Entre'ls Sants protectors dels animals casolans a Catalunya, en altre temps degué comptarse Sant Martí. Tal se dedueix de las moltas ferraduras de totas menas que cobreixen la porta de l'antiga parroquia de Sant Martí de Provensals y de las que's troban de manifest com a presentallas en un altar dedicat al Sant mateix en altra iglesia de un poble que ara no'm recorda, peró que'm sembla ésser un dels de la vora del Llobregat.
L'origen de tal devoció podria ben esser la següent:
Haventse trobat el Sant una vegada devant d'un carro militar que anava molt depressa y encabritantse llavors els cavalls, els soldats baixaren del carruatge emprenentlas a bastonadas contra aquell home per ells desconegut, el qual ni obri la boca pera queixarse ab tot y haverlo deixat mitg mort. Després d'aquesta malifeta, volent els militars rependre la marxa, no'ls va ser possible, perque'ls animals, per més que'ls obliguessin, restavan allí inmous, talment com si fossin de pedra. En vista d'aixó y sabent per algú que havia acudit en socors del atropellat que aquest era'l virtuós Martí qui obrava miracles, s'agenollaren demanantli perdó, y ell, plé d'humilitat, alcansá ab sas oracions que'ls cavalls recobressin el moviment y que'l carro ab els que'l menaven tornés a fer sa vía.
Altre dels intercessors que s'invocan en las malaltías de las bestias, es Sant Ramon Nonat, perqué quan vivía, haventhi a Catalunya gran peste entre'ls animals, la gent acudía a n'ell demanantli remey, y tant va esser aixó, que'l Sant, pera que no'l destorbessin en sas obras espirituals, beneí aigua, y las bestias malaltas, no més que la tastessin, curavan prodigiosament.
Peró de tots els Sants el més venerat per tal concepte en nostra terra es l'egipciá Sant Antoni Abat, ermitá de la Tebayda, qui florí entre'ls sigles III y IV de la nostra era, més conegut de la gent senzilla per «Sant Antoni del porquet». Aixís solen anomenarlo per veurel sempre en estampas y esculpturas duent al costat un porch. ¿Sera dit animal emblema del dimoni qui tant atormentava al just anacoreta? ¿Será verament indici de la protecció que troban en ell las bestias útils al home? ¿Qui ho sab? La historia no crech que en digui res; deixém, donchs, la historia y contém la següent popular llegenda.
«¡Oh! vos, vos no més podriau curar a la filla del governador!» A lo qual el Sant contestava: «Justament so vingut per aixó.» La noble malalta recobrá la salut ab la presencia del gloriós Sant Antoni.
No sé de quant data la devoció a dit Sant en nostra terra. Potser va extendres en el sigle XV al establirse a Barcelona els pares antonians pera curar labrosos o masells. Lo cert es que de molt antich els carreters, els traginers y els llogadors de mulas el tenían per patró. En l'any 1825, encara els traginers de mar li dedicaven una funció en sa iglesia el diumenge després de la festa.
Lo més característich d'aquesta es la cerimónia dels tres toms. Consisteix en dur els animals a passar tres vegades per devant del temple pera rebre la benedicció y un panellet benehit que desde'l porxe'ls dona un religiós. Ases, cavalls, mulas, tota mena de bestias de carrega se menen allí ; peró lo notable son las cellas organisadas de carreters y cotxers que, a estil dels antichs gremis hi concorren ab bandera, vestint de festa y ab barret de copa els genets y duent arreus vistosos y de válua las cavalcaduras.
Festa de «tres toms», si no tan luxosa, semblant, se fa el dia de Sant Ramon Nonat en el convent del Portell ahont el cos del Sant se guarda. Allí van gent y animals, de la Segarra, d'Urgell y d'altres endrets. Unes 14,000 énimas se diu que hi concorregueren l'any 1901.
Peró, tornant, a la de Barcelona, es llástima que no sempre's celebri ab el Huiïnent y l'entusiasme d'altras épocas. En l'any 1850, hi hagué gran competència entre las collas en ferho, si la nua be, l'altra millor. Llavors solien pararse rompent las musicas, devant de músicas casas dels companys de més prestigi y de las autoritats primeres, y a la nit se feya'l sarau, que era lluidíssim, a la sala de la Llotja.
En aquell temps, ademés de las colias de Barcelona, n'auavan a Sant Antoni d'altras organisadas als pobles dels voltants.
No son pocas las poblacions de Catalunya y de fora d'ella que veneran a Sant Antoni com a protector dels animals.
Un meu amich, curiós y zelosíssim investigador de las cosas de la nostra terra, m'assegura haver llegit en un llibre vell d'autor castellá, que a la vila de Madrid, ja en 1740, se celebravan per la mateixa diada tres toms «al istil de Barcelona».
Al parlar de Sant Antoni no podém menys de recordar que sas continuas y espantosas temptacions han donat materia pera obras notables, entre'ls quals son d'esmenter la del belga Bosch, la del compatrici d'aquet Teniers, plena d'ingénua travessura, l'exhuberant de fantasia del pintor y gravador francés Callot y la del modern italiá Morelli, per desgracia, exempta de misticisme y tan bella com sensual.
Las expressions: «Primer me tornaría porch de Sant Antoni» y «Encara que m'hagi de tornar porch de Sant Antoni», pot ser provenen de que abans d'abolirse las rifas locals, cada any pel janer sen feya una de porchs, de la qual al instituirse, ne tenían el privilegi'ls pares antonians y, al suprimirse dita ordre passá a beneficiarlo l'Hospital de Santa Creu, obligantse a pagar una pensió als dos religiosos que en el convent de Barcelona restavan. Per un sou que valía'l bitllet, podía tréures un dels tres porchs hermosíssims que, a fi de temptar la cobdícia del públich, eran passejats pels carrers de la ciutat als sons de cornamusa, fluviols y tamborí.
Hi ha qui preté fer diferencia al designar el Sant abat egipciá y el seu homónim portugués dit de Pádua, volent que aquell se digui Antón y aquest Antoni. Tan Antoni es l'un com l'altre; aixís els anomena'l poble y aixís se troban abdós indicats en tota mena d'escrits de la vellura. Antón no es més que una forma popular castellana del nom Antonio.
Ha sigut molt corrent la dita: «Benaventurats els Tonis, que fan la festa pel janer»; y, com un any per tal diada un bon amich, creyentse que era'l meu Sant, m'enviá un magnifich tortell del forn de Sant Jaume, desde ara aviso a tots els que puguin tenir ab mi alguna bona intenció semblant, que celebro la meva diada pel 13 de juny. No m'agrada fer las cosas fora de temps y, per altra part, no voldria que's pensés ningú que pera arreplegar presents «faig el Toni».
Antoni Careta y Vidal.
Janer, de 1903.
Peró ¿qué feu, criaturas de Nostre Senyor? ¿Que no vos recordèu dels Reys? Mireu que arribarán, que'ls tindreu aquí y no vos n'adonareu. Sembla impossible que estiguèu d'aquesta manera, tant a la babalá. Quan jo era petit, a horas d'ara tots los de las vostras midas, uns desde'l cel-obert o del terrat de casa seva y'ls més pel carrer en collas y portant atxas de vent encesas, ja estavam cansats de cridar ab botzinas de llauna y corns marins als Sant Gaspar, Melcior y Baltasar. Allo, encarar que aixordés als nostres pares y al vehinat en pes, donava goig, perque'ls Reys veyan que's prenia interés en la seva vinguda, y la maynada, recordantse de que'ls Reys ho saben tot, feya més bondat que no pas la gent petita d'avuy. Si això de pendres la reyal vinguda ab tanta fredor y de fer la farina tan poch blana dura gayre, prou me jugaría un sach tot ple de balas, estampas, baldufas, ninas y soldats de plom, a que dintre de pochs anys els Reys ja no s'acostan. ¡Oh! y que si ells arriben a perdre l'agre de venir solzament un any ¡cu-cut! Llavors si que podrèu cridar ous a vendre.
"Donchs vinam aquí tu que't fas dir "Perico". ¿Qué no ho saps que't dius "Pere" y que't podrien dir "Peret"? Y tu, a qui per mal nom te diuen "Paca" no sabs que es una "paca"? Donchs es un feix alt, gros y apretat, de cotó en floca; així digas que t'anomenen Francisca, Francisqueta o Franciscona, qu'es lo de lley y encara sona més bonich.
Y tú, que fas la festa per Sant Jaume, estás molt cofoy que't cridin "Jaimito", "Caimitiu", que casi tothom pronuncia, y, vaha te'n cau un bon floch: sembla que't digam Caim, aquell que va matar a son germá Abel. ¿Veus? lo teu cosí te'l mateix Sant que tú per patró, y vol dirse "Santiago", "Yago", podria ser que ho fós; però ¿Sant? Un diablet sense banyas es aquell bona pessa. Digueuvos Jaumet tots dos, y no feu lo ximple.
¡Oh! y lo bó es que aquests noms sobreposats solen pronunciarlos talment com aquell qui llepa una cosa dolsa!
Donchs, com deya, los Reys están cuyts y recuyts de semblants bajanias, y sembla que tenen promès no tornar l'any vinent a Catalunya, si això dels itos, itas, inos, inas y altres abusos que's fan per l'istil no s'esmenan.
Ara vaig a dirvosen una altra que convé tenirla mólt present. Entre la gent menuda d'aquesta terra hi há moltas envejotas. D'aixó de volerse posar los xichs al davant dels grans n'hi ha molt vici. Guardèuvosen, donchs com d'escaldarvos, perque Nostre Senyor y'ls Reys no ho volen. Mireu a un dels mateixos Reys lo que va succehirli per haver descuydat lo respete que's deu als majors.
Ja sabeu que aquests tres Sants, al saber qu'era nat lo Bon Jesús, varen posarse en camí pera adorarlo; també sabreu que hi anaren guiats per una estrella que lluhia, lluhia més que totas las llumenetas de tots los diamants de totas las argenterías del món; y ja haureu vist en pinturas que, dels tres Reys, los dos son blanchs y l'altre negre, y que dels dos blanchs, l'un es vell y l'altre jove. Donchs, heus aquí que tots tres arribaren al Portal de Betlhem, y'l qui de tots era més jove, al veure al Bon Jesuset agegut en son bresol de pallas, ab lo dalè d'adorarlo, perque se n'hi anava'l cor, sense pensar que'ls seus dos companys eran de més temps qu'ell, va córrer a passarlos al davant, y llavors Nostre Senyor, per cástich, li feu caure'ls cabells del cim del cap y li emblanquí la barba.
Desde llavors, may més vaig esser dolent, y cada any los Reys me duyan móltas cosas bonas, fins que no varen venir més a casa perque jo ja era gran. Així, donchs, no volgueu que'us succeesca lo que a mi va succehirme, y feu bondat sempre.
Quan sia arribada la hora posèu las sabatas al balcó y anèuvosen a dormir. Quan sentiu lo brugit dels picarols dels cavalls y la musica (que cada any bé ho deveu sentir del llit estant), no surtiu pas al balcó ni a la finestra; no ¡per amor de Deu que'ls Reys no ho volen! Un noy que va esser tafaner, al treure al cap enfora, va sentirse damunt séu una pluja de confits y ametllas que li varen treure'ls ulls. Lo pobre tingué de guanyarse la vida tocant lo violí pels carrers. ¡Déu nos en guart!
Peró si tantas ganas teniu de veure als Reys, vos diré la manera com teniu de ferho. A las dotze de la nit de la vigilia de la festa, los Reys passan per entre mig de las montanyas de Vallvidrera y de Sant Pere Màrtre. Si hi anéu despullats co pera ficarvos al llit, ab la camisa ben mullada y duent una canya verda a la má, los podréu ben veure.
Antoni Careta y Vidal.
Janer, de 1903.
Dedicatoria de Bonaventura Bassegoda al volum de l'Antoni Careta: