Fira de matrimonis

(Recorts d'una professó)

I.
Mon cunyat Jordi, tè botiga de xocolater al carrer Ample. No'u penséu que sia un xocolater magre d'aquells que travallan á la pedra, y tenen un moro pintat á la porta, al contrari la seva botiga es molt ben posada, que sembla una sala
de ball, y al mig, y tè un molí molt bo, ab un gran gerro de flors á dalt. Tant ell com ma germana, son afables, lo que'ls fa tindre molta parroquia y gran concorrencia d'amichs, sobre tot en los dias de carnestoltas y Córpus y sempre que surti alguna cosa notable, que tot, sia lo que sia, passa per aquell carrer. Ab un parentiu aixis, quan vull veure la professó, qui'm fa anar á rebre empentas? Me'n vaig á casa ma germana, y ho veig sens molestia ni perill; y ells, mentres jo hi vaja, contents. May me callan: «home, tu no't deixas veure, vina, ja saps que aqui es á casa teva.»

L'any passat, pels volts de Corpus, me vingueren, no se com, unas ganas de casarme com may las haguès tingut, y, cosa estranya, jo no estava enamorat de cap dòna pero, res, volia casarme y fora. Com ho havia de fer? Jo de totas passadas me volia enamorar; pero no sabia de qui. Llavors me vinguè á la memoria que las professons solen ser firas de matrimonis, y fiu propósit d'anar lo dijous á casa mon cunyat, á veure, si ab l'escusa de la professò trobava la meva conveniencia.

II.
Be'm trigá á venir aquell dijous! pero'l cert es que va arribar. En havent dinat, sens tenir espera, vaig vestirme de pontifical ab lo barret de copa ben planxat y guants nous, y corrents á casa ma germana. Encara estavan dinant.
—Hola! ja has dinat? —me digueren.
—Si —vaig respondrejo—, y he vingut per' ajudarvos á menjar las postres.
—Y cregas que'ns farás molt contents— diguè en Jordi.—
Ma germana feu una mitja rialla de satisfacciò. Ma neboda afegí:
—Aixís, aixís m'agrada, oncle.—

Pero jo'm fregia de veure qu' era tan dejorn: tanta era la meva frisansa, que, després de pendre una taronja, un boci de tortell y una copeta de vi ranci, vaig alsarme dient que tenia que fer, no sens prometrels que hi tornaria; perque, vaja, jo no tenia espera, jo no estava be en lloch; y desprès de rodar d'una part á l'altra, de la Rambla, al passeig de Gracia; del Parch al Moll; del Moll, al café, mirant tantas dónas com passavan, sens trobarne cap que'm fes impresiò, varen tocar las cinch, y torní á casa mon cunyat.

III.
Lo carrer no semblava pas lo mateix; al mig net, regat y cobert de ginesta; las voras, plenas de banchs y cadiras ab un llarch y variat mostruari de noyas de tots colors, etats, posicions y fesomias. Morenetas de cabell negre, ròssas d'ull blau y galtas de rosa, tendras poncellas de quinz'anys, fadrinas passadas de moda, la travalladora de fabrica, l'aixalabrada modisteta, la fila de
pares milionaris; de grasonas, de magras, de serias, de rialleras, de senzillas y empolaynadas, es dir, tot quant puga desitjarse referent á est article. Y jo, com un beneyt, sens que, ab tot mon voler, n'hi hagués una que'm fes la mes xica impresiò. Vaja, lo meu cor era llavors tant pobre, que le hauria donat per un xavo.

La botiga del xocolater no cal dir si era plena. En arribant, lo senyor Rosich, aquell senyor petit y rodanxò que may deixa las ulleras, va saludarme ab una plantofada á l'esquena (l'animalot..!) Jo estava per tirarli'l cigarro á la cara; y no'u vaig fer perque se m'hauria trencat la boquilla, malaguanyada, qu'era molt bonica y'm costava un duro. Donya Rosa, una bona senyora de setanta anys que m'ha vist neixe y m'estima mòlt, coneixent mon disgust, va cridarme, y, al seurem á prop d'ella, sento duas mans que'm tapan la vista: era un jove que's diu Enrich y havia sigut vehi meu. Tant ell com en Florenci, lo nebot d'en Jordi, que fa d'argenter, feyan, com se sol dir, l'aleta á ma neboda. Ella, ja'ls dava conversa, y fins hi reya; pero semblaba agradarli mes las rahons d'un rich americá de trent'anys, que al sentir com ella'm deya oncle, va corre á aixecarse allargantme la má y fentme una respectuosa cortesia acompanyada de «Ah! vosté...? M'alegro de conexel. Que per mòlts anys. Disposi en tot y per tot.» Jo vaig respondre lo que s'acostuma donantli las gracias; mes prou ho veya que lo qu' ell volia era serme parent.

L'Enrich y en Florenci, 's migravan de gelosia, y aquest cridá l'atenciò de la noya vers alguna senyora que passava pel carrer á fi de que surtis, y no va parar fins á lograr que s'assentès, «perque —li deya— desprès vindrán altras senyoras, y no tindrias lloch.» Enrich que si? se posa al altre costat d'ella, y enrahona qu' enrahona l'un y le altre, que la pobre noya semblava una pilota quan va d'un lloch al altre.

A tot açó, l'americá, perdent la companyia, va agafarme pel seu compte, y'm parlá del nostre clima, y'ls avantatges, que té sobre'l de Cuba, de la fortuna que ell havia heretat, de lo trist que li era viure sens familia; y á n'açó jo li contestava ofegant un sospir: «Té rahò, no me'n parli, no me'n parli».

Feya estona que jo'm mirava una senyoreta assentada al peu del llindar, y en bona fé que'm cridava mes l'atenció que no pas l'americá esplicantme de las sevas hisendas y dels homes de color que hi tenia. Jo hauria volgut un pretext qualsevol per deixarlo y un altre per posarme al costat d'ella; pero no'n trobava cap. Ja una vegada un xicot jove y desvergonyit va tirar paperets y panís á ma neboda; y, referintse á qu' ella duya un vestit escotat y l'escotadura coberta ab un' altra roba de musselina; exclamá maliciosament:
—«Qui vol veure una cosa, que pagui un' agulla.»—

Y volia eixir á dirnhi quatre de frescas; pero no vaig gosar, tement fer lo ridícol.
Pero abiat s'aturá una colla de caps-verts, y un d'ells, que duya lentes y, 'l cabell crespat, exagerant lo to y'ls accionats, exclamá dirigintse á la noya:
—Oh! senvoreta, vosté 'm deixa sosprés, crega que vosté es de lo millor que corra, crega que no hi ha resque valga tant en tot lo curs de la professò. Jo no l'adulo, lo que li dich es la pura veritat, perque sos cabells d'or, sa cara de neu y rosa, sos ulls blaus com dos cels, sa boca petiteta; tot forma un conjunt encantador! Miri, ara vaig á fer una novela, y'l tipo de vosté será'l de ma protagonista...
—Calla animal, ja has dit prou bestiesas —va respóndre un company fentlo seguir pel bras.
—Noy, d'ensá que vols esser poeta —afegí un que anava al darrera— sembla que sias tocat del bolet.—

Ne voléu de riure tothom? Pero á la noya, de vergonya, se li havia encés la cara com una grana.
Llavors, l'americá, enfilantse pèl rengle de cadiras que hi havia darrera'ls banchs, tocá per l'espatlla á en Florenci, dientli:
—Vol ferme l'obsequi d'un xich de lloch?
—Prou —diguè sosprés y contrariat lo jove, apartantse y deixant seure al americá al costat de l'Angeleta.—

Jo, aprofitant la circunstancia avans dita, vaig assentarme al costat d'aquella noya del llindar, y'us dich que, si de lluny m'agradava, d'aprop encara mes. Era no massa prima, pero esbelta, un xich, si es no es, moreneta, son nas, bufò y llaugerament corvat, ulls bonichs de to melancónich, y servia de march á n'aquella testa una mantellina goya de seda blanca, posada divinament. ¡Y á mi m'agrada, m'encanta, 'm desespera tant una mantellina ben portada!
—No es veritat —comensí dientli— que sembla inpossible en un fill de bons pares, que ha rebut la seva educaciò, anar aixís fent lo boig pèls carrers?
—Y tal! —respongué ella— Pero, miri no es res estrany, perque... —

Y va contarme l'historia de un fill d'una gran familia, que havia fet tronar y ploure; es á dir, ell, no la familia.

Y engolfantnos en la conversa, vaig durla ab tanta habilitat, que abiat sapiguí que's deya Filomena, era filla d'un comerciant de cotò y tenia vint anys.

Al cap de mitja hora d'estar parlant, ja semblava que 'ns coneguessem de tota la vida; y, no sè com era, pero jo y ella, ella y jo, sens adonársen, nos anavam acostant acostant, en termes qu'entre nosaltres no haguera passat gran cosa mes del gruix d'un paper.

Llavors, observí en sa galta dreta un senyal un xich fondo, com si per temps hi hagués tingut un gra, y ¿que voléu ferhi? fins alló semblava que la feya mes hermosa. Jo ja estava enamorat.

En la conversa, d'una cosa passavam á parlar de l'altra: de las diversions á las modas, de las modas á las vanitats, dels vicis á las desgracias, de las virtuts...; en fí, de tot. Jo m'expressava ab una eloqüencia que'm tema admirat á mi mateix; pero mes m'admirava d'ella, que manifestava un sentiment y uns coneixements extraordinaris en sa etat y en sa condiciò de dóna. Vaja, no semblavam dos joves per casar, sino desenganyats del mòn.

Jo li deya:
—Filomena, vosté es mòlt bona, vosté tè un gran cor. L'home que tinga la sórt de péndrela per esposa, la familia que la puga tenir á vosté, seran lo mes ditxòs de la terra.
—No's burli de mi, per Déu, no sia burleta —ella responia.—
Y tot açò de baix en baix, quasi de xiu xiu, que ningú'ns sentía.
—Senyor Quimet— cridava'l noy xich del sastre, estirantme un faldó de la levita —,donguim caramel·los.
—No'n tich, fin; pero, vaja, tè —digui trayent un pecich de confits que guardava oblidats feya mes d'una any en un racò de butxaca.—

Y 'm disposava á seguir l'interessant col·loqui, quan lo soroll de las trampas feu que ma germana dignes á la mare de ma estimada, ab qui estava conversant, y á las demés senyoras:
—Fássan lo favor, corrin á assentarse, que ve la professó.—

Totas corregueren á pendre lloch com per assalt. Jo allargui la má á la Filomena per ajudarla, y pujá lleugera com una dayna; mes, quan la seva má tocá la meva, no sé pas que'm vingué, una corrent eléctrica semblava passejarse per mon cos. Llavors vegi l'aspecte animat del carrer ab la gent que s'empenyia, queixantse'ls uns y rient los altres: l'Angeleta conversava ab l'americá, en Florenci seya trist y abatut; pero l'Enrich, qu' es mes tranquil, ja galantejava á la filla del sastre del costat. Ja totas las senyoras estavan col·locadas, fóra la mare de la Filomena, que anava mes pesada que las altras; sa hermosa filla li doná la ma; mes, quan la pobre dona anava á saltar de las cadiras al banch, se li agafá la roba á un petge, y jo, avisantla y corrent á tráureli molt respectosament, vaig evitarli un fracás; y ellas totas duas manifestaren agrahirmho en gran manera.

Y que gent hi havia! la botiga era plena. no sè pas, tanta gent, si havia entrat pel sostre ò si jo embadalit en la conversa, no'ls hava vist entrar,
lo cert es que tots los homes havian d'estar á dins y, bona part, drets y sens veure la professò. Almenys jo no puch dar rahò sino dels gegants, las banderas y la custodia.

Mentres passá la professò, lo senyor Rosich cop de fregarse las mans y picarme l'esquena, dient:
—Alsa, amiguet! com s'aprofitava vosté!—
Y tant y tant va picar y amolarme ab aquestas paraulas, que li vaig dir:
—Bé, home, bé, no truqui perlçó.—

Quan la professò hagué passat, jo esperava un senzill refresch, com en lo temps de ma aficiò per las professons s'acostumava; mes sols vegi en lo menjador una safata ab copas y bolados, que devian serhi per fer goig, ja que ningú absolutament va tocarho per res.

Pero això ray! Lo que'm preocupava era'l ferme encontradís ab la Filomena, que tambè devia volerho, perque abiat nos varem trobar. Ma germana invitá á tots á pujar al primer pis hont hi ha una sala molt bent moblada y un piano. Ah! si, piano y tot! Encara que mos parents se guanyen la vida fent xocolata, tenen un piano que costa dos cents cincuanta duros.

Ma neboda, l'Angeleta, s'assentá, y va tocar un'americana senzilla que li valgué'ls aplausos de tots los que no hi entenian res. Totseguit va parlarse de ballar; llavors diguí jo á la Filomena:
—Si vosté fos tant amable que'm fes l'obsequi de ballar ab mi...
—Ab molt gust —respongué ella— com aquell á qui convidan d'alló que mes desitja.—

Lo senyor Rosich comensá á tocar un walz que'ns feu posar en mohiment; pero quin walz! Jo no recordi en ma vida un ballar com aquell: ella voltava lleugera com una ploma, jo ni crech que toquès en lloch; y ubriacat ab lo flayre de la seva alé, ja no'm creya esser un trist mortal que petja la mesquina terra, sino un subtil vapor ò un esperit que se'n puja al cel!

Finida la dansa, la Filomena prengué mon bras, y mentres l'acompanyava á seure, vaig atrevirme á dirli ab tota la fe de mon cor:
—Ay Filomena! qui poguès viure sempre al costat de vosté!—

Ella abaixá'l ulls, y no'm torná resposta, ni parlarem en tot aquell entremig; pero aquella quietut era mes eloqüent que tot lo que diguès la boca.

Mentres tant, vaig veure á l'Angeleta y al americá molt ficats en conversa, altre tant l'Enrich ab la sastressa y fins l'encongit y sentimental Florenci ab la noya de la senyora Rosó. Tothom s'arregla en aquest mòn!

Y d'un ball, vingué l'altre y encara d'altres; fins que, al darrer, trencant aquell llarch silenci digui á la meva amor:
—Filomena, ara que anem á separarnos, vaig á obrirli'l meu cor: jo l'estimo ab tota la mev'ánima. ¿Será tant gran la sort meva, que'm veja correspost?—

Ella feu la mitja rialla, y responguè:
—Vaja ¿que va de broma?
—En nom del Cel, no! li juro per lo mes sagrat.
—Donchs —va fer ella— dech dirli que, ja fa anys, tinch lo cor donat. Mon promés torna de son viatge als Estats Units; la setrnana entrant será aqui, y'ns casarèm.—

Que 'm va passar llavors? No'u sé. Agafo'l barret, y sens dir res á ningú, baixo l'escala furiós, pregant á Déu en ma follia que fes ploure llamps, puntas de çer y molas de moli al damunt meu. A ningú mes ha passat una burla semblant á la meva! Vaig, estar mólt temps malalt, y després no gosava á eixir de casa pensant que tothom havia de mirarme.

-----------

Al cap de tres mesos, ma neboda's casava ab aquell americá; y encara qu' ell es home de no dir sino mentidas, es ben rich, estima prou á la dóna y viuhen bé. L' Enrich y la sastressa, fa poch, també varen casarse. En Florenci y lá filla de la senyora Rosó ja hi van pél camí ¿No'u dich jo? tothom s' arregla. No mes jo, sols jo estich sol y sens esperansas de tindre companyia perque'm sembla ningú'm voldrá; aixis visch avorrit, desesperat com una noya lletja de trent'anys.

Ay! si algú de vostés me'n sap una, per poch que puga marxar, atrássimela, que li agrahiré mólt y Déu li pagará y Maria Santísima!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:

Escrit per en Careta

 ,  Fes el teu comentari

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)