Crítica a carta en defensa d'en Briz - El Constitucional

16 d'abril de 1884 El Constitucional.

Crítica i publicació d'una carta al director apareguda en el Diario de Barcelona el 7 d'abril firmada per diversos autors (entre ells en Careta). La carta és una resposta a l'article de la Revue Lyonnaise (nº 39) en defensa de Joaquim Rubió i Ors i Francesc Pelagi Briz.

El constitucional Don Alberto de Quintana posee un sentimiento tan exuberante de su personalidad que nunca se limita á representarse á si solo, sino que siempre trata de asumir representaciones ajenas, pudiendo decir como aquel personage de una de nuestras comedias antiguas:
Gran ventaja en el mundo yo consigo, Que voy con muchos cuando voy conmigo. 

Esto no quita que de vez en cuando tenga que ver protestas, que no deben serle agradables, por parte de ciertos desagradecidos que no le pagan debidamente tan desinteresado favor, ya que en vez de cantarle himnos de alabanza, le desautorizan y censuran por lo que se les antoja calificar, de indisculpables extralimitaciones.

Esta vez ha tocado el portarse tan inconsideradamente á los poetas catalanes, los cuales no han sabido comprender que el bueno de don Alberto conoce mejor que nadie las interioridades de la grey, y en su consecuencia han incurrido en la falta de enderezar al público el siguiente escrito, que podría hacer que el vale de Torroella los abandonase en adelante á su triste suerte, dejándoles huérfanos de representación en el mundo literario. Por nuestra parte le rogamos que no lo haga, ya que esto pudiera traer gravísimos males al Parnaso. Dice así el REMITIDO.

Sr. Director del Diari de Barcelona. 

Molt senyor nostre y de nostra major consideració: Li preguem que tinga la bondat de donar cabuda, al adjunt document en lo acreditat periódich de sa digna, direcció. 

Favor pél que li donan grans mercés sos atents y S.S.Q.B.S.M. —Los infrascrits.

Monsieur Paul Marieton. Lyon. 

En la Revue Lyonnaise (Nº 39 Quatriéme année. Tome VII) hem vist algunas novas firmadas per vós tractant del felibrige de Provença en sas relacions ab la literatura catalana, y, com en eix escrit s'aferman cosas que afectan á personas respectables y al bon nom de Catalunya, perçó'ns veyem obligats á fer constar lo següen: 

Primer: Que may em sabút que ni un sol escriptor catalá haja delegat á D. Alvert de Quintana per' representarlo entre'ls poetas provençals, y que si no sabém mólts de mólt reputats que may han esmaginat férli semblant comanda.

Segon: Que, lluny de regnar animositat contra las respectables personas de D. Joaquim Rubió y Ors y D. Francesch Pelay Briz, com se diu que l'esmentat senyor Quintana va afermar, aquí se'ls té en gran y general estima, no sols per son valer literari sinó pels serveys de que la moderna renaixensa'ls es deutora. En cor ben catalá noble y agrahit no mes pot cábrehi amor en vers los homes que, con lo senyor Ruió, tenen prou fe y prou coratge per' escriure y publicar un llibre de poesías en catalá en una época del tot refractaria á sembalnts manifestacions, y péls qui, com lo senyor Briz, han fet de sa vida un apostolat de patriotisme, de lo que fa testimoni munió de publicacions, originals d'ell unas, y altras consistents en aplechs de diversos autors antichs y moderns.

Respecte á vostras apreciacions, nos hi havém fixat y no podém pas agrahirvos que digau que aquí's té en mes l'ergull personal que l'interés de la causa; mes, per lo que toca als sentiments d'independencia de que culpeu, á tot nostre país,  si ells constituheixen una malaltía nacional, com aixís ho afermeu de nostre carácter, estém contents de patirla: és un mal que agrada y honra.

Finalment, no esperavam que cap fill de la bella Provença'ns retragués la batalla de Muret pera fernós dísfavor, ben al contrari d'açó, sempre hauriam cregut que la memoria del gran Rey En Pere y'ls ardits catalans que áb ell finaren mereixían á tots los vostres compatricis las mateixas consideracions que al inspirat Mistral. En açó'ns equivocarem, y ho confessém.

Públich s'ha fet tot lo que motiva esta carta, y pública deu ferse també la impresió que ha produhit la lectura del peiródich francés. La dignitat personal y'l patriotisme que regoneixém en tots los que conrean nostra literatura, nos eximeixen de consultarlos tocant al particular: y aixís, per nostra sola iniciativa, nosaltres, los mes humils, los darrers entre'ls escriptors de Catalunya, en nom propi y en lo de tots aquells qu'en catalá escrihuen y en catalá senten, protestém ab totas las nostras forsas en contra de la esmentada representació de D. Albert de Quintana, en contra'l desaire, altament ofensiu é inmerescut, que's feu á las personas de D. Joaquim Rubó y Ors y D. Francesch Pelay Briz y lo mateix en contra la falla de consideració ab que vos tractau á Catalunya.

Esperant que'ns feu l'obsequi de reproduhir esta carta en lo nombre propvinent de la Revue, tenim l'honor de saludarvos.

Barcelona 7 abril de 1884.— Pels escriptors del Principat de Catalunya, Antoni Careta y Vidal.—S. Farnés.—Enrich Franco. —Pels escriptors del Reyne de Valencia, Francesch Fayos. 


De buena gana glosaríamos el párrafo en que los remitentes aluden al sentimiento de independencia del país, pero, por ser cosa que quema, nos limitaremos á decir que nada lo fomenta tanto, como el deseo de librarse de consorterías por el estilo de las que viene protegiendo el señor Quintana.


Share:

Eloqüencia catalana

1884 Eloqüencia catalana.

Publicació del llibre de poesies recollides per Francesch Fayós Antony.

Fragments escullits en prosa y vers dels mes distingits autors catalans, valencians y mallorquins per exercitar als noys d'estudi en los diferents tons de lectura.
Obreta aprobada per la autoritat eclesiástica

Llibrería de Montserrat.

Antoni Careta aporta la poesia Llevant Dèu.

Hi ha diferents edicions de l'obra des de la primera el 1884 fins la darrera al voltant dels anys vint del segle XX.

Enllaç de la publicació a la Biblioteca Patrimonial Digital
Share:

Carta a la viuda d'Eusebi Pascual - La Publicidad


24 d'abril de 1883 La Publicidad.

Publicació d'una carta de condol enviada a la viuda d'Eusebi Pascual director del diari La Publicidad.


A raiz de la muerte de nuestro inolvidable Director, recibió su desconsolada esposa la siguiente sentida carta del laureado poeta catalan don A. Careta y Vidal, cuya última obra conocen ya nuestros lectores por las magníficas poesías que tuvimos el gusto de transcribir en nuestra edicion del dia 18 del corriente:

«Señora Viuda de don Eussebi Pascual.
Molt senyora mia: Fullejant los periódichs, he vist una nova que m'ha afectat vivament: la de la pérdua de son amant espós. Mes de vint anys feya que'ns coneixiam, y per mes diferentas que fossen las nostras opinions, y encar que poch nos veyam, sempre haviam sigut bons amichs. Recordo molt bé, y no'u oblidaré may, qu'essent ell á la Cort, vaig escriureli pera que interposés sa influencia en favor d'una persona estimada meva, á qui's volia fer ignocenta víctima de malas volensas, y qu'ell, lo bon amich, lo cor noble y generós, tot seguit, sens perdre temps, va dirigirse á una elevada persona á est objecte, y corregué al mateix temps á treurem de la inquietud en que jo vivia, logrant després tot lo que jo desitjava. L'agrahiment, donchs, me fa mes dolorosa la pérdua del estimat amich.

Sabuda esta irreparable desgracia, he vist una cosa que'm dona motiu pera sospitar que tal vegada m'hajan sigut consagradas las darreras ratllas que'l finat va escriure. No'u sé, mes ho crech probable; y perço y perqu'en ellas (á part dels elogis inmerescuts que l'amistat d'ell va posarhi), se fa justicia á mos sentiments, jo, que no acostumo á guardar res de lo poch que s'haja escrit en lloansa meva, guardaré estas ratllas com reliquia de bona amistat y com á recordansa de gratitut.

Molt y molt dolorosa ha de ser, senyora, la pena que l'afligeix; mes pot estar ben certa de que tots los amichs hi prenem bona part. ¡Vulla Déu enviarli tota la resignació que necessita!

De V. atent y s. s. q. s. p. b. A. Careta y Vidal.
Sa casa, 20 abril de 1883.»

Enllaç de la publicació a Arca
Share:

Crítica i Poesies d'Euras - La Publicidad

Capçalera La Publicidad

19 d'abril de 1883 La Publicidad.

Crítica a Euras y publicació de tres poesies de dita col·lecció: Los trenta, Fa catorz' anys i La dama gelosa.

El señor Careta y Vidal, acaba de publicar un tomo de poesías titulado Euras. El señor Careta es un poeta de veras, siente lo que dice y ama la poesía por la poesía. Catalán chapado á la antigua, religioso sin mogigatería, ferviente católico sin exageración, el señor Careta está pintado en su gráfica y enérgica poesía Llevant Deu. En su espíritu un tanto particularista, pero noble y generoso arde como la llama en el altar de Verta, el amor á la pátria Catalana, que resplandece en sus poesías que rebosan sentimiento. 
A continuación publicamos tres de sus poesías que son en nuestro sentir de las que mejor dibujan las tendencias del autor:

Los trenta:
Los trenta - Antoni Careta Vidal Los trenta - Antoni Careta Vidal Los trenta - Antoni Careta Vidal

Fa catorz' anys:
Fa catorz'anys - Antoni Careta Vidal

La dama gelosa:
La dama gelosa - Antoni Careta Vidal La dama gelosa - Antoni Careta Vidal

Enllaç de la publicació a Arca
Share:

Crítica a Euras

Portada Polybiblion
1883. Crítica del llibre Euras a la publicació francesa Polybiblion escrita pel periodista Albert Savine.

Polybiblion Revue Bibliographique Universelle




Les publications catalanes en 1882.

M. Antoni Careta y Vidal est un admirateur et un disciple de M. Pelay Briz à qui, en 1878, il a dédié son premier volume: Brosta. Il n'a publié le reste de ses oeuvres, une traduction que Hennion dit excellente du poème Li Carbounié du félibre Félix Gras, une nouvelle Cor y Sanch qu'il rééditera quelque jour en volume, que dans la revue Lo Gay Saber. Brosta et Euras nous permettent heureusement de le juger.

Critica a Euras de Albert Savine a Polybiblion - Antoni Careta Vidal
Le premier de ces recueils est composé de nouvelles de courte dimension, gaies, simples, écrites non sans verve mais broussailleuses, comme le titre le disait, réclamant d'être élaguées de çà de là, trop touffues et souvent trop maigriotes do fond et de sève. Il y a longtemps d'ailleurs que ce recueil a paru (Brosta, aplech de quentos, escenas de costums, tradicions, novelas y fantasias, Barcelona, Joan Roca y Bros, 1878, in-12 de 244 pages), et l'auteur aujourd'hui reviendrait sur beaucoup de ses premières touches. Le poète, tel que nous le révèlent Les Lierres (Euras), est sans doute un poète de reflet plutôt qu'un poète original ; cependant, dans ce rang secondaire, il sait trouver des inspirations qui touchent au sublime. N'en est-ce pas une que l'idée finale de la Dame jalouse? Voyez-vous ce chevalier qui a laissé en son castel gente et noble dame dont son coeur est épris pour aller courir les tournois? Par suite des machinations d'un page aussi trattre qu'amoureux de sa maitresse, elle le trahit et puis à la trahison veut ajouter la vengeance. Elle lui arrache le coeur.

"D'un coup, dit le poète, elle lui enfonce toute la dague dans la poitrine.
Le seigneur tombe sans vie. Elle aussitôt saute sur lui et de la même dague, d'un seul coup, elle lui a ouvert la poitrine ; enragée elle y enfonce le poing ; le coeur enfin est arraché.
Et saignant elle le regarde, puis soudain se recule, comme morte elle tombe à terre... Que lui est-il arrivé ? Elle a vu son propre visage peint au milieu du coeur!"

Critica a Euras de Albert Savine a Polybiblion - Antoni Careta Vidal

L'expression, je le veux bien, n'a pas tout le relief qu'on lui voudrait voir: elle est concise, prapre, facile, suivant le précepte adopté par Pelay Briz, mais ici ces qualités, si grandes soient-elles, ne suffisent pas, Il faudrait la couleur, le feu, l'énergie. M. Antoni Careta y Vidal ne les a pas. Nous ne nous en plaisonons qu'en partie, car à défaut de ces qualités que certains poussent jusqu'au défaut, Careta a la grâce, et la grâce comme la peau dans la beauté féminine, sur vingt points en vaut dix-neuf. Il n'est pas à dédaigner le poète qui a écrit Petons (baisers) et qui, cette fois, a su trouver les qualités qui lui manquent d'ordinaire, si bien qu'un souvenir erroné me faisait attribuer ce petit chef-d'oeuvre à Ubach y Vinyeta.

Dans les Lierres, j'admire encore, car je préfère passer sous silence un petit nombre de pièces de circonstances, sixains, huitains, dixains, quatrains qui, quelques-uns cependant, méritaient les honneurs du livre, — les différentes pièces que le poète a consacrées à la mémoire de sa mèremorte: ici le sentiment emporte tout avec lui : L'expression s'assouplit, devient lit-téraire, tout en ne cherchant pas à l'être. Quelques pièces patriotiques d'un sentiment très intense aussi subissent la même heureuse influence : A mon pays, la Chauve-souris, A Barcelone, stances, les Trente, la Ruine du mas, Goigs de Saint Jordi, le roi Marti à Valldonzella. Dans le sirvente aux félibres de Provence, calqué comme mouvement sur celui de Mistral aux poètes Catalans, il y a plus d'un beau vers. Je ne vois pas cependants'il ne faut pas préférer les quelques pièces que j'appellerpis volontiers les chansons des métiers: le Tourneur, la Tisseuse, la Vie du Berger surtout. Il existe dans la poésie provençale un filon de poésie analogue: L'Hiver au village, de l'abbé Pascal, y figure en première ligne, et puis les poésies de Fourès — celles qui ont pour titre la Semeuse de maïs, le Compositeur ; les poésies de Langlade et enfin une ou deux pièces du maitre Aubanel. Je ne veux pas dire, — et j'insiste sur ce point, — que Carets qui connait si bien le félibrige et sa littérature, ait emprunté quelques notes à la Provence; je signale simplement une analogie, une ressemblance qui peut aider quelques-uns de mes lecteurs à se former par comparaison une idée de ce qu'est la poésie de M. Careta.

J'arrive au terme que j'ai assigné dans mon plan à l'étude des poésies de M. Careta y Vidal, et cependant j'ai encore des notes nombreuses sur mon carnet, c'est quo ce volume unique, qui n'est pas d'un maitre, est mieux composé que les recueils de quelques-uns, qu'il y a peu d'inutilités et beaucoup de choses excellentes. Je n'ai rien dit, par exemple, d'un sonnet que Boileau eût applaudit : Élévation (Llevant deu); rien dit de l'heureux usage que M. Carets fait de la légende des Trois iles. Même après la délicieuse Chanson de Majorque, de Verdaguer, il a su faire un second petit chef-d'oeu-vre de simplicité. 

Albert Savine

Antoni Careta y Vidal és un admirador i deixeble del senyor Pelay Briz a qui, el 1878, va dedicar el seu primer volum: Brosta. Només va publicar la resta de les seves obres, una traducció que Hennion va dir que era excel·lent del poema Li Carbounié de Féliber Felix Gras, un relat Cor i Sanch que posteriorment reeditarà en volum, a la revista Lo Gay Saber. Afortunadament, Brosta i Euras ens permeten jutjar-lo.

La primera d’aquestes col·leccions està composta de relats breus, alegres, senzills, escrits sense nervi, sinó espessos, com deia el títol, que pretenien ser podats aquí i allà, massa espessos i sovint massa prims. Aquesta col·lecció s’ha publicat des de fa molt de temps (Brosta, aplech de quentos, escenas de costums, tradicions, novelas y fantasias, Barcelona, ??Joan Roca y Bros, 1878, in-12 de 244 pàgines), i l’autor avui faria revisitar molts dels seus primers tocs. El poeta, tal com ens revela Euras, és, sens dubte, un poeta de reflexió més que un poeta original; tanmateix, en aquest rang secundari, sap trobar inspiracions que toquin el sublim. No és aquesta la idea final de la Dama gelosa? Vegeu a aquest cavaller que va deixar al seu castell a la noble i gentil dama del seu cor enamorat per anar a batallar? Com a resultat de les maquinacions d'un patge tan traïdor com enamorat de la seva senyora, fa creure a la dona que ha estat traicionada el cavaller i desitja venjar-se arrencant-li el cor. 
"D'un cop," va dir el poeta, "la daga li enfonza tota al coll.

Cau lo senyor sens vida. Salta ella desseguida,
y, ab la mateixa daga, d'un cop li ha obert lo pit;
hi fica'l puny rabiosa, lo cor ja li ha seguit.
 
I, sagnant, se'l mira; de sopte s'enretira;
i morta cau á terra... ¿Qu'es lo que li ha passat?
Ha vist son propi rostre al mig del cor pintat!"

L’expressió, l’accepto, no té tot el relleu que es voldria veure: és concisa, neta, fàcil, segons el precepte adoptat per Pelay Briz, però aquí aquestes qualitats, per molt grans que siguin, no són prou, caldria color, foc, energia. El senyor Antoni Careta y Vidal no en té. Ens queixem només en part, perquè en absència d’aquestes qualitats que algunes persones empenyen fins al punt de defecte, Careta té gràcia, i la gràcia com la pell en la bellesa femenina, de vint punts, val dinou. No es pot menysprear el poeta que va escriure Petons i que, aquesta vegada, va saber trobar les qualitats que li falten habitualment, tant que un record erroni em va fer atribuir aquesta petita obra mestra a Ubach y Vinyeta.

A Euras, encara admiro, perquè prefereixo ignorar un petit nombre de peces circunstancials, sixains, vuitanta, dixains, quatrenes que, però, alguns mereixen els honors del llibre, les diferents peces que el poeta va dedicar a la memòria de la seva mare morta: aquí el sentiment s’emporta tot: l’expressió suavitza, esdevé literària, sense cercar-ho. Algunes peces patriòtiques d’un sentiment molt intens també pateixen la mateixa influència feliç: Al meu país, el ratpenat, a Barcelona, ??estrofes, els trenta, la ruïna del mas, Goigs de Sant Jordi, el rei Martí a Valldonzella. Al servei Felibres de Provença, modelat com a moviment del de Mistral amb els poetes catalans, hi ha més d’un bell vers. No veig, però, si no hem de preferir les poques peces que m’agraden anomenar les cançons dels oficis: el Torner, el Teixidor, especialment la Vida del Pastor. Hi ha una vena de poesia similar a la poesia provençal: L’Hiver au village, de l’abé Pascal, apareix a la primera línia i, a continuació, els poemes de Fourès, aquells que tenen per títol La Semeuse de corn, le Compositeur; els poemes de Langlade i finalment una o dues peces del mestre Aubanel. No vull dir -i insisteixo en aquest punt- que Careta, que coneix Félibrige i la seva literatura tan bé, va agafar prestades algunes notes de la Provença; Simplement apunto una analogia, una semblança que pot ajudar a alguns dels meus lectors a formar-se per comparació una idea de què és la poesia del senyor Careta.

Arribo al terme que vaig assignar en el meu esquema a l'estudi dels poemes del sr. Careta y Vidal, i tot i així tinc nombroses notes a la meva llibreta, és el que aquest volum únic, que no, no és de mestre, està millor compost que les col·leccions d’uns quants, que hi ha poques inutilitats i moltes coses excel·lents. No vaig dir res, per exemple, d’un sonet que Boileau hauria aplaudit: Llevant Déu; no es diu res del feliç ús que sr. Careta fa de la llegenda de Les Tres Illes. Fins i tot després de la deliciosa Cançó de Mallorca de Verdaguer, va saber fer una segona petita obra mestra de la simplicitat.

Albert Savine
Share: