Crítica a Narracions estranyes

13 d'abril de 1905. Crítica de Narracions estranyes escrita per R. Miquel y Planas a la Joventut.

Notes bibliogràfiques

L'amor d'aquest nou llibre no es pas un escriptor novell; les lletres catalanes li deuen molts apreciables trevalls, no sols literaris, sinó ademés de filologia, y el seu Diccionari de Barbrismes, tot y reclamant un complement, no deixa d'ésser un llibre de gran utilitat pera'ls qui, escrivint en català, volen fer quelcòm més que reproduhir el llenguatge que molts catalans malparlém.

Emperò'l senyor Careta, lluny de produhirse ab les pretensions a que alguns ab menys rahó qu'ell se creurien ab dret, se'ns ofereix, al contrari, ab una modestia verament extremada, al capsar el llibre ab una dedicatoria en la qual l'autor declara que les narracions que'ns dóna naixen mortes al baf del nostre sigle... Res hi fa! Les Narracions estranyes presenten remarcables qualitats que res necessiten de les formes novissimes ab que alguns autors moderns s'apoderen de l'atenció y a voltes del sistema nirviós dels lectors.

¡Oydá!, L'ull acusador, La embaixada de la mort, són els tituls de les tres novéletes que formen el volum de les Narracions estranyes. En totes tres l'element imaginatiu sembla pendrehi una gran importancia destinada a despertar l'interès en el lector pera conèixer el denouement, el qual ve sempre a temps pera donar una explicació satisfactoria a tot lo que d'inversemblant s'hi era introduhit. Potser trobaríem alguna relació entre la manera de fer del senyor Careta en el llibre de que tractém y aquelles extraordinaries ficcions que feren l'anomenada de l'Edgard Poe.

Lo extraordinari hi té sa intervenció en ¡Oydà! d'una manera destrament portada. La transició resta inadvertida pera'l qui llegeix, y quan després se dóna compte de que's tracta d'un somni, l'encís ja s'ha produhit y la narració acaba dintre d'un ordre d'idees natural y lógich.

En L'ull acusador una enginyosa ficció basada en un suposat descobriment de la ciencia fisiològica, y en La embaixada de la mort una broma de vehinat, constitueixen el fons de les narracions, les quals se llegeixen ab interés ben sostingut.

Com a novelador, en Careta y Vidal manifesta en aquest llibre una qualitat remarcable: la naturalitat. Res de rebuscaments encaminats a produhir sensació. Els episodis se succeeixen d'una manera lògica, sense incidents ociosos que distreguin de l'assumpto principal. El llenguatge participa d'aquesta mateixa naturalitat, es correctíssim sens ésser arcaich, polit y elegant sense que resulti pera res premiós ni amanerat. Y en quant a lo que l'autor sembla haver volgut prevenir al començar, no sabèm còm pendrensho, nosaltres que tenim per criteri allò de que a bon seny no hi va l'engany. Certamem el llibre del senyor Careta ha estat concebut dintre una moralitat estricta com obra destinada a ésser llegida per tothòm, y no mostra enlloch cap propòsit per part de l'autor, de rompre motllos; això no pot ésser un desmèrit, ans al contrari, donchs del defecte en que algunes vegades incorren els qui escriuen ad usum delphini (o sia de lo que'ls castellans califiquen de ñoñería) n'està ben lluny l'autor de les Narracions estranyes, que creyém poder recomanar son llibre als més despreocupats, segurs de que allà hont com en el cas present hi ha sinceritat, hi ha també bellesa.

Enllaç de la publicació a Arca