Guerra civil

(Pas de comèdia)

PERSONATGES
ELL, marit. —ELLA, muller. —UN VEHÍ. VEHINAS.

La escena en un pis de gent treballadora que ho passa bastant bé. En el fons, una arcoba ab cortinas y un llit y al costat una porta. A la dreta, porta d'entrada al pis; a la esquerra, finestras. Per las parets, sants, retratos y anuncis en cromo-litografía; mobles adecuats. Al aixecarse'l teló, trucan a la porta.

Ella.—(Obrint la reixela). ¿Qui hi há?
Ell.—(De fora estant). Obra.
Ella.—¿Qui demana?
Ell.—(Malhumorat y ab veu confosa). Obra, cuita. ¡Válgam Deu!
Ella.—(Tancant la reixeta y ficantse a dins). Un altre dia germá.
(Se sent un truch més fort que l'anterior).
Ella.—(Tornant a la reixeta). Ja li he dit que Deu l'ampari. No sigui perfidiós.
Ell.—Obra tot seguit, que no estich per musicas.
Ella.—¡Obra!... ¡Ay quina franquesa! Ara hi corro desseguida. Sembla que cerquéu la perduda, mestre; y us havéu errat de pis.
Ell.—Vaja, dona, cuita; no siguis pesada.
Ella.—(Aquest home, si no es boig, porta mals intents. ¡Ay, pobre de mi, y ara que estich sola!). Aneusen escala avall, y desseguida; sinó, crido als vehins que vagin a cercar un municipal... (Té; com si ho digués a la paret. Ni's mou... Será ximple. Deu nos en guart). (Cridant). Ja us he dit que vos n'anesseu.
Ell.—(Impacient). ¡Qué tanta comedia! Acabém d'una vegada. (Cridant). ¡No badém, no badém! ¿Que ja no'm coneixes?
Ella.—¡Ay, Reina Santíssima! Sembla la veu d'ell... Peró ell no ho es pas... ¡Pobre de mí, que pot ser s'haurá mort, y vindrá la seva animeta a demanarme alguna cosa de part de Deu!... Florenci, Florenci. ¿Ets tu, Florenci?
Ell.—Vetan aquí un'altra que n'hem filat avuy. ¿Si jo só jo? Vejas, potser só'l bisbe. Cuita, dona, com cent llamps del cel, que no estich per bromas.
Ella.—(Mirant per la reixela y apartantse esgarrifada). ¡¡¡Ahh!!!... ¡¡Qué has fet, desgraciat!!... ¡No't vull veure; fuig de la meva presencia!
Ell.—¿Es a dir que no vols obrir la porta al teu home?
Ella.—El meu home duya bigoti... (Mirant per la reixeta y retirant el cap sopladament ab nou esglay). ¡Jesús, María, Joseph! ¡Y quina cara!
Ell.—Si, dona, m'he llevat el bigoti. Ja t'explicaré lo que ha succeit.
Ella.—Donchs, torna quan t'hagi crescut; mentres no duguis bigoti, no t'escolto.
Ell.—Ab en Llargarias, aquell altre cap de colla de la Riba, hem comensat que "si jo me'l trech», que «si tú no te el treus», que «ja no ets home si no ho fas»; y... obra, ja t'ho explicaré.
Ella.—No pas per ara; torna quan duguis bigoti.
Ell.—Cuita, no fem ximplerias.
Ella.—Donchs, no obro.
Ell.—¡Noya! ¡noya!... Mir a que si'm puja la mosca al nas...
Ella.—Jo ja li tinch. Pren paciència.
Ell.—¡Obra com una re... ira de Deu!
Ella.—Tant es que risquis com que rasquis. No entras.
Ell.—¿Que no entraré? Encara que m'hagi de tornar el porch de Sant Antoni. Vaig al manyá de baix que'm deixi un martell y un escarpre, y esbotzo la porta. Ja veurás quin sarau armém. (Se'l sent baixar apresuradament la escala).
Una vehina.—(Del cel-obert estant).
—Dona, no sia aixís. Cregui al seu home.
Ella.—Me l'ha feta massa grossa, y me la pagará.
Altra vehina.—(Desde'l mateix lloch). Cregui, no vulgui escándol, que la gent s'hi engreixa. No li ha fet pas cap tort.
Ella.—Es lo pitjor que podía ferme.
La segona vehina.—¿Per afeitarse?
Ella.—Me n'havía de demanar permís. Ja sab ell que pel bigoti vaig enamorármen, que sense el bigoti no m'hi hauría casat, que lo que d'ell m'agradava era'l bigoti, y res més que'l bigoti.
La vehina primera.-Dona, ja li creixerá.
Ella.—No m'hi conformo, de cap de la maneras m'hi conformo... ¡En Bigotassos sense bigoti!... Ara de la seva colla, aixís com ne deyan «la colla den Bigotassos», haurán de dirne «¡la colla del Pelat!» Y jo, jo, que estava tan cofoya quan m'anomenaven «la Bigotassos», ¿hauré de sentir ara que'm diguin «la Xollada?...» ¡No; primer, morta!
Vehina primera.—Vosté ho agafa malament.
Ella.—Me la pagará, me la pagará.
Vehina primera.—Fassali pagar tant com vulgui; peró no aixís. A só de tabals no s'agafan llebres, una dona te moltas maneras d'empipar al home, si vol. Fássali cara de tres deus tota una mesada; dóngali'l menjar salat; no li renti la camisa; quan li fassi festas, tréguissel del devant a fástichs; peró aixó de donar escándol, de cap manera.
Ella.—Donchs escándol rosegará... Y no'l vull, encara que'm vinga ab la creu y els gonfanons, mentres no'l vegi ab aquella tofa de pel que li venía d'orella a orella.
Vehina primera.—Marieta, obri, que en Florenci ja puja.
(Se'l sent pujar).
Ell.—(Picant de peus).—Obra't dich, per última vegada... ¿No?... Mira que ensorro la porta.
Ella.—Ensorra la casa y tot.
Ell.—¡Aixís un llamp te partís!
(Pega cops de martell l'un darrera l'altre, alarmant als vehins, els quals parlan uns desde'l celobert y altres de la escala estant.)
Un vehí.—¿Qué redimoni feu per alt?
Una tercera vehina.—¿Qué es aquet terratrémol?
Ell.—Ja ho veyéu, no tinch altre remey que espanyar la porta.
El vehí.—¡Àb! ¿Se us ha tancat de cop?
Vehina primera.—No; es que la seva dona no vol obrir, perque s'ha fet treure'l pel de la cara.
El vehí.—¡Pss! Si la de casa'm les una treta semblant, la matava, la matava, no hi havía remey.
Ell.—(Donant un cop fort de martell a la porta.) Y jo també la mato, la mato aixís que pugui obrir, si ella no m'obra de sa plana voluntat.
Ella.—De dalt a baix sí que t'obriria de bona gana, fastigós, calsassas, més que calsas, que't deixas entabanar per qualsevol ximple.
Ell.—(Picant rabiosament.) ¿Jo calsas? Ja t'ho donaré jo. Mals dimonis se me'n duguin si no t'arrossego y no't llevo la pell de viu en viu.
Ella.—¿A mi? Raves farás. Poca vergonya, murri, pelat, cara de pá, lleig, fesomía de patata bullida... ¡Uix! ¡Vésten, vésten, que'm fas fástich!
Ell.—(Picant desesperadament ab el martell y l'escarpre.) ¡Bfff! Ja t'ho donaré, ja t'ho donaré. No anirás a Roma per la penitencia.
(Segueix picant de fort y de ferm.)
Vehina segona.—¡Senyora Marieta, per Deu, que la porta ja se'n va en estellas! Dona, no sia tossuda.
Ella.—Valdament tot s'ensorri. ¿Qué me fa a mí? Vingui lo que vulgui... Ja ho he perdut tot; ja no tinch marit, ja no tinch bigoti.
(La porta desdeix, cayent ab estrépit.)
¡Ay! ¡Assistencia! ¡Assistencia!
(Entra Ell, furiós, brandant el martell ab una má y ab l'altra un ganivet llarch. Els vehins se interposen, agafantlo per la roba y li prenen el ganivet.)
Ell.—(Volent desferse.) Deixeume anar, deixeume anar, que tinch de fer una desgracia ab aquesta mala fembra... Vull arrancarli la llengua, la vull tirar de cap al pou.
Ella.—(Desmayantse.) ¡Ay! ¡Ay! ¡Ay!... ¡Ahh! ¡Ah! ¡Aaa! ¡A...!
(Va a caure, las vehinas l'aguantan y se retorsa en convulsions.)
Ell.—Vull matarla... ¡Re... Deu! deixeume anar... Deume'l ganivet. ¡El ganivet desseguida! En faré carn de botifarras.
Vehina segona.—Peró calli, desgraciat. ¡Que no veu que a la Marieta li vé una basca darrera de l'altra?
Ella.—(Entre convulsions.) ¡Ay!... Bigoti... Lleig... ¡Ay que'm matan!... ¡¡Hiii!!
Vehins y vehinas.—Posemla damunt del llit. Aguantemla fort. ¡Las mans! Que no's desgracii la cara. Florenci, deixis de cansons. Dongui un cop de má vosté, que té més forsa.
Ell.—(Esverat.) ¡Ay que se'm morirá!... ¡Marieta meva! (L'agafa pel cos petonejantla frenétich, y la posa dalt del llit.) ¡Mariela!
Vehina segona. — Vinagre, vinagre. Cuiti. ¿Ahont es el vinagre?
Vehina primera.—Encenéu un paper d'estrassa y feuli olorar.
Ell.—¡Ay pobre de mí si se'm mor ella!
(Se fica a dins sense saber lo que's fa.)
Vehina primera.—Florenci ¿ahont es el vinagre?
Altra vehina.—Aigua fresca, que n'hi tirarém a la cara. Aigua, Florenci.
Vehí.—Aquí va'l paper encés.
(Las vehinas el fan olorar a n'ella.)
Ell.— (Tornant ab un cetrill y un canti.) Teniu. Aneu a cercar un metge. ¡Un metge, costi'l que costi!
Vehina segona.—Aquesta dona sembla que se'ns en va. (Li frega'ls polsos ab vinagre y li fa olorar el cetrill.) Aigua a la cara, aigua a la cara. Vejám si ab la frescor...
Ell.—¡Animal de mí! ¡Animal de mí! que per un punt meu se'm morirá la dona! (Li aboca a la cara l'aigua pel broch gros del canti.) ¡Malehit sia en Llargarias y malehida la hora en que m'he afaitat.
Vehi.—No tinguéu por; las donas son com els gats, tenen set vidas.
Vehinas.—(Veyent el devassall de l'aigua escampantse.) ¡Oooh!
Vehina segona.—Ha posat el llit que sembla una riera.
Ell.—Que's perdi'l llit, que's negui tot, que tot se'n vagi al diable... ¡Marieta! ¡Marieta! ¡Mariela!
Vehina primera.—¡Pst! calléu... Sembla que ja's revifa.
Ell.—Ay gracias a Deu! Me pensava ben bé pérdrela. Ella.—(En un desvari.) ¡Murri!... ¡Poca vergonya!... ¡Lladre!... No es el meu home, no... Es el rector de la parroquia.
Vehina primera.—(Als demés vehins y a n'ell.) Ara deixeula estar. Tanquéu els finestrons, y que ningú piuli.
Ella.—(Delirant de baix en baix en to planyivol.) ¡El bigoti, el bigoti!... ¡¡Ay el meu big...ooti!!
(Tancan els finestrons. La escena resta mitg fosca. El s'asseu compungit al costat del llit prop d'ella. Cau el teló pausadament.)
FI

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La veu de Catalunya publicat el 30 de gener de 1903

Read More

Historia d'un cap de mort

(FRAGMENT D'UNA NOVELA INÉDITA)

I

Quan jo era xich, la mare, que al cel sía, me feya anar los diumenges a ajudar a missa a la parroquia y, per la Quaresma, tots los díes a doctrina. Y a fe us dich que hi anava de gust, donchs mossen Pau era un sacerdot molt amable, y al exir, me feya anar a casa seva a pendre xecolata ab ell. Després, me tornava a la sagristía ab l'escolá major, que's deya Joan, un vellet ab cara de Sant, que estimava molt a la canalleta, y, com nos donava llepoleríes y'ns amanyagava, es clar, sempre tenía a prop d'ell una munió de nosaltres, en termes de que a la hora de la feyna, havía de dir:

–Veniu dresprés, menuts, que'l senyor rector renyaría.

Y ¿vos penséu que'ns n'anavam? ¡Ca! Lo que feyam, era posarnos quiets en un recó, y quan ell havía enllestit, nos aplegavam al seu voltant com pollets prop de la lloca, y allí reya ab nosaltres y'ns contava rondalles y de vegades coses veres, com passatges de la Sagrada Escriptura, les valentíes de Samsó, la historia del rey Daviu, l'heroisme de Judit, la bona ventura que tingué Tobías en ser company del Archángel Sant Rafel y la historia de Joseph, emperó callant d'aquesta lo pas de la copa, dihent no més que la mestressa li volía mal.

Nosaltres l'escoltavam ab un palm de boca oberta, y tanta fé teníam en ell, que si algú altre, sentintnosho explicar, no ho creya, li responíam ofesos:

–Lo senyor Joan ho diu.

A tots nos estimava prou lo bon home, peró més assenyaladament a un companyó de la meva alçaria, que's deya Quimet y a n'a mi un xich més encara, de lo qual jo estava molt cofoy. Devegades, al vespre, los altres se n'anavan y ell nos feya pujar a la seva cambra, al damunt de la sagristía, darrera meteix de l'orga, lloch que per una finestra enrexada donava a la placeta, gayre bé sempre solitaria. Allí sols hi havia un llitet de posts y banchs ab un Sant Crist y una piqueta a la capsalera, dos quadrets, l'un ab Santa Agna y l'altre ab Sant Joaquím, pintats en lo vidre, una caxa gran de la vellura, quatre cadires, y penjada en la paret, una gabia ab una cadarnera. Axí que entravam, l'aucell feya un xirich, com saludant a son carceller qui li deya:

–¡Ah, traydoreta! ¿Qué vols?

Y la bestiola responía ab un altre xirich.

Llavors ell treya una paperina de pinyons pelats, y n'hi donava un, dihentli:

–Vaja, que sinó' ja t'morirías.

¡Ah! No pensava a dir que tenía també una taula ab un armariet damunt, tot plé de llibres, y'ns los dexava regirar y fins nos ne llegía'ls troços més bonichs; es a dir, a mí me'ls llegía, que'l Quimet no hi tenía gust, y's posava ajugar ab un gatet blanch y roig molt mayach, que li deyam Nano. D'aquells llibres, n'hi havia en llatí; peró'ls mér eran en catalá, uns xichs, altres més grossos, sermons, vides de Sants, lo Fra Entelm, Lo venturós Pelegrí, dos ne vaig veure que's deyan: Historia del esforçat cavaller Compte Partinoples, l'un, y l'altre Historia de Pierres de Provença y la gentil Magalona, los quals, al agafarlos jo un dia, me'ls va pendre de la má, dihent que eran faules.

–¿Veus?–m'observava, després de llegir.–Axó dona més gust que tanta y tanta cosa escrita en llengua forastera.

Y sobre aquest punt s'anava enfilant en lo que era abans y lo que deuría ésser avuy Catalunya, de manera que més de quatre y més de sis predicadors que he sentit podrían pagar ben bé alguna cosa d'explicarse com ell. ¡Oh! era bon patrici'l senyor Joan; que alguns que'es pensan serho molt, li trovarían massa.

Jo l'escoltava exaltantme per instants, y, a no ser per allgun ronch del Quimet, que dormía com un soch ab lo Nano a la falda, ni m'hauría recordat de menjar ni dormir.

Una cosa sempre m'haviía donat que pensar respecte a n'aquell home: un cap de mort sech y blanch com si fos fet d'ivori que tenía damunt de la taula. Lo que servía per posar dalt del túmul en alguns oficis de difunts, no ho era pas, donchs per açó n'hi havia un de negrós, com si fos fumat, en un calaxó de la sagristía. Jo hauría volgut saber perqué tenía aquella calavera, peró'm vaig guardar de preguntarli, donchs un dia que me la mirava, conexent ell la meva intenció d'agafarla, la desá depressa, va posarse seriós y no'm digué paraula.

II

Anaren passant anys, vaig pendre l'ofici de casa; peró, axó si cada dia, fóra quan hi hagués massa feyna, jo havia d'anar a veure al vellet, qui també semblava que m'anés posant més y més afecta d'un dia al altre. Alguna vegada venía també lo meu companyó Quimet, bon xicot a tot serho, y que, com vos he dit, era dels que més lo senyor Joan s'estimava. Després, al començar de ser home, pensí que podría morirsem la mare, y... Res, la vehina del devant de casa, la que ara es ma muller, m'agradava tant, que una vedada vaig dirli, y, encara que ella no'm torná resposta, se posá a riure, y ja estiguerem entesos. S' entengueren, també, los nostres pares, y des de llavors nos veyam cada vespre a casa d'ella, sens les vegades que de casa estant nos tiravam ulladetes d'amagat perque'ls vehins no se'n riguessen. Perço jo no oblidava a mon vell amich: devegades anava a véurel en havent sopat, devegades en dexant a la promesa; peró com mes visites no duravan tant com en altre temps, ho degué olorar l'home, o potser degueren dirli (que jo no gosí ferli saber, me'n dava vergonya), lo cert es que al arribar me mirava de fit a fit ab una rialleta trista que volía dir alguna cosa, mes jo no la sabia endevinar.

Un día vaig anarhi trovantme d'un humor molt axut, y, com succeheix en semblants cassos, enrahonava poch, perqué no sabía lo que dir, quan ell va saltar dihent:

—Vaja, ja's veu que estás enamorat, y per ella oblidas al senyor Joan.
—¡Com! —respongui, tornantme roig.
—Vaja, home, ja's coneix. Deu pensar la noya que m'estimas més que a n'ella, y no vol que vingas.
—¡Oh! no, no, senyor, —borbotegí.

Perque (cert com la claror del dia) si algun colp feya tart, no més dihent «vinch de veure al senyor Joan», l'Agneta no'm renyava.

—Bé, bé, —ell seguia,—dexemho estar axó. Fas bé, ben fet. Ella es bona noya; tu també has pujat ab bon cap ¡Déu vos faça venturosos! més venturosos...!

Aquí'l semblant se li contragué d'una manera trista, la veu se li nuà, y, sens poder reprimirse, esclatava en un plor.

—¿Qué es axó? ¿Qué té? —vaig alçarme de la cadira y acostantme a n'ell tot alarmat.
—Res, res, —contestava procurant serenarse, mentres li rodolavan dues llágrimes cara avall.
—¡Oh! no. Dígam qué li passa. Ab tants anys com fá que'l conech, may l'havía vist plorar, sinó ara, parlant del meu prometatge.
—¡Que hi farém! —sospirà. —Es una recordança trista, es un clau que duch clavat en mitg del cor, es la creu de ma vida.

Jo me'l mirava com encantat, sens saber que dirli, y, després d'una xica pausa, va seguir:

—Escolta, y sabràs lo que sols Deu y jo sabém; peró no ho digas a ningú; ni a la mare, ni a l'Agneta. ¿Ho sents?
—No tinga por; jo li prometo.
—A tu ja puch dirtho, ara que ets home; peró, sobretot, mentres jo visca...
—Estiga descansat, —li vaig respondre.

Quasi d'esma vaig contestarli, perque aquell misteri me leya rumiar. ¿Qui sap —pensava jo.— si aquest home quan era jove va ferne alguna? Peró aquella cara venerable no podia amagar un dolent. Mes tots los vells fan prou cara de bon home, essent axi que alguns, tot semblant uns santirons, n'han fetes a l'alçaria d'un campanar. En fi, ab tals pensaments, jo estava allí com si'm punxessen, puix aquell home, per mi fins llavors tan estimat, començava a ferme escrúpol y fins por.

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• Calendari Catalá per al 1903
• Catalunya Artística publicat el 22 de gener de 1903

Observacions:
En lo Gay Saber del 15 de desembre de 1878 anuncien que l'any següent publicarien la novela El cap de mort del sr. Careta.

Read More

L'home de las figuras

I

Quan a Barcelona no hi havía tants llochs com hi há ara hont malgastar diners y temps, eran molts els treballadors que, finit son jornal, s'aplioavan a alguna cosa, ja fos no més per divertirse, ja per treuren també algun profit. Entre'ls teixidors se trobavan, potser, els més enginyosos, sobre tot en alló que semblés art, y (cosa per cert ben estranya) els pintors de parets solían ésser els més barroers que en tals materias se coneixían.

Teixir era l'ofici del «home de las figuras», com li deyan els qui no li sabían el nom den Gasparó. Encara que teixint llavors se guanyava bé la vida, ell no havia sigut may amich de disbauxas, y, tant els días de festa com sempre que hagués d'estar en vaga per no tenir pessa nuada o bitllas a punt, s'entretenía fent una cosa o altra pel pessebre.

La Lluísa, sa muller, y el pessebre eran la seva passió, y, com abdós esposos no tenían fills, no es estrany que l'home perseverés en una deria que tant el divertía; aixís es que arribá a adquirir una destresa y un gust tals en semblants composicions, que a més del seu pessebre, ne guarnia molts per altri y no eran pochs els «pessebristas» que li demanavan parer.

Ab el suro construia unas montanyas cubertas de vegetació que eran trellat fidel y poétich de la naturalesa; lo mateix hi feya casas de pagés rónegas hont se veyan talment escrostissats descobrintshi'ls mahons y la tapia, com hi engiponava runas d'edificis sumptuosos que produían efecte desolador, ó hi assentava poblats en gaya perspectiva. Tot, tot lo del pessebre feya, mentres no fossin figuras, perque, ab las figuras ¿cóm podia atrevirshi, ell que no sabia poch ni molt de dibuix? No obstant, procurantse motllos y passant nits de veritable desfici ab provas y més provas, al cap-d'avall també feya figuras y (cal dirho) eran las millors que en la fira de Santa Llucia may s'haguessin vist, en termes de que la gent de bon gust y algun diner els hi prenía de las mans.

Llavors la Lluisa, que estimava entranyablement a son marit, va dirli:
«Mira, Gasparó: el teixir cada día va més per terra y com més anys passan més t'hauras d'esdernegar per treure la setmanada. Tens prou demanadissa de figuras y en un recó de casa, gracias al Senyor, hi há una poma per la set; ab aixó y alguna pesadeta de canons o bitllas que jo fassa per un y altre fabricant ¿quí'ns empeta la basa? Creume, deixa'l teler. ¿Quí't fa anar a mal borrás?»

Y en Gasparó acceptá la proposta a mans besadas. ¿Cóm no, si estarse a casa a tota hora, prop de la seva Lluisa y ab las sevas figuras li era com un somni de gloria que no cansa may? Enrahonava poch, quasi may piulava; peró'ls efectes del seu estat d'esperit se coneixían prou en lo que feya. May havia treballat ab tanta perfecció, may las sevas figuretas havian sigut tan galanas ni tan expressives, donchs, per més que provinguessin de motllos, un cop n'eran fora, el teixidor las transformava de manera que no n'hi havia duas que's semblessin poch ni molt; la una hora d'una fesomía suau ne feya una cara ferrenya, l'altra hora li donava la inflor propia de qui sona un instrument, o li comunicava un posat taujá, un aire maliciós o una seriositat venerable, segons el pensament que li venía o l'encárrech que li haguessin fet. Donava gust véurel treballant, ara embadalit ab el cigarret en un cantó de boca, ara nirviosament encongint o redressant una figura, ja despullantla d'un indret, ja vestintla novament d'un altre, clavant un boixet per aquí o tallant ab un altre per allá ab veritable furia, y tot aixó mirantse a la vegada plechs de roba o aquest o l'altre dels molts gravats antichs que tenía en el pany de paret del tros de la gran cuina que li servía d'obrador.

En tenint feta una bona remesa de treballs, deixava que s'assequés ben bé y el millor dia, posantla en un fornell que tenía damunt de la llar, hi calava foch, deixantlihi fins a tant que fos ben cuita. Aquella feina li donava gran ansia perque en un moment podía anárselin a micas per las flamas tot lo que li havía costat no pochs jornals. Un cop refredat el forn, trayentne las figuras, las pintava y en aquella operació se reproduían totas las emocions que havia experimentat al donalshi forma. Llavors y no més llavors arribava a estar segur de si en tal o qual treball havía conseguit l'efecte que's proposava. Quan no ho havía lograt, se li coneixía bé ab la ganyota de menyspreu que's dibuixava en sa cara; peró quan una cosa omplia bé tols els seus desitgs, semblava que's fongués mirantla, y exclamava per ell tot sol: «¡Ah! ¡Si jo hagués aprés de dibuix!... ¡Si jo hagués aprés de dibuix!...»

II

En Gasparó va viure una pila d'anys com en continuu éxtasis, fins que'l ne vingué a traure la mort impensada de la seva dona. ¡Pobre Lluisa, que de part de fora semblava un ángel, a pesar dels anys, y que de part de dins tenia bé'l cor d'angel! Mes ¡ella ray que se'n era anada ahont no hi ha dols ni miserias, a rebre'l premi dels bons! En Gasparó si que era de plányer. ¿Qui com ella, que era tan neta y endressada, laconduiría llavors? ¿Qui li cercaría ja'ls apetits pera que menjés, essent ell, com era, tant poch de vida? Y, sobre tot ¿qué podría ja omplir el buit inmens que deixava aquella esposa en la seva ánima?

Efectivament, desde'l día que enterraren a la Lluisa, en Gasparó va viure capficat y trist, y, si abans no deya gran cosa, llavors costava moltíssim arrencarli una paraula. Prou va ficarse en el pis un matrimoni jove, a fi de tenir companyia; peró, aixís y tot, se trobava com si estigués en complerta soletat. Com que quasi no menjava, lo poch que bevía no li feya bé, y aná decandintse, decandintse y perdent las ganas de tot, de manera que ja ni treballava gens. «S'acostan las firas —deya— peró s'han ben acabat pera mí. ¡Bah! Mentres encara hi som a temps, guarnim el pessebre... Per mí, no més per mí... Sera'l darrer any.»

Fentse ajudar pels que vivian ab ell, arrimava'l seu llit a un cantó d'arcoba, acostava, després, a la paret de l'altra part una tanta ab capitells, sobre la qual, apilotanthi suro, eixian montanyas y planuras; a copia de treballarhi, aquell paisatje erm apareixía després en tots sos termes plé de vida, ab la veritat hermosa d'una tranquila posta de sol; per fi, quan l'hagué poblat ab lo bo y millor del assurtiment que tenía de figuretas, va contemplar llarga estona la obra seva que li recordava'l temps de sa ventura passada, y arrencá un amarch plor. Las forsas li mancaren, se trobá malament, y hagué de ficarse al llit.

Anava apitjorantse lleuga per hora, y al endemá, justament el día de la Puríssima, hagueren de corre a sagramentarlo. En havent rebut a Nostre Senyor, demaná que tot seguit li llumenessin el pessebre, y mentres encenían els llums, va entrarli l'agonía, una agonía gens fadigosa, durant la qual no deixá de vista aquella representació del naixement. Per lo que deya ab veu apagada mentres moría, pogué compéndres lo que passava llavors en ell. De prompte, totas las figuras del pessebre cobravan vida; els pastors que hi havía pel camí de Betlhém, apretavan el pas sonant la cornamusa, el fluviol y el tamborí; els tres Reys pel seu cantó, se dirigían, també, al mateix punt muntats en sos cavalls que sovint els escuders refrenavan; acudían tots en munió al sagrat Portal, ahont la Verge María y Sant Joseph mostravan joyosos el beneit Mesías entre mitg d'una mula y un bou que semblaven, aixis mateix, gaudirse ab la celestial presencia; l'estable era plé de vivíssima resplandor; embaumavan l'aire olors dolcíssimas; unintse en chor las veus y las músicas terrenals ab las de munió d'ángels que devallava del Cel, ressonava una canturia com may l'hajan ohida'ls homes; y entre aquell concert maravellós, se veya a la Lluisa transfigurada y joyosa que signava al seu marit que anés ab ella... —¡Ja vinch, ja vinch. Lluisa!... ¡Ay! si jo hagués après de dibuix! —Tals foren las exclamacions den Gasparó, que al llensarlas fadigosament moría.

Antoni Careta Vidal
Desembre 1902.

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La Veu de Catalunya, publicat el 13 de desembre de 1902

Read More

¿Perqué cantém?

Quan sento al pich del sol una cigala
ó un grill en quieta nit,
penso: "Quí pogués sebre aquest insecte
si canta ple de goig ó de neguit!"

No 'u se; mes, pèl que veig en mi sospito
que fan ays de dolor,
puig casi sempre que mos cants entono,
es que'm va sobreixint lo fel del cor

Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La vetllada, publicat el 30 de juliol 1881

Read More