Es á dir, jo era felis y no'u sabía.
O, més ben dit, podia esser felis; pero, com l'home no está may content, ma felicitat hauría sigut complerta si Dèu m'haguès concedit successió; al menys tal com jo veya las cosas en aquell temps.
En pochs mots expressaré l'estat en que llavors me trobava.
Fill d'uns menestralets humils, que sens renda ni grans cabal tenian la sort de viure bastant bè, treballant y ab economía, vaig passar los primers anys de ma jovenesa lliure de privacions y mals de cap. Me trobí home fet al comensar á guanyarme la vida, y llavors poguí, sens apartarme en res de las ordres de mos superiors, seguir alguns honestos divertiments.
Vintinou anys tenía ja quant, morts lo pare y la mare, vaig pendre l'estat del matrimoni.
¿Quí hi havía sota la capa del cel qu'estigués millor que jo? Ensopeguí una dòna que semblava feta expressa per' mí: honesta, ben criada, estalviadora, neta, prudenta, trassossa, enamorada de mí y (mal m'está'l dirho) ab un pam de cara bonica y adornada tota la seva persona de bellas proporcions. Tots dos disfrutavam de bona salut; jo ben colocat ab un sou de seixanta durets al mes....Vaja, no es pas que fossem richs; pero Dèu n'hi do de la manera com viviam y'ls dinerons qu'embossavam.
Varem passar aixís un any, y dos, y tres, y quatre, y encara mes sens veurens fruyt de benedicció, cosa que de veras m'amohinava, perque jo crech que fins vaig naixe ab la mania de la paternitat.
Ella, la dona, la meva senyora, tambe hauria volgut un fillet, perque sempre ha sigut afectada á las criaturas; pero no s'hi encaparrava com jo, que devegadas li deya:
–¡Esperansa, aixó es molt trist! Anem passant la joventut, y....res....res veyém. ¡Quina velles se'ns espera!
–Ah, fill, ¿qué vols que t' diga? Que hi farè jo pobreta de mí? –responía ella contrariada com si mas paraulas fossen un reny.
Y jo sempre ab ma fatlera de voler successiò.
De diners en metges y en potingas si'n llansarem!
Fins (pero, ¡ey! aixó no voldria que s'esbombès), fins á Núria, fins á Nuria anarem á ficar lo cap a l'olla.
Però, que? Ni per aixo, res hi valía. Tots aquells remeys no feren efecte fins al cap de deu anys ben complerts.
Al concebre las primeras esperansas de veure realisat mon desideratum, y sobre tot quan los senyals s'anaren fent visibles, jo'm tornava boig de satisfacció, jo no hi veya de cap ull. Però en mig de tot, sentia una inquietut per l'éxit, per l'éxit definitiu "de la cosa", donchs sempre temia que'l petitò no arribás á bè. Jo no dormia tranquil, jo no vivia pensant que un disgust, un espant, una desgana, una cayguda, un refredat, la cosa mes minsa podia tirar per terra mas fatleras, qu'eran ja esperansas en flor. ¡Y quina manera de pendre precaucions jo tenia! ¡Y quin interés en evitar tota sórt de contrarietats y quina amabilitat la meva! Yo puch dir ben bè que sempre he estimat á ma esposa; pero llavors, ¡oh, llavors vaig abocar per ella tots los tresors de la meva ánima!
Pero que llarch es lo temps quan un hom espera frisos! Á mi aquells nou mesos me fòren nou mil eternintats.
Vinguè la fi del meu penar. Quina alegria! Tinguerem un noy, un noy ros, bonich, semblava un angel...! No spe lo que'm va succehir: m'agafá un cobriment de cor, y, amagantme darrera l'arcoba, vaig plorar, sí, vaig plorar d'alegria.
Calmada la meva commociò, vaig trovarme satisfet, puig mare y fill estavan bè, del tot bè.
Jo, ab la meva inexperiencia, pensava que ja tot estava lest y no hi havia res mes á teme; pero ¡quánt m'enganyava!
Á las vint y quatre horas comensaren nous travalls: la meva dóna no podia criar y era precís cercar dida á tota costa.
Las parentas y conegudas de casa, es á dir, tantas donas com me vingueren al davant, foren comissionadas á tal obgecte, me no's trobava una dida per remey, era mal temps... Pero aquell angel de Dèu tenia necessitat, plorava desesperadament y son plor me feria l'ánima. Sórt d'una bona vehina que va apiadarse de lanostra situaciò, y per uns quants dias repartí entre son fill y'l meu l'aliment de sos pits.
Per ultim nos vinguè dida.
Era aquesta una dóna de montanya del meu temps si fa no fa, grossa, vermella y alta com un pi. Contents li entregarem lo noy, perque, vaja, nos pensavam que alló era lo que'ns convenia; pero quan, cinch setmanas desprès, anavam á veure al nostre fill, nos trobarem ben contrariats; lo pobret estava ab la pell y l'os, perque la seva dida no tenia res de tal, era mes aixuta que una pedra.
Cerca d'açí, cerca d'allá per trobar una dida bona; y, quan la trobarem prop de casa, dins de la ciutat mateixa, allí duguerem al pobre acanyat que ab pochs dias va referse d'una manera visible; pero, quan menys ho pensava, vaig saber que la dida y son marit vivian com dos dimonis del infern, á causa del geni verinòs d'ella y de lo que bevia ell molt sovint, en termes de que la major part dels dias arribavan dins á pegars. Oh! jo no podia, no devia comportar que mon fill estiguès exposat á sufrirne las conseqüencias.
Com aquell qui no ha fer res, varem tornar á las mateixas diligencias. Trobarem una viuda que desitjava criar, de la que reberem bons informes; pero quan ja creyam tenir la criatura bè, llavors sapiguerem que la dida era dóna d'historia y d'una historia molt llarga.
–Ay Esperansa! –vaig dir jo– aixó ha d'acabarse. Jo no puch consentir que aquest ángel de Dèu vaja d'Herodes á Pilat y de mal en pitjor. Hem d'acabarho, coste lo que coste.
Y en efecte, desprès de pagar lo viatje á l'una y á totas una mesada sens profit, menjars d'aquí y bsequis d'allá, prenguí la dida á casa pera no viure intranquil.
Era aquesta una jove del Ampurdá casada ab un comparet. Los dos havian convingut qu'ella baixès a criar ab l'objecte de fer economias de mes d'una manera.
Les condicions exigidas foren: menjar y beure, tota la roba que li fos menester y vuyt duros de mesada. Ja's veu, açó era arrencarme un caixal, un gran sacrifici pel guany que jo tenia; pero *que no havia de fer jo pel meu fillet veyent a demès que la dida s'oferia á servirnos en tot lo que li fos possible y qu'en quant al menjar feya plat de tot lo que se li presentava y no exigia requisits?
Aixís fou en los primers dias, en termes que jo creya que Dèu m'havia inspirat al pendre semblant resoluciò; pero desprès, de mica en mica, aquella dóna aná trayent las unglas d'una manera que's feu insoportable. Comensá llevantse tart: paciencia, que aixó es lo de menys; va demanar que se li portás de la plassa alguna llepoleria; se li comprá á gust perque d'alló al cap y a la fi'l menut ne tocaria resultats; no volguè fer res; no'n fassas, no n'hi ha pas necessitat; volguè manar á la minyona; aquesta, en rahò de las circunstancias, prenguè paciecia; y en fi, acabá per manarnos á tots, fer anar tot lo de casa com ella volia, es á dir á governar despóticament.
Pero ¿qué haviam de fer nosaltres? Lo noy estava rodò y vermell com una poma, que dava gust de veure, y alló er'l tot. Paciencia, paciencia y fora!
Lo marit vinguè dos cops á recollir las utilitats del negoci, y'ls dias que'l tinguerem foren per nosaltres un martiri. L'agasajarem com á un personatge, á fi d'acontentar á sa muller; mes per altre cantò, rumiant com podríam allunyarlo sens ofendrel, perque alló era un matament ¡haver d'estar sempre alerta á fi que'ls dos no's comuniquessen tant que n'eixís perjudicat lo nostre fill!
Aixó mateix nos reporta quinse dias de veure á n'ella ab la mala cara y de que aumentés considerablement la malavolensa que tenia á la minyona que, per sa part, apurada la paciencia, per mes que'ns estimava, com nosaltres l'estimavan á n'ella, després de sis anys de bons serveys, marxa descontenta y ressentida.
¿Y quin remey hi havia mes que lo de sempre, la paciencia, la santa paciencia?
Llogarem altra minyona, y un altra y un altra, y encare mes; total: vuyt minyonas en mig any.
A tot aixó cal afegirhi que la cosa de dia en dia anava pujant de to, ab tal qu'aquella dona per si sola convertí la casa en un infern, lo que no era obstacle per qu'ella mateixa insinuès que deviam ferli alguna demostraciò, ja quant eixia una dent al menut, ja quan lo calsárem, etcétera, etcétera. Y nosaltres, ho feyam !y tal si ho feyam! Prou nos hauriam guardat de desobehirla.
Un dia entrá resolta en mon estudi.
–Senyor –diguè–, acabo de rebre esta carta del meu home, que'm diu que ha de comprar un parell de bous per' llaurar las terras. PEro li manca una dobla de quatre, es á dir, va mantllevarla per pochs dias comptat que vosté'ns la deixará; y ara jo tinch d'enviarli per una dóna que avuy mateix hi puja. ¿Qué diu?–
Yo vaig quedar de pedra.
–Que sí, que ja'u sento –vaig respondre sofocant la meva ira. –
Y vaig deixarli'ls sentze duros en pessa...
¡Ay Senyor! una unsa de perruca que guardava feya anys y que no ha tornat ay mes en aquella ni en altra forma!
Va entrarli un nebot a la quinta, y, com lo seu pare tenia seixanta anys, era exempt. Sens demanarme llicenia, lo feu venir a casa á menjar y á dormir, y jo haguí d'acompanyarlo á tot arre, perdent feyna y fins gratantme un xich la butxaca.
Y tot sovint me venia ab cosas del tenor següent: "Senyor, vosté que tè tanta coneixensa, fassa'l favor de veure si troba una casa pèl meu cosí que voldria deixar l'ofici de pagés. –Senyor, vosté qu'es amich de personas de Justicia, mire si pot fer alguna cosa per un vehí d'allá dalt qu'es pres, no's pense, no per cap cosa dolenta. Ximplesas de jovent: s'embolica ab un altre y va donarli tres gavinetdas...
Y sempre encarrechs y demandas per l'istil.
"Oy! oy! oy! diguí jo entre mí. –Á quin punt arribariam?" Y vaig resoldrem á concedirli tot y no fer res de lo que' m demanava.
Aixó si, d'anants y vinents sempre'n tenia, y no hi havia mes recurs que péndrels. Al mateix temps ella se'ns torná ennamoradisa de mala manera, cada punt estava dient:
"Senyora, aquest vestit vosté no'l du; podria dármel. –Aquella capa vella del senyor, si jo la tinguès, l'aprofitaria bé; lo sastre d'allá dalt me'n trauria un vestit pel noy gran. –Aquell mocador de pita es llástima que's perdi.
Quasi may demanava en va, quasi sempre'ns persuadia. De levitas, armillas, pantalons, de roba blanca y de color, meva y de la senyora, si se'n va dur!
La voracitat d'aquell monstre may se vegè satisfeta, ans al contrari, quant mes obtenía, mes desitjava.
Miréu fins á quin punt arribá.
Desprès d'haver mogut un escándol per si en alguna cosa la cuynera havia fet ó no la seva voluntat, haguerem de repéndre, y ho ferem ab termes mòlt suaus, tant exageradas pretensions, lo que li feu posar mala cara per mòlts dias y l'excitá a llansar irónicament protestas, acusacions y fins alguna amenassa, pero tot ab paraulas cobertas; mes, contra lo de costum en semblants cassos, observí que de sopte va amoixarse tant y tant que jono vaig saber á que atribuirho.
Als pochs dias poguí donarmen compte.
Un vespre, la meva senyora va eixir no'm recorda pera que. En aquell entremig, arribava jo y, esperant qu'ella tornès, vaig assentarme á taula: al altre extrem va assentarshi ella, y jo comensí a fer festas al noy. La dida tot era dirigirme la vista d'una manera particular y desviarla de tant en tant en vers la taula. Jo no creya quan ella'm diguè de baix en baix y d'una manera mòlt significativa:
–Qu'es bonich aquest anell que du! Me tè'l cor robat.
–Prou –vaig respondre jo, sols per respondre alguna cosa.
–Un anell aixís m'agradaria –afegí ella.
–Á mi m'agradaria tenirne una dotzena –vaig fer jo, comensant á veure'l jayent de la cosa.
–Pero, si vosté volgués –continuá–, si vosté volgués...
–Prou, prou –si, ara– vaig interrompre alsantme de la cadira y anantment al estudi.–
No hauria tingut ella la culpa de que jo m'haguès desfet per ella de sembant joya.
Era un brillant de vuytanta duros, present del meu principal en época en que feu grans negocis y jo vaig travallar extraordinariament.
Ab tot y lo que coneixia jo aquella dóna no'm podia creure may que arribás lo seu atreviment fins á tal punt: després d'aixó ho hauria cregut tot d'ella.
Pero encara havia de vindre lo millor, encara no m'havia ensenyat prou les dents.
Passats dos ó tres dias, estant sols, l'Esperansa, ab gran misteri'm preguntá qu'era lo que havia passat entre jo y la dida, perque, segons ella deya, jo li havia manifestat pretensions no gayre cristianas. ¡Sort, gran sort de que la dóna'm coneix bè a fons y no va creure ni una paraula!
Alló si que'm posá fora de text.
A mí? á mí? justament á mí ferme semblant injuria? Justament á un home com jo que ha sigut sempre model d'honestetat! Si al moment aquella fera m'arriba á venir al davant prou la faig malbé.
Pero las bonas paraulas de ma muller m'apaybagaren.
–Home, que farás? ¿Vols pérdret per una dóna aixis? No t'incomodes, ja saps que jo't tinch prou confiansa. No li digas res, fesho, fesme aquest favor, perq'ella armaria un escándol y ningú hi perdria mes que nosaltres.
–Bé, vaig contestar resolt.–Callarè, no dirè res; pero surti com vulla, aquesta dóna marxará d'aquí avuy mateix. Lo noy ja menjoteja, y ara ve'l bon temps... No, no, ja'u he dit, surti com surti, la dida fóra de casa avuy mateix.–
Y no hi haguè remey; la minyona se'n dugué la criatura d'amagat, se notificá la resolució á la dida pagantli un mesada de plus, y, per mes qu'ella protesta y va amenassarnos ab ferho questió de justicia, haguè d'anarsen al moment.
Des de llavors, a casa hi haguè una quietut y una pau que de bell principi fins nos semblava unsomni. Lo noy, gracias á Dèu, no's recorda de la dida y aná creixent qu'era un gust.
Tambè creyam nosaltres qu'ella'ns hauria oblidat per sempre mes; pero, per desgracia y á pesar de tot lo succehit, no fou aixís; trobantme jo á viatge, en poch temps vingueren á casa una tia, dos cunyats y'l germá d'una cunyada d'aquella furia infernal.
Á mon retorn, y sabent que l'Esperansa havia tingut la debilitat d'acullirlos, vaig manar sériament que may mes se concedis ni entrada tant sols á qui vinguès per aquella via. Jo tinguí lloch de donar l'exemple, perque trobantme á casa, un dia trucaren y al obrir jo la reixeta y preguntar "qui hi há?" va dir lo qu'era fora:
–Servidor de vostè. Sò un conegut del sogre de la Coloma, d'aquella dida que vostès havian tingut.
–Donchs avall! –responguí jo. –Hereu, aquí no es casa de despesas. Si voleu aculliment, al hostal. No s'obra la porta.–
Açó va esser com posar oli en un llum. ¡Gracias á Dèu! gracias á Dèu que'ns deslliurá de semblant plaga! May mes, may mes á casa s'ha sentit olor d'aquella mala fembra ni de cosa que s'hi semblès.
Mes, pensant encara en aquells temps d'odiosa recordansa, sempre que m'encomano á Dèu, finesch ma pregaria aixís:
"Senyor Dèu meu, pláciaus donarnos salut y feyna, guardeunos de malfactors, del poder de dimoni y de caure en las grapas maleytas de cap dida.!"
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- Dibuixos a la ploma, recull de narracions publicat el 1885
- La Ilustració Catalana, publicat el 15 d'agost de 1891
- Polybiblion, crítica a Dibuixos a la ploma publicat el gener de 1886
- Premi en el Certamen de la Asociación Literaria de Gerona de 1884 per a Dibuixos a la ploma
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada