I
Las societats de carreters y cotxeros son lo gremi que millor celebra la festa de son patró.
La meva colla, deixant prácticas antigas, en lloch de recorre á la sort per'determinar qui duria la bandera, resolgué entregarla, d'entre'ls companys, al mes dient. Dos eran los que la volian, dos joves, la flor del olici, y tots dos ben amichs, tan amichs que s'haurian partit un pinyó y fins anavan en camí de ser cunyats. Tothom sabia, y prou se veya, que'l xich Faló era promes ab la Cristina de can Pinart.
Molt bromejavan los dos amichs, dias avans, y fins en sa broma's veya que'u prenian de punt. Lo Rafelet deya parlant á solas ab la Cristina:
—Digas á ton germá qu'espere l'any vinent y que no'm fassa la contra. Aquest any encara so fadri y m'agradaria; un altr' any ja tindré obligacions.
—Peró si'l Noy gran —responia la Cristina— també hi está empenyat; qué vols que hi fassa jo, pobre de mí?
—¡Oh! si tu volias, si tu li demanavas, no gosaria negartho.
—No'u digas, poch coneixes al Jaumet, es tossut com tu mateix.
—Perqué tu no'u vols, perqué estimas mes á n'ell que á mí.
—¿Qué has dit ara? ¿ja'u saps lo que has dit? Jo 'us estimo á tots dos: á n'ell com á germá y á tu... á tu, ja'u saps com t' estimo.—
Y aço ella'u deya ab una gracia y una dolenteria qu' encisavan, perqué la Cristina era una noya que no mes veyentla's feya estimar: baixeta, prima, roja de galtas, ulls negrenchs y cabells rossos, y tota ella respirant bondat y dibuixantse en sos llabis una rialla eterna. Si jo hagués pogut fer que m'estimés, de bona gana m"hi hauria casal.
¿Y ell? ¡Quin altre! Un xich mes alt, morenet, cabell negre, ulls hermosos y vius; vaja, de fesomías com la seva no n'hi han gayres, y d'homes mes ben fets, ab prou feynas. Ademes, en la roba hi gastava, y que la sabia dur. Ja'us dich jo, ¡quin parell! no's podían pas trobar millor.
Mes, valdament tot açó, á causa de la bandera de Sant Amoni, no corrían, un y altre, gayre bé, perqué ell era un xicot vanitós, y s'havia ficat al cap que'l dia de la festa tothom havia de parlar d'ell. La noya no podia ferhi res, que'l germá també tenia'ls seus fums; y ella era qui de tot açó'n patia, perqué'l Rafel, carregat de punt, per més que'u coneixia tot, li feya mala cara.
Pochs dias avans de la festa, reunida la colla á la sala que tenim, va encantarse la desitjada bandera. Lo vell Pinart y'l pare del Rafelet, venian, com se sol dir, esmolats. Lo Faló va ser lo primer de dirhi:
—Un' unsa y mitja'n dono.—
L'altre tenia la boca oberta, quan lo Felis va soptarlo cridant:
—Duas unsas.
—Tres, —respongué'l Pinart.
—Cinquanta duros, —afegí'l Faló.
—Quatr' unsas, —refermà l'altre.
Lo Felis no hi digué mes, lo Faló s'espantà, lo subastador seguia encantant; fins que, després d'invitar tres vegadas seguidas als concurrents, per si algú volia pujar mes, digué:
—Es vostra, Pinart.—
En Jaume, que s'esperava á fóra, tingué un' alegria; mes en Rafel, que també hi era, al sentirho, baixà l'escala.
Aquell vespre, l'endemà y l'altre dia, la Cristina no vejé per res al seu enamorat.
II
Tres dias la bandera va estarse al balcó de can Pinart portantsen las miradas de las criaturas vehinas y'ls que passavan, tres dias de mortal angunia per la pobre Cristina, que no veya al Rafelet. L'endemá fou lo gran dia, y la noya tractá de dissimular sa dolor esforsantse en aparentar riallera; mes prou se veya qu' estava groga y tenia'ls ulls enfonzats.
Allá á las nou, tots anárem compareixent per un y altre cap de carrer. Alló semblava un jardí de riquesa: tots vestiam de negre ab barret alt y guants; los cavalls, si l'un bó, l'altre millor, tots carregats de flors y cintas; jo muntava'l meu Galant, aquell cavall andalús de tant geni; cinquanta duros me costaren los guarniments.
Vaja; la colla feya tropa, no semblavam pas carreters, ¡com que anavam tant bé! Y, no sols nosaltres, los cavalls y tot ho coneixian. ¿Qué no? ¡Los haguesseu vist l'endemá! no eran de bon tros tant presumits ni duyan las orellas tant altas. Jo, aquí hom me veyeu, estava desconegut; fins ma germana va dirme que semblava un senyor.
Peró en Rafelet se'n duya la palma. Estrená un vestit nou, fins las botas y'l barret d'última moda, l'armilla, blanca com los guants, y una cadena sobre bona. Lo cavall portava sella de vellut carmesí brodada dels panys y guarnida ab sarrell d'or, la qua tota de flors y cintas, al cap, un gran pomall de colors vius, y fins los unglots eran daurats. Aquells guarniments no
baixavan pas de cinch doblas de quatre.
Un cop en Jaume hagué rebut la bandera que devallaren del balcó, quan los dos que li feyan costat agafaren cada hu' sa borla y la música va rompre ab una marxa, tots recularem á fí de passar per allí devant arrenglerats de dos en dos.
En Rafelet fou dels primers: passá fumant un cigarro habano y llevantse'l barret ab la major indiferencia, sens mirar tant sols al balcó, hont se trobavan, com era natural, la Cristina, son pare, sa mare ab lo xich á bras y l'avia; es á dir, tols los de la casa, fóra'ls mossos que s'ho miravan del peu de la entrada. Tots los demés feren la cortesía ab molt cumpliment, y, quan lo Noy gran s'esqueya á abaixar tres cops la bandera, com s'estila, jo vaig girarme endetrás mirant á la Cristina qu'estava groga com una cera. Llavors nos deturarem, la música seguia tocant, las criaturas ballavan, tothom eixia en portas, finestras y balcons, y'ls gossos s'enfadavan, com que una vella digué al costat meu:
«Lo gos de can Pólit hudola; algú's morirá per aquí.» Mes, que jo sapia, no s'ha mort ningú; si bé, per altra part, encara hi ha temps per morirse, ja que la vella no fixá'l dia. Lo Rafelet tot era mirar al terç pis de la casa nova: la filla del músich s'estava al balcó, y ell, lo ximplet d'en Rafel, cop de fer ballar l'americana al cavall, qu'era molt ben ensenyat. Y açó no poch, sino tins que marxarem.
Avans no forem á Sant Antoni, no se'ns girá poca feyna de saludar, y la bandera que té'l sant de plata al cim, casi may parava; es que pel camí gayre be's troban las casas de tots los companys. Al carrer de la Cera, vaig veure com trencava l'altra colla, y,
vaja! no valia res.
A la porta de l'església ja'ns esperava un pare escolapi que doná la benedicció als animals, mentres que un llech entregava'ls panellets aixís que passavam. Férem los tres toms á davant del temple, com es de rigor, y després, acabant de passar per las altras casas, nos deixarem caure á la del abanderat, hom nos esperava'l refresch.
III
D'un cap al altre de la sala, la taula estava coberta de ricas estoballas de fil. Platas de pisa bona plenas á curull de pastas finas (algunas, de vianda), safatas grans ab tortells disformes, ampollas de vins y licors, platets de confituras, copas y gots de cristall y cigarros á dojo. Qui dret, qui assentat, tots hi feyam nostre paper, perqu'encara tots estavam dejuns. Lo vell Pinart, seyent en una cadira fumava tot satisfet; la mestressa y duas vehinas anavan y venian atrafegadas, y fent la mitja rialla á tothom que'ls gastés una paraula de bon humor; la Cristina, fent forsas de flaquesa, també servia als convidats, especialment al germá seu, qu'era no gayre lluny del Rafel. Com qui no vol ferho, de prompte's troba al costat d'aquest, y l'invitá ab amor á que menjés; peró ell, lo cor de bronze, li respongué secament y ab desdeny: «No , gracias.»
—¿Vols beure? —digué prenent un' ampolla
de vi, al adonarse de qu'ell agafava la copa.
Ell feu que sí ab lo cap, y, quan ne tingué prou, alsá'l vas fins á tocar lo coll de l'ampolla; mes sens mirar á la noya, ni dirli una paraula. Jo, la veritat, no'n vaig fer cas; y, com estava prou de bon humor, diguí á n'ella:
—Vaja, prenda, pósamen un xich del bo.—
Ella'u feu tot esforsantse per riure, y desseguida's ficá á dins.
Al cap d'un xich, muntant á cavall, tornavam á passeig, y m'estranyá en gran manera veure que'l Rafelet feya las mateixas posturas davant de la casa nova, essent al balcó la filla del músich. Fins prop d'entrada de fosch voltarem; jo estava molt cansat d'anar á cavall y tráurem lo barret, y en Jaume deya: «No sé pas si hi tornaré mes á dur la bandera.»
IV
Allá á las deu del vespre vaig tornarme á mudar, y, ab los de casa, anárem á sarau. Lo teatre estava molt guarnit y llumenat: los músichs sonavan dalt del escenari, y los sitials del mig eran coberts d'un empostissat que tapava una catifa molt hermosa. Vaig véurehi á tols los coneguts y á moltas conegudas: lo Tanet, sas germanas, en Camprubí, lo Neguit ab sas fillas; vaja, tots los nostres. Mirant en dalt, vaig adonarme dels de can Pinart: la Cristina també hi era, peró'l Ralel no, que, tot plegat, entre las parellas que voltavan, lo vegí, també ballant, ab la del músich ¡mal llamp la...! «¿Y ara? —vaig pensar jo.— No'u entench com ha cambiat aquest xicot; avans la Cristineta no se'l podia traure de prop las faldillas, y ara balla ab un'altra. Ba, potser hi té compromís.»
Peró no, que darrera la redowa, va ballarhi'l schotis y tots los demés balls.
Jo que sí? Veyent que la Cristina estava en vaga, hi pujo y li demano per ballar; mes no'n traguí res; la noya, remenant lo seu cap bufó, s'hi negava donant mil excusas; peró's veya que estava trista. Acabada la primera part digué alguna cosa á l'orella de sa mare, aquesta ho comunicá al vell —qui feu que sí ab la testa— y, alsantse, marxaren.
Y'l Rafel cop de ballar ab la com li deyam. «Vaja, —pensava jo— aquest noy ha mudat de xicota; mes se pot ben dir que deixa'l gras pel magre.» Perqué la Felicia, ab totas las cintas y ximplesas que duya, era un cap de pardalets y no valia un sol cabell de la Cristina... ¡Pobre xicota! valia mes or que'l mon: tenía bona cara y bon cor, era neta, diligenta, trassosa, y de lletra'n sabia mes que'l bisbe.
V
Nosaltres som gent que tot ho fem bé, y persó
la nostra festa no s' acaba'l dia de St. Antoni.
L o diumenge vinent eram entaulats dinant à la
fonda ilel Kstcvct, y com dels nostres, gracias à
Deu, no n' hi ha cap de mut, podeu pensar si's
faria soragala. ¡Y tal si se'n va fer! De riure,
no 'n vulgueu mes y de cantar, demaneune;
prou nos devian sentir del altre cap de carrer.
A las postras, sobre tot, va ser una comedia.
Seriam à cosa de mig dinar, quan en Pelegrí,
aquell lleig tan barbut, digué tot plegat:
—¿Sabed que estava mirant? que "ns ne falta
un. .;Hont es lo noy Faló?
— ¡Oy lal!—jo vaig saltar.
— M" ha dit que no hi fora,—respongué'l
Joan de las mulas.
—. No sabeu per qué!-—lorní jo.
—Oh , noy, esplícamho,—contestà'l vell.
— j Y lu. Noy grani-—vaig preguntardirigimme à ne I Jaume.—- Per qué no ha vingut lo
Rafelei?
—No 'u sé, ni ganas, va hudolar aquesi desde I' altre cap de la taula.
—Home , per.,"ó no l' enfades,—vaig observar
jo.—Com sé que sou iot una cosa...
—No som res,—replica ell irat.—No me "n
parles, no me 'n parles, lesme aquest favor, Miquel,—afegí, coneixem que jo volia saber mes.
Vaig arronsar las cspalllas, y seguirem dinant; peró no 'm cabia d la gorra lo que passava. Jo havia obsarvat lo mal paper que'l xicot
feya à sa promesa, los galanteigs à la Felicia y
'I desayre à la Cristina-en lo ball; peró jo no
sabia res del contrapunt, y, en bona fé, no 'tn
pensava que la cosa anés tant eniadada. "Prou
que 'u sabré quan veja al Ralelei»—deya jo tol
sol. Peró no m' escayguí á trobarlo, perquè
tota la setmana vingueren molls barcos, y va
h.iverhi fcyna en gran.
M vcnen ';IS ':osas' A' caP de días, quan
'^A ; ja no pensava en res, á las cinch del
matí, matava'l cuch á la taberna del Pinsd. Lo
mosso, un xicot que no callaría encara que li
posessen pena de la vida, assentántsem al costat, va dirine ab gran misteri:
—.;Que no saps lo que passa ab lo noy Falo?
—No,—vaig respondre, venintme á la memoria lo que d' ell havia vist y las páranlas que 'n
tinguérem á la fonda.
—.No?—va preguntar admirat.—Donchs la
Cristina d' aquí al costal ja no s' hi tracta.
—¿Com?—fiu jo, aparentant sorpresa.
—Ja veuràs,—va seguir.—Has de saber qu'
ell volia dur la bandera dels tres loms, y, com
se la 'n dugué en Jaume, ell, lo poca solta, comensá á no dir res á la Cristina, ni tampoch
acostarse á la casa. Vingué St. Antoni; y ja degueres veure las posturas que feu á la Musicayra.
—Sí,—vaig fer jo ab lo cap.—Ves dient.
—Res,—continuà.—Estigué molts dias sens
anarhi, y després cop de passar y traspassar
amunt y avall del Carrer y deturarse ab mí,
quan me trobava á la pona; -;pero que? á la
noya no se la veu en forat ni en finestra, no sé
si está malalta ó 'ls pares d'ella no la deixan
surlir.
— iQu' es estrany!—vaig mormolar.
— Pero ja veuràs,—respongué'l mosso.—
Ahir cap al tart, en Rafel, passant vegéal hereu
d'aqu í al costat que desguarnia'l matxo, y's
decidí á entrar. Dor á la bona nit, y "l Jaume,
per toia resposta, li signà'l carrer, dientli: «No
passes avant, y aquesta casa ni te la mires.»
—Bé, no clavém mentidas,—observí jo.—Es
que no fem dir res per forsa.
—Ho pots ben creure com hi ha'l cel,—refermà l ' Andreu,—jo "u he vist tot.
—Y bé ¡que més?
—Lo noy Faló 's tornà roig de sentiment v
vergonya, y marxà.—
En aquest punt, un carrabiner ab lo capot
passat de mánegas, y V arma penjada á l'espatlla, demanava ayguardcnt.
—Ja miraré si puch saber algun" altra cosa,—
afegí fentme V ullet y una mitja rialla, tot obrim
I ' aixeta.
—Ja 'n linch prou,—vaig dir entre mí.
Y cap á treure'l carro, que ja era tart.
No havenibi feyna, ja se sab: agafar lo carro,
y cap ai rotllo al peu de la Riba. Allí al hivern
s' hi pren lo sol y al esliu se dorm, si 's troba
un' ombra, esperant als que no venen. Los carros del Faló també hi hagueren de fer cap, y
allí vaig tindré ocasió de veure I Rafelet, que,
magre y ab la cara trista, no feya sino rumiar y
ningú'l sentia d' una paraula. Jo prou li deya
que's posés alegre, li preguntava que tenia;
pero ell res, sinó respondre: «Deixam estar, no
'm digas res. D Devegadas feya petar la tralla
prop de la seva cara, ó bé altres jochs que avans
eran lo nostre passatemps; pero ell arribà á
cremarshi, y jo vaig dir: "Noy, estás ben llest.»
Ab tol, un dia v veyent que menava'l seu
carro un mosso nou, vaig preguntar com era,
y aquest me respongué: "Está malalt.» Jo vaig
pensar: «Tens d' anar á véurel.» Y al vespre,
en plegant, m' hi deixí caure.
Mes, quan hi anava, passant per la taberna,
l' Andreu me cridà, y jo vaig acostarmhi.
—Fa molls dias que no 't veig,—me deya.
—Sí,—vaig respóndreli,—com la feyna no
mata, no prench res fins á las vuyt y llavoras
vaig á beure al Sabre. Fóra d' aquí, quan tinch
set, aygua, noy; s' han de ler economías, qu'es
mall temps y 'ns hem de casar.
—Sí, ja me ho sembla,—rondinà ell ab malicia.—Veus,—afegí seriatnent,—si aquell dia ó
al endemà haguesses tornat, hagueras sabut cosas novas.
—;Quc? .Qué? Digas.
—A la tarda, va aturarse un cotxe de familia
aquí mateix, é hi pujaren la Cristina, son pare,
sa mare y una senyora. Ella, la noya, talment
semblava difunta. Al vespre torná'l cotxe, y,
deixant als vells, se 'n torná ab la senyora tota
sola.
—¿Y la noya?—vaig preguntar.
—¡Oh!—respongué V Andreu arronsant las
espatllas.—Al cotxe no hi era pas, ni la vaig
veure baixarne. No sé que 'm pense.
—-;Que dirá un hom?—vaig fer jo.—Lo cert
es que'l Rafelet está malalt. Ara vaig á véurel.
—¿Ah, sí? No 'u sabia. Y deu ser del trastorn.
|Ay lo tonto! ¿Y aixó son homes? Ja vas veure
lot lo que feya ab la de la casa nova; y de Sani
Antoni ensá no li ha dit res mes. Jo so mes
ferm, sí senyor: en lloch d' ell, per punt, no
més per punt, me casava tot seguit ab la Musicaj-ra.
—Ves, ves, ximple, que no estás bó,—li diguí
per tota resposta.—
Y vaig deixarlo estar, perqué es un xicot arrimat á la seva y enrahonador, que may acaba.
A l' entrada de cal Faló vaig trobarà la Mercè, la filia de la casa, plorant.
—¡Ay, Miquel!—va dirme. —¿Ja déus saber
que'l Noy está malalt?
—Sí, ara venia á preguntar que fá,—respongui.
—Mal, molt mal: totl á nit y avuy no para
ab lo desvari. Ja veuràs, vina y escóltal.—
Pujant l' escala, ja 's senlia cridar:
« j Ay ! ¡ay!... No "m lligueu, aneusen d'
aquí... Fóra tothom, que no vull ningú.»
Al ser á la cuyna, la Mcrcé va aturarse.
—Ja 'u sents,—digué.—Acóstaihi; pero no hi
entres, qul en veyent algú de nou, se li referma
"l desvari.—
Jo, de punidas, travessant lo passadís del
cel-oben, vaig arribar lins á la saleta del llan era, hont desan los sachs de la grana. Lo malalt,
ja de petit, dormia á ll arcoba que hi há.
Quan jo vaig acostarme a la porta ell anava
dient;
«No, no, aixó no pot ser!... Es meva, meva!
Ho sentiu?... Y ha de ser... Que noi Per fona...
Per f...orsa!... ,Ay! Porga ja sona!... ¡Malehida
sia l" orga!... ¿Yaquests cants que venen á serl...
No vull que canten, no "u vulll no "u vull. .
Fóra d" aquí las estisoras, aquests cabells son
meus.;. Ah!!!»
Y llansant un crit penetrant y esgarrifador
que se 'm ficà al cervell, esclatà en un plor dolorós. Al mateix temps arribà'l metje, y jo vaig
entrármen darrera d' ell.
Lo Rafel ajagut, en son catre, estava roig y
ab los cabells erissats lorsejant per desferse del
Patxet y un altre home que'l subjectavan. Al
entrar, va dirigirnos la vista febrosa com en- I
cantat, y encarantse ab lo metje, digué:
—¿Que vols tu- Ab mi no hi jugues, ja 'u
saps que no 'n vull de jochs. Deixam estar,
cúydat de tu. . No "m toques!
—No, home, no, no'l locaré per' res, no
tinga por, — responia'l metje volent calmarlo,
mentres l " anava examinant.
—Deixeunie estar, deixeume estar,—cridava'I
pacient fent forsas, fin? que afegia plorant:
—Deixeume estar, deixeume estar; no m'
atormenteu... Ja 'us dono la bandera, no la
vall... ¿Que mes voleu? No 'us la dono?... Deixeume anar per amor de Deu!... Deixeumhi
correr: sinó no hi seré a temps.—
—Es un cop de ayre que I ' ha trobat ple de
sanchs,— deya'l metje, mentres anavam cap a
l' altra sala.
—¿N vol dir....—l' interrogava jo, al temps
que la Mercè ho feya ab la vista plorosa.
—jAh!—responia'l metje,— no'u sé, no' u
sé. Si podem tràurcli la febre, bo; si no, com
corren aquestas malaliías...—
Al mateix temps sucava la ploma pera receptar.
—Esperis un moment, si es servit, — vaig
ferli jo.—Aquest noy té un sentiment ficat á
dintre, y, si jo no li deya, vostè no 'u sabria.
Mercè, digas: .;ia 'u saps qu' están renyits ab la I
noya de can Pinart.
—¡Ay! no. Tant com renyits... Sabia que "s
feyan un xich de mala cara... Cosas de jovent;
pero .,
—Donchs sí, — vaig afermar.—¿Y no t' ha
contat res? ;Y no saps que la Cristina es fora?
—No; pero calla, días ha que "I veya trist, y
jo, pobre de mí, no sabia perquè, sobre tot d'
ensá que va rebre una carta que sempre, sempre la llegia... Jo vaig preguntarli qu" era alló;
pero ell no volgué dirmho.—
Las paraulas de la germana m'obriren cami.
—La carta ,—vaig preguntarli,—;sabs hont
es? ¿No? Mira si la trobas en alguna butxaca.—
Lo metje, qu'era un senyor vell, estava escoltantnos y rumiant.
—Té,—digué la minyona trayent del infern
del jech una cartera,—potser es aquí.
—Veja, si es servit,—digui al doctor,—veja
si 'u troba vostè.—
Y'l bon senyor, després de remenar albarans
y cartas, digué:—Ja la tinch.—
Tal com jo havia imaginat, una carta de la
Cristina. Escrivia desd' un convent, al Rafelet,
dientli que l" oblidés per sempre, ja qu' ell havia sigut causa ¿e tal determinació; que'l perdonava y que tots los dias pregaria á Deu per
el). Vaja, una carta que feya plorar.
Llavors, lo metje leu una recepta, y després
d" ordenar algun altre remey, digué marxant — Aij'ó es per
tráureli la febre;
després que 'u haguem
conseguir . es necessari l
desfer aquest embull; del
contrari no hauriam lograt res. Se veu que
aquest jove te una passió, y las medicinas no hi
podran res.
—No plores, dona,—vaig fer jo á la Mcrcé,—
y digas á ton germá gran y á ton parc, quan
vingan, que no s' amohinen, que tot ho arreglarém. si Deu ho vol.—
Sens perdre moment, correguí á can Pinart.
Encara sopavan.
—Tu. ves a dalt y digas al Jaume que'l tinch
de veure y I" espero aquí baix.—vaig dir á ne'l
mosso qu' estava de quadra.
—Ja baixa tot seguit,—me tornà de tesposta
aquest, quan hagué fet mon encárrech.
En efecte, no 's feu esperar gayre, no passaren cinch minuts que 'm deya:
— Hola, Miquel. -:Qué hi há de nou?
—Que jo y tu tenim d' enrahonar un xich,—
vaig respondre.—y podriam ferho donant una
volta.
—Com te semble. Anem, donchs,—contestava.—Tu,—feya, dirigintse al mosso,—me "n
vaig —
Y sunirem en direcció á la Rambla.
—Vaja, donchs,—m' interrogà.
—Vaig á ferho.—respongui,—pero no estranyes que comeóse diente que'l noy Faló está
malalt.
—¿Y á mi que se m" en dona.—saliá'l Jaume, girántsem resolut com si li hagués donat
una punxada.—Per aixó m'has vingut a cercar?
Podias csiarviartho y m'hagueras fet mes que
favor.
—Home, no sias aixís y escoltam,—vaig observarli.
—No;—respongué,—si has de parlarme d'ell,
me 'n torno.
—¿Y per qué? No sias d' aqueixa manera, la
cosa no es tant...
—¿Que no es? Te sembla poch que jo perdi á
ma germana per sempre, que la tingui com qui
diu enterrada viva, que veja á mos pares, ara
que son vells, capficats, trhls anyorant la seva
joya, la joya de casa; y tot, tot per aquest home
á qui jo estimava com un germà?
—Pero,—vaig replicarli,—si tot ha vingut de
no res, si ben mirat, ha sigut qüestió de punts.
Vosaltres per un cantó y ell pel seu... No negaré
qu' ell te la culpa més grossa: pero la vanitat ..
—Pero.—interrompé en Jaume,—per qüestió
de vanitat, no debia fer mala cara á la noya, ni
festéjame un' altre, ni desayrar á ma germana
davant de tothom en lo sarau, ¿Quin partit havia de pendre la xicota, estimantlo tant?
—Pero si ell també I ' estima á n' ella.
—¿Que l'estima? ¡Mentida! may l'ha estimada.
—¿Que no? ¡Si aixó es lo que l ' ha fet posar
mall si...
—Que 's mori.
—No, al contrari, tu tens de tornarli la salut
—¿Jo? Donchs ja 'u te bé, perquè l i toca patir tots los dias de sa vida. ¿Jo afavorir per res
al botxí de ma germana; ¿al qu' es la desgracia
de casa? No hi penses.
— \ si "t dich que tol lo desvari seu no es altra cosa que parlar d' ella y desesperarse creyenl que ja ll0 será seva ¿no hauràs de creure
per forsa que ll estima? Vaja, Ncy gran, tingas
un xich de pietat, y vejam com s" arregla.
—Que pateixi, que 's mori.—
Llavors m' acudí una idea.
—Tu, que estimas tant á la germana,—vaig
dirli,—á veure com ne donas probas. Lo noy
Faló, si tu no 'm creus, se morirá, es cert; pero
la germana, en mig de sa resolució dolorosa,
ben segur que guarda encara una esperansa.
Quan ella sapia qu'ell es mort de sentiment
perqué 'u sabrá, no 'n duptes) ¿que va á succehir? digas. T' esgarrifa aixó ¿no es veritat?
Donchs curem al Rafelei csiimanilo; ves á parlar ab ella de lo que passa, cóntali lol,y veuràs
com desitja tornar al món.—
Ell rodava'l cap.
—¿No?—vaig seguir jo.—Se vcu que no eslimas á ta germana y provas qu" en Rafel le més
bon cor que no pas tu. Ell se mor perqué estima; tu 'ls deixaràs morir á tots dos, perqué lens
un cor de pedra.—
Ell, escoliantme, 's va conmoure. y volia y
dolía. Jo vaig seguir:
— V. mira. Noy gran; Deu es Deu y ni en
mort ni en vida, has de tenir son, ventura ni
perdó.—
No 'u se que vaig arribar á dirli, lo cen es
que 'm sortian las paraulas com si ma boca sigues una font. En ma vida havia sapigut tant
d' enrahonar, y ara com ara, no sabría per quin
capposarmhi; pero aquell dia, ben segur que
si hagués pujat á una trona, tothom s' hauria
cregut que jo era un gran predicador. A la ti,
en Jaume digué, no volent declararse vensut
encara :
—Bé, veurém, ne parlaré ab los de casa, y si
pol ferse alguna cosa, que no 'u crech...
—Ves y fesho, no sias tossut. Ja 'ns veurém
demà,—vaig respóndreli.
Y,—tant cert com ara parlo,—Jo cor se m' aixamplú y vaig estar més content que si hagués
trel la rifa grossa.
Aquella nit, tani si com no, volgu í vetllar al malalt. N o vaig parar fins que
son pare, son germ á y sa germana se n" anaren
á dormir, no sens darlos avans una esperansa
de que Is remeys farian efecte y despré s tot s"
arreglaria; es á dir, m' ho vaig pendre tot pel
meu compte.
A las sevas horas no mancava al pacient la
medicina ni'l demé s que s' havia ordenat. Jo
no m ' apartava del costat d' ell , qui , havent
perdut molt las lorsas, ja 's deixava subjectar
per mí y lo l'atxet. A mitja nit, ja estava quie -
t ó , y llavors digu i ul mosso:
—Peixet, aneu á descansar, que, si es menester, ja 'us cridaré.—
E l l h i repugmv a un xich; per ó al últim se
n'h i anà , que prou ho havia menester. Jo,
quiet com un mort, ab lo llu m apartat y las
cortinas tiradas, observava la respiraci ó del
jove, qu i s" anava sosegant per moments. Desprès me sembl à que dormia , y ab gran cautela,
vaig tocarli las mans y'l front; no tenia senyal
de febre; y , ja que dormia , no volgu í sotragarlo
per donarli res.
«La cosa marxa,—deya yo tot sol.—El l se
posar á bó , tornar à ella, y 'ls casarem. ;Per ó
qui sab? encara no estém llests, que hon xich
s; "n manca, y devegadas, podria ser... ¿Que?
T o t anir à be, si Deu ho vol.. . ,Y no ha dc volerho! Oue vingan los que diuhen que no n ' h i
ha, y ho veuran. Jo sempre hi he cregut é h i
creuré , per mes que "m digan lo contrari. ¡Ab!
si, si!»
Lo Rafel dormi a com un soch, y serian las
quatre quan un gemech m' indicà qu' estava
despert.
—¡Alsa ! ¡com V has feta petar!—vaig dirl i
poch à poch.
—;Qu i h i ha aquí?—preguntav a ell ab veu
molt fonda.
—So jo , "I Miquel . No t'espantes, home, que
tot va bé .
—¡Si , bé!—replic à ell , sospirant com qui no
' u vo l creure.
—Mes b é de lo que't pensas; ja tot es arreglat.
E l l volia explicacions, peró jo vaig tallar
curt dient:
— N o enrahones, que "t seria mal; per ara
acontcmal sabent que lot es arreglat, ja 'u veuràs. Si no callas me 'n aniré.—
"Vejam, vcjam, Miquel,—pensava quan açó
l i deya,—es fàcil que t' hajan de dir mentider;
per ó aquestas mentidas ray!»
A las sis tocadas l o deixava, prometentli que
tornaria y, al surtir, la primera cosa fou anar à
pendre la barreja. Mentrcs l' Andre u me la posava, vaig dirl i d" hont jo venia, y ell, despré s
de preguntarme pel Rafel, me leu saber que'l
Jaume, poch ans, havia eixit de casa mudat ab
la roba de cada festa.
—;Hon t deu anar!—va preguntarme.
—{Qu é 'u se jo?—vaig respondreli.
Y, per mes que l" alegria'm ballava per dins,
no 'u doni á entendre, perqu é jo, quan me
convé , callo com un dilunt.
E n havent dinat, prenia'l sol fora la porta,
quan vingu é'l Jaume tot decidit.
—-Qu é fa'l Rafel?—va preguntarme.
—Que va molt be, gracias á Deu. D ' aix ó "n
dicll homes!—vaig exclamar entussiasmat.—Tó -
cala, aixís m ' agradas. Y'l demé s ¿com está?
—Corrent del tot,—respongué.—L o pare y
la mare, contents: ella, que vol eixir y fora.
—¿N o 'u veus home? Ja t' ho deya. Ara has
de venir à veure al Rafelet.
—Qua n tu conegas...—contestà .
Vai g agafarlo pel mot, y cap alli marxarem.
—No' t mogas d'aqu í fins que t'h o diré,—
vaig ordenar á ne "I Jaume, quan forem à la
porta de la saleta.
V, entrántme n á dins ab l o malalt, vaig enl ularli cautelosament la visita que l" esperava,
¡(juin a alegria l i vaig donar!
Desseguida, tornant à la porta, agafí al Jaume pel bras, y vaig dirl i à cau d ' orella:
—Ar a entrarem tots dos, y no gastes pas cap
paraula ofensiva. -Sents?
— N o tingas por, no faltava mes!—va assegurarme.
Entrarem, y'l malalt dirigí la vista al Jaume
sens tenir esma de dirl i una paraula, tant content y embarassat se trobava Aquest sí que va
correr á allargarli la mà que I ' altre va estrènye r
ab veritable passió.
—¿Com va, Rafelet?—va preguntarli.
—Mol t bé , gracias á Deu,—respongu é'l malalt ab tendresa.
—¿Está s content de que'l vinguem á veure?
—¡Oh ! molt, molt! Sou los millors amichs
que linch , y qualsevol cosa faria per vosaltres.
Y 'ls de casa leva ¿que tal?
—Bons, per ara.—
Llavors, ab lo colze, toqu í'l bras del Jaume.
Ja m ' entengu é desseguida, perqu è va afegir:
— L a Cristina m ' ha donat recados per' lu , y
espera que estigas bo per véuret.—
Los ulls del Rafel llavors cobraren vida, y en
sa cara groga hi puj à la vermellor. Jo cregu í
que ja n ' h i havia prou, y 'ls vaig trencar la
conversa dient que tenia d" onàrmen .
—Donchs, á Deu siau y recados á tots. ¿Sentiu?—va dir lo Rafel.
—Sí , ja t' entendí , bona pessa,—li vaig contestar rient.
—Ja 't vindrém á veure,—afeg í'l No y gran.
¡Y tant si hi varem anar! Tots los dias, en havent dinat y al vespre nos h i trobavam. Y'l
Rafel cada vegada mes bó ; crech que las nostras visitas l" adobavan mes que tots los remeys
de ca'l apotecari.
A l ters dia despré s d' açó , ja va llevarse, y al
diumenje lo tragueren al carrer. Llavors ja gosava parlarnos de la xica, y se l i hagu é de dir
que calia esperarse una mica; se feyan las dili -
gencias pera tráurel a d' allá hont era, y certas
cosas van poch á pocli.
U n dia en Jaume vingu é tot content.
—Dem à es lo dia. ¿Be vindreu?—va dirnos.
—Es clar, home,—responguerem tots dos.
Aquel l vespre no 'm vaig entendre de feyna
netejant la tanancta que tinch . Ja es feta de
molts anys; mes apesar de ser al estil de la vcllura , com no serveix apenas, encara es nova.
Pintada ab aquells colors vius, sembla que fassa
alegria, y untantli bé las rodas, va mes segura y
llatina que "l carril.
—¡Oixque ! ¡oixque ! ¡oixque ! ¡Arri, Galant!
Dcpressa, depressa y no dormis, que anem á
treure dua l ánima s de pena.—
Aixís deya jo l'endem à al matí, quan marxavam, mentres lo Jaumet que sabia 'ls camins,
menava la tartana de part de fora. A dintre ,
eram tres: lo Rafel, jo y un senyor vell y esquerdalench que may reya. Corri a un vent fresquei y 'ls dos anavan ab capa ; jo y en Jaume,
embolicats ab lo tapa-bocas.
La lanana volava com una ploms. Ta n
aviat nos vcyam dins un camí estret y
ent'onzat ab los marges guarnits d' atzivaras, com eixiam al mi g d' un pla cobert de sembrats, y llavors l o sol nos alegrava tot cscallaninos. L ' un" hora giravam á la dreta , despré s trencavam per la
esquerra; venian un pilot dc casas y aviat
eram entre bosch y vinyas; per ó may vcyam lo terme dc nostre viatje. Mes de duas
horas feya que anavam pujant y baixant,
y'l vell que duyam no havia obert boca,
quan , sentint tocar campanas no gayre
lluny , va dir:
— Alguna monja s' haur á morí , que
fan aquests tochs.—
Jo ñu que sí ab lo cap, com que si hi
entengué s alguna cosa, mes lo Rafel se
torna groch. A l adon.irmen, com anavam
de costat, vaig dirl i á la orella :
— N o tingas por, no es la Crisiina ; ho
sé dc cert, cs una monj a vella; las noyas
que s' han de casar no "s moren.
—¡Sempr e serás boig! — exclamà rient
y donantme tina esquenada.
A l cap d' un xich, que jo estava distret:
se par á la tartana dins un tancat, y' l vell
digué : — Ja hi som.—
La porterí a era al mateix davant del
pona l dc la murall a que tancava l" edifici,
I ' església queya al detrás, y tant esta com
lo convent, tenía n finestras ab esculturas;
tot era de pedra picada y obra molt amiga, com que 'ls junts eslavan poblats de
llachsons y morella roquera.
Lo Rafel sah á depressa dc la tartana y
jo al darrera seu.
— T u ¿com se di u aquest senyor?—vaig
preguniarli.
E l l arrons à las cspatllas; tampoch ho
sabia.
Jo, allargant la mà al vellet. li vaig dir:
— Poch á poquet, senyor Joan, tinga
compte.—
Jo "l vaig batejar dc Joan. per ó com ell
no' m va tornar resposta, encara no pogu í
saber com se deva. En Jaume 'm don à
las xurriacas, y 's ficà á dintre ab ell. En
Rafel tamb é "Is volia seguir, mes jo, posántmcli davant, l i fiu saber que 's quedava i lerme companyia.
— Posa'l morralet al cavall, — li dcya.
A dins sonà una campaneta
—Ave Marí a puríssima . — exclamà'l
vell.
—Sens pecat fou concebuda. — respongué una veu dc nas prima .
—Ting a la bondat de dar á la marc
priora aquest document de la curia eclesiástica per la exclausiraci ó de la novicia
Cristina Pina n —
Aquell senyor, per lo visi , era dc ca'l
bisbe.
Passà una galant estona no sentintse
m é s que un xi u xi u , despré s res, y al últim , quan ja no podí a aguantar al mcu
amich , una remor de passos y algunas
paraulas de compliment, me digueren
que la cosa ja estava llesta. En efecte, lo
Jaume venia ab un baú l y seguía n lo vcll
y la Cristina. En Rafel h i corregu é y l i
va estrènye r la má ; per ó ni l'u n ni l'altre
's deyan una paraula y á tols dos los ulls
los espurnavan. Jo 'ls vaig acompanyar á
la tartana; ella no sabia en qui n mó n era,
y , tots dos, iquins plors feyan!
Quan tots lorem á cavall, arrenc à la
lanana guiada pel mateix Jaume, que jo
no hauria pas trobat l o camí , perqu enccara no sé ahont vàrem anar. Llarga estona caminarem sens dir paraula, fora
que sigues algun crit per' esparpillar lo
Galant; mes, poch i poch, en Rafel y la
Cristina comensaren á enrahonar de baix
en baix y en tot lo camí no pararen: sem-
.blava quediguessen parenostres. To t marxant, lo Jaume,'l senyor y jo esmorsarem, que'ls altres dos, com enamorats
qu" eran, no tenian gana. Ja 'ls ne vaig
fer broma é hi riguérem ; fins lo senyor
serio hi va pendre part y 'ns ensenyà una
boca tota desdentegada.
Quan fórem prop de Barcelona, vaig
d ir á ne'l Rafel.
—Ar a jo y t u baixarem, perqu è la gent
del vehinat no enrahonen.—
Per mé s que li dolia , ell m ' obehí .
—Vaja , de aqu í després. Tóquil a , senyor Joan,—vaig fer jo .
—Estiga bo, plaga,—respongué'l vell,
allargantme una mà seca. — No vul l que
pateixi mes per' saber mon nom ; jo 'm
dich Ventura.
—Donohs, miri , — vaig replicar, — fa
una cara d'all ó mes de dirse Joan ; per ó
'I mateix té. Esiiga bo. senyor Ventura.
—Pasti bo bé , plaga.—
Ab quatre salts forern á ca 'n Pinart y
ja h i trobarem la Cristina y en Jaumet.
Vaig dcixarhi en Ralel, que, segons va
dirme després, tingu é de escoltar una
gran prédica dels sogres.
Totscguit va posarse fil a l' agulla pe'l
casori. A la Cri.tina li donaren mil lliu -
ras y la calaixera ab molt bé de Deu de
robas: a n" ell trescents duros y un carro
ab una mula. La vigili a de Pasqua 's va -
ren casar y jo y lo Felís fórem testimonis. No n" hi havia poca de gent!
Despié s anàrem á la fonda, y 'ns feren
un sopar que 'ls àngels h i cantavan. Los
nuvis no hi cabía n de contents, los pares
d" ella estavan molt satisfets; per ó mé s
que tots lo vell Faló , que no sabia que l i
pasava.
En surtint. vaig acompanyarlos á la
casa que havian parat per' estarhi. Es al
mateix carrer hont jo visch. Lo pare d '
ella "s tragu é la clau. y llavors, ab la claror de un llu m de gus vegerem que al
m i g de l' entrada hi havia un carro nou
pintat de ven y un cavall que era cosa
rica.
—{Qul es aixó . sogre?—pregunt à'l Rafel admirat. .
—Es lo meu present de bodas,—contestà "I vell.—Guardeuho y procureu au -
mentarho bé y honradament.—
Mentres tant, la vella no sé que deva á
I ' orella de la Cristina, y la noya , veyent
com tols marxavan , se posà á plorar. Jo
encara no era fora , y vaig sentir com en
Rafel voli a aconsolarla.
— N o li digas res, que plori,—f i u jo, —
ja l i pasará.—
E n Rafel, tot conmogut, me don à una
abrassada.
—¿V tu?—vaig dir a la Cristina —
Ella estava ploriquejant y l i va escapar
lo riure , per ó no m" abrass á pas; y aijó
que ben bé tn' ho mereixia.
N o hi hé vida millo r que la d" aquells
dos: tenen forsa feyna y may acaban l'
alegria. De vegadas, quan h i passo, los atrapo jugant com duas criaturas, y 'ls renyo;
per ó ja no 'm volen creure. Aixó sí, m ' estiman
molt, y pe'l gust d' elis sempre estaria menjant
y bebent.
¿No sabeu quina 'n férem aquest any? Pe 'ls
Reys, parlant a casa seva de que s'acostava
Sant Antoni , vaig dir á ne'l Rafel:
—No volias dur la bandera l' any passat?
Donchs entre tu , jo y'l Jaume, si vol serhi, la
comprem.—
Ell , al recordar lo passat, se torn à roig ; per ó
agradantli'l pensament, respongué :
— ¡Home ! "sí que podriam ferho , párla -
n h i tu. —
Jo, que surto ab tot l o que 'm poso al cap,
vaig dirli , y , encara que ab molts prechs, ho pog u í lograr.
L o dia de la subasta, 'ns h i presentarem, y
com los demé s creyan que cada hu dels tres
anava per ell, ning ú mes h i pos à dita. Nos la
donaren per tres unsas.
Nos vàrem lluhir a fe de Deu: portavam duas
música s de regiment, y' ) refresch y' l sarau
anaren molt bé . Mes la Cristina, al véuren s
dalt de cavall ah la bandera, va lomarse groga
com la mort; peró , refentse totseguit, se reventava de riur e mirant com jo y son germà l i feyam barretadas. S' ha tornat un xich mes grossa; per ó es de la mateixa bondat de sempre.
¡Ah! ¿qu e no 'u sabeu? Ar a ve'l millor. Dl
aqu í á poch temps, anirem á bateix, y, qui
tinga gust, ja pot «enirhi : aquell dia tot se vessarà .
