I.
No'us penseu que parle d'ahí, ja fa mes de vint anys. ¡Ay bon Dèu, com passa'l temps! ¡Ay barri de la Bordeta, qui t'ha vist y't veu! Jo sempre tindré't lley perque'm guardas la memoria de personas estimadas y de jorns de pau, ventura é ignocencia.La tia Clara, germana de le meva mare, y son marit l'oncle Joan, vivien allí en sa caseta propia, hont havian establert una tenda que'ls anava mólt bé. Llavors per aquell barri no's resava d'adroguerías, ni d'altres establiments que ara hi, abunden, y á casa la tia reunian de tot: tocino, pa, verdura, fruytas, aygardent, carbó, pastas de sopa, sucre, confits, especias y móltas altres cosas de menjar beure; ademés tenian un bon sortit de fils y vetas y una secció especial de farmacia, herboristería y obgectes de tocador, hont no faltavan l'aigua sedativa, l'oli histérich, la salvia d'Aragó, lo patxoulí, la sarsa, l'essencia de mil flors y la pomada de rosa. Y era tant lo despaig, que la tia dos cops á la setmana tenia de vindre á Barcelona per refer la provisió; y tot sovint jo, ab crits y plors, me feya pujar dalt de la somera, y servintme la bona dona de mosso de peu, eixia pél portal de st. Antoni, mes content que unas pasquas.
La burra caminava poch á poch, ab lo cap acotat, las orellas baixas y'l posat mes filosofich d'aquet món. La tia, qu'estaba encara mes contenta que jó, tot lo camí's divertia fentme enrahonar y, de tant eu font, esparvillava la bestia ab una vergassada.
Poch á poch, arribavam á la Creu coberta, que s'aixecava prop d'Hostafranchs al mig del camí; passavan las rejolerias que, del peu de la carretera, s'extenian fins á la falda de Montjuich; travessaven lo portazgo de la riera; y llavors, si'l camí no hagués fet una giragonsa, en lloch de las atzavares de cal Mangala, hauriam vist la caseta hont haviam de parar.
Aixis qu'entravam al carrer, la Marieta del cantó ja'm cridava de casa séva estant: —Hola! Ja torna á ser per aquí aquest xicot? Tereseta —feya, girantse cap á dins—, lo cosinet de las noyas d'aquí davant es aquí.—
Al sentirho, la noya, llensava la mitja, y venia saltant á estirarme, mas cosines n'havien esment: la gran corria com una boja y la xica volia fer lo mateix, pero las cames no li bastavan. La tia baixava de cavall, y llavors, jo ab mas cosinetas, abrassats en un pilot, si'ns ne feyam de petons! La Tereseta, ho mirava ab semblant mig compungit, com si li sabés greu no serme cosina; y, com també m'estimava á la fi havia de préndrehi part. Llavors succehia, qu'estirant l'un per açí, l'altre per allá, tots quatre anavam á terra.
L'oncle Joan, ab mocador lligat al cap y las mans plegades damunt de sa panxa grossa, venia caminant poch poch, y deya, fent la mitja rialla:
—Ja es aquí en Tribulacions? Ja's ha acabat la quietut.
—Oncle —li responia jo—, jo'm dich Antonet; no val motejar.—
Totseguit anavam á casa la Tereseta á fer tamborellas en la palla, y en tot lo dia no paravam de diablejar. Devegadas, de riallas ne venian plorallas, y llavors la Gracia una germana vella del oncle que's mantenia fadrina, era la qui'ns posava en pau. Nos estimava mólt y'ns duya sovint á l'esglesia; cada tarda anavam ab ella al hort á cullir rosellas y verdolagas, que eren lo nostre enciam, y si trobavem algun caragol, ella'ns lo cohia á la patarrellada. Pobre dona! encara'm recordo de l'admiració que'm causava una verruga erissada de péls qu'ella tenia á costat del nas.
Dech dirvos entre mig de açó que conto, no deixava d'aprofitarme de las pansas, ametllas y altres fruytas, qu'eran á la meva disposició. Y m'hi trobava tant bé, que sempre, sempre que sentia parlar de la Gloria eterna, pensava entre mí: "Vaja, déu ser per l'estil de ca la tia".
II.
Com ja tinch dit, jo hi anava mólt sovint; mes per sant Bartomeu, no podia faltarhi: llavors fins hi venia la mare á exercirhi les funcions d'ajudanta en lo despaig y directora en cap de la cuyna; es á dir, anava á festa major á cansarse par quinze dins.Llavors, la Bordeta no era tant poblada com ara é hi vivian mólts gitanos. Com de mes ó de menys, havien de recorre á la tenda, casi tots nos coneixían; aixis es que'ls de cal Parret, vehins del costat, los Ximenis y altras familias distingidas, á mitjas escusas venian á complimentarnos.
Al matí, la Gracia'ns acompanyava á missa major. Sé que hi havia mólta gent; pero'l recort mes viu que tinch d'aquella esglesia es un St. Pere que feya un caperró mólt aixerit y duya un gall que'm tenia'l cor robat.
Al tornar de missa,'s parava taula y'ns posavam á dinar; pero sempre venian compradors, y no hi havia mes remey que, ab lo bocí á la boca, aixecarse á despatxar. Llavors los xichs quedavam sols á taula, mentres los grans se delitaven ab la confusió atribuladora de veus de donas y canalla que, sens ordre ni concert, anaven dient:
—Clara, deume un xich de pernil ben magre.
—Mitja lliura de vetas, un xavo safrá y un quarto d'avellanas.
—¿Quant val aquest meló?
—Senyora, á quant van los préssechs?
—Correu, cuyteu, Gracia, que tinch tart.
—Peseume macarrons.
—Quant.
—Una lliura...? No, poseune una y mitja. Aquets golafres de Barcelona, que's presenten sens convidarlos, volen treure'l ventre de pena.
—Vajo, torneume'l cambi.
—Jo só primera.
—Jo fa mitj' hora que estich esperent.
Y la mare y la tia volent acontentar á tothom, y nosaltres á dins fent de las nostras, y'l menjar refredantse pels plats. No aquell dia, mes que de festa, era pels grans, de purgatori.
Desprès, dos ó tres músichs ab l'administrador de Sant Bartomeu, feyan lo llevant de taula per arrepltgar quartets; com la feyna ja era passada, nosaltres anavam á la plassa vella á veure ballar rams. Un any, que va ser lo mes notable pera mí (després ja us diré perque), vaig fixarme en una jove forastera que era molt hermosa y ballava millor que ningú. Jo, pobre de mí, encara era noy ignocent; mes aquell rostre bell y melancónich y aquell mirar tendre, de molts dias no me'ls poguí traure de lo imaginació. ¿Era que Deu m'hagués dotat en grau inconcebible del sentiment de la bellesa? No'u sé, pero'l cert es que mos parents deyan que jo era un home petit.
Varias collas anaven pels carrers fent dansas, peró no'ns escayguerem á veuren cap; sols quant ja fosquejava, trobarem lo ball de bastons que ja'l teniam tots ben vist.
III.
Ja sabeu que jo tenia dues cosines, paro encara no'us he parlat del cosinet, y no es pas cap estranyesa. perqu' era'l mes xich, y de quant parlo, encara no havia fet tres anys. Era un nen tot menut y primet, ros com un fil d'or y tant graciós, que obrint la boca ja tots reyam. Ell, las noyas y jo dormiam plegats: ab dos matalassos nos havien guarnit un jas á terra pera que no cayguessem de gayre alt. Jo m'havia adormit causat de corre y passejar, y al despertarme'l sol que dava de ple en mon llit, ja vaig veure al Joanet que de peus en una cadira, guaytava la finestra parlant á ne'l vell Parret que s'estava dalt de la figuera que avuy encara esten sas brancas fins al clos de cala tia.—Vos, hereu, gitano, home —li deya,— tireume una figa.
—Te, fillet men, —responia'l vell esquilador—, te. Lo Parret te las tria secallonas.—
Y d'una a una, n'hi tirá mitja dotzena que caygueren sobre'l llit y bordegas anava cullint y menjant ab molta alegría.
Llavors, la Gracia va pujar dient:
—¿Qué fas aquí? Alsa, corre cap á baix. Y tu, Antonet, llévat, que'ls d'en Serrallonga y'ls de San Bartomeu, vindrán á ballar á cal Mangala, y'ls anirém á veure.
No'u digué al sort ni al peresós, perqu'en un no res vaig vestirme. A baix, ja tothom prenia xocolata.
N'havia pres jo dues sucades, quan d'allá á qui vol anar al Hospitalet, s'ohí una ramor escandalosa de veus que poch poch va acostarse. La gent eixia á las portas, y grans xichs mirant vers la mateixa direcció, cridavan:
—Ara! ara! ara!
—Ja son aquí, ja son aquí!—
Y's deixá entendre lo só d'una música, y passá un exércit de xicots descals, qui ab las espardenyas á coll, altres en mánega de camisa, taral·lejant lo só y duhent lo compás ab canyas y bastons. A derrera ab los músichs, venien los dels balls formant un vistós conjunt de coloraynas, y nosaltres criaturas, los seguirem acompanyats dela germana del oncle.
Arribats al barri de cal Mangala, obriren rotllo á la viva forsa y apesar del nombrós concurs, y plantaren al racó una tenda de drap blanch ab llistas blavas. Los senyors y sos parents ja eran pels balcons; soná l'orquesta, y, després d'un moment de quietut, un de la comparsa que anava vestit de lladre, etjegá la carrabina enlayre y anuncia que's convensava'l ball de Sant Bartomeu.
De com va anar no me'n recordo be; peco si tinch present qu'eixian uns soldats iguals als de la professó de setmana Santa, que anavan voltant y feyan soroll ab las armas al só dels esturments; que agafavan a un home semblant á un Jesús, y eixintne de la tenda un altre de gran barba y posat arrogant, se disputavan; aquest se cremava molt cridava als soldats que despullessen al Sant; ells feyan com si l'escorxessen; y quan son Bartomeu era mort, s'obria la mateixa tenda, y dos noys molt polits ab vestidura d'ángel y corona de flors se posavan á cantar.
Hi hagué un moment de pausa, y llavors un home que, vestit de dimoni, anava d'ací y d'allá fent apartar la gent ab una bufeta, lligada al cim d'un bastó, agafá un platet y passá á captar. Quan fou davant de la Gracia, aquesta va girar la cara, dient:
—Deu vos ampare.—
Mes lo dimoni va pegarli un cop de bufa, y marxá rient al véorela cremada. Altre cop surtí'l lladre, y etjegant la carrabina, digué ab veu tan ferrenya com sa cara:
—Lo ball de la viuda Judit.—
Torná á aixamplarse'l rotllo, se feren enllá'ls personatjes que ja no servien, y mentres algú del auditori encara s'aixugava las llágrimas que li havia fet brollar la mort de Sant Bertomeu, va trabarse una batalla eutre juheus y soldats vestits de moro. Lo capitá d'aquests, qu'era molt alt y duya un gros turbant y la cara pintada de negre, veyent que'ls altres no's rendian, maná assitiarlos de fort y de ferm; pero vetaquí que's presenta un home de bella cara, pentinat á tall de dona ab una diadema de cartró daurat y un vestit molt bo que li arrossegava; fa un acatament al general y aquest embabiecat davant tanta hermosura, desseguida sens pensarshi gens, ja lo convida á sopar. Sopan, y ell cop de veure, beu que beu, se queda adormit com un tronch dins de la tenda. Llavors la Judit, poch á poquet, li treu l'espasa, y ¡zast! li lleva'l cap. L'entrege á criada, y corren totas duas á ensenyerlo als del poble, que se'n alegran molt; mentres que'ls soldats, troban el general mort, fugen esporuguits. Llavors los angelets tornaren á cantar y aixís finí aquella dense.
—Fieuvos de dones —deya, disposantse á marchar, un carreter que hi habia entre'ls espectadors.
—¡Ay, Senyor! ¡quín coralge! —exclamava una pagesa velleta.— Sembla impossible que una dona tingués tant valor.
—¡Alsa jove! —feya dimoni del platet á la Gracia.— Vaja, que l'altra vegada no m'heu dat res.
—Tè, vés al dimoni —rondiná ella, qu'era prou generosa, tirantli un xavo cantellut, sols per temor de que li plantés altre cop de bufeta.
Altra descárrega va ohirse, y'l mateix lladre cridá:
—Lo ball d'en Serrallonga.
Aquest sí que'm va agradar, en termes, que fins lo vaig apendre de cor. ¡Oh! Jo llavors tenia gran memoria; ara sí que ab los anys se m'ha rovellat, pero'm recordo bè del que feya de Joana. Duye un barret ample ab plomes, cos de vellut ab botons de plata, soguilla d'or al coll, arracadas á las orellas, faldilla curta de colors, pistolas y punyal als costats y carrobina á la má; era un home jovenot, pero, ab aquella vestidura, semblava una mala dona; per més adovar, fumava descaradament un cigarro mòlt gros. Lo quín feya de Serrallonga, anava á tall de contrabandista y tenia cara de ser de l'ofici que representava.
Ja us dich, ara apénas me'n recordo; paro sí us diré que's tiravan mòltas escopetadas y casi tot consistia en presentarse homes contant malifetas y demanant ser incorporats á la quadrilla.
Acabada la representeciò ab una salva de foch granejat la Gracia va aplegarnos y marxarem desseguida.
—Anem, anem —deye— ans no torne aquell homenot vestit de dimoni.
IV
Totseguit, á l'entrada de ca la Tereseta, varem posarns á fer los balls que haviam vist; pero evist nos concretárem á ne'l darrer, qu'era 'l quin mes nos agradava. Jo, es clar, feya de Serrallonga y la Tereseta los demés personatges, perque mas cosinas y'l Joanet no més sabien posarse una canya al coll, dar voltes, cantar y fer "pim! pom!". La Tereseta comensava:
Jo:
—Serrallonga, Dèu vos guart.
—¿Qui sò vos, que no us conech?
Ella:
Jo sò un pobre estudiant
qu'he vingut de la vall d'Aran.
Set anys ha que vaig á estudi;
no més he passat uns sams.
Y aixís amohinavam sens pietat á la gent de la casa, que'u prenian ab admirable paciencia.
Trobantme assedegat, vaig anar per beure aygua á ca la tia, qu'es enfront mateix. La cuyna estava sola y lo vi era á la galleda refrescantse. Jo que sí? á raig mateix de porrò, vaig beuren fins que'l cor me digué prou, reposant entre mitj fins á tres vegadas, y després me'n torní á la tareya; pero aviat la tia va cridarnos á dinar.
Vaig menjar alguna poca cosa sens tindre gana; aixó sí, cada punt demanava beure, y quan no me'n volgueren dar més, comensí á mourer rahons per' aquesta via. La mare s'esgargamellá renyantme; pero jo, tant aviat fent lo bot com rihent, á tothom enfadava. Després tornárem á jugar, y perque la cosina gran, sens volerho, 'm tocá un xich lo nas ab la punta de la canya que duya al coll, li vaig dar una bofetada: ella's posá á plorar y va dármen un' altra; la mare y la tia ho vegeren y'm varen renyar; y, averiguat que jo era'l causador de la masega, vaig esser condempnet á esterme á dins.
Allí, no sabent quina ferne, veig agafar lo tinter, y embruta qu' embruta tants papers com me venian y, com ningú'm deya "¿per qué ho fas?" agafí pel méu compte á la pobre Gracia, retratantla de perfil y comparant sa verruga ab un mostatxo de gat, lo que'm feu perdre tot l'afecte de la bona dona y'm valgué, ademés, una plantofada de la mare. Pero cá! res me feya efecte y tot mon afany era fer prevaricar: empaytava'ls gats, estirava l'orella al gos, vaig pegar á la burra y tirar pedras als garrins de cort. La mare deya atribulada:
—¡Oy Jesus! ¡sembla mentida! Aquest xicot s'ha trastocat. D'ensá qu'es al mòn, may havia tingut una diada tan perversa.
Aquella tarde, vingué l'oncle Domingo, qu'era un home de respecte, y ni'n vaig fer cas: va amenessarme ab fer vindre un mosso de l'esquadra, me pegá ab lo séu bastó; pern no hi hagué remey. Fins quan, dejorn del vespre, m'acompanyaren al llit, vaig moure un escándul dihent que jo no estava avesat á dormir d'aquella manera; mes un cop vaig agafar lo son, tot estigué en pau. Ben mirat, jo no era responsable d'aquelles malifetes, perque no las feya jo. ¿Sabéu quí, donchs? Era lo qu'en un moment de descuyt m'havia pogut beure avans de dinar.
Al endemá, vaig llevarme aixerit, pero sabentme greu no haver anat á sarau com m'havien promés, sens mirer que, si no hi anárem, jo'n vaig ser la causa.
Després d'esmorsar, pujárem al carruatge que venia del Hospitalet. Ab mas cosines ja haviam fet las paus; pero la Gracia no deixava de mirarme de reull. Ab nosaltres hi vingueren altres forasters, y vaig sentir que, ab la dona que'l dia avans tractava de golafres á sos convidats, se daspedian aixís:
—Vaja, donchs, que tornen l'any vinent.
—¡Oh! ¿quí sap? Potser sí.
—¡Cóm! Per forsa. ¡No faltava més! Si no volen renyir ab nosaltres, m'ho han de prometre.
—Bé, vaja, si no hi ha res de nou, vindrem.
Y arrencant l'ómnibus, no perá fins á deixarns á Barcelona.
------------------
Ara bé: jo he promés esplicarvos perque le festa major d'aquell any fou, per mí, mes notable, y es lo que'us vaig á dir. Ho fou per quatre rahons.
Primera, per haver comensat á afiturar, encara que de lo qu'es lo sentiment del amor.
Segona: per haver aprés lo ball d'en Serrallonga.
Tercera: per haver conegut per esperiencia que'l beure sens mida té mals resultats.
Y quarta: per haver renyit ab la Gracia á conseqüencia de burlarme de sa verruga.
Pobre dóna! may mes pogué sofrirne, y'm sap greu que's morís ten abiat sens darme lloch á posar prou enteniment per' ferhi las paus.
----------------
Ara la vila de Sans es tota cambiada: s'hi han fet grans milloras y va creixent en importancia industrial. Lo rónech carrer de las Bruixas, l'unich, potser, que li dava ayre de antiguitat, ha fet lloch á una via ample, y l'esglesia qu' estaba de mólts anys en construcció, ara, ja ben llesta, s'alsa damunt d'amples graus rumbejant son alt campanar. Al costat encara hi ha'l xich cementiri que guarda un obgecte pera mi mólt sant: las cendras de ma ben aymada tia...!
Ja veureu. D'ensá que só arrivat á ferma home, algú m'ha dit poeta, y... preueuho com volgueu lo que 'us vaig á dir.
Una tarda d'hivern vaig acostarme al peu de la reixa que tanca aquell fossar, y, ab llágrimas als ulls preguí per la que tant va estimarme. Un aucellet cantava en mig d'aquell lloch quiet, y.... Ho diré? Si es veritat que'ls poetes entenen quelcom de lo que no es dat entendre als demés mortals, l'aucellet deya: "Es al Cel, es al Cel!"
Agost de 1877.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada