Per broma

 —Llavors me guanyava bé la vida —me deya'l sogre un diumenge en havent dinat, trobant-nos los dos encara á taula— No es pas que cobressem una setmanada grossa: pero's feya llavors mes de un ral que ara d'una pesseta.

Encara texiam ab má, que'ls telers voltants eran ben pochs; mes lo qui hagués aprofitat bé las horas, hauria pogut arreplegar diners. Pero l'ofici era viciós de mena per lo mateix que produhia y per la molta llibertat que'ns donavan; afigúrat tu que al dilluns no's tocava feyna y era quasi de lley passar lo dia en una font de las moltas que hi ha pels voltants de Barcelona; al dimarts; no tots eran al taller, y al dimecres, n'hi mancava algun. Los altres dias dos per tres, nos armavan per fer algun berenar; aixis es que als últims hagueras vist que tothom teixia desesperadament pera fer setmanadeta al arribar el dissapte, y, ab tot y aixó, la major part sort teniam del "bou" ço es del costúm vell y arrelat de poder cobrar alguna cosa á la bastreta. Quants y quants fugían de la casa ahont trabavallaban arrossegant un "bou" que pesava més qu'ells!

Jo, vaig corre també uns quants anys la bola y pero (aixó sí), gracias á Deu, may ningú pogué dir que li degués una malla, no més seguía'ls divertiments y mudava tot sovint de teler, y, com jo teixía colors, anava d'una fábrica á l'altra ab un enfilall de set ó vuyt llansadoras á coll: un cop, en tres setmanas vaig ser á can Lloberas, á can Napoleón y al Hort pintat. Quan penso en els diners malgastats y ab lo temps que vaig perdre.

Pero aixó encara es com aquell; lo que'm dol, lo que may he pogut traurem del servell es l'haver ajudat á matar á un home.

—¡Com! —fiu jo espantat y alsantme de la cadira; al sentir estas paraulas y al notar la expressió de sentiment ab qu'eran ditas.

—Calmat, seu y escolta, que t'ho explicaré ara que las donas y la canalleta no hi son —va respondre'l vell.

II

Lo trastorn que va darme semblant revelació, no's pot dir. Jo, que'm considerava distxós d'haver entrat en aquella familia, me trobava de sopte ab que'l cap d'ella havia sigut un malvat... Y ma esposa, á la que tant jo estimava, era filla seva! Y mos pobres fillets, los fills del meu cor, tenian sanch d'ell... ¿Qui sap si al esser grans mostrarian també la perversitat de son avi? ¿Qui ho hauria dit d'aquell vell de venerable fesonomia, tan honrat, tan caritatiu y tan religiós com semblava?

Jo, fins llavors havia estat be allí; pero ab lo que acabava de saber ja m'hi trobava en pena. Lo meu benestar y'l de ma familia depenian dels sogres, y jo era'l primer en regoneixeu; més, á pesar de tot, resolguí interiorment fugirne y durmen la muller y las criaturas á qualsevol part d'América, y passarhi travalls, y arrossegar una vida miserable, ans de seguir vivint al costat d'un home criminós.

Totas estas ideas, vestidas ab los colors mes negres passaren atropellantse per la meva imaginació, mentres deya'l sogre.

—Ja veurás com succehí. Jo era jove y tenia un company que comensava á ser vell, al qui'n dava la preferta per lo molt que'm divertian sos acudits. Ell era solter, res l'amohinava y sempre se'l veya á punt de fert gresca, y aixó que, com lo caragol, tot lo que tenia ho duya posat: gorra llarga que havia sigut vermella, una camisa que may li tapava'l pit, un mal gech tirat al coll, calsas vellíssimas, un pedás totas ellas, fermadas á la cintura ab un canó de canya passat per dos ó tres forats, espardenyas y peu nú.

Aquest fou lo meu mestre en tahuleria: ell va ensenyarme de no tenir lley á qui'm dava á guanyar lo pa, ell m'apartava de la feyna, ell me duya á gastar lo poch que guanyava y ell va ser la causa de mos remordiments.

Una vegada eram á la taberna, y, després d'haver sucat cada hu una llansadora (qu'era un pa molt torrat semblant á mitj llonguet tallat per sa llargaria), després de sucar una llansadora en un got de vi, en Pancrás, deya ximplerias á la tabarnera. Jo l'instava pera que anessem al travall; mes ell no volia moures; fins que, tant y tant vaig amohinarlo, s'alsá depressa mogut per una idea.

—Si, que riurém —va dirme—. Entre tots dos, hem de ferne una al Pagés. Ara diuhen si vindrá o no vindrá'l colera, y, com ell es tant cobart, que sempre te por de morir vestit, si tu m'ajudas, li hem de fer agafar por...

—Ja está dit —responguí— jo us faré'l segon, per mi no's perdrá.

Y marxarem, tramant pel camí la comedia que voliam fer.

Lo Pagés era un minyó de trenta anys, que havia vingut de fora Barcelona casat y ab tres criaturas. Quiet, senzill y travallador, feya llinatge á part dins de la quadra, no cuydantse mes que de la feyna. Allí'l trobarem ocupat tornant uns fils.

—Alsa, Pagés, com te guanyas la vida! —feu en Pancrás—. Mira creume, no t'hi amohines, que la gent ara's mort de viu en viu.

—Que voleu dir? —contest l'home mitj rihent.

—Qu'está mala la cosa, que tenim lo cólera fent disbarats —en Pancrás afermava.

—Ay, ay! ¿De debó? —interroga'l de fora fent ab sorpresa.

—Y tal si es cert! Los de la sanitat van d'un cantó al altre, y ja's guarneixen hospitals.

—Potser sí.

—Vaja, no'u duptes, ho sé de cert, y fins he vist que portavan un home en llitera.

Y aná seguint la conversa en aquest to, explicant mon company un feix de mentidas que's veya produhien un efecte en la naturalesa apocada del altre.

—Y, á proposit —en Pancrás li deya —. Ahí volía dirtho y no vaig saber com; pero avuy ja es cas de concienca. Deus trobarte malament.

—¿Jo? No —lo Pagés va respondre—. ¿Per que?

—Perque fas molt mala cara —l'a'ltre assegurá.

—¿Mal cara?

—Molt mala cara.

—Donchs no ho sé.

—Fas mala cara; aquest pot dirtho —repetía'l vell teixidor; posantme á mi per testimoni.

—Y tal mala! —fiu jo—. Semblas un desenterrat.

—Creume, noy, jo fos de tu, me faría donar una vista —lo Pancrás li aconsellava—. No pot ser qu'estigas be.

—De vegades, un no s'ho troba y'l mal travalla per dins —afegía.

Y á cada cosa que li deyam, notavam que sa cara anava perdent lo color; més ell perço no volía donarse per convençut. Nosaltres, fingint lo to més formal, nos afermavan en lo mateix, fins que ja cansats d'enrahonar lo deixaren.

Al cap d'una xica estona, lo Pagés no's veya per la quadra.

Al endemá no va venir, al dia seguent tampoch y al tercer dia saberem que feya al llit. Llavors comensí a tema los resultats.

No's feren esperar gayre: al día que feya cinch, lo Pagés finá.

Saberho jo y acabarsem l'alegría va ser tot hu. Jo y en Pancrás l'havíam mort fentli creure qu'estava malalt; aparentant interés por la seva salut, li haviam llevat la vida.

¿Qué no haguera dat jo pera ressucitarlo llavors? Ma vida tota, fins ma vida hauría entregat á cambi de la d'ell: cap sacrifici expiatori m'haguera dolgut pera esborrar la meva culpa.

Y no era tan sols la vida que jo havía contribuhit á fer perdre la causa de mon sentiment; lo pobre teixidor deixava una viuda sens consol y tres fills; es á dir, las quatre penyoras més estimadas d'aquella vida restavan en la més trista orfanesa... ¡Y jo'n tenía la culpa, jo n'havía sigut causa!

Ple de remordiments que no'm deixavan viure, vaig comunicarlos á en Pancrás; més ell devia tenir lo cor de pedra, perque fins va mofarse de mon sentiment. A la nit poguí clucar los ulls.

Ma pena aná creixent de dia en dia, y pera més aumentarla, sempre trobava pel carrer á la viuda desolada y tots quatre ab la tristor y'l deix de la miseria.

Llavors fiu propósit de consagrarme á n'ells, d'imposarme tota lley de sacrificis pera auxiliarlos, á fí de reparar, en lo possible, lo mal que'ls havía fet.

S'acabaren pera mi'ls companys y las disbauxas: d'un cap al altre del dia, jo travallava desesperadament, sens fer cas de las burlas dels altres teixidors y, al dissapte, trayent de ma setmanada sols lo més necessari per viure, lo demés era entregat á la esposa per ma d'un sacerdot al qui vaig confessar mas culpas.

Aixó durá algun temps, fins que no poguí més, fins que l'excés de travallar y las privacions me dugueren al hospital.

Quan al cap de dos mesos n'eixía ab lo dalé de continuar la meva obra de reparació, la dona y sos fills havían desaparegut d'allá hont vivían, y, per molt que fiu, may més poguí saber d'ells.

D'en Pancrás, del que'm llansá á cometre la mala acció que proraré tota ma vida d'aquell si que vaig veuren la fi. Quan va ser inútil pel travall, hagué de captar lo pa de porta en porta y després se tancá al hospici, hont va morir.

A mí, Deu me doná més sort de la que mereixía. Lo costúm de travallar y no malgastarme una malla s'arrelá en mí tant y tant que poguí un día comprarme un teler y ferlo anar á mon compte; d'aquell, ne vingué un altre; després vaig casarme ab una dona que m'ajudá molt á fer creixer mon petit cabal; tinguerem fills, y'l guany á tot bastava; y ha sigut tanta ma sot, que avuy día (tu ho saps be) tots mos podém riure dels telers y del negoci.

Mes ay! aixó no'm fa venturós. Jo voldría trobar a l'esposa y als fills de ma víctima pera compartir ab ells la sort que Deu me dona, pera ferlos tant be com mal vaig ocasionarlos.

Mon sogre hagué d'interrompre sa narració, perque feya estona que las llágrimas li anavan cara avall y ja la veu se li nuava. Jo no li deya res, volguí deixarlo termenar. Després seguía aixís:

—Jo, de tota ma vida, sempre he tingut fe, pero algun temps no era tan dat á las prácticas religiosas com ara ¿Saps perque tots los días me veus anar á misa y agafar los rosaris sovint quan so á casa? Per pregar per l'anima d'ell, del pobre pare de familia á qui vaig matar... ¡Ay! llavors sembla que'm trech un pes del cor, y que se'm presenta ma víctima ab bondadós semblant lo consol que'm dona'l resar! Resa resa tu també, endressa tos oracions al fí que jo dírigesch las mevas, ajúdam en esta obra de reparació.

Quan hagué terminat los ulls li anavan com duas fonts. Jo m'alsí de la cadira, y, agafantli sas mans, vaig estrényelas y besarlas. Després li dirigía paraulas de consol que apaybagaren son remordiment, y vaig finir prometent complaurel en lo que'm demanava.

Y ho he complert sens descuydarmen ni un día: prego per la salvació del que fou víctima d'una lleugeresa impremeditada y perque'l Cel torne la calma perduda al qui en un moment amargá tots los anys, totas las horas de sa propia vida

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La Barretina, publicada el 18 de juny de 1892