(MEMORIAS DE LA GUERRA DE 1859 Á 1860)
I. La marxa.
En ma vida he vist entussiasme tant pur y tant gran com lo de llavors. Parlo de quan los kábilas del Riff, no satisfets ab inquietar contínuament á la tropa qu'Espanya tenia en los dominis d'África, un dia cometeren l'imprudencia d'insultar lo pabellò vehí enderrocant
fitas hont hi havia l'escut espanyol. Tramesa la nova pèl cónsol al Govern de Madrit, lo Congrés, lo Senat, l'exércit, la noblesa, la
gent de tots partis, pobres, richs, vells y joves, tots á l'una, cregeren que tal afront no devia restar sens cástich. Aquell foch d'amor patri,
corrent com un llamp, va propagarse des del Estret de Gibraltar al mar Cantábrich y des dels Pirineus á la frontera de Portugal. Res d'estrany era: l'escut del lleó y la torra tambè duya en sos quartons las barras, la magrana y las cadenas; y ningú que per honrat se tinga veu ab indiferencia insultat lo nom payral. Aixís fou com dant treva á vells ressentiments, rassas diferentas, ja que's trobavan fosas en una sola nacionalitat, donaren com un sol home'l crit de guerra contra'ls barbres del Marroch.
Y prompte la guerra's declará é hi foren enviadas tropas en bon nombre que, deixant á son pas sanch y extermini, escarmentaren als atrevits fills del profeta. En esta campanya memorable va distingirse tant lo general catalá Prim, que fins los homes d'ideas políticas mès avansadas, aquells que des de l'any 43 l'aborrian, oblidantse de tot, parlavan ab lo major entussiasme del militar valent, del héroe que tant amunt posava la gloria de Catalunya.
Ja de bell principi , acudí l'idea de fer un batalló de catalans, ja per' lograrho travallavan particulars y corporacions, quan á 24 de desembre vingué autorisació de Madrit, y en Victoriá Sugranyes, que tant havia instat per'la creació de dit cos, foune elegit comandant.
Jo era un noy, pero me'n recordo com si fos ara. La caritat despertada pèl patriotisme era gran; mes, quan se vegè á tans fills de Catalunya allistats per' eixir á campanya, quan tothom los mirá uniformats ab la vestidura clássica de nostra terra, la caritat pública feu miracles: de totas parts eixian roba y llits pèls hospitals, camisas, draps, venas, desfilas, begudas esperítosas; es á dir, tot quant poguès ser útil als que ja eran a la guerra y als quins hi anavan, deixant mòlts á sos pares, alguns á sa estimada, altres una carrera brillant y tots ells las comoditats domésticas, per' exposar la vida.
Llavors en lo nostre vehinat hi havia un jove fill d'un pobre jornaler, qu' era'l torment de sos pares: des de xich, ja pujava desobedient é inconstant en lo que toca al travall, de manera que havia tingut mólts amos y altres tants oficis. Açó feya que hagués de travallar de lo que trobava y que son guany fos ben xich, y, com ademès era mólt viciós, en lloch d'ajudar, com devia, als sèus majors, los era, per mòlts estils, una cárrega penosa. Donchs bè, aquell any havia entrat en quinta, y apesar de tot, los pobrets vells, fent un gran sacrifici, se desprengueren del fruyt de mòlts anys de travall y economía, y, associantse ab altres concorrents al sorteig, deslliuraren al fill dolent y malagrahit que'ls ho pagá ab un nou disgust.
Feya setmanas que'l Maure no havia dut una malla á casa sèva, perque sempre estava á punt de malgastar, y son pare li digué resolt que si al dissapte vinent no portava diners, no s'atrevís á entrarhi. Quan vinguè est dia y hagué cobrat, no feu més que anar á una casa de joch, y allí, de ral en ral y de pesseta en pesseta, va deixarho tot. En tal situaciò y no tenint qui li fiás un xavo, prengué una resoluciò per'ell desesperada, se feu voluntari.
No torná á casa sèva, pero desseguida lo vehinat ho sabè tot. La pobre mare , corria desolada cercant á son fill, pero aquest, fos per mal cor, ó perque, guardant encara un xich de bons sentiments, temès la presencia d'ella, feu tot lo imaginable pera que no'l trobés, y va lograrho: fins quan marxaren, la dóna hi correguè, y, com si'l mateix afany l'enlluernás, no'l pogué distingir entre las filas.
Jo vaig anar á véurels com s'embarcavan, y de gent y de bullici ningú's pot afigurar lo que hi havia. Al tornarne, m'escayguí á trobar á dos vehins que tambè'n venian: anavan poch á poch y conversant.
—Feyan tropa, —deya l'un mig conmogut encara.— Lo Maure es dels que anavan mès resolts. No, ja u dich que no li está malament la vestidura, perque, deixant apart lo demès, tè bona fesomía y es ben plantat.
—Sí, pero—responia altre—, si Dèu no hi mira, acabará malament. Fòra una gran sort per'ell y pèls sèus pares que una bala l'estenguès.—
Y, com si aquest desig fos una profecía, poch temps trigá á vindre la nova de que Tetuan era nostra, y, quan foren passadas las grans festas que aquí's celebraren per' tal motiu, un voluntari escrivia á son germá que'l Maure en la primera acciò havia caygut ferit de mort casi al mateix temps que son infortunat comandat lo valent Sugranyes. Fóra de sos pares, no va dolre á ningú; los mès, arronsant las espatllas, deyan: "Dèu l'haja perdonat".
II. Novas de pau.
Si gran era l'entussiasme qu'excitavan las victorias del exércit, inmensa y general fou l'alegría al saber que s'havian firmat las paus
ab lo marroquí. Com á conseqüencia natural d'est fet, devian tornar á Barcelona 'ls nostres voluntaris , y la ciutat en pes, desprès d'obrir públicas suscripcions pèls ferits, los inutilisats y las familias dels que havian mort, posá gran esment y diligencia en guarnir plassas, carrers y edificis y en organisar funcions ab que obsequiar als valents com ells se mere reixian.
Dias avans, las millors coblas de musichs ja eran llogadas, escassejavan los materials y obgectes d'ornamentació, á duas horas lluny de la ciutat se despoblavan boschs pera utilisar lo ramatge, á tot arreu hont creixia'l llorer se pagava á bon preu, y, per mès que'l cel aquells dias va regalarnos ab unas galants plujas de primavera, ningú perçó deixá de travallar al ras ab lo major afany.
Los fróntis de casa la Ciutat, l'Audiencia, l'Aduana, la Llotja, la Capitansa general y altres edificis públichs, foren adornats ab esplendor: l'Universitat alsá un arch grandiòs á l'entrada del carrer del Carme: la plassa del Duch de Medinaceli, era convertida en fortalesa aspitllerada y ab troneras: lo carrer Nou, se veya tot ple de cobricels ab salamons de crestall, mentres lo de Gignás, ab tot y ser, per estret, un carrer de mala mort, d'un cap al altre, l'adornavan escuts vistosos. No 'us dirè mes: fins los carrerons que no trauhen en lloch, se guarnian. ¿Havia de ser menys lo méu carrer?
No, may se dirá que's quedi enrera mentres visca en Met, que n'es lo patriarca. Bona pressa's donaren ell y altres vehins respectables á passar de casa en casa á invitar, apuntant lo que volguès donar cada hu. Y tothom oferia de bona voluntat y alegrement, tothom fóra'l cerer qu'es l'home més miserable que petja la terra, y no volguè donar res. A casa sí, que'l pare va prometre un duro, y, ademés, com jo ja servia per'alguna cosa (havia fet dotz'anys), en Met, sens cumpliments , m'embargá en nom de la comissió.
Lo dia següent, del cantó de Sant Adriá, vingueren moltas carretadas de pins y mata. Com pochs dias avans lo manyá havia plegat y la botiga no era llogada, ne ferem obrador y magatzem. Allí's feyan los fanals de paper, las garlandas y coronas de rama, y s'esmotxavan los grops dels arbres pera que no esqueixassen la roba. Davant de quiscuna botiga, treyam duas llosas, y en cada forat plantavam un pi; mes al ser prop de cal cerer, estiguerem deslliberant sobre'l que fariam: jo era de parer que no hi posessem res, perque un home tant poch patriota y tant avar no s'ho mereixia, y á fi de que tothom sapigués quí era ell; pero en Met, vot decissiu en tota qüestió de vehinat, replicá aixís:
—N'hi posarém, n'hi posarém. D'altra manera, deixariam una clapa que fòra mòlt lletja; al mateix temps, será donarli una llissò á n'aquest...
—A n'aquest marrueco —saltá ab mòlta gracia'l noy del pintor.
—Sí, sí, está bè—digueren tots, convensuts de lo qu'en Met nos deya y rient de la surtida del xicot.—
Y 'ns esbravarem dient marrueco á n'aquell home que més s'estimava esser miserable que donar diners.
Plantats los arbres, vingué'l passar las garlandas de llarch á llarch y tambè ferne com dossers á mès alsaria de primer pis, y era un gust veure com grans y xichs anavan á afermarlas en los balcons. Desprès, lo vell Perera y jo, col·locavam pessas de roba tenyida a davant dels pins, y al mig de cada parell damunt de la roba, posavam una corona de llorer y mata clavada á una estrella ab gots de vidre pintats. Per' coronar l'obra, ans d'arribar á la plassa, en Pujol, lo fill del estanquer, ab fusta y tela, bastí y pintá un pont ab marlets que semblava de pedra; y entre'l mestre de casas y un altre, al peu de l'entrada gran, feren un surtidor, que nosaltres cobrirem de fullam y varem guarnir del mig ab flors y plantas, é hi ballava l'ou com en la Catedral lo dia de Córpus.
La vigilia d'arribar los voluntaris, eran las déu tocadas del vespre quan plegavam.
III. L'arribada.
L'endemá á quarts de nou del matí, mentres posavam las banderas, va sentirse una canonada que venia de Monthuich. "¡Ja arriban! ¡ja arriban!" tothom cridava, —y, com aquells dias jo tenia tota la llivertat, perque no'm mirava ningú, vaig calarme á corre dret al portal de Mar. Pero ¡y qué gent! la plassa n'era plena de gom á gom, no's podia trascamar, y'ls cotxes havian d'anar mòlt poch á poch y encara feren algunas desgracias. Per' passar fins á la Riba, al menys vaig necessitar un' hora, y allí si que ni's podia respirar. De tant en tant passavan senyors que duyan á la espatlla una cinta de vias grogas y vermellas y mes d'un pare que anava tot cofoy portant de la má á son fill vestit de voluntari. Tothom volia passar y tot eran empentas y exclamacions: al moll no hi cabia un' ánima, fins á la bella vora de l'ayga hi havia gent ab lloch just per' aguantarse, de manera, que, ab aquell moviment que semblava'l de las onadas, alguns caygueren á baix. Jo, petit com era, ficantme per tot arreu, vaig arribar quasi al davant, justament á l'hora en que'ls voluntaris desembarcavan. Açó 'u vaig saber perque s' aixecá una remor semblant que'l mòn se n'entrés. Tot eran crits de "¡viscan!", y aquests se confonian ab altres que manifestavan un' alegría inmensa. Jo anava empenyent, perque, tenint tres ó quatre rengles d'homes al davant, sols ab lo va-y-ve de la muniò, podia algun cop veure camas que's movian; y tant vaig molestar, que'm donaren una clatellada. Açó y'l sentir com algú deya qu' eran quarts de dotze, me feren pensar en la repulsa que'm daria'l pare y en que jo estava dejú. Vaig tornarmen corrents, jo 'u sapiguès com; no sè qui'm guardá de morir xafat. En arribant á casa, ningú'm badá boca y'l dinar ja era á taula.
Un quart després, me'n tornava al carrer. Una dóna, topantse ab altra, coneguda séva, deya ab sentiment:
—¿Qué no'u sap? ¿qué no'u sap? ¡La pobra Tuyas d'Hostafranchs, anava á rebre á son fill, y li han dit qu' es mort!
—¡Reyna Santíssima! ¡Pobre dóna! —respongué l'altra.
—Si: li ha agafat un travall que no podian retornarla —afegia la primera, sens deixar de caminar totas duas, rahó per la que no vaig sentir lo restant de la conversa.—
Desprès vaig sapiguer que's tractava de la mare d'un voluntari. Tots estavam esperant ab gran dalé, y'ls nostres soldats may venian; açó si, de novas d'ells ne rebiam cada minut.
—Ara sòn á la Rambla —deya l'un.
—A can Girona, '1s han provehit de cigarros per' mólt temps —nos feya saber 1'altre.
—Al Liceo 'ls han donat beure —assegurava'1 que venia després.—
Pero's feya tart, y res veyam. Per mes adobarho, plovia; pero tothom era á las portas, y, de tant en tant, algú, no podent dominar l'impaciencia, surtia fins al mig del carrer.
De prompte sonaren trompetas y s'ohiren alarits de tots cantons: una munió de noys venia corrents, s'obrian ab estrépit balcons y finestras. Ja teniam als héroes aprop.
¿Quí fòra capás de contar lo que succehí quan los vegerem al davant nostre? Es impossible donarne idea d'aquella rebuda triomfal. Jo, al veure als que anavan davant, ab ayre del que torna ab honra, duhent espingardas y gumias, trofeus de sas victorias, no poguí contenirme, los ulls se'm negaren de llágrimas, y, ab veu esmoguda y ab tota ma fe, ab la fe pura d' un noy, vaig cridar: "¡Viscan los voluntaris de Catalunya!". Y, com si jo tinguès poder sobre aquella muniò de testas que s'apinyavan desficiosas per' contemplar tant bell espectacle, un crit unánim de "¡viscan!" va respóndrem aixordant l'espay.
¡Qu' hermosos eran aquells homes ab sas robas descoloridas y fetas malbè per las inclemencias del temps y ab la barba crescuda y'l rostre colrat pèl sól d'África! Semblavan tenir alguna cosa de diví. De segur que tots ells no s'adonavan del cansament ni de la pluja, recordant, en mig l'ubriaguesa de tants obsequis, los perills y las penalitats de la campanya. Tots marxavan ab ayre satisfet duent coronas á la má, en lo fusell y en lo coll; n'hi havia d'altres que rumbejavan toyas de flors al cím de la bayoneta, y entre mig d'ells, muntant un cavall qu' en Prim va pendre als moros, se veya á en Frasquito (1) ab son uniforme de coronel, fent la mitja rialla y saludant á tothom ab lo ros á la má.
Acabavan de passar, ja venian los soldats d'Arapiles, quan un dels voluntaris que portava una corona de llorer mòlt ben posada al front damunt de la gorra vermella, eixint soptadament de las filas, va tirarse als brassos d'una dóna vestida de negre. Ella estava de cantó, y jo no m'havia fixat ab l'un ni ab l'altra dels dos; pero totseguit vaig veure qu' eran lo Maure viu y sá y la pobre, la trista, mes ja venturosa, de sa mare.
Al moment, lo vell Ramon ho sapigué, y baixant l'escala va corre al encontre de son fill... ¡Quin quadro aquell! Los tres ploravan y'ls que 'ns ho miravam també; fins vaig notar que al avar de la cerería li saltavan las llágrimas.
IV. La visita
La mare del Maure, apesar de sos anys, anava á servir á las casas del vehinat hont la demanassen. La meva mare, que prou feynas tenia ab la mitja cana darrera'l taulell, gayre be sempre la llogava, y, com la pobre vella sabia prou de qué se las havia, tots anavam bè: ella era ben pagada y nosaltres ben servits. Perçó llavors feya alguns dias que no havia vingut: ma germana comensava á ser gran, y, ab las llissons y un xich d'ajuda de la mare, tot ho portava. Y la Beleta, no obstant, nos duya la mateixa amistat; la prova fou que aquell vespre al eixir de casa seva, vingué ab son fill á visitarnos.
Las encaixadas anavan en gran y's feyan mólts cumpliments, pero cumpliments de debó. Desseguida la mare'ls tragué vi ranci y confitura, y, ab gran estranyesa vegerem que la senyoreta també s'acostava á menjarne. Jo, veyent que ningú reparava en mi, passant lo bras per darrera'l coll d'en Maure, u vaig
dir:
—Y donchs ¿qué tal? ¿qué tal?
—¡Hola, noy! ¡que t'has fet gran! —va respóndrem eh.
—Be tenim de creixe —vaig fer jo.
—Y donchs ¿cóm ha anat la campanya? —preguntá'l pare.
—Mólt be, senyor Jaume; es á dir, be per' nosaltres los que vivim, que alguns no poden contarho: de quatre cents sexanta quatre que marxarem, no mes tornem tres cents.
—¡Ah! ¡Tens rahó! —exclamarem tots ab tristesa.—
La senyoreta acabava de menjar, y no deya res.
—Per mi, si— continuava'l Maure,—per mi si que ha anat be: he trobat un bon amich, un amich dels que no'n corran... Mírissel, es aquest —afegí signant altre voluntari.— Açó sens lo demés que porto d'aquellas terras.
—Digas, digas, cóntansho ferem tots nosaltres al veure la mitja rialla d'ell, sa mare y'l company.—
Ell, veyent que nosaltres ab las cadiras feyam rodona al voltant seu, no tingué mes remey qu'esplicarse.
V. Aventuras de la campanya.
«Quan vaig assentar plassá —diguè—, los pochs diners que vaig rebre abiat se'm fongueren. Tambè se'm varen perdre'ls companys de disbauxas; y, avorrit dels pares y de tothom, es ben cert que desitjava morirme. Llavors Dèu, que may m'ha deixat (ar 'u yeig bè), va voler que trabès relacions ab un jove voluntari com jo, qu' era tot al revès de lo que jo havia sigut: sol, sens guia ni ajuda alguna,
ab son travall y estalviant, á mes d'acudir dignament á sas necessitats, seguia una carrera; mes vinguè la guerra, se feu lo nostre batallò, y, en un moment d'entussiasme cambiá'l llibre ab lo fusell. Va comensar distrayent mon mal humor, instruintme un xich y dantme concells y tot lo que'm feya menester. Tot seguit vaig coneixe que'l ser home de bè es una gran cosa.
»Avans d'arribar á l'África, ja semblavam germans y fins algú s'ho pensava y tot, veyent com may nos deixavam y que lo de cada hú de nosaltres era de tots dos; pero aquesta amistat encara habia de lligarse mes forta.
»La primera nit de ser al campament, haguerem de dormir al ras per no haverhi tendas; l'endemá ja entravam en acció: varem dar la batalla de Tetuan, que pèls diaris ja saben vostés com va anar. Nosaltres, avansavam per moments, pero'ls moros' no's rendian: des dels forts que voltan la ciutat, nos etjegavan ferro y plom fentnos baixas de consideració; mes nosaltres avant y fora. Ja hi eram á prop, quan los primers que duyan la vanguarda, sentiren que'ls fallá la terra, y foren sepultats en una llacuna fangosa que l'herbam cobria: llavors, lo general O'Donnell, passant á cavall, sens deixar aquell mig riure que tè, exclamá: «¡Aquí, catalans , aquí!» Nosaltres ja hi corriam, y prompte'ns trobarem ab llot fins á la cintura; mes perçó avant, y, eixintne com nos fou possible, abiat tropa y voluntaris saltavam la trinxera, á pesar dels moros que's mantenian detrás fentnos foch d'espingarda
y de canó. En aquell moment morian lo comandant y'l tinent Moixò, mentres en Prim, saltant una tronera, á cops de sabre, ajeya al artiller que la defensava.
»Qui no ha vist alló, no ha pas vist res: lo foch no parava, y nosaltres que haviam deixat lo fusell á la fanguera, perçó anavam pujant. Un moro de formas gegantinas á qui jo embestia ganivet en má, brandant sa espingarda, la descarregava ab furia sobre meu; pero un altre voluntari, eixint dalt del terraplè, ab la má li parava l'acció enfonzantli'l ganivet en lo cor. ¿Saben qui era aquell que'm salvá la vida? Donchs aquí'l tenen —diguè'l Maure, signant á son amich.»
Tots nos girarem á guaytarlo com si encara no l'haguessem vist; mes la mirada de la Beleta era diferent, volia dir: «¿Com podrè pagartho?»
Lo jove aludit, tornantse roig de vergonya, replicá:
—Maure, á tothom esplicas açó que no val la pena, y jo no'u vull; que sia l'última vegada.
—Donchs jo desitjo que sapia tothom que m'has salvat la vida —, respostejá'l vehí nostre.
—Pero, en est cas —diguè'l Francisco ab un xich de calor— tens d'afegirhi qu' en la acció de Wad-Ras, á no ser per tu, los moros se me'n duyan.
—¡Bè! home, ¡bè! —vaig fer jo donant un copet a l' esquena del Maure.—
Aquest va respondre mig-rient á son company :
—Vaja, tens rahò, estem en paus, no'n parlem mes.—
Y reprenent la relaciò trencada, continuá:
«Lo dia qu' entrarem á la ciutat, la trobarem mig despoblada: mòlts homes havian mort en la defensa, y'ls mes joves y patriotas eran fóra, los que no ab las armas, fugint de veure sa casa petjada pel enemich; no restavan sino'ls homes egoistas de cor fret, dónas y vells desvalguts y criaturas hórfanas. Las portas eran tancadas, fóra las que'l dia avans havian sigut obertas violentament pels mateixos defensors, y á dins regnava la soletat mes espantosa. Los carrers eran casi desserts, sols de tant en tant, hi passava algun moro capficat ó alguna dóna ab la cara ben tapada: en alguns llochs, se veyan rastres de sanch y en altres, mobles y utensilis fets á micas; pero, entre tots, lo barri dels juheus tenia un aspecte desconsolador. Al portal per hont s'hi entrava, eixian á rebrens criaturas flacas; dónas esgroguehidas, mal tapadas sas carns ab pellissots, y vells de nas corvat y semblant hipócrita. Tots nos manifestavan amistat y'ns exposavan miserias, acabant per demanarnos ausili.
—«Mireu, cristians bons—nos deya un vell sech y petitó encorvantse y aixecant los brassos d'una manera exagerada—, mireu que'ns han fet los moros malehits de Jehová. ¡Sobre d'ells l'ira divina fins á la quarta generaciò!
—»Espanyols piadosos—, ploriquejava un jovenás, movent los ulls d'una manera estranya y portant dos noyets per la má—, tinguéu pietat d'aquests infants, qu' ells ni jo tenim farina, llit, ni casa!
—»Mireu á la pobre Noemí —exclamava una dóna ja feta, signantnos una minyona mal vestida, de cara hermosa y grans ulls negres.
—Son pare,'l virtuòs Moisés, fa tres dias clucá'ls ulls y viu altra vida, mentres ella plora sa horfanesa. En la miseria plora nit y dia, sola com la viuda desolada.—
»La desgracia d'aquella noya, moguè mon cor mes que las altras. ¿Potser ho feya l'hermosura d'ella? ¡Quí sap! Lo cert es que'm vaig traure una moneda, y, allargantli, la dóna acompanyanta se'n apoderá. Mentres tant, uns soldats (cosas de jovent) , ells ab ells, feyan broma de la bella juheva , y no me'n vaig riure pas; ans semblava ofendrem, no'u poguí remeyar.»
»Se'm feya mólt estrany trobarme ab que'ls juheus, rassa que te y usa son propi idioma y adopta'l de la naciò hont viu, entenguessen y fins parlassen ab mes ó menys correcciò'l castellá; pero mon company me digué que no era d'admirar, que'ls tals israelitas descendian d'altres d'Espanya, expulsats
segles atrás: aixís mateix va assegurarmho un renegat que's trobava present y volia acompanyarnos.
»Nos ficarem dins del carrer, y alló feya plorar. Algunas casas havian sigut destruhidas pel foch; per tot arreu ensopegavam ab un tou d'obgectes fets á micas
y barrejats: fustas, tests, ferros, drogas, telas; es á dir, un miliò de cosas útils que ja no servian pera res. Y tothom s'hauria admirat de qu' en tal lloch se respirés un ayre tant ple d'olors ricas que fins arribava á ubriacar; era que ab la furia del saqueig, la nit avans, los moros havian trencat y espargit ab altres obgectes, mòlts pots y ampollas de perfumería, cosa de prou us en aquell país.
»Al peu d'una casa de la que sols restavan alguna paret y vigas fetas carbò, un home assegut damunt de sas camas semblava no reparar en nosaltres. Era un vell de barba mòlt llarga; cobria sa testa un casquet com un solideu, duya una roba de vions morats y blanchs que li arribava á mitja cama; se picava'l front desesperadament, y, segons digué'l renegat, exclamava en son llengatge:
—«Va marxar Judá per l'aflicciò y muniò de la servitut: habitá entre las nacions
y no trobá repós: tots sos perseguidors s'apoderaren d'ella entre las angunias!—(2)
»Despres, abaixava'l cap restant pensatiu, y, alsant de nou los ulls al cel, seguia:
—»Restaren á fóra estesos á terra lo jove y'l vell: mas donzellas y mos joves caygueren á ta espasa: los matares en lo dia de ton furor: los ferires, y no'n tingueres llástima!— (3)
«En aquell lloch jo hi patia d'esperit, y, com, per altra part, lo company que se'ns havia agregat me feya nosa (no'u sé, 'm repugnava), varem girar, y torní
á veure á la Noemí, que, de qua d'ull, també va mirarme. Sino que me'n doní vergonya, en essent fóra hauria reculat per tornarla á veure.
»Quan tinguí al renegat fóra de ma presencia, vaig darme rahò de la repugnancia que'm feya: no m'era pas desconegut; vaig recordarme d'haverlo vist mòlt pels carrers de Barcelona arrossegant cadena y vestint la roba de presidari.
»L'endemá, passejantnos, mon company y jo, per la ciutat, á cada pas trobavam juheus que s'oferian á véndrens quincalla, viures y altras cosas. S'havia operat un cambi gran ab eIls: los que ahí ab semblant miserable'ns demanavan almoyna, llavors, riallers y ben vestits, nos explotavan d'una manera escandalosa. Passant pel Fondach, qu' es una plassa no mòlt gran, ne trobarem uns que venian pipas y ous d'avestrús guarnits de flochs y metall y safatas de llautò ab dibuixos acolorits: entre aquells marxants era la gentil Noemí tota engalanada, y per ella m'hi vaig acostar, al temps que l'home que semblava'l cap de familia, deya:
—»Vaja, nobles cavallers, compreu alguna d'estas cosas ricas per tindre un recort de Tetuan quan torneu á vostra Espanya.—
»Mòlts oficials hi hagué que compraren; jo, sols per simpatía á la jove hórfana, vaig firarme de dos plats ab lletras morescas ciselladas al mig, y vaig posar lo valor d'ells en mans de la noya, que'l prengué ab gest mòlt amable y graciós.
»A dos soldats qu' estavan allí menjant, s'hi havian acostat un noy y una noya moros demanantlos pa, y l'un d'aquells, trencantne dos bocins, los los va donar. Las pobres criaturas los devoraren ab fam, y, quan ja no'n tingueren, lo mateix soldat los digué ab tó de mofa:
—»!Ay que haveu menjat balú!
»Balú, segons diuhen, en moro es carn de porch, y, tant moros com juheus, tenen ab gran escrúpol lo menjarne; aixís es que la noyeta's posá á plorar amargament, y'l noy, irritat, llansant imprecacions, no feya mes qu'escupir. Jo vaig acostarmhi, y, en castellá diguí als soldats que allá era mòlt mal fet: ells s'escusavan alegant que tot havia sigut broma; mes tals cosas vaig dirlos, que, al
últim, marxaren avergonyits.
»Un moro ricament vestit, home de figura respectable, passant, sentí'l clamor dels petits, y, preguntant la causa d'alló, un dels juheus va enterarlen, esplicantli ademès com jo havia eixit en defensa dels nins. Mòlt indignat va mostrarse del fet, y, acostantse, va agafarme la má, y'm diguè lo següent, que jo no hauria
entés, si la Noemí no me'n haguès fet trasllat en castellá:
—»Cristiá, per mes que sias enemich, Allhá'm guart de ferte mal en tos bèns ni en ta persona: tu ets sensible y amich del bé; mereixerías que aclarís tos ulls la llum del profeta.—
»Després m'invitá á que anés á sa casa á menjar, mes jo vaig refusarho ab paraulas de cortesía; y á tot açó'ns feya de truximany ó intérprete la bella israelita. Lo moro, sabenti que'ls dos noys eran orfes, se'ls ne duguè per la má, y's despedí ab cerimonia.
»Mon company no era aficionat á passar estonas á la cantina, y, per bona sórt meva, jo m'havia comanat las sevas inclinacions.
»Estant de guarda, quan l'un ni l'altre féyam centinella, ell, ab uns pochs llibres que tenia, 'm donava llissó. Al eixirne, si era de dia, anavam á passeig, y jo sempre procurava que'ns acostessem al barri dels juheus. Devegadas, nos esqueyam á trobar á la donzella juheva que anava ó venia, y, després d'aturarla un xich, l'acompanyavam bromejant, en lo qu' ella semblava trobarhi plaher. Mon company abiat va adonarse de que jo m'anava enamorant, y m'aconcellava que fugís d'una passió que no'm podia dur sino pena; pero, veyentme ja encegat, á pesar séu m'acompanyava. Mes vinguè dia qu'en lloch poguí trobar á la Noemí: llavors tot era passar per la casa hont la tenian acullida, y, per més que's sentia gent á dintre, la porta may era oberta; temian lo que jo, sens adonarmen, los feya evident.
»Ja se sap que'ls catalans á tot arreu fem llinatge apart. D'ensá qu' éram á Tetuan nos haviam reunit quinze ó setze, uns voluntaris y altres de tropa, y mòlts dias, ans de ser fosch, prop del allotjament del doctor Almeda, entonavam algunas cansons d'en Clavé. Lo físich, sempre qu' era á casa, baixava á escoltarnos, y la seva senyora, qu' es barcelonina y de totas maneras havia volgut reunirse ab son marit á Tetuan, may feya falla aixís que 'ns sentia. Com jo havia sigut del chor de Terpsícore y era en açó'l mes inteligent, los dirigia; y no'u dich per vanagloria, mereixiam bé ser escoltats. Un cop, jo acompanyat ab la guitarra del cabo Reynals vaig cantar l'«Anyorament», y després dona Serafina, que sovint nos convidava á refrescar, cada dia'm demanava aquella romanza tant hermosa que li feya caure las llágrimas. Jo, que ja no estava d'humor, ho feya sols per' no desayrar á tant bona senyora, pero cada dia mes bé, cada volta sentint mes lo
»Bullint tals pensaments en mon cervell, divagava per la ciutat ab mon amich, quan aquest, veyent reunits un tros lluny á set ó vuyt companys fent gatzara girats d'esquena
á nosaltres, volgué acostarshi y preguntar lo que'ls passava. Un d'ells, lo Tomás, no deixant de riure, digué:
—»¡Ca! home. En Cadenas, aquell soldat andalús que may está seré, ahí, diu que, comprant alguna cosa, haguè de cambiar un napoleon nou y bonich, y'l juheu venedor, ab cert joch de mans, li torná la moneda, y era falsa que 's veya d'un hora lluny. Tingueren rahons; pero res se'n acabá; y en Cadenas cremat fins al cap d'amunt, va jurar que algun juheu ho pagaria ab las orellas, quan avuy, trobant á un altre parent de Judas, per veure si li podria encaixar aquells dinou rals, li ha mercadejat una faixa. Regatejant, l'altre, ia per trumfarsen ó per no saber prou lo castellá, li ha respost: «Vaja, te la daré per duas pessetas, tres rals mes barata que á las personas.» Ja n'hi ha hagut prou: lo soldat desenveyna la bayoneta, l'altre's posa á corre com un mal esperit, en Cadenas també, y al seu darrera, cinch altres perdularis han dit que anavan á matar juheus.
—»Y vosaltres mirantsho? —va respondre en Francisco ab to de reny.
—»Ja veurás. ¿Qué haviam de fer? —replicá'l qui'ns ho havia contat.
—»Corremhi, Francisco —vaig saltar jo fóra de mí, tement per ma estimada.
—Si —digné mon company; —y qui sia home, que vinga á ajudarnos.
—»Que s'arreglen —feren tres d' ells; pero'ls altres quatre'ns seguiren.
»Arribarem al carrer per' mi tant visitat: estava desert, y sols una casa era oberta, la casa de ma estimada; y d'allí eixian crits. Mos companys obriren son ganivets, jo vaig cullir un bastó que hi havia á terra, y en arribant vegí qu'en la xica y fonda entrada guarnida pels baixos de la paret ab rajola de Valencia, los soldats pugnavan ab la Noemí, que, acorralada per ells, se resistia com una lleona, mentres los de casa seva, ben tancats á dintre, per tota ajuda, no mes feyan que xisclar.
—»¡Fóra d'aquí! y'l qui vulla morir, que's resistesca! —vaig cridar jo, entrant.—
»Per tota resposta, en Cadenas me tirá un cop ab la bayoneta, pero jo, d'una garrotada li vaig fer caure dels dits, deixantlo desarmat y renegant d'ira y dolor; y, sens deturarme poch ni mòlt, á bastonadas los vaig traure á tos d'allí, mentres mos companys los embestian per allunyarlos. Quan forem sols, la Noemí plorant me tirá'ls brassos al coll.
—»¿Cóm ha sigut aixó, noya?— vaig preguntarli.
—»No'u sé pas —respongué.— Ismael era fóra, y nosaltres nos estavam allí dins ab la porta ajustada, quan ell torná corrent, y al seu darrera vingueren aquells mals homes. Ell se doná pressa á amagarse, y, eixint jo per' veure lo que hi havia, ell, lo cobart, ha tancat per dins, deixantme á mi sola ab ells! Vull venir ab tu... No'm deixes, que val mes esser ta esclava que no pas senyora dels que aixís m'abandonan.—
»Jo, ab sentiment de mon cor, la volia dissuadir, y li deya:
—»No, no pot ser; ¿ahónt podria tenirte?
—»Allá hont tu vajas —responia ella.— Si tu pateixes, contenta sò de patir ab tu.
—»No, no pot ser —replicava jo ofegant ma pena.— Jo sò un pobre, y... No, vaja, no.
—»Jo só rica ab lo que deixá mon pare, que viu ab los patriarcas —exclamá ella ab resolució—, y tot lo de Noemí es teu.—
Tot quant vaig dirli fou inútil, ella'm volgué seguir.
»En va s'afanyava mon cervell per' atinar cóm podria col·locarla, fins que pensant en dona Serafina, aní á trobarla ab la noya y'l Francisco, que pèl camí va reunírsens. Ell, que sap parlar mòlt bé, li entaulá objecte de la visita; jo vaig ajudarli com poguí; la noya
s'esplicá; y, finalment, la bona senyora, conmoguda, diguè que'n parlaria á son marit. Aquest, mentres tant arribava: lo Francisco y jo Ii ferem lo saludo militar, al qu'ell va respóndre, pregantnos ademés, que'ns assentessem. Llavors la senyora, ab gran interés va exposarli lo que hi havia, y, vista la resolució
ferma de la hórfana, lo metge hi accedí, content de fer un bè y donar compayía á sa esposa.
»Enamorats los dos senyors del carácter de ma juheva, tot lo que á n'ella interessés ho prenian per son compte: sols aixís poguè tráurers de las mans d'Ismael la fortuna de la noya, que'l fals protector tractava de fer
fonedissa. La varen vestir á estil d'Europa, y la senyora, ab mòlta habilitat, la posava al corrent de nostra religió. La noya, que té bon cor, sentint que la nostra lley nos mana fins tornar bè per mal, al saber que'l Déu d'Abraham es nostre Déu y que Jesucrist es son
fill, volguè ser cristiana. Tan jo como sos protectors, coneixiam, per mes qu' ella res ne deya, que després d'açó vindria'l ser ma esposa.
»Fins quan, donada la batalla de Wad-Ras y fetas las paus, nos vinguè ordre de marxar, aquells bons senyors la tingueren. Quan fou l'hora de partida, com ells tenian de
quedarse, la separació fou mólt dolorosa...
¡A n'ells deurém sempre la nostra felicitat, nos ne recordarém tota la vida!»
En Maure, al dir açó, estava conmogut. Despres seguí aixís:
—«Per galantería y caritat del capitá del vapor, ma promesa estigué ben allotjada... Ara ja som fóra de tot perill, d'aquí pochs dias la batejarán y'ns casarém, si á Dèu plau.»—
La mare, al sentir açó, trencant la quietut que tots guardavam, diguè:
—!Ah! ¿ja es á Barcelona? ¿Be'ns la farás coneixe?
—¡Prou, sí senyora —respongue ell—, no faltava mes! Mírissela, la tè al seu costat.—
Era la senyoreta qne no deya res, pero may deixava de vista al Maure. Semblava un ángel y tenia uns ulls que matavan; sols li mancava saber portar lo vestit de dóna europeuha.
Llavors se renovaren ab ella'ls cumpliments, y, com no entenia nostra llenga, fou precís enrahonarli castellá. Jo'm reya de las castellanadas de la mare, y ella mateixa se'n reya també dientlas; prou s'ho coneix que no'n sap gayre.
Al cap d'un xich, com ja era tart, varen despedirse, y nosaltres eixirem á veure las lluminarias.
VI. Desenllás
Bona fou la passejada d'aquell vespre; may nos cansavam d'anar d'un lloch al altre, perque's veya una hermosa varietat. En una plassa hi havia musica; d'altre carrer brollava una llum espléndida; á la Rambla dels Estudis, dintre un envelat, paysans, tropa y voluntaris, ballavan qu' era un gust; al carrer de Sant Rafel, dalt d'un pont y dins una tenda oberta, se representava al general Prim y á Muley Abbas negociant las paus; la plassa de Sant Jaume, qu' era plena de gent, se veya tota adornada y ab tant de llum que no hi ha mes claror al bell mig del dia. Anant d'un lloch al altre, retirarem á las dotze, y'ls llums del nostre carrer ja agonitzavan.
Quan al endemá á las vuyt me llevava, vaig surtir á la porta y en Met me cridá. Va veure com en Maure entrava á casa, y'm preguntá qué'ns havia esplicat: jo vaig contarli tot per sobre, y ell, després d'escoltarho ab atenció,'m digue:
—D'aquí en avant, may mes tractes al cerer de marrueco; ahí vespre vinguè y va preguntarme quant era lo que donavan la majoría dels vehins de botiga; jo vaig ensenyarli la llista, y ell, desprès de mirarla, m'entregá un duro, dient que no volia passar per menys
patriota que'ls altres.—
Jo me'n feya creus.
—Ja'u has vist —afegia en Met—: las cosas may s'han de dur á la punta de espasa; sino, s'hi pert. Prenent paciencia y deixant fer, casi sempre'ls homes entran en rahò. —
En aquest punt, en Maure, la Noemí y en Francisco eixian de escaleta. Jo, deixant á en Met, aní al encontre d'ells.
—¿Que van á passejar? —vaig preguntarlos.
—Si —digue'l Maure.— ¿Qué vols venir?
—Si, espéram un xich— vaig respóndreli.
Y, com en aquells moments d'alegría patriótica jo tenia tota la llivertat (es á dir, me la prenia), sens demanarne permís, vaig posarme'l gech y la gorra nova, y marxarem.
Pél vehinat y fóra d'ell, á cada pas nos deturavan: tothom feya preguntas y oferia obsequis á n'aquells soldats que rumbejavan la creu-medalla que's creá durant la guerra. En Francisco duya també una creu mes xica, que, segons crech, li valia alguna cosa.
Gayre be's pot dir que seguirem tot Barcelona. A tot arreu hont hi havia cafés, fondas ó tabernas se trobavan voluntaris qu' eran demanats y servits de lo que volian sens mica de retribució. Tot passant, duas cantineras feren alguna broma á ne'l Maure y al Francisco, y, á la plassa Nova,'s saludaren ab lo Tinent Famades, que anava ab lo gos que'l va seguir durant tota la campanya.
La Noemí, sols de tant en tant deya alguna cosa á son estimat; mes, al passar per Junqueras, son rostre's va animar, y exclamá exaltada d'alegría:
—¡Oh! ¡mireu, mireu!
—Es l'hospital militar —digue'l Francisco.
—No, no, —feu ella, volent dir que no l'haviam compresa.
—Es un temple del Dèu dels cristians, —vaig saltar jo fent l'home y donant á entendre saber lo castellá , qu'era la llenga en que parlavam á la jove.
—No, no —torná ella—; la palmera, la palmera. ¿Ahont són las altras?
—No n' hi ha cap mes—, responguerem.
—¡Ay! ¡cap mes!—sospirá l'hermosa, rodantli las llágrimas cara avall. —
Aquell dia la donzella fou acompanyada á casa d'una senyora que s'oferí á apadrinarla en son bateig. Passadas las festas, passats los convits y demès manifestacions d'alegría, lo bull de tant llegítim entussiasme aná calmant, y Barcelona torná á son estat normal: llavors fou batejada la juheva, apadrinantla la noble senyora de Postius y en Sacoma, aquell fabricant milionari. Ab un convit expléndit y bells presents á la nova cristiana, coronaren la festa aquells senyors generosos. Prou va parlarsen del gran bateig que hi hagué á la Catedral.
L'endemá vespre, en la nostra parroquia's celebrava'l casarnent. Hi assistiren los pares del jove (com es lley), en Francisco (com també era regular), y'ls padrins d'ella també volgueren esser á n'aquella festa humil y costejar lo refresch. A mi també m'hi convidaren, y encara rich pensant en que'l rector, acabat de casarlos, digué á mossen Asbert que s'ho mirava:
—«Ja está Ilest. Veus aquí l'aliansa del nou ab lo bell testament.»——
Al cap de pochs dias, lo Francisco y jo eram á la Riba despedintnos del nuvis: marxavan á Gibraltar per uns diners que cert comerciant d'aquella plassa devia al pare de la que avans era Noemí y ja's deya María.
—Si vols alguna cosa, —feya'l Maure á ne'l Francisco,— demana, no repares.
—Gracias, —responia aquest—, res necessito; ab la feyna que torna á darme l'advocat, ne tinch prou, y, si no hi ha cap encontre, acabaré la carrera.
—Donchs á Déu, y fins á mes veure.
—A Déu siau, y felís viatge —responguerem nosaltres.—
Y 'ls dos amichs s' abrassaren.
Després de temps, va dirse que'ls nuvis s'havian establert per aquellas terras; mes, com los pares del Maure marxaren del carrer á viure á una torreta de Sant Gervasi, no'n vaig saber res mes.
ell me va saludar, y en nostra llenga'm diguè:
—Perdoni. ¿Vosté será catalá?...
—Sí, sí, senyor —responguí torbat. —!Y vosté... tu... tu ets en Maure! —vaig afegir coneixentlo.
—Lo mateix —afermá ell, estrenyentme la má ab alegría.—
Anava mòlt bé y havia pres tot l'aspecte d'un senyor; mes son rostre ja comensava á perdre expressió viva de la jovenesa.
—T'has fet un home, —digué mirantme del cap als peus.
—Lo temps passa —vaig respondre.
—Ja pots dirho —ell mormolá.
—¿Y la Noemí... ? (Vull dir) ¿la María?
—Bé, gracias á Déu. Vina que la veurás.—
Va cridar al mosso, pagá per tots dos, y eixírem.
Caminant, parlavam ¿de qué? de la patria, de nostras familias y d'aquell temps. Ell va dirme que havia fet una bona fortuna y pensava tornar abiat á Barcelona per' no móuressen y ser á temps de veurehi á sos pares que ja ratllavan als setant'anys. Estant en açó arribarem al peu d'una gran casa, y, ficantnos á l'entrada qu' era talment de palau, vaig veure un cotxe al mig del pati. Lo porter, eixí de sa caseta saludant gorra en má, y'l Maure va preguntarli:
—¿Qué ha surtit la senyora?
—Ja es aquí —respongué'l servidor.—
Pujarem la gran escala de marbre, y altre criat, vestint igual llureya que l'anterior, ixqué á obrir la porta. A dins, lo parament era magnífich.
Travessant corredors y salas decorats ab gust y riquesa, trobarem á la senyora ab dos noys, de set anys l'un y de vuyt altre, los únichs fills que'ls vivian. Ella era grossa, mes perçó elegant, y si bé sos grans ulls ja no tenian aquell foch, encara eran hermosos y expressius. Lo marit se dirigí vers ella, y, agafantli la má, li digué ab amor.
—Te presento un amich d'anys, al qui tu ja no déus coneixe.—
Y fentli memoria d'aquella vetllada y'l passeig del endemá, la senyora va recordarsen ab mòlta alegría. Al cap d'un xich, fentme surtir á un balcò, des del quin se veu l'inmensitat del mar y una estesa campanya, va
dirme:
—Mire aquí: sembla aquell' África, hont jo vaig neixe, ab sas palmeras que tocan als núvols... ¿Y aquella pobreta que vivia al peu d'un temple de Barcelona, qué s'ha fet?
—Viu encara —vaig respondre.
—¡Ay! ¡sola, sens cap d'altra! —exclamá— ¿cóm no's mor?
—Aixís no te dátils que dobleguen sas ramas —contestá'l espós, dirigintse rialler á n'ella y signantli'ls noyets que jugavan.—
No'm vingue á la memoria preguntar d'en Francisco. May mes l'he vist; y en veritat, m'agradaria mólt saber qué s'es fet tant bell subgecte.
FÍ.
Barcelona 1877.
(2) Jeremías.—Thremos, cap. I, vers. 3.
(3) Id—Cap. II, vers. 21.
(4) Clavé.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- Lo Gay Saber, primera entrega publicada el 15 de febrer de 1880
- Lo Gay Saber, segona entrega publicada l'1 de març de 1880
- Lo Gay Saber, última entrega publicada el 15 de març de 1880
- La Ilustració Catalana, primera entrega publicada el 28 de febrer de 1889
- La Ilustració Catalana, segona entrega publicada el 15 de març de 1889
- La Ilustració Catalana, última entrega publicada el 31 de març de 1889
- Rajolins, recull de relats publicat a l'octubre de 1893
- Premi Extraordinari, al certamen del Colegi Mercantil 1878. El certamen premia la novel·la Lo voluntari, tot fa pensar que es tracta de la mateixa obra.
0 comentaris:
Publica un comentari a l'entrada