La primera culpa

Al Sr. Manuel Bellido Mascías

I

La ciutat en pes estava conmoguda.
Feya poch temps que un home, desitjòs de la fortuna y la bellor d'una dona, desprès d'apurar tots los recursos per' enamorarla, la traguè de la casa hont ella vivia, recorrent á l'astucia y á la violencia. Un cop la tinguè en lloch qu'ell creya segur, tractá de persuadirla valentse de prechs, afalachs y amenassas; mes ella, á pesar de ser molt jove y de donarse bon compte de la situació que li era esdevinguda, se resistí heroycament á tot, resolta fins á perdrehi la vida, com la hi perdè; donchs lo malvat lladre, irat de veure tanta obstinació, y tement esser descobert, va matarla.
Un cop morta la donzella, ell prová encara d'escriure als curadors, únichs parents qu'ella tenia, demanantlos diners per' la llivertat de la llur administrada; mes, al ser hora d'anar á veure si en lo punt fixat hi era dipositada la suma, lo malfactor va teme, y no acudí. Sia com vulla, la justicia va moures, y, no se sap com ni que, per mes que l'atentat se feu ab la precaució d'esborrarne tot rastre, lo culpable fou descobert y empresonat.
La hora de la expiació ja s'acostava: los tochs de campaneta ab que's demana almoyna péls sentenciats á mort ressonava en totas las orellas; acabava d'alsarse un cadafalch; perçó la ciutat en pes estava conmoguda.

II

A la tarda d'aquell dia, lo sacerdot encarregat de donar los auxilis esperituals al qui devia morir per ordre de la justicia, eixia de la capella de la presó ab lo semblant abatut y aixugantse la suor de la cara, al temps que una dona de quaranta anys, alta, bella y magestuosa, vestida de seda negra, se li dirigia ab ansia  dientli aixís:
—¿S'ha reconciliat?
—¡No, desgraciadament!— feu lo ministre, ab pena. —He apurat tots los recursos de ma fe; he invocat al Totpoderòs en mon auxili; pero'l desgraciat, lluny d'ablanirse, vomitant flastomias se'm tirava al damunt y volia destruhirho tot... Han hagut de carregarlo de cadenas... Jo, me'n vaig, perqué miro que tot será inútil, y se'm trenca'l cor.
—¡Oh! No pot ser, pare; no ha de morir impenitent, —replicá la dóna ab exaltació. —Jo l'he de veure; he de parlarli.
—Penso que de res servirá, lo sacerdot advertia.
—Sí, sí; ¡Dèu fará un miracle,— respostejava ella. —Es precís que jo parle ab ell; he de parlarli.

Esta conversa era sostinguda de baix en baix al peu de la porta que dos centinellas guardavan. Lo religiòs torná á fircarshi, y n'eixia tot seguit ab un senyor, al qui ordenava.
—Fassa'l favor de dir al sentenciat si vol qu'entre una senyora que desitja veurel.—

Aquell ho feya, y va sentirse una veu que surtia de dins dient ab to sarcástich:
—¿Una senyora? Qu'entre. ¡Vejam!—
No esperá ella res més, y entrá resolta fins á ser en presencia del malfactor.
Aquest era alt com ella; com ella també, de fesomía correcta, encar que alterada pèl cinisme; sa barba y sos cabells tiravan á roig. Seya en lo llit, hont lo subgecte ab una cadena, hi estava enmanillat.
—¡Ramon!— gemegá la dona. —¿No'm coneixes?
—Me sembla, me sembla recordar est ayre y esta veu. ¿Ets tu, potser, una de las mòltas amigas qu'he tingut durant esta comédia que ja se m'acaba? ¿Véns á endolcir mos ultims instants?— va respondre'l pres desvergonyit.
—¡Ramon, Ramon!— exclamá ella —Fes memoria del passat y recordat del present. ¿No'm coneixes encara? ¿y t'oblidas del estat en que't trobas?
—No hi caych ni m'hi amohino; pres y lligat com estich, tant se me'n dóna de saber qui ets com de no saberho.
—Donchs vull que ho sápias— ella insistí —jo'm dich Valentina ¿Me coneixes ara?
—¡Ah!— feu ell, ab sorpresa, y esclafint una rialla brutal.  —Amiga meva havias d'esser. ¡Quants anys feya que no'ns haviam vist¡
—¡Quants anys! ¡Sí; ja pots dirho!— afegí ella ab amargor. —¡Quants anys y quantas recordansas dolorosas! Jo'm creya que havíam nascut l'un pèl altre; pero tu, enganyantme, me perderes, y des d'aquell punt comensá la teva perdició.
—¡Ca, dona!— replica ell ab ironia; —tu y jo eram carn del diable, y'l diable se'ns n'ha dut. Abona hora vens per ferme cárrechs.
—No, Ramon; no vinch sino á aclarirte'ls ulls de la conciencia, enterbolits pèl mal.
—¡Ah! Si vens á amohinarme, com los altres ho han fet, vèsten, creume, que no estich per sermons.
—¡Per Dèu, escòltam! ¡fesme esta caritat!— insistí ella. —Dèixam no mes parlarte sens interròmprem, que aixó sera un bè que haurè d'agrahirte mentres Dèu me donga vida. Ja saps tu com y quan nos coneguerem. Pochs anys los dos teniam: tu eras rich y hermós, y l'art que possehias en lo vestir, en las maneras, en lo mirar, en la paraula, me cegaren á mi, qu'era pobre noya, senzilla de cor y d'enteniment. Jurant ser mon espós, jurantme una eterna fe, abusares de ma ignocencia, y desprès m'abandonares.
—¿Vens á renyarme?— va interrompre'l seductor, ab to de superbia.
—¡Ay! No, Ramon; perdònam si he de retráuret lo mal que m'has fet perque jo te'l perdono de bon cor; mes necessito parlarten. Fins llavors jo no vaig darme compte de ma trista situació, fins que'm trobí hórfana del amor teu y fins que'l pecat, eixintme á la cara, me denunciá davant de tot lo mòn. Llavors mes d'un cop vinguí plorant á demanarte lo que sols tu'm podías dar; fins de genollons t'ho suplicava; pero tu, insensible a ma desgracia y á mos prechs, me tragueres de ta presencia com se rebujan los afalachs d'un gos impertinent... No t'enujes; no vull mortificarte; aixís Déu t'ho perdone com t'ho perdono jo.
D'aquí vinguè la desgracia de ta vida. Desprès de sacrificar á la pobre dona que va entregarse á tu ab tota la fe boja de son amor, desprès de sacrificar ab ella al tendre fruyt de sas estranyas, ¿que podia deturarte ja? ¿que podia esser capás de somoure lo teu cor endurit? Darrera meu, seguiren altras víctimas; tots los vicis s'arraparen á tu, malmetente l'ánima y destruhint la teva fortuna.

—Tens mólta memoria, y parlas ab una eloqüencia...— observà'l criminòs ab to de burla.
—Escòltam bè, desgraciat, y respecta ta propia situació. Ma eloqüencia es la que'l sofriment y la convicciò dònan. Dèixam acabar de dirte lo que m'he proposat per ton propi interés.
Perdut tot lo que heretares, fins ta casa payral, necesitòs de diners per viure y per alimentar lo corch dels vicis, sens un socors dels amichs qu'enrotllaren ta passada opulencia, vares dedicarte á la estafa; y, cayent de timba en timba pèl camí del mal, la presò, hont la estafa't duguè, va ser ta escola de majors crims: al eixirne, t'entregares al lladronici, y vas á termenar ta carrera expiant en un patíbul lo crim d'haver llensat sanch humana. Aquí fineix ta historia. Vaig á contarte la meva.
Abandonada de tu, y tement las justas iras de mos pares, deixí ma casa, y lluny d'ella va neixe'l fruyt de nostra culpa... Poch temps desprès moria l'ángel ignocent; Dèu, en sa misericordia infinida, no va permetre que arribès a darse compte de son orígen. ¡Alabat sia Dèu! Mos pares tambè moriren ab greu racansa de mi, sens que'm fos donat recullir la última alé seva... ¡Ay! ¡aquest ha sigut y será un dels claus mes dolorosos de ma vida!
Sola, y posada ja en lo camí de la perdició, l'he seguit en tota sa extesa. Desprès de sufrir grans privacions, m'he vist opulentíssima, essent l'astre esplendent de tots los centres del vici, que s'anomenan grans corts, d'América y d'Europa; y allí, entre la febre de la voluptuositat y'l soroll de la disbauxa, mon pensament era sempre ab tu, per tot arreu jo't cercava, esperant sempre de tu la meva regeneració.
Han passat molts anys, y e vist caure á mos peus fortunas quantiosas y un sens fi de idólatras admiradors... Y en la meva ánima han anat agombolantse'ls remordiments que la oprimeixen... Mes á tu no he sabut trobarte fins avuy, fins aquest dia en que ton nom y tos crims van de boca en boca; y avuy que't trobo per la darrera vegada, á la terra, jo qu'en aquest món tant te só estimat, vinch á dirte: “Ramon: ¿no podrém véurens may mes? ¿may mes?”
—Demá tot s'acaba,— va respondre'l pres, esforsantse pera fingir serenitat.
—¡No!— se doná pressa en replicar ella ab to ferm.— La Eternitat comensa quan fineix la vida del cos.
—¿Qu'es la Eternitat?— feu ell, amidantla de cap á peus ab la vista.
—La Eternitat es lo mateix Dèu,— contestava ella resolta.
—¿Dèu?¿Qui es Dèu?— ell obgectava ab to de burla.
—Dèu,— tornava ella, —es lo principi y'l fi de totas las cosas, lo qui va criarnos y'ns doná coneixement y llivertat, al posarnos en est mon de prova, pera que'l coneguessem y l'amassem y'ns fessem dignes de viure ab Ell. Tu y jo no havem complert sos preceptes; pero (admira la grandesa d'aquest esser Tot—poderòs) fins al ultim instant de la vida nos dóna temps pera rentar nostras culpas. Ell es qui m'inspira la voluntat de venir á dirtho en aquests moments.
—Pero ¿com pot Ell perdonarme tot lo que he fet y no puch desfer ja?— preguntava'l pres, sentint lo corcor del dupte.
—Son atribut mes gran es sa misericordia, y aquesta es inmensa com Ell mateix. Lo qui tot ho ha creat, tot pot ferho.
—Mes jo no puch compéndreu,— insistí'l malfactor, desesperat.
—Mòltas cosas veus y tocas que no entens. ¿Com t'explicas que la nova de ta fi haja fet renaixe ma fe oblidada y fixat lo terme á ma vida de perdició? ¿Com pots compendre que vinga á dirte, ab llágrimas als ulls y agenollantme á tos peus: “¡Ramon, demánam tota ma fortuna, demánam tots los sacrificis imaginables, y tot, tot te será concedit, si, obrint tos ulls á la veritat, confessas á Dèu las tevas culpas!”—

Al dir aixó, la dóna plorava llágrimas abundosas, mentres ell movia'l cap y'ls ulls d'una manera extranya, pres d'un excitament nirviós.

—¡Fesho per amor de Dèu!— suplicava la enamorada ab un accent que li eixia del cor, agenollantse y plegant las mans ab forsa.—¡No'm negues lo darrer consol que't demano! ¡No'm prives de veuret y estimarte en l'altra vida, hont l'amor no s'acaba may!—

Aquella era una escena conmovedora y digna del pinzell d'un gran artista: lo pres assegut en son llit ab las angúnias de la indecisiò; á sos peus, la dona agenollada; prop d'ells, l'altar ab los ciris encesos; y al altre extrem, los confrares designats per la assosiaciò religiosa que's dedica al servey y á l'ajuda dels condemnats á mort, presenciant inmous la escena, y dirigint sos ulls, com demanantli auxili, á la imatge clavada en creu d'Aquell que hi volguè morir per' salvarnos.

—¡Valentina!— exclamá'l criminòs, desprès d'un moment de pausa;— jo no sè tas paraulas que tenen pera ferme perdre la serenitat ab que'm proposava morir. Vès, pórtam un sacerdot que m'explique lo que tu m'indicas; vull veure si puch compéndreu; ¡ne tinch necessitat! ¡ne sento fam!—

La Valentina s'aixecá y surtia corrents ab la esperansa al cor. A fóra trobava al capellá esperant ab ansia, al qui diguè:

—Crech que'l Cel nos ha escoltat. Vinga tot seguit.
—¡Aixís sia!— respoguè'l ministre.
—Anem,— feu ella;— y quan estiga consumada esta obra de salvació, jo vindrè á trobarlo á vosté per un'altra que a de fersen.— Y's ficaren á dins.
—¿Vosté aquí, bon senyor?— deya'l criminal, al qui havian tret ja las cadenas veyentlo apaybagat.
—¿Vosté aquí?¡desprès que jo li he fet tants ultratges!
—Tot agravi déu perdonarse, y jo no recordo haverne rebut cap de vosté, germá,— feu, acostántseli, lo ministre del Altíssim.
—¡Vull... confessió!— demaná lo qui de fera anava convertintse en anyell.— No't mogas d'aquí, Valentina,— afegí, veyentla en actitut d'anarsen.
—Jo no dech estarme aquí per mes temps; ma presencia podria comprometre encara ta salvació, qu'es la esperansa meva. Fixa tos ulls no mes en esta imatge, fixa ton cor en lo penediment que ha de rentar tas culpas...¡Adèu, Ramon!`fins a l'altra vida!—

Y l'abrassá, donantli un bès al front, qu'ell rebè sens esma. Las llágrimas dels dos se barrejaren, y la dóna ab prou fadichs poguè deseixirse de la má d'ell, que li estrenyia la sua.

III

Al vespre del següent dia'm trovaba en l'Ateneu. En la sala hont jo era, no mes hi havía altres dos: un jove advocat y un conegut poeta. Aquell estava pensatiu, recolzat en l'espatller de sa cadira y ab la ma al front.
—¿Que tens?— li preguntá son amich.
—Res,— contestava l'home de lleys.— Que may a la vida m'ha dolgut tant com avuy me dol no ser poeta.
—Y ¿perque?
—Perque tinch in mente un argument magnífich, y voldría, voldría traurel á la llum del sol; pero no sè com ferho per mes que m'hi trenco'l cap.
—Explica qu'es aixó tant bo,— feu, mitj—rient, lo poeta.
—Ja veurás,— lo lletrat responguè. —Ahir vaig ser á veure aquell infelís que ab ma defensa no he pogut traure del suplici. Pensava trovarlo furiòs com á la darrera vegada; mes, al revès d¡aixó, me doná las grácias pèls esforsos que jo havia fet per deslliurarl, y tant resignat, tant penedit vaig veurel, que'm trená'l cor fins al punt de donarli una abrassada ab la mateixa efusió que la donaria al esser mes amich é inmaculat. Jo crech fermament que aquella ánima ja es á la Gloria.
¡Quin espectacle mes hermòs haurá sigut lo de sa enrada á la Eternitat! ¡Quina escena mes conmovedora de llágrimas de penediment y d'amor la de son encontre ab la víctima!...
Digas: ¡no es llástima que d'aixó no'n surti una obra d'art?
—Realment,— feu l'escriptor, sentintse esmogut per lo que deya l'altre.
—Verament,— l'advocat afegia;— la tragedia d'avuy deixa un rastre altament aconsolador. Lo sentenciat morí ab una elevació de sentiments que no havia tingut en sa vida, ab una devoció que pot dirse exemplar. Lo capellá que l'auxiliava m'ho ha dit ple d'alegria. Y ¡saps á qui's déu la conversió d'aquesta ánima perduda? Admirat de lo que vas á sentir: se déu á una dóna que fou seduhida, abandonada, perduda pèl mateix desventurat quan tots dos eran molt joves.
—Si qu'es extraordinari lo que'm dius,— afermava'l deixeble de las musas.
—Admirat mes encara,— lo defensor afegia.— Aquella dóna, que fins ahir visquè en la corrupciò del vici, ha fet son testament, distribuhint sa fortuna d'esta manera: diferents llegats com á restitució á algunas familias arruinadas per sa hermosura, mòlts sufragis per l'ánima del sentenciat, y tot lo demes als pobres.
—¡Home!¿que'm dius?— l'amich exclamava.
—Admirat encara mes. La execuciò del testament ha comensat avuy, perqu'ella ho ha renunciat tot, y á la hora present ja fa vida de penitencia en la casa de Refugi.
Ara digam,— afegí l'advocat, —si aquí no hi ha materia abundosa fins per un poema. ¿Lo vols fer tu que'n saps? ¡Fèslo! ¿M'ho promets?
—Amich meu,— va respondre'l trovayre; —la poesia es filla del cor, y no es poeta lo qui fa rims y construheix esparsas. Ser poeta vol dir trobarse en lena possessió del sentiment del bè y de la bellesa. Pero quan est sentiment arriba á cert punt, las formas del art son impotents pera vestirlo, y ha de restar per forsa vivint sa vida inmaterial. ¿Com vols que fassa poesía de lo que vens de contar?
¿La podrá fer ningú com tu acabas de ferla?


Llistat de publicacions on ha aparegut:

• La Ilustració Catalana, publicat el 15 d'octubre de 1886
• Rajolins, recull de relats publicat a l'octubre de 1893

Observacions:
Existeix una traducció en castellà feta pel propi Careta titulada El condenado á muerte.