta aixó! —li intimá.—
La sotragada del cop feu vinclar al pobre Bayoneta dolorosament y l'esglay va gelarlo. Talment d'esma obehí á la intima.
—Vèsten, marxa desseguida y may mes tornes á venirme á prop, —li ordenava'l militar ple d'ira y
en veu baixa.—
Y se'n torna cap á dalt.
—¡Senyor, perdònem per aquesta vegada, que no hi tornare mes! —suplicava'l criat.— ¡Perdònem, senyor!
—¡Alsa, avall! —manava aquest, girantse ab altivesa.—
La porta del pis se tancá, y'l pobre Bayoneta's quedava mut y fret semblantli tot alló un somni. Mes, veyentho clar y evident, las llágrimas li vingueren als ulls y aná á assentarse en lo replá del pis. Al cap d'una estona, ne sortí don Ramon tancantlo y ficantse las claus á la butxaca.
—¿Qué fas aquí? —digué.
—¡Senyor, perdònem! —gemegá'l manxol. —Jo no vull anármen, jo farè'l que vosté'm mani!...
—Marxa,'t dich, avans no't tire escala avall; y no tornes per aquí si no vols que't destruhesca, —feu rabiosament lo militar acompanyant la paraula de l'actitut de cumplirho.—
L'esguerrat s'aixugá'ls ulls y marxá al carrer darrera séu y en direcció oposada, surtí don Ramon. Llavors l'infelís aná á plorar sa desventura en un recó de la entrada del devant.
Des d'allí veya als anants y vinents de la casa
hont fins en aquell mal punt passá ell la vida sens mal de cap, y com mes horas passavan, mes clara veya sa present desventura, que no era solzament
sa inevitable miseria, sino tambè la separaciò forsosa del senyor que l'havía tret y, mes que tot, la de sa idolatrada Garsa, de la que l'havia portat á semblant situació. Aixó, aixó era sa pena mes gran, aixó li feya perdre'l judici, perque en Bayoneta no era home per pensar sino obehir d'esma á una sensaciò ó á un sentiment.
A la hora acostumada vegè entrar á don Ramon y poch desprès á un fondista conegut ab una cistella. Aquell dia's dinava de fonda i casa del retirat, no hi cabía dupte. Aixó feu posar mes trist al assistent, qu' encara's trobava dejú y'l mal de cor l'atormentava.
Experimentant la punxada d'una sensaciò, no havía de ferse esperar un determini. Lo determini
va ser heróych.
«Bayoneta, —va dirse ell mateix,— aixís no pots estarhi, has de menjar, si es que vols viure. Te'n vas desseguida á trobar al senyor Magresas, al coloní d'aquella poch enteniment, y li dius lo que fá al cas. Si't dóna alguna cosa per' ajudarte, ho prens: sino, tot seguit li aplicas la lley marcial y t'agafas ab una cuixa, un bras, una orella, lo que primer te vinga, y't fas passar la gana. Márchen!».
Y s'encaminá decidit cap á la fotografía. No va pas arribarhi, perque'l Quimet se li presentá pèl camí, donchs, era aquella la hora d'anársen á dinar. L'assistent va escométrel.
—Escoltéu, si'us plau, que tinch que dirvos quatre paraulas. ¿Me coneixeu?
—¿No'l tinch de coneixe? Prou, —va respondre l'escomés ab to amable.
—Me'n alegro. ¿Ja heu dinat? —li preguntava'l manxol mirántsel ab ayre de qui cerca manera de fer perdre la calma á qui se le escolta.— Jo no.
—Jo tampoch, —responía'l Quimet, estranyantse d'aquella surtida.— Ara me n'hi vaig. Si es servit...
—No vindría malament, perqu' encara estich dejú, y tot per culpa vostra.
—¿Per culpa meva diu? —feu lo jove maravellat.
—Sí, vos ne teniu la culpa, perque si no haguèsseu fet la mona á la senyoreta, jo no m'hauría embolicat ab las vostras ximplerías y'l senyor no m'hauría tret de casa. ¿Ho teniu entés?
—¡Ah! —exclamava'l minyò comprenent lo que passava.
—¡Ah! —escarní l'ex-soldat d'una manera grotesca— Jo no'n menjo d'aixó. ¿Qu'hem de fer? Jo no tinch ni un clau á la butxaca.
—Perçó no s'amohine, —feu l'enamorat á qui'l contratemps qu'experimentava no li privá de coneixe sa obligació.— Tinga, vaja á dinar, y, al vespre, vinga á casa. No s'amohine, que res li fallará.
—¡Bon home! —exclamava lo afavorit, embutxacantse la pessa de deu rals que li donavan.—
Y's disposava á anársen, peró'l Quimet li demanava explicacions de lo succehit. Desprès de
darlas ben complertas y de manera que afectaren
vivament al qui las escoltava, en Bayoneta marxá.
—Al vespre l'espero sens falta. ¿Ho sent? —lo
Quimet li deya.
—Avans de la retreta, allá voy, —prometia l'assistent.—
Y va corre desparat com una bala cap á la primera fonda que vegès. Vuyt rals va gastarhi. De vuyt á deu ne van dos: podía pendre café, copa y cigarro, y'l compte venía just. ¡Es mòlt bo saber de comptes!
Al vespre, cumplí la paraula com un home presentantse á casa'l Quimet á entrada de fosch. Aquest trigá encara á serhi; peró la Agnés, ja advertida, va rébrel. Com lo sopar havía de ferse, ell s'oferí com á auxiliar d'esta feyna, oferiment que refusava la dóna, peró tant repetit era, que, al últim se trobá obligada á acceptarlo.
—Ja veurá, senyora... ¿Cóm se diu? Y perdone —l'assistent deya.
—Agnés, per' servirlo.
—Donchs, senyora Agnés, ¿vol créurem á mí? Deixeu á la meva má, y si no sopan bè, que'm lleven lo coll. Es que anyoro la cuyna,'m pot ben créurer.—
L'Agnés va deixarlo ab tota llibertat. Quan lo Quimet arribava, va ferse tabola del nou cuyner, y aquest va ajudarhi dihentne alguna de las sevas.
Mentres durá'l sopar que tots trobaren excelent, va parlarse de com se podrían continuar las comunicacions interrompudas, y va convenirse que, per de prompte, al endemá la dida's posaría al aguayt de quan don Ramón se'n anès, y llavors en Bayoneta podría pujar una carta á l'Angela, trucant al pis y donantli per sota la porta.
L'assistent va convenirhi de bon grat, donchs ja tenía la opiniò modificada respecte al promés de sa jove mestressa y li sabía greu no poder continuar afavorint als enamorats. Abans d'anarsen á dormir, diguè en Bayoneta:
—Jo tinch d'espavilarme, perque aixó d'haver de mantenirme, si gayre durava,'us fòra massa carregòs.
—Tot lo temps que's necessite's fará de bona gana, y no s'hi amohine gens, —lo Quimet responía.
—Si jo fos un home com los altres, bó —observá l'assistent;— peró ara, podrían ensenyarme de retratar ab una má sola...!—
Lo Quimet, sens tenirne ganas, se posá á riurer al sentir això.
—Bé, —continuá'l soldat vell,— he pensat una cosa. Demá, quan haurè fet la diligencia que parlavam, anirè á trobar á un coronel amich del senyor, á veure si vol interessarse per mí. ¡Tot será qu'ell
ho fassa, que si vol ferho ray! Perque don Ramon no tè may un nó en res qu'ell li demane; y si jo puch tornar á ficarme allí, ja'u tenim bè, d'una manera ó altra s'arreglará'l negoci.—
La proposta va ser aprobada per unanimitat.
Capítol XVI: Los dos amichs
Don Lluis Ramírez era un vell militar en actiu servey, antich company d'armas de don Ramon y no sols companys d'armas havían sigut, sinó que eran, llavors encara, amichs íntims. A pesar d'aixó, no's veyan gayre, ja per viure distants, ja per la diferenta manera do ser l'un y l'altre, ja tambè par la diversitat, sinó ben bè d'ideas, almenys de carácters ó millor dit de temperament, lo que no impedía que s'estimessen, peró de veras.
Aquest va ser lo padrí qu'en Bayoneta's triá, Aná á casa seva y va esplicarli com don Ramon l'havía tret, sens amagar ni la més xica circunstancia y donantse ell mateix la culpa; peró excusantse ab l'afecte envers la noya y ponderant las qualitats del pretendent, ab lo qui, en pocas horas, s'havía de bona fe reconciliat. ¡Cosas d'en Bayoneta, sempre lleuger en tot!
Lo coronel va repéndrel ab tó suau, peró severament y fins ab alguna que altra paraula dura. Va ferli tot un sermó que servi de ben poca cosa; la meytat ni va ésser comprés.
L'assistent á tot aixó estava ab lo cap baix regoneixentse culpable, encara que sa intenciò fòs impenitent, y no alsá la testa ni desplegá'ls llabis fins acabat lo discurs.
Llavors demaná de la millor manera que va venirli al magí, la intervenció del coronel. Aquest, tornant á la cárrega, s'excusá un xich; peró aviat deixá persuadirse y prometè ferho.
—No hi tornes á casa d'aquell jóve —li advertía.
—Don Ramón ho podría saber, y li desagradaría mòlt que haguesses menjat ni viscut en aquella casa. ¿Qué no'u veyas, cap sense cervell, que aixó havía de desafavorirte? No't mogas d'aquí, mentres jo vaig á veure qué's pot fer.—
En Bayoneta aparentá ajupirse al avís; peró en realitat no va obehirlo, sino que ab una excusa va anarsen á trobar al Quimet en sa fotografía, y, suposant ja feta la reconciliaciò que no s'havía lograt encara, li doná las gracias per haverlo socorregut, y prenguè novas instruccions del fotograf.
Vestit d'uniforme aná don Lluis á casa de son company, y, al obrirli la porta. L'Angela cridava:
—Papá, papá, hi há don Lluis. ¿Y donchs, cóm va? —li preguntava ab soplada alegría.— ¿Y la senyora? ¿Y'ls demès?
—Mòlt bè, noya, mòlt bè —responía'l militar ab igual tó.
—¡Oh! ¿Tu per aquí, bona pessa? ¿Quín diable s'ha trencat lo coll? —Don Ramón exclamava, passantli'l brás esquer á la cintura y dantli un colp á la esquena ab la altra má.— Entra, home, entra.
—No, que faría massa temps, y no'm convè —oposava son amich.
—Oh, tu sempre vas depressa, fòra miracle que vinguesses de calma.
—Tè rahò'l papá —l'Angela afegía— las pocas vegadas que vè, may tenim lo gust de que sía per horas, sino per instants.
—Aixís, ajúdal tú, dolenta, qu'ell no'n sap prou de renyarme, Miréu, sempre que vinch aquí, penso «ja pots taparte las orellas quan ells te veurán.»
—Com que tenim rahò —afermá lo de la casa.
—Sí, senyor, la rahò'ns sobra —sostinguè la filla.
—Si, ¡com vosaltres veniu tant! —Don Lluis replicava.
—No digas —oposá don Ramón.— Ja he perdut la memoria de las vegadas qu'he vingut á casa teva, y may t'hi he trobat, sempre he hagut de fer visita á la senyora.
—Ben fet —respongué don Lluís.— Ella y jo t'ho agrahim mòlt.
—Peró té ben poca gracia que un día y un altre día vinga, y que may t'hi trobe, y que sempre sía la senyora sola qui haja de rébrem...
—Y que'l marit ho sap —Don Lluis va interrompre— y que entra en sospitas, y, que engelosit com un Otello, t'envia'ls sèus padrins y t'obliga á sortir al campo del honor... Vaja, vaja, la rahó't sobra; no'n parlém mes —feu esclafint una rialla forta que va ferse general.
—Vosté se'n burla —observá l'Angela.
—Si, dóna, si. ¿Qué tinch de fer? Tu mateixa hi há tant temps que no has vingut, que ja quasi no't coneixía.
—Si anés per mí, vindría prou, perque ja me anyoro de veure á donya Carmela; peró al papá no li agrada gayre durme á passeig —feu saber la noya.
—¡Oh, tu ray! Si t'haguès de creure, tot lo día fòras d'un cantó al altre, y aixó no convè: las noyas, á casa es ahont deuhen estarse... Vejas —Don Ramón advertía— qué tens que fer allá dins. Don Lluis ja es de casa y no has de fer cumpliments.
—¡No'n faltava d'altra sino que'm tractessen de cerimònia! —don Lluis corroborá.—
—Donchs ab lo sèu permís, —diguè la jove anántsen y tancant la vidriera de la sala.
—Tu, sempre gras de la mateixa manera, —observá don Lluis á don Ramon, pegantli un colp á la cuixa.
—Y tu sempre magre, —li deya aquest.
—Geni y figura, fins á la sepultura, —l'altre afegía,— Peró, noy, reparo que'ns fem mòlt vells.
—Ja pots dirho. Mira'l méu cap: ni un cabell negre.
—D'aixó't queixas? Míram lo mèu, que acaba de ser com lo palmell de la má.
—¿Quants anys tens ara?
—¿Y tu?
—¿Jo? ¿Primer dígasme'ls tèus?
—No, no, digas primer tu.
—Bah, bah, parlém d'un altra cosa, que aixó de parlar d'anys fa mòlt ordinari.
—¿Donchs de que havém de parlar sino de naltres mateixos?... Saps, Ramón que ta filla ja es tota
una polla?
—Sí, s'ha fet gran; peró es mòlt prima, massa prima.
—Sí, es primeta; peró no una cosa desproporcionada com vens á suposar. ¿Y encara no volen péndretela?
—No me'n parles, perque estich fóra de seny.
—¿Es dir que ja algú li fa centinella? No es estrany, perque't dich qu'es una reyal noya.
—Si encara es una criatura.
—¡Oh, oh! Joveneta si, peró ja es hora de que comense la carrera.
—No es aixó encara lo que m'amohina, que'l temps ja li vindrá; peró'l qui ella vol á mi no m'agrada.
—Tindrás los tèus motius. ¿No té fortuna? ¿Eh?
—¡No que no'n té; peró aixó encara ray! Me sembla qu'es xicot d'obrirse camí; però, fill, considera que no tè pares coneguts, ¡qu'es bort!
—Aixó, devant del món ja es un inconvenient; encara que sembla que no hauría de serho, perque en primer lloch, ningú's tría l'origen, y, segonament, perqué ¿quánts borts han existit que poden mostrársens com models de saber ó de virtuts?... ¿Y la noya? ¿Hi está afectada?
—D' aixó 'm queixo. Ell va venir á demanármela, y al saber jo lo que hi havía, com pots compendre, vaig negarli resoltament, y, á n'ella, vaig donarli órdres terminants de renunciar á pretensió tant desgavellada. Donchs has de saber que, á pesar d'aixó, d'amagat mèu han sostingut correspondencia.
—No té res d'estrany.
—¿No es estrany en una noya que apenas s'ha mogut de casa seva atrevirse á entrar en relacions ab un home desconegut y, encara mes, sostenidas contra la voluntat de son pare?
—Aixó, precisament ha d'haverhi contribuhit. L'has tinguda á casa sempre, no li has deixat veure apenas mes qüe las quatre parets que la voltavan, y ella, al convertirse de crissálida en papallona, desde sa presó, ab las alas del desitg, ha anat á posarse sobre la flor primera que se li ha ofert á la vista. Lo desitg ha posat arrels y la prohibició las ha fortificadas.
—Es á dir que tu ets d'opinió...
—Que será inútil tot lo que fassas per destorbarho, que no'n traurás res, sobre tot si'l jove va de veras y es home de fibra. Escolta: ¿no dius que ell tè condicions?
—Sí.
—¿Y què tal de físich?
—Tal qual.
—¿Y en maneras? ¿y en carácter?
—Va presentarse molt fí, molt atent,.. Y que se
expresa com tota una persona, Aixó sí, he de dir la veritat. A demès, sè que's ha portat ab la pobre gent que va criarlo, com puga'l millor fill ab los sèus pares... Crech que tè totas las qualitats bonas; ¡peró aixó de ser bort!... No, no, vaja... Jo passaría per la posiciò, que'ls diners no'm temptan; ¡peró, haventhi lo demès, may, may!
—Donchs jo ho pensaría, y, á no haverhi altre inconvenient...
—Donchs jo no. Ah ¡no, no, de cap manera! Estich decidit, y es inútil que ningú vulla convéncem, perque renyirè ab tothom que, d'aprop ó de lluny, vulla protegir semblants relacions. Tu coneixías á n'en Bayoneta: tu saps qu'era un criat que me l'estimava; donchs vaig plantarlo á fóra per aquest motiu.
—¡Pobre Bayoneta! ¿Y no mes per aixó?
—Per aixó no mes. Ab aixó basta y sobra.
—Has sigut poch considerat, permet que t'ho diga. No n'hi havía pera tant ab un home que t'ha fet tants bons serveys y que s'hauría deixat matar per tu.
—Tot lo que vullas; peró me l'ha feta massa grossa.
—Mes grossa es la voluntat que't duya.
—¡No vullas defensarlo!
—Mereix que'l defense y que't diga: ¿ahont tens lo cor, que llensas aixís á un home com ell, reduhintlo á la miseria? ¿A un home que s'ha alegrat tant com tu de las tevas alegrías y que ha plorat tas penas mes que tu mateix?
—Acabém d'una vegada. ¿Pretens tu tenir mes cor que jo? ¿Vols ensenyarme de ser agrahit? No te escarrasses, no necessito llissons tevas.
—Grácias, home. Bè ¿qué vols tornarlo á pendre ó nó?
—Nó, y, que may mes se presente devant de ma vista.
—Donchs jo me'l quedarè.
—Bon profit te fassa,
—Sí, me'l quedarè per no véurel anant perdut y miserable; perque la gent, al saber que l'has abandonat, no diga qu'ets un malagrahit; y, en fí perque á tu, quan ja no pugas adobar lo mal, no't remordeixi la conciencia.
—Donchs mira si'l trobas, y quédatel.
—¡Sí que'l trobaré! ¡Ja'l tinch, vejas!
—¡Ah hipócrita! ¿Tu'l tens, tu ho saps tot y has vingut á ferme cantar com una cigala? Ets un mal amich. ¡May ho hauría cregut de tu!... ¡No necessito llissons tevas, no necessito que fassas res pera mi ni per la meva conciencia!...
—Bè home, bè, no t'enfades. Quedántmel jo estich en paus, no s'ha perdut res.
—Aixó es lo que tu vols, rebaixarme, humillarme. ¡Quins amichs!
—No, home, no. ¿No l'has despatxat? ¿Que't fa que jo'l prenga?
—Es que no vull donarte'l gust de riuret de mi, y ara jo'l vull, lo vull desseguida. ¿Sents? Dígali que vinga desseguida, perqu' encara que fassa dos anys que'l tingas tu, si jo li dich, vindrá, pero que pose'l peus ben plans, que si'l atrapo ab algun altre embolich, lo sol bras que té li va á terra.
—¿Es á dir donchs que ara'l vols? No'm fassas quedar malament, desprès no te'n desdigas.
—¿Que no val res la meva paraula? Quan jo dich que vinga, pot venir; ab lo ben entès que'l vull aquí
desseguida.
—¿Veus, cap de carabassa, com ets un ángel volent semblar un dimoni? ¿Que n'has tret de dirme tots los penjaments que m'has dit? ¿Volías que't bofetejés? Donchs á mi no'm dóna la gana. ¿Ho saps?
—Donchs ¡perque'm fás perdre'l judici! Ni'u sè, perque m'has fet pujar fins al cap d'amunt... Peró, tant mateix, vols dir qu' haurè deixat anar alguna expressiò agraviatoria. En tal cas, m'ho dispensas, noy, me sap greu.—
La resposta de don Lluis fou una abrassada y un tip de riure. Don Ramón ab la cara encesa de sa passada rabiola, va correspondre rient y abrassant.
Algú que haguès presenciat la trascrita escena, tal vegada hauría preguntat si aquells dos homes eran boigs. No eran boigs l'un ni l'altre, eran no mes bons amichs que s'estimavan entranyablement.
—Hasta más ver don Luis, —feya'l senyor de la
casa acompanyant al altre fins á la porta.
—Adios, don Ramon, hasta la vista, —li responía'l coronel estrenyentli la má.
—Don Lluis, pássiho bè —cridava l'Angela surtint,—
Capítol XVII: Casarse passant per tot
Era un día de fret rigoròs quan en Joseph Rossinyol aná per sebre resposta de la Mercé. Lo pretendent, que temía havérsen de tornar ab una carabassa; días avans aná á trobar á la vehina demanantli que influhís á favor d'ell. No era desacertada la recomanaciò, donchs la Mercé seguidament rebía favors d'ella y en moltas dificultats acudía al bon sentit y á la experiencia de la vehina.
Ademès, aquesta deguè plantejar la qüestiò, perque'l vell no tenía'l cap prou clar per ferho, y com á n'ella la persona y las circunstancias del jardiner li semblaren á próposit pera cambiar favorablement la negra perspectiva dels vehins, resolguè travallar ab totas sas forsas per durho á bon terme.
Una gran dificultat s'oposava á sos bons desigs; la repugnancia que la Mercé sempre havía mostrat pèl matrimoni, repugnancia que's corroborá al serli notificada la pretensiò del jardiner. Prou va ferne la Pepa de reflexions; tot va ser inútil, la Mercé no's deixá convence.
Ab tot, la generosa vehina ab l'afany de fer bè cercá ajuda pera veure si conseguía son bon fi. La Mercé tenía una germana que, trobantse viuda, havía hagut de posarse á servir y (lo qu'era mes doloròs) un fill petit que li restá de son matrimoni haguè de tancarlo á la casa de caritat. A n'ella va acudir la Pepa, explicantli la ventura que havía eixit á la Mercé, y, desde llavors, vehina y germana travallassen á la una, informantse del pretendent y amohinant á la soltera per' ferla decidir.
Los informes del Joseph tots fóren si l'un bo l'altre millor; peró'l consentiment de la Mercé ab tots sos esforsos no l'arrancavan. —«¿Qué no'u veu que això es una ventura que Dèu li envía?» —exposava la Pepa.— «¿Qué no'u veus que, faltada de salut com estás, travallant com una negra, no arribas en lloch, y que si has de ficarte al llit (que t'hi trobarás qualsevol día), tu y lo pare hauréu de parar al hospital?» —afegía la germana.— Mes pera la Mercé cap argument tenía prou forsa.
Ni ab aixó la Pepa's doná per vençuda.
Sens dir res á ningú, va anarsen á Sarriá á trobar al Joseph, contantli l'estat en que's trobava la cosa, de lo que'l jardiner va mostrarse apesarat. Coneixentho ella, empenyada ab lo millor zel en lograr son fi va dirli:
—Fem una cosa, si vosté vol, Dígam la hora en que vosté vindrá. Jo m'obligo á fer, que la Mercè hi sía pera que vostè la trobe y procurarè que hi vinga sa germana. Llavors, vosté s'explica. Jo ja sè qu'ella li tirará lluny; pero nosaltres la embestirém,
y tots aplegats, potser arribèm á ferli dir que si... Peró no sè si podrém lograrho, quasi me'n dupto.
En fi, veurèm.
—¡Tant de bo! ¡tant de bo! —exclamava'l jardiner.— ¡Animetas santas!—
No va costar poch ni gayre á la Pepa lograr la presencia de la Mercé á n'aquella sentada, peró va conseguirho. Altrament, la germana també hi era, y germana y vehina no perdían lo temps, sino que's desfeyan en prechs y consideracions. Lo vell, assegut al peu de la fogona, res hi deya.
La hora senyalada era las deu. Lo jardiner va serhi mentres tocavan.
—Deo gratias —deya empenyent la porta y entrant carregat ab una gran toya de flors á la má dreta y un test ab una planta al altre bras, —Permétenme que'm descarregue, que aixó pesa mòlt...
—Donchs ¿qué tal? —afegía, deixant la ¡llanta á terra.
—¿Están tots bons? ¿ Y vostè, padrí? ¿cóm se troba?
—¡Aixís, aixís..,!— la Pepa va respondre.— Ell sempre de la mateixa manera.
—Si, es clar— lo Joseph afermava. Y, dirigintse afable á la Mercè ab lo ram á la má, li oferí. —Mercé; prenga la bona voluntat, si es servida.
—Gracias —feu ella reculant.— ¡Y ara! ¿A que vé aixó? No, no, ja li estimo; peró grácias.
—Dóna , fassa'l favor d' acceptármel —pregava'l jardiner.— No 'm donga un disgust.
—No, no, de cap manera l'he d'acceptar. Tórnesselen, ¡No faltava mes! No estich avesada á admetre presents de ningú... Jo li agraheixo; peró trégau, en nom de Dèu.
—Dóna , no sías d'aquesta manera —observá la germana.
—No, vaja, no'u vull —la Mercè repetía.
—No sia malagrahida, dóna —afegí la Pepa.
—No sè quin mal hi pot trobar— en Joseph se demanava tot corregut. —Es una francesilla que jo vull fer ab cosa meva que no déu res á ningú. Són flors que no'n corran gayres, que jo mateix las he cullidas per vosté y per vosté las he combinadas.
Y no's pense, que un senyor parroquiá mèu, costès lo que costès, volía aquest ram; peró jo li he dit: «es compromés.» ¡Ca tenía jo de véndreli! Encara que me'n haguès donat cent duros. L'he fet per vosté, y, préngal, dèixel, lo ram se queda aquí.
—Per aixó mateix. Es cosa que val mòlt, y crégam, véngal, que vosté'n tindrá'ls diners y qui'l compre'l lluhirá,— La Mercè sostenía.
—No, senyora, no. Jo sò un home formal, y quan dich una cosa es aquella. Lo ram es per vosté, y santas pásquas.
—Vaja, dóna, no sías aixís. Lo que fas no está bé —sa germana advertía.
—¿Peró ahont las tindrè aquestas flors? Ab la olor que fan y aquest pis tan menut... —la Mercé perfidiejava.— No, vaja.
—No tinga por de días. Pósilas al entrant del pis. De nits, ja es altra cosa; trégalas al balcó, que no costa gayre.
—Aixó ja es massa. Mercé —li feu á cau de orella la vehina.— Sí que se las quedará —afermava en veu alta al donador, prenentli la toya y posantla en mans de la obsequiada.
—Me sap greu, me sap greu —rondinava aquesta, sospirant.
—No tè de sabernhi gens ni mica —observá alegre'l donador,— Me fa mes content acceplantlo que si'm donès la rifa grossa. Pot ben dir aquí y per tot arreu que, avuy per avuy, cap senyora de las de mes upa tè una cosa mellor. ¿Veu? Lo del mig, son camelias... En aquest mès no sè si se'n trobarían gayres; las pocas que hi há,'ns las prenen dels dits. Tulipas duch d'Estols (1). Rosas de Nadal... Aquesta cenefa es de geranis blanchs dobles, la que ve de rosas de Bengala. Aquesta de flors xicas, menudas, es de vaynilla d'hivern, y las fullas del voltant son centaura candoríssima (2).
—Me sap greu, ¡malaguanyadas flors! —la Mercé exclamava.
—No hi há res malaguanyat, tot está mòlt bè, mentres sía del sèu gust. Aquí li porto —lo jardiner afegí cullint lo test— una corisandra innata (3) per altre nom paperonia...
(1) Duch d'Ethol.
(2) Candidíssima.
(3) Dichórisandra undata.
—¿No n'hi há ja massa ab una sola cosa? No, no, ja n'hi há prou ab lo ram —oposava ab disgust
viu la dóna.
—No senyora, aixís jo poguès donarli tot lo mòn. Aquesta planta es riquíssima y sobre la taula fa
mòlt goig. ¡Miri quinas fullas mes ben dibuixadas y hermosas! —lo jardiner exposava.
—Grácias —barbotegá la dóna ab pena, cansada ja de resistirse y no sabent qué dir.
—En demés, y á part d'aixó, que res hi tè que veure, ni res significa sinó la meva bona voluntat, ¿quina resposta'm dònan d'alló... d'alló altre?—
La Mercé feya un moviment de disgust, peró no responía. Lo jardiner esperava la sentencia ab la ánsia qu'es de suposar. La vehina haguè d'ésser qui trencá aquella situaciò embarassosa, indicant al postulant:
—Vosté dígali la seva intenciò, esplíqueli tot per pessas menudas, y, llavors, ella li contestará. Vostés sòn los que han d'entèndres.
—Donchs deixem dir —comensá'l Joseph per vía d'exordi.— Ja veurá. Ja sap vosté que no só fadrí, perque ja m'havia vist ab la meva dóna: ja sabrá tambè que vivíam com Joseph y María, tant, que semblava fet expressament lo dirnos ella María, y jo Joseph... Pregunte á tots los que'ns han conegut, y li dirán lo bè que vivíam; peró la pobreta (pobre no sía davant de Dèu)'s vá morir... Encara'm sembla impossible desprès del temps que ha passat; peró, res, hem de conformarnos á la voluntat del Cel, perque vá fershi tot lo que's vá saber per tráurela de la mort. Jo, potser no hauría pensat may més en casarme; peró, com vaig dir aquí mateix l'altre día, d'ensá que sò viudo, la casa y la persona'm van malament haventmho de governar mans agenas, y'm veig obligat á pendre un determini. ¿Peró ahont vas á pegar falconada pera ferho bé? pensava jo de nit y de día. Prou ne conech de dónas, que'l que sobra m'haurían volgut; peró cap ne veya que poguès convenirme, fins que un día, recordantme de vosté, vaig dir: aquesta, aquesta y no cap altra.»
Per aixó es que vinch.
—Ja li agrahesch esta prova de bon concepte... —comensava á respondre la Mercè; peró'l Joseph vá interrompre;
—Déixim dir. Si vaig darli la preferta, va ser perque entre totas las altras no n'hi há cap que s'ho mereixe tant... Ja'm vaga de saberli'ls procehiments de bondad y d'honradesa, y, á demés, totas las qualitats de vosté m'agradan, m'agradan de debó, que no es dir per dir.
—Ja li estimo, ja li estimo'l favor que'm fá; peró no pot ser lo que desitja.
—¿Cóm no pot ser? —en Rossinyol demanava tornantse roig.— ¿Quí'ns ne priva, si vosté y jo volem? ¡Ey! jo crech que'l sèu pare no hi tindrá res que dir.
—Senyor Joan, ¿qué li sembla? —preguntá al vell
la vehina.
—Jo, com ella vulga —feu lo pare.
—¿Veu, dóna? —seguía'l Joseph.— Diga que sí, que'l sèu pare ja'u vol.
—No hi fá res, no puch dirho.
—¿Per qué?
—Per mòlts motius.
—Vájals dient, dígals tots sens deixarsen cap, y
veurá com no se'n troba ni un que valga la pena. Diga, fassa'l favor.
—Primerament, sò pobre...
—¿Veu? Donchs res hi fá, perque jo ja tinch pera
vosté.
—Tinch la salut perduda.
—Per vosté ho sento; però ja se li apariará. Lo que á vosté li manca es tranquilitat y repós, y aixó'u trobará en la meva companyía.
—Ja es massa tart per millorarme; lo mèu mal no tè remey.
—Aixó es lo que no sab vosté. Potser n'hi haja; lo metje ha de dirho... ó'ls metjes (aném á dir). Y, miri, si no s'adoba del tot, s'apedassa; y visca la gallina, visca ab sa pepida, y qui día passa any empeny.
—La falta de salut no dóna alegría. Lo qui viu prop d'un malalt, no tè cap goig. Jo no vull que
ningú per mí patesca.
—Ja me'n aconsolo, si he de patir perque vosté pateix, li dich de bon cor, aixís Dèu no'm donga
un quart de vida si no es veritat; veja en quin punt li poso.
—No, no, jo no'u vull. ¡Y quina altra creu tindría ab lo pobret del pare! Vaja, no pot ser.
—¿Y qué s'ha pensat de mí, Merceneta? —saltá'l jardiner ressentit.— ¿S'ha cregut que tinch lo cor de bronzo? ¿S'ha afigurat que no tinch entranyas? Ja'u sè que'l sèu pare es vellet y mancat de salut, y tambè sè lo que'm pertoca si arribo á serli gendre. Vosté se l'estima ¿eh? Ja'u sè que se l'estima; peró si arriba l'hora de provarho, ja li jugo qui l'estimará més. Padrí, aquí tindrá un fill, jo li juro.
—Me sembla que l'home no pot dir mes —la vehina observava.
—¿Té alguna altra cosa que dir? —demaná'l pretendent.
—Mòltas, mòltas, y totas aplegadas sòn, que no puch de cap manera casarme. Sento haver de dirli; peró jo no vull que ningú sía desgraciat per causa meva.
—Aixís es com me fá desgraciat, Mercé —lo Joseph responía ab sentiment.— ¡Si jo de tot lo que m'ha dit me'n aconsolo, si tot m'está bè! ¿Qué hi há penas? Vingan penas, que quan un hom tè un bon costat que l'ajude á passarlas, es com aquell... Pitjor es haver de passarse tot sol penas y alegrías.
—Vaja, Mercé, no sías tossuda —sa germana insinuá.— Decideixte, dóna.
—Ja estich decidida, ben clar he parlat.
—¡Peró, dóna, si m'aconsolo de tot! ¡Qué mes puch dirli? Demani.
—Sòn tantas los cosas, que may acabaríam. Ja está decidit. No.
—Però, dóna, diga —perfidiejava en Rossinyol veyentse'l casament perdut— demani.
—No puch demanarli res, perque res puch oferirli sino penas y travalls, que han de ser sols pera mí, perqud Dèu me'ls envía. Suposém que lo que
vosté diu se fá, que vosté s'aconsola de tot (que fòra mòlt aconsolarse) ¿se creu vosté que jo estaría encara tranquila? ¡Ah! no, senyor. Sempre tindría present que'l mèu ben estar sería, potser, á costa del de vosté...
—No, Mercé, no. Quan faig una cosa es que ja la he ben pensada, y lo que vosté ara m'ha dit, temps há que'u tinch sabut. Per tot això no estiga, que'u admeto tot, á tot m'avinch y li asseguro que'm veurá tant satisfet de cumplirho'l primer día de matrimoni, com (¿qué li diré jo?) d'aquí cent anys.
—Es que ma felicitat no dependeix de mí sola: dependéix del pare...
—¿No li he dit ja? Pèl séu pare jo serè un bon fill.
—Peró ¿veu? ¡Si això es una angúnia eterna! Ma germana, aquesta pobre, tè un fill al hospici. ¿Cóm podría mirármel allí, al ángel de Deu, tenint jo'l menester á casa? ¡Dèu me'n guart!
—¡Aixó ray! ¿Lo vol treure? Demá mateix será al
colegi de Sant Antoni á pensió.
—¿Qué més vol? —Demaná la vehina.
—¿Qué vols més? —Afegí la germana.
—¿Enteses? ¿Oy Mercé? —Suposava'l viudo.
—No, no, —la Mercé tornava.— L'enganyaría si li diguès que sí, perquè, vaja, no podría estimarlo.—
Si una bomba haguès esclatat ab tot son estrépit en aquell pis, si hi hagués caygut un llamp, no hauría produhit en ningú l'efecte qu'experimentá'l Joseph al sentir estas páraulas. Groch, mut, parat, estiguè bona estona, mentre la germana y la vehina deyan á la Mercé cosas qu'ell no va sentir, perque li semblava no ser en aquest mòn. Per fí, alsant lo cap, ab semblan conmogut y ab tota la bona fe d'un cor senzill, suplicava:
—Bè, no m'estime; pero sia la meva muller... ¡Tambè me'n aconsolo!—
—Vaja. Mercé, que ja fòra massa voler dir que no —feya avinent la Pepa.
—No tindría perdò de Dèu si no volía á un home de tant bons sentiments —afermá la germana ab entussiasme.—
Pero la interessada seguía ferma en sa negativa per més que las altras li fessen reflexions. Cansadas ja totas tres, las duas de pregar y l'altra de ser pregada, la vehina, ab lo semblant descompost y ab alterada veu li deya:
—No li dich ja res mes, que res he de feme jo de que's deixe perdre una gran ventura; peró si un día's troba ab alguna tribulació de no tenir lo necessari per viure ó de veures sola en alguna pena, no compte pera res ab mí, ni tant sols m'ho explique, perque vosté mateixa ne tindrá la culpa.
—Ni á mi tampoch —li previnguè sa germana ab mes entussiasme encara que la Pepa.— Tu't fas lo mal, y no sols te'l fas tu, sinó que'l fas al pobre pare y al mèu fillet. Per tu mateixa y per tots haurías de ferho si tinguesses enteniment y'ns estimavas... ¡Per tu, per tu serém tots uns desgraciats!—
Las paraulas de la vehina y encara mes las de la germana, se claváren al cor de la Mercé. Ab los ulls mullats de plor y ab veu resaluda, va dirlos:
—¿Vosaltres ho voleu aixís? Aixís sía. ¡No'u faig per mí. Dèu ho sap, sino tot, tot pera vosaltres!
—Dèixem dir —comensava'l Joseph...
—Ja'u dirá un'altra estona. Fássam lo favor de no dirme res per avuy —interrompè suplicant la dóna atribulada.
—Donchs ja tornaré demá, si Dèu ho vol, y parlarém d'enllestir la cosa —responía en Joseph que de goig no cabía en pell.— Padrí, no s'espante, cor y fóra, qu'estará com un general... ¡Ah! demá quan jo vinga, hem d'anar pèl noyet, y, ja está dit, á Sant Antoni á tota pensiò.
—Dèu li pague, Dèu li donga salut —expressá la
mare agrahida.—
Pertorbat lo Joseph, que ab sa alegría y ab las mostras d'agrahiment de la que devía serli cunyada no havía saludat al anársen, torná enrera cridant:
—¡Ah! estigan bons, que no'u havía dit.—
—Tu —suplicá la Mercé á sa germana— y vostè tambè, Pepa, fássanme'l favor de deixarme sola. Talment sembla que se m'obre'l cap y necessito
repós.—
Sens dir una paraula mes, las duas surtiren, deturantse á la escala parlant de xiu-xiu. La Mercé, ficantse á sa cambra,'s deixava anar damunt del llit, exclamant:
—¡Senyor! ¡Senyor! Fins los que'm volen bé han de ferme desgraciada!—
Capítol XVIII: Lo fill y'l pare
Desde'l punt en que don Jaume doná al Quimet lo nom y l'adressa del sèu pare,'l jove prengué la resolució de dirigirshi; peró avans d'executarho, rumiá la manera de ferho que poguès esser mes accepte al autor de sos días, evitantli al mateix temps, los temors d'un compromís pera'l cas de que la lletra anès á parar á mans d'altri. Es que'l nostre expósit, mes prudent de lo que exigían sos anys y la educaciò que havía pogut rebre, no oblidava la imprevisiò en que cayguè don Jaume al escriure á la mateixa persona, tocant als mateixos assumptos, y volía evitarho alhora, decantantse per sentiment y conveniencia á estimar y respectar á son desconegut progenitor, desitjava estalviarli tota
lley de disgust. Ab esta disposiciò, va ferse treure un bon retrato de cos sencer en tamany gros d'álbum, y l'enviá ab la següent carta:
«Mòlt respectable senyor mèu: Sabent per nostre amich don Jaume, lo mòlt que á vosté dech y lo mòlt que sa bondat desitja fer pera mí, m'atrevesch á escriureli, enviantli la expressiò de mon agrahiment, qu'es sobre tot quant puga ponderarse. Dignes acceptar com á xica penyora de mos sentiments, aquest mon retrato que li envío, ja que no puch venir en persona á oferirli mos respectes.
Saber prompte que li ha sigut agradosa esta mostra de bona voluntat y poder conéixel y parlarli, sòn lo que pera ser felís necessita son afectíssim y reconegut servidor que sas mans besa
Joaquím.»
Ab la carta precehent anava l'adressa del qui la escribía; mes aquest, entretingut ab esperansas, somnis d'amor y desitgs de rescabalarsse travallant, de las pérduas que havía tingut, va veure passar un, dos, tres y quatre mesos sens rebre contesta. Torná á escriure demanant si s'havía rebut la carta, y, al veure que aixó tampoch donava resultats, perdent la paciencia, va resoldre anar en persona á trobar son pare, costès lo que costès, á fi d'aclarir semblant misteri.
Donant ordres á son travallador pera la feyna, desprès d'escriure á l'Angela y de provehir llargament á la dida pera que res li mancas, ab un farcellet de roba y ab no gayre moneda lo Quimet va empendre son viatge.
Eram ben enllá del Maig quan la terra's vesteix totas sos galas; mes l'explendent sol que lluhía, la blavor pura del cel ni las flors qu'esmaltavan la terra no existían pèl nostre jove; per ell tot era fredor y negres núvols. Ja ans de surtir de sa estimada terra y de deixar sas caras afecciones ne sentí anyoransa, y n'eixía per anar darrera una qu'ell creya ombra que tal vegada no podría assolir may; peró
se sentía tirat per aquella ombra ab una forsa irresistible, y perxó la encalsava, semblant als cavallers d'antigas llegendas, y, com ells, desitjós de rompre d'una vegada'l malhaurat encís que no'l deixava viure.
Ab semblant disposició va passarli per alt tot lo mòlt y nou que hauría pogut observar en son viatge: ni s'adoná al ser á Albacete de la impertinencia perfidiosa dels que anavan al tren pera vendre punyals y ganivets, especial industria d'aquella terra; ni va soptarlo'l contrast de l'eixorch pays de la Manxa (anomenat aixís pèls sarrahins, volent dir terra séca) ab la rica vegetació d'Andalusía; ni s'hauría adonat dels cambis de tren, ni de las paradas que se feyan á posta per menjar, á no ser un jovenet comissionista company sèu de viatge, que dirigintse al mateix punt qu'ell, l'advertía y l'instava.
Aquest jove, qu'era mòlt bellugadís y coneixedor de la vía, lo prenguè pèl sèu compte, explicantli que viatjava per una casa ab salari fixo y un tant diari, fixo tambè, pèls camins de ferro, diligencias y posadas. «Viatjant, quan puch en tercera, —afegia,— sè que no gasto de mes y sempre s'estalvía per cigarros, café y diversions.»
A la divertida xerramenta del comissionista, lo Quimet sols hi responía lo necessari, aprofitant la més petita distracciò del compay solícit per adormirse. Llavors, lo cicerone, que semblava, ab tot, esser ben educat no'l molestava; peró al donar lo Quimet senyals de deixondirs ja tornava á la seva lo nou Mercuri.
—Ara som prop de la Manxa, —li va dir,— y es cas d'anárnosen á segona. Costa un xich més, es veritat; peró la terra que travessarém es mólt freda, adhuch en lo mès que som.—
Y agafant lo paquet del altre, se'n anavan cap al despaig de billets, pera efectuar lo propost cambi.
—¿Veu, aquí, que s'está bè? —obsevava quan fòren en cotxe de segona.— Un pot seure millor en banchs encoixinats y tè caloríferos als peus, que ja veurá com li vindrá bé aprofitarlos.
—En efecte, vosté tenía rahò —feu l'expósit al cap d'una estoneta.
—¡Ja veurá quan siguém á Andalusía —anunciava
lo de las mostras— quína terra! May en sa vida ha vist tantas flors. Sobre tot allá hont aném, sembla un prodigi, vosté creurá estar somniant: per tot arreu verdor florida y aygua en abundò, ¡y unas noyas!... ¡Quínas noyas! ¡Ab uns ulls negres, grossos com lo puny, que, si no l'encisan, li diré qu'es un sant! ¡Ja veurá, ja veurá!—
No cal dir si ab sa verbositat lo comissionista preguntaría al nostre héroe l'objecte de la seva anada, com tampoch es de suposar que aquest tinguès la imprevisiò de fiarse d'un desconegut fins al extrem de revelarli... Aquí llegidors mèus, se'm ofereix un exemple de prudencia que dech imitar, ja que anem á veure al pare del Quimet, y de guardar tambè reserva. Se tracta d'humanas flaquesas altament censurables, y per amor al prohisme no he de dir qui las va cometre y he de callarmho també en favor dels quins podría haverne escándol; peró, com es precís donar algún nom á las personas, y substituhirlo per la incógnita X, punts ó bè estrélletas, no m'agrada (donchs no só matemátich, per desgracia meva, ni franch-masó, gracias á Déu), partirém la diferencia batejant al personatge, que se dirá Salvador Marí. Aixís tot marxa, y jo, després del advertiment, estich tranquil de conciencia.
Donchs, tornant á pendre'l fil d'una narraciò, lo Quimet va dir al company de viatge que anava á veure á don Salvador pera informarse de personas mòlt conegudas d'aquest y habitants en la població mateixa. Llavors lo viatjant volguè saber lo nom d'aquellas personas, desitjós de poder informarlo; peró'l fotògraf s'escusá, pretextant que no's tractava de gent de negoci ni de cap representació en lo pahís.
—A don Salvador Marí prou lo conech, —deya'l viatjant.— No perque fassa jo res ab la seva casa; peró ja li dich jo qu'es una casa de las més bonas, quasi li diré la millor, de tota la provincia. Me vaga de saberho.
—¿Y es persona respectable aquest senyor? —lo
Quimet preguntava.
—Respectabilissima —afermá'l belluguet.— Veja si'u es, que allí tothom está per ell, de manera que sempre'l voldrían dins del municipi. Ha sigut mòlts colps alcalde primer y ha fet grans milloras á la població sens deixar res de déficit; ben al contrari, diners en caixa sempre, y tothom content. Las autoritats, totas l'escoltan y'l respectan: la pobressalla,'l dú en palmas, perqu' es mòlt caritatiu. La senyora que tè, tambè es un ángel: li diuhen la mare dels pobres.—
Ab tant bons antecedents del pare, lo fill estava cada instant mes desitjòs de conéixel, y hauría volgut anarhi al saltar del tren; peró no va ser possible á causa de la hora avansada de la nit en que arribá.
Ab lo mateix jove, anaren á una fonda de bona aparensa, ahont los serviren alguna cosa lleugera y donaren á cada hú una estada pera dormir. Aixó era lo que més necessitavan, desprès de un viatge seguit de dos días.
Lo comissionista, qu' estava prou fet á semblant vida, va llevarse primer, y, creyent que l'altre's trobaría mig mort encara del trontoll, no volguè despertarlo y marxá á sos afers. Essent mes tart, lo Quimet va alsarse,'s vestí de correguda y, mentres se desdejunava, preguntá á una senyora que semblava la mestressa:
—¿Sabría dirme ahont es la casa de don Salvador Marí?
—Si, senyor, —ella va respondre en la mateixa y
millor parla castellana que'l que havía preguntat.— Es un xich lluny, y, com vosté sembla foraster diré á un criat que l'acompanye.—
Y posá á la seva disposició un aixerit garçon de las provincias Vascongadas que lo mateix servía dinars vestit de frach, com feya de ciceronne y de intérprete mastegant francés y anglés ab una serenitat que n'hi havía per morirse de riure.
Passant per carrers regular y carrerons torts y vells ab mòltas casas de finestras que recordavan la dominaciò sarrahina, veyent de passada bons edificis dels segles XVI y XVII y un passeig magnífich ab surtidors, arribaren al peu d'una casa antiga y gran, posada á quatre vents, ab espayosas finestras enreixadas quasi á peu plá y ab una bella entrada, des d'hont se veya un magnífich pati cubert de flors y tarongers y's sentia, en raig de la quietut, propia de tota la ciutat, una remor continua d'aygua cayent y escorrentse.
—¿Don Salvador Marí? —l'arribat demanava á un porter de senzilla llureya.
—Un moment —feu lo criat ab to amable, ficantse á una porta de la esquerra cap endins.
Lo Quimet estava excitat de temor y d'impaciencia. ¡Anava á veure á son Pare! ¡Perfí, anava á véurel! ¿Cóm se li presentaría? ¿Cóm li esplicaría sas pretensions? Y, sobre tot ¿son pare, cóm lo rebría?
—Ja pot entrar —lo criat indicava signantli la
mateixa porta.— Allá dins.—
Passant la primera estada qu'era senzilla y ab uns banchs de fusta arrimats á las parets, lo jove's trobá en un despaig suntuòs plé de llibres ricament enquadernats y quadros, taula y cadiras encar més richs. Un senyor alt, de semblant respectable y simpátich per sa mirada trista, vestit ab una bata de seda, li eixí al pas dientli ab veu reposada:
—¿Qué se li ofería?
—¿No'm coneix? —barbotegava'l jove en catalá y fixant en ell sa mirada hermosa ab ansia.
—No senyor, —responía torbat lo vell.
—¿No va rebre un retrato de Barcelona temps arrera?— preguntá'l Quimet, com no gosant.
—Si, —afermá son pare més torbat que'l jove.
—¿Donchs no'm coneix? ¡Só'l séu fill!
—¡Calli! —feu lo pare, tapantli la boca y privantli l'acció d'abrassarlo.— Calli, per Dèu, que aquí no podém enrahonar.
—No'm diga vosté, —insinuá'l minyó á cau de orella.— Vosté es lo mèu pare.
—Bé calla, sí... Espera. Te donaré una adressa... Y pren un carruatge... Y feste portar avuy á las duas, ahont veurás que diu lo paper... Allí'm trobarás; ¡peró no tornes! ¿sens? no tornes aquí, ¡te ho demano!—
Y, trassant ab pressa duas ratllas en un paper, las hi donava. Y, agafantlo suaument pèl bras y parlant d'una manera convulsa,'l feya eixir.
—¡D'aquí á las duas! —se repetía'l fill, soptat de aquella rebuda y trobantse al carrer hont havía surtit d'esma.— ¡D'aquí aquí á las dúas!... Bé, si, de aquí á las dúas... Ja'u veig: algú podía sentirnos, y... Sí, sí, jo he vist la seva agitació; es pare, y jo tambè tremolava al davant d'ell com ara encar tremolo... Lo tornarè á veure á las dúas.—
Ab aquestas reflexions, arribá á la fonda, y, llegint lo que deya'l paper, demaná que li portessen un carruatge pera ser á las dúas al punt indicat.
Ab lo dalé que sentía, quasi no feu mes que tastar alguna cosa de lo que serviren á n'ell y als demès hostes, ni va sentir res de la xerramenta de son company de viatge que li ponderava excelencias de tots los plats. Per fí, á dos quarts de dúas un criat li deya que tenía'l carruatge á la porta.
Sentirho, devallar la escala y pujar al cotxe fou tot hú. Com en son viatge desde Barcelona, no's doná compte dels llochs que passava, res va veure fins que'l cotxe's pará davant de un gran edifici en mig de la campanya, voltat d'immens jardí, sobreixint entre la vigorosa arbreda una vella torra testimoni vivent de la dominaciò sarrahina.
La porta del reixat era oberta, y l'impacient jove, entrá fins á ser al peu del edifici.
—¿Don Salvador Marí? —demaná á un jove camperol que va veure fora de la casa.
—Esta propietat es seva —li deya'l pagés; —peró ell no hi viu. Ha d'anar á la ciutat si vol véurel.
—Sí, —replicá'l viatger,— ja'u sé; peró ell m'ha dit que á las dúas m'esperaría aquí.
—Si li ha dit es altra cosa, ell vindrá. Entre, donchs, y pot esperarlo.—
Aixís ho feu. Tocaren las tres, desprès las quatre, desprès las cinch; y s'anava fent fosch, y'l cotxer se impacientava, y don Salvador no venía... Fou precís totnarsen á la ciutat.
¡Ab quina confusió de ideas estaría'l jove davant de lo que li passava! Tot li eran entrebanchs, res li eixia bè, y, tal vegada alguna circunstancia imprevista, alguna desgracia terrible, potser havía privat á son pare d'acudir al lloch per ell indicat. Ab tals pensaments, maná al cotxer que'l portás á casa de don Salvador, y, quan, al arribarhi al vespre, s'atrevía á demanarlo al porter, aquest li va respondre:
«Fins d'aquí uns quants días. Ha surtit á viatge, y, del cert, no sabém quan tornara.»
Capítol XIX: Investigacions
Hermosas orenetas que apaguéu vostra set á las frescas voras del Genil, anéu á portar novas á l'Angela del sèu enamorat. Diguéuli qu'ell no está embadalintse ab lo perfum dels boschs de tarongers y gessamins ni ab lo cant dels rossinyols que hi han; diguéuli que'ls ulls de totas las hermosuras d'aquella terra no han pogut encisarlo: diguéuli que no veu ja l'esplendent cel d'Andalusía; peró no li contéu la pena d'ell, no li contéu, perque ella'n rebría gran aflicció, y fentli'n saber la causa, esqueixarían lo vel, que tapa'ls ulls d'aquella ánima ignoscenta. Diguéuli nu mes qu'ell ja torna; y son cor esclatará d'alegría tal com á trench d'auba s'obran las floretas que'us embauman y us encisan, mentres apaguéu vostra set en las frescas voras del Genil.
¡Pobre Angela! Sis días passá sens tenir novas del Quimet, sis días que li aparegueren una eternitat d'angúnias: prou li deyan los ulls, qu'eran duas fonts sempre rajant, sens estroncarse, sino quan son pare la veya.
Peró'l Quimet arribá y la primera cosa que feu, va ser escríureli.
Mes ¿cóm s'arreglavan los enamorats per sa correspondencia d'ensá que don Ramon la sorprenguè? Ell prou va donar ordres terminants als de casa seva, prou va fer amenassas, per si no l'obehían; peró l'Angela no podía viure sens l'amor del Quimet, y, en Bayoneta, qu'estimava prou á la noya y ja havía posat lley al fotograf, ab tot y tenir una inteligencia mòlt xica, imaginá que'l correu fóra'l millor recurs.
Las cartas del jove, anavan ab l'adressa d'un amich del criat en nom d'aquest que las recullía y aixís mateix tirava al correu las de l'Angela. Era un recurs senzillíssim y no mòlt exposat á contratemps, com ho provava la experiencia d'alguns días.
Si'l nostre jove podía estar satisfet respecte á aquest punt, ben lluny era de trobarshi en lo tocant al motiu de sa eixida de Barcelona. Son pare, desprès de ferli concebre esperansas falagueras ab lo que parlá á don Jaume, semblá haverse refredat no contestant á las lletras que li fòren desprès enviadas. Finalment, la rebuda estranya que li feu á casa sua, la informalitat de no compareixe á la cita que va donarli per la casa de camp, absentantse de la poblaciò ¿no li deyan ben bè que res podía esperarne?
En veritat, aixó mateix considerava'l jove; peró lo desig de conseguir son ideal amoròs li dava esperit, á mes de que, havent conegut ja á son pare, comensava d'estimarlo, y en forsa d'aqueix mateix sentiment, volía veure en l'autor de sos días un ésser plé de bondat y de cap manera un monstre.
Perço's deya, fentse ell mateix lo pró y'l contra:
«Me va rebre depressa, sens escoltarme, com podría sols ferho ab l'home mes baix y mes vil! ¡Y per tráurem de sa presencia, me feu anar lluny á esperarlo...! ¡Y desprès, en lloch de cumplir, com devía, com deuría haver fet un home com cal, anársen, per mes befa...! ¡Aixó es indigne, aixó no tè excusa de cap manera! Aixó es per fer perdre la calma fins á un sant.
No, no —tornava al cap d'una estona— aixó en ell no es possible, no lliga ab la formalitat y las virtuts que tothom li regoneix, ni ab la noblesa de sa fesomía... No, no, ell no pot haver volgut humiliarme, ell no pot ésser capás de divertirse ab lo mèu sufriment; tant es aixís, que quan me parlava, no podía amagar ab la expressiò la tendresa que sentía... La meva apariciò, soptantlo, vá ferlo espantar de sa culpa; y aixó tot ho explica. ¡Dèu vulla darli serenitat pera reparar lo mal que m'ha fet sens volerho!
Peró jo no dech abandonar la empresa comensada, jo la dech seguir á tota costa. ¿Qué faré...? La mare... ¡Ay! potser si podía saber quí es la mare... ¡Pobre mare! si ja no es morta, sepultada en un convent, ¿qué podrá ferme? ¡Peró, monja y tot, si es viva, jo la vull coneixe! de totas maneras, vull conéixela, ¡si encara es viva!»
Resolt á conseguir son fí á tota costa, vá escriure á don Jaume demanantli pèl nom de sa mare. Tement que al advocat li vinguessen escrúpols, li deya que'l negarse i compláurel, no podía servir mes que de ferli perdre algun temps pera trobarho y de obligarlo, tal vegada, á renovellar la memoria de greus y vellas sospitas potser oblidadas ja. Finía ponderantli la necessitat que'l duya á molestarlo y ab protestas d'agrahiment pèls favors rebuts de dit senyor.
De lo succehit ab son pare, res volguè dirli. Passats quatre días, tinguè resposta. Don Jaume's manifestava un xich ressentit de las exigencias del jove, que l'havían posat en lo cas, deya, de ferlo ser indiscret «Per acabar d'una vegada esta qüestiò, pera mí enujosa —afegía— li dirè'l nom que vosté desitja saber, pregantli que d'aquesta hora en avant, no'm parle de semblants assumptos. En qualsevol altra cosa, estich disposat á servirlo, etz.»
Y posava'l desitjat nom al cap d'avall de sa carta, plena de gargots. Se coneixía per l'escrit, que al pobre home tot alló li dava mólta pena.
Peró'l Quimet tenía ja lo que necessitava pera fer sas averiguacions, y, sens perdre temps, volguè comensarlas. Aná, donchs, á veure á un capellá conegut sèu, demanantli cóm podría ferho per parlar a una monja, á fí d'enterarse d'un assumpto que á n'ell mòlt l'interessava; y, desprès que'l jove li haguè dit lo convent hont la monja era,'l sacerdot, que s'esqueya a ser conegut del que las monjas tenían, li doná per escrit una recomanació.
Aquell mateix día,'l Quimet hi anava. Lo convent era fóra de la vella ciutat, peró en lo mateix terme d'ella, y camps á través vá arrivarhi. Lo capellá, al veure la lletra de son amich, vá acompanyarlo: estirá la campana del torn. y desprès de la salutació angélica «Ave María, sens pecat fou concebuda,» que comensa'l sacerdot y acaba la tornera, aquest recomaná á ésta la pretensiò del jove: y se'n aná. Al cap d'un xich, lo Quimet, guiat per la compradora,'s ficava á una porta de la esquerra per hont un llarch passadís conduhía al parlador.
Per iguals motius als exposats altra vegada,'ns trobarém en lo cas de disfressar lo nom que demanava'l jove. Anem seguint.
Posat ell davant d'una reixa, al travès de la que una forma humana's distingía entre la espessor dels erros, una veu li preguntá qué volía.
—Desitjo de la seva bondat saber si en esta clausura viu una senyora que'n lo mòn s'anomenava María Puig.
—Avuy per avuy, no hi há cap germana que haja dut aquest nom —afermá la monja, desprès dc reflexionarho.
—Donchs hi ha sigut —sostinguè'l jove.— Hi entrá vint y tres anys arrera.
—¡Ah! potser sí, peró ara no hi es —torná la monja—Deguè morir.
—Ho sentiría mòlt —lo Quimet expressava.— Jo venía pera saber ahont hi ha sa familia. Se tracta d'un assumpto de gran interés.
—No sè que dirli —feu la religiosa.
—¿No deguè portar lo baptisme quan aquí va entrar? ¿No podría trobarse? ¿O bè la inscripciò de sa entrada? —lo Quimet insistía.
—Això sí —otorgá la monja.
—Donchs si poguessen ferma'l favor de dirme solzament si es que morís y'l lloch hont va neixe, los ho agrahiría mòlt. Farían una obra de caritat. Convè en gran manera saberho.
—Esperes un xich, y ho veurém —ella oferí.—
La monja's ficava á dintre, y'l Quimet restava davant d'aquells ferros ab l'ánsia que's de suposar. ¡Qué llarga, vá semblarli aquella estona! Per fi la religiosa apareguè altre colp ab un paper á la má.
—Tinga —va dirli.— Aquí hi há lo que demana. Ella may va ser professa; ans d'acabar lo noviciat, va eixir del convent.
—¡Dèu los ho pague —exclamá'l jove, veyent un nou raig d'esperansa, agafant lo benhaurat paper y allargant á la monja una moneda grossa de plata.
—Tinga esta xica almoyna per llumenar lo Santíssim Sagrament, en acciò de gracias per lo que he trobat y á fí de que'm llumene sempre.
—Amen. Déu li pague —responguè la monja.—
Capítol XX: Parentela
En la fotografía del Quimet, se treballava, peró no tant com era menester, per quant ell, entre la malaltía de son pare adoptiu, la mitja malaltía d'ell que va seguirsen, lo viatje que acabava de fer y'ls mòlts días que entre mig de tants mesos va passar abstret de tot lo que no fos sas ideas dominants (l'amor y'l regoneixement de sos pares), li havían anat endarrerint las feynas, ja per mancarhi la sua direcciò, ja per no haverhi lo que ell hauría pogut ajuntarhi. Lo mateix fadrí, que s'ho mirava ab interés, sovint se'n planyía y arribá á dirli: «Jo ja no sè com excusarme ab los parroquians. Demanan la feyna, y may s'acaba: volen véurel á vosté y may lo troban: vènen entre mig passavolants á retratarse, fem los clixès desseguida, peró'ls retratos se fan esperar... No, no, si no mira de que aixó s'arregle, acabará per no tenir res que fer.»
Estas reflexions, de lo que á n'ell ja á estonas lo preocupava, lo mogueren á pendre un altre operador á las ordres inmediatas del que ja tenía, y escrivint al un y visitant al altre dels que li tenían encárrechs fets, procurá calmarlos pera que s'esperessen un xich, prometent aténdrels abiat. Aixís se disposá á anar al poble de la provincia de Lleyda hont va neixe sa mare, á veure sí la trobaría.
Al saberho l'Agnés, que estava al corrent de tot per ser la única persona ab qul'l jove's descansava, volguè persuadirlo á no fer cap mes pas. ¿Qué'n treus? —li deya.— Ja has vist lo que t'ha passat ab ton pare; no cal sino que ara tornes á anar d'Herodes á Pilat, gastant diners, prenent disgusts, y que entre tant, las rosas Tajan de mala manera.»
Aixó fou com no dirli res. Prenguè bitllet en lo camí de ferro, y, á la tarda cap al tart, se trobava petjant lo solitari carrer major de la ciutat de Cervera.
Lo terme de son viatje no era pas allí; encar hi havía més de dúas horas fins al poble hont volía anar. Perçó y per no coneixe'l pahís, demanava á un passavolant que li diguès cóm podría trobar un carruatje pera ferli dur. Aquell home li doná rahó de qui tenía una tartana per llogar, lo Quimet aná á trobarlo, fèren preu, y dins d'aquella caixa mig malmesa, dúas horas desprès, se trobava en un poble
xich y de mala mort.
Pensant las dificultats que podían oferírseli, ell duya un plau concebut per contrarrestarlas. Consistía en donarse ayres d'home rich, y si convinguès, temptar als que preguntès, sl's mostravan reservats, per la cobdicia. A tal objecte, vestí sa roba millor, posá en son rellotje una pretenciosa cadena de plaquè, orná un dels sèus dits ab un anell ab diamant fals, y entrá ab gran prosopopeya á la única posada que'n lo poble hi havía, un hostal al peu de la carretera, concorregut, per un seguit, no mes d'homes de xurriaca.
—¿Podría passar la nit aquí? —va dir al hostaler, que eixía á rèbrel— Voldría bon llit y bona estada, lo millor que tinguesseu.
—Se li dará lo millor que tenim, encara que potser no tant bó com vosté voldría; pero's fará lo que's puga per acontentarlo... Aquí, per lo que passa, no hi há grans conveniencias, vosté ja'u veu —l'hostaler prevenía mig confós.—
Preguntantli si volia sopar, demanava'l jove lo que hi havía, y, conseqüent en son paper de personatje, arrufava'l nas á cada plat que li anomenavan, tinent per disposar que li cuynassen d'una manera especial y li traguessen de tot lo millor que tenía la casa.
No feu mes que tastar un xich de cada cosa com qui ja de res fa cas, y, mentres la hostalera suava d'angunia endressantli y guarnintli sa propia cambra ab tot lo bó y millor de roba y mobles, ell, sopant en taula á part ab l'hostaler, li demanava:
—¿Sabéu si en aquest poble hi há algú que's diga Puig?
—¿Puig? ¿Puig? —rumiava l'hostaler.— No'n sè cap. Potser hi sía; peró com açí, qui mes qui menys, á cada hu li diuhen un motiu ó sobrenom...
—Sía home, sía dóna, algú hi há aquí que's diu Puig, no'n tinch cap dupte, y expressament vinch á véurel per cosas de gran interés. ¿No podrían vos mirarme aquest subjecte sl's troba?
—Mirarho, prou; tot será trobarho... Es á dir, preguntant, preguntant, ¡que Mare de Dèu será que
no's trobe?
—Sí, mireuho bè, y pel temps que aixó 'us fassa perdre, teniu —va dirll'l Quimet,posantli dúas pessetas á la má.— Sobre tot, no paréu fins á trobarlo, y si ha de darse alguna cosa mes, diguéuho.
—Gracias. Ho mirarè, ho mirarè —l'hostaler prometía, embutxacantse las monedas.
—Senyor, quan sía servit, ja té la cambra disposta, —vá interrompre, eixint, la hostalera.
—Donchs ara mateix, que'm trobo afadigat, —deya alsantse'l personatge.—
L'hostaler encenía una candela de séu cn lo flam del llum y li acompanyá. Pujant una escala ab barana de fusta arribavan al dormitori.
—Tinga mòlt bona nit y descanse de gust. Si se li ofereix alguna cosa, cride, que ja'l sentirem —prevenía'l de la casa.
—Bè, aixís se fará si convè. Sobre tot, no'us descuydéu de fer demá ben aviat lo mèu encárrech.
—No'n dorme ab cap mal són. Tinga mòlt bona nit.
—Bona nit. —
Quan lo Quimet haguè tancat en clau la porta, á pesar del seguit d'ldeas que'l dominavan, no poguè menys de riures considerant lo qu'es, en sa majoría, la humanitat, retratada en lo servilisme que's pintava en los cumpliments extremats y fins ridícols dels dos vells hostalers, que, si haguessen gosat, fins haurían servit al hoste de genollons. D'aixó mateix la cambra'n dava testimoni. Era una sala ab arcova: aquesta, que ornavan cortinas d'lndiana, contenía un llit de capselera de la vellura ab cobertor de ruans vermells; á la sala, sis cadiras pintadas, una calaixera antiga en l'altre pany de paret ab una petita imatge de sant indefinible y gerros trencats de guix, y al bell mig d'aquell ámbit, una cadira de brassos al davant d'una taula, coberta d'lgual roba que las cortinas, ab tinter y ploma y una gran llumenera ab quatre brochs encesos.
«Al menys s'han cregut que só un príncep, —lo Quimet se deya despullantse.— ¡Vetaquí lo qu'es lo món! Tot se sacrifica á la aparensa y al egoisme.» Y cansat cóm estava, aviat s'adormí.
L'endemá á las set se despertá, y va vestirse. Encara no estava ben llest quan la hostalera, trucantli la porta, li duya cerimoniosament xocolata, y no havía ben acabat de péndrela, quan l'hostaler s'hi presentava llevántseli la gorra y desfentse en cumpliments.
—He rodat lo poble —li deya— y he trobat sols una casa que tinguès aquest nom. A fóra tinch al home, qu'entrará si vosté dóna llicencia.
—Qu'entre —ordenava'l Quimet.—
—Pujéu. Mala sórt, —l'hostaler cridava. Y dirigintse al senyor afegía:— Li diuhen Mala sórt, peró ell se diu Jorba.
—¿Jorba? ¿Jorba...? Bé, veurém. Deixeunos á tots dos sols —maná l'lmprovisat personatge.—
L'hostaler marxá al mateix temps qu'entrava un home d'uns cinquanta anys y regular estatura, vestit com solen los pagesos d'aquella terra. Lo Quimet l'lnterrogava aixís:
—¿Es Puig lo vostre nom de casa?
—No, senyor.
—¿Donchs que m'ha dit l'hostaler? Jo li he demanat alguna persona que's diguès Puig Si no vos ne diheu, es inútil gastar mes paraulas.
—Oh, veurá, veurá, —lo pagés advertía.— Si no m'ho dich jo, s'ho diu la meva dóna.
—Aixís ja es diferent. Tal vegada pugám entèndrens. Diguéume la veritat en tot lo que'us pregunte, sens amagar la cosa mes xica. Lo que vaig á preguntarvos es de gran interés, y'l no dirme la veritat podría doldreus.—
Al sentir la paraula interés ben recalcada, lo preguntat va animarse. Segurament lo jove li havía tocat la corda sensible.
—Seyéu —continuá, repapantse en la cadira de brassos,— y diguéume: ¿en la familia de la vostra muller hi ha, ó hi ha hagut, alguna dóna que, per desgracias que solen veures mòlt sovint, poguès dirse mare avans de temps?—
Lo pagés feya un accionat com de sorpresa.
—¿Sabéu res d'aixó? —lo Quimet tomava.
—No... no'n sè res, —barbotegá, com si no gosès dirho, en Mala sórt.
—Donchs me sap greu no haurè fet res venint aquí. Y es ben sensible lo que per no saberho s'ha de perdre... ¡Tant interés que hi há! —
La paraula interés dita ab intenció semblava fer somoure vivament al terrassá. Lo jove observantho:
—Sl'u sabéu, diguéuho, —pregáli.— Vós ho sabéu y no voléu dirho. —afermava resoludament al véureli la indecisiò.
—No, no, no. jo no sè res, —rectificava depressa'l camperol, com volent espolsarse una responsabilitat.— Y, encara qu'en esta cosa no m'hi vaja, ni m'hi vinga, ¿qu' es aquest interés que vosté diu?
—¡Ah! Si á vós no's toca, no teníu pas de saberho.
—No'u dich pera mí; sino que podria mòlt ben ser trobar algú que'u sápia, y llavors... ¿M'enten?
—Sí, peró fòra en va que desprès ho sabesseu.
Jo avuy marxo, y tant de perdut un colp jo sía fóra... Tant se val; sl's pert que's perde.
—Esperes una hora no mes pera que jo paga enrahonar ab certa persona que tal volta ho sápia. No's moga ¿sent? que jo vindré á durli la resposta, —proposá en Jorba, suant d'angunia.
—Donchs vós espero —prometé'l jove;— peró no triguéu ¿sentiu?
—Vinch desseguida —feya en Mala-sórt, baixant la escala.—
«Ja't tinch, —va dirse'l Quimet, esperant que la
cobdícia fes cantar á n'aquell home.— Ella ho sap
tot y tot li farè dir.»
Poch desprès, l'home tornava ab una dóna del sèu temps vestida de negre, endressada y bonicoya que semblava anar allí contra sa voluntat.
—Vejas que pregunta'l senyor. Dígasli si saps alguna cosa, —l'home li pregava.
—No sè res, pobre de mí, jo no sè res, —ella defugía.
—Donchs aixís estém com avans, —feu lo Quimet, ab cert ayre com d'lndiferencia.
—Vaja, digas lo que sápias. Si tu no'u saps ¿ho
sabré més jo? —en Jorba insistia.
—Jo no sè res, —perfidiejava la dóna. ¿Per qué has hagut de ferme venir?
—Es cosa d'interés ¿ho sents? y l'interés no s'ha de deixar perdre, —advertia'l home.— Vaja, créu al téu marit, y esplica lo que sápias.
—No sè res, no sè res, —torná la dóna.— No'm pregunte res.—
En Mala-sórt comensava á perdre la paciencia vejent aquell interés fugirli.
—Donchs deixem esta qüestiò, —proposá'l jove, emaginant una estratagema. —¿Se diu Puig, vosté?
—Sí, senyor, Rita Puig, pera servirlo; es á dir, Puig de nom de soltera. —vosté tè una germana que's diu María. ¿No es veritat?
—Sí, senyor.
—Donchs aquella es la mare per qui jo demanava, —afegia'l Quimet resoludament ab ayre de triomf.— Tant es que'u negue com que no'u negue.
—Vaja ¿Veus? Lo senyor ho ha endevinat, —deya á sa muller l'espós donant la última empenta.— No
podéra negarli.
—Pero ¿cóm pot ser que'u haja sabut? —se demaná la dóna aixugantse algunas llágrimas ab lo devantal.
—Y diga: ¿Es mòlt aquell interés que deya? —volguè saber l'home desseguida.
—L'interés es lo que ha tingut lo fill de la cunyada vostra en trobar á sa mare. —lo Quimet li responía deixantlo mut y fret, mentres sa dóna plorava.
—Aixó no es lo que vosté deya, —reclamá'l pagés quasi tambè plorant.— vosté ha volgut enganyarnos.
—Jo no'us he enganyat, sino, diguéu: ¿que'us he promés? ¿Vòs he promés alguna cosa, per ventura?
—li feya avinent lo jove.
—Sí, senyor. Vosté ha dit que si no li descobríam lo que ara ja sap, se perdría no sè qué, rom si diguessem una gran hisenda, anem á dir. ¿Es aixó ó no es aixó? —lo coquí sostenía.
—Res d'aixó es, res d'aixó he dit; ara si vòs vos
ho havéu cregut, es altra cosa, —lo fotograf aclaría.
—¡Qué tè d'esplicarme á mi! De lladrar tè d'enseynarme, perque no sò gos; ¡que d'aixó ray! Ne tinch tant como lo primer home que's presente.—
Y al dir aixó, l'avar se signava la estreta frontera que Dèu va darli.
—A major abundament, —seguí pujant de to,— vosté ha dit que hi havia mòlts interessos. Veja que vol dir esta paraula.
—Interés he dit, no interessos, —rectificá son interlocutor,— que no vol dir tot lo mateix.
—Dèixaho corre, —intervingué la Rita, tement que d'allò no se'n seguís algun mal y aixugantse encara'ls ulls.—
A n'en Mala-sórt, de rábia, li anavan y li venían tots los colors á la cara. Lo Quimet, volent dar fí á
la disputa, sens deixar lo to de superioritat que havía pres, deya:
—Acabém. Si vòs vos haveu enganyat, jo no'n tinch la culpa; la teniu vòs mateix per no sospesar las mevas paraulas. Vos he parlat d'interés, sens
expressarvos si era interés vostre ó d'altri; jo no he dit cap mentida, perqué'l fill de la María Puig s'interessa mòlt per coneixe á sa mare; peró, á servos franch, he fet per manera que á n'açò poguès donarshi mes d'un sentit, y vòs hi havéu caygut de pla. Altrement, per la boca vostra no hauría sabut res de lo que tant convenía. Sento mòlt que'us enfadéu, y'us dòno las gracias per la molestia.
—¿Veus lo ser tant bocabadat á qué porta? Pensant, no mes, en guanyar, ja perts l'oremus, y aixó t'ha fet ser bocamoll. Ara, aném á risch de que tothom sapia lo que no sabía; y se te'n podrán dar las gracias á tu, —la muller observava.
—No'm vingas tu encara ab prédicas á ferme perdre'l judici, —replicá ab ira'l pagés.— No'm dongas la culpa, dónala al dimoni d'aquest senyor que'ns ha vingut á rompre'ls intents.
—Tothom cerca lo que necessita, y la necessitat no tè lley. No s'amohinéu perque, si jo he sabut lo que vosaltres amagavau, cap escándol ne resultará, jo'us ho prometo, y hauréu fet un bè que'l fill de la María, lo vostre nebot vos agrahirá mentres visca.
—¿Donchs es viu aquell noy encara? ¿Y cóm ha pogut ell saber que sa mare's deya María Puig? ¿Donchs es viu? —volía sebre la Rita, espurnantli encara'ls ulls.
—Ell viu; ara, cóm ho ha fet per saber lo nom de sa mare, fòra llarch de contar. ¿Oy que us agradaría veurel y dirli lo que á mí m'heu dit? Si voléu conéixel, jo puch portárvoslo, —lo Quimet ofería.
—¡Ay! ¡tant de bo! Sí que m'agradaría véurel, —expressa la Rita.
—¿Y á vós? —preguntá'l jove al marit.
—Psé. —No'm desagradaría. Ja déu ser grandot, —en Mala-sórt barboteja, no ben amansit encara.
—Donchs aquí'l teniu, miréume, jo só'l vostre nebot. ¿Sospitaréu encara de mí, tía? ¿Me tindréu mala voluntat vòs, oncle? —expressá'l Quimet.
—¡Ay, dimontri! Quí havía de dirho, —sa tía exclamá alegrement sorpresa y agafantlo pèl bras.—
Ara sí qu'estich contenta. Sabent qu'ets tu, ja no'm dol d'haverho descobert; no'm dol.
—¿De veras? —preguntá son oncle ab desconfiansa.— ¿No hi há aquí cap engany?
—Es tant cert, com lo mèu pare's diu Salvador Marí, com jo vaig neixe á Granollers y só batejat á Santa Eularia, —relatava l'expósit.
—Oy qu'es ben cert. —corroborá la tía.
—¿Teniu cap dupte? —volguè sebre de son oncle'l nebot.
—Ara sí que'u crech, —ell afermava.
—Has de venirten á casa, —la Rita deya al jove.
—Desseguida has de venir.
—Potser l'oncle no'u vulla, —lo Quimet advertí ab malicia.
—¿Quí'u diu? —en Mala-sórt deya bastant aconsolat y un xich cofoy de son parentiu ab semblant personatge.— Anèm a casa desseguida.—
Desprès qu'éll hagué ben pagat l'hostal, se'l ne dugueren quasi en triomf. A son pas eixían á mirar al foraster dónas y criaturas y fugían las gallinas y'ls ánechs que, lliures de tota urbana policía, se trobavan passejant.
Al ser á la caseta y desprès que hagueren los oncles parlat llargament ab lo nebot, volent retenirlo, aquest los deya:
—No puch, avuy sens falta necessito ser á Barcelona, y no sè á quina hora'l tren passa per Cervera; he d'anarmen sens perdre temps. Però avans, diguéume ahont es la mare, cóm está, si puch anarhi obertament sens por de comprométrela; en fi tot lo que puga servir per presentarmhi.
—Si he de dirte la veritat, no'u sè de fixo, perque anys ha que no'ns havém vist ab ella ni ab una altra germana... Han passat certas cosas que... —li respongué sa tía.
—Net y clar, —afegí l'oncle.— Tota la tirria vè de quan tú vares neixe; de manera qu'en tants anys, no mes hem sabut qu'era mort lo sogre, y encara perque un del poble que va anar á Barcelona y s'ensopegá a veure á la altra germana, que hi serveix en una casa de senyors, va dírnosho. Ni la una ni la altra n'han basquejat, com si no tinguessen germana ni ningú.
—¿Es dir, donchs, que res sabéu? ¿que no podéu darme un camí? —demanava'l jove ab angunia.
—Pot ser que no, —la Rita apuntava.
—Sí, dóna, —replicá son marit.
—¿Peró cóm? —tornava ella.
—Ja veurás, —éll feu saber al nebot.— Te'n vas al carrer del Hospital y, quan ets allá á la casa de las comédias, pregunta pèl doctor Casas, que tothom te'n sabrá dar rahò. Allí serveix l'altra cunyada, que's diu Tecla, y ella't dirá ta mare ahont es y cóm s'enginya, perque totas duas són carn y ungla. Jo no sè si són á la mateixa casa... En fi, la Tecla t'ho dirá, que nosaltres may hem pogut saberho.
Ja'u tens entés... Sobre tot recórdat del nom de Tecla. ¿Te'n recordarás? Si no, apúntatho en un paper.—
Lo jove'u feu aixís, y desficiòs per anársen, temía que'l tren li escapás. Son oncle no volguè deixarlo fins á Cervera y l'hi acompanyá fentlo pujar á cavall de la mula.
Capítol XXI: La tía Tecla
Bè podríam dar una relaciò de la conversa que tingueren nostres dos personatges mentres feyan lo camí que del poble dú á Cervera, anant lo jove á cavall de la mula y servintli l'oncle de mosso de peu: bè fòra curiòs de relatar com lo vell tractá de saber l'estat de fortuna del parent nou y la manera enginyosa com aquest li anava responent sens compláurel: bè faría riure si contéssem per pessas menudas quan al tornar en Mala-sórt al poble, contrariat per la recordansa d'aquell interés convertit en bombollas de sabò, li eixía al pas l'hostaler dantli la enhorabona per l'encontre del parent rich y fentli brometas qu'encara'l posavan mes de mal humor; bè podría ferse una página d'art, si, parlant de Cervera, nos deturèssem á descriure sa gótica església parroquial, la casa de la ciutat ab las figuras típicas que sostenen son balcò; y si en la grandiosa, y avuy deserta, universitat entravam, mòlt per fantasiejar trobaríam en lo qu'ella era y mòlt podríam tambè filosofar mirant lo que avuy es, trayentne consideracion morals y patrióticas de gran ensenyansa; peró no estém per açó, aném depressa, hem de marxar en camí de ferro, y ja se sap que aquest no espera á ningú. Anémnosen, donchs, ab lo Quimet á Barcelona, y, al serhi, fiquémnos en l'ómnibus que'l portará fins á la Rambla. Vejám ahont lo nostre héroe s'encamina.
No era difícil suposarho. Al carrer del Hospital va dirigirse. Eram al vespre, y llavors lo carrer bull d'animaciò, entre la gent, los tran vías y demès carruatges que van y vènen. Al davant del Teatre Catalá, hont viu la genial musa de nostre ben aymat Frederich Soler, alguns curiosos s'enteravan del espectacle del día y altra gent se disposava á entrarhi. Lo Quimet no's deturava fins mes avall y á la má mateixa, preguntant en una botiga ahont vivía'l doctor Casas. Era á dúas portas mes amunt que devía anar, com va ferho aixís que li digueren.
Pujá una escala senzilla y gran, y deturantse en lo primer pis, estirava lo cordó de la campana.
—¿Quí hi ha? —feya la veu de una dóna per detrás d'una reixa que al costat de la porta hi havía.
—Un servidor de vosté, —va respondre'l jove.— ¿Viu aquí'l doctor Casas?
—Sí, señor, aquí viu. ¿Qué se li ofereix?
—¿No tè una minyona que's diu Tecla?
—Es una servidora.
—¡Ah! ¿es vosté? M'alegro moltíssim de conéixela. ¿No tè una germana que's diu María?
—¿María? Sí, senyor.
—Donchs veurá. Tindría de parlar ab vosté; sl'm feya l'obsequi...
—Haurá d'esser d'aquí estant. Tinch los senyors fóra de casa y no puch obrir la porta á ningú enterament.
—Donchs si m permet, m'acostaré á la reixa per dirli. Lo que açí'm dú es una mica delicat.
—Ja pot acostarse. Diga.—
Lo Quimet va acostarse.
—La sèva germana ¿ahont viu? —seguí mòlt de baix en baix.
—Ara no s'está á Barcelona.
—¿Es mòlt lluny?
—No gayre. Peró ja no travalla per altri, fa mòlt temps... Y ¿cóm ho sap vosté que's diu María?
—¿Qué tè d'estrany? Com sè que vosté's diu Tecla, com á mí'm coneixen per Joaquim, com tothom es conegut pèl nom que varen posarli.
—¡A! sí, es veritat, mes com són tant pochs los que sápian que's diu María, perçó m'estranya. Tothom, fins jo mateixa, no li diu lo sèu nom veritable... Res, cosas de las familias, quan se voldría que una criatura haguès dut tal ó qual nom, ó segons com açó s'agafa. ¿Quants ne veyém que, de menuts, comensan á dirlos noy ó noya y arriban á cáurels las dents de vellesa qu'encara són la noya o'l noy?
—Bè sí, tant se val que li digan com que no li digan; lo fet es qu'ella se'n diu. Peró'l cas es que'u sé, y se'n estranyará mes quan sapia que jo may l'he vista. ¡Per ma desgracia, no l'he vista ni coneguda may!
—¿Per desgracia diu? No sé quina desgracia pot haverhi en aixó.
—¿No es desgracia prou grossa per un fill no coneixe als sèus pares?
—¡Fugi! ¡fugi! ¡Vaja en nom de Dèu! —cridá llavors la Tecla espantada.— ¡Vaja á enganyar á la mort! Ja he fet bè de no obrirle la porta... ¡Fill de ma germana, que no tè familia! ¡Quins papers mes bruts dú aquest home! Mestre, per buscar la perduda s'ha d'estudiar mes la llissò.
—¡No cride dóna, no cride, no cride per amor de Déu!
—¿Que no cride? Vájassen d'a quí, ó sino fins los que's passejan per la Rambla'm sentirán.
—No s'esvalote, escoltem, que cap por tè de tenir... ¿No véu qu'entre vosté y jo hi há la reixa, dóna? ¡Só fill de sa germana y d'en Salvador! Tinch vint y tres anys. ¿No's recorda de vint y tres anys arrera?
—Sí, sí que me'n recordo, sí... Peró no, no, aixó es un engany, no pot ser. Vájassen torno á dirli —
feya la dóna ab nou sobressalt.
—Donch si no vol escoltarme, farè que'ls séus
senyors ni escolten. Aquí'ls espero que vingan,
que no ha de tenir por de ningú qui no porta mals
intents. Davant d'ells vosté haurá de escoltarme.
—No'u fassa, no'u fassa, qu'ells no saben res, y per tot lo del mòn jo no voldría que s'enteressen de certas cosas —pregá la Tecla.— Si es veritat lo que diu y si vol saber ahont es ma germana, espérem demá á dos quarts de vuyt á la plassa de Sant Agustí quan anirè á comprar y llavors li dirè tot; ¡peró ara vájassen, vájassen, que ningú puga entendre d'açó la mes mínima cosa!—
De baix en baix la Tecla anava dient estas páraulas en to de súplica, y'l jove, conformantshi,'s retirava.
A dos quarts de vuyt del endemá tots dos comparegueren á la cita. Ella, que tindría ja uns cinquanta anys, era prima y de regular alsaria, vestía sens cap mena de pretensiò roba negre y humil en bon estat.
—Ja veu si fujo —li deya'l Quimet escometentla.— Si tanta por li fan los parents que la volen coneixe, no sè com déu poder viure ab tants desconeguts que deurán venir á trucar la porta d'un cap de día al altre. Rebim com á nebot y esplíquem com he de ferho per coneixe á la mare.
—Si vosté... —comensá la dóna.
—Si tu... —esmenava'l Quimet. —Als nebots, se'ls diu tu.
—¡Vaja, si tu sabesses la nit que m'has fet passar!... No pots afigurártela. No he pogut pas aclucar los ulls... Jo no sè sl'u crega ó no'u crega lo que vares dirme ahí al vespre.
—Jo li demostraré sempre que vulla.
—¿Cóm?
—Ab lo batísme, lo testimoni dels padrins y de un senyor de Granollers, anomenat don Jaume y ab la meva fesomía que aquest senyor diu que no pot
ser mes semblant á la del pare —sostenía el Quimet.
—Sò fill de Salvador Mari y de María Puig, vaig náixer a Granollers, sò batejat i santa Eularia y tinch dúas tías, que son vosté y un'altra que's diu Rita.
—Ahont ets batejat, no'u sé, ni qui sòn los teus padrins; peró si sé qui era'l don Jaume y qu'ell va portar la cosa. Tot lo demés també es veritat. T'hi semblas bona cosa á n' Salvador —convenía la
Tecla.— Peró, fill, has vingut en mala ocasió: ta
mare ja's casada, y ¡quin trastorn li dònas! No cal sinó que'l sèu home arribe á saberho y que hi haja un daltibaix entre marit y muller!... Perqu'ell no podrá pahirla una cosa aixís, desengányat... ¿Y si se'n va d'ella? ¿Y, si, encara que no's dividescan, viuhen malament?... De totas maneras, ella, la pobre, será la mes de planye. Tu ja 'u pots veure.
—No'u será —prometía'l Quimet ab fermesa,
encar que afligit al saber l'estat de sa mare, —no'u será perqué ningú mes que nosaltres ha de saber que jo li sía fill; peró vull conéixela, vull abrassarla, vull sentir com me dòna'l nom dolç que no he pugut escoltar may de sos llabis.
—¡Bè podías haver vingut en altre temps! —la Tecla exclamava.— Haurías sigut lo consol d'aquella infelissa que sempre, sempre ha pensat en tu. A la viva forsa hagueren de tráuret d'ella... ¡Y que va plorarte! ¡y que va plorarte, Dèu mèu! Jo no sè com no s'ha tornat boja, perque á horas d'ara, estigas cert de que no li ha passat la fal·lera.
—¡Pobre mare! Ja'u sè que no va deixarme, ja'u sé; perçó vull véurela, perçó vull dirli que no'm plore mes, perçó vull que puga escoltar lo termoni d'amor y respecte de son fill y que'l séu cor apesarat s'omple d'alegría —protestá'l Quimet.
—¡Oh! ¡Si que'n tindrá la pobre al saberho, y que será ben grossa! Fins me temo'l dirli, tinch por de ferli mal, estant com está tant delicada.
—¡Pobre mare! ¿No tè salut? —preguntá'l jove ab interés.
—No gasta gens d'alegría, per mes que, d'ensá qu'es casada está á ¿cor, què vols? ¿cor, qué desitjas? S'ofega mòlt sovint; los metjes diuhen que pateix del cor, y jo vull pensarme que'u encertan.
—Donchs acompányemhi, si pot ser, avuy mateix. Crech que'l veurem li tornará la salut.
—¡Oh! espèrat, espérat. Jo no puch disposar de mí á qualsevol hora, perquè tinch qul'm mana, y ¿qué't pensas que no hi ha mes que presentarte allá y dirli: «aquí tens al tèu fill?». Aixó fòra no tenir judici. ¿Qué't pensas que vull matarla ab un colp tant soptat? No, no. Jo la veurè aixís que puga, y, si la trobo sola, li anirè entaulant de mica en mica.
Tu, vindrás á casa d'aquí á dos ó tres días, y't diré lo que hi haja. Peró tinch por de donarli una sotragada forta y'm temo de que'l presentarte tu, un día ó altre no porte'l mal viure á casa d'ella.
—Estiga descansada, sè tenir prudencia, y per amor de la mare farè qualsevol cosa, sens móurem de las ordres que'm dongan vostés.—
—Donchs d'aquí á tres días vina, y't diré lo que ha de ferse.
Aixís convinguts, se varen deixar.
Capítol XXII: ¡Angela!
En lo cor del nostre héroe havía mort una esperansa: no essent sa mare lliure, haventse casat, no era fácil traure d'ella'l nom que ell desitjava; mes á la esperansa havía fet lloch un sentiment nobilíssim, lo sentiment d'amor filial despossehit de tot interés, pur, tendre y sens mácula alguna.
Y'l jove esperava'l día, la hora, l'instant de poder negarse en lo mar d'aquest amor que li apareixía com revelat de poch temps, de pocas horas; y, l'ingrat, en sa fatlera s'oblidava de que igual amor y en lo grau més sublim l'havía tingut sempre en la bondadosa y caritativa Agnés.
Mes no era desagrahiment, ni sols oblit del bè que li feu sa dida lo que'l portava á desitjar l'afecte de la propia mare; era que la contrarietat en sos amors l'havía posat en disposiciò de coneixe á la que'l va dur en sas entranyas, y la historia dolorosa qu' entre don Jaume y sa tía Tecla, n'hi havían contat, li feyan veure aquella dóna sublimada ab la doble aureola de la passiò y'l martiri. Tal la somniava ell despert y la contemplava en formas sensibles adormit, condolguda de la pena que sa fragilitat amorosa duya al fruyt de son mancament; y ell, que sofría tant per esta causa, ell que ab tot y sa ignoscencia, semblava la penat d'aquella culpa, plé de santa conmiseraciò, hauría fet grans sacrificis, hauría patit encara'l doble mes per asserenar y omplir de goig lo cor de sa mare. ¡Oh, la ánima del Quimet era una ánima bellíssima!
Mes ¿per qué esta ánima tant bona, tant bella,
semblava destinada á viure sempre, bebent lo cálzer de la amargor?
Es que'l mòn es una vall de llágrimas plena de temptacions, dolors y miserias, lloch de prova per mereixe la vida eternal; y'l Quimet, que, ab tot y ser un home, subjecte com los altres á las passions, era rich de fe, quan en la mortal lluyta se trobava ferit pèls embats de la desgracia, alsava'ls ulls al Cel, desprès abaixava'l cap, y deya humilment: «¡Dèu m'envía tribulacions, Ell pensa en mí. Ell me vol; fassas la seva santa voluntat!»
Y aixís, en que sos ulls mortals ploressen, la seva ánima plena de fe no's rendía y tornava á la brega ab mes coratge.
Heus aquí qu'en lo temps de que parlam, quan l'expósit, oblidantse del greu disgust que sufrí ab la visita á son pare, dels inconvenients de sa naixensa y de totas sas contrarietats, s'embadalía en lo desig de veure á sa mare, un altre colp vinguè á ferirlo de sopte.
Un matí, al llevarse, de sa finestra estant va veure un paper en los ferros del balcò de casa l'Angela. Balcó y finestra eran oberts, los mobles havían desaparegut...
—¿Y l'Angela? ¿y l'Angela? ¿Ahont es l'Angela? —Aixís exclamá'l jove en l'accès de son dolor.
—¿Qué tens? ¿qué't passa? —corría á preguntarli l'Agnés.
—¡Mire, mire! Desembarassat lo pis, rétol en lo balcò... ¡Es fóra! ¡es fóra! ¿Peró ahont es? ¿ahont es ella? —repetía l'enamorat.
—Calla, home, calla, no't poses d'aquesta manera. ¿Vols que't senten los vehins? No t'acalores, no't despacientes. Mòlt será que no poguem saber ahont han anat á viure... Ja veurás com la mateixa Angela s'enginyará pera fertho saber. Home, per Dèu, no't trastornes, —feu la dida per aconsolarlo.
—¿Qué sap vosté si ella podrá? Qui sap si tindrá lloch de ferho, —l'enamorat replicava.
—¡Qué'n tens poch de mòn! —li observá la dida.— Una dóna, quan vol, fa impossibles. No tingas por, tu sabrás de ella, m'hi jugo'l cap.
—¿Y si vosté s'equivoca? ¿y si ella no pot? ¿si está vigilada á totas horas?
—Una dóna pot sempre que vol. ¿No't vol ella?
—Sí, senyora. Provas ne tinch.
—Donchs no t'amohines qu'ella podrá tot lo que vulla.
—Peró, adhuch que vosté no vaja errada, jo tinch lo dupte, jo passo'l temps consumintme, y... ¡Quí sap! ¡quí sap! Potser res vinga al últim. ¿No fòra millor que vosté procuris informarse ab los vehins...? Aixís, com aquell qui tafaneja no mes...
—¡Dèu te fassa bo! ¡Dèu te fassa bo! ¿Vols que la gent riga? Tothom está ja enterat de que teniu relacions.
—¿Quí n'está enterat? ¿Quí'ls ho haurá dit? Ni jo ni ella ho confiem á ningú: vosté no es dona de comares: en Bayoneta, ja se'n guardará prou... Donchs, ¿cóm poden saberho?
—L'Antonia del pis de baix, vos ha observat mòltas vegadas, y ja saps quina dóna es. Conéixeho y ferne una trompeta, va ser tot hu. ¡No ha tallat poca ni gayre rama d'aquest casament! Que l'Angela ni es bona per alsar una palla de terra, no mes per anar bonica y gastar forsa: que tu ets un miserable y ergullòs; que no tenim mes que quatre fustotas vellas y un xich de roba espellifada. ¿Y'l quí ho diu? A tothom que se li presenta. No'u saben pas més que'l rector y'ls parroquians.
—Déixela dir; tothom sap quí es aquella dóna.
—Aixó sí; peró, havent corregut ja la brama, si pregunto res donaré que riure. Val mes qu'esperes, ja vindrá la cosa per sa sahó.
—¿Y si me 'n anés als establiments de conductoras preguntant? En un ó altre sabrían dirmho.
—No t'escarrasses, que no hi ha necessitat. ¿Y qué saps tu si, per traginar los mobles, don Ramon va llogar un carro? Tot podría mòlt ben ser.
—Ahont potser m'ho dirían es á Casa la Ciutat. Podría valerme d'en Lleó, aquell jove conegut que hi escriu. Potser també á casa del habilitat, lo qui paga; peró no sè quí es ni ahont s'está. ¡Es un mal de cap açó!... ¡Bha! á Casa la Ciutat anirè.
—No vajas en lloch, créume, no canses á ningú en va; lo qu' esperas ha de venir per ell mateix sens falla. Val mes que te'n vajas al obrador, é hi guanyarás per tots estils.—
Lo jove, si no convençut persuadit, sen anava, mentres la dida interiorment malehía la passiò que de tal manera somovía á son fill adoptiu.
No va enganyarse la bona dóna, donchs quan ell tornava á la hora de dinar, lo traguè de pena ab una carta que un desconegut li portava essent ell fòra. Era l'Angela qui li escrivía.
En ella li dava compte de que son pare, sens dir res, de cert temps á n'aquella part, vivía com recelòs, sempre escoltant, sempre observant. Que semblava sospitar que las relacions d'ells dos seguían, peró, com que res podía tráuren en net, donchs lo Bayoneta ho duya ben amagat, lo vell deguè pensar que lo millor fòra posar un xich de terra entre'ls dos que's volían, y determiná ferho á la quieta, no parlantne fins á la hora justa de marxar. Que la casa nova era en un apartat carrer de Gracia. Que'l Quimet no li escrivís ab aquella adressa, qu'esperès fins que l'assistent haguès trobat una manera segura de comunicarse.
¡Quín pes va tráures del damunt lo nostre jove en acabant de llegir la epístola!
Tant fou aixís, que decidí anarsen á treballar de valent en sa fotografía; mes avans volguè veure a sa tía Tecla. La fatlera ab sa mare li havía revingut soptadament.
Aná al pis del doctor Casas, trucá; sa tía obrí, y sens deixar dirli una paraula, li comunicava lo següent:
«Demá es diumenge, y'm toca surtir á passeig. A dos quarts de quatre en punt espèram á la font de las Canaletas, y anirém allí hont tu saps. Ara tinch mòlta feyna, mòlta feyna.»
Capítol XXIII: Amor de mare
Poch mes serían de las tres l'endemá á la tarda, quan per la Rambla de Canaletas lo Quimet se passejava amunt y avall. Estavan pera tocar dos quarts de quatre quan de part de dins de la ciutat venía la Tecla atrafegada vestint de dol, com en los días feyners, peró llavors ho duya tot nou, des del mocador del cap fins á las botinas.
—Hem d'anar á Sarriá, —deya.— Tu, que anirás mes depressa, passa endevant á pendre'ls bitllets. Cuyta, que'l tren no'ns escape.—
Ell va apressarse á ferho: prenguè dos bitllets d'anada y tornada, y tingueren lo temps tant just que aná á ben poca cosa'l no quedarse en terra.
Los cotxes anavan plens de gom á gom, y cada colp que'l tren parava, 'n baixavan 'ls expedicionaris y'n pujavan de nous. Lo to dominant en los viatgers era la expansiò francament alegre. ¿Y cóm no havía de serho? Los uns anavan á Sant Gervasi, á berenar al Hotel Tibidabo, los altres á cumplir una prometensa á la Mare de Dèu de la Bona nova, qui al Parch de la montanya, qui á cercar una estona d'esbarjo á Pedralbes ó á la falda de Sant Pere Martre, y mòlts, moltíssims, afatlerats pera veure á Gracia, á Sant Gervasi ó á Sarriá als pares, al germá, al cosí, al amich ó á la enamorada.
Durant aquella estona de camí de ferro, poca cosa's digceren los nostres coneguts; mes al baixar, comensá ella d'lnstruhir al jove.
—Escolta bè lo que vaig á dirte, —li prevenía.— En arribant, jo'us deixarè sols, y tu li vas dient de mica en mica á fí de no soptarla. Ella no sap que sías tu'l fill d'ella, ni sap que jo t'haja vist tampoch; has de comensar fent veure qu'ets un amich d'ell, que't fa l'encárrech de buscarla, perque aixís jo vaig darli á entendre. Desprès, de mica en mica, li vas entaulant; ja't dich, de poch en poch, no fòs lo cas que'ns tinguès alguna cosa si li deyas massa prompte, perqu' está alegre, fóra de sí d'ensá que vaig parlarli de que tu vivías y anavas buscantla. Y, com li venen aquells atachs d'ofech, que ja'n va tenir un quan jo vaig serhi... ¡Ah! tambè un'altra cosa. Sl'l sèu home hi es, no digas una paraula; llavors farè veure qu'ets lo fill d'una amiga de la meva terra. ¿Ho tens entés?
—Sí, senyora. Descuyde, que no's perdrá per mí, —assegurá'l jove.
—Me sembla qu'ell no hi será, perqu' ella haurá fet mans y mánegas perque surtís. En fí, veurém.
En demès, noy, á poch has estat de coneixe á ton avi: va morir ara fa tres mesos... ¡Pobre pare! ¡Dèu lo tinga al Cel! No sè si li hauría sigut mes bè ó mes mal, perque... ¿Quí sap? ¿Quí sap?—
Y dient aixó, s'aixugava algunas llágrimas la pobre dóna.
—Abiat hi serém, —feya de sopte signant prop de la carretera que va á Sant Gervasi.—
En lo punt indicat se veya una casa á l'anglesa y una dóna en son portal. ¿No endevinéu la dóna quí era?
Crech que'u hauréu ja sospitat; mes, per si aixís no fos, sapiáu que aném á veure coneguts, aném á casa en Joseph Rossinyol, ni mes ni menys.
La dóna del portal, la Mercé mateixa, mes ben vestida, tambè de negre, mes ben pescuda, peró tambè mes passada, baixa'ls tres grahons del marxapeu pera rébrels. En sa cara's pinta una conmociò desficiosa. Entran tots tres y's fican en un menjador net y ben posat, hont bè s'endevina, pèls mobles, que hi viu gent acomodada, y la professiò ó negoci de sos habitadors ja's coneix qu'es la jardinería; clar ho diuhen un gros aquarium hont se belluga una virolada muniò de peixos, los quadros de botánica que adornan las parets, y mes que altra cosa, una xica llibrería hont fan ália ab las obras de Linneo los «Secrets de casa rústica y pastoril» y «Lo verdader jardiner, hortolá y florista.»
La tía, que no's veu ab forsas per' escoltar la sentada, s'en va al jardí. Mare y fill ja estan sols. Ella s'asseu en una cadira de brassos y signa al jove que fassa lo mateix en un altra de senzilla que'n tè al davant. Ab los ulls l'lnterroga; no deixant, emperó, de mirar si de fóra ve algú.
Lo Quimet, estátich, confós, mirántsela com un vassall humil á sa reyna, com un pecador en presencia de la Divinitat, no deya una paraula. Aquell era'l moment mes solemne de sa vida: estava en presencia d'aquella mare, desconeguda per ell fins llavors, y per ell tant desitjada: en somnis la concebía hermosa, y l'hi contemplava mes en la realitat, y aquella bellesa decayguda y mústiga semblava tenir drets á la soberanía. Ella haguè de trencar lo silenci.
—Ma germana va dirme l'altre día —comensava— que vosté sap alguna cosa que'm pot interessar. Si vol ferme'l favor, li estimarè en gran manera que s'esplique.—
Desprès d'açó, tota ella's somovía com si li manquès ayre pera respirar.
—Senyora —va respondre'l Quimet ab veu trémola y sentint que'l cap se n'hi anava, —si vosté se digna respondre á las mevas preguntas, comensarè. Comensarè demanantli per endevant mil perdons, ja que las tals preguntas forsosament han de afectarla. Jo no voldría en res afligirla (bè'u sap Dèu); peró es necessari, ha de ferse, com, devegadas, per curar una ferida ha d'aplicarshi foch, com...
—No's neguiteje pensant en mí, que no sò mereixedora de que ningú'n tinga pena. Parle ab la llivertat que sía convenient al assumpto que'l porta. ¡Jo ray! No s'amohine.—
Açò'u deya la Mercè, fent forsas de flaquesa, ab un mig-riure doloròs, per animar al jove.
—Un expósit amich mèu, —lo Quimet entaulava,— ha tingut indicis de que sa mare era una tal María Puig, y, com vosté s'escau á dirsen, m'ha confiat l'encárrech de... de...—
Lo jove no podía tirar endavant, la veu se li nuava á la gola.
—Y vosté vol saber si so jo. ¿No es veritat? Parle, home, parle sens darsen vergonya, —feu la Mercè.
—Perdone, senyora, si jo...
—No són los culpable! los que han de perdonar; y, sía vosté qui vulla, ne vinga lo que'n vinga, me li confesso culpable. No vull mentir mes, que aixó no'm deixa viure. ¡Tant de bó que sempre haguès dit la veritat, que no'm trobaría com ara'm trobo! Desprès de cometre'l mancament, vaig fugir del mòn, y no devía tornarhi, peró afectes sagrats y poderosos varen treurem de ma reclusiò, y aquests afectes m'han encadenat fins al punt de ferme cometre un nou delicte. Vaig á explicarli tot per alt pera que vosté se'n convence.
—No té de darme explicacions; ab lo que m'ha dit basta, —defugía'l Quimet, volent estalviarli á n'ella las angunias d'una confessiò minuciosa.
—Jo sò qui vull dárlashi. Vull que mon fill me conega tal com sò; ab totas mas flaquesas y ab totas las mevas desgracias, —La Mercé insistía.
—Peró si no cal, si crech tot lo que'm diu, si ja'u sè —assegurá'l jove, avergonyintse de que sa mare li contès lo qu'ell ja sabía.
—No hi fa res. Vull que'u sápia per boca meva. No pateixe considerant que m'afronto: l'afront no es lo mes doloròs del pecat, sino'l pecat en sí mateix. ¡Ditxosa de mí si sempre ho haguès conegut com avuy ho coneixo! Per altra part, fa temps que sento necessitat de descansarme ab algú, y ¿ab quí millor puch ferho sinó ab vosté, que Dèu me l'envía? Escòltem, tinga paciencia, y quan li haja contat los mèus pesars, vosté párlem del mèu fill, y pórtel á ma presencia, ó digam allá ahont es... Tinch fam de veure'l, d'abrassarlo! —perfidiejá la Mercé endevinant, en part, los sentiments del jove.— Arribada la hora de ser mare, —continuá,— sens darme altre cumpliment que'l de fer un petò al mèu fill ¡me'l varen pendre...! ¡Jo no'l vaig entregar; jo no vaig consentirhi; á la viva forsa me'l arrencavan! ¡Ay! Quan hi penso, m'apar impossible que no'm morís llavors. Jo no descansava, jo no vivía; no feya mes que plorar día y nit... Avuy ja no ploro, perque es tant lo qu'he plorat en aquest mòn, que no sè si ja se m'haurán acabat las llágrimas. ¡Tant de bó qu'encara poguès plorar! Ara ni aquest consol tinch.
No era prou dolorós lo clau que tenía trobantme separada del fill del mèu cor. Lo pare va durme á Barcelona, y, ab lo sentiment que vaig donarli, va perdre'l judici en tal manera que volía matarme y destruhir tot lo que se li posava al davant. Va ser precís tancarlo, y algunas ánimas piadosas ho feyan; jo no'u hauría fet may, estava resolta encara que fos á morir á las mans d'ell.—
Aquí la Mercé feya una pausa com per' pendre alé. Lo jove la escoltava sens perdre un mot, y en la mateixa positura se'l veya quan ella seguía aixís la seva historia.
—Separada del mèu fill y de son pare, no sabent ahont l'un ni altre eran, no podía esperar consol ni reparaciò en aquesta vida. Lo mal del pare no's curava; mes aviat creixía; y creixían mos remordiments y mas racansas, y venían las necessitats. Llavors vaig entregarme á la penitencia, ficantme en un convent resolta á may mes eixirne; peró Dèu no va ferme la gracia de que aixís fos. Un metge del hospital, home mòlt sabi y de bè, visitant al pare, sabía la causa del mal y va posarse de punt á voler curarlo. Sentli necessaria jo per lo qu'ell s'havía proposat, ho consultava ab lo senyor Bisbe, demanantli autorisaciò pera tráurem del convent lo temps necessari, y'l Bisbe li concedía. Me duyan desprès en cotxe al hospital, y en un dels departaments del pati, dúas germanas de las que allí cuydan á las donas m'enteravan del paper que devía representar posantme, com morta, extesa dins d'un bagul.
Un colp posada aixís, ab un Sant Crist á las mans y voltada de flors, venía'l metge ab lo pare que hi era com arrossegat per tres homes. Estava furiós.
«¡Miréu, —va dirll'l metge ab to solemne,— miréu que haveu fet!»
Diuhen que llavors lo pare va calmarse; jo no'u veya pas; no vaig obrir los ulls nl'm vaig moure gens.
Veyent la sospensiò del malalt, lo doctor l'acusava d'una manera forta com á causa de la meva mort. «Vòs, vòs ho haveu fet —li repetía en una arenga estudiada,— y vòs ne donaréu compte.» Al ésser á cert endret que ja m'havían advertit, jo comensava á mourem y sospirar. Llavors lo metge cridava com exaltantse: «¡Donéu gracias á Dèu que'ns obra un miracle! La vostra filla ha ressuscitat. No la tornéu á matar.»
¡Dèu nos perdone aquest engany que va tornar l'enteniment al pare!
Lo pare va curar de sa bogería; peró may mes va tenir salut. Jo vaig surtir del convent resolta á ferlo viure. Vaig treballar día y nit per ell, vaig passar afliccions de tota mena y vaig caure malalta, y he sufert y sufreixo lo que no's pot dir. ¡Necessitats, dolors, remordiments, racansas, tot he sabut lo que era, y, d'una ó altra cosa, may me'n he vist lliure! ¡Lo mòn m'ha ben trossejat ab las sevas grapas! ¡Aixís Dèu se me'n haguès dut al surtir de las fonts!
Peró encara no havían d'acabarse en tot aixó mas penas. Un día, lo que ara es lo mèu marit venía á demanarme, y jo, que, d'ensá de ma desgracia primera, may mes havía escoltat á cap home, després de ressistirme fins á no poder mes, vaig darll'l «sí» pèl benestar del pare y del fill de ma germana Tecla; no per mí, me pot ben creure. Per ells puch ben dir que vaig sacrificarme, per ells vaig ofegar la passió que sentía per un home que no sè si es viu ó mort... Los mèus amors veritables han sigut ell y mon fill; peró tots, tots los afectes m'han sigut fatals. Pèl pare y per la germana vaig casarme sens amor y enganyant vilment al home ab qul'm casava... ¡Un altre remordiment sobre la meva conciencia! Remordiment que'm pesa mes y mes al veure que la bondat d'aquest home se mereixía una dóna pura y enamorada com la que mes puga serho.
Ara sí que ja no puch aguantarme. Vull veure al mèu fill, y, quan lo tinga en ma presencia, cridarè á mon espòs y m'hi confessarè culpable. Mòlt sentirè donarle aquest trastorn; peró almenys lo mèu fill podrá dirme mare á tot' hora, y jo, encar que infamada, viurè y morirè mes tranquila.
—¡No, mare, no'u fassa per amor de Dèu! —exclamá'l jove desconcertantse.
—¡Fill mèu! ¡fill mèu! —cridava la Mercé com boja, tirant los brassos al coll de sòn fill. —¡Lo cor m'ho deya qu'eras tu!... ¡fill mèu! ¡fill mèu!—
Mare y fill se confonían en una estreta abrassada; mes aquella, perdent los sentits, cayguè de sopte en la cadira, mig sostinguda del jove, que crida alarmantse:
—¡Mare! ¡mare, per amor de Dèu!... ¡Tía! ¡tía! ¡corri, corri, que's mor la mare!—
La viuda acudí amatenta á socorre á sa germana que semblava morta.
—¡Ay, Senyor! ¡ay, Senyor! ¿Cóm ho farè? ¡pobreta de mi! —gemegá cercant ab qué retornarla.—
Li doná á olorar vinagre y va fregarnhi pèls polsos, cremava paper y li feya olorar; peró la Mercé no's retornava, y aixó tenía en gran desespero á germana y fill. Poch á poch, la malalta doná senyals de vida.
—¡Mare! ¡Mercé! —deyan lo jove y la Tecla, com volent ajudarla aixís á revenirse.—
Havían acabat de lograrho lot just, quan en Joseph compareixía ab lo noy de la Tecla que anava vestit de colegial.
—¿Qué passa? —preguntá.— ¿Qué tens, noya?
—Res, ja t'ho dirè, —s'apressava á dir la Tecla.
—No sè si tú saps que la Mercé en la seva joventut va ser padrina d'un noy que va tenir de desgracia una amiga, mòlt bona xicota... Res, lo qu'havia fet lo mal va fugir; á n'ella li varen pendre'l noy, qu'es aquest minyò. Ell ara, sent gran, vá saber qui era sa mare, que ja es morta, y, no tenint mare, ha volgut coneixe á sa padrina. Com ell va tenir fums de qu'es germana meva, ahí va venir á demanarme que l'acompanyès... ¿Quí havía de pensarse que aixó á n'ella li fes tant colp? No sè com ets aixís, dóna.
—Com qu'esta tant delicada, qualsevol cosa la afecta, —observá'l Joseph.
—Com ab la difunta eran tant amigas... —afegí la Tecla descaradament.
—Y bè, ¿ja t'ha passat, Mercé? —l'espós preguntava.— Si no, farem venir lo metge.
—No cal, no cal, —ella refusá.— No ha sigut res, ja'm trobo com si no haguès passat tal cosa.
—Aixís m'agrada, que t'animes.—
Y passant de la inquietut á la curiositat, lo jardiner, no veyent allí al noy de sa cunyada y segur de que s'estaría al defora, se dirigía aixís al minyò:
—Déus haverne passadas algunas, vivint sens pare ni mare. Y ¿cóm vas saber quí eran? ¿No't varen batejar com á fill de pares incólits (1)? —
Lo Quimet se veya obligat a fer una relaciò de sa vida, acomodantla en certs detalls á lo que havía dit avans la Tecla. A cada mentida que deya, la Mercé semblava estar frisosa, y ell, mes d'un colp estiguè á punt de fer una atzagaya contradientse.
—Si qu'es ben trist tot aixó, —considerava'l jardiner.— ¡Ay, aquests homes sens entranyas, que no miran de posar infelissos al mòn ni de desgraciar á una dóna de bè per tota sa vida! Jo'ls daría garrot á tots, no'n perdonaría ni un... Si ara ton pare fos aquí, tindría cor de girarmhi á caixaladas; y aixó que no m'hi va ni m'hi vè. No sè, jo sò d'una manera qu'en veyent que's fa mal á algú me'n sento com si á mí me'l fessen. Y ¿ahont s'es vist tambè una mare desferse del fill?
(1) Incógnits.
—No, que li varen pendre, —la Tecla rectificava.
—¡Bah, bah, bah! Aixó son posturas, —contradeya en Joseph.
—¡Malaventurada la que s'hi troba!— la Mercé sospirava.— ¡Qué ha de fer la infelissa, si tothom li va al contra?
—Bè, es veritat, —son espòs convenía.— Però, endemès, noy, se veu que tú no ets de la pasta del botxí de ton pare; ta mare devía ser una bona dóna, y dèus semblarte á n'ella... No sè que donaría pera que'm siguesses fill... Pórtathi bè ab la teva dida, que (Dèu m'ajudi) s'ho mereix.
—Es tart, —observa la Tecla,— y hem d'anárnosen.
—Bè, donchs, des d'ara ja'u saps, noy, vina sempre que vullas com si fos á casa teva.
—Gracias. Igualment li dich; disposen en tot lo que puga servirlos.
—Dèixam dir. Pórtans la dida quan tornes, que volém conéixela. Veniu diumenge al dematí, que farém una surtida á Vallvidrera.
—¿A Vallvidrera? —preguntava sa esposa.— ¿Cóm hi podrè pujar?
—¿Qué saps tú? ¿qué saps tú? —son marit replicava.— Llogarem una jardinera ben bufona y veurás que bè hi anem y com te diverteixes! Ja está dit: diumenge á dos quarts de set será aquí la jardinera... Tecla, tu tambè vindrás.
—No sè, no sè sl'm donarán llicencia.
—Ja vindrè jo á demanarho. Dèixaho per mí. Diumenge á dos quarts de set en punt, ja'u teniu entés.—
Aixís ho va prometre'l Quimet anántsen ab sa tía.
¡Ab quina pena, mare y fill, hagueren de separarse sens donars una abrassada.
Capítol XXIV: Á Vallvidrera
Al saber que ja'l Quimet coneixía á sa mare, la Agnés va posarse de malhumor, tant que'l jove haguè d'adonársen, y, desprès de mòlt preguntarli que li passava, vinguè á treure en clar que tot allò no era mes que gelosía. Aquesta gelosía no era fundada en cap idea mesquina, com podría suposarse, sabent que l'expósit era quí li guanyava'l pa; no, l'Agnés ni va pensarhi solzament, era no mes que á n'ella li racava haver de partirse ab altra dóna l'amor del qui ella tenía com á fill.
Mòlt li costava á n'aquest lo desvanéixeli semblant preocupaciò y mòlt havía de pregarla, pera darli entenent de ferli prometre que aniría á Sarriá lo diumenge; peró tant y tant va dirli, tant ponderava las bonas qualitats de la mare y son marit, tant s'escarrassava fentli veure lo ridícol en qu'ell se trobaría si ella no hi anés, que al últim va convence's.
—Peró ¿ahont vols que vaja á passar tot lo día ab una gent que no he conegut may? —pretextava la dóna.
—Donchs aném entre setmana á ferlos una visita, y, si li sembla, los diu que diumenge no hi pot anar. Aixís vosté y jo quedarém bè, —lo Quimet proposava.—
Aixís ho feren, y tant mateix la dida va quedar enamorada dels esposos. Vivament reconeguda la Mercé á lo que l'altra havía fet per son fill, no sabía com demostrarli, y l'agafava sempre per la má y li feya pendre per forsa de lo bò y millor qu'en fiambre, vins y conservas, tenía á casa: ell, lo Joseph, va ensenyarlos pam á pam la gran estesa de son jardí, dantlos á coneixe en son malmés tecnicisme totas sas raras preciositats, acabant per carregarlos ab una gran toya y un cistell ple de las millors fruytas. Y, com, á demés, home y dóna, al marxar, se'ls oferían una y altra vegada, compronetentlos de nou pèl següent diumenge, l' Agnés, agrahidíssima, no feya sino exclamar:
«¡Y quina gent mes amable! ¡Y qué franchs sòn! Vaja, may ho hauría dit. Semblava que'm coneguessen de tota la vida.»
Aixís es que'l diumenge hi volgué anar de bona gana; mes no sens que la mortifiquès lo rau-rau de aquella gelosía que havém dit mes amunt.
A la hora fixada, tots eran reunits: la Mercé, son espós, lo Quimet, la dida, fins la Tecla y'l noy que havía deixat sa usual vestidura de colegi per gech y calsas de fil, barret de palla y espardenyas.
Tots sis pujavan á la jardinera, qu'en un moment eixí del pla y, serpejant per la montanya, los deixava á la serra.
Allí's deturavan uns moments comtemplant lo hermòs espectacle de la ciutat y sa planura; y, com feya un día hermosíssim sens haverhi cap núvol en lo cel, girantse endetrás y á má esquerra, gosaren tambè ab la vista de la montanya de Montserrat que se'ls presentava com entre mig d'un vel de glassa y or. Tots mig reyan, tots teman lo cor alegre; fins la Mercé semblava regenerarse. ¡Oh! Es que'l trabarse en una altura des d'hont se veuhen grans pobles com aixams de formigas, sembla que fassa al home mes lliure y poderòs y la mateixa puresa del ayre carregat d'aromas que s'hi respira, ab sa alenada sanitosa hi contribuheix. Es evident que may podrán ser uns mateixos los homes del pla y'ls de montanya.
Però deixém estas consideracions que'ns allunyan del nostre objete. Los nostres viatgers entravan á una casa de las qu'en aquella altura hi há, é hi esmorzaren alegrement. Mes tart baixavan poch á poquet á l'antiga esglesia á ohir missa major, pujantsen desprès altra vegada á la serra, hont, en la mateixa casa, varen dinar, posantse'l Joseph á cap de taula, á sa dreta la Mercé, lo Quimet entre ella y la dida y á l'altra part la Tecla ab son fill.
Gustós y alegre fou aquell dinar, y tots procuravan que s'allarguès, per lo bè que allí's trobavan reunits. Lo Joseph estava en sas glorias com á generòs capdill de la expediciò y'l nostre jove trinxant y fent plats, servía als altres com tot un cavaller, especialment á sa mare y procurant no descuydarse de la dida, tement que aquesta se'n engelosís. S' acabaren los plats, venían las postras y, darrera, 'l café.
Si bè es cert, com deyam, que tots semblavan disposts á allargar aquell acte d'afectuosa alegría, devém exceptúrme al noy, qui, fonentse talment pera exir á corre, ne demanava pernils tant bon punt havía pres lo café. Llavors, quan lo noy va ser fora, en Rossinyol trayentse cigarros (y no espatllapits com solía fumar, sino cigarros que havían fet la travessía del mar Atlántich), n'allargava á ne'l Quimet, y desprès d'encendre'l qu'ell s'havía triat, aixís deya:
—Y donchs ¿qué saps de ton pare? ¿No hi há res de nou d'ensá que no'ns havíam vist?
—Estich de la mateixa manera; jo escribintli y
ell no contestantme, —lo jove responía ab tristor.
—¿Per qué no tornas á véurel? Potser, apretantlo y demanantli un bon sí ó un bon no, ne tregas alguna cosa, —aconsellava'l Joseph.
—¿Qué vol que'n trega? ¿qué vol que'n trega? Quan ell va jugarme la feta que vosté ja sap, quan no respon á las mevas cartas ¿que puch esperarne? —feya'l jove tristament.
—Jo, de tu, m'hi presentaría altra vegada, y, ab tot respecte, tornaría a dirli lo que fa al cas. Si volta fugir d'explicacions y de compromisos, li diría quantas fan quinze tirantli aquella feta per las galtas; això sí, sens faltarli may; peró hauría de sentirse que lo qu'ell te va fer no's fa ab cap persona que tinga nas á la cara y menys ab un fill. A mí havía de fermho, que ja s'ho trobaría,— lo jardiner observava.
—He pres massa disgusts, que no sè com no me han fet tornar boig, y ja estich aburrit. Ab anadas y vingudas he perdut mòlt de feyna y de diners ¡n'he gastats! Vaja, no puch ara fer semblant viatge, —confessá l'expósit.
—Si no es mes que per aixó, no has d'estárten.
Mira lo que't volía proposar, á veure si t'está bé.
Jo fa una pila de temps que voldría veure aquellas terras per estudiar si hi há alguna cosa del mèu ofici que'm poguès servir; peró, avuy pera una cosa, demá per una altra, he anat passant anys, y, ara que la Mercé sembla que's posará bona, podríam anarhi tots dos... Tu que ja'n coneixes alguna cosa de quan vares anarhi, me farías costat, y jo te'n faría á tu en lo que convinguès; es á dir, nos faríam companyía l'un al altre, que no es com anar una persona sola... ¡Ey! ab lo de ton pare, vosaltres dos s'entendríau, que á mí la prudencia'm diu que no'm toca barrejarmhi, —lo Joseph oferí.
—No me l'entabane, senyor Joseph, que bè prou ho está, —saltava la dida— Fássam aquest favor.
—Déixem dir. ¿Qué sap vosté? —aquest replicava.— Tal com jo proposo, no li donga cap mal de cap, jo m'encarrego. Si ell no tè diners pèl viatge, ja'n surtirán, y anirá ab una persona que no deixa may á la companyia. ¿M'enten?
—Sí, senyor, tot lo que vosté vulla... —anava á comensar l'Agnés, quan la Tecla la interrompía ab estas paraulas:
—Sí, senyora, diu bè mon cunyat. Empaytarlo á n'aquell home, no deixarlo de petja, surtirli á trascantò, mortificarlo á tota hora, marejarlo, fins á lograr lo que convè. ¿Quí tè la culpa de que'l noy no puga casarse ab la que vol? Son pare. Donchs aquest pare que donga al fill lo nom, que no es pas cap heretat ni tant gran cosa lo que se li demana.
—Dèixam dir, —tornava'l jardiner.— Ell, lo noy, ha comensat, ell ha d'acabarho, que'l deixar las cosas en l'ayre no porta á res ni es d'homes. Y, vejám: ¿qué va á pérdrehi ananthi ab mí? No mes quatre ó sis días tot lo mes. ¿Qué pot esser? ¿Que son pare diga que no rodonament? Tambè pot dirli que sí, y llavors lo noy ja surt de penas. Sía com sía, la assumpto est acabat: ó's logra lo que's vol ó's deixa corre, que, d'altra manera, es un penar per morir.—
Mòlt mes va debatres aquest punt entre l'Agnés, d'una part, y son fill adoptiu, en Joseph y la Tecla, de l'altra. Encara's parlava de lo mateix baixant en lo carruatge aquella montanya de llicorella esfulladissa rublerta de pins, y may la Mercé feu altra cosa que arronsar las espatllas á tot lo que's deya. Finalment, va resoldres que'l viatge's faría quant mes abiat millor.
Capítol XXV: Lo mal esperit
Anémnosen ab un salt á presenciar altra escena que s'está representant en altre lloch y al mateix temps que la que vením de contar. Posémnos en situació la primera cosa. Aném á Gracia.
Un parent mèu deya d'aquesta vila qu'era un redós dels inválits del travall, de la gloria y de la fortuna, y, ben mirat no li mancava rahò. Allí'l menestral de Barcelona, quan, al ser vell, ha pogut ferse un capitalet, realisa'l daurat somni de sa vida, consistent en una caseta y un jardí ab flors y arbres fruyters; allí va l'héroe de la guerra que's trobava en lo Principat al mereixe, per sos anys de servey, lo retiro, allí plora sos desenganys y travalla com un manobre l'artista que ha fet tot lo que ha pogut y no ha pogut tot lo que volía; allí la viuda y la órfana civils ò militars ab paga; y la decadent bellesa; y la poca salut; y'l luxo que fina en parrachs; y l'ombra d'opulencias que s'endugueren la bossa, la carn o altres vicis, quan no la injusticia dels homes; y'l llogater que no paga; y'l propietari de ciutat que no'n cobra; y'l viciòs compromès; y'l virtuòs que fuig escandalitzat de las Babilionias modernas.
¡Oh, Gracia! jo't saludo per tos ayres sanitosos y perque Dèu volguè que jo eixís á la llum del día prop de la teva Fontana!
Ja sabém que l'Angela es á n'aquella vila; peró manca dirvos que s'está en un carrer de poch vehinat, al peu de la montanya, no lluny del terme Sant Martí. La seva casa no mes tè baixos, es á dir, es á l'anglesa, y's toca ab un' altra que tè primer pis, hont viu la familia que n'es propietaria, familia menestral composta de matrimoni ab una filla soltera, y, encar que revellida, pretenciosa.
A pesar del carácter aixut de Don Ramón, las duas familias havían ja trabat coneixensa. Lo militar, per cortesía enviá l'assistent als vehins que havía de tindre al costat, ab las ofertas que son de rúbrica en semblants cassos, y'ls menestrals, que no desitjavan altra cosa que relacions en aquella especie de desert hont vivían, prengueren aquella manifestaciò ab tal entussiasme, que aná tota la familia á donar las gracias y á oferirse tambè per qualsevol cosa que convinguès, «tant de día com de nit.» Aquestas fóren las paraulas textuals.
A pesar de lo fredament que'l nou vehí'ls va rebre, ells no perdían ocasiò d'enrahonarli quan entrava ó quan eixía, ó quan s'ensopegavan cada hu en lo sèu jardí, cosa, esta, que sovint passava, perqu' era baixa la paret que'ls jardins dividía y perque'ls menestrals semblava que procuressen l'ocasió.
Lo militar estava ple fins al cap d'amunt dels cumpliments servils d'aquella gent agafallosa, y's reduhía sempre á contestarhi sols ab lo mes precís; ab l'Angela ja era altra cosa: s'havía aficionat á n'aquella gent, y tot lo día, de jardí i jardí ó entrant á casa del altre quan Don Ramón no podía véureu, s'estava conversant ab l'Aureliana, que aixís se deya la filla dels menestrals.
Aquests, anys arrera tenían botiga de fuster i Barcelona. Eran d'aquella gent que tant abunda en son bras, que per tenir un xich de renom en son ofici y haverhi replegat algun cabalet, se creuhen personatges, y, á fi de senyorejar, supleixen ab lo vestir y ab la prosopopeya, la instrucciò y la educaciò que no han rebut; gent per qui tota la religiò, tota la ciencia y tota la moral se reduheix als decrets de la moda; gent que no tè cap importancia als ulls de ningú, y que si algú sembla ferne cas, es sols per conmiseraciò ó per divertirshi. A semblants personas no vulláu pas ferlos caure del ase que muntan sempre, no intenteu darlos á coneixe'l trist paper que fan, perque no lograríau mes que despertar l'enuig de sa olímpica altivesa.
En esta escola va formarse l'Aureliana. De petita, no muntava lletja, y, en lloch d'educarla é instruirla com cal, l'aviciaren donantli tota la llibertat y'ls cumpliments que volía y vestintla sempre lo mes extremat que veyan. Aixís, va ferse dóna no sabent mes que llegir y escriure fins á cert punt; aixó sí, de luxo, de novelería y de festeigs ne tenía ple'l cap, y, encar que no sabès ni encendre foch, sos pares s'embadalían mirantla tant posturera y tant composta, y no mes somniavan casarla algun día ab lo fill del rey.
¡Pobres pares! ¡qu' errats vivían! Ella prou feya anar los joves endoyna, prou n'acudían á son voltant com de moscas á la mel, prou ergullosa estava de tants com pretenían son amor mirantla jove, agradosa y ben vestida; mes ella, á tots rebujantlos y creyent ferlos patir, no veya que tot l'encens que se li cremava no era mes que passatemps y joguinas, que cap jove ho prenía sériament, y tambè ignorava qu'era en general per ells coneguda ab lo nom de la Reyna dels encenalls.
Aixís passá'l floret de sa vida esperant que un príncep la demanás, y quan va veure que'l temps passava y'l príncep no venía, tira l'ham en mes baixas esferas; peró ja no trobá qui'l mosseguès. Aixó, en lloch de ferla penedida, la mortificava; en lloch de ferla mansa, la convertí en rabiosa, en termes de que fins sos pares arribavan a témela y no la contradeyan en res per no enfurismarla. Fins la naturalesa física's cambiá en ella, enlletgint cada día mes sa cara la bilis que traspumava tot son cos.
Tal era la nova amiga y confidenta de l'Angela. En lo moment de deixar nosaltres á taula als que havían anat á Vallvidrera, surtía Don Ramon á passeig, y la noya, enfilantse en una cadira, saltava per la baixa paret al altre jardí hont hi havía l'Aureliana. Aquesta duya un vestit ple de guarniments, un matinee blanch al cos y un pentinat ab tota la exageraciò de la moda, mentres l'Angela anava ab vestit de mitja festa senzillament, sens cap pretensiò, com acostumava.
—¿Per qué no t'arreglas, sent com es diumenge avuy? —l'Aureliana li deya.
—¿Qué no vaig prou bè? —feya l'Angela ab extranyesa, obrint aquells ulls tant grossos que tenía.— ¿No vaig prou neta y endressada?
—Sí; peró ¿qué vols que't diga? Una noya com tú ha de lluhir mes.
—No sé per qué. No havent d'anar en lloch, estantme á casa ó venint aquí, qu'es igual, me sembla...
—Peró surts al jardí y't véuhen los joves que passan anant ó venint de las torras que hi há per aquí en amunt, y, en lloch de créures qu'ets una senyoreta de sa casa, te pendran per una cuynera.
—¿Qué'm fa á n'á mí que m'hi prengan ó no? ¿Que, per ventura, he de casarme ab ells? Tant se me'n dóna.
—Vaja, qu'ets una noya especial; ja estich cansada de dirtho. Mentres una es jove, s'ha de divertir y ha de ferse desitjar, que un colp s'es casada ja s'acaba tot y no s'hi es a temps.
—Peró si aixó que tú dius jo no'u trobo a faltar, si no necessito res mes sino que'l Quimet me vulla sempre y que logre'l consentiment del pare per casarnos. Podent tenir açó, lo demés tant me fa.
—Si que t' acontentas ab poca cosa. Això de tenir relacions ab un sol home y casarshi, qualsevol noya que valga un xich ho tè sempre que vol; peró es mòlt vulgar, no fa persona distingida. Jo mateixa, si hagués pensat com tú, ¡qué'n fa d'anys que sería casada! No pochs ni gayres. Peró no he volgut esclavisarme encara tant jove. Ja hi seré a temps; lo que jo vull es divertirme forsa. Al cap d'avall no se 'n pot traure res mes del món.
—Donchs jo (¿qué vols que't diga?) tot lo que no sía casarme ab lo Quimet veninthi bè'l pare, tant se me'n dóna.
—Vaja, no tens aspiracions, ets una dóna vulgar, ja t'ho he dit. Una polla com tú hauría de fer tronar y ploure, dant esperansas al un, lletxant al altre y divertintse ab tots. Aixís passarías lo temps alegre, triarías lo que poguès darte mes bona vida y ferte lluhir mes, y'l qu' escullisses te tindría com una joya, perque, desenganyat, lo que costa poch, poch s'estima, y la manera de ferte valer es donante importancia, que, si tú no te la dónas, no te'n donará ningú. Aixó es la veritat, filla; ara, tú pensa com vullas.
—Jo no penso mes que'n ell. Tenintlo a n'ell, ja'u tindrè tot. De lo demès, ¿qué se me'n dòna?
—Jo no't dich qu'ell no tinga una bona figura. Pél retrato que m'has ensenyat, sembla un galant jove; ara, per lo demès, no'm sembla tant bon partit com aixó... Cuda hu tè'l sèu gust, filla; jo crech que podrías trobar altra cosa... Peró ¿cóm es que ton pare no hi vinga bè? ¿Potser es per la fortuna?
—May ho he pogut entendre; jo no mes vaig sentir que'l día que'l Quimet va venir á demanarme y tant bon punt va ser fóra, 'l papá deya, passejantse amunt y avall: «¡Jo no consentirè que la sanch meva's barreje ab sanch de bort!»
Ara, si vols que t'ho diga, may he pogut entendre'l sentit d'esta paraula. Deuría ser que'l papá, enfadat, diguès tot lo que va venirli á la boca y li escapès aquesta mala expressiò.—
La candidesa de l'Angela feya un gran contrast ab la malicia que expressá en aquell punt lo semblant revellit de la Aureliana, qui, per tota resposta, esclafí'l riure d'una manera estrident... Mes tapémnos las orellas, apartém la vista y fugím d'aquí, si no volem avergonyirnos sentint revelacions que fan pujar los colors á la cara. Fugim y planyem á l'Angela d'haver trobat semblant amiga.
Capítol XXVI: Cara á cara
Cada festa'l Quimet y la dida anavan á casa del jardiner, y aquest se veya que estava empenyat en fer lo viatje tant sí com no, mal que li pesás á la Agnés, que no podía sentir parlarne. Ja, expressament, ella procurava que'l jove no anès sol á n'aquella casa á fí de veure si podía esbullar lo progecte; peró'l Joseph era un home que quan tenía una fatlera no se li treya aixís com aixís, y ell s'interessava pèl minyó y hauría fet qualsevol cosa per lograrli la ventura. La dida prou cercava que la Mercé l'ajudès á dissuadir al tossut; mes ella ni volguè sols provarho, segura de que son marit, volent complaurela, desistiría, perdent tal vegada, aixís son fill la ocasiò d'arrancar del pare un nom que li donès la felicitat suprema.
L'interessat, ab tot y desitjarho frenéticament, se resistía á empendre'l viatje, pretextant no poder ferlo ab recursos propis, com era cert; peró en lo fòns, repugnantli servirse de la generositat bondadosa del senzill espós de sa mare.
—Bè, calla, dèixam dir —aquest arguhía.— Jo no t'ho pregunto si tens diners; y si á mí'm dòna la gana de fer una passejada ab tu y't convido, ¿hi tè ningú res que veure? «¡Oh! qu'es una conciencia permetre que vosté's gaste per mí...» —dius tu.— Aixó no sòn cuydados tèus, que quan ho vull fer senyal que puch ferho. A tu't convè donar lo pas que't proposo, t'oferesch de bon grat la manera de ferho, y no crech que sías tant ergullòs que m'ho desprecies.—
Aquestas paraulas varen ser lo punt final de la discussiò, y des del moment se convenía en marxar lo següent diumenge á la tarda, com varen ferho.
Arribats que fòren a la poblaciò, no esperavan altra cosa que'l llit pera descansar, lo que trobaren en la fonda que'l jove ja coneixía. Aquest, si bè desitjava tornar á veure a son pare, no sentía ja la impaciencia del altre colp: lo pas que allí'l duya, no era per primera sino per segona vegada que'l donaría, tot lo que anava á veure, enclós son pare mateix, no li fòra nou, y lo que esperava no era mes que la repeticiò del desengany que allí va rebre un día, que no per ser previst li sería menys doloròs.
Disposat d'aquesta manera, surtí de casa ab lo Joseph, que li donava coratge. Aixís arribavan á casa del potentat, y llavors lo jardiner, separantse, deya:
—Que't vaja bè. Pit y fóra. Mentres tant vaig á veure tot açó, y á mig día ja'ns trobarém á la fonda.—
Lo Quimet demanava al criat del portal:
—¿Don Salvador?
—No hi es —lo servent responía.— Si ha de véurel, lo trobará á la seva casa de camp de la poblaciò vehina.
—Está mòlt bè —deya contrariat lo jove, recordantse del engany que son pare allí li feu.—
Y eixint de la casa, corría á cercat un cotxe y s'hi feya dur totseguit. Al arribarhi, baixant, va veure per entre'ls ferros del reixat á son pare que, casualment, se passejava pèl jardí.
—¡Dèu lo guart! —li cridá de part de fòra l'expósit en sa llengua y empenyent la portella del reixat qu'era sols ajustada.
—¿Tu aquí? —exclamava de baix en baix lo pare,
groch y torbat, eixintli al encontre.— ¡Oh, vèsten, vèsten per amor de Dèu!
—He fet expressament lo viatje per enrahonar ab vosté, ja que no puch conseguir cap resposta á las mevas cartas, y proposo no tornarmen, fins á lograr que m'escolte detingudament y m'otorgue ó'm negue lo que ab tanta justicia de vosté vinch reclamant —li deya'l fill ab tó de fermesa respectuòs quedantse á la part de dins, entre la portella y la obertura.
—¡Oh! vèsten, desgraciat, vèsten d'aquí, avans algú no haja esment de semblant cosa! ¡Un altre día...! ¡En altre lloch...! ¡Peró ara, no...! ¡No m'atormentes, t'ho suplico! —don Salvador pregava ab mostras de greu neguit.
—Peró, donchs, ¿ahont y quán aixó ha de ser? Aquí, no'u vol; tampoch va volerho en la seva casa de ciutat; si li escrich, no'm contesta... Donchs ¿cóm he de ferho? ¿Estich condemnat á no dur en tota ma vida'l nom que'm perteneix, lo nom que'm pertocava d'ensá que vaig venir al món? —sostenía lo jove, condolentse, per altra part de l'angunia de son pare.
—Aquí no podém parlarne... Jo no sè si algú'ns escolta, y per res del mòn voldría que ningú se'n enterès... Vèsten, vèsten —lo vell tornava, mirant esverat en totas direccions— dèixam en pau.
—Pare, no está en mí obehirlo en aquest punt, no m'es possible. Necessito massa lo que tant li he demanat, pera deixarme perdre la ocasiò de reclamarli. No puch anarmen de cap de las maneras, sens que vosté'm diga que m'ho concedeix —lo Quimet insistía.
—Mira, vina á la tarda al escriptori —don Salvador proposava donantli tremolòs una targeta que's traguè de la cartera.— Jo hi serè á quarts de quatre.
—Será com l'altra vegada que'm va fer vindre aquí, mentres vosté surtía á viatge. ¡No, pare, no, ja me'n recordo! —replicá'l fill ab tó amarch.
—No; jo't prometo serhi, t'ho juro. Veshi —lo vell afermava ab tó de sinceritat.
—Donchs advertesca que ve obligat á cumplir ab mí, no sols com á pare, sino com á cavaller y cristiá; vosté m'ha dat sa paraula y ha fet un jurament. Cal bè que se'n recorde. Jo hi vaig, y mal vosté no hi vinga de setmanas ni de mesos, allí l'esperará son fill.—
Y fentli una gran reverencia y saludantlo barret en má's dirigía al altre cantò de carretera, á la banda de la ombra hont lo cotxer esperava en son carruatge.
—A la fonda, depressa —ordenava pujant.—
Tant bè's cumplí la ordre, que'n pochs minuts lo Quimet se reunía ab en Joseph Rossinyol que allí l'esperava.
Quan aquest va saber lo resultat de la visita, va pronosticar al jove que alló aniría vent en popa, y ab tal esperansa, que l'interessat no creya destituhída de fonament, dinaren, y surtint desprès á passejar, arribavan á la hora justa al escriptori de don Salvador.
Aquest establiment era un lloch espayosíssim, dedicat á la venda en gros de muniò d'articles agrícolas é industrials, tant del pahís com extrangers: pilas de pessas de diferents teixits ó de paquets de quincalla, fardells de drogas, ampollas de vins y licors, bombonas d'ácits, sachs de fruyts colonials y per tot arreu caixas, bótas y llaunas plenas de mercaderías que, ab tot y sa abundó, no representavan mes que una xica part de las grans existencias que en altres magatzems tenía son propietari; heus aquí lo que allí's veya, donchs l'escriptori, própiament dit, se reduhia á un clos que ocupava un llarch pany de paret sota una galería que, voltant lo magatzem, era la base d'estivas y perestatges que arribavan fins al sostre.
Uns quants dependents estavan ocupats ab diferents compradors qu'examinavan mercaderías ó discutían preus, quant arribá'l jove demanant pèl
senyor de la casa.
—No hi es, —lo qu'era mes prop va dirli.— ¿Qué se li ofereix?
—Un assumpto particular entre ell y jo, —lo Quimet va respondre.— Aquest matí m'ha dit que'm deixás veure aquí y m'ha donat hora pera quarts de quatre.
—Donchs encara no ha vingut; peró, si li ha donat hora, ell vindrá. Tinga la bondat d'esperarse. Entre aquí, fassa'l favor, y assentes, —indicava'l mateix dependent, acompayant al barceloní á una saleta que hi havía al fòns de la casa.—
Lo Quimet va asséures; mes abiat s'aixecava veyent venir á son pare en companyía d'un altre senyor prim, de baixa estatura, ab vigoti blanch, que duya una cinteta de color en lo trau de la levita.
—¿Qu'es lo que vols? —lo pare deya, sens asentarse ni descobrirse, al fill que se li presentava saludantlo barret en má.
—Ab lo sèu permís, esperaré á fóra que vosté y'l senyor bajan —significá'l jove ab prudencia.
—Lo senyor es un amich íntim que pot sentir tot lo que parlem; per lo tant, digas lo que se t'ofereix y fesho en castellá pera qu'ell te puga entendre, —disposava'l senyor Marí.
—Ab permís de vosté, donchs, —barbotegá'l jove porugament, tant per l'assumpto de que anava á tractar com per no ser gayre práctich en lo maneig de la llengua castellana.— Jo vinch per lo que pot suposar vosté, per lo que li he expressat las duas solas vegadas qu'he tingut l'honor de parlarli y he repetit sempre en las cartas mevas. Senzillament li demano que m'autoríze en deguda forma pera usar lo nom que'm correspon.
—Lo que'm demanas, per mes que jo voldría, no puch ferho, s'hi oposan grans inconvenients. Ho he meditat moltas vegadas, ho he consultat ab homes de mòlt pes, y veig que no es possible en ma actual situació, —lo pare responía volent aparentar calma serena.
—Conech lo sèu estat y'm faig cárrech de tots los escrúpols que vosté puga tenir per concedirme lo que li demano, peró, desd'el moment en que sápia que jo no pretinch res mes que'l nom que necessito pera viure en societat, com los altres homes, y pera poder crearme una nova familia; assegurantli formalment que, ni en somnis, desprès d'açó, tinch altra mira (fóra'l desitj natural de que vosté guarde amagada en lo fòns del sèu cor una recordansa afectuosa de mi), jo crech demanarli una cosa, no sols possible, sino ben fácil, —formulá'l jove pausadament.
—¡Ah! pèl que no's troba com me trobo jo, es fácil lo que tu dius; peró jo; que m'hi trobo, ho veig d'altra manera. Lo mèu estat, las mevas coneixensas, los cárrechs qu'he exercit, lo bon nom de tants anys!... No, no, de cap manera m'es aixó possible, —deya'l pare estemordit.
—¿Y jo, per aquests temors vans, sens tenirhi cap culpa, he de patir tota la vida? ¿Per no fiarse vosté de ma paraula honrada de no pretenir res mes que'l nom y de ser prudent y reservat en lo que pot á vosté afectarlo, me privará de viure? ¿Voldrá que mori desesperadament? ¿Me pendrá'l goig d'una vida d'esperansas? ¿Me condemnará á perdre'l seny y á malehir los anys que tinch, los que'm restan de viure y fins lo día, la hora y'l punt en que vaig naixe? No, pare, vosté no voldrá que son fill se perde per aquesta y per l'altra vida, —exclamava exaltat lo jove.
—Calla y no parles mes d'aquesta manera, —ordená'l pare ab severitat.— Las tevas desgracias, fillas de desgracias mevas que amargament ploro, no't dònan dret á expressarte aixís. Abaixa'l cap als decrets de la Providencia, com jo l'abaixo, y respèctat á tu mateix y respèctam á mi que só'l tèu pare, valdament lo serho nos fassa á tu y á mi desventurats.
—Perdone si ab la forsa de la passió m'he expresat d'una manera inconvenient. Donga per no dit tot lo que baja pogut sonar malament á sas orellas, li suplico, y al arbitre de vosté deixo'l provehir á
lo que ab tanta necessitat demano, —pregava'l fill ab mostras de gran respecte.
—Aixís te vull, aixís es com pots ferte digne de la meva estimaciò. Jo no puch. y sento haver de repetirtho, fer per tu lo que'm demanas; peró si ets prudent, tal vegada vindrá día que puga, si no regonéixet com desitjas, que aixó no podrá ser may donarte una prova assenyalada del mèu amor. Resignat á ta contrarietat, que no tè remey possible; res y confía en ton pare.
—¡Oh pare! vosté m'ha ferit al mig del cor ab lo que acaba de dir. Jo puch resignarme á tot, á tot lo que m'ha vingut y puga venirme: á viure penosament, á renunciar als afectes mes purs y llegítims de la vida, fins á sert bort, fins á dur á la esquena esta marca infamant que'm fá abaixar la cara, que'm fá avergonyir davant dels altres homes; peró may me resignaré á que'l mèu pare'm fassa la injuria de créures qu'he de renunciar los drets sagrats de fill per tot lo vil diner que hi há á la terra! No, pare, vosté no sap son fill qui es... ¡Malebits sían tots los tresorts! Jo só un home digne! —exclamá en veu alta y mig d'indignaciò l'expósit.
—Calla, calla, vèsten d'aquí. T'ho mano, —feu ab imperi don Salvador.
—Surti d'aquí desseguida, —cridá'l senyor que duya la cinteta al trau.
—¿Y quí es vosté per manarho? —se girava á dir lo Quimet al intrús.— Sò á casa del mèu pare, y á n'ell, sols á n'ell tinch obligaciò d'obehir.
—Donchs surtirá, si no de grat, per forsa, —sostenía'l del vigoti blanch.
—Donchs no surtiré mentres vosté no se'n vaja y'l pare no'm repetesca la ordre... Y, vaja, no surtirè. Tiri pèl cantò que vulla.
—Donchs surtirá aixís, —perfidiejava'l castellá donantli una empenta.
—Donchs primer lo faré trossos á vosté, —bramá'l jove tirántseli al damunt com una fera.
—En nom del senyor Governador de la provincia, corría á dir lo cobart, tement la fúria del jove, —detingas y trega la cédula.—
Al sentir aixó, lo jove's detenía y entregava encara ab ayre amenassador lo document que se li
demanava.
—Estí bè, —lo vell deya, guardantse'l document. —Surti á fóra.
—Tórnem lo qu'es mèu, —exigía'l Quimet.
—Surti li dich, —lo del vigoti repetía empenyentlo enfora.— La cédula li donarè quan marxe de la ciutat. ¡A fóra, á fóra, desseguida!
—Vinga la cédula totseguit, —torná'l Quimet fentli cara.— Ni vosté, ni'l governador, ni ningú tè dret á privarme dels mèus documents.
—Surti, y, en quant al document, quan vulla marxar de la poblaciò, li tornarè; mes no avans. Quan se decidesca, al Govern civil me trobará demanant á don Just Morales, —aquest li deya tirantlo d'una empenta dos passos enllá.
—Si torna á tocarme un pél de la roba, aquí mateix l'estench, infame, —hudolá l'expósit clohent los punys.— Sápia que si ja no'u he fet, ha sigut per consideraciò á la presencia del pare, per mes que ell sia qui ordena tot lo que's fa contra meu. Peró, li repetesch, no'm toque si no vol tenir un disgust.
—Ab lo bastò li amidarè las costellas, —brabatejá en Morales, fent lo valent.
—Dèixel, no'l toque, —pregava, deturantlo, don Salvador.— Ja se'n anirá.
—Sí, ja me'n anirè, —cridava'l fill plorant de sentiment y d'indignaciò;— peró vull que tots los aquí presents sápian que no mereixo la ignominia que se m fa.—
Y, anantsen cap al carrer, al ser al peu de la porta, afegía:
—Senyors, jo'm dich Joaquim Marí, mal que pese al qui va darme la vida. Sò fill de don Salvador, l'opulent capitalista aqui present... Preguntéuli á n'ell mateix si es veritat; á veure si tè pit pera negarho. Sò fill sèu, ho dich ben alt pera que tothom ho sente, y'm fa treure d'aquesta casa com un gos, á puntadas de peu, perque li demano lo que'm pertoca. Lo que reclamo no son riquesas, no son diners: es lo nom, no mes lo nom, lo que vull; y ell me'l nega, burlantse de la veu de sa propia sanch que crida clamant justicia á Déu. Jo sò un bort, un pobre bort; pero ¡un fill bort tambè es un fill!—
Al dir aquestas paraulas, se li nuá la veu y marxava d'allí plorant ab tot lo desconsol. Los dependents y'ls marxants que allí eran, estavan muts com estátuas, mentres que don Salvador y son repugnant adlátere s'havían ficat á dintre.
Mentres lo desesperat jove s'expressava de tal manera, don Just deya al comerciant:
—Don Salvador, aixó no pot comportarse, es necessari posarlo pres, perque, sino Dèu sap com parará aquest escándol.
—Dèixe'l estar, que fassa lo que vulla, —responía don Salvador, deixantse anar abatut en lo canapé que hi havía á la saleta, al bell costat de la taula-escriptori.
—No, senyor, que aixó ja passa de la ratlla, y es necessari reprimir la superbia d'aquest home. ¿Ahont aném á parar? —afegí'l de policía.
—No vull de cap manera que se'l perjudique, que prou desgracia tè, y, sobre tot, es lo mèu fill, —don Salvador expressava ab mostras de gran pena.
—Home, deixe aquests escrúpols, que sino será un may acabar. Si m'haguès donat carta blanca, aixís qu'ell s'ha formalisat, jo li apuntava'l rewólver, nos l'enduyam, y tot estava llest enviantlo á Filipinas. Si vosté vol, hi es á temps encara; mentres no surti de la ciutat jo li asseguro que'l trobarém, —en Morales ofería.
—No, na vull que se'l moleste, no vull que se'l mortifique ni que se li fassa cap dany. Jo no mes me proposava ferli un xích de por á fi de que no vingués á importunarme; peró ara fins me sap greu haverho intentat. Si davant de la justicia dels homes ell no tè dret á ferme cap exigencia, davant de la justicia de Dèu jo sò culpable. Sí, senyor jo l'he creada aquesta situaciò, ho regonech per mes que'm dolga... ¡Y es lo meu fill, es lo meu fill, y l'estimo! ¡Encara que'm donga pena, encara que'm mate, es lo meu fill! —exclamava don Salvador tapantse la cara ab las mans.
—Donchs aixís, res, paciencia y fora, vinga lo que vinga. Peró, de moment, caldría que vosté fes lo necessari al objecte de que'ls dependents y altres que han sentit la cosa no hi donessen crédit, —aconsellava'l poliçont.
—Vosté mateix, vosté mateix fassa'l favor, que jo ara ni sabría com ferho, lo cap talment me bull y sembla que se me'n vaja —feya'l comerciant.
—Donchs á ferho ara desseguida, no convè perdre temps, —disposava'l funcionari públich.—
Y, agafantse del bras de don Salvador, que semblava mes mort que viu, surtía ab ell á la botiga y deya:
—Joves, ¿cóm es que donan entrada sens mes ni mes á tothom que se'ls presenta? ¿Volen tenir algún día un disgust gros? ¿Que, per exemple, s'alente á la vida del sèu principal, ó aquí mateix se'l robe? Deurían pendres mes interés en favor de qui los dòna'l pa, y no tenir semblants lleugeresas. ¿Quí es de vostés lo que ha donat entrada al home que ha mogut tanta gresca?
—Un servidor —responía ab lo cap baix lo aludit;— peró jo no'm creya que vingués ab cap mala intenció.
—Si jo manès aquí, vosté saltava fora de la casa —don Just afermá.— Ahont tenía'l cervell quan donava entrada á un boig? Es menester haver perdut la xaveta com aquell infelís per no haverho comprés.
—Jo no he notat cap cosa que m'ho fes sospitar tan solzament —lo jovenet pretestava.
—Diga mes bé que ni s'hi ha parat. Quan nosaltres hem entrat á dins, aixís qu'ell ha obert la boca, ja li he conegut desseguida; d'altra manera ¿l'hauría jo deixat escapar? Peró he pensat: ¿qué vas á ferli á un infelís que ha perdut la brúxula? Peró lo cert es que'l senyor ha tingut un disgust que hauría pogut evitárseli. Sórt que jo m'he escaygut á serhi.
Don Salvador, agafes del mèu bras que l'acompanyaré... No vull de cap manera que se'n vaja sol, y es precís que la senyora sápia que vosté ha de cuydarse.
—Sí, sí, li accepto la oferta y l'hi agrahesch. De veras, la cosa m'ha afectat com si realment tinguès importancia —convenía l'interessat.—
Capítol XXVII: Don Just y en Rossinyol
Al arribar lo Quimet á la fonda, lo jardiner encara no havía tornat. La mestressa, y desprès son marit, notant que'l jove tenía la cara descomposta, li preguntaren si's trobava malament. Com ell va dirlos que acabava de rebre un gran disgust, volían de totas maneras ferli pendre d'un elixir al que atribuhían grans virtuts; mes l'hoste ho refusá anántsen á sa cámbra y tirantse damunt del llit. Poch desprès, entraba en Rossinyol, que venía de fóra.
—¡Y ara! ¿qué es aixó? —deya alarmat.— ¿Qué't passa? ¿No't trobas bè?
—¡Ni may que haguès vingut! —sanglotava'l jove.— ¡Ja no hi há esperansa! ¡Tot es perdut, no hi há remey!
—Bè, home, digas ¿qué t'ha passat? Còntamho, —lo jardiner demanava.
—No s'ha atés ma peticiò, se m'ha insultat, se m'ha tret d'allí á empentas cap al carrer, fins la cédula m'han pres ¡los miserables!... Y jo, cobart de mí, que'm sento ab forsas per esclafarles, tot, tot m'ho he deixat fer, com si fos una dóna... ¡Malehit sia'l méu cor!
—No t'alteres, no t'alteres, que aixó no s'acabará aixís. Jo veuré á ton pare. Mentres tant, farém venir un metge que't dònga alguna cosa, perquè t'has afectat y tèns un xich de febre, —disposava'l Joseph, haventli pres lo pols.
—No, no, no cal. ¡Si'm trobo bè! —refusava'l jove.
—Dèixat de cansons. Encar que no sía gran cosa, val mes donarhi providencia, —persistía'l jardiner.—
Y, contra la voluntat del malalt, dava ordre de cercar un facultatiu.
Mentres tant, l'espós de la Mercè s'enterava per pessas menudas de lo succehit, y tant va indignarse que hauría volgut anar totseguit á veure á n'en Morales y á don Salvador; peró va impedirli la situació del Quimet, que s'anava apitjorant, en termes de que'l facultatiu va trobarlo ab mig desvari.
Tota la nit lo pobre home tinguè de vetllar, y gracias al acert dels remeys prescrits y gracias tambè á las bonas paraulas del horticultor, que mòlt hi ajudaren, lo malalt va darla en bè al cap de dos días. Mentres tant, en Rossinyol, que no va moures ni un instant de la fonda, va tenir prou temps d'explicar á la mestressa lo succehit ab tots los ets y uts.
—¿Esá dir, donchs, que don Salvador li es pare? —feu ella.— Miri, la primera vegada que va venir aquest jove, va passarme pèl cap que devía serli parent; y veja ¿qui havía de pensarse una cosa aixís? Es que no poden semblarse més de lo que's semblan. Si no fos la diferencia dels anys, qualsevol los pendría per germans bessons. ¡Ay Senyor! ¡que n'hi há de gent que no són lo que aparentan! ¿Quí'u havía de dir d'aquell home tant venerat que tinguès tant mala ánima? Ja li dich qu', en aquesta terra, tothom á qui'u diguessen, se'n faría creus. ¡Ah! no déu saberho la seva senyora, per qu' ella sí qu'es una santa dita y feta... Jo fós de vostés, ab ella me agafaría; si, senyor, faría saberli.
—¿Peró cóm? ¿Quí es que va á trobarla per' una cosa semblant? —reparava'l jardiner.
—No dich precisament que vajan á trobarla; poden, desde Barcelona, escríureli, demanantli que s'interesse per la sórt de jove... Potser no'u fará, perque, ja'u veig, aixó ha de ser una punyalada per la dóna; peró pot provarse, que res van á pérdrehi —la mestressa proposá.
—Tot fòra qu' ella en persona rebès la carta; peró si la rep ell y se'n entera, tant de perdut, perque's fará fonedissa.
—Si vostés volen, no corra cap perill. Jo conech prou á la senyora, y sempre que vostés vullan li farè la carta á mans. No'ls cal fer mes qu'enviármela.
Lo Joseph admetía la preferta ab mostras d'agrahiment, y, com lo malalt ja estava fóra de perill lo deixá encarregat á n'ella per anarse á orejar, segons diguè; peró en realitat era per anarsen á la Gobernació á veure á n'en Morales, com, en efecte, allí'l trobá.
No trascriurém lo diálech en lo mateix llenguatge de cada interlocutor; traduhirém lo castellá d'en Morales y la barreja d'en Rossinyol á nostre idioma.
—Vinch á reclamar —deya l'horticultor— la cèdula que vosté guarda d'aquell jove fill d'un amich sèu. ¿Sap qui vull dir?
—Sí, aquell jove que va moure tant escándol á casa de don Salvador. Que vinga ell mateix á cercarla, que havém de parlar.
—Ell no pot venir, perque no está bó.
—Ja vindrá quan ho estiga.
—No vindrá, perque jo li empedirè. No vull que torne á caure malalt. Crégam, dòngam la cédula, que tampoch estich en disposiciò d'incomodarme.—
En Morales se'l guayta de cap á peus.
—Surti d'aquí, que no estich per bromas —va dirli.
—Ni jo tampoch, y la manera d'acabarlas es que m'entregue'l paper desseguida —en Joseph va respóndre.
—¿Y quí es vosté?
—José Ruiseñor —diguè'l catalá, tal com sona.
—A veure, donchs, la seva cédula —exigía imperiosament en Morales.
—Aquí está —manifestava'l jardiner ensenyantli— peró no val á tocarla, que's punxaría.
—En nom del senyor Governador, entrèguemela —maná'l funcionari públich.
—Jo estich disposat á entregarla si'm ve una ordre escrita d'aquesta autoritat; sens aquesta ordre, no'm dòna la gana. ¿Ho sent?
—Donchs la entregará per forsa. Aquesta cédula es falsa.
—Lo fals dèu ser vosté, que fa contrarietats. A mí ningú m'ho diu que'ls mèus papers són falsos.
—Aquesta cédula no li perteneix. Vosté's diu Ruiseñor, y aquí diu Rossinyol.
—¿Y quina culpa hi tinch si tots vostés sòn una colla d'ases? Se creuhen ser uns set-ciencias, y no saben que'l ruiseñor es rossinyol en catalá... ¡Vergonya me'n donaría! —exclamava'l Joseph ab ayre de suficiencia, cregut de que'ls noms de casa podían
traduhirse.—
En Morales, com si'l prenguès per boig, volent tráuressel del davant, li deya:
—Vájassen en hora mala.
—Home, si es tant tivat, ¿per qué no m'agafa? ¿Per qué no'm fa dur á la presó? Crega que m'agradaría. Veuríam si á mi'm ficavan més endins ó si vosté saltaría del lloch hont es.
—Si no se'n va d'aquí, á la casa dels boigs lo farè anar depressa.
—¡Guardes de que li dugan á vosté, que'm sembla que ja deu tenir una bombolla mes grossa al cap! O de que haja d'anar al hospici si jo'm presento á dir al senyor Governador lo que passa.—
Fòs qu'el funcionari públich no volgués escándol, fòs qu'en la serenitat del catalá hi sospitès una valensa perillosa, lo cert es que ja no aguantava'l punt de ferli dar la cédula, y fins semblava que volía desentendrers de la qüestiò. Llavors, lo jardiner li demanava.
—Vull la cédula d'aquell jove. ¿Ho sent? —Y, com l'altre no acabès de decidirse, afegí disposantse á marxar.
—Si no ve la cédula, ja sabrá qui es aquest José
Ruiseñor que ara li parla.—
Y corrent com un desesperat, se'n anava fins al despaig del pare del Quimet.
—¿Don Salvador, hi fòra? —preguntava.
—Ha surtit á viatge fa dos días —va respondre un dependent, qu'era catalá.
—Es ben forta cosa que aquest senyor surti á viatge sempre en las ocasions que mes se'l necessita —observá'l jardiner contrariat, fent una mitja rialla burleta.
—No sé que dirli —responía'l dependent sens poder esplicarse la intenció que semblavan tenir las paraulas d'aquell home.—
Roig de la excitació que havía sostingut y cansat de corre, lo Joseph arribá á la posada. Poch desprès va soptarlo la vinguda d'un agent de policía que demanava pèl sèu nom y li presenta la cédula del Quimet.
Al cap de tres días, trobantse ja aquest en disposiciò de fer lo viatge, segons lo parer facultatiu, se'n tornaren los dos cap á Barcelona.
Capítol XXVIII: Resignació y tossunería
Feya uns quants días que'ls nostres viatgers havían tornat á sas casas, quan, á la hora en que arriba á Granollers, lo tren de Barcelona, don Jaume's passejava amunt y avall del estudi conversant ab don Salvador qu' estava assegut
—Ja li dich jo que me la va fer grossa —aquest expressava.— Al saberho, 'm vaig cremar de mala manera; perçó no estranye que li escrivís aquella carta que va mortificarlo tant. No, jo li asseguro que á no ser vosté qui es, á no coneixel tant á fòns, á no constarme la seva bona fe y l'amistat que'm professa, hauría fet un disbarat gros... No vull pensarhi, no vull pensarhi en lo que hauría fet.
—Tens rahò y no tens rahò —contestá don Jaume, parántseli al davant ab las mans encreuhadas pèl darrera sota'ls faldons de sa levita. —Ne tens y no'n tens.
—No sè com es d'aquesta manera, —saltá'n Marí.— Veu clarament que tot lo que'm passa ve d'aquella revelaciò que va fer ab tanta lleugeresa, y encara no'u vol confessar.
—Sí, home, sí, jo no t'ho nego, —convenía en Soler;— peró, veurás, separem las qüestions. Quan ton fill va venir á trobarme, era sabent que jo estava enterat de tot. Prou va pregar, prou va exclamarse pera que li diguès qui era son pare; peró jo, poch á poch dirho, sino que vaig tirárli mòlt lluny. Llavors, ell, ¿no va pensarse que son pare era jo mateix? Noy, vaig tenir de formalisarmhi, y no va quedarme altre remey que contarli la historia, (es á dir contarli la historia, peró res de noms, s'entén); sino, ell encara estaría cregut de que'u era y fóra. Ja veus tu que estantne ben net, açó á mí no'm convenía.
Llavors ell ja va tenirne prou pera voler que li declarès los noms dels séus pares, y, veyent que jo no'l satisfeya, va dirme que, si d'altra manera no li fòs possible adquirirlos, ab los antecedents que la historia li havía proporcionat s'empenyava á trobarlos. «¡Quín escándol s'armará per Granollers si ell va de casa en casa fent preguntas!» —vaig pensar.— Per' deturarlo y (diguemho tot) perque'm feya llástima tambè, vaig prométreli que t'escriuría.
—Aquí está la primera part de la lleugeresa, —observava en Marí.
Sí, tot lo que vullas; peró, ben mirat, no tant com aixó. Pósat en la situaciò meva, jo necessitava vindicarme,— arguhía l'advocat.
—Peró vosté no va deturarse á n'aquí; sino que va acabar dientli de pè á pá, —sostenía don Salvador.
—Sí, vaig acabar dientli; peró no tan lleugerament com suposas. Veurás tot com va anar, t'ho farè present.
¿No't recordas de que, quan jo á la sala gran, vaig dirte lo que'l minyò demanava, tu vares mostrar desig de conéixel y de protegirlo, y que aixó no va poderse fer per haver jo perdut l'adressa del noy? —demaná l'advocat.
—Volía protegirlo, sí; peró no regonéixel legalment, com ell demana —rectificá don Salvador.
—Aixó tu no vares dirmho, y jo, creyent que estavas disposat á tot, quan ton fill, fent argument d'eixa circunstancia, va suplicarme que li des á coneixe'l tèu nom, vaig accedirhi pensantme obrar bè —l'advocat declarava.
—Va pensar malament. En cosas aixís, no's va á la babalá, y mes una persona de la carrera de vosté y dels sèus anys. ¿Qué vol dir que jo no me haguès negat á regoneixel? Podía preguntarmho. Y si por tenía de que mon fill, demanant per mí fès un escándol en aquesta vila, no perçó havía de dar lloch á que l'escándol se fes á la ciutat ahont visch y sò mes conegut; y tot per culpa de qui podía evitarho —recriminava don Salvador.
—La meva desgracia va ser d'intervenir en lo assumpto de quan ell va neixe. Si jo llavors no me haguès deixat vence pél sentiment, aixó no hauría succehit —se planyía'l legista.—
En aquest endret pará la conversa, sentint que algú trucava al cancell.
—Potser ara es aquí. Vaig á véureho —feya don Jaume anántsenhi.—
En efecte, era'l Quimet, lo mateix á qui esperavan.
—Don Jaume; ¿que hi há alguna novetat? Ahí á la tarda vaig rebre la carta de vosté —expressá'l minyò no ben refet encara de sa malaltía.
—Son pare es allí dins que vol parlarli. Per Déu, tinga prudencia —encomaná l'advocat.
—Ne tindrè, no passe ánsia —lo Quimet prometía.—
Lo senyor l'acompanyá fins al estudi, ajustant la porta de fóra estant.
—Déu lo guart, pare —deya'l jove ab lo cap descobert y besant la má de don Salvador.— ¿Cóm ho passa?
—D'aquella manera, com de costum. Séu, séu, qu'hem de parlar —lo vell proposava.
—Estich á las sevas ordres, —convenía'l jove.
—¿Saps que vares ocasionarme un gran trastorn, que no sé com no m'ha dut á la sepultura? —recriminá'l pare.
—Ho comprench, ho comprench, y n'hi demano perdò. No sabía lo que'm feya, —lo Quimet barbotejá.
—¡Obligarme ab las tevas exigencias á pendre resolucions tant duras pèl cor d'un pare! Y si no t'haguès estimat, si no haguès tingut present que m'ets fill, á n'aquestas horas ho plorarías. Vius en llibertat y va tornarset lo tèu document perque jo vaig exigirho. No'u dich ara per estemordirte, que obres de la manera que obres, ton pare está disposat á no fer res contra tèu.
—Jo li agraheixo de tot cor.
—¿Per qué, donchs, me mortificas, ja ab cartas, ja venintme á trobar, per una cosa que no pot ésser? ¿No'u veus tu mateix?
—Ho veig, ho veig; peró aixó no'm deixa viure, aixó crech que'm matará.
—¿Per qué ha de matarte? ¿No havías viscut satisfet de la teva condiciò?
—Sí, senyor; vaig víurehi fins que un día, bojament enamorat, demanava una noya á son pare y me la va negar perqué jo no tenía un nom de familia... Llavors la meva condiciò va ferme vergonya y no vaig parar fins á trobarlo á vosté, y...
—Y bè, dóna gracias á Dèu d'haverme pogut coneixe, com jo las hi dòno per haverte conegut, encara que'm sía un clau ta presencia, com sempre, sempre m'ho ha sigut ta recordansa, y encara que'm sía també un altre clau lo comportament que has usat ab mí. Almenys axís no tinch duptes, sè qu'ets viu y qu'estás en camí de ferte home.
—Un home ben desgraciat, pare, me pot ben creure.
—Un home tant felís com puga serho un altre, y, al mateix temps, respectat y considerat. Sè que posseheixes virtuts, veig que no't manca talent.
—De res me serviría, si tinguès tot lo que vosté diu, no podent veure ma ilusiò satisfeta.
—¿Y qui't diu que no u podrás conseguir?
—Ja li he dit quin es l'obstacle que hi há, y com aquest inconvenient sempre ha de serhi, perque'u veig que vosté no pot arreglarho, me resigno ab la meva sórt, peró morint. ¡Alabat sia Dèu!
—Mira, mira. Si bè no m'es possible donarte lo que desitjas, puch posarte en condicions de fortuna que'u compensen.
—Ni somniarho, pare. Aquella noya, ni aixís com vosté proposa me la donarían, ni que jo tinguès la fortuna d'en Rostchild. Lo pare d'ella no es home que's deixe temptar per la moneda, vaig tenir ocasió de conèixeho ben bè.
—Fill mèu, tu no coneixes lo món encara. Desgraciadament, las riquesas sembla que guarneixen d'una aureola d'hermosura y de grandesa inmaterial á qui las posseheix. Ab excepcions mòlt raras, es aixís com lo món sol veure la fortuna.
—Donchs lo mèu cas es una d'estas pocas excepcions.
—¿Quí sap si t' erras? Que bè podría ser. Peró ¿no reparas que, aduch que á mi'm fós possible, donarte'l nom de res te serviría? Als ulls del pare de ta estimada, sempre fóras un fill natural, perqué altra cosa no es possible.
—Es veritat, aixís fóra; ¡no hi há remey!
—Peró deixat de preocupacions. Cada hu es fill de las sèvas obras, y tu no necessitas mes que un capitalet per enfilarte, y aixó está en mos designis y en más facultats que'u tingas. Ja veurás.
—No, pare, no, gracias, li estimo. Lo que pretenía veig que no pot ser, y déixem que no accepte lo altre que'm proposa. M'estimo mes viure ab pena que no que vosté puga solzament imaginar que'l sèu fill ha volgut explotarlo. ¡Oh! no, ¡aixó
may, de cap manera!
—¿Peró no dius tu mateix qu' estás convensut de que no pot ser lo que pretenías?
—Sí, de veras n'estich y devía estarne ja fa temps. Ho confesso, jo vivía preocupat. Ja que, volent la mare regoneixem públicament, pèl sèu benestar y pèl sèu bon nom vaig oposarmhi; lo mateix devía fer ab vosté.
—¿Ta mare es viva? ¿Tu la coneixes? ¿Qué fá? ¿Qué ha sigut d'ella? —corría á preguntar don Salvador ab entussiasme delirant.
—Sí, pobre mare, viu, gracias á Dèu. ¡Ha patit mòlt! Ara podría estar bè perque'l sèu espós la idolatra; peró té la salut bastant malmesa...
—¡Pobre Mercè! y... ¡pobre de mi! —exclamá'l vell, rodolantli duas llágrimas cara avall.— Ja'u veus, fill mèu, quanta desgracia pot ocasionar una passió. No deixes que una de semblant te domine, reprimeixla, ofégala, si es menester, avans no sía tart y't moga á atropellarho tot pera satisferla, y, d'una manera ó altra, la plores tota la vida.
—L'hauré de plorar perduda; pera sofocarla, ja es tart,—sospirá'l fill.
—Donchs, creume, accepti lo que t'oferesch, que'm sembla que será prou pera que'l pare d'aquesta noya t'accepte pera gendre, y, si no basta lo que jo't donga, vejas lo que haja d'afegirshi, que ton pare está disposat á fer tot lo que
puga pera que sías venturòs.
—Gracias, pare. Es inútil; pera mí no hi há ventura possible, ho veig ben clar. Los diners no'm poden fer felís per ells sols. ¿Donchs pera que'm servirían?—
Prou s'escarrassá don Salvador en convéncel; peró tot va ser inútil, lo sèu fill de cap manera volguè acceptar.
Capítol XXIX: Anant á missa de dotze
Com hem tingut ocasió de veure, las ideas del Quimet respecte á la seva situació havían cambiat notablement. Ell coneixía sa desgracia de la mateixa manera que avans, ell la considerava, així's mateix, destorp insuperable per sa ventura; peró no imaginava que hi haguès una soluciò honrosa possible, y en lo íntim del sèu cor ja's penedia d'haver molestat á son pare ab tanta insistencia, regoneixent que, al ferho, s'havía deixat portar per l'egoisme. ¡Oh! (quant cert es que las contrarietats de la vida sovint, humiliantnos, nos fan veure ab claretat las miserias propias!
Perqu' ell se trobava abatut, rendit física y moralment. Y no era que haguès renunciat á sa passiò, no era que no sentís lo mateix amor per l'Ángela, ben al contrari, cada día la estimava mes, cada día li era mes necessari aquell afecte; peró aquesta aspiraciò, que fins llavors li havía dat alas, se li convertía en martiri y quasi en remordiment no sentintse ab forsas per poderla realisar.
Ab tot, no's veya ab coratge per' renunciarhi, ans s'esforsava per enganyarse á si mateix volent afiturar, encara que llunya, una esperansa que'l sostinguès, y aquesta era la única que podía ferlo viure; aixís es que la correspondencia dels dos anava seguint, servintlos l'Aureliana de mitjansera.
A semblant intervenció podrem atribuhir lo cambi que'l jove observava admirat en las epístolas de la noya, que si avans eran ingénuas á mes no poder, d'un quant temps á n'aquella part anavan plenas de frases rebuscadas despuntanthi algun concepte ab ribets d'atrevit. De tant en tant manifestavan impaciencia, sovint s'hi veya desconfiansa, y, finalment, en la darrera li donava una cita pèl diumenge á la missa de dotze de la església de Jesús.
No cal dir si l'enamorat hi acudia. Quan l'Angela hi arribá ab l'Aureliana, ell ja feya bon xich que hi era.
Las dúas vestían com per anar á la sagrada cerimonia s'usa, la una y l'altra portavan mantellina y guants; peró hi havía tanta diferencia entre la menestrala y la filla de don Ramon... ¡Aquesta, fins ab lo devocionari que duya apareixía senzillament ingénua y per costura elegant; l'altra, ab sas maneras estudiadas, plena d'afayts y d'adorns, talment feya riure.
Al saludarla lo jove, l'Aureliana s'apartá un xich. L'Ángela estava conmoguda pèl goig de veure al qui estimava, pèl temor de que son pare arribès á saberho y tambè per no sebre ben bè cóm explicar l'objecte de la cita.
—¡Que'n feya de temps que no havía lograt la satisfacciò de véurela! ¿Al demanarme aquesta entrevista, es que ha volgut satisfer una necessitat del méu cor? ¿O, tal vegada, pot darme alguna nova que m'ompli d'alegría, y vol ferla pera mí mes dolça deixántmela escoltar dels séus llabis? —comensava'l jove.
—Es que... —barbotejá ella tornantse roja y com no sabent per hont comensar.— Es que volía véurel per... per dirli que... No'u sé com dirli... Que tinch por de que'l papá s'entere algún día de que segueixen las nostras relacions, y llavors (¡ay, Dèu no'u vulla!), llavors sí que no podríam véurens ni escriurens may més, ja caldría que m'encomanás á Dèu, perque'm sembla que si ell no'm matava poch se'n faltaría. En fi, veja vosté si troba manera d'abreviar aquesta situaciò, perque no es viure això d'anar sempre amagantse com si's fès una cosa dolenta. Potser si ara tornès á parlar, lo papá ho voldría.
—No, Angela, no; al día d'avuy subsisteixen iguals motius per' no volerho'l sèu pare que'ls que hi havía quan jo li vaig parlar. Jo'm pensava llavors que podría conjurarlos, jo hi he fet tot lo possible; peró ara veig qu'es inútil, y que no tinch més remey que pendre paciencia y esperar pera casarme ab vostè que Dèu m'obre un altre camí, —l'enamorat expressava.
—Fins ara de poch no he sabut en que consistía la oposiciò del papá. Veja quin cap mes xich es lo mèu. La persona á qui vaig preguntarho ¡no se me'n va riure poch! ¿Qué vol que li diga? Jo may havía sentit dir una cosa semblant. Peró ¿quina culpa hi tè vosté en tot aixó? Si á mí m'estigués bè, li diría al papá: «Vaja, 'm sembla impossible que vosté pense aixís», —discorría ella.— ¡Crega que'n tinch un sentiment de qu'ell se'l mire ab tant mals ulls!
—Aquesta, aquesta es tambè la meva pena. Angela, y Dèu sap si li agraheixo á vosté que sía tant piadosa ab las mevas desgracias. Jo'm creya que vosté seguía ignorant lo fonament de la negativa; peró avuy que'l coneix y que jo he fet lo que no devía fer may empenyantme en que'l pare m'havía de regoneixe y fóra, he de demanarli perdò d'haverli dut amagat lo que havía de ferli saber al moment que vaig declarármeli. Jo, en conciencia, no podía ni devía dirigirme á vosté, —confessava'l jove.
—¡Es á dir que'm deixa! —gemegá la noya dolorosament soptada.
—¡No, no! —se donava pressa á dirli'l Quimet.
—Li he dat la meva paraula, li he entregat lo mèu cor, que será sèu fins que mori, valdament vosté me avorrís; peró'm veig obligat á dirli qu'he perdut tota esperansa de que'l sèu pare hi vinga bè may, y, encara qu'ell me desprecie y m'avorreixe, jo no vull ferli cap tort aconcellantli á vosté que sía mala filla. No, no, vosté déu respectar al sèu pare, y, si es necessari per no darli pena, fins déu oblidarme á mí, encar que aixó 'm coste la vida.
—¿Oblidarlo á vosté? ¡May! Jo no sabría com ferho. Pero ¿perqué'm parla aixís, tant diferent de lo que sol ferho en las cartas? ¿Será que vosté me enganya, com algú m'ha dit que fan mòlts homes ab las noyas que'ls estiman? Jo, de vosté may ho hauría dit, y'm sembla mentida. Si vosté'm deixa, ¡jo'm morirè! ¡Jo'm morirè!
—May en la vida podría pensar en oblidarla, encara que vosté'm deixès, crégaho. Si jo la veya un día deslligada del mèu afecte y en poder d'un altre home, me mataría'l sentiment, perque jo no puch viure sens estimarla y sens creure que vosté m'estima; peró, tot morint, pregaría per la sèva felicitat... ¡Y pensar qu'he de viure ab aquesta passiò, ab aquest afany, batallant sempre ab lo desig, mirant boyròs y lluny lo día de la victoria!
—¿Per qué no torna á veure al papá? Potser ara'l convencería. Ell tè un gran amich, que's diu don Lluís Ramírez, y, si vosté lograva qu'ell li parlès, me sembla que acabaría fentli dir que sí... Mire, llavors que várem tenir aquell disgust, quan lo papá va treure á n'en Bayoneta, aquest senyor va ser qui va ferlo tonar á casa, y aixó que'l papá estava furiòs. Crégam, vaja á veure á don Lluís la primera cosa (ja li dirè ahont viu), y si ell no'u arregla, no'u arreglará ningú, —proposá l'Angela.
—Ara'm trobo ab mòlt malas condicions pera ferho. Entre la mort del didot, los viatjes y diligencias per coneixe als mèus pares y altras contrarietats, me trobo curt de diners y es precís que'm pose á tó altra vegada ans de parlar de casament. Quan tinga lo precís pera casarme, llavors provarè lo que'm diu, si vosté no's cansa de tant llarga espera; peró, ja li dich, encara trigarè, —ell advertía.
—¿Jo cansarme? Encara que passen anys, jo estich disposta á esperarlo, encara que vosté may puga, jo l'esperarè, jo l'esperarè, no tinga temor. ¿Quín remey me queda sino esperar ja que ara no pot ésser? Peró no'm deixe. ¿Sent? ¡Per amor de Dèu, no'm deixe! —suplicava la noya tendrament ab los ulls humits.
—Li juro —responía'l Quimet ab tot lo sèu entussiasme—
Peró l'Aureliana, qu' estava impacienta, va trencar lo col·loqui.
—Angela, ¿que s'ha de fer? Tocan las darreras batalladas, y si no cuytas perdrém la missa, —advertí.
—Sí, anemhi, —la enamorada va respondre.— Entesos, Quimet, —afegí.
—Escrígam bona cosa, —aquest recomaná.
—Fassa vosté lo mateix, —la jove responía,— que jo no m'en oblidarè.
—No fassa patir á la pobre Angela, —deya á n'ell, acostantse, l'amiga.—
Lo Quimet va mig-riure, no sabent que respóndreli.
—Es que vostés, los senyors, sòn mòlt dolents, y á la pobre que arriba á estimarne algun, li fan passar los set cálzers d'amargura, —continuá.—
Y , veyent qu' ell no mes reya y no li tornava resposta, afegí:
—Jo'l conech á vosté. ¿Y vosté no's recorda de haverme vist?
—No'u tinch present, si acás, —ell va respondre.
—Eram noys encara en lo temps de que parlo, perque vosté y jo, si fa no fa, som d'una etat. A casa teníam botiga de fuster á darrera'l Pí, y vosté cada dia passava —ella li feya present.
—En efecte, —lo Quimet responía;— peró, si vol que li sía franch, no'm recordo de la botiga que'm diu.
—Pénsehi, que ha de recordársen a la forsa.—
Y l'Aureliana hauría garlat encara si l'Angela no li haguès advertit que, al últim pot ser sí que perdrían la missa. Ab tot, dirigintse al temple, encara haguè de dir al jove:
—Vaja, donchs, regonégam per una amiga. Lo mèu nom y la casa de vosté sòn los que posa en lo sobre de las cartas que dirigeix á n'aquesta. Dispose sempre, ja'u sap.
—Lo mateix li dich. Celebro haver tingut l'honor de conéixela y la ocasió de darli las gracias per las bondats que tè ab l'Angela y ab mí. En tot lo que puga oferírseli, mani del amich y del artista,— feu galantment lo jove.
Capítol XXX: Per' mes desgracia
—Estich desesperat.—
Aixís dient, lo Quimet entrava un día á casa sa mare trobantse en lo menjador aquesta ab son marit.
—¿Y aixó? ¿qué tens?
—¡Bo! ¿Ja te'n passa alguna de fresca? —interrogaren, primer ella alarmada y, desprès, ell desitjòs de saber lo motiu per veure si era cosa que's poguès adobar.
—¡No tenía encara prou desgracias, que ha hagut de cáuremen al damunt una de tant grossa que acabará ab mí! —exclamava'l jove.
—¿Donchs qué tens? —repetia sa mare estemordida.
—Que no hi há remey per' mi, qu'he d'anar á ser soldat, no tinch altre recurs, —contestá l'expósit.
—¿Qué'm dius ara? —feya'l Joseph.— Jo'm creya que ja havías passat la quinta.
—¡Soldat! —gemegá la dóna afligida, alsant los ulls ab semblant de viva aflicciò.
—Sí, senyors, soldat. No he concorregut á cap sorteig, perque no m'havían enclòs á las llistas. Jo anava passant aixís creyentme ja segur, quan un jove amich qu' escriu á casa de la ciutat, ha vist que no sé qui demanava pèl mèu domicili, y, sabent ó coneixent de lo que's tractava ha vingut á avisarme corrents. ¡No mes me faltava aixó! —sospirá l'expósit.
—No t'atolondres, que no es pas tant mal com me creya, —observava'l Joseph.
—¿Qué no es mal ser soldat? ¿Te sembla poca cosa? —replicá sa muller admirada y afligida.
—Es la desgracia mes gran que puga haverme vingut, —afermá'l Quimet.— Mireho de la manera que vulla...
—¡Deixéume dir, deixéume dir! —en Joseph va interrompre.— No es que jo'u tinga per una sórt; peró altras cosas hi há mes embolicadas, ¡que aixó ray! Mira: rediminte ab diners estás en paus.
—¡Redimintme ab diners! —exclamá'l jove. —¿Y ahont los tinch? ¿De qué'ls faig; si encara que'm venguès la fotografía, que molts mes ne costa, no'n trauría prou? Tot haurè de deixarho: pátria, interessos, amor, y aixó'm costará la vida! ¿Cóm queda l'Angela, que no podrá viure si jo me'n vaig? ¿Y la pobre dida qué ha de fer no tenintme á mí? ¡Aixó! aixó es lo que'm desespera, aixó es lo que'm fa perdre'l judici!
—Donchs no t'has de perdre per tant poca cosa, —observá'l jardiner.
—¿Encara no tinch motius pera despacientarme?
—Jo no sé cóm t'ho miras. No tens rahò, Joseph, —la Mercé deya ab estranyesa y sobressalt.
—Dèixam dir, dèixam dir. —¿Qué sabéu vosaltres? Ja'u sè que si'l trobessen ara l'agafarían; peró aixó no es aixó. Vull dir que no's moga de casa, per ara, que jo me'n vaig á avisar á la dida, que no estiga ab ánsia, ¡pobre dóna! y á fer las diligencias que són del cas... ¿Qué, noy? ¿Te pensas que no'u arreglarè? ¡Tant segura tinguesses la rifa! Mira, per de prompte, vaig á veure á un coronel, que s'está á la Rambla de Catalunya pera que'm donga un camí; desprès, encara que sía molestar al general. ¿Qué t'afiguras? Encara que porte las mans brutas de terra, d'en Rossinyol se'n fa cas, mal m'está'l dirho. Si no'u arreglo, mal me torne porch de Sant Antoni, —assegurá l'horticultor.—
Y ficantse á dins, al cap d'una estona surtía vestit de tota festa y roig de cara. Se tractava de fer bè, y l'home's veya en sas glorias.
—Peró, ¿cóm es aixó, fill méu? —la Mercé preguntava, aixís que son espós haguè marxat.— ¿Cóm es que ara't surtin ab la quinta al cap de tants anys?
—Si vol que li diga, no acabo d'entèndreho, —lo Quimet responía.— No sé á qué atribuhir que fins ara no m'hajan demanat. Potser sía que, ab aquests anys, no trobantme á Santa Eularia, l'ajuntament d'allá haja oficiat á Barcelona, perque, si m'hagués espiat algú, volentme mal, no haurían hagut de recorre á las oficinas de padró per' trabarme. ¿No li sembla? Peró ara, si van á casa, quin disgust rebrá la dida!
—No tingas por. Lo Joseph ja l'avisará. ¿No has sentit com ho deya?
—¡Pobre senyor Joseph! ¡Quant tinch d'agrahirli!
—Es un ángel en quant á sentiments. Es tant bó que fins sa bondat me dóna pena mòltas vegadas, considerant que es felís, perqué ignora... ¡Ay! Senyor! ¡Voldría tréuremho del cap; peró no puch, no puch!
—Mare, no's donga pena. Vosté cumpleix ab son marit com una bona esposa, y aixó á n'ell li basta y déu bastarli á vosté. ¿Qué'n treu de neguitejarse?
—No puch ferhi mes, fill. Quan veig lo que fa per' mí, quan veig lo que per mí t'estima, ne voldría estar joyosa; peró tot seguit me recordo del passat, y la conciencia'm diu: «tu devías ferli saber tot. ¡Tu l'enganyas! ¡Tu l'enganyas! ¡Y ell no'u mereix!» ¡Ah! no, no mereix que se li fassa un tort aixís. Llavors me vénen desigs d'agenollármeli als peus y contarli ma desgracia.
—Per Dèu, tregas aquestas ideas y no fassa may semblant cosa. Visquém com fins ara havem viscut.
—Sí, tens rahò, perque si jo'm descobrís, tots hi podríam; es á dir, jo no, perque ja no puch ser mes desgraciada, perque tot me dòna pena, fins la mateixa felicitat. No sè cóm explicarme, no sè com dirtho pera que te'n fassas cárrech. ¿Veus? Ara ell corra per tráuret dels mals de cap en que't trobas, y te'n traurá, n'estich certa, percó es que no m'hi amohino: aixó'm dòna goig, perque á tu't fa bè; peró al mateix temps es una corcor que'm rosega l'ánima, dientme: «no deurías permetreho, no deurías comportarho, ell no'u sap que aquest jove sía fill tèu.»
—Paguémli ab l'agrahiment degut, y no's martiritze vosté mateixa, y no'm fassa neixe escrúpols á mí. De pesars ¿no n'havem tingut ja massa quant mes, prou?
—¡Pobre Joseph! —ella seguía.— ¿Qué't pensas? Té un deliri per' tu. S'interessa pèl teu bè com si li fòsses fill. Bé'u sap que tu estás resolt á no molestar mes á ton pare, y jo, vaja, t'ho aprovo encara que per altre cantò vulla lo mateix que tu volías; donchs fins contra la teva voluntat, sens dirte res, fa días que ha escrit á la mestressa de la fonda hont varen posar, demanantli que intercedesca per tu ab... ¡la senyora de ton pare!
—¡Aixó si que'm sap greu! ¡si que'u sento! —
exclamá'l jove vivament contrariat.— Si la de la fonda arriba á ferho, ¿qué dirá'l pare de mí? ¿Quín concepte'n tindrá, desprès que vaig prométreli que may mes lo molestaría.
—Donchs aixís ell va ferho; peró ¿qué li dius ara? Tot ha sigut pera fí de bè.
—Sí; peró'm dol, me dol de veras.—
Fóra llarch de contar lo que parlaren los dos, perque des de la una de la tarda fins tart del vespre, quan en Joseph torná, se pot dir qu' estigueren en conversa. ¡Si n'hi haguè d'intimitats entre mare y fill! ¡Si se'n feren de revelacions y amorosas protestas l'un al altre!
Quan, essent ja negra nit, en Joseph trucava la porta, aquellas ánimas se despertaren á la trista realitat de sa vida.
—Ja só aquí —deya cansat, peró alegre, 'l jardiner.
—¿Y qué tal? —preguntava ab interés la seva esposa.
—Mes bè que'l món, noya —va respondre'l marit— peró ab un xich mes, á n'aquest l'atrapan; la policía ja ha anat á casa seva.
—¡Que's déu haver espantat la dida! —interrogá'l Quimet.
—Naturalment, s'ha espantat la dóna —afermá en Rossinyol;— però ara, d'ensá que ha parlat ab mí, ja no s'amohina... Anèm al cas. Ja'u tens á punt de solfa; peró, mentres t'arreglan los papers, no't mogas d'aquí.
—¿Cóm ha pogut arreglarho? —volía saber lo jove.
—¿Cóm vols que s'arreglés? Ab uns quants papers de banch que me n'he dut, aquell senyor que t'he dit te fará treure la llicencia.
—¿Y cóm li torno jo á vosté aqueixa quantitat, si no la tinch? —lo fill de la Mercé exclamava.
—Noy, no m'amohines, que no estich per rahons —feya en Joseph.— Tu ves fent, y, si algún día pots, m'ho tornas, y si no pots, Dèu te dò salut que jo no n'anirè mes tort ni mes dret... No, no, no m'amohines... Anèm á sopar, que tinch gana.—
—¡Vejas quina casualitat! —lo jardiner seguía, mentres sa esposa anava á fer lo qu'ell havía disposat.— Aquell coronel que't deya, lo qui se m'ha ofert á cuydarse d'això téu, s'escau á ser un amich íntim del pare de la teva promesa. Parlantli de tu y esplicantli per alt la teva historia, ho he descobert. Vejas ¿quí havía d'imaginarho?
—¿Que's diría don Lluís aquest senyor?
—Sí.
—¿Don Lluís Ramírez?
—Just. ¿Que potser lo coneixes?
—No, senyor, peró sè que aquest coronel es gran amich del pare de l'Angela. Una vegada don Ramon vá despatxar al assistent per haverlo trobat recullint una carta meva, y si'l pobre va entrar altre colp á la casa, ventura d'aquest don Lluís. Perçó sè que hi há una amistat grossa.
—Y mira si es casual: lo mateix senyor es tambè tot una cosa ab aquell don Jaume de Granollers que sap tot lo tèu.
—¡Si qu'es particular! Y encara mes que vosté ho haja sapigut.
—Ha estat un rellans. Esplicantli la teva vida, la una cosa ha portat l'altra, y vetho aquí.—
Conversant de lo mateix, soparen y encar hi fumaren un cigarro ans d'anarsen al llit.
Capítol XXXI: Una visita
Havían passat quinze días y'l Quimet ja tornava á ser á Barcelona travallant desesperadament de sa professiò y portant resignat la seva creu.
Serían las deu del matí quan en lo carrer Major de Sarriá's parava un cotxe y'n surtían duas donas. La una grossa, alta y plena de magestat, vestía de negre, peró ricament, duya lentes guarnits d'or y tindría trenta vuyt ó quaranta anys; l'altra, mes vella y bastant prima y baixa, ab tot y dur, com l'altra, mantellina y bon vestit, tant per la qualitat de la roba com per l'ayre, mostrava ser cambrera. Parantse totas dúas al llindar d'una botiga, la mes jove demanava en castellá ahont era la casa d'en Joseph Rossinyol, y una noyeta que'u escoltava des del carrer s'oferí á acompanyárlashi. Acceptada la oferta per las senyoras, marxavan totas tres, seguint lo cotxe al darrera.
Arribadas que fòren á la envista de la casa, la noya'ls la ensenyá y las senyoras, donantli gracias, s'hi dirigiren solas. Al ser al peu del portal, saludaren, y, eixint á rébrelas la Mercé, entre ella y la senyora dels lentes va entaularse aquest diálech, comensat en castellá per la forastera y ben sostingut en lo mateix idioma per la catalana:
—¿Viu aquí un senyor qu'es jardiner y's diu Josep Rossinyol?
—Sí, senyora.
—¿Hi es?
—En aquest moment, no, senyora. Ha surtit fóra la poblaciò y no tornará fins al vespre. Si vosté vol dirme lo que se li ofereix, ell ho sabrá aixís que arribe.
—Vosté déu ser la seva senyora.
—Pera servirla.
—Gracias. Per vosté venía. ¿Podríam parlar á solas uns moments?
—Tant com vosté vulla. Fássan lo favor d'entrar.
—Nicasia, esperem aquí, —indicá la senyora á l'acompanyanta.
—Séga, si es servida, —afegí la Mercé, anantsen á dins ab la senyora.—
Quan fòren á la sala, qu'era guarnida ab mobles bons y senzills, la mestressa pregava á la senyora que s'assentás en una de las dúas cadiras de brassos; mes aquesta ho feu en lo canapé, sota mateix de dos grans retratos del jardiner y sa esposa, obras de fotografía ab que'l Quimet los havía obsequiat.
—¿Vosté coneix á un jove surtit de la casa d'expòsits, que's diu Joaquim? —preguntá la dama.
—Sí, senyora, —va respondre la Mercé mudant de color.
—¿Podém parlar sens que ningú s'entere de lo que diguém? —volguè saber la forastera, mirant á un y altre cantò.
—Ningú hi há que puga sentirnos, —la Mercé assegurava.
—Donchs párlem ab confiansa com si jo fòs una amiga d'anys, jo li prego que aixís me considere, y, per lo tant, no extranye que li fassa preguntas referents á assumptos un xich delicats. No es una curiositat impertinent lo que m'ha dut á n'aquesta casa, sino'l desig de servir á una persona á qui interessa mòlt saber los antecedents d'aquest jove, pèl bè d'ell mateix.—
Aixís s'expressava ab tó insinuant la forastera, mirant ab interés á sa interlocutora per darrera'l cristall dels lentes.
—Pregunte ab tota llibertat, —la Mercé oferí, per mes que li semblás extrany aquell comens d'interrogatori.
—Diga, donchs; ¿vosté coneixería, tal vegada, als pares d'aquest jove?
—Sí,'ls conech. Per mes que aixó m'afronte, li dech dir que jo sò la mare. Aquest afront es tant mes sensible en quant lo mèu fill podría honrar á la mare mes digna que hi haja á la terra. Senyora, 'm pot creure; si vosté'l coneguès diría que tinch rahò... Es ben sensible qu' ell haja de sufrir las conseqüencias d'un delicte que no ha comés; jo sí que'm regonech mereixedora de tots los castichs que Dèu m'envía.
—Li estimo la confiansa que'm fa, y crega que á tots dos los planyo de veras... ¿Y...'l pare del jove?
—¡Ah! lo sèu pare es lluny, mòlt lluny d'aquí.
—¿No'm diría'l sèu nom y allá ahont es?
—Demánem tot lo que vulla respecte a mí; jo puch exposar mas faltas á la vergonya; però no tinch dret á descobrir las dels altres.
—No repare en dirmho tot. Li prometo una reserva formal.
—Es inútil (y dispense.) Se tracta del pare del mèu fill, se tracta d'un home á qui he estimat mes que á mí mateixa, se tracta del bon nom del prohisme, y dech callar.
—Dígam no mes una cosa. ¿Se din Salvador? ¿Salvador Marí?
—¡Senyora! —exclamá aixecantse la Mercé,— jo li demano que'm diga á que ve tot aixó. ¿Quín interés la mou á obligarme á obrar contra la meva conciencia?
—Cálmes, cálmes, —la dels lentes pregá.— Tot lo que pregunto es en interès del jove. Jo he vingut per encárrech de la senyora del qu' es considerat com á pare, so una amiga d'ella, y'm consta que voldría que son espós reparès, en lo possible, 'l mal. Jo he mancat no dientli la primera cosa lo que li dich ara; peró, ara que'u sap, no'm calle res, li prego, fies de mí com de la mes lleal amiga, y li asseguro que, lluny de penedírsen, me'n dará las gracias. No fará cap mal á ningú y's tracta del bè del sèu fill.
—Donchs, essent aixís y creyent que tracto ab una persona d'honor, li dirè. Sí, en Salvador Marí es lo pare.
—Ja m'ho havían dit; peró he volgut saberho pèl cert, —responguè la senyora.
—¿Per hont es que va saberho? —preguntava la Mercé.— ¿Quí pot haverli dit?
—Tant se val que'u haja dit un com un altre, pèl cas es lo mateix, —defugia la dels lentes.
—Oh, no, —perfidiejava la Mercé.— Ja pot compendre que m'interessa saber qui está enterat de aixó, y si vosté vol correspondre dignament á la confiansa que acabo de donarli, ha de dirmho. Per altra part, sápia que sé guardar secret lo que no convè que's sápia.
—Vaja, ja que m'ho diu d' aquesta manera, —feu la castellana com mig rient,— será del cas compláurela. Jo sabía que un advocat que's diu don Jaume Soler estava al corrent de tot, y, ans d'arribar á Barcelona, pera cumplir bé l'encárrech, he anat á véurel. Veli aquí.
—Aixís no hi há dupte, pot estar ben enterada, —sospirá la Mercé;— peró si tè la bondat d'escollarme, mes ho estará.—
Y va explicarli detingudament tot lo que ja sabém nosaltres de sa desgracia amorosa, de son apartament del mòn, de la malaltía de son pare, de sa miseria, de son quasi forsòs casament, del encontre de son fill; es á dir, tot lo drama de sa vida ab totas las circunstancias mes patéticas.
La senyora no va perdre un mot d'aquella historia contada ab llágrimas y gemechs, y tant deguè interessarli, que abiat se treya'ls lentes per aixugarse'ls ulls que no deixaren de llagrimejar mentres durá la narració.
Quan la Mercé finía aclaparda per l'ofech crónich que'l cansament y'l recort de sas desventuras li despertavan, la senyora li deya aixís:
—En veritat, las desgracias de vosté m'han conmogut; crega que las planyo de veras... ¡M'ha fet plorar!
—¡Ay, senyora! Y en mig d'aixó, no sò de planye, lo mèu mal es tot fill de la meva culpa, —considerava la Mercé.
—Peró semblant culpa es excusable en una noya apassionada é ignocenta com era vosté... Y no tenint al sèu costat una mare que li servís de guía en los perills del mòn, no es estrany que vosté'n fòs víctima; peró la seva bondat se veu clara en lo penediment. Aconsoles, que Dèu es misericordiòs y li mostra sa clemencia haventli tornat lo fill perdut y donantli un espós que la idolatra —li feu avinent la senyora.
—Sí, peró tot es per mes pena. Las bondats del mèu marit me confonen, perqué no las mereixo, y, en quant al mèu fill, ja li he explicat com, essent tant bó, pateix per culpa meva y de son pare; y aquestas son duas cosas que no'm deixan viure, —replicava la Mercé.
—Poses sobre sí. Dèu ja sap que al casarse sens declarar sa antiga flaquesa, vosté realisava un sacrifici en bè de son pare y son nebot. En quant al jove, jo des d'ara li prometo que la esposa de son pare s'interessará per la sort d'ell. Aconsoles senyora, qu' encara l'esperan días de goig, perque'ls mereix, ¡perqué vosté es un ángel! —declará ab entussiasme la forastera.
—Gracias, gracias pèls consols que vol darme; peró ¡ay! aquella senyora no m'ha vist com vosté y no podrá creure que jo no sía una dóna perduda y mon fill un qualsevol que no volen mes qu' especular ab sa deshonra, —la Mercé reparava.
—No's creurá ella tal cosa, —saltá la dama corrents ab entussiasme;— mes ben dit, no s'ho creu, perqué jo, jo só la esposa d'en Salvador.
Y, tirant los brassos al coll de la Mercè, afegia:
—Jo no he tingut la desgracia seva; peró sé lo qu'es estimar, y la planyo, la planyo fins per haver perdut la ilusiò de la seva vida.—
La Mercé, revinguda de la sorpresa de tal declaració, volía agenollarse als peus d'aquella santa dóna y besarli las mans; mes ella no'u va permetre, y llavors la mare del expósit va estrényela contra'l sèu pit, y li besá la cara y'l front, y ploraren totas dúas, y las llágrimas de la una y l'altra's barrejaren.
Quan, desprès, la una haguè repetit sas promesas y l'altra la expressiò de sa gratitut, la forastera's disposá á anarsen. Llavors la Mercé li deya:
—¿Com podré jo pagarli'l bè que'ns fa, senyora?
—Pensant en mí desde Catalunya, com jo des d'Andalusía, pregarè per la seva felicitat.—
Desprès d'açó, encaixaren fort y's besavan sens poderse dir una paraula mes.
Capítol XXXII: Foch del infern
Res va saber lo nostre jove de la entrevista d'aquella senyora ab sa mare, perque aquesta no tinguè lloch de comunicarli. Millor li fou no saberho, perque aixís com va mortificarlo que'l Joseph escrivís á la mestressa de la fonda, mes li hauría dolgut veure que l'intent del espós de sa mare havía reeixit fins al punt de dar molestias á altri. L'expósit ja's conformava ab la seva desgracia y fins estava penedit d'haverla volgut contrarrestar; á demès sentía decaygudas sas forsas físicas y morals per excès de travall y excès de sufriment y tambè per veure á sa mare ab la salut cada día mes perduda y per notar que l'Angela era ja mes breu y freda en sas cartas de lo que solía ésser, deixant tambè de respondre sovint á preguntas interessants y fins no escrivintli alguns días. Lo pobre jove vivía desesperansat, y á no estar com estava, plé de fe y á no ser pera fer viure á la seva dida y pera satisfer lo deute contret ab en Rossinyol, se hauría estimat mes morirse; peró'l cas era que travallava ab afany com si la vida tinguès per ell mòlts
atractius.
En semblant disposiciò, vinguè un día en que no va rebre lletra de l'Angela, y no va estranyarho: l'altre día, tampoch y al següent, igual mutisme. Va escriure llavors ell demanant que se'l desenganyès d'una vegada, perque prefería, i viure en tal incertitut, saber qu' era avorrit. Una setmana desprès encara no tenía resposta.
Abatut com se trobava, ni esma tinguè d'imaginar com podría eixir de duptes. Per altra part, sa mare haguè de ficarse al llit a causa del ofech que ja li era crónich y per aquells días no la deixava en repòs, y ell, com á bon fill, procurava á ser tant com podía, á prop d'ella aconsolantla y no donantli á entendre cosa que poguès afligirla.
Estant aixís, lo va sorpendre una carta sens firma, de lletra desconeguda que á n'ell va semblarli de má de dóna. Era concebuda en los següents termes, peró en mala ortografía:
«Una persona que s'interessa per' vosté desitja parlarli y li prega que avuy á las deu del vespre sía á la casa ahont solía escriure diáriament. Pègue no mes un colp ab las puntas dels dits a la porta, que será tancada y al moment s'obrirá. Sía prudent y no comprometi á quí vol ferli revelacions d'importancia.»
Aquest anónim feu creixe la confusiò en que'l jove's trobava. Tant misteri, tant interés ¿á qué podrían venir? Armarli un parany pera ferli cosa mala, no podía ésser... Éll no era rich ni mòlt menys per tèmers de ser robat, ni podía imaginarse que se'l duguès allí per matarlo, verbi gratia, donchs no creya tenir malavolensa de ningú. A demès, lo cridavan allá ahont per tant temps li havían facilitat lo curs de sas relacions amorosas, y això mateix va semblarli una garantía, y ¿qui sap si se'l cridava per cosas referents al assumpto..? ¡En fí, surtís lo que surtís, ell no volía estar en duptes, ni ser tingut per cobart, ni mirat per descortés, y... va anarhi!
Mentres ell s'hi dirigía ¿qué passava á la casa de
portas en dins? L'Aureliana, aquella minyona revellida que ja coneixém, desprès d'haver fet prevaricar á sos pares ab la tossonería de no voler anarsen al llit á la hora de costum, pretextant feynas que no volía deixar en l'ayre, havía eixit ab la seva, com ja era de rúbrica, y's trobava sola en los baixos davant d'un mirallet ensajant muecas y pintantse. Acabada esta feyna, desá'ls pots, capsas y demès andróminas, va arreglarse'ls cabells colocanthi una flor, y's posá d'aguayt á la entrada.
¡Qu' estranya qu' era! Lo curs del temps havía anat enlletgintla per son natural, y naturalment era lletja; mes ab la cara empolsada, ab los llabis d'un color encés, ab las cellas ennegridas, l'entorn dels ulls ombrejat, y las flors, y l'indispensable matinée, que duya á pesar de sentirse ja fresca, tot aixó li donava un tó ridícol y com sinistre, mig de caricatura y mig infernal.
Un colp mòlt fluix donat per la part del carrer deixá sentirse; l'Aureliana obrí la porta, y entrá'l Quintet saludant de baix en baix.
—¡Xit! —feu l'Aureliana, posantse un dit á la boca, tancant poch á poch y agafant la má d'ell.
—Sobre tot, no'm comprometi... ¡Y no'm mire ab mals ulls per haverli donat una cita á solas! No devía ferho, es veritat; peró l'interés que li professo es lo que'm guía.
—Parle, parle. ¿De que's tracta? Jo li agrahesch mòlt la pena que s'ha prés... Diga —demana'l jove.
—Séga, séga —invitá, donant ella exemple y acostantse á n'ell fins á tocarlo.— ¿Qué ha passat entre l'Angela
y vosté?
—Que va comensar á no escriurem, que jo li he escrit mòltas vegadas á n'ella preguntantli á qué venía tractarme aixís, que no he merescut resposta... Veli aquí tot lo que puch dirli —responía'l Quimet.— Desprès, he procurat veure á n'en Bayoneta perque'm diguès si sabía alguna cosa; peró, com no sé ahont va, may he pogut trabarlo, y aixís me tè ara com ara... ¿Peró ella está bona? ¿No ha tingut cap contrarietat? Vosté pot dirmho, vosté es la seva amiga, la seva confidenta, y ho sap tot. ¡Parle, per caritat!
—¡La seva amiga! —exclamá ella ab mig-riure irónich.— Jo m'ho havía cregut, qu'era amiga meva. Quan va venir a la casa hont s'está, quan la vaig coneixe, llavors sí que tot m'ho contava y tot era demanarme ajuda y concells; peró ara ¿qué's pensa vosté? Ja no es la mateixa, está desconeguda, no m'escolta de res, va á la seva y fóra. Jo, per vosté 'u sento, no mes per vosté que ha sofert tant, y perçó era que consentía en que dirigís las cartas en lo mèu nom; que si no haguès sigut per vosté, ¿vol que jo'm barrejès en semblant cosa? Jo só una persona de sa casa, y de mes á mes, una noya ben educada, y Dèu me guart de tenir correspondencia ab cap home; peró las desgracias de vosté... ¿Qué vol que li diga?
—Bè, diga ¿es que l'Angela no vol escriurem podent ferho, ó es que no pot?— lo Quimet preguntava ab ánsia.
—¿No li dich? —contestá ella.— ¡Si está desconeguda! No pensa en res mes qu' en fer lo boig, no fa cas de vosté ni de mí. Quan jo li parlo de que ha de contestar á las cartas que de vosté té rebudas, se'm posa á riure ó á cantar y'm gira la esquena. Veja açó que vol dir. ¡Ay Senyor, per vosté'u sento! vosté si que pot ben dir qu'en tot tè desgracia.
—Es veritat —regoneixía'l jove.— ¿Peró vosté sap dirme á qui's pot atribuhir semblant mudansa? Perque jo, que'u sápia, no li he donat cap motiu.
—Es lo que jo li dich mes de quatre vegadas, y ¿sap qué'm respón ella? «Que se'n vaja enhoramala. ¡Si no té fortuna ni esperansas de ferne! ¡si ni un nom tè! ¡si es un miserable bort!...» ¡Ay! perdone si he dit semblant paraula; peró tal com sona li han sentida las mevas orellas.
—¿Aixó, aixó? ¡Sembla impossible! —l'enamorat gemegava.
—¡Aixó, aixó! repetí ella ab accent teatral.— ¡Oh! y encara vosté no sap la broma qu' ella li ha fet d'aquesta desgracia. Perquè es una desgracia que fa condol á tota persona que tinga un xich de sentiments. Mire, jo á vosté no'l coneixía pas; peró quan ella m'hagué dit lo que li passa ab la familia y que aixó li impossibilitava'l casament, totseguit vosté va fèrsem simpátich, tant, que sols aixó va decidirme á protegir los sèus amors.
—¿Peró ella ha fet burla de mi en semblant concepte? —interrogá ell ab tó del mes amarch despit.
—No tè judici ni entranyas, me dol tenir de dirli.
—¡Peró si ella fins ignorava'l sentit de la paraula bort, d'esta malehida paraula...! ¿Se pot creure que una criatura tant ignocenta, tant angelical, arribe á pervertirse de tal manera? —considerava'l jove.
—¿Ignocenta diu? —feu maliciosament l'Aureliana.— Es, ó mes ben dit, era una hipócrita. Veja quina ignocencia podra tenir, quan á mi, que só de la mateixa etat, y que, havent tingut relació ab mes gent qu' ella quan los papás tenían botiga, á mí mateixa m'ha fet obrir los ulls per mes de quatre cosas que jo ignorava.—
En lo dels anys, lo Quimet trobá que l'Aureliana mentía; en quant á la suposada ignocencia, va semblarli afectada; peró en lo que al comportament de l'Angela's refería, lo dupte se li clavá al cor. Ab tot, va dir:
—Donchs jo, al revès, me creya que vosté li havía explicat lo referent á mi. No sé; peró'm sembla qu' ella m'ho deya aixís en una carta.
—¡Ay la mentidera! ¡Ay la infame! —saltá de sopte l'antiga reyna dels encenalls com si un escorsò la piquès.
—No s'alarme, no s'alarme, que jo no m'afermo en que ella m'ho haja dit; no mes m'ho sembla, peró no'u juraria —ell rectificava.
—Sí, sí, prou li haurá dit ella, d'aixó y mòlt mes es capassa. Vosté no la coneix com jo. Peró es una calumnia, una calumnia infame —l'Aureliana sumicá.
—De totas maneras, fássam un favor, que será'l darrer que li demane. Diga á l'Angela que, si está resolta á trencar las relacions ab mí, m'ho escriga terminantment, y aixís sabrè á que atèndrem. En quant á aixó que á vosté tant la preocupa, dòngau per no dit, perque'm sembla que será una equivocaciò meva.
—Demánem qualsevol cosa, y ho farè ab gust; peró ab ella no vull tenirhi may mes paraulas; la dignitat aixís m'ho ordena —l'Aureliana declamá.
—Donchs aquest es l'únich servey que pot dispensarme, y espero que vosté será prou bona...
—¡Ah! no, es impossible —va interrompre ella.— Ordene qualsevol altra cosa, peró aixó no. Prenga la meva sanch, la meva vida, que tot ho darè per la seva felicitat.
—Donchs es inútil que m'esforse. Lo que jo necessito es lo que vosté'm nega obstinadament.
—Es que no puch, es que hauría de ser tant hipócrita com ella pera desempenyar l'encárrech que vosté'm fa; y jo sò d'un' altra manera, en mí tot es cor, tot sentiment, y, vaja, no puch. Crégam, oblide á n'aquella dóna falsa é ignorant que li daría un viure infelís; pose'l sèu afecte en altra persona que'n sía mes digna.
—Aixó no's governa com se vol, y, pera fer un cambi aixís, són necessaris mòlts desenganys y mòlt temps. Jo estimo de veras á l'Angela, y mòlt me costaría haverla d'oblidar.
—Pitjor per' vosté. D'ella no n'espere sinó injúrias.
—Las haurè de sufrir; peró oblidarme d'ella no'u crech possible.
—¡Quina llástima! ¿No podía haver trobat vosté un' altra dóna que'l comprenguès, un sér que l'haguès fet felís? Jo, que no he volgut casarme ab homes de gran fortuna per no véurels condicions, me hauría entregat gustosa á un home aixís, en que fós pobre; y, si aquest home haguès sigut joguina de la desgracia, aixó sol fòra un motiu pera estimarlo mes. ¡Oh! la desventura sempre's fa interessant pèls cors nobles!
—En fí, senyoreta —deya'l Quimet fastiguejat de la afectaciò y las ganyotas de l'Aureliana;— jo no he d'insistir mes en ma pretensió. Sento que pera mí haja hagut de molestarse.
—Cap molestia. ¿Vol callar? Lo que jo sento, es no poder donarli un consol en sa tribulaciò d'ara; peró si algun día's trobès ab lo cor plé de fel y sens una persona en tot lo mòn per confiarli las sevas penas, recordes de que aquí té sempre una verdadera amiga —oferí ella estrenyent fort la má del jove y apretántsela contra'l cor.
—Gracias, gracias, li estimo —lo Quimet deya admirat de semblant atreviment y retirant poch á poch la má.—
Y, eixint quasi de sopte de la casa, va semblarli que al serne fóra respirava mes lliure. Ella va tancarse, y, arrebassant la flor que duya en los cabells, la feu á micas y la trepitjá, exclamant rabiosa:
«¡Indecent, malagrahit! ¡Sembla mentida!»
Capítol XXXIII: Prop de la eternitat
Al cap y á la fi, desprès de mòlt reflexionar, lo Quimet se va convence interiorment de que tot lo que ab l'Angela li succehía no era mes que una farsa de l'Aureliana. Per ell no hi havía dupte de que la mala amiga tractava de fèrsel sèu, y fós mal aconcellant á la filla de don Ramon, fòs d'altra manera, las relacions dels enamorats s'havían interromput. Lo fet era evident, lo mal existía; peró ¿cóm podía contrarrestarse?
Heus aquí lo que duya al jove amohinat. Peró estava tant decaygut de forsas morals, que semblant contratemps ja no li produhí l'efecte que li hauría produhit en altres días: lo que avans l'haguera posat com boig, no feu sinó accentuar la melancolía, ja ben apoderat d'ell, y que amenassava acabarlo. A n'açó portan los sufriments continuats: tot semblant que trompan la doble naturalesa del qui'ls pateix, van acostantlo á la sepultura.
Impulsat per l'amor, s'havía llansat lo nostre héroe á la temeraria ventura de traure en clar lo sèu origen y d'obtindre un nom; y quan, desprès de mòlts treballs y sacrificis, va conéixer á sos pares, las contrarietats que experiment á en sas pretensions, varen mostrarli lo mal que faría sostenintlas, é hi renunciá. Va renunciarhi, tot y comprenent que aixó era com renunciar al ideal suprem de ventura, á la possessiò de la dóna estimada; peró tal probabilitat no era la evidencia desesperadora que quasi estava tocant al punt en que'ns trobém de aquesta narraciò.
Ell no esperava quasi res; peró no s'entregá á la fúria del desconsol: ja no li era dat morir soptadament de pena, li era precís acabarse poch á poch, llanguintse, y devía, y al mateix temps volía, finir apurant son cálzer fins á la darrera gota. Prenguè, donchs, lo determini d'anarsen de bon matí á las envistas de casa don Ramon á esperar que eixís en Bayoneta, resolt á saber d'ell la veritat per dura que fòs y á tota costa.
Ab aquest intent se llevava, quan trucaren á la porta. Un home de Sarriá li deya, de part d'en Rossinyol, que si volía veure á sa padrina viva, no perdès temps, que hi havía ordre de sagramentarla.
En un tancar y obrir d'ulls acabá de vestirse, y en poch temps mes arribava á la estaciò del camí de ferro. La imatge de l'Angela va desaparéixer soptadament per fer lloch á la de sa mare lluytant entre la mort y la vida. ¿Quí sap si podría encar parlarli? ¿Quí sap si ja la trobaría morta y no podría ferli sentir per última vegada, mes que fòs á cau d'orella, lo dolçs nom de mare...? ¡Qué llarga li fòu la curta espera del tren! ¡qué inmensa la distancia entre Barcelona y Sarriá! Al ser á la casa, trobava la porta oberta.
—¿Es viva encara? —preguntá frenétich á sa tía Tecla, que's desfeya plorant en lo menjador.
—Allí la trobarás encara viva —ella va respondre— peró'l metge diu que está mala, molt mala, que no passará d'avuy.—
Tots dos, esforsantse en mostrar serenitat, se ficavan á dintre.
—Hi há'l Quimet —la Tecla anunciava.
—Que entre —va respondre ab conmoguda veu en Rossinyol.—
Lo Quimet, que s'havía detingut en lo corredor, entrá á la sala. Sa mare, que seya en una cadira de brassos al peu del llit, respirant fadigosament, tenía al costat á son espós que, reprimint las llágrimas la volía encoratjar.
—¡Gracias á Dèu qu' ets aquí! —exclamá ab travalls la malalta.— ¡Gracias á Déu que m'atorga'lnconsol de véuret!
—¿Y per qué no? —va respondre'l Quimet ab naturalitat forsada.— Y mòltas vegadas mes hem de tomarhi, si á Dèu plau.
—No, no, no vulláu enganyarme, qu' es per demés. Jo sé com me trobo,— la Mercé replicá.
—¿Cóm te trobas? Defallida, atropellada pèl mal que va fent lo sèu curs, y... Res mes,— arguhía son espós aguantantse ferm.
—Y es clar, —afegí'l minyò.— D'aquí á pochs días ja estará bona.
—No'us causéu en va, —ella tornava.— S'acosta la meva hora, y á la voluntat de Dèu... No siguéu d'aquesta manera. ¿Vos penséu que la mort me fa por? ¡Si es una lley que tots hem d'acatar! ¡Si ningú se'n escapa! Lo qu' interessa es morir bè, y, creyéume, no'm feu perdre'l temps ab contradiccions, deixéumel aprofitar, que bè'l necessito, —pregá la dóna ab expressió tranquila.
—Bè, ¿qué't dirán ara á tu? —feya'l Joseph no sabent qué respondre á las rahons convincents de aquella ánima serena.
—Res. Voldría que aquests nos deixessen un moment sols, un instant; peró no vos allunyéu gayre, ¿sentiu? que pugáu venir quan vos demane, —ella disposá.
—Aquí fóra estarém á las sevas ordres; peró cal mes, no's preocupe, —lo jove diguè eixint de la cambra ab sa tía.
—Joseph, voldría que m'ajudesses á ficarme al llit, —la Mercé demanava al trobarse'ls dos sols.
—¿Per qué? Si llevada estás millor, —lo jardiner observava.
—En lloch estich bè, tot me cansa. Per altra part, ha de venir lo Sagrament, y no es decoròs que'l prenga llevada... En lo llit podrán administrarme mes bè la Extrema-unciò.
—¡Peró si no es del cas, si tu no estás mala com te pensas!
—No t'hi amohines. Aquest, com los altres Sagraments, no fa sino bè al que'l rep de bon cor... De bon cor y ab ánsia jo'l vull rebre.
—¡No t'incomodes, aixo ray se fará tot com tu vullas, —accedia'l marit ab vius esforsos pera no rompre en un esclat de sentiment.—
Un colp feu allá hont volía, quan lo marit, posantli y trayentli coixins, la tingué ben col·locada y quan la deixaren las ánsias del ofech que's seguiren á n'açó, ella deya:
—Joseph, vina, séu aquí, prop mèu, al peu del capsal.
—¿Te trobas mes bé? —ell va preguntarli.
—Mes descansada, sí.
—Aixó es bó. Ja veurás, ja veurás!
—Joseph, ara que som sols, he de dirte una cosa.
—Digas.
—He de demanarte perdó d'un engany que t'he fet.
—¿Un engany? Fuig, dóna, fuig. ¿Quinas cabórias te venen ara?
—No són cabórias, no, sino veritats, y necessito que'm perdones.
—Vaja, ves, ves, que'm farías riure sense ganas.
—No, no, escolta, Joseph.
—Bah, bah, no m'amohines. ¿Qué? ¿qu'es aqueixa cosa? ¿T'has gastat algun dinerò sens dirmho? ¿Has fet alguna caritat d'amagat mèu? Podías y pots fer sempre lo que't donga la gana, que ben mestressa ets.
—No, no es aixó; es altra cosa lo que nit y día m'atormenta. Dèixatemho dir, y ¡perdónam, Joseph, perdònam!
—No plores, no plores. Digas. ¿A qué ve ara aixó?
—¡Perdònam! perdònam si't dono un sentiment de mort.
—Sí, dóna, sí; sía lo que vulla t'ho perdono. Dèixaho estar.
—No, no, qu'he de dirtho; no vull morir sens lo tèu perdò... Joseph, quan vaig casarme ab tu, te vaig enganyar... Jo havía de dirte lo... lo... Jo devía ferte saber... ¡que havía sigut mare!
—¿Qué dius, desventurada? ¿qué dius? ¡Tu desvariejas! —exclamá l'espós, perdent l'alé, duptant si lo qu' escoltava era'l produhit d'un cap febròs ó una veritat desconsoladora.
—¡No desvariejo, no! Massa es cert lo que acabo de dirte... ¡Perdónam! ¡perdónam!... ¡Lo Quimet... m'es fill!—
Com si l'haguès tocat una corrent eléctrica, lo jardiner, s'alsava de sopte de la cadira hont seya y, tapantse la cara ab totas dúas mans, pegava un colp de peu á terra y arrancava en plor estrident. La Mercé, no podent articular una paraula, sens tenir alé pera respirar, treya'ls brassos enfóra del llit de una manera convulsa. Sols lo sentir lo panteix de ella y'l desig d'auxiliarla, pogueren traure á n'ell de sa desesperada actitut, y, encar sanglotant, volía cridar á la Tecla.
—No, —feu la Mercé.— No crides, ja'm passa. —Llavors ploraren un y altre.
—¡Perdó, perdó! ¡Joseph, no'm négues la última gracia que't demano! —clamá ella ab apagada veu, —Pèl bè del pare no vaig dirtho... Perçó no volía casarme.
—¡Ah! —feu lo Joseph pegantse un cop al front.— ¡Ara m'ho explico! —gemegá.—
Y asserenantse de colp, dirigía á n'ella estas paraulas, ditas ab tota la bona fe de qu' ell era capás:
—Tu has de perdonarme, Mercé. Jo y la teva miseria varen obligarte á fer lo que repugnava á la teva conciencia. Me recordo bè de lo qu' en aquella ocasiò vares dirme... Jo, ab lo que'm deyas, havía de sospitarho; peró res d'aixó vaig imaginar, y, essent aixís, si hi haguès culpa, sería meva y de ningú mes... No vull saber altra cosa, Mercé; viu descansada, que pera mi ets y serás la dóna mes pura del mòn... Prou desgracia devía ser la teva... No, no, no'm digas res; viu y fóra; viu pera mí y pèl tèu fill... Vaig á dirli qu' entre, y, mentres jo 'us deixo sols, párlali lo que vullas, y... ¡Pósat bona, Mercé!—
Y, surtint, deya al expòsit:
—Ves, entráhi un moment.—
Lo tó especial ab que fóren ditas estas páraulas y certa ramor que havía sentit confosament avans, extranyaren al jove, qui aná desseguida prop del llit de sa mare.
—Vina, fill mèu, —li pregá ella.—
Y, tirantli un bras al coll y omplintlo de besadas, li parlá aixís:
—Aquesta es la hora millor de la meva vida. Acabo de tráurem un gran pes de la conciencia y puch sentir com me dius mare, sens que altere mon goig mes que la recordansa de ma culpa.
Quimet, jo no trigarè á morir, y cal que aprofite'l temps per' prepararme... No'm contradiguéu, jo sè millor que ningú lo que passa per mí, y es inútil tot lo que poguèu dirme.
Tu pateixes mòlt per culpa d'altres. Lo contemplarte ignocent y castigat, may te moga á ira. Considera que als culpats no'ns manca'l nostre suplici y que'ls tèus sufriments servirán, á l'hora, d'expiació á nosaltres y á tu de mérits davant la justicia divina, si'ls prens ab santa resignaciò.
Lo cor me diu que t'espetan días de felicitat aquí á la terra, y que aixó será prompte, mòlt prompte... ¡Y essent tant prop, que jo no puga véureho! ¡Ay, Dèu mèu! es que no sò mereixedora de tanta ventura.
Jo voldría contribuhir á la teva felicitat regoneixente públicament com á fill. Es tot lo que puch fer, si en Joseph vol permétreho.
—No, mare, —saltá ell resoludament.— Jo m'hi oposo. Aixís com avans á tota costa ho hauria volgut, ara veig que anava errat. Jo no devía may exigir de vosté ni del pare semblant sacrifici, y, terminantment, li dich: no'u vull.
—¡Peró, fill, si aixó t'es necessari! si... —replicá la malalta.
—Tambè ho pensava jo aixís; pero'u veig de altra manera... No me'n parle, no me'n parle. Las aparensas del mòn res me darán, jo vull ser bò, y per aquest camí no mes espero que Dèu m'ajude —era la contesta del fill.
—Donchs sía com tu vols —la mare convenía.— Sí, fill mèu, no mes la confiansa en lo Cel pot durnos la felicitat; no la perdes may, y ho tindrás tot... Y ara enviéu totseguit á la parroquia pèls Sagraments, y, mentres tant deixeume pendre alé y prepararme pera rébrels. Quimet ¿vols anarhi tu? —demanava.—
Lo jove per tota resposta obehí la ordre. La malalta restá quieta. Lo Joseph entrá assentantse al peu de la espona, trits, capficat, sens dir una paraula.
Torná aviat lo Quimet ab un sacerdot que va estarse bella estona confessant á la malalta. Mentres tant acudía gent del vehinat pera ser á l'augusta cerimonia que poch desprès s'efectuava de la manera mes solemne entre las llágrimas del espòs, de la germana y del fill.
—¡Oh Dèu mèu quin consol m'havéu donat ab vostra presencia! —La Mercé expressava entre dents.
—Sí, y ja veurás com havent rebut á nostre Senyor, vas trobante bè y't curas —son marit afegía.
—No't fassas ilusions, Joseph —ella replicava.— Lo mal del mèu cos no tè remey; peró la misericordia Divina pot curarme l'ánima, que val mòlt mes que aquest fanch impur que ha de tornar á la terra de hont va surtir. No t'entristescas d'aixó; al contrari, alègraten, alègraten com jo me'n alegro.
Sols una recansa tinch: la de deixarvos á tots subjectes, com jo he estat fins ara, á las miserias de aquesta vida.
Joseph, tu has sigut pera mí no un espós, sino un ángel. Voldría poguer pagarte ab usura lo mòlt que has fet pera mí: lo mèu cor es ple d'amor y agrahiment pera tu.
Quimet, si algun día't convinguès lo que ara no m'has volgut admetre, —ofería, dirigint, al ferho, una mirada inquieta y significativa al marit,— lo sacerdot que ha vingut t'ho procurará, perque jo acabo de dirli y ell aixís m'ho ha promés, ¿Me dius que no, ab lo cap? Donchs quede tot com estava. En part es millor... Estima sempre á la teva dida; lo qu' ella ha fet pera tu es encara mes d'agrahir que si t'ho hagués fet la mare; recórdaten sempre y corresponli sempre com se mereix...
Tecla ¿ahont es lo noy? Feslo venir, que vull véurel.—
La germana surtí, y al cap d'un moment tornava ab son fill, dientli:
—Mira la tía que vol.
—Vina vina, acóstat —insinuá la Mercé ab veu apagada á la criatura.— Fesme un petò. ¿Dirás forsa Pare nostres per la tía?
—Si senyora —feu lo noy sumicant.
—Trayéulo, trayéulo, pobret, que s'afecta —ordená sa bona tia.—
Y quan açò s'haguè cumplert, torná:
—Veniu, veniu tots tres —los demanava.— La hora s'acosta, jo me'n vaig per moments. Donéume las mans... ¡Ah! ¡Aixís! Bè... Ara, donéume'l Sant Crist. Preguéu per' mí, que jo pregarè per vosaltres. No'm deixéu sola, peró no'm destorbéu...
Ja s'acosta, ja s'acosta —mormolá.—
Y va cloure pera sempre mes los llabis, y aná posantse quieta, y, en mig del silenci que regná desde llavors, al cap de bella estona, una extremitut va separar del cos aquella ánima combatuda y resignada.
Capítol XXXIV: A bon' hora
Si la mort de la Mercé deixá un gran buyt en la
vida de son fill, mòlt mes va deixarlo en la vida del espós. Al cap y la fí, aquell era jove y si bè sas ilusions anavan decayent, podían reviscolárseli, y, quan no, sempre tenía la dida, una persona que lo estimès y á qui estimá; mentres lo pobre Joseph se veya sol y, ab tot y sa fortuneta, no podía esperarse mes que una vellesa trista, plena de racansa pèl passat y despullada d'efectes íntims. Sórt tinguè, per de prompte, d'haverse posat á casa la cunyada Tecla y de que'l fill de la Mercé, ofegant lo sentiment propi, passava mòltas horas á Sarriá per' distreure á aquell home bondadòs, que de veras ho agrahía. Pero això no poguè durar gayre per part del jove, al qui cridavan á la feyna las obligacions de guanyar pèl pa de cada día y satisfer lo deute que ab lo mateix Rossinyol va contraure quan lo demanaren pèl servey militar. No era que'l jardiner li reclamès lo cumpliment d'aquesta obligació, ben al contrari, sempre li deya que no'n sentís cap pena, que anès fent y que si, temps á venir, podía, li anès donant com li vinguès millor, sens marxar ab pena, y que si'l temps de poder no venía may, l'acreedor estava disposat á ferli creu y encara á ajudarlo ab alguna altra cosa que convinguès... Rahons bonas, excelents, que agrahía mòlt lo jove, peró incapassas de tráureli son carácter pundonoròs.
Torná, donchs, lo Quimet á sa fotografía; peró justament quan se li anavan despertant ab forsa las dérias d'enamorat mal adormidas per la pérdua de sa mare.
Las relacions estavan interrompudas de la mateixa manera, y ell no podía imaginar com restablirlas, ja que l'Aureliana's negava resoltament á ajudarlo y, ben al revès, dava á compendre desig d'esbullarlas per' sos fins particulars. No hi havía altre camí que veure á n'en Bayoneta; ¿peró cóm? ¿ahont? ¿á quin' hora? Es lo que'l jove rumiá novament.
Imaginant que l'assistent havía d'anar cada día á plassa, un matí'l Quimet va resoldre posarse al aguayt de quan sortís. Mes de tres quarts estiguè, des d'una escaleta bon trosset lluny, mirant al portal de casa don Ramon; peró res ne va traure: ab tant temps la porta restá sempre tancada, y á n'en Bayoneta va véurel, peró venint d'un altre cantò, quan ja anava á obrir y, per consegüent, no podía escométrel sens exposarse á que n'haguès esment lo pare de la noya.
Aixó fòu una contrarietat; peró va creure'l jove que'l viatge y la espera no havían sigut inútils, donchs ja havía sabut la hora y l'endret quasi segurs per' trobar al manxol y, tenint en compte aquests antecedents, l'endemá tornava á Gracia. En Bayoneta no eixía. Perçó ell no's cansá, per espay de mes d'una setmana, á la mateixa y en altras horas, va anarhi, peró tambè sens éxit; no semblava sino que l'assistent no siguès á la casa ó que possehís l'art de ferse invisible.
Cansat ja de tants passeigs infructuosos que li robavan un temps preciós, calculant si's determinarla, en vista de tals obstacles, á recorre á n'aquell don Lluís del qui l'Angela li havía parlat lo día que's trobaren prop de la esglesia de Jesús, va venirli al pensament que tal vegada'l diumenge podría veure á sa enamorada anant á missa. Aixó semblá que l'animava un xich, peró aviat va descoratjarlo la idea de que, quan tant temps havía passat sens escríureli ni per contestar á las mòltas cartas en qu' ell se li queixava de semblant comportament, era senyal de que l'amor havía desaparegut sens quedarne ni rastre. Llavors compareixían á la memoria del jove totas las rahons de l'Aurelia com á testimonis los mes convincents, y ja no li cabía dupte de sa major desgracia. Aixís caminant d'esma, capficat, com si fòs boig arribava un mig día á casa sua.
—Hi há un senyor que't demana, —li feu saber la dida obrint la porta é indicantli la sala.
—¿Quí es? —pregunta ell de baix en baix.
—No'u sé —va respondre ella, tambè no gayre alt.— Va mòlt ben vestit, sembla home de pessetas y ja es d'etat.
—A veure —feu ell anántsenhi.
—¡Pare! —volguè exclamar, sorprés de la visita, peró'l mot no acabá de eixir de sos llabis al veure que don Salvador corría amatent com si li volguès tapar la boca.
—Tingas prudencia —li prevenía.— Vinch á parlarte; peró no vull que ningú senti lo que vaig á dirte.
Lo Quimet ajustá la porta, y desprès invitá á son pare á anarsen á seure al bell peu del balcó.
—Tè de ser breu la nostra sentada, perquè días há que sò fóra de casa, y he de marxar avuy mateix, —prevenía'l pare al fill gayre bé á cau d' orella.— Comensarè diente que, desprès de meditarho mòlt, no puch de cap manera regonéixet públicament, com tu volías y com jo...
—No se'n preocupe, —lo Quimet va interrompre.— Ja fa temps que m'he tret del cap aquesta fatlera. Ara ni tampoch vull somniarho.
—¿Peró't fas cárrech de las rahons que'u impedeixen? ¿N'estás convençut?
—Convençudíssim, en bona veritat, y tant, que de cor me penedeixo d'haver pretés lo que no devía. Un' altra vegada encara n'hi demano perdò.
—Jo estich content de que aixís penses; peró vull que vejas palpablement que ton pare t'estima com á fill y s'interessa per' tu. Tè, —afegía, trayentse un paper de la butxaca,— aquí tens una imposiciò de cinquanta mil pessetas en lo Banch de Barcelona.
—¡No, gracias! —saltí'l fill, apartantse com agraviat de la oferta.
—Pren aixó, y no'm repliques, —insistí'l pare ab ayre d'autoritat.— Es ben tèu.
—Pare, —exposá'l jove ab humilitat,— si vaig cometre'l mancament de venir á importunarlo, ja ab las mevas cartas, ja ab la meva presencia, va ser per una ilusió, filla de la ignorancia, que va apoderarse de mí; peró ab cap mira d'interés. Li juro.
—Ho crech aixís; peró'l que aixís sía, no impedeix que acceptes lo que ton pare de bon gran te dòna.
—Peró al pare sempre li queda'l dret de sospitar del desinterés del fill, y... No, no, jo li agraheixo.
—Obehintme, es com te veurè agrahit. Prenho, y que no se'n parle mes.
—No vulla obligarmhi... ¡Si aquests ni tots los diners poden durme la felicitat! ¡Si sò un mort que vaig per la terra! ¡Si fins l'amor d'una dóna que estimava l'he perdut! —gemegava'l Quimet.
—¡Prenho't dich! ¡T'ho mano! —exigía'l vell.— Aquests diners, donant alas á la teva activitat, han de ser lo complement de ta ventura. Ab ells tens lo que't manca pera ser felís si vols.
—Si ja he perdut fins l'esma, fins lo desig de ser alguna cosa, ¿de que'm servirá que vosté fassa per mi aquest sacrifici?
—Acabem d' una vegada, —feu lo pare irritat, posant lo document sobre una calaixera vella y humil com los demès mobles de l'habitació.— Aquí'u tens, fesne lo que vullas. Llénsau y abandonat á la desesperaciò, si vols satisfer lo tèu orgull; peró, si no ets un malagrahit, recullho y dóna gracias á la Providencia que per las mevas mans t'ho envía desprès de concedirte aquest amor que ja creyas perdut. L'Angela será teva. ¿Qué mes vols?
—¿L'Angela? ¡Qué diu! —exclamava'l jove boig d'alegría, peró encara duptant.— ¿De veras me vol?... ¿Y son pare? ¿Hi consent? ¡Diga, diga! —afegí agafant lo bras de don Salvador.
—Son pare ha donat paraula formal, y ella espera ab dalé que hi vajas, —afermá'l vell.
—Peró, essent aixís, ¿cóm es qu'ella no m'escrivía? Ni enviarme l'assistent ¡com si jo ja no existís per' ella!
—Sè que ha passat alguna cosa, no puch dirte'l qué; peró sí t'asseguro que ella't vol de veras.
En fi, pren aixó, qu' en aquest mòn sempre ajuda y que, si no t'ha obert las portas d'aquella casa, ben segur qu' en poch ó en mòlt hi haurá contribuhit. Aquí'u tens: ab lo travall y la economia pot ser que'u aumentes, procura, almenys, conservarho; y si may cap desgracia t'ho fes perdre, mentres no fós per ta culpa, ton pare t'ajudaría en lo que poguès.
—Gracias, gracias. Vosté'm torna á la vida, —expressá exaltat y tendrament conmogut á l'hora'l fill.
—No me las dones á mí, dónalas, en primer lloch, á Dèu; desprès, á ma esposa que no sols ha consentit en que't fes aquest dot, sino que m'ha instat sempre no parant fins á conserguirho.
—¡Pobre senyora! Dèu li pague com jo desitjo.
—Agraheixho també á un senyor anomenat don Lluís Ramírez, amich del que será ton sogre: ell solzament ha pogut torce la voluntat de ferro del pare de l'Angela. No deus oblidarte tampoch del bó de don Jaume, que s'ha interessat sempre per' tu y que fins volía durte ell mateix la nova; sino que jo li he manifestat lo propósit de fèrtela saber per boca meva.
Vaig venir fa uns quants días per arreglar aixó, y, lograt lo mèu propósit, he de tornármen. Sías felís, y, per conseguirho sías bó. Lo bè may se pert, y'l mal, per xich que sía, sempre du tristas conseqüencias que fins devegadas fan plorar á qui no hi té culpa. ¡Pera res del mòn vullas que ningú haja de sufrir per la teva causa! ¡No vullas saber may lo que son remordiments de conciencia!—
Al dir aquestas paraulas ab tó de convicció ferma y ab accent conmogut, don Salvador s'aixecá per anarsen. Llavors lo Quimet li deya:
—Tinch de darli una nova mòlt trista. La mare...
—No me'n parles, ja u sè, don Jaume va dirme que tu li havías escrit qu' era morta, —va interrompre'l vell ab pena.— ¡Pobre Mercé! ¡Ditxosa d'ella! —gemegá.—
Y tirant los brassos al coll de son fill, plorava, y
aquest va abrassarlo tambè plorant. Desprès lo vell va aixugarse'ls ulls, va estrenye la má del jove y aquest besá la del vell, qui, de sopte, va despendres del altre y, anantsen cap á la porta, alsava'l baldò y eixía no mes dient estas paraulas:
—«¡A Dèu!»
Capítol XXXV: Explicacions
La nostra historia corre á sa fi, y devem explicar alguna cosa qu'en l'altre capítol no s'expressa y qu'es de tot punt necessari saber.
Don Salvador vinguè á Catalunya ab lo propósit que havem vist: las continuas instancias de sa bondadosa muller, l'amor de pare y l'inexorable fiscal de la conciencia li varen empenye.
Arribat á Granollers, ne parlá ab don Jaume, y aquest, que coneixía bè al Quimet, opiná, com son amich, que no's faría res de bó si no se li procurava l'Angela.
Lo lletrat ja sabía, poch mes poch menys, lo carácter del pare d'ella (n'estava un xich enterat pèl jove,) y no volent sens mes ni mes exposar l'éxit de la peticiò, va creure prudent cercar ajuda en alguna coneixensa d'aquella familia; peró'l cas era trobar la coneixensa, y ell d'açó n'estava enterament á las foscas.
Voler es poder, diuhen, y ja sabem que don Jaume era un home ple de bona voluntat. «Jo tinch á Barcelona un amich de graduaciò en l'exércit —va dir,— Anem á Barcelona, que d'una manera ó altra, per aquest amich he de saber qui es que pot donar una empenta al negoci.»
En sent á la ciutat, don Salvador se quedá á la fonda, mentres don Jaume anava dret al assumpto, ço es á casa del amich. Dèu va inspirar al legista al dar aquell pas, perque l'amich en qüestió era, ni mes ni menys, don Lluís Ramírez á qui ja coneixém.
Com ja'l militar estava al corrent del assumpto, y, al mateix temps, sens coneixe de tracte al jove, li eran simpátichs sos antecedents, poch va costar á don Jaume de tenirlo en auts y gens de persuadirlo á travallar per la causa. Al següent día ja posavan lo projecte en obra.
Arribats los dos a casa don Ramon, qu' era tancada, varen trucar. Lo mateix senyor ixquè á obrir, y don Lluís ja va coneixe, al véurel, que n'hi passava alguna. Era, com desprès va relatarse, que'l pare feya días havía rebut un anónim innovantli que sa filla estava en correspondencia ab lo Quimet, y alló li feya perdre'l judici, y alló'l tenía en vigilancia día y nit y esglayant á la noya y al assistent, amenassantlos de mort á tot' hora. En mal punt, donchs lo trobaren l'advocat y'l coronel.
Aixís que li expressavan l'obgecte de sa visita, lo retirat se posá fet una fúria y encara sórt de la consideraciò que, com á desconegut, li va mereixe don Jaume, perque, si arriba anarhi don Lluís tot sol, ni hauría volgut escoltarlo. Primer l'un, desprès l'altre, l'anaren tantejant, sobre tot en Soler, que tenía millor dialéctica, per un cantò, y, per altre, la qualitat que mes amunt deyam, que sempre lliga un xich á tota persona de bona criansa.
Va parlarse de tot: de las qualitats morals, de la inteligencia, de las passions, dels estats de la vida, venint tot á recaure sempre en circunstancias favorables al jove; peró don Ramon, ja ab subterfugis, ja ab ex-abruptos, anava apagant los fochs contraris, y, quan ja no podía resistirse d'altra manera, donava per pretext de sa negativa la escassa fortuna del postulant.
Llavors don Jaume va mostrarli aquella imposiciò de deu mil duros, que ja era feta y se'n havía dut expressament, y aquí fòu la ira del militar dient qu' era insultarlo voler véncel per vía dels interessos.
Don Jaume haguè de desferse en mil satisfaccions per aquietarlo, perque don Lluís no podía, y fins que aquell haguè repetit mòltas vegadas que'l parlar d'interessos no havía sigut mes que voler tranquilisarlo respecte als medis de subsistencia ab que contaría la societat conjugal, y no per suposar en don Ramon miras de baixa lley, sols aixís va calmarse la tempesta.
—Ab tant, no ha sigut la meva intenciò la que vosté's creya —l'advocat afegí,— que, si té la bondat d'escoltarme, se'n convencerá.—
Y va contarli punt per punt la historia desgraciada del origen del Quimet, las tribulacions de sa mare, la generositat dels que aculliren al infant, lo sentiment d'aquest al ser home y veure rebujada sa pretensiò amorosa á causa de sa naixensa, las amarguras que açò li havía ocasionat, sa resignaciò y sa constancia, la mort de la Mercé, l'abnegaciò d'en Rossinyol y la no menys digna y enlayrada de la esposa de don Salvador; en fi, una oraciò complerta ahont va gastarse tota la retórica que's pot ensenyar y la que no s'ensenya y val mes que totas: la del cor. Sobre tot, lo final va ser digne y de gran efecte.
—¡En nom de tantas desventuras, en nom de tantas virtuts, per l'amor de la seva filla, per' fer viure á n'aquest pare que no troba pau en lloch, per l'ánima d'aquella mare que'ns mira del Cel; jo li suplico!—
Tals fòren las rahons de don Jaume.
Don Ramon, que ja s'havía conmogut durant la narraciò, quasi no podía resistirse; peró aquell temperament militar que ja li coneixém, lo privava de declararse vençut. En moments tant crítichs don Lluís intervenía, y allá va ser troya, perque damunt d'ell caygueren las iras del retirat, y sórt encara de que fòs aixís, perqué aixís va desferse la nuvolada.
Desprès d'anar un moment á consultar la voluntat de sa filla, tomava donant, com per forsa,'l consentiment, lo que, de totas maneras, era una promesa formal. Llavors ja va parlar tranquilament del anónim y de sas conseqüencias; los dos antichs companys feren tabola, com acostumavan desprès de haver semblat que renyían: se cambiaren ofertas de amistat entre don Jaume y don Ramon; y's doná la missiò per termenada.
Epílech
Al cap de dos mesos se casavan l'Angela y'l Quimet. Las bodas se celebraren sens ostentaciò, no assistinthi mes que'l pare d'ella, la dida d'ell, don Jaume y don Lluís, com á testimonis, y la senyora d'aquest fent costat, á falla de mare, á la núvia.
Eixint de la esglesia hi haguè un dinar senzill en la casa llogada y parada de nou pèls nuvis. Tothom estava content: la jove esposa, que havía arribat molt desmillorada, s'era refeta del tot, brillantli aquells ulls tant grossos ab una potencia llumenosa, jamay vista; don Lluís de tant en tant li dirigía brometas enginyosament picantas, fentlas anar de rebot á son amich, lo pare d'ella, que las prenía de bon grat y rienthi com may havía rigut en sa vida; don Jaume, á costat de la senyora de Ramírez, la anava servint y dantli conversa, ple de satisfacciò; l'Agnés se trobava en aquella escena com qui somnía la Gloria; lo nuvi descansava felís com en lo apoteóssis d'un triomf, trayentlo algun colp de son éxtassis la recordansa de la passadas fadigas, de la mort de sa mare, de la soletar del Joseph y de la absencia de son pare.
Una circunstancia hi haguè en aquella festa que cridá l'atenciò del Quimet; la taula era parada ab coberts, anellas de toballò, ganivets, salers y duas fruyteras de plata, essent aixís qu' ell may havía tingut res que's semblás á n'alló.
—Bayoneta, —cridá al assistent, qu' era autor y director, á la vegada, d'aquell dinar,— ¿qu'es açó?
—¿A mí m'ho pregunta? —feu lo criat mig-rient, peró ab respecte.— Coberts, ganivets, anellas. Veli aquí.
—¿Peró açó de quí es?
—Vosté dirá; jo crech que tot lo que tè á casa seva es de vosté.—
Lo Quimet va arronsar las espatllas. Vingueren las postras servidas en safatas del mateix preciòs metall y apareixían tambè culleretas y ganivets á propósit fenthi paria, y arribada la hora de pendre'l café, cafetera, tassas, sucrera, platets, tot, tot era de plata grabada y sizellada, portant, com los altres obgectes que havem dit avans, la xifra del nuvi.
—Bayoneta, —torná llavors lo Quimet,— acabem d'una vegada. ¿Quí ha portat aixó?
—Lo senyor tal vegada li sabrá dir, —va respondre en Bayoneta signant al advocat que's reventava de riure, parlant ab la senyora de Ramírez.
—Diga, donchs, vosté, don Jaume, fassa l'obsequi, —pregá'l nuvi.— ¿Sería vosté...? —anava á interrogar concebint la sospita de que fós don Jaume lo donador del obsequi.
—No fassa judicis temeraris, —aquest saltá.— En aixó jo no mes hi he sigut cómplice ó encubridor; lo culpable es fóra y m'encarrega que li donga la seva targeta. Aquí la té.—
La targeta duya'l nora de Salvador Marí.
Quan lo Quimet va llegirlo no podía contenir duas llágrimas de tristor y d'agrahiment. Los nous esposos emprenían, al endemá, un viatge. No's dirigiren á veure res de la riallera França, de l'artística Italia, ni de la nuvolosa Anglaterra, s'acontentaren recorrent los llochs per hont ell aná en altre temps frenétich en busca de sos pares. Tot ho varen seguir, exceptunat, per rahons d'alta prudencia, aquella hermosa ciutat d'Andalusía, essent mòlt obsequiats pels oncles y'ls padrins del Quimet, com també per la familia de don Jaume. La darrera parada fòu en lo santuari de Montserrat.
La petita galería va convertirse en establiment fotográfich y heliográfich quasi al nivell dels millors d'altres pahissos. En lo primer pis de la casa, lloch
espayòs y alegre, viu la venturosa parella en companyia de don Ramon y de l'Agnés. Aquesta du'l tren de la casa á gust de tots y'l militar passa tantas horas del día conversant ab ella de cosas passadas, que l'Angela sempre diu ab tò festòs que li escau: «Vaja, está vist, al cap y á la fi haurém de
casarlos.»
En Bayoneta tampoch podía mancarhi: se troba allí en las sevas glorias, ajudant á la minyona, qu'es una ampurdanesa alegre y jove, fentli l'amor de per riure, y corrent d'una part a l'altra vestint llureya del establiment; peró lo que'l du mes atareyat es qu' espera una fotografía que no pot trigar á veure la llum, una reproducciò, qu' ell imagina exacta y fidel, d'aquella Garsa que havía vist neixe, petita, petita com era llavors l'original y aixís mateix encisadora.
L'Aureliana, la repugnant autora del anónim y altras maquinacions fetas contra l'Angela, va rebre un colp mortal al veure als joves felissos que no se recordavan d'ella ni per odiaria. No sabem si encara's dedica á pescar marit ó si haurá mort rabiosa d'enveja. ¡Tant se val! Éssers com ella, no poden interessar á ningú.
La noble y senzilla figura del Joseph bè es mereixedora de que se li dediquen algunas ratllas á la fi del present llibre.
Lo Quimet no va oblidarlo ni descuydá'l cumpliment de la obligació que ab ell tenía. Al satisferse'l deute, indecís y ab semblant mústich, deya'l jardiner:
«Si'u necessitas, quèdatho. ¿Qué vols que'n fassa jo? ¡Si tot me sobra!»
Y, com l'altre li assegurás que podía despendres d'alló sens que se'n ressentissen los negocis, afegí:
«Bè, donchs, dèixaho, que aixís lo noy de la Tecla'n tindrá mes.»
Al convindarlo'l jove á sas bodas, va respondre:
«T'ho estimo, peró en cap manera puch venirhi, me donaría massa pena. M'he tornat que no semblo jo. ¿Veus? En altre temps m'hauría afanyat per obsequiarvos y convertir la sala de casa vostra en un Paradís; peró ara ni esma tinch de fervos un ram per aquell día... ¿Qué vols ferhi? No estich pera res... Y no'l penses que deixe de tenirte la mateixa voluntat de sempre. ¿Vols diners? Demana. Y no sols diners, sino tot, tot, tot lo que jo puga; peró no'm fassas presenciar alegrías, que serveixen per entristirme mes. ¡Aixó no, no'u puch soportar!»
Vivint ab la Tecla, després de tot negoci, deixant las plantas á la bona de Dèu que vegetessen ó's morisen, quasi may obrint la boca mes que per sospirar, va entregarse de ple á la devociò. Lo poch qu'eixía era per anarsen al peu de la montanya tot sol ó bè á la esglesia. Sovint prenía'l Sagrament, y allavors semblava com que tornás á revifarse. Un d'aquests días, en havent dinat, se tirava damunt del llit per' dormir una estona, y, com al ser vespre encara no's llevès, la Tecla va cridarlo. Era en va: en Joseph feya l'últim son de la vida y en sa cara's pintava una satisfacciò dolça com éxtassis de la benaventuransa.
Tal va ser la fi d'aquell home bondadòs víctima expiatoria de la culpa d'altres. ¿Volguè Dèu sublimar ab lo dolor aquell' anima justa per sos alts fins?
¡Alabat sía Dèu!
