D'Herodes a Pilat

on   in ,   with Cap comentari
I
—Desde avuy, aquí tens la teva nova casa —me deya l'amich Juliá, donantme una targeta.
—¡Ay, ay! —vaig exclamar sorprés.
—Si, home, si, ja era impossible viure ab els sogres. Hi há cosas que no poden aguantarse.
—Peró, després de tants anys d'estar en aquell carrer espayós ¿sabrás avenirte ara a un carreró estret ahont a mitja tarde ja's fa vespre?
—Si, home. Tenim terrat y safareig a peu plá, ab aigua en abundor, galliner, banyera y plantas. Allí podrem ténirhi'l bé —el noy sempre diu que vol un bé, y he pensat comprarli per Pasqua. —Verament alló es estarse en la torra, alló es mitja vida. No se sent el brugit etern que teniam en la fábrica del devant, ni aquells escándols dels xicots que'n surtian en las horas de menjar. Vaja, es tota un altra cosa; fins nos sembla que hem tornat de mort a vida. Veniu qualsevol día; ja ho veureu.

II
En efecte, el pis reunía condicions molt estimables, donchs si bé pel devant fosquejava, en la part del darrera era d'allo que no hi há en claror y hermosura y tot ell espayós y ben disposat.
—Fujo d'allí —me deya en Juliá al cap de dos mesos.
—¿Y aixó? ¿Per qué? —jo li preguntava. —Mira bé lo que deixas, per que no es tan fácil que trobis a Barcelona una cosa com alló y de tan poch preu.
—Tot lo que vulguis; peró hi há un manyá a duas portas que del matí al vespre no para en un picar etern en la enclusa, que se'm fica al cervell.
—Home ¿per tan poca cosa? —vaig observarli.
—Es que, ademés, no gaire lluny s'ha establert una casa de gentussa, y es veuen y es senten cosas que no donan gens de gust, ni tenen res d'edificants.
—Aixó ja son figas d'altre paner —feya jo devant de motiu tan poderós. —¿Y ara ja tens pis?
—Sí, en el carrer de la Barra de Ferro.
—¡Quin altre carrer! ¿Que hi tens jardí?
—No, peró es un pis encara més gran que'l que deixo. Tant m'agrada, que penso ferhi vida y mort.

III
Y «efectivament»... no va estarshi pas tres setmanas.
—Vaig ben equivocarme al llogar aquell pis —me confessava al anunciarme la resolució de deixarlo.
—Peró ¿no'm deyas que t'agradava tant, que hi farías vida y mort? —vaig recordarli.
—Sí, home, tot lo que vulguis; peró allavors jo no sabia que may hi entrés el sol y que fos humil. Mira: densá que hi estém, la Pepa's queixa d'un dolor reumátich que no la deixa viure. El noy no té per ahont corre y diablejar y tot el dia es al balcó enfilantse a la barana, tenintnos sempre ab l'ay al cor tement que algún dia se'n vagi daltabaix: y el veyém molt esgrogueit, y no té gens de gana.
—¿Ara, donchs? ¿Ahont la donaréu?
—A Sant Gervasi, al carrer Major. He prés una torreta voltada de jardí. Ab arbres fruiters. Casa sola sense vehins a dalt ni tocant las parets. Complerta independencia, que es lo que a mi me agrada. Ara al istiu, es una gloria... Tenim una cabra que'ns dóna mes llei de la que volém... Y tením porch —vull que'l dia de matarlo hi sian tots els de casa teva, farém com a pagés. —¡Ah! també vaig comprar un ase petit que es el divertiment del noy... Ja ho sabs, a mitg carrer Major. Pregunta per aquells senyors que tenen l'ase, tothom t'ho sabrá dir... Aquells aires crech que'ns provarán molt.
—Aixís sia —vaig dirli.—

IV
—¿Donchs tant mateix vos n'havéu anat de Sant Gervasi? —preguntava un dia a n'en Juliá.—May estéu quiets en lloch.
—¡Peró si estavam més malament que may —en Juliá assegurava.
—Teniau bona casa, bons ayres, no us molestavan els vehins... ¿Qué mes volíau?
—Pero hi havia mil inconvenients.

Sempre teniam disgusts per que la canalla dels voltants saltava la tanca per pendrens la fruyta. Un dia, per aixó vaig disputarme ab el pare d'un xicot, y vaig tenir d'anar per justicia. Un altre día, varen robarnos l'avirám. Un vespre que haviam surtit a passeig, trobarem la casa oberta... ¡Oy que si haguessem trigat un xich mes a arribar, prou nos l'haurian desembrassada! Jo ho tenia molt pesat ab anar y venir de Barcelona tantas vegadas al día...
—¿Y la cabra?
—La varem matar, per que ja no tenía llet.
—¿Y'l porch? ¿Y l'ase?
—¡No me'n parlis! Donavan una feyna y movían tant escándol, que no deixavan viure. El porch me'l vaig vendre y l'ase se'm va morir, gracias a Déu, perqu'era guit y algún día hauria fet una desgracia... Y, en fi. —es un dirtho a tu, —l'estarme a Sant Gervasi me costava un ull de la cara, perquè no hi havia festa ni festeta en la que no vingués algún conegut y fins familias senceras a convidarse. Alló semblava la torra comuna, com si diguessem la terra de promissió de molta gent. No podíam pas estar sols cap diumenge, y, si la funció hagués anat seguint, ni hauriam pogut dur camisa. Essent així, cap a Barcelona manca gent, que, per molts estils, es ben bé un'altra cosa. El pis que ara tinch —ja'l veurás— fa cantonada, té tot lo que nosaltres havém de menester, ni es xich ni gran, hi toca'l sol y hi passa l'ayre. Ja'l veurás.
—Que vos provi bona cosa més que totas las altras casas ahont heu viscut —vaig dirli ab tó de vera llástima.
—¡Oh, sí! Aquesta vegada crech que haurém ensopegat lo que'ns convenía.
—Ja haurá sigut hora —vaig afegir jo.

V
Deu no volgué que tal hora arribés encara, perquè aviat en Juliá trobava'l lloch massa reduit, y, ademés, que al istiu el sol hi donava massa xafogor.
—Peró ¡no dius lú que hi passa molt aire? Donchs obra las finestres, home.
—Es que, obrintlas, tot seguit ens encostipém.
—Aixís, noy, ja no sé qué dirte. Ja vos veig condempnats per sempre a anar ab els mobles a coll, com si hagués caigut una maledicció al damunt de vosaltres; perqué ahont no trobaréu una cosa en trobaréu un'altra, puig, com diu el poble, ahont no hi há un all hi ha una ceba. y qui vol mula sense cap vici ha d'anar a peu.

VI
Y, en efecte, aixís mateix els passa: la una hora, el vehinat es de genteta; l'altra hora, hi há estadants cercarahons; l'un pis es xich, l'altre massa gran, aquest es fret, l'altre calurós, l'un molt antich, l'altre baix de sostres, etcétera , etcétera. Y, aixís, may estan quiets en lloch, en termes de que casi haurían de veure si'ls eixiría més a compte abonarse a un establiment de conductoras per un tant a l'any.
A mi, que cada colp que he tingut de mudar forsosament de casa m'ha semblat que'm venía febre, m'apar impossible que hi haja qui, podentsen estar, a cada punt cambie; peró hi há gent que hi troba gust, que ho necessita, com el fumar els fumadors y com l'opi y la morfina'ls que s'hi avesan. Tots es acostumarshi.
A propósit d'aixó, me deya un artista de molt nom, qui en altras cosas es home de prou judici:
—Ab els anys que fa que'ns coneixém vosté y jo, me fora impossible fixarli una per una las casas hont he habitat...
¿Qué vol que li diga? M'agrada mudar de casa, —li só franch; —quan fa temps que estich en una, ja no m'hi trobo bè. Els meus fills, en aixó son ben litis de pare, y fins la meva dona, que abans era molt contraria a tota muda, ara ja es com nosaltres, y encara més amiga de variar en aquest punt... Si, senyor, som així. ¿Qué vol ferhi?
—Tenen, donchs, una veritable malaltia com qualsevol d'altra— vaig observarli ab tota convicció, movent el cap.
Perquè, vaja, es ben menester que a un hom se li afluixa algun caragolet de la máquina de dalt de tot, per fer així a gratscient tota la vida com el Juheu errant o la filla del Rey Herodes de la llegenda.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Un sospitós

on   in ,   with Cap comentari
I
Per més que al venir jo al món ja fes bona cosa d'anys que era mort mon besavi Francisco, m'afiguro que l'he conegut, tant, que fins me sembla encara véurel. Era de no gran alsaria, grassó, de fesonomías rodonetas un xich colradas; com a treballador no n'hi havía un altre; y, encara que'l seu génit fos una polvora, se feya estimar per sa rectitut, sa honradesa y son cor d'ángel. Jo penso que fou sa condició bondadosa, el sentiment de llástima, lo que l'induí a llogar pera las feinas del seu negoci a un jove foraster desconegut, qui, per lo malament que vestia y per la cara que feya, semblava patir miseria gran. El minyó era de pocas paraulas y no gaires amichs, y mon besavi, no sentintlo conversar may ab ningú, no tingué lloch de formar d'ell bo ni mal judici; no obstant, sovint deya, referintse a n'ell: «Qui a totas horas treballa ab tanta afició, no pot ésser cap mal home».

Ab tot, aquella boca quasi sempre muda, que s'obría no més pera dir «si», «no», «bé» o «ja», y aixó sols quan era de necessitat, al besavi y als altres llogats seus, els donava que pensar respecte al home. La mantota blava que aquet duya també'ls hi feya caure un xich del concepte, donchs en aquell temps, per Barcelona, el Vallés, l'Empordá y no pochs altres indrets de Catalunya, de las mantas de semblant color en deyan «mantas de lladre».

Havent d'anar a fira a un poble d'Urgell, ja fos per ser l'esmentat jove fill d'aquella terra o per altra circunstancia, lo cert es que'l besavi, passant per demunt de tot rezel que pogués tenir, se'l va endur com a home de peu. En tot el viatge, el jove misteriós se li portá tot lo bé que podia desitjarse. Caminava prop del amo menantli quasi bé sempre'l cavall y estava al aguait seguidament dels perills que poguessin esdevenirse, tot guiant per las dresseras y'ls camins millors. Quan feyan aturada, després d'ajudar al genet a descavalcar, primer que asséures a taula, aconduia y feya menjar a la cavalcadura, y tot aixó callant, callant com si may hagués tingut llengua.

Peró bé'n tenía y la feya servir quan era del cas. Mireu lo que va succeir en aquell viatge.

Arribats de vespre a un hostal pocas horas lluny del poble hont se feya la fira, el besavi se'n entrá a la cuina, que era tan fumada com espayosa. Apartadas del rengle de fogons y de la llar, que estava encesa, hi havia duas grans taulas, y en una d'ellas jugavan una colla d'homes malcaradots y de llenguas encara pitjors que llurs fesomías. Dels altres hostes que allí eran, els uns miravan el joch y altres, seyent, esperavan que'l sopar s'enllestís. El besavi, entre ell mateix, feya cálculs relatius al negoci, quan de prompte'l seu acompanyant, estirantlo per la roba, el criava a part. Fora ja abdós de la cuina, parlava aixis el minyó:

—Nostramo ¿heu vist aquells homes que jugan?
—Si —el preguntat va respondre.— ¿Y qué?
—Son lladres —assegurava'l jove ab misteri.
—¿Vols dir?
—No hi poséu cap dupte, son lladres... Y'ns miravan molt ¡y d'una manera!... Serém robats.
—¡Home!...
—Serém robats, no hi ha més —repetia'l xicot.— Escoltéume —afegia després d'una pausa, interrompent las meditacions a que s'havia entregat l'antecessor meu.— Nostrarno ¿fiéu de mi? Si o nó; diguéumho.
—¿Per qué ho preguntas?—feu mon besavi.
—En pocas paraulas vos ho diré. Crech que'ls lladres no s'han adonat encara de mí. Aixís, donchs, si m'estich per dintre y no vaig ahont ells menjan y vos menjaréu, no'm coneixerán...
—Y bé; ¿qué?
—Que (aixó si es que vos fiéu de mí), abans quo ells se'n vagin, o quan ja sigan fora, me donéu la culebra ab els diners; marxo tot sol cap a fira, y no tinguéu por de que a mí'm robin. ¿Cóm voléu que ni'ls passi pel magí que jo duga ni per valua d'una pesseta?
—Ja veurás, pensemhi un xich, no'ns doném pressa encara. Mentres tant, jo soparé aquí baix y tú en la cambra ahont he de passar la nit —mon besavi va respondre.—
Aixís va ferse. En havent sopat, el besavi va pujar a la cambra, ahont el minyó l'esperava. Desde allí se sentía l'escándol que feya la colla dels perdularis jugant y bebent. Quan aquets eixían del hostal ja eran ben bé las tres de la matinada.

Bona estona després, el jove, posantse dessota de la roba el cinto ple d'unsas y dobletas d'or, també eixía. Al anarsen, el maletot va dirli que aquells brétols havían comprat al hostaler bona cosa d'un moltó dient que anavan a fer una fontada.

II
Ja ben eixit el sol, el meu besavi, pujant a cavall, feya sa via dominat per las següents ideas: si aquells homes, que semblavan mala gent, l'escometían ¿que lí podía passar?; si'l minyó a qui, perduts per perduts, havia confiat els diners, conseguiria salvarlos y fora prou honrat pera dúrloshi al lloch entre'ls dos convinguts... «Alabat sia Deu» deya tocant a la bestia que muntava, desficiós per abreujar el camí. Arribat a una cotzada que aquet feya, d'entre un aplech d'arbres ahont per terra hi havia un foch mitg apagat, en un moment li sortían, voltantlo, una pila de homes armats ab diversas einas de lladres, els mateixos que's veyan en l'hostal.

—¡Diners o la vida! —intimava un de ells, deturant el cavall y posant una pistola al pit del que'l muntava.
—¡Salta del cavall, lladre de m...! —cridá altre dels malfactors, veyent que el genet no's movia.—
Aquet,al sentirse alló, saltá a torra encés de rabia, y, encarantse ab el qui tal li havía dit, exclamava ab els punys closos:
—¡A mi «lladre!»... «Lladre» a n'en Francisco Vidal?... ¡Y que m'ho hagi dit un murri, un brétol, un qualsevol cosa, un tros de carn de presidi, un que'm demana «diners o la vida!»—

Dir aixó y sentirse una bofetada d'aquell a qui ho havia dit, fou una mateixa cosa. Llavoras el besavi se li tirá al demunt com una fera; sort que tots els companys del escomés s'interposaren.

Un d'ells, contenint a la víctima, ab tanta admiració d'aquesta com de tots els de la brivalla, ab veu de tró, reptava al qui havia provocat l'incident.
—¿Per ventura —digué— no te rahó l'home? ¿Què'ns deya rés ell? ¿No som nosaltres que li demaném els diners o la vida? ¿A qué vé, donchs, maltractarlo? Que'ns dongui tot lo que porta y que se'n vagi en nom de Deu.
—Aquí ho teniu tot —feu el besavi, entregant unas quantas monedas d'argent y un grapat de menuts que s'havía guardat a posta en las butxacas, pensant si'ls lladres no li trobavan rés, potser farían ab ell alguna crudeltat.—
¡Quin rebombori va promoure l'entrega d'aquella poquedat!

—¿No més aixó?
—¡Ca! no pot ser.
—Vinga tot lo que hi hagi, y desseguida.
—Ha de dur més diners.
—Sí, sí.
—¡Oh! per forsa. ¿Hont anéu ab aquesta miseria?
—Un home de negocis com ell, no va aixís desproveit a una fira.
—Vingan, vingan tots d'una vegada.
— Mira que sino...—

Tals eran las rahons que, atropellantse en confusió com un udol de fera, se dirigían a mon besavi, qui las escoltava relativament seré, ab tot y veure las caras feréstegas d'aquells mals homes, y els punyals y ganivets que li apuntavan en diversos llochs del cos.

—Puch jurarvos que no duch una malla més. Si'm trobeu altra cosa, matéume —indicava'l robat.
—A mirarho, donchs —proposava un de la colla.—
Bé l'escorcolláren y'l palpáren; peró en vá. En vista d'aixó, cada hú despitava a sa manera.
—¡Quin negoci!
—¿Y per aixó tants fadichs y tan estar a la que salta?
—¡Maleit sia!
—¡Aixís un llamp nos abrusés a tots!
—Peró vinga aixó, vinga —afegí'l qui semblava capitá, tallant el cusit dels botons de l'ermilla del marxant, y arrebassantli de las calsas de vadell envellutat las xarreteras, com també las civellas de las sabatas, pessas totas ellas d'argent, acabaladas y macissas. —Y ara, cap avall tots desseguida.
—Me feu anar com un perdulari —observá l'espoliat.

Els lladres, per tota resposta, giraren cúa depressa, tot renegant y malehint la seva sort y mirant recelosos en direccions oposadas.

El besavi va empendre novament el camí fent córre'l cavall a brida batuda, pensant ab viva ansia qué fora dels diners que havia deixat en mans d'un home en qui tan pochs motius tenía de confiansa.

III
Peró aquell home l'estava esperant a l'entrada del poble.
—Gracias a Deu, —va dirli aixís que que'l veya —gracies a Deu que no haveu rebut dany en vostra persona! Jo he trobat als lladres fent una costellada prop del camí. Me só acostat a n'ells demanantlos almoina, y, tot etgegantme al botavant, m'han donat de lo que menjavan, de manera que só esmorzat a la seva salut. Aquí teniu la culebra, comptéu si hi ha tot lo que hi havía.
—¡Qué he de comptar! ¡qué he de comptar! Ets un bon minyó, m'has fet un servey que t'agrairé mentres visca —va respondre'l besavi conmogut, tirantli'ls brassos al coll.

Y heus aquí com el jove qui, ab son geni poch comunicatiu y gens amich de paraulas, s'era fet sospitós, arriba a ser l'home de més confiansa pel negociant a qui servía. No'ns podém fiar de las aparensas.

De son avi Francisco explicava aixó la meva mare, tot sopant, al hivern, quan las vetlladas que semblarian eternas, se troban curtas al escalf dols de la familia.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Un bell ideal

on   in , ,   with Cap comentari
I
Tot lo que veya en aquella dona'm tenía entusiasmat. El color blanquíssim y la correcció do sa fesomia, son cabell negre, sos ulls més negres encara; las línias onejants y preciosas del seu cos, la seva expressió virginal y serena ab indicis d'antiga matrona, fins la senzilla elegancia de son vestir menestral, m'encisavan. Saltant per demunt de totas las preocupacions que pot tenir un home de carrera y fill, ademés, de gent rica, anava decidit a ferla ma esposa.
Peró'l cas era que jo no la coneixia més que de véurela, tot passant, en aquella botiga de planxadora, acompanyada d'una altra dona d'alguns anys més que ella. Sols una vegada vaig notar allí la presencia d'un home ab tirats de pinxo, el qual llavors devia estar esperant que li planxessin la camisa, perquè, ja dich, no li vaig veure sinó una vegada.
El cas es que jo, no sabent com empendre la meva aventura, anant de nit y de dia amunt y avall d'aquell carrer, com aucell que volta la gàbia paradora, me fonia com una candela cap per avall.

II
Rumía que rumiarás pera veure com resoldria'l meu intern conflicte, anava jo fent els meus passeigs acostumats, quan de sopte'm ve al devant la Munda, una vella molt vella, xaruga y eucorvada, que vivía de capteris, de fer oli de histérich y de curar espatlladas de pit, més xerraire que un papagall y tafanera com olla sola. Quan jo era noy, venia a casa a fer feinas, y, al trobarme, sempre'm pidolava.

—¡Ay, senyoret! —va dirme.— ¿Vosté aquí, pels meus barris?
"Els seus barris! —vaig pensar.— Ja ho tinch bé".
—Sí, senyora —vaig respóndreli.— ¿Que potser vosté coneixería a una noya planxadora que hi há a n'aquet correr, al costat d'un forn? ¿Qué tal es? Me convindría saberho.
—Prou, no'n conech pas d'altra —afermà la Munda, alsant el cap y dirigintme una mirada investigadora. —Es una minyona d'alló que no n'hi há, n'hi puch respondre ben bé; aixó sí, es pobra.
—Tant se val, —vaig observar, animantme en fer confidencias a la vella, —perquè , si es tal com vostè me la pinta, tinch intent de casarmhi, y compto ab vosté.
—¿Qué diu, sant cristià? ¡Y quina sort per aquell ángel de Deu, per l'Antonieta, qui no té altra cosa pera viure que'ls caps dels dits! Ella y sa germana han de treballar com unas arrastradas... Aixó sí, ningún té que dir la més mínima... ¡Ay! quan els hi digui l'intent de vosté, ¡quina alegria! Compti ab mí, compti ab mí, senyoret, que jo sempre estich pera servir a las bonas personas que m'afavoreixen.
—Donchs, párlali, párlali. y aixís que sápiga alguna cosa, vinga allá a las tres de la tarde, prop del café d'Orient. A n'aquella hora jo cada dia'n surto.—
Y, donantli un parell de pessetas, vaig anarmen tot esperansat.

III
—La cosa marxa —me deya a l'endemá la Munda.— He dit la seva pretensió a la noya, li he donat tols els senyals de vosté; sino que, com es tan prudenta, no s'ha volgut allargar de paraulas abans de coneixel. Ab aixó, vosté dongui passadas per allí (ab el mateix vestit que ara porta, ¿sent?), que estant ella al aguait, el puga veure. Tot, tot anirá bé; déixiho per mi.—
Vaig donarli altras duas pessetas, semblantme després que encara no eran prou retribució per servey tan gran.
Y vinga passar amunt y avall per la casa de la planxadora, al menys vint vegadas; peró, com aquell dia era dissapte, la noya devía tenir molta feina, perqué sols una vegada va semblarme que'm mirés de cúa d'ull.

IV
Aixís vaig dirho a la Munda quan, dos dias després, venía a trobarme.
—¿Qué sab vosté? ¿qué sab vosté? ¡Ay Deu el fassa bó! ¿Qué no l'ha vist, diu? Veja si l'ha vist, que fins li podria fer el retrato. ¡No va poch bé la cosa! —afirm á la mitjancera.
—¿Sí? Donchs, en tal cas, proposava jo, —¿cóm ens arreglarém perquè jo li parli? ¿Puch anar a casa d'ella, ja? —Miri , per aixó justament ara venía a véurel. Com ja li tinch dit, ella es molt prudenta, —no pot figurarse lo que n'es,— y no voldria que'l vehinal s'enterés de la cosa fins que tot fos ben lligat.
Aixís, donchs, diu que demá al vespre, allá entre set y vuit, anirá a la poscatería del Born expressament pera que vosté tinga ocasió de declarárseli. Ara, vosté belluguís. —Y de sobte, cambiant de tema, afegía: —Si pot afavorirme de alguna cosa, li estimaré moltíssim, perque no tinch a casa pá, foch, ni llum, ni cendra calenta.—
Un parell de pessetas més fora de la butxaca; peró, ¿qué son duas tristas pessetas quan una esperansa dolsa'ns vé a aixamplar el cor?

V
Ni en la pescatería ni en tot el Born vegí a l'Antonieta. Passant, després, per la botiga, vaig trobarla planxant de bó y millor.

—¡Calli, home, calli! ¡Si ella está que la cara li cau d'avergonyida! —me digué la Munda, al cap de dos dias d'aixó.— Ahir tingué un tráfech que no's va entendre, planxant la roba d'uns parroquians que havían de marxar a fora.
"¡Veji —ella díu— qué dirá de mi aquell senyor!"... Ja veurá: ¿sab lo que jo pensava? Que, com d'avuy en vuit es el Sant d'ella, un o dos días abans, vosté li fes alguna petita finesa... poca cosa. ¿Sab?... ¿Qué li diré jo ara? Uns botonets d'or ab alguna pedreta; no da molts diners. Jo, en nom de vosté, li entregaría, y'm sembla que ella no hi fara'l fals, perque encara que es molt prudenta, la veig enamoradota, y... vaja, donántloshi jo , 'ls pendrá.
—¿Vol dir? —vaig observarli.
—Si, home, si —afirmá ella.— Quan som joves, per enteniment que tinguem, els bonichs ens enlluernan. Donchs, si, ab motiu d'aixó, li demanaré permís pera que vosté puga anar a darli'ls bons días.
—Corrent. Vingui a trobarme dos días abans de Sant Antoni —li vaig dir, entregantli... ja ni'm recorda lo que li vaig donar.

VI
El dia dotze de juny vaig entregar a la Munda uns botonets per las orellas, que costavan setanta cinch pessetas, encarregant, ademés, a la portadora, un sens fí d'expressions per la qui'm tenia'l cor robat. Aixó era al matí, y a las tres de la tarde la missatgera ja me esperava a la porta del café.

—¡Siga la enhorabona, senyoret! —exclamava ab alegria.— L'Antonieta demá al matí l'espera. Diu que vol que Sant Antoni gloriós li dugui'l promés. Ab aixó, ja ho sab... Y —afegí, fent el ploricó— ¿nom faria la caritat de donarme alguna cosa pera amansir al procurador de la casa? Ja li dech tres mesos, y em vol fer treure per rigor de justícia.
—Tingui per ara —li vaig dir, donantli quinze pessetas.— No'n duch més; després ja veurém d'arreglar lo que sigui necessari.
Perqué, vaja, era un cas de conciencia deixar patir a qui'm duya a tocar la realitat de la gloria sommiada de la meva vida.

VII
EI día de Sant Antoni, anantmen de bon matí a la Rambla, vaig comprar la millor toya de las flors més exquisidas que hi havia, encarregant que la portessin totseguit a l'adressa que doni escrita en un paper. Quan vaig créure que'l ram ja era a sa destinació, jo vaig anármenhi. ¡Quina alegria fou la meva al véurel colocat en un pitger al mitg de la taula!
¡Com me bategava'l cor al trobarme devant per devant de l'Antonieta! Aixís que, fent un gran esfors, me poguí dominar, vaig dirli:

—Deu la guart. Encara que fins al present no havia tingut la honra de parlar ab vosté, suposo que vosté ja sabrá qui soch y lo que motiva la meva visita.
—¿Jo? —me va respondre ab to aspre y ab un deix d'ordinariesa que me deixá glassat.— ¡Y ara! ¿Què vol que sápiga si vosté no s'explica?
—Si, senyora, jo soch el jove que la preté —vaig respondre mitg acobardit.— El qui ha tingut el gust d'enviarli aquet ram.
—¿Aquet ram? ¡Ximple! ¡mes que ximple! —cridà enfurismada.— Jo'm creya que me l'havia enviat ma cosina. ¡Vájissen en hora mala vosté y'l ram! —afegí, tirantmel per la cara, desde ahont va rebotre al carrer.
—Peró reportis, escóltim —suplicava jo mitg desconcertat.— Soch aquell jove que ahir li vaig euviarli uns botonets per las orellas. soch...
—Vosté lo que deu ser un grandíssim poca-vergonya que'm prén per altre... ¿A mí botonets per las orellas? ¡Grandíssim indecent!
—Reportis, que la meva intenció no pot ser més bona. Soch aquell jove de qui li ha parlat la Munda.
—Alguna farsanta de las que corran... No la conech ni ganas. ¡Vájissen com un botavant, li dich! ¡Vájissen! que (¡Deu m'ajudi!) si'l meu home, que arribará d'aquí a pochs dias, ne te esment, ja sabrá vosté ab qui tracta. Si un cop ha anat a presiri per amor de mi, per mi sabrá tornarhi per segona vegada.
¡De penjaments, de malediccions y de paraulotas, si me'n va dir aquell dimoni en forma d'ángel! ¡Deu me guart d'escríurelas!
Els passavolants ja s'aturavan, la gent de las botigas eixía a fora de las portas; y, al anarmen jo tot corregut, vegí, com si fos imatge de las mevas ilusions perdudas, aquella bermosa toya mitg esgavellada per terra y, prop d'ella, un gos que la estava flairant ab propòsits sinistres.

VIII
Ara no cal sinó que'l millor dia vinga'l llicenciat de presiri a demanarme explicacions. ¡A veure, a veure com para lo cosa!
La Munda se m'ha fos, no la veig ni sé hont para. Potser ja'ls dimonis se la n'han duta.
¡Ay! si algún dia la trobo! ¡Prou la escanyo!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share: