Discurs en los Jochs Florals de Sans

24 d'agost de 1905. Discurs llegit en els Jocs Florals de Sants

Senyoras:
Senyors:
No esperèu de mi que'us entretinga ab un discurs trobat d'imatges llampants, ja que no es lo meu fort la oratoria y, per altra part, sé prou bé qu'en la celebració de festes com la que'ns té reunits ara, l'auditori 's troba ansiós per delectarse assaborint fruyts de poesia. Així, donchs sols per complir amb un costum, vaig a dirvos senzillament quatre paraulas ala bona de Déu, exemptas de retorich artifici. Ben segur que pochs hi haurá entre vosaltres que'm conegan, y ab tot no'm sou estranys la població de Sans y sos concursos literaris, ni jo'ls so estrany. En Sans varen escorres per mi horas y dias benhaurats que anyoraré mentres visca, dias y horas los millors de ma infantesa. Trobantme ja home, afalagat per memorias tant dolças, vaid descriure la festa major que havia vist en lo Sans vell de la Baqueta y del carrer de las Bruixas?, ab las típicas dansas de plassa y las populars representacions parladas y balladas al ras, de Sant Bartomeu, de la Viuda Judich y d'en Serrallonga.

Havian passat bona cosa d'anys llavors, y, gracias al patriòtich entusiasme del distingit escriptor y metge fill d'aquesta localitat, en Jaccint Laporta, ja brotava en Sans lo catalanisme. Ab afany de jove, acudia jo á cercar recompensas en los séus certámens, tenint lo goid de compartirlas ab amichs afectuosos com en Francesch Pelay uba, de qui avuy pochs se recordan, per mes que vaja esser guia y mestre de mólts en literatura y'l primer qui decididament alsava la bandera de las nostras reivindicacions; ab lo genial Frederich Soler, lo gran atleta del teatre catalá; ab lo popularíssim escriptor de costums Emili Vilanova, qui acaba d'unirse ab ells en millor vida; com tambe, entre altres, per sòrt vivents encara, ab los mestres en Gay Saber Joseph Franquesa y Francesch Ubach i ab los germans Ramon y Bonaventura Bassegoda, tan scients l'un en la medicina com l'altre en l'arquitectura y de válua tots dos en la poesia; ab en Jaccint Torres y Reyetó, tres vegades mestres, ço es, en un ofici, en una carrera y en los Jochs Florals; ab en Joan Pons y Massaveu, un dels qui forman lo present jurat, poeta y prosista acreditadíssim, antich vehí meu y com jo enamorat del nostre barri de Ribera; ab l'Artur Masriera; de jove infadigable vencedor en poèticas lluytas y avui mestre en gaya ciencia y erudit y doctíssim publicista y catedrátich...

Per tot açò, abstrayentme del lloch en lo qual immerescudament me trobo ara, me sembla que aquí só, no l'hoste ni l'acullit, sino'l parent qui, després de llarga absencia, en lo dia de la festa major va a assentarse a taula entre la familia ab lo dalé de meravellar memorias falagueras y de tendror anyoradissa. Donchs grans mercès a l'Agrupació catalanista dels Segadors per havermhi convidat, atorgantme, de mes a mes, l'honor (que quasi'm fa vergonya) de posarme a cap de taula.

Gracias, si, un milió de gracias; y Déu vulla que semblants festas seguescan aquí sens interrupció y ab importancia creixent cada dia, escampant sa influhensa civilisadora, fent de Sans, d'aquest aviram industriòs, semblant de lluny a un bosch de xemeneyas protegir pél campanar de la parroquia, un empori de cultura y de virtuts, un santuari en lo qual devotament se veneren la fe, las tradicions honradas y la gloriosa llengua dels nostres avis. !Déu vulla, en fi, que Sans, aquest tros de terra testimoni de tantas venturas passadas de la meva vida y hont jahuen las despullas de tants essers estimats que duyan la sanch que jo porto, sia un mirall en la regeneració que ha de conduhirnos gloriosament a la complerta y tant sospirada resurrecció de nostra Catalunya.

He dit

Share:

¡Sant Antoni't guarde! - La Ilustració Catalana

Capçalera La Ilustració Catalana
11 de juny de 1905 La Ilustració Catalana.

Publicació de l'article biogràfic ¡Sant Antoni't guarde!.
¡Sant Antoni't guarde! - La Ilustració Catalana - Antoni Careta Vidal

A les qualitats de bellor, clar seny y ferma voluntat, la meva avia Maria Rossell, mare de la meva mare, reunia un sentiment exquisit de la naturalesa y una religiositat a tota proba. Cada día, de bon mati, donchs l'avia era la més matinera del barri, en lo balcó, arreglant los aucells y les plantes, —entre les quals figurava una clavellina qu'havia arribat a tenir setanta clavells badats,— endressava a tots los éssers d'aquell reduhit jardí, expressions afectuoses exides de l'ànima que resultavan sempre un nou himne d'amor al Qui va crear semblants maravelles.

Reconeguda al Deu de bondat que prengué carn humana pera salvamos, per Nadal, s'entusiasmava devant del pessebre, y, en lo mes de Juny, al arribar Sant Antoni, hauria volgut dur lo bo y millor que la terra cria al voltant de la capella de son advocat predilecte.

¡Quina devoció li tenía! Cada vegada que son espòs, lo bo del meu avi Pere Vidal, havía d'exir de Barcelona pels seus negocis, les darreres paraules de comiat que l'avia li deya, eran:
—¡Sant Antoni't guarde! —

II

En aquell temps, quan Barcelona estava faxada de murs, lo meu avi, com molts d'altres, emprenía sos viatges a oberta de portals, y, com sa esposa era un veritable rellotge per despertarlo a qualsevol hora que fos necessari, l'home s'adormia sempre ben refiat d'ella.

Però un dia en plè hivern, haventse donat hora ab sis amichs per anar a una fira, l'avi Pere va despertarse per ell mateix y, vegem los raigs del sol qu'entravan per les escletxes, ell, qu'era la formalitat en persona, saltant del llit, exclamava:

—Però ¡vàlgam Deu! ¿qué has fet, Maria? Ja fa hores que'ls meus companys van pel món , ¡y jo aquí, com un home que no té paraula!
—Ay, Pere, no sé què dirte. M'he adormit, no he pogut ferhi més; —mormolà l'avia, confosa.

Ell va vestirse més que depressa, y, com sempre, al anàrsen, ella, després de dirli «¡adeu!» afegia:
— ¡Sant Antoni'l guarde!—

III

Muntat en son cavall, ab lo cos ben ferm en la sella y'ls peus en les galotxes, talment volava l'avi, més que per guanyar lo temps perdut, a fi de donar mostra, en lo possible, de sa formalitat may desmentida. Passà com un llamp per Sant Martí de Provensals, Sant Andreu de Palomar y Montcada, sens haver assolit als qui'l precehían, y, havent entrat ja en lo Vallès, al ser un tros endins de la Pineda fosca, va notar al lluny una cosa que, sens poderla ben distingir, se li feya extranya. Però ell, avant y fóra; lo que fos ja's veuría en serhi prop. Hi arribà, y ho va veure, y, al vèureho, va apoderarse d'ell una commoció tan forta, que poch va mancarli pera perdre'ls sentits. Los companys a qui dexà'l dia abans ab la promesa d'anarsen junts a la fira, geyan tots sis en un bassal de sanch cusits a punyalades. Sens valerlos l'haverse ajuntat en lo major nombre possible per evitarse contratemps, en aquell indret, perillós sempre per la espessor de arbres vellíssims que'l poblavan, los havia exit una gran colla de lladres, qui, després de robarlos tot lo que duyan, los havían mort. Ben morts y frets tots sis eran, sens que cap d'ells donàs lo més xich senyal de vida.

Esgarrifat com no pot dirse, girà gropa'l meu avi, tornantsen a brida batuda, exposantse a reventar lo cavall.

Tornat a Barcelona unes quantes hores després d'exirne, encara tremolant de ira y de dolor, explicava la tragedia a l'avia, y ella, plorant a llàgrima viva, no feya més que repetir:
—Sant Antoni ha fet que no'ns despertessem, per deslliurarte d'una fi tan llastimosa... No en và he dit: ¡Sant Antoni't guarde!... ¡Gracies! milions de gracies, ¡gloriós Sant Antoni!—

IV

En l'any 1821, morí l'avi Pere del trastorn que va donarli un malvat usurpantli tot lo que tenía, dexant una viuda desolada ab quatre fills en la major miseria. Lo millor de la casa hagué de desaparèxer, y fins la clavellina dels setanta clavells va ser donada per pagar en lo possible un deute d'agrahiment.

Però la meva avia que, tant en la prosperitat com en l'adversitat, era reconeguda; que tenia fè, no sols perqué li havían ensenyada, sinó per que se la sentía en lo cap y en lo cor y, al mateix temps, sabía que'ls goigs y les penes d'aquest món s'acaban y que darrera de la mort hi hà una Gloria perdurable; a través de mil contrarietats, que feu encara més terribles la pèrdua immediata de la seva salut, guardà sempre la matexa devoció al Sant predilecte, fins al punt d'estarse ella un colp sens dinar per ferli llum y enramarli la capella en la diada que la Iglesia li dedica.

Y, al termenarse'l dur calvari que va durar divuyt anys y acredità a la meva mare de filla y de germana heroyca, l'avia, plena de fè y santa resignació, deya als seus fills encara:
—¡Sant Antoni'ns guarde!—

V

La meva mare heretà la devoció de l'avia.

Lo meu pare's deya Antoni; a mi'm donaren també per patró lo francescà insigne y'l mateix nom fou lo darrer que mon fill va rebre en lo babtisme.

Mort aquest fill que m'omplía de goig, tot lo qu'eran alegries, ja son tristes recordanses. ¿Quina satisfacció poden donarme ja les festes?

Però, sia com vulla, la bella tradició de ma familia no s'ha extingit ni vull que se extingesca.

Al entrar a casa, devant mateix de la porta, sobre una calaxera antiga, hi hà penjada en la paret una efigie de Sant Antoni. Axí la modesta pintura com la daurada talla que la enclou, son obra del segle XVIII. Donchs be: lo dia 13 de Juny, als costats d'aquella efigie, testimoni de les pregaries de tantes generacions ja mortes, hi haurà dos pitgers de flors y cremaràn ciris al devant d'ella; y creuré que l'avi, l'avia, lo pare, la mare y'l fill que m'ha dexat abans d'hora, desde'l cel hont viuen, seguirán dihentnos plens de amor a mi y a mes filles:
—¡Sant Antoni us guarde!

Juny de 1905

Share:

Crítica a Narracions estranyes

20 de maig de 1905. Crítica de Narracions estranyes escrita per Joseph Alemany y Borràs a La costa de llevant.

Crítica a Narracions estranyes - La costa de llevant - Antoni Careta Vidal

La important publicació ilustrada de Barcelona, editora de la obreta que'ns ocupa, porta ja donats, á llum una serie de llibres d'una varietat esquisida, trobantshi en ella barrejadas totas las tendencias literarias, particularment aquellas que no repugnan á las bonas costums y al modo d'esser del nostre poble.

La Punyalada del malaguanyat olotí En Marián Vayreda; Les noveles vigatanes y La nonada dels vigatans Martí Genis y Agilar y Lluis B. Nadal respectivament; En mitja galta y La Rosella dels barcelonins senyors Pons y Massaveu y Oller y Rabasa, seguits del erudit Miquel S. Oliver de Mallorca que ha adornat la biblioteca de la Ilustració Catalana ab lo primer cant del seu hermós poema Llegenda de Jaume el navegant, son més que suficient testimoni de la bondat dels llibres que veuhen la llum á aquella casa que promet ser ab el temps la casa editorial dels millors autors de Catalunya, puig l'amore ab que presenta las obras la fan ben merexedora de la confiansa que li tenen los respectius autors.

Aixís es, donchs, que no hem d'esforsarnos pera enlayrar lo llibre que ab lo títol general de Narracions estranyes acaba de donar a llum, puig lo seu autor es suficientment conegut dels catalans que han seguit ab quelcom de asiduitat lo moviment literari català, essent lo Diccionari de barbarismes una de las sevas obras més capdals.

Las narracions que conté aquest llibre que son ¡Oydà!L'ull acusador y L'embaxada de la mort posan de relleu una vegada més las reconegudas qualitats del Sr. Careta y Vidal, que com à novelista y narrador atractiu y sempre interessant tenia ja ben guanyadas, entre altres en sas obras Las conseqüencias y Cor y sanch ventatjosament conegudas del nostre públich.

Joseph Alemany y Borràs.

Enllaç de la publicació a Trencadís

Share:

Crítica a Narracions estranyes

25 d'abril de 1905. Crítica de Narracions estranyes a La veu de Catalunya.

Crítica a Narracions estranyes - Joventut - Antoni Careta Vidal

Pera'ls lectors que cercan l'interés en las narracions de carácter extraordinari, las que ha aplegat el senyor Careta en el volúm que li acaba de publicar La Ilustració tindran ben segur un gust exquisit, avalorat pel que dona sempre una prosa correcta y pròpia.

Realment ho son d'interessants las tres noveletas que forman el llibre. Basades en fets excepcionals, a la manera d'alguns contes o noveletas de Dickens. Els personatges hi son, més que estudiats ab deteniment, esbossats ab trassa, sense altre objecte que'l de desvetllar la curiositat embrancantlos en aventuras extraordinarias que's resolen al final satisfactòriament. Si tot recorrent las páginas de qualsevulga de las tres narracions, el lector se posa alguna pedra al fetge, al final l'autor mateix procura desembrassarlen ab una nota plácida o un tret de bon humor.

Y això fà que la lectura deixi una impresió agradosa y suau.

Enllaç de la publicació a Arca

Share:

Crítica a Narracions estranyes

15 d'abril de 1905. Crítica de Narracions estranyes escrita per Joan d'Avinyó a El poble català.

Crítica a Narracions estranyes - El poble català - Antoni Careta Vidal

Tres narracions formen aquest volúm, editat esplèndidament, com tots els que publica l'Ilustració Catalana. ¡Oydà!L'ull acusador y L'embaxada de la mort son els títols respectius d'elles. Els assumptes, quelcòm fantàstics, però de un fantàstic casulà. estàn desenrotllats ab força trassa, en una prosa planera sense grans belleses, però tampoc sense grops ni ressalts.

Crítica a Narracions estranyes - El poble català - Antoni Careta Vidal
La concepció y realisació d'aquestes tres noveletes, potser no diu gaire ab la manera y tendencies de la moderna prosa catalana: tot plegat té un aire menestral de la passada centuria; però hi ha que ferse càrrec de que la generació a la qual perteneix el senyor Careta no es la nostra y no deu férseli un retret de que seguexi fidel a la fórmula d'art que florí a Barcelona quan encara la ciutat contava entre les seves belleses el jardí del General y els brolladors del passeig de Gracia.

Joan d'Avinyó (un dels pseudònims que utilitzava Josep Pou i Pagès en El Poble Català).

Enllaç de la publicació a Arca

Share:

Crítica a Narracions estranyes

13 d'abril de 1905. Crítica de Narracions estranyes escrita per R. Miquel y Planas a la Joventut.

Crítica a Narracions estranyes - Joventut - Antoni Careta Vidal

Notes bibliogràfiques

L'amor d'aquest nou llibre no es pas un escriptor novell; les lletres catalanes li deuen molts apreciables trevalls, no sols literaris, sinó ademés de filologia, y el seu Diccionari de Barbrismes, tot y reclamant un complement, no deixa d'ésser un llibre de gran utilitat pera'ls qui, escrivint en català, volen fer quelcòm més que reproduhir el llenguatge que molts catalans malparlém.

Emperò'l senyor Careta, lluny de produhirse ab les pretensions a que alguns ab menys rahó qu'ell se creurien ab dret, se'ns ofereix, al contrari, ab una modestia verament extremada, al capsar el llibre ab una dedicatoria en la qual l'autor declara que les narracions que'ns dóna naixen mortes al baf del nostre sigle... Res hi fa! Les Narracions estranyes presenten remarcables qualitats que res necessiten de les formes novissimes ab que alguns autors moderns s'apoderen de l'atenció y a voltes del sistema nirviós dels lectors.

Crítica a Narracions estranyes - Joventut - Antoni Careta Vidal

¡Oydá!, L'ull acusador, La embaixada de la mort, són els tituls de les tres novéletes que formen el volum de les Narracions estranyes. En totes tres l'element imaginatiu sembla pendrehi una gran importancia destinada a despertar l'interès en el lector pera conèixer el denouement, el qual ve sempre a temps pera donar una explicació satisfactoria a tot lo que d'inversemblant s'hi era introduhit. Potser trobaríem alguna relació entre la manera de fer del senyor Careta en el llibre de que tractém y aquelles extraordinaries ficcions que feren l'anomenada de l'Edgard Poe.

Lo extraordinari hi té sa intervenció en ¡Oydà! d'una manera destrament portada. La transició resta inadvertida pera'l qui llegeix, y quan després se dóna compte de que's tracta d'un somni, l'encís ja s'ha produhit y la narració acaba dintre d'un ordre d'idees natural y lógich.

En L'ull acusador una enginyosa ficció basada en un suposat descobriment de la ciencia fisiològica, y en La embaixada de la mort una broma de vehinat, constitueixen el fons de les narracions, les quals se llegeixen ab interés ben sostingut.

Crítica a Narracions estranyes - Joventut - Antoni Careta Vidal
Com a novelador, en Careta y Vidal manifesta en aquest llibre una qualitat remarcable: la naturalitat. Res de rebuscaments encaminats a produhir sensació. Els episodis se succeeixen d'una manera lògica, sense incidents ociosos que distreguin de l'assumpto principal. El llenguatge participa d'aquesta mateixa naturalitat, es correctíssim sens ésser arcaich, polit y elegant sense que resulti pera res premiós ni amanerat. Y en quant a lo que l'autor sembla haver volgut prevenir al començar, no sabèm còm pendrensho, nosaltres que tenim per criteri allò de que a bon seny no hi va l'engany. Certamem el llibre del senyor Careta ha estat concebut dintre una moralitat estricta com obra destinada a ésser llegida per tothòm, y no mostra enlloch cap propòsit per part de l'autor, de rompre motllos; això no pot ésser un desmèrit, ans al contrari, donchs del defecte en que algunes vegades incorren els qui escriuen ad usum delphini (o sia de lo que'ls castellans califiquen de ñoñería) n'està ben lluny l'autor de les Narracions estranyes, que creyém poder recomanar son llibre als més despreocupats, segurs de que allà hont com en el cas present hi ha sinceritat, hi ha també bellesa.

Enllaç de la publicació a Arca

Share:

Crítica a Narracions estranyes

4 d'abril de 1905 Crítica de Narracions estranyes al Diario de Barcelona.

Crítica de Narracions estranyes a El Diario de Barcelona


Con el título de «Narracions estranyes» ha publicado la Ilustració Catalana una coleccion de novelas originales de D. Antonio Careta y Vidal, en las que resplandece, al lado de un sentimiento delicado de idealismo muy manifiesto, una veracidad de observacion tan fina como interesante. No pueden incluirse las «Narracions estranyes» en el género romántico, tan en boga entre los primeros cultivadores de la novela catalana, pero sí cabe afirmar que entra de lleno en la literatura espiritualista de tendencias menos pretenciosas, pero no menos sanas. Los personajes y descripciones se mantienen siempre en la esfera de lo verosímil y de lo natural, y el lenguaje, esmerado y correcto siempre, no tiene otro defecto que cierta abundancia de purismos, algo afectados á veces, pero siempre conformes del todo con el léxico del idioma.

Enllaç de la publicació a Arxiu Històric de Barcelona

Share:

Crítica a Narracions estranyes

30 de març de 1905. Crítica de Narracions estranyes¡Cu-cut!.

Crítica a Narracions estranyess - ¡Cu-cut! - Antoni Careta Vidal

Formant part de la biblioteca de la Ilustració Catalana s'ha publicat aquesta nova obra, que pel carácter estrany de las noveletas que enclou, resultará ben segur interessant pera tots aquells lectors que cercan en la lectura alguna estona d'entreteniment y esbarjo, sense capficarse de la ressemblansa y altras minucias. Realment son estranyas las narracions del senyor Careta, peró per estranyas que siguin no delxan de ser agradosas.
MENO.

Enllaç de la publicació a Arca

Share:

Crítica a Narracions estranyes

23 de març de 1905 Crítica de Narracions estranyesLas provincias.

La Ilustració Catalana, excelente Revista literaria y artística, que repetidas veces hemos elogiado, inserta siempre alguna breve novela, de costumbres y tipos de aquel pais. cuando ha terminado la inserción en sus columnas, las imprime aparte, en tomos de muy buena y correcta tipografía. Así se forma una interesante Biblioteca de novelistas catalanes. Ahora ha publicado de este modo, y con el título que dejamos consignado, tres preciosas relaciones, de carácter algún tanto fantástico, tituladas ¡Oydà! (exclamación catalana), L'ull acusador y L'embaxada de la mort. Su autor, Careta y Vidal, es uno de los buenos escritores del Principado. Precio, tres pesetas.

Enllaç de la publicació a Prensa histórica

Share:

Narracions estranyes

Narracions estranyes - Antoni Careta Vidal

19 de març de 1905.
Publicació del llibre Narracions estranyes editat per La Ilustració Catalana.

Els relats que apareixen en aquesta obra són:
¡Oydà!, L'ull acusador i L'embaxada de la mort.


Antoni Careta Vidal

Crítiques:
Anunci de la publicació de Narracions estranyes en el setmanari de la Ilustració Catalana del 19 de març de 1905
Share: