Lo cotxér dels morts

I

Una nit que li havia tocat fer d'establer, l'Erasme del cotxe dels morts s'estava llegint La Campana, única lectura en qu' esmersava temps y caudals, puig tots los dissaptes la solia comprar y 'n passava'ls ulls quan, desde l'alt seti hont exercia las sevas funcions esperava que sos companys encenguessen los fanalets y baixessen lo cos que s'havia de dur al cementiri. Com deya, aquella nit, despres de llegirla de cap á cap y haverhi rigut com acostumava, li entrá una passió dolça de són que se li traduhí per una continuada badallera. Com éram pel mes d'Abril y feya un temps variable, encara's sentia un xich de frescor, per lo que'l nostr' home agafá una manta dels cavalls, y, embolicantshi com millor pogué. va ajeures damunt d' un tou de palla, y no trigá pas dos segons á dormir com un benaventurat.

Diu que tingué un somni molt alegre: va somniar la caricatura d'un ministre y un pas divertit entre un escolá y la majordona, reminiscencias tot de la lectura que acabava de fer.  Molt degué riure, perque algú qu' en aquell' hora passá pel carrer de Valldonzella, digué que el depósit dels cotxes surtian unas grans riallas. Pero en lo mon dels que dormen, com en lo dels que vetllan, lo riure dura poch, y 'l pobre Erasme acabá'l somni. Mes no fou aixó lo pitjor, sino que li entrá un gros fadich; la sanch se n'hi anava tota al cap, lo respir se li apagava com si una má se li arrapés al cor, se li enrabanavan camas y brassos, y la vida li fugia per instants. Ple d'angunia y ab la por qu'es de suposar, volgué fer un esfors desesperat per alsarse... Era inútil! Los membres ja no obehian á la voluntat y los batechs del cor anavan disminuhint per graus com la péndola d'un rellotge que's para... Després... ¡Ay! Després vingué l'insensibilitat, la mort.

II

Haver deixat d'existir, ó viure sens dársen compte, casi bè deu ser igual. Heus aquí lo que succehia al pobre Erasme: era viu y no vivia, perque, fins al endemá quan va cridarlo en Pere boig, ell mateix no sabia que fos ó que no fos.

—Vaja, Erasme —cridava l'arruixat mosso.— ¿Voleu llevarvos com cent mil dimonis? Mal llamp vos abruse! Aixís fésseu la dormida del guix!—

Aixó l'Erasme ho sentia perfectament: pero ¡ay! Res de poderse moure; sos ulls no's volgueren obrir, la boca y la llenga se negaren á tota acció, com si l'ánima que ell tenia fos ficada dins d'una roca inmensa que per un trist forat sols li permetés oir los brugits del mon exterior. Despres d'aixó, estigué cosa d'un'hora que no sentí res mes, sols una vegada li semblá que'l tocavan... Oh! Quin desconsol era'l seu! No poder respondre! Veures impossibilitat fins de donar á entendre que necessitava ausili...! Y després trobarse en una nit de tenebras que no aclareix ni'l sol, en una soletat y en una inercia desesperadoras sobre tota ponderació!

En tal estat, impossible de descriure faelment li semblá oure trepig de diferentas personas que anavan depressa vers hont ell era. Després regná una quietut que va llevarli tota esperansa del socors que's prometia de tal vinguda; mes prengué un tant de coratge al sentir que unas mans passavan per son rostre, li agafavan las sevas, li alsavan lo cap y'l cos y li apretavan lo pit y la boca del ventrell. ¡Si'n feu llavors d'esforsos lo malaventurat Erasme per' poderse retornar!

¡Esforsos inútils! De res li valgueren, ja las mans, per ell amigas, que palavan son cos, de sopte l'abandonaren, y la veu del metge del hospici, qu'ell coneixia prou, exclamá resoludament:

—No hi ha remey, es mort.—

Ni'l condemnat á pena capital quan li notifican la sentencia rep un trastorn com lo que va rebre l'infortunat Erasme: hauria volgut arrancarse'ls cabells, rosegarse'ls punys; mes fins aixó y tot li era impossible. Per ferli mes gran la pena, entrá sa esposa exhalant uns crits capassos de conmoure l'ánima mes dura.

—'Ay pobreta de mí! —exclamava plorant ab totas las sevas forsas.—!Com ho farè, Reyna Santíssima!... Y no haverlo vist morir!... Y no haverme mort jo al darrera d'ell!... Pobras criaturetas! Fills meus del meu cor! Com ho fareu sens tenir pare...! ¿Quí 'us mantindrá?... Desssgraciada de mí!—

Tot aixó 'u sentia clarament lo cotxer y cada paraula de la seva dona era un punyal que li atravessava'l cor; mes quan ella li dugué á la memoria sos fillets tan xamosos, tant ignocents y la perspectiva de la miseria que'ls esperava á tots, pensá entregar l'ánima de veras. Las llágrimas li pujaren als ulls; mes, com si'ls llagrimers fossen de pedra, no'n pogué eixir ni una, allí varen estancar.

En mig de l'angúnia crudel que'l rosegava, sentí com algú volia aconsolar á la pobra dona y la treya d'allí pera no fer mes llarga la dolorosa escena. Després degué marxar tothom, fora en Camándolas y'l Pere, perque sentí com aquest deya ab tó burlesch:

—Ara aquesta dona ja ha fet la comedia, y tal vegada aviat, potser demá mateix, la veurém ab un altr' home.
—No 't dich jo que no —respongué en Camándolas; pero no tant abiat. Prou en te un bon sentiment de la mort del seu home.
—A tú t'ho sembla; las coneguesses tant com jo á las donas. Mira, no mes per lo que dius, vull contarte lo que'm va succehir en una casa hont anárem á cercar l'amo que s'havia mort.
—No't canses, perque ja m'ho has contat cent cops, y l'Erasme (Deu lo perdó) m'havia assegurat qu'era mentida.
—Ell t'ho havia dit? —preguntá'l Pere mortificat en son amor propi. —Donchs, mira si es cert, es tant cert com jo ara li pego una bofetada.—

Y al dir aixó, quell home vil posá la má ple d'ira en la galta del cos inanimat.

Lo dolor de la impotensa qu' embargava totas las facultats del Erasme, llavors se convertí en despit venjatiu; hauria donat tot lo del mon sols per fer un escarment ab aquell misserable desanimat.

—Y bé que fas ara?— preguntá en Camándolas. —No te'n donas vergonya? Per qué no li feyas quan era viu?
—Home, dígasli que s'hi torne. Perque'm desmentia donchs?
—No insultes als morts, que tu també t'has de morir.
—Ja 'u sé. Quan me descuyde de respirar, que'm fassan lo que vullan, tatn se me'n dona, Apa! Tórnathi, valent —afegia, dirigintse al Erasme.—

Ay! si ell s'hagués pogut alsar!

—Mira— digué'l mateix Pere á son company —¿saps que podriam fer? Mentres estém sols, tráureli'l rellotge, que'l té al infern de la levita.
—No— respongué l'altre com per cumpliment.
—Vaja, Camándolas, no fassas lo santiró; ja 'u sé qu'en materias d'interés no tens escrúpol.
—Bé, bé, tu mateix, com vullas. Sempre serás lo Pere boig.
—Sí, dígasme boig —feu aquest trayent lo rellotje de la levita qu'era penjada en un clau —Ara havem de jugar per quí será, ja veus que no es cas de ferne dos trossos. A la morra ¿eh?
—Vaja, donchs. ¡Sis!
—¡Cuatre! Quatre sòn; es meu.
—Mala desgracia tingas!— exclamá en Camándolas, contrariat.
—Bé, bé, canta, canta, que brams d'ase no pujan al Cel. Ey! Erasme, tinch lo teu rellotge. Míratel! ¿No't reyas tant dels morts? Ara'ls vius nos riem de tú... Bè, sí, espliquemli bè, perque 'u senti.

Lo company hipócrita, feya escarafalls d'aquestas y altras burlas que'l crudel d'en Pere boig dirigia al cos inanimat del Erasme; y en aquest l'ira de la dignitat ofesa se torná remordiment: ell era bo, caritatiu, incapás de fer mal á ningú, mes la poca educació que havia rebut, lo costum de veure morts y'l desig de ser graciós, l'havian portat á fer gala de bromejar á costa dels que deixavan de viure, fundantse en que tothom s'ha de morir, y afegint escépticament que “un cop mort, ni vinya ni hort.” Pero com se'n penedia d'haverse rigut may d'un pas tant trist y que sols deu insperar respecte per la memoria del que se'n va y per consideració al sentiment d'aquells á quí deixa!

Llavors li venian á la imaginació totas las cosas que havia dit en menyspreu ó en escarni del difunts, las suposicions cómicas infundadas que havia fet d'ells y'ls noms que'ls treya; trobava que pitjor se li feya á n'ell, y apesar de son desconsol, creya tenirho ben merescut; mes quan s'hi barrejava'l recort de sa muller y l'imatge dels fills, lo cor se li partia; y ab una fe que de molts anys no havia sentit, dirigia al Cel fervorosas deprecacions.

—Senyor Deu meu! Dolcíssim Jesús! Vos que patireu tant per mí, acceptéu mos sufriments en satisfacció de mas culpas! Mes deslliureme d'aquest crudel pas, no per mí, que no 'u meresch, sino per aquells pobrets ángels que deixo desamparats..! Senyor! Misericordia! Vos ho demano per los dolors de vostra Santíssima Mare!

La fé en l'oració á voltas l'aconortava un xich, entre aixó y estonas d'insensibilitat complerta, tingué algun descans; mes ell va darse compte de quan lo vestiren, conegué quan lo ficavan dins del bagul y sentí lo traqueteig del cotxe que se'l en duya á la posada dels morts.

En tant dolorosa situació invocava lo suprem consol de la fé, mes contra sa voluntat ja l'abandonava l'esperansa, quan al ser al portal nou sentí la veu d'en Llorensó, aquell geperut tant eixerit, que li cridava alegrement:

—Hola! Company, Deu te dó molts anys d'avantatge. Tu'm volias dur en la teva carrossa, y sembla que m'has passat al davant. T'he ben trompat!

Aixó va ser un altre clau per ell, puig li recordá las conversas lleugeras que havia tingut ab aquell home y, al mateix temps, lo prop que ja's trobava del cementiri. Invocá novament l'ajuda celestial, y ab mes forsa encara quan sentí que'l baixavan del cotxe y'l portavan en bayart; mes quan pel soroll comprengué que ja obrian lo ninxo, apesar de la esglayadora perspectiva de viure aparedat, procurá no deixar lo sentiment que l'ajudava y pregá ab mes dalé que may pera que Deu obrás un miracle ab ell. Prová de moures, y'l cor l'enganyá, no va poder.

—¿Volen véure'l ans de ficarlo á dins?— preguntá l'enterrador.
—Sí— va respondre una veu en la que va coneixe á son cunyat, —vejam.

Obriren, y un del Hospici feu als demés concorrents:

—Mirin que ha quedat bé! Lo mateix, mateix que si dormís.
—A veure —salta un altre. —En efecte, encara que jo no l'havia conegut may, m'apar que no pot haver fet gran trasmudansa... Mes... feu lo favor, no tapeu encara. Senyor... ó'ls ulls me fan pampallugas, ó veig moures aquest cos.—

Un doll d'inmensa alegría ruixá'l cor del Erasme al sentir tals paraulas, y doná gracias al cel ab tota la gratitut de la sev'anima. Alló fins lo degué reanimar, perque tots los circunstants cridavan:

—Ah si que's mou, sí! Erasme! No tingas por!—

Llavors ell pogué obrir la boca y deixá escapar com un gemech.

—Un metge, un metge's necessita —digué'l fosser.—

Lo desconegut que havía fet lo benhaurat descobriment hi va corre. Lo Poble Nou toca al mateix cementiri, y en lo carrer que hi fa ala trobá al facultatiu.

Mentres tant lo Senyor Rector y'ls dependents de la secretaría, haventne hagut esment, ho deixaren tot per veure al ressucitat, qui per concell del reverent fou aconduhit pel promte en aquell a dependencia. Allí, part ab la reacció natural y bon xich ab los ausilis de la medecina se refeu bastant, com que fins enrahoná poch ó molt y va dar las gracias á tots los presents, desprès d'haverlas dadas al Tot—poderós; y mentres ab totas las precaucions era trasportat en un cotxe gran, un escribent feya creu en una llibreta y'l Rector posava una llarga nota en lo llibre de entradas.

III
L'Erasme, com se compren y va dir lo metge, havía tingut un atach de catalepsia. ¿Quan será que la ciencia podrá determinar ab exactitut los senyals de la mort? ¿quan veurem á las corporacions que poden y deuhen ferho, establir una inspecció facultativa que avans de sepultar un cadavre se cerciore ben bé de que no es un viu? ¡Quants infelissos haurán mort d'asfixia sota terra ó deuhen haver finit en contorsions desesperadas entre quatre posts dins d'una sepultura! Déu vulla que no'ns hi trobem y que may mes s'hi trobe ningú en situació tant espantosa!

Si'u es ó no prou sap dirho l'Erasme, qu'encara viu y després de sa llarga malaltía estigué molt temps que no's podia traure de la imaginació la recordansa de las agonías que passá y'l temor de que li succehís altra vegada lo mateix. Per evitarho, ha pres un sens fí de precaucions que tothom hauria d'adoptar per sí mateix y pels seus. L'alegría de sa muller fou tant gran que va causarli una malaltia, de la que fácilment curá. Quant tots dos estigueren bons, ell tornar á son ofici; y un dia qu'estavan sols ell, en Camándolas y en Pere boig, va confondre sa perversitat ab paraulas molt, duras, y després recobrá'l rellotge; més hagué de rescatarlo de una tabernera que'l tenia catiu per duas pessetas.

—Si volgués tirarvos á presidi —los deya després —podria ferho, y ho teniu ben merescut; pero no; qui com jo ha vist los llindras de l'altra vida, y per la misericordia de Deu ha escapat de la mort, no pot menys de perdonar. Almenys siau homes de be, y, creyeume, no's burléu may dels morts, perqu'es cosa digna sols de canallas y miserables, y, cregueume ó no'm creyeu, lo Cel á mi me n'ha castigat.—

No sé l'efecte que produhí'l sermó en aquells dos minyons, en quant al Erasme, puch dir que, si avans era un home de tracte agradós, ara fins se fa estimar per sa bondat y son judici madur. Cada vegada que li pujan un difunt al cotxe, se trau lo barret y's veu que entre dents resa.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Observacions:
En la versió del conte aparegut el 1896 dins del setmanari humorístic La barretina  podem trobar un petit canvi respecte a les versions precedents. Erasme, el protagonista, al començament de la historia original ens el trobem llegint el setmanari La Campana, en canvi, a la versió del 1896, aquesta publicació canvia el nom i passa a anomenar-se La bullanga.

Escrit per en Careta

 ,  Fes el teu comentari

0 comentaris:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Comentaris del missatge (Atom)