¡Oydá! (IV) - La Ilustració Catalana
Per Sant Antoni de Pádua - La Veu de Catalunya
12 de juny de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Per Sant Antoni de Pádua.
¡Oydá! (III) - La Ilustració Catalana
¡Oydá! (II) - La Ilustració Catalana
¡Oydá! (I) - La Ilustració Catalana
Las armas maravellosas - La Veu de Catalunya
5 de maig de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Las armas maravellosas.
La idea de lo sobrenatural sembla ser innata en l'home, y aquesta qualitat no dirigida per la educació, y sobre tot per la educació religiosa, és lo que dona origen a las supersticions.
No'm proposo tractar en general de semblants creensas errades; vaig a exposar solzament y molt per enlaire mostras d'una branca de semblants preocupacions.
Essent la superstició filla de la ignorancia y la temensa, no és extrany que desde'ls temps més antichs se fixés en las armas, ja com a einas protectoras de la vida propia y dels éssers y ideals estimats, ja com a flagell destructor del enemich.
En la epopeya grega trobém que la ninfa Tetis, ab tot y haver banyat a son fill Aquiles en la llacuna Estigia pera ferlo invulnerable, no puguent sostráurel dels atzars de la guerra, va donarli un impenetrable arnés ab el corresponent escut, obra de Vulcá feta expressa. No obstant, l'héroe moría de resultes d'una sageta que va clavárseli al taló per hont l'havia agafat sa mare al banyarlo, únich indret que no tocareu aquellas aiguas.
El capell del deu Plutó feya invisible a qui s'hi cobría la testa. El duya Perseu quan aná a tallar el cap de Medussa.
En el poema dels Nibelungs se parla d'altres capells anomenats Tarnkappa, fets per certs nans que vivían a las grotas de las montanyas. «El qui dú la Tarnkappa —diu l'esmentat poema— pot estar segur de colps y de feridas. Ningú el veu, y ell hi veu y hi sent sens que ningú d'ell s'adoni y sa forsa creix.»
Sigfrit, ab un de tals capells que arrebassava al nan Alberich, conseguía que son cunyat el rey Gunter alcansés la complerta possessió de sa esposa la indomable Crumilda, lo qual va ser causa de la mort del esforsat héroe y molts altres.
En el «Rolan enamorat», de Bajardo, se fa esment del elm del rey Agrican, «forjat per Salamó en el foch del infern.»
Ariosto, en son «Rolan furiós», parla del encantat elm que Reinal de Montalvan va pendre al rey Mambrí haventli llevat la vida. Dit capell, que més que pels llibres de cavalleria, ha sigut famós per la grotesca aventura de don Quixot, diu Ariosto que'l duya Roger el de Dinamarca. Aquet mateix campió vencía als enemichs algunas vegadas ab el poder misteriós de son escut, tan lluentíssim, que'ls feya perdre l'esma com encegantlos.
Si la superstició s'afermava en las armas defensivas, també y millor degué trobarse en las ofensivas; al menys aixís se dedueix de lo que sobre tal materia és arribat fins a nosaltres. ¿Quí és que no ha llegit quelcom d'espasas forjadas en constelació en el temps de la Edat Mitja? ¿Qui no ha sentit esmentar sovint armas de poder incontrastable en el cicle ideal de la errant cavalleria?
Contava en el sigle XVII Monfar que las tals espasas se fabricaven observant els moviments dels astres, segons els avisos d'astrólechs pera aixó disposats, deixantse la feina al finir la determinada constelació que «predominava» als metalls, y que un cop de aquellas espasas trencava las demés com si fossin de vidre o de fusta y que lo mateix succeía ab las llansas y pícas treballadas d'igual manera, donchs atravessavan qualsevol armeig de ferro com si fos de plom, estany o cartró.
Ben coneguda és la llegenda de la espasa anomenada de Sant Martí, ab la qual se diu que en Vilardell va matar un drach que'ls serrahins tenian en un castell del Vallés y el van deixar lliure al anarsen de nostra terra. La dita espasa, després de passar per diversas mans, el comte Ramon Berenger III la depositá a la capella de Santa Agata; va posseirla'l gremi dels paraires, l'adquiria més endevant el senyor Estruch y se'n aná al extranger quan el dit senyor va vendres la seva armería.
Un negociant d'antiguetats conegut meu, encara que dubtava de que la dita espasa fos auténtica, va dirme en un tó aprensiu: «Ab tot, si no's té compte, tocantla, un s'hi talla fácilment; no sé que ho fa.»
Diuen que també va ser famosa la espasa que duya'l Rey Anfós de Portugal. Refiat de las virtuts d'ella y del escut del mateix personatge, un altre monarca del mateix pais, don Sebastiá, va endúrsen una y altra pessa a la expedició d'Afrfca; peró havent desembarcat en aquella terra sens la dita espasa, el venceren, cosa que, a no haver tingut descuyt semblant, se creya impossible.
Segons en quinas mans queyan semblants armas, perdian sas virtuts. S'assegura que'l gran turch Mahomet no pogué servirse de la espasa de Castrioto.
Quan no's coneixían las qualitats intimas del acer ni las maneras d'obtenirlo, se li atribuiren propietats maravellosas y es forjaren no pocas llegendas sobre la válua de las espasas d'alguns celebrats combatedors. Juli Garnier, en sa obreta «Le fer», conta de las espasas de Ricart Cor de Lleó y de Saladin lo següent:
«En una entrevista que tingueren abdós feréstechs e irreconciliables batalladors, prova quiscun la forsa de la sua arma. Ricart maná que li duguessen una barra de ferre y, al primer colp d'espasa, va partirla. Alló semblava un miracle y els crehuats creyan ja vençut a Saladin, quan aquest, agafant un coixí de seda plé de ploma de la més fina, lo tirava en l'aire, y, ans de que hagués caigut en terra, lo deixá partit no més d'un colp de la sua cimitarra.»
Pera donar una idea més de las preocupacions que hi hagué ab las armas, transcriurém alguna cosa de lo que sobre'l desafiament en juhí de Deu se troba en un llibre titolat «Constitutionum et privilegiorum antiquorum», del Arxíu municipal de Barcelona.
»E la cort deu fer guardar lo camp així de nit com de dia en tro que la batalla sía feta per ço que hom noy puga amagar ne soterrar nulles armes ne fer metzines ne conjuracions ne posar breus (1) ne altres coses perque negu dels batallers fos embargat de son dret a menar o defendre.»
Els que havían d'entrar en semblant combat juravan en aquesta forma: «Yo aytal jur que açó de que he reptat aytal es veritat, et el camp ne metre coltell ne misericordia ne lena ne agullo ne neguna manera darmes sino aquelles qui acostumades son de metre. Coes açberch ab capmall rab cauces de ferre et escut e lança qui no sía emplomada, et capell de ferre, et dues maces et dues spasses, et neguna de les maces no haya agullo ni sera plegadiça ney metre armes qui hayan virtut ne nomina ne pera preciosa ne breu ne posar sucre rosat ne candi, si deus majut e aquets sants IIII euangelis». Un jurament semblant havia de prestar l'adversari.
El desafiament en el qual s'usessin semblants arts, se considerava nul. De tal va judicar Jaume d'Aragó el de Bernart de Centellas ab Bernart de Cabrera per haver vensut aquell a n'aquet ab l'espasa den Vilardell, de la qual més amunt se parlava.
Semblants creensas estarían extesas també fora de Catalunya, quan veyém que passadas algunas centurias els cavallers errants escometen al enemich sense mirar «si trae sobre si reliquias ó algún engaño encubierto.» (Don Quijote, 2a part, cap. VI.)
Ja que tractém de virtuts misteriosas de las armas, no será per demés transcriure la recepta del maravellós «engüent d'armes o de constelació del sigle XVI,» que's troba en la obra de Joseph Rixouard Des rapports de l'homme avec le demon; dia aixís: «Se pican a la vegada bolarmini, molsa cullida en la testa d'un penjat, greix huma, pols de momia, sanch humana, oli de llinosa y trementina. Fet l'engüent d'aquesta manera, encara que'l ferit se trobe a vuytanta o mil lleugas de distancia, n'hi ha prou fregant ab lo engüent lo drap ensagnantat, o la espasa, o'l bastó que hagués fet lo dany pera que'l ferit cure.» Mes tart, va modificarse la recepta: pera rascar la molsa, se cercava «el crani d'un home finat de mort violenta en lo creixent de la lluna en la conjunció de Venus.»
Ab no tants ingredients y de qualitat més senzilla, segons don Quixot, encara posseia més virtuts el bálsam de Fierabrás, donchs a un home al qui haguessin partit de mitg a mitg, afegint els trossos ans de gelarse la sanch y fentli beure no més duas tiradas del licor, tornava a ser el mateix home com si no hagués tingut res may en sa vida.
Es idea desde molt temps generalisada que'l progrés actual fa fugir las supersticions; peró, al meu entendre, els fets ho negan. La superstició, com tot lo del món, evoluciona, peró, desgraciadament, no s'acaba.
Hem vist que'ls «breus», aplicats antigament a las armas, subsisteixen avuy com preservatius d'un mal y com remey d'un altre.
Hi há historiadors que parlan d'unas agullas enmatzinadas que's tiravan ab el buf; y Jifilino, monjo de Constantinopla en el sigle XVI, compendiador de Dion Casio, relata dos exemples de semblant crim comés ab impunitat. Era corrent a Catalunya la creensa en maleficis pera imatges: consistía en treballar una figura de cera semblant a la persona a qui's volia fer patir y clavarhi una espina al lloch hont se suposava ésser el cor, enfonsantla més o menys segóns se volgués el sofriment o la mort del ésser odiat. Aquet procediment, del qual va creures víctima Joan I, l'Amador de la gentilesa, sentintse uns forts mals de cap, relacionantlos ab la troballa de certa «imatge» que duya clavada la espina, ha arribat a la nostra època en altra forma: en lloch de la figura de cera, clavan una munió d'agullas en un cor de moltó.
Anys há, varen contarme d'un ferrer que havia fet una dalla, la qual tallá de un sol cop una barreta de ferro.
No falta també qui suposa virtuts sinistras en els acers trempats en el such que destila'l tan calumniat com inofensiu calápat o galipau; y me deya també anys enrera un fadrí daguer, que un mestre de cert poble dels Pirineus, ab el qual havia treballat del ofici, guardava com reliquias y no més pera'ls tremps de certas einas que ell sabría pera qué havían de servir, una olleta ab greix d'escorsó.
Ara, donchs, fent comparansas, la barreta de ferro tallada per la dalla, ¿no recorda la barra d'igual metall partida ab l'espasa den Ricart Cor de lleó? Y el greix d'escorsó y el such de calápat usats en el tremp d'einas de tall, «no son reminiscencias degeneradas de llegendas antigas, com la que suposa'l romanso castellá El infante vengador, hont se diu que aquet portava
En la composició del «engüent d'armas o de constelació» hem vist que hi entrava'l «greix humá». Donchs bé:d'un desventurat que de tota sa vida patia de flaquesa en el ventrell sabém que, quan era noy, pera curarlo, sa mare va comprar «manteca de cristiano» (tal com sona), al bolxi de Valladolid.
Y prou exemples ja, que may s'acabarian.
En suma, com deya al comensament, la idea de lo maravellós és innata en l'home. Si aquet té religió, ella podrá deslliurarlo de las supersticions; la Iglesa católica las condempna. Com ja indicava també, la superstició no mor, sinó que evoluciona, y la una hora pren carácter de secta religiosa, l'altra hora de misteriosa ciencia de maleficis, quan no's disfressa de ciencia natural, que en una y en altra forma la veyém, donchs en aixó, com en tot, intervé la moda.
Y, en fí, que'l qui no creu en Deu, que és la suma de la Veritat y del Bé, per necessitat inevitable de creure en quelcom superior a lo material que's pot tocar y veure, cau en l'aberració de creure no més en el diable, pare de la superstició (que és la mentida) y de tots els mals.
(1) Se diu «breus» encara avuy día a uns trossos de cotó de ble ab divers nus. Els aplican en dia de divendres a un bras de las criaturas quan se desmanan, a fí de que no s'anyorin; als animals de cárrega que s'enaiguan, se'ls lliga'l «breu» en el prim de la pota pera que's curin.
Lo mitjot de la senyora Tona - La Ilustració Catalana
Publicació del relat Lo mitjot de la senyora Tona.
Martiri y Resurrecció - La Veu de Catalunya
30 de març de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Martiri y Resurrecció.
Jesús, aclamat per la munió, entrá en la ciutat de Jerusalém.
«Y mólts extenían els seus vestits pel camí —diu l'Evangelista (1);— y altres tallavan fullas dels arbres, y las extenían pél camí.
»Y'ls qui anavan davant, y'ls qui seguían darrera, cridavan, dihent: Hosanna:
»Benehit el qui ve en nom del Senyor: Beneint el regne del nostre pare David, el qual ve: Hosanna en las alturas.»
Enguany s'ha conmemorat ja'l primer pas del diví Mestre cap a son inestimable sacrifici. Hem vist grogas palmas, artizadas y guarnidas las unas, y sense cap adornament las altras, rams de llor florit, brots de cendrosa olivera; y, entre'ls cants litúrgichs que entonavan els clergues y els crits de goig dels infants, eixían remors suavíssimas y misteriosas d'aquellas brancas; semblava que la olivera pronunciés a cau d'orella dolsos mots de pau, que la palma exhalés gemechs arrancats per un martiri que no era lluny y que'l llor entonés cants triomfals embolcallats ab flaires de gloria.
¿Qué s'ha fet aquella alegría del diumenge? ¿Cóm és que s'ha convertit en negra confusió? Jesús ha sigut pres en l'hort de Gethsemaní. Ha arribat l'hora de las tenebras; per aixó'l temple resta fosch, y, a dins, els mateixos infants que llensavan crits joyosos, ara mouen remors sinistres ab sas massas picant els «fasos». L'ambició dels grans, la traició del fals amich, la passivitat dels deixeples y la perversitat de tots, caigueren , agombolantse demunt del Fill de Deu. Y al Qui era Rey de reys, l'assotaren, el coronaren d'espinas y, després de befarlo y escupirlo, el clavavan de peus y mans; y, mentres, pres de vivíssims dolors, dalt de la creu entregava l'esperit a son Pare celestial, la llorda soldadesca's repartía cínicament las sevas vestiduras.
En el transcurs dels sigles, la esplendorosa Catalunya, la que fou exaltada entre las diversas nacions, en poder dels sens butxins va ser lligada de peus y mans, escarnida, ultratjada y ferida de mort... ¡Senyor! ¡fassas la vostra voluntat santíssima, així en la terra com se fa en el Cel! III
El dijous y el divendres de la Setmana Santa, se para tota feina pera anarsen els fidels cristians d'iglesia en iglesia a fer las Estacions. Tothom marxa ab gran reculliment, portant sas millors y més seriosas galas per a honorar la dolorosíssima tragedia de la Magestat Divina. No s'ou ni un cant, com no sia'l pausat y solemne de la Passió, entonat en veu baixa; tot se presenta trist y místich en aquell dia, fins mística apar la olor de la humil farigola boscana que's veuen las portas del temples; talment sembla que l'home, regenerat pel inmens sacrifici, caiga fermament penedit en brassos del seu Criador.
«Alleluia! ¡Alleluia! Crist ha ressucitat».
«Alleluia! ¡Alleluia!» repican giravoltant gayament las campabas y braman els canons ab veu de tro.
Y tothom, xichs y grans, fent brugits diversos, exclama plé de goig: «¡Alleluia!»
Aparéixen en la ciutat remadas de tendres anyells, simbolisant al Qui, éssent el fort entre'ls forts, se feu mansíssim per a salvarnos.
Y la Pasqua arriba, y el jovent ix a anunciarne l'aubada cantant caramellas, y els padrins, en senyal d'alegria, fan dolsos presents a sos petits fillols; y, no cabent el goig en el poblat, els seus habitadors s'esbarrian trescant per la campanya.
La Vida ha vensut a la Mort, Crist ha ressucitat. ¡Alelluia! ¡Alelluia!
Senyor Deu y Redemptor; aixís com salvareu al llinatge humá de la mort eterna, també podèu fer viure y morir als pobles. En memoria de la vostra triomfant Resurrecció, feu que torni a lluir de plé la estrella de Catalunya, y que, al escalf de vostra omnipotent alé, se mantinga sempre més esplendoros a pels sigles dels sigles.
¡Amén!
(1) Sant March, cap. XI, versic. 8, 9 y 10.
Boria avall - La Veu de Catalunya
30 de gener de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Boria avall.
Al comensar la passada centuria, quan encara's mantenía ben sencer lo carreró del Mill, quan ni's somniava que haguessen d'obrirse dos carrers anomenats de Jaume I y de la Princesa, quan la presó estava situada en la devallada del séu nom mateix y donava a la cantonada de la Tapinería y a las plassas del Angel y del Rey, subsistía per certs delictes un molt antich cástich, consistint en treure al culpable a la vergonya o passarlo Boria avall. Heus aquí lo qu'he pogut saberne per mólt pochs documents y per algún testimoni de vista.
A l'hora assenyalada, de la porta que tenía la presó al entrar de la plassa del Rey, eixia'l nunci real progonant a sò de trompeta'l delicte (1) . Probablement l'acompanyarían algutzirs (2) y qui sap si fins algún altre funcionari, donchs no és de creure que la representació de la justicia en aquell acte's limités a oficials tan mínims com un algutzir y un nunci o a un de tan degradat com lo de botxí. Lo delinqüent –o los delinqüents, perque hi havia ocasions en que se'n treya més d'un a la vegada– seguía a cavall d'un ase, lligat de peus y mans y despullat de cintura en amunt si's tractava d'un home; en aquestas; lo botxí, que, vestit de negre ab calsa curta y ostentant una escala d'argent en lo barret com a divisa del seu ofici, anava acompanyat de son estira cordetas, a cada cantonada que passavan –entre totas las del tránzit feyan el número de cent, – amb una paleta de sóla, donava al criminal tants açots com eran los cents a que se l'havía condemnat. Pera la conservació del orde y pera evitar tota violencia, seguía una guarda de minyons de la esquadra. Eixida ja la professó sinistra entre mig d'inmensa gentada curiosa, trencava per la devallada de la presó, y passant per dessota l'arch y entre las dúas vellas torras que'l sostenían , travessant la plassa del Angel, anava Boria avall. D'aquí vingué la segona y més usual denominació que tingué en nostra ciutat l'acte de passar per la vergonya o traure a la vergonya.
Des de la Boria, pel carrer de Moncada, se dirigía al carrer Ample, y pel de la Ciutat, arribava a la plassa Nova. Allí hi havía un fogó encés en el qual era posada a caldejar una marca de ferre, la qual aplicava'l botxí a l'esquena del sentenciat. "Lo gemech y contorsió del infelís, aixís com lo fum y la pudor que despedían sas carns, explicavan la barbaritat del cástich", diu un autor modern (3). Després de la marca, lo culpable era tornat a la presó, ahont lo botxí li posava sal y vinagre a las feridas.
L'esmentat cástich no sempre duya en los qui'l sufrían la exemplaritat que se n'esperava. Contan que un dels darrers que'l sofriren, home ja vell que l'havía merescut per lladre, tot passant, va sentir que algú exclamava:
Peró ademés de semblants mérits, que ja eran més que suficients lo fet que aném a contar va conduirla a que se la tregués a la contemplació pública.
Una noya mólt joveneta se dirigía un diumenge de bon matí a confessarse, quan de sobte, va sentir que li queya demunt alguna cosa, y abans de que's pogués donar compte de lo que havía sigut, una dona grossa y vella feu desde un balcó:
–¡Oh, com li han posat la roba!
–¡Ay, la marastra! – exclamà la donzella, mirantse part del vestit fet una taca.
–Puje, puje, noya, que jo li arreglaré de manera que res s'hi coneixerá,–afegí la vella.
La minyona pujá al pis, la mestressa d'aquest la feu entrar en una cambra en la qual no hi havía gens de claror, dientli qu's llevés la roba pera netejarlahi, y desseguida tancá ab clau. Ja pot considerarse l'esglay de la noya al trobarse tancada, més que més quan al moment va sentir que l'agafava una má, invisible per ella, com tot lo d'allí dins. Allí li arrancava un crit perllongat y esgarrifós, y, cosa extranya, en lo mateix moment, a la veu d'ella va unirse la veu irada d'un home clamant imperiosament que s'obrís desseguida, peró ben desseguida la porta.
--------------------------------------------------
(1) Era'l nunci real, com després veureém, y no l'estira-cordetas com afermá un distingit dibuicant y poeta.
(2) Per més que diga l'autor esmentat.
(3) Genís Domingo Reventós (F. Anglada), en un treball premiat en los Jochs Florals de 1862.
(4) La tradició diu que la Tía Catarina fou la darrera a qui's passá Boria Avall. Robreño que era d'aquell temps, en las décimas que dedicá al castich de la tal donota, posa la data de 22 d'agost de 1816. ¿Com pot compaginarse, donchs, aixó ab que semblant práctica durés fins a 1832, com lo dibuixant-poea, esmentat en la nota l'assegura?
--------------------------------------------------
La porta va obrirse, y's compendrá la escena que va haverhi després, quan se sapia que l'home amagat a la cambra, l'instigador d'aquella tentativa criminosa sobre tota ponderació, lo qui ab tanta fermesa cridá al sentir los clams de la ignocenta, estava unit ab ella ab un parentiu tant y tant proper, que, al pensarho no més, esborrona.
La famosa Tía Catarina, que altra no era la dona del balcó, la que havia tirat oli al passar la joveneta, a fi de tenir manera de guarnirli un parany, ab aquest motiu era sentenciada per la justicia.
Persona que vegé traure a la vergona a la mala fembra m'havia dit que aquesta duya posada una cucurulla plena de flochs y cascabells–com de costum tractantse de donas,–que anava ab lo cap pmolt baix, en termes que la barba se li enfonzaba en lo pit, fenomenalment gros com tota ella. Ja ho diu Robreño, planyent al ase que destinaren pera tal funció, afegint que aquest
Lo mateix autor esmenta que'l nunci real publicava'l delicte d'ella (1) y que la desvergonyidota cridava qu'era mentida. També, apar que la Catarina tenia un valedor anomenat Gironella (¿sería, potser, aquest lo mateix home al qui's proposava servir ab la explicada malesa?); notes bé'l final del segon dels versos que anèm a copiar:
Com se veu, en lo primer quart del sigle XIX, encara duravan las compostas entre'ls criminals y certs agents de la justicia, de las quals parlava ja Quevedo (2).
Y, a n'aquest Giro-n-ella, ¿quin cástich varen donarli? Cap, segons sembla, puig devia ésser un peix gros, y d'aquests, en totas épocas, mólts se n'esmunyen. Respecte d'ell, Robreño manifestava la seva opinió així:
Un cop llesta la passada, al preguntar a la tia Catarina alguns dels mólts amichs séus com li havia anat: "Bé, molt bé,–va respondre ab senzillesa,–però ¡massa soroll, massa soroll!". Se veu que la seva eixida solemne va promoure molta gatzara. Amb això y essent tancada a la Galera, pagava aquella dòna de 72 anys los 56 que'n va viure entregada al vici i al crim, y ab ella termená la práctica de treure delinqüents a la vergonya.
Com a recordansa de semblant costúm, encara a mitjans de la passada centuria se feya la brometa de sorprendre la senzillesa o'l descuit d'algú assegurant-li que a la vigilia de Corpus passarían a un home y una dòna Boria avall, afegint que'l motiu era haver robat los dos un sach de favas. Això constituía una especie d'enigma, que s'explicava de la manera següent: lo gegant y la gegantesa surten aquell dia,–temps d'acabarse las favas tendras,–y al fer la passada pel curs de la cerimonia religiósa del endemà, anavan també a la Boria, per hont passá la professó fins al any 1855. Quan se realise la obertura de la vía que ha de travessar la ciutat per aquell endret, del passat de la Boria y de lo característich del séu aspecte, potser no més ne guarde reminiscencias lo quadre del distingit pintor Francesch Galofre, titulat Boria avall.
(1) Aquí's veu ben clar, com hem dit, qu'era'l nunci real lo qui pregonava'l delicte.
(2) "Cuatro ducados di yo a Frechilla, verdugo de Ocaña, porque aguijase al borrico y no llevase la penca de tres suelas cuando me palmearon el envés..." " Alabarme puedo yo (dijo mi buen tio), entre cuantos manejan la zurriaga, que al que se me encomienda hago lo que debo: sesenta me dieron los de hoy, y llevaron unos azotes de amigo con penca sencilla." (Quevedo. Historia del gran Tacaño, cap. XI)
Boria amunt - La Veu de Catalunya
11 de gener de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Boria amunt.
La plassa hont encara en el sigle XVII hi havía la casa de fondre anomenada dels buydadors o fonedors, edifici que passava fins al carrer dels Cotoners (1) se deya llavors, com se diu avuy, plassa de la Llana, per ser lo lloch hont se vení larticle que ab tal nom s'expressa. Anant des d'allí tot dret a la plassa del Angel, en lo mateix punt hont s'obran la colta d'en Civader y'l carrer dels Mercaders, la una al devant del altre, comensa'l carrer de la Boria. Semblant denominació, que per la més de la gent, és avuy un misteri, no tots los autors se la explican d'una materixa manera. En aquest punt, la opinió d'en Pujades (2) que enclou las duas corrents, en lo meu concepte, és la més encertada. L'esmentat historiador vé a dir lo següent:
Deslliurada Barcelona del poder dels alarbs a principis del sigle IX, l'emperador Lluis lo Piadós, en acció de gracias, feu aixecar lo monestir conegut per Sant Pere de las Puellas en un turonet situat en las aforas. Pera mantenir lo culte diví en lo temple y pera sustentació de las monjas allí retiradas, lo mateix sobirá feu donació al monestir de gran quantitat de terras dels voltants, entre altras, las que hi havia des del edifici al entar a lo que és avuy devallada de la Presó, hont termenava la ciutat, llavors, per aquella part. Algunas de ditas terras foren destinadas al conreu, peró sembla qu'en certs endrets no estavan en disposició d'ésser plantadas, y fins en la actual plassa de la Llana hi havia ayguamolls. Siai com vulla, lo cas és que lo no conreat va destinarse a pastura, y que aixís pera'l conreu com pera la guarda del vestiar, hi havía allí gent del monestir, y també algú de dins la població. Devegadas, sobretot al estiu, aquella gent havia de passar la nit al defora ab sas béstias, y més d'un colp los alarbs convehins, y fins los de Mallorca, havían anat a fer presa de sas personas y sos bens. Ab fí de remeyar semblants danys, los ciutadans y las monjas se concertaren pera aixecar en aquell plà una torra ben ferma, ab alguns casals, barracas y corts, tot ben fortificat, hont las personas, ab sos animals, se poguessen recullir sens ficarse en la població, que's tancava mólt d'hora.
Per lo qual, aixís com los romans anomenaren forum bovarium a la plassa hont se venían los bous, (3), los barcelonins tingueren ocasió d'anomenar boeria a la fortalesa y al barri hont tancavan lo bestiar, principalment boví, y a tot aquell tros entre la ciutat y la torra. Sincopada després la paraula Boeria, trayentli la e, va resultarne Boria. Algunas centurias després, la paraula boria signifiacava en nostra llengua un aplech de mólt pocas casas.
Que'l carrer de la Boria ja és vell ho dihuen prou alguna finestra de la casa que fá cantó al carrer dels Mercaders, un soterranis que hi há en altre edifici de la mateixa via y las voltas ab que comensan casi tots sos carrerons travessers, aquests, més que per la data y la forma de sa construcció, per lo vell del sistema.
La volta de Sant Onofre degué anomenarse aixís per devoció al Sant, del qual hi hauría la imatge en una capelleta. La volta d'en Corominas degué traure'l nom d'algún propietari d'allí.
Lo carreró de Sant Ignasi avuy trencat pel carrer de la Princesa, anava a parar al dels Cotoners. Abans s'havía dit den Simó Febrer y després del Forn dels Cotoners. En una casa d'aquell carrer va viure per espay de vint días del mes de febrer de 1523, Sant Ignasi de Loyola, acullit per Agnés Pujol, viuda d'un tal Pasqual, a la qui'l Sant havía conegut l'any anterior a Manresa d'ahont la dona era filla, per haverhi aquesta anat fugint de la peste que regnava a Barcelona. La mateixa piadosa manresana, que segons la tradició era una pobra bogadera, va hostatjarlo tornant de Terra Santa tot lo temps que passá en los dos cursos de gramática llatina, aixó es des de febrer de 1524 a entrada d'agost de 1526. Durant aquest temps Sant Ignasi va estar malalt, havéntseli dut los Sagraments de la parroquia de Santa Maria; l'afavoriren las nobles damas Estefanía de Requesens, Isabel de Boixadors, Guiomar de Gralla y la més gran y celebrada per son saber que per sa noblesa Isabel de Josa.
Per la terça y darrera vegada estigué Sant Ignasi en aquella casa y, a Barcelona, a las darrerías de 1527 quan va anarsen a París ahont arribá el 2 de febrer de 1528.
La volta de Sant Francesch, per sa forma tortuosa y per lo volat dels alts de sas casas primeras, bé sembla un carrer mig-eval. Antigament s'anomenava den Marimon. L'origen del nom que avuy porta tal vegada sía que'ls habitants de la Boria, dels Carders y'l demés vehinat atribuían a un favor del Sant d'Assís l'haverse deslliurat de la peste que hi hagué a Barcelona l'any 1651. Per tal motiu, se troba que si no fins més tart, encara en 1807, los qui vivían per allí, lo diumenge 11 d'octubre celebraren una funció solemne en lo convent de Santa Caterina.
De la volta d'en Miramberll, res puch dir, com no sía que abans ne deyan del Hostal de la Bota.
La volta de las Filateras ha tingut també'ls noms den Catllari, de les Soler y den Pere Boquer. Las edificacions en las quals s'assenta la volta propiament dita son las més notables de tota la Boria, principalment la de més cap a la plassa del Angel, que té un bell enfront del sigle XVI, de pur Renaixement, treballat ab una finor talment italiana. Abdós edificis constituían la casa gremial dels calderers.
Aquest ofici, –establert en un carreroó desde'l d'en Avinyó al d'en Raurich abans d'allargarse la iglesia dels Trinitaris desde'l creuer enllà, –tingué, segons Capmany, sos primers estatuts en 1395. En 1453 (no en 1446 com aferma l'esmentat autor), va publicarse una crida dient que "aquells qui useu del offici de caldarer en la dita ciutat acostumen de tenir e exercir lo dit offici en un carrer prop la esgleya de la Sant Trinitat apellat dels caldarers e en lo pla appellat den Lull tan com es de la carnicería den Lastis fins al abeurador deuant la capella de Santa Marta anant fins al mur de la mar", y prohibint, finalment, que exercissin en altres llochs de la població.
La casa que toca ab la dels calderers y porta'l nombre 3 (5?), és una memoria venerable de l'antiga ensenyansa barcelonina. Mentres s'estava fent l'edifici del Estudi General o Universitat Literaria, las aulas eran establertas en el carrer d'en Ripoll, devant de la volta de Mice Ferrer; no obstant, per insuficiencia del edifici, s'explicavan algunas materias en altres llochs. Un de aquests fou la dita casa, en la qual, segons tradició conservada per estadants antichs, va apendre llatí Sant Ignasi de Loyola a la edat de 33 anys entre minyons de 12 y 13, essent mestre séu lo doctor Geroni Ardévol, home tan notable per son saber com per sa virtut.
Al costat mateix, en lo nombre 3 de la Boria, al endret del primer pis, se veu una imatge del Beat Salvador d'Horta dins d'una capelleta. Se diu qu'en la casa que allí hi havia en lo segle XVI, hi va estar d'aprenent de sabater lo qui després fou frare y, per sas virtuts, se venera en los altars.
Complert ja'l fi que'm proposava, abans de pendre comiat dels qui han tingut la paciencia de seguirme en mon passeig, retrauré una feta no molt antiga, que no deixa de venir a tom.
Després d'haver bombejat a Barcelona'l dia 3 de Desembre de 1842, lo general Espartero, pera castigar la ciutat, va imposarli una contribució extraordinaria de 12 milions de rals. La tropa havia d'anar a cobrar a cada hú la part que li tocava; però li fou impossible durho a cap, donchs en una sola nit foren esborrats tots los nombres de las casas y'ls rètols dels carrers. La idea partí d'un home que, per espay de mólts anys, fou catedratich de la Universitat Literaria y va executarse ab la direcció dels tertulians d'una botiga de xocolater que hi havia llavors en la Boria.
(1) Geroni Pujades.–"Crónica universal de Catalunya" llib. IX, cap. XXI
(2) Ibidem
(3) Aquest únich orígen atribueix algun autor a la paraula Boria.
