Pels barris del Portal Nou (III) - La Veu de Catalunya

10 de maig de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de la tercera i última part de l'article titulat Pels barris del Portal Nou.

Enllaç a la publicació Arca

Al costat de la explanada de la Ciutadela, en la extesa que hi havia del Portal Nou avall, en tot lo qu'es avuy crrer del Comerç afegintse en sa amplaria lo qu'es Palau de Belles Arts y mólt del espay que ocupan lo mercat del Born y edificis a ell propers, s'obría'l passeig Nou o de Sant Joan. Lo séu origen fou lo següent:

Haventhi a las darrerías del segle XVIIII mólta escassetat de feynas a Barcelona, a conseqüencia de la guerra marítima de 1796 ab Anglaterra, una Junta de Caritat, formada pél capitá general Lancaster, entre altres recursos pera socorre als necessitats, ideava en 1799 donálshi feyna contruint lo dit passeig. No foren pochs los qui s'allistaren. Los qui varen aconseguir aquella època, deyan que alguns d'aquells treballadors eran menestrals que en altres días se la passavan molt bé, haventhi que fins duyan "casaquilla", com hi havía, així mateix, no pochs cabellerayres y pentinadors, mancats de feyna, tant per las ditas circunstancias com per haver comensat entre la florida jovenalla la moda de tallarse'ls cabells, moda que, per altra part, no va propagarxe del tot fins després de la guerra dels francesos.

Lo dit passeig tenía quatre surtidors, essent los més notables los d'un y altre cap. Lo del endret del Portal Nou, qu'encara existeix en son lloch primitiu y ve darrera del Palau de Baellas Arts, té en lo cim una figura d'Hércules feta pel nostre esculptor classicista Damià Campeny; l'altre, situat quasi al cap-de-vall, era compost d'una grota que, en un pedestal, guarnit de dofins, sostenía la estátua de la ninfa Aretusa; en cada angle superior de la construcció, una oca de pedra deixava anar un rajolí d'aygua, mentres que, des del safareig, quatre tortugas grossas ne tiravan enlayre un doll. Los dos brolladors del mig, res tenían de notable per sa composició ni'ls seus treballats; en l'un hi havia un tritó y en lo altre una serena. En la figura d'ella, veya la gent de llavors la imatge de certa gentil matalassera contemporánia, la qual havia donat materia per comprondre un maliciós romanç, que'ls ceguets cantavan per plassas y carrers.

En septembre de 1802 acabá de construirse aquell lloch d'esplay, y s'hi passejaren Carles IV y sa familia, arribats llavors a Barcelona. Los mólts pedrissos que hi haviía, alguns ab barana de ferro, tenían gran requesta per la nit de Sant Joan, donchs, mentres la ciutat va esser faixada de murs, allí aná tothom a penfre la vona ventura.

Lo passeig y la explanada foren, també, llochs de venda dels anyells de Pasqua y dels galls de Nadal.

Els olms corpulents que hi havía ans de posahi las platanas qu'en los darrers temps s'hi veyan, me recordan un fet que pinta l'esperit que animava encara a la nostra gent al comensar de la finida centuria. Durant la dominació francesa, un pobre peixeter al qui un atzar de la guerra li havía mort l'esposa, com els antichs personatges llegendaris, jurá no afaytarse ni tréures la roba que duya fins a veure l'invasor fòra de nostra terra. Dedicat enterament a fer mal als francesos, las conspiracions y l'espionatge eran sa tasca contínua, y, fugint de la persecució, solía passar las nits amagat entre la capsalada espessa d'aquells arbres. Al bell punt que's rebia la nova de la pau, plorant vivament conmogut, el senzill y ignorat héroe, anava a mudarse'l vestit en una casa del carrer dels Flassaders.

***

El Jardí del General, anomanat així per haverlo fet construir el general Castaños enfront de lo oque ara és estació del carril de Fransa, entre'l Passeig de Sant Joan y l'explanada, al construirse en l'any 1815, devia esser minúscul, ja que fins ab els aixamples que va rebre en 1840 ab motiu de la vinguda de la reyal familia, no resultava gens gran; ab tot, hi havía sumptuositat en aquell jardí fet a l'antiga; caminals de boix formavan encasaments que encloían varietat de flors y plantas; pedrissos de marbre en sa majoría, alguns d'ells ab una paret de xiprers retallats, convidavan a seure a l'ombra de diferents arbres, alguns d'ells aromátichs com els llimoners y tarongers y a la frescor de l'aigua dels brolladros; en un espayós gabial hi cantava una munió de aucells de móltas menas; en un gran estany, nadavan cignes, ocas y ánechs, y, prop d'ell, un pahó reyal mostrava al costat de sa femella sa tornassolada cua; repartidas en diferents endrets, se veyan esculpturas, entre las quals recordém una Flora de pedra comuna en una fonteta y uns caps de marbre representant estats psicológichs ⁽¹⁾; al cap d'avall, en un bosquet reduidíssim, creixían laguns exemplars d'arbres y matas propri de nostra terra. En lo petit clos del jardí, a pesar del seu ayre aristocrátich, s'hi respirava una atmòsfera d'intimitat, talment de familia, que no podem compendre las géneras que no hi han viscut.

***

Arribat a la fi de mon breu passeig, resumiré las impresions d'altre genre que'm restan del meu vehinat antic.

En materia d'ocupacions, en las botigas hi havían ferrers de carruatges, d'animals de tall y d'obra negra, fusters, carreters (així dels que fan carros com dels que sen serveixen), blanquers, basters, tintorers, un aguller, un fonedor de boixas de carruatge, un boter (en Pujol, que encara hi viu), un afinador, etc. Ademés, com a industrias de major volada, davant del Portal Nou, l'establiment conegut pel " Vapor de l'aygua calenta", tenía en els seus alts máquinas de filar cotó, en els baixos safareigs públichs y en los soterranis, banys. En lo ram de pintats de roba, la fábrica den Borjas era de las més conegudas; en teixits, donavan feyna a móltas personas los fabricants Agustí Massana y Esteve Trullós (l'edifici que tenía aquet l'ocupan avuy ab lo ram de cintas los fills de Santoja), respecte a construcció y adop de m ́áquinas, la casa d'Olaguer Camprubí, hont el fill d'aquest continúa, era de las més acreditadas de Barcelona.

En quant a professions intelectuals, aquell tros de ciutat ha sigut fecont en metges; y sino, aquí van los noms dels que hi he conegut: Joseph Bofill y son nebot Eugeni, –eixits de la familia Bofill que ha tret una veritable dianstía d'apotecaris en la plassa de Sant Agustí, dinastía que arrenca de las primerías del segle XIX,–els dos germans Fábregas, Joan Armangué, pare del catalanista Joseph Armangué, de la mateixa facultat, Francisco Nebot, Pere Pinart...

Devant del Portal Nou, nasqueren el scient veterinari Geroni Darder y son fill Francesch, actual director del Parch zoológich. En un pis de la casa del cararer del Portal Nou, la mateixa que dú ara'l numbre 28, anava'ls vespres a apendre d'escriure y comptes en Manso, quan era fadrí moliner. Per aquells barris transcorregueren els primers anys del actor del teatre catalá, Frederich Fuentes; y prop de Sant Agustí, a la entrada del carrer dels Carders, en una casa propria del insigne patrici y poeta catalá, Francesch Pelay Briz, ha escrit móltas de sas aplaudidas produccions nostre excelent amich Joan Pons y Massaveu, prou conegut dels llegidors de LA VEU DE CATALUNYA.

"Lo meu carrer del Portal Nou" també ha donat més d'un edil al Municipi, y, essent vehí meu, fou nomenat alcalde primer de Barcelona en Miquel González y Sugranyes.

......

Tot lo del món se transforma, no hi ha remey, y'ls efectes de lley semblant se veuhen palesament en mos antichs barris. Han desaparegut lo molí de las Bassas y la casa aillada de la plassa de Sant Agustí... Ja ho sé que feyan nosa pel tránzit públich; peró (no hi puch fer més), anyoro aquellas recordansas vellas que'm fan reviure las festas del típich carrer: la espléndida "sortija" anyal, las lluminarias que de dalt a baix s'hi feyan sempre que hi passava la professó de Corpus, los guarniments ab que s'adorná a la tornada dels voluntaris catalans de la guerra d'Africa y al qui era ánima de semblants expansions, lo menestral Jaume Rovira, el patriarcal Met. Tampoch hi es la frondosa parra que feya gay contrast ab lo rònech de las Voltas. Aquella nota de color alegre y de vida ¿morí de vellesa o bé a má ayrada? Ja es morta; no'm cal amohinarmhi. ¡Prou més m'ha de doldre'l bé de ma vida qu'he perdut jo per allí..

Peró deixemnos de tristesas, y acabém d'una vegada.

El Portal Nou y sos murs caygueren pera dar aixamples a Barcelona, com també desapareixían més tart, la Ciutadela, lo Passeig y'l Jardí del General. Lo Jardí y'l Passeig me dolen, per que'n guardo dolcissimas recordansas; com se pot compendre, la fortalesa no'm dol pas gens. Ara, en lloch d'ella hi há un Parch magnífich. Alabant aquesta metamórfosis, deya un poeta que'ls catalans havían fet bé cobrint de flors los vells agravis; peró un altre que hauría volgut véurehi renáixe'l barri antich exclamava:

¡Guarnim nostra ignominia
d'espléndida florestal"
¿Quin dels dos tenía rahó?
Potser l'un y l'altre; segons com se mire.

⁽¹⁾ Aquestas esculpturas son avuy en los jardins del Parch.

Read More

Pels barris del Portal Nou (II) - La Veu de Catalunya

28 d'abril de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de la segona part de l'article titulat Pels barris del Portal Nou.

Enllaç a la publicació Arca

Me sembla encara veure'l Portal Nou. En sa cara interior, no era edificació gens vella ni tenía res d'adornament; consistía no més en un arch gros, que donava pas al tránzit de gent y carruatges, y altres archs més xichs a abdós costats d'aquell, que comunicavan ab llochs hont se feya la guarda, y eran tancats ab senzillas cledas. Venía al devan mateix del carrer del Rech Comtal y hauría format angle ab lo clos pertanyent al ram de guera, qu'es perllongació d'una banda d'aquell, si en el lloch hont abduas linyas havían d'ajuntarse, no s'hi hagués obert lo camí denominat de Muralla de terra, que, per l'interior dels murs, voltava'l tros de ciutat comprès des d'aquell punt al Portal de Santa Madrona.

Pél Portal Nou va comensarse l'aixamplament de la ciutat, que, després en 1287, ab diners del erari públich, s'acabá a 11 de maig de 1295, segons constava en una inscripció que's llegía en una pedra a l'arrancada del arch interior de dita obra. Haviía tingut duas torres vuytavadas, en una de las quals degueren penjar lo cap d'en Pere Joan Sala, capitost dels pagesos de remensa batuts per las forsas de la ciutat prop de Granollers, en 28 de Març de 1484.

Damunt d'aquesta obra de fortificació s'alsava una capella de Nostra Senyora de la Canal. La Rúbrica de Bruniquer nos diu qu'en las deliberacions del Consell de Cent de 5 de Janer y de 10 d'abril de 1378, se tractá de las elecció de "Devota" y d'ordinacions pera l'administració de dita capella, com també que "a 29 Abril de 1629, fou posat lo retaule de N.o Sra. de la Canal sobre lo portal Nou." Lo baluart de dit portal, obra del segle XVII, acabá de revestirse de pedra en 1705, y va destruirlo'l siti de 1714.

En 1843, los d'artillería de la Ciutadela malmeteren l'enfront del pont llevadís y'ls lleons de pedra d'aquella fábrica.

Fòra del Portal Nou, fou cremat, en desembre de 1492, lo cadavre del pagès Joan de Canyamás, qui atentá contra la vida del rey Ferran lo Catòlich.

Per aquell endret, el dia 25 d'abril de 1814 entravan dos edecans francesos ab escarapela blanca en el barret, acompanyats d'un espanyol y un anglés d'igual representació militar, los quals duyan las novas del cambi de Govern ocorregut a Fransa y del armistici celebrat ab ella.

A las aforas, no gayre lluny, tenían son convent los frares de Sant Francisco de Paula. En lo Notularum cinquè del Arxiu Municipal de Barcelona, se troba un'acta de preu fet pera erigir allí la creu dita de Sant Francisco (Septembre de 1575). En los primers anys del segle XVII, los religiosos deixaren aquell edifici, passantsen al novament erigit en el carrer més Alt de Sant Pere. En los mateixos encontorns hi havía hagut, també, lo monestir de religiosas dels Angels, y a n'aquesta circunstancia's dèu lo nom que du encara'l pont que hi há en la carretera que va a la part de Sant Martí dita Poble Nou. Entre altres edificis religiosos, figurava per allí una iglesia dedicada a Santa Eularia de Mèrida.

Pero concretemnos a fer lo camí que'ns proposavam sense desviárnosen.

***

Dins d'aquella extesa de murs, a la part de Llevant, abans de la revolució de 1868, s'alsava la famosa Ciutadela com negra plana de nostra historia. Abans era'l tal lloch la part de poblat més alegre, de més tránzit y més vida; de la bellor de sos edificis y jardins fran grans elogis escriptors antichs de diversas nacions. Allí, per la proximitat ab lo port, vivían en son major nombre'ls cònsols de nacions extrangeras, los mercaders, mólta gent de diversos oficis relacionats ab lo negoci y la navegació, y personas que tenían establiment com a jornalers. Felip V va ferne un camp de desolació.

Dihuen que'l rancuniós monarca, en lloch d'arrassar del tot la ciutat heroyca, com li anconsellavan alguns dels séus, resolgué alsarhi aquella fortalesa per cástich, per afront y per contúnua amenassa dels barcelonins. Las tribulacions, las miserias que havia de donar lloch tal mida, poden imaginarse si's considera que en lo "bando" en que's disposava l'enderrocament de la barriada eran compresas més de 1200 casas; Pau Piferrer diu que se'n aterraren 2000. Així, restavan sense alberch gent y corporacions gremials y religiosos que'l tenían en propietat; los qui ans vivían de la renda de sas casas, deixavan de cobrarne lloguer; als artisans y revenedors que s'havían fet parroquia en tal o qual endret, aquesta'ls desapareixía; y, finalment, mólts ni sabían hont ficarse per no viure al ras.

La obra va ferse en virtut de real ordre de primer de juny de 1715. S'obligá baix pena de la vida a tots los fusters y manyans de Barcelona a treballarhi exclusivament. Com si no fos prou grossa encara semblant tiranía, va forsarse també, als demés habitadors, no sols de Barcelona, sinó de tots los endrets de Catalunya, a treballarhi personalment, portantse quiscú las eynas y'ls cabassos necessaris, haventhi d'acudir ab carros y animals, tothom que'n tingués. Las condicions ab que's duya a compliment semblant arbitrarietat, la feyan encara més inica; al quin anava ab carro o ab animal, lo pagavan a rahó de 2 rals y 22 maravedissos de velló cada día, y'ls qui no hi duyan bestias o aparells de cárrega, tenían 2 rals no més, y aquet jornal, que resultava miserable adhuc comparant la válua de la moneda entre allavors y avuy, lo perdía tot l'home que no fes 40 viatges al punt que se li assenyalava. ¡Que llágrimas costá la erecció d'aquellas gruixudíssimas parets!

Mólt necessaria havia d'esser la substitució del extingit barri quan lo mateix dominador així ho va regonéixe. Lo dia 10 d'Octubre de 1718, en virtut de disposició reyal, lo princep Pio de Saboya publicá un "bando" per la creació de la Barceloneta; peró fins a 1753, gracias al marqués de la Mina, qui s'ho proposá removent tota lley d'obstacles, la empresa no va durse a cap. Llavoras era quan alguns dels espoliats del antich barri obtenían un bocí de terra pera fershi un xic de redós, espay que ni en rés podia compararse ab lo que'ls hi havian usurpat; peró mólts més feren encara los que's morían sens haver obtingut compensació de cap mena y deixant uns títols que ni la majoría de sos hereus han pogut fer efectius. Alguna corporació va obtindre lloch en altres indrets; a las monjas de Santa Clara va cedírsels lo que ocupan al costat del Arxiu de la Corona d'Aragó, lo qual de bon tros no és com l'edifici y'ls horts que possehian.

En la explanada de la sinistra fortalesa, lo dia 3 de juny de 1809, moriren, víctimas de la tiranía francesa, los sacerdots doctor Joaquim Pou y Pare Joan Gallifa, lo sargent del exércit Joseph Navarro y'ls paysans Joan Massana y Salvador Aulet, per havr volgut deslliurar la ciutat del jou inich. Mólts altres dramas de sanch se veyan després en la mateixa explanada; peró cap d'ells revestí semblant altesa, puig que'ls més responían a passions dels partits polítichs regnants.

Obehint, per desgracia, més que a rahons históricas y sentiments de patria, a tals passions, l'any 1841, la milicia nacional, ab voluntat de tot lo poble, va emprendre l'endrerrocament de la Ciutadela; peró ben prompte venían ordes de Madríd que obligavan, no sols a deixar la tasca, sinó també, a reparar lo que s'havía malmés fentla.

Aquí sospeném també, la nostra, pera arrodonirla en lo vinent article.

Read More

Oració de la Creu - Lo Geronés

12 d'abril de 1903 Lo Geronés.

Publicació de la poesia Oració de la Creu.

Enllaç a la publicació Pandora

Read More

Oració de la Creu - La veu de Catalunya

8 d'abril de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de la poesia Oració de la Creu.

Enllaç a la publicació Arca

Read More

Pels barris del Portal Nou (I) - La Veu de Catalunya

30 de març de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de la primera part de l'article titulat Pels barris del Portal Nou.

Enllaç a la publicació Arca

Senyor don R. Casellas:
Estimat amich y distingit confrare: com sía que sempre he tingut lo jahent d'evocar recordansas d'altres temps, sobre tot las que s'enllassan ab alguna cosa íntima de ma vida, avuy vaig a ocuparme dels endrets del Portal Nou, ahont he vist transcorre'ls meus millors anys, y la primera cosa que se m'ocorre és dedicarli aquet treball. No és que jo m'afigure que vaig a fer-li cap revelació, ans estich cert de que quasi tot lo que diga ho sap vosté de sobras; pero no'm cap dupte de que ja ha de serli agradós vèureho difundit, ja que vostè, com jo mateix, es un bon lleó de Ribera, dictat que'ls antecessors nostres guanyavan als habitadors d'aquell típich endret de la ciutat.

Sens més preámbuls, donchs, sortint del carrer de Tantarantana, fiquemnos a la plasseta de l'Academia, anomenada així per haverse instalat en l'edifici que al capdevall se veu l'Academia d'enginyers militars.

Aquella construcció pertany al antich convent de Sant Agustí y era la portería quan los religiosos la habitavan. La iglesia, que s'alsava entre'l lloch dit y'l carrer dels Tiradors, donant cara a la plassa, comensá a bastirse'l dia de Sant Antoni del any 1349 en lo lloch que ocupavan unas casas de Jaume Basset.

Trobem qu'en 1469 la ciutat deliberá donar pedra pera aquella construcció que, no va estar llesta fins a 1713. Per lo que's diu y per lo poch que's veu encara, l'edifici era semblant en carácter y en dimensions, als temples de Sant Just y de Santa María del Pi; per un dibuix que publica'l respectable arqueólech don Joseph Puiggarí en la Revista de Cataluña, se vé en coneixement de que l'enfront de la iglesia dels Agustins era gòtich també, que tenía en lo mitg una o (1) precisoa y afiligranada, y que'l coronament d'aquella part, obehint a la moda del temps en que va ferse, era de linyas barrocas. ¿Qui havia de pensar que restés tan poca vida a dit monument? Caiguda Barcelona en poder de Felip V l'any 1714, en 1718, la iglesia y part del convent foren enderrocats pera donar lloch al glacis de la Ciutadela, que s'erigía pera castigar a Barcelona y a Catalunya en pes. Convertit tot alló, desde aquella centuria, en edifici militar, restant encara de lo antich la esmentada portería, una ala de claustra en l'interior y unas capellas apareadas que's veuhen de fòra estant.

Lo lloch que fou iglesia, l'any 1783 va convertirse en pastrim (2). En lo segle XIX, hi dugueren l'escorxador dels porchs, quan lo varen treure de la explanada de la Ciutadela. En los baixos de la casa construída als endrets que miran a las plassas de Sant Agustí y de l'Academia, desde mólts anys hi ha safareigs públichs. En lo pis del demunt, mólts anys enrera hi hagué un teatre que va dur primer lo nom de Calderón y després lo d'Oriente.

***

¿Qui diría que's pogués obtenir una casa per una peseta? Donchs era veu pública que l'edifici de dos pisos que apareixía aillat en la plassa de Sant Agustí Vell, entre'l carrer dels Carders y'l carreró d'en Serra Xich no va costar més a son primer posseidro. "Endevina, endevineta", dirá algú tal vegada; –peró abiat desxifrarèm l'enigma. Antigament las ayguas de la cequia Comtal, després que havían donat forsa al molí de las Bassas y al de la Sal en lo carrer de Tantarantana, passavan al descobert per la via que ve a continuació y que per tal motiu, se deya de la Vora del Rech. Lo dit rech va cobrirse l'any 1800, y per satisfer las despesas de la obra en la part de carrer que estava erma, edificaren unas casetas senzillas de baixos y primer pis, las quals se rifavan ente las personas que's subscriguessen donant una pesseta. Al qui resultava premiat se li entregava ab la casa, 200 lliurar de moneda catalana pera que fes dins de sa propietat las divisions que tingués per convenient. La casa de la plassa de Sant Agustí, donchs, assentada demunt del rech, segons tradició, va ser feta y adquirida llavors ab las mateixas circunstancias.

Darrera de la casa hi havía establerta una barraca de vendre fruyta, la qual la possehia un home al qui no sé per quin motiu, ab tot y sen persona de bé a carta cabal, li deyan lo Dimoni. Quasi al costat d'aquesta s'en veya una altra de vendre bitllets de las rifas y, arrimantse a la cantonada del carreró den Serra Xich, tapada per aquestas duas, se n'aixecava una altra ahont el barber feya'l seu ofici.

***

De que'l carrer de las Bassas de Sant Pere és antich, encara'n dona mostra la gótica finestra partida ab una colona, que hi há en una casa al entrar per la plassa de Sant Agustí a má dreta. La vía de la Cèquia, que avuy va a confondres ab dit carrer, abans terminava en unas casetas y un molí, que era del Municipi, situat prop de la plassa de Marquillas. D'aquell molí, hont treballava per compte de Pere Serrallonga, eixía per fer la guerra de la Independencia en Joseph Manso, qui ab el temps, guanyava per sas prohuesas la faixa de general y títol de comte.

***

Eixint de las Bassas de Sant Pere, tornantsen a la plassa de Sant Agustí, en la casa del cantó esquer del carrer del Portal Nou hi havía una parra famosa que, surtint del primer pis, s'enfilava fins dalt del cinqué ombrejant tots los balcons. A l'altra má de la plassa y extenentse un tros endins del carrer esmentat, la edificació té porxes que entre aquells vehins se diuen las Voltas per se en archs de punta d'ametlla els més antichs. En una d'aquellas casas hi há la confraría dels blanquers.

Dita associació gremial, establerta de molt antich en lo barri de Ribera, al caure Barcelona en poder del duch d'Anjou en la guerra de Successió, va veures expropiada, com tothom que tenía edificis en el lloch que havía d'ocupar la Ciutadela, y adquirí en virtut de compra l'ámbit espayós que ocupa avuy dia, en lo qual se practica encara la industria d'adobar cuyrs.

En lo primer quart del segle XIX o poch més tart lo tal gremi va fusionarse ab lo d'assaonadors, lo qual fins llavors possehí la cassa que hi há al carrer que porta'l nom del dit ofici y que, tombant a la plasseta de Marcús, té en la cantonada una imatge de Sant Joan Baptista, esculpida en pedra.

Los blanquers y els assaonadors posseeixen sis grans pinturas notables del sigle XV, una de las quals particularment és de mérit superior. Aquetas y no quantas més que s'ahn perdut, devían compondre'l retaule del altar que tenía'l gremi en l'antich convent y havía de ser magnífich. Anys enrera, conservava'l lleó y els lleonets que solían anar en la professó de Corpus; peró després va donarlos al Municipi. La bandera gremial y'l drap de morts que usan son notables desde'ls punts de vista arqueológich, artístich y de riquesa. La sala de juntasd de la corporacio, ofereix un aspecte venerable y curiosíssim; en la testera, hi há uun altar ab los Sants patrons d'abdós gremis; la taula presidencial, las cadiras dls prohoms y'ls banchs extesos a un costat y altre duhen cada un d'ells esculpturada la divisa de la corporació; un y altre pany de paret ostentan las ditas pinturas, y en l'altre cap de la estada, se veu sota dosser lo crucifix destinat a rebre'ls juraments.

Tornant a las voltas de la plassa, com ja he dit, se fican en un tros del Portal Nou. Sempre m'havia maravellat veure aquell carrer més ample de lo que solian esser los carrers antichs de Barcelona, y me'l figurava de cap a cap ab voltas en una part y altra, ab lo qual me resultava d'amplaria més en armonía ab las passadas épocas. No essentme fácil averiguar per documents si era certa ma presumpció vaig fer preguntas a algunas personas que, per se antigas del vehinat, podrian saberne quelcom. Un me va respondre que, en efete, se deya que tot el carrer havía tingut voltas, peró que un capitá general las feu treure; un altre, home vell que's podía considerar lo patriarca del barri, m'informá de que son pare havia vist a mig carrer y a la part oposada a la que actualment té porxes una casa vella que també'n tenia. Així, de tot lo exposat crech que ben bé pot deduirsen que las voltas de la plassa de Sant Agustí antigament s'extenian per una y altra banda en tot el carrer del Portal Nou.

***

A cosa de la meytat d'ell, s'obra'l carreró anomenat volta dels Jueus ¿De qué li haurá vingut aquet nom? Un escriptor assegura que allí hi haviía hagut un basar hont alguns israelitas tenian botigas y barracas per vendre; peró tal afermació no's presenta fonamentada en lo més mínim. ¿No podría ser que, quan destruit lo Call juich per las revoltas de 1391, lo rey Joan I creá una nova lajama, aquesta s'establís en tal lloch que com lo Call, era en un extrém de la població?

¿Qui ho sab?
Poch temps ha, al ferse obras en un gran casal d'aquella voltat, tant vell, qu'en son interior he aconseguit una finestra del sigle XV, apareixía gran quantitat d'ossos humans. Los que'l descubriren s'inclinan a crèurels despullas de morts en la guerra de Successió. ¿Qui sab? També fóra mólt possible que haventse fer per aquells voltants tant gran resistencia com és sabut, als enemichs de la terra, aquell lloch proper de la fortificació y un xich arredossat, lo qual jo he vist esser jardí, servís de fossar als valents catalans que per allí finavan.

Peró aquest article va allargantse, y lo que'm reta pera dir no és curt; aixís, donchs, fins a un altre dia.

⁽¹⁾ O deya'l poble y diuen antichs documents a lo que en castellá s'expressa ab la paraula rosetón.
⁽²⁾ Pastrim, no pastím com diu el poble, donchs no vé de pastar, sinó del llati pístrinum, que significa molt mogut per animals, moh de blat, forn de pá.

Read More

Sant Joseph y el gremi dels fusters - La Veu de Catalunya

18 de març de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de l'article titulat Sant Joseph y el gremi dels fusters.

Enllaç a la publicació Arca

Al dedicar avuy el present article a la festa del Sant Patriarca, no vaig a comptar la seva vida, que és ben sabuda de tots els cristians, ni parlaré, tampoch, de lo molt celebrada que és diada tal en no pocas familias, ni sols esmentaré'ls clássichs metons de monja, fets de llet de vaca o llet d'ametllas que, guarnits de violas y pensaments, quan jo era noy, cada any, al ser el 19 de mars, me feyan venir salivera. El meu propósit se redueix a parlar un xich (no tant com voldria) dels qui, practicant l'ofici el Sant de Galilea, constitueixen l'antich y honorable gremi dels fusters.

Ab tot y que'l primer privilegi conegut, segons Capmany, l'otorgués al ofici desde Tortosa, Joan I, l'any 1393, al instituirse la confraría, lo cert és que'l gremi segueix encara avuy per las ordinacions que va donarli Anfós V d'Aragó, als 15 de janer de 1424, las quals foren ratificadas a 7 d'octubre de 1627, per Felip III d'Espanya. La Casa Gremial, que és molt vella, té'l número 11, al carrer de la Fustería, y fa cantonada en dit carrer, a las voltas dels Encants.

La Junta del gremi's compón de tres Prohoms, Clavari, Receptor, Secretari, quatre Examinadors, quatre Ohidors de comptes, Advocat assessor, Notari y Anador.

Avuy dia encara passa mestres ab las mateixas formalitats dels temps antichs. Abans, semblants actes acabavan oferint un refresch als qui hi eran presents. Encara en el sigle XVII, era costúm, després de la cerimonia, acompanyar els passants a casa seva al só de fluviol y tamborí.

Els fusters posseeixen un «misteri del primer Dolor», y el solian acompanyar devotament a las professons de Setmana Santa.

Ab sa rica bandera gremial, obra del sigle XVIII, que té la imatge de Sant Joseph esculpturada al cim y brodada en el drap al mitg de las quatres barras, concorrian a la professó de Corpus, y era llavoras costum que'l banderer oferís a cada hú dels prohoms un ventall de palma guarnit de pell platejada y flocadura de filadís de seda, ab la imatge del Patró pintada al centre.

Al Cementiri vell hi há quatre tombas pels agremiats que's moren. Allí se'ls porta topant la caixa un sumptuós drap de vellut de seda carmesí brodat, fet en la XVII centuria.

En la Seu hi ha duas capelles, una en el claustre y altra en l'interior, en las quals els fusters veneran a Sant Joan Baptista y a Sant Joseph. En la de dins, cada diumenge del any se diu missa y se dona un tros de pá benehit als qui hi concorren. Per la diada dels Morts, las tres missas de rúbrica que s'hi celebran s'aplican en sufragi de las ànimas dels confrares, y a n'aquells que las ouhen se'ls entrega un panet pastat ab matafaluga, també benehit, el qual s'envía a cada mestre, assisteixi o no al acte. El dia de la Degollació de Sant Joan, després de la missa, a cada agremiat se li fa present d'una coca de pasticería.

La festa grossa, solemne, de la corporació, la de l9 de mars, abans se celebrava a la capella del claustre, al peu mateix de la porta de Santa Llúcia; peró avuy se fa en l'altar de dins.

Aquell día s'exposa a la veneració públic a la plana que'l gran Patriarca usá fent el seu ofici. La va dur de Terra Santa Joan Espella, del gremi de fusters de Barcelona, y, quan aquest hagué mort a Caller, la viuda y la filla d'ell feren dó de l'eina preciosa al gremi, y aquet la posá en un reliquiari sostingut per quatre angels, tot d'argent. Aquesta joya desaparegué en el temps de la guerra de la Independencia, y la santa relíquia se guarda en un armari de la casa gremial, fins que per l'any 1875 els prohoms li feren construir el templet en que avuy día está tancada.

No seran fora de lloc h las següents notas referents a la festivitat del día ab motiu d'haver sigut ja proclamada de manament en el segle XVII. Las extractém de relacions un xich més llargas que's troban en el Manual de novells ardits.

A 17 de mars de 1629, havent deliberat el Bisbe y el Capítol de la Seu de Barcelona, a instancia dels Consellers, que'l día de Sant Joseph fos festa de precepte, com las demés ja manadas, per ordre del municipi, aixís se feu saber ab crida de trompetas y menestrils, els quals duyan cotas de domas carmesí. Ab ells anavan un carro triomfal y un estandart ab la figura de Sant Joseph que la confraria dels fusters havía fet en reverencia y honor de la festa. El día següent, a las duas, els Consellers anaren a la Seu a vespres de la festa del Sant Patriarca.

El día 19 al matí, el fisch del Bisbe ab assistencia del cap de guaita de la ciutat penyorá a'n ulguns menestrals, perque, infringint el precepte de la festa del día, tingueren las perxas massa enfora de las portas. En la Seu hi hagué ofici y sermó, celebrant de pontificat el mateix Bisbe y assistinthi'ls consellers, els quals dugueren las varas del tálem de la professó que després va ferse ab tot el clero de dita iglesia y anant a continuació, entre'l tálem y el Bisbe, uns trenta fusters ab sas atxas, als qui va donarse lloch tal per tenir per patró a Sant Joseph.

Tols els anys fins al de 1870, uns días abans de Sant Joseph, els Prohoms, el Clavari y l'Anador passavan a las botigas de fuster recullint almoines pera la funció. Cada mestre posava lo que volia en una bossa de cuiro que duyan els del gremi, y aquets deixavan en l'establiment una estampa del Sant.

Enganxant ditas imatges a las portas, molts fusters feyan gala de l'antiguitat de llurs botigas, donchs, cada imatge representava un any. De mestre Blay se conta que arriba a tenirnhi ¡fins a 89!

Al donar fi a n'aquets breus apuntaments, se m'ocorre una consideració. El gremi dels fusters, que guarda, en lo possible, lo que'ls passats li llegaren, que glorifica a Deu y als Sants, que enterra piadosa ment als germans seus quan moren y prega per la salvació de llurs ánimas, sempre ha procurat per l'aument de l'ofici, ja publicant una revista professional, ja interessantse vivament per la primera Exposició Universal de Barcelona y la d'Industrias Artísticas, celebrada l'any 1892 en la mateixa ciutat, com també s'interessa pel renaixement de Catalunya al redactar comunicacions en nostra llengua. ¿No és aixó senyal evidentíssima de que es pot molt ben agermanar la veritable cultura progressiva ab la venerable tradició?

Antoni Careta y Vidal.
Mars, de 1903.

Read More

Cosas de Carnestoltas - La Veu de Catalunya

18 de febrer de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de l'article titulat Cosas de Carnestoltas.

Enllaç a la publicació Arca

No vaig a fer una historia de la disbauxa que's celebra cada any abans de las set setmanas de penitencia dels pobles católichs; sols me proposo retraure algunas cosetas del passat que tingueren lloch en Barcelona. Poch será lo que digui del passat que sembli gens remot, donchs el meu principal fi és recordarne quelcom de la época dels meus pares.

El Carnestoltas—no Carnaval, com molts diuen parlant francés, sense donarsen compte —té arrels antiguas en la ciutat nostra. Ab dir que sos balls y sa bullicia's comensavan el dia dels Ignocents, y després arribaren a empendres ja desde Tots-Sants, se podrá formar idea de l'afició que hi havía. En cambi, els Consellers en tots temps havian procurat adressar el mal jayent que en aixó mostrava'l poble, ja dictant ordinacions pera reprimir els molts excessos que's feyan, ja aprofitant qualsevol motiu de calamitat pública pera, ab prohibició total, deslliurar de semblant plaga algún any que altre'l terme de sa jurisdicció. Desde la unió de Catalunya ab Castella, més d'una vegada tan lloables propósits havian trobat oposició ferma en els representants del poder central, puig virrey hi hagué que, passant per damunt de tot, fou el primer en donar mal exemple, disfressantse quan estava expressament privat. No obstant, en 20 de setembre de 1697, a petició de nostres magistrals municipals, Carles II prohibí las disfressas y els balls de Carnesloltas per tot Catalunya.

Però vingué l'any 1701, y ab motiu de l'arribada de Felip V y sa muller, els diputats donaren en la Sala Real una festa de momeria que's descriu en pessas menudas en una relació de la época. Se diu, també, aue las Carnestoltas d'aquell any foren de lo millor que s'hagués vist, ab tot y esser ja famosíssimas las de Barcelona. En aquell mateix segle arribaren a prohibirse enterament, fins que'l rey conegut per Carles III en la historia d'Espanya, allá pels anys 1767, alsà la prohibició. ***

En 1803, la Casa de Caritat obtingué privilegi pels balls de disfressas: els primers se donaren en un lloch de darrera Santa Mónica, hont avuy és carrer de Montserrat; després se'n feren en uns magatzems del carrer de las Tapias y en la gran sala de la Llotja. Els primers d'aquets eran els que podían dirse democrátichs, y, més que de democrátichs, desinvolts, tant que'l poble mateix els batejá ab la significativa denominació de «la Patacada». Se comensaren el 8 de desembre, continuantse tots els dias de festa successius y a més els dos darrers dias de Carnesloltas; pera entrarhi, se pagava una pesseta.

El sarau de la Patacada doná origen a una dita popular que, al menys aquí, ha pres carta de naturalesa en el llenguatge. Vivia llavors a Barcelona un mallorquí anomenat Pau Ramis, pare d'un Domingo Ramis que anys després posseí una fabrica important a Gracia, el qual mallorquí, home de bon humor, aná una vegada al dit ball de brasset ab sa esposa y ventantse ab un grosissim ventall de dona (malament dit vano), fent aixís més cómicas las disfressas ab que abdós se cobrien. Va caure alló tant en gracia, que, desde llavors, cada vegada que algú's queixa de calor, quan no es gaire elevada la temperatura, se sol dir ab ironía: «¡La calor den Ramis, que's ventava pel janer!»

Als balls de Llotja hi concorria lo bó y millor de la ciutat. Se celebravan els días de Cap d'Any, Reys, Sant Antoni Abat, Sant Pau, Candelera, Santa Eularia, Dijous gras y els tres dias de Carnestoltas. El preu d'entrada era duas pessetas. D'aquell ball, famós per la sumptuositat y finor que hi regnavan, y per las escenas, ja cómicas, ja dramáticas, a que donava lloch, se conta l'anécdota següent:

Una vegada hi va concorre'l capitá general, y una de las disfressas el va escometre, esbroncantlo, trayentli ab molta grácia, com sol dirse, els drapets al sol. De tal naturalesa eran els drapets que de bona gana'l militar hauría volgut saber qui era aquella persona tan enterada, y volantse d'ira perque'ls furs del Carnestoltes li impedían averiguarho, digué resolut:

—Una unsa't douo si't treus la careta.
—Vinga —va respondre la esbroncadora.

Y, embutxacantse la moneda d'or, va treures el satí negre que li tapava la cara, apareixent ab altra careta de color de carn, mentres seguia ab sa mortificadora xerrameca.

—Una altra unsa per aquesta altra careta —afegía'l general encare ab major interés.
—Vinga —repetí la incógnita, parant la una má, mentres ab l'altra arrencava'l nou misteri.

Peró, en lloch de la desitjada fesomia, va aparéixer una nova máscara pintada ab quadrets de distints colors. El general restá com si fos de pedra.

—¡Altra unsa! ¡Duas unsas! ¡Tres unsas!...

Y no sé ja quantas unsas més va oferir per la estranya coberta; més la ignorada bescantadora li va respondre:

—Aquesta si que no's treu ni per tots els diners del món.

Y, esclafint una riallada, el deixá plantat.

No fora gens estrany que'ls cas transcrit hagués donat orígen a certa escena de la famosa gatada «El Castell dels Tres Dragons», den Frederich Soler. Molts anys abans d'aparéixer en el món literari aquet genial poeta y inoblidable amich meu, va contarme la feta un home nat en el temps dels cuots y els barrets de cresta.

***

Del Dijous gras o llarder, ab lo qual pot dirse que s'inaugura públicament el xibarri, cal apuntarne duas notas caracteristicas.

En la primera meitat del segle XIX, el menjar propi del dia era la «cassola», cuinat de cap y peus de porch ab una crosta d'ous al damunt, y, per llevant de taula, cocas de llardons, en fer las quals tenía gran crit el forn de Sant Jaume . Aixó , a part de las clàsica s butifanas y truilus d'ous que allavoras, com ara, se menjavan a la tarde o al vespre.

Per aquella mateixa setmana, fins durant bona part de la ja extinguida centuria, recorregueren en aplech la ciutat, el carceller o un de sos oficials; un aplech de la Junta de presons vestit ab cota vermella, collet de ruixa blanca y barret negre de teula, duent a la má una bacina y en mitg d'ella una reixa, tot de llautó; al devant d'ells, duas o tres noyetas beu vestidas portavan quiscuna una safata pintada; al darrera dos homes anavan sonant l'un la cornamusa y l'altre el lluviol y el tamborí; per últim la rerassaga la componían dos criats de la presò ab cistells. L'objecte d'aquella típica comitiva era aplegar diners y viandas pera fer una olla extraordinaria als presos en els dias de Carnestoltas. D'aquesta tradicional costúm va pintarne un quadro plé de veritat el avuy difunt artista M. Moliné.

***

Poca importancia tenía el Carnestoltas desde que Carles III va ressucitarlo. Quasi no consistía sinó en posar ninots dalt dels terrats de la població y al cim dels pallers de las hortas de la rodalía; en vestirse de geperut, de fardassa, de ós o del estranger que'l feya ballar; en dur la cara pintada extranyament y embolicantse ab qualsevol drap o vestidura malmesa y estrafalaria, portarsen una corrua de criaturas fentlas dalir ab l'esquer de «la figuereta»; en vestirse els homes ridículament de dona, de pagés, de «vell» (és a dir, a estil del segle XVIII) y els més presumits, ab aquella barbre concepció de l'antiga espanyola» que parodiava la indumentária del temps de Carles V, o imitant la personificació dels protagonistas dels dramas, comedias y óperas de més éxit; peró, de lot, lo que més predominava era lo brut, lo groller, lo sensual simbolisat ab el porró y la botella, que sempre anavan endoina. Himne digne de semblant festa va ser la cobla sens such ni bruch que per l'any 1840 li dedicá un ataconador dels Encants:

«¡A setze, a setze!

a setze'l vil

Lo pobre Carnestoltas

s'acaba de mori!

¡sí! ¡sí!»

En efecte, semblava que'l Carnestoltas fes llavors son darrer badall; peró justament en tal ocasió apareixía en l'escenacle en Sebastiá Junyent, qui, no sols vá referlo, sinó que ab el temps arribá a donarli un esplendor, del qual no poden tenir idea sinó els qui l'han vist. Potser algún altre día posaré en ordre las notas y las recondansas que tinch d'aquella era d'entusiasme y de bon gust artístich.

Antoni Careta y Vidal.
Febrer, de 1903.

Read More

Guerra Civil - La Veu de Catalunya

30 de gener de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació del guió de la comèdia teatral titulada Guerra Civil.

 

Enllaç a la publicació Arca

Read More

Historia d'un cap de mort - Catalunya Artística

22 de gener de 1903 Catalunya Artística.

Publicació del fragment d'una novela inédita titulada Historia d'un cap de mort a la revista Catalunya Artística.



 Enllaç de la publicació a Arca

Read More

Sant Antoni del porquet - La Veu de Catalunya

16 de gener de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de l'article titulat Sant Antoni del porquet.

 

Enllaç a la publicació Arca

Entre'ls Sants protectors dels animals casolans a Catalunya, en altre temps degué comptarse Sant Martí. Tal se dedueix de las moltas ferraduras de totas menas que cobreixen la porta de l'antiga parroquia de Sant Martí de Provensals y de las que's troban de manifest com a presentallas en un altar dedicat al Sant mateix en altra iglesia de un poble que ara no'm recorda, peró que'm sembla ésser un dels de la vora del Llobregat.

L'origen de tal devoció podria ben esser la següent:

Haventse trobat el Sant una vegada devant d'un carro militar que anava molt depressa y encabritantse llavors els cavalls, els soldats baixaren del carruatge emprenentlas a bastonadas contra aquell home per ells desconegut, el qual ni obri la boca pera queixarse ab tot y haverlo deixat mitg mort. Després d'aquesta malifeta, volent els militars rependre la marxa, no'ls va ser possible, perque'ls animals, per més que'ls obliguessin, restavan allí inmous, talment com si fossin de pedra. En vista d'aixó y sabent per algú que havia acudit en socors del atropellat que aquest era'l virtuós Martí qui obrava miracles, s'agenollaren demanantli perdó, y ell, plé d'humilitat, alcansá ab sas oracions que'ls cavalls recobressin el moviment y que'l carro ab els que'l menaven tornés a fer sa vía.

Altre dels intercessors que s'invocan en las malaltías de las bestias, es Sant Ramon Nonat, perqué quan vivía, haventhi a Catalunya gran peste entre'ls animals, la gent acudía a n'ell demanantli remey, y tant va esser aixó, que'l Sant, pera que no'l destorbessin en sas obras espirituals, beneí aigua, y las bestias malaltas, no més que la tastessin, curavan prodigiosament.

Peró de tots els Sants el més venerat per tal concepte en nostra terra es l'egipciá Sant Antoni Abat, ermitá de la Tebayda, qui florí entre'ls sigles III y IV de la nostra era, més conegut de la gent senzilla per «Sant Antoni del porquet». Aixís solen anomenarlo per veurel sempre en estampas y esculpturas duent al costat un porch. ¿Sera dit animal emblema del dimoni qui tant atormentava al just anacoreta? ¿Será verament indici de la protecció que troban en ell las bestias útils al home? ¿Qui ho sab? La historia no crech que en digui res; deixém, donchs, la historia y contém la següent popular llegenda.

Diu que en aquells temps el governador de Barcelona tenia una filla, la qual estava malalta d'un mal que de tots els metges, cap la n'havia poguda guarir. En aixó, son pare, sabent que en terras molt llunyas hi havía un home anomenat Antoni que feya curas miraculosas, li enviá a dir que anés a remeyar a sa filla; a lo qual el Sant va respondre: «Hi aniré.» Dit aixó, cavalcant en un núvol sens haverne ningú esment, va transportarse a nostra ciutat. Al serhi, en la casa ahont li donaren alberch tenían una truja que era més morta que viva, y ell va tornarli la sanitat. La hostesa, admirada devant de lo que veya, y pensant que qui dona la salut a las bestias pot ferho també ab las personas, exclamava aixís:

«¡Oh! vos, vos no més podriau curar a la filla del governador!» A lo qual el Sant contestava: «Justament so vingut per aixó.» La noble malalta recobrá la salut ab la presencia del gloriós Sant Antoni.

No sé de quant data la devoció a dit Sant en nostra terra. Potser va extendres en el sigle XV al establirse a Barcelona els pares antonians pera curar labrosos o masells. Lo cert es que de molt antich els carreters, els traginers y els llogadors de mulas el tenían per patró. En l'any 1825, encara els traginers de mar li dedicaven una funció en sa iglesia el diumenge després de la festa.

Lo més característich d'aquesta es la cerimónia dels tres toms. Consisteix en dur els animals a passar tres vegades per devant del temple pera rebre la benedicció y un panellet benehit que desde'l porxe'ls dona un religiós. Ases, cavalls, mulas, tota mena de bestias de carrega se menen allí ; peró lo notable son las cellas organisadas de carreters y cotxers que, a estil dels antichs gremis hi concorren ab bandera, vestint de festa y ab barret de copa els genets y duent arreus vistosos y de válua las cavalcaduras.

Festa de «tres toms», si no tan luxosa, semblant, se fa el dia de Sant Ramon Nonat en el convent del Portell ahont el cos del Sant se guarda. Allí van gent y animals, de la Segarra, d'Urgell y d'altres endrets. Unes 14,000 énimas se diu que hi concorregueren l'any 1901.

Peró, tornant, a la de Barcelona, es llástima que no sempre's celebri ab el Huiïnent y l'entusiasme d'altras épocas. En l'any 1850, hi hagué gran competència entre las collas en ferho, si la nua be, l'altra millor. Llavors solien pararse rompent las musicas, devant de músicas casas dels companys de més prestigi y de las autoritats primeres, y a la nit se feya'l sarau, que era lluidíssim, a la sala de la Llotja.

En aquell temps, ademés de las colias de Barcelona, n'auavan a Sant Antoni d'altras organisadas als pobles dels voltants.

No son pocas las poblacions de Catalunya y de fora d'ella que veneran a Sant Antoni com a protector dels animals.

Un meu amich, curiós y zelosíssim investigador de las cosas de la nostra terra, m'assegura haver llegit en un llibre vell d'autor castellá, que a la vila de Madrid, ja en 1740, se celebravan per la mateixa diada tres toms «al istil de Barcelona».

Al parlar de Sant Antoni no podém menys de recordar que sas continuas y espantosas temptacions han donat materia pera obras notables, entre'ls quals son d'esmenter la del belga Bosch, la del compatrici d'aquet Teniers, plena d'ingénua travessura, l'exhuberant de fantasia del pintor y gravador francés Callot y la del modern italiá Morelli, per desgracia, exempta de misticisme y tan bella com sensual.

Las expressions: «Primer me tornaría porch de Sant Antoni» y «Encara que m'hagi de tornar porch de Sant Antoni», pot ser provenen de que abans d'abolirse las rifas locals, cada any pel janer sen feya una de porchs, de la qual al instituirse, ne tenían el privilegi'ls pares antonians y, al suprimirse dita ordre passá a beneficiarlo l'Hospital de Santa Creu, obligantse a pagar una pensió als dos religiosos que en el convent de Barcelona restavan. Per un sou que valía'l bitllet, podía tréures un dels tres porchs hermosíssims que, a fi de temptar la cobdícia del públich, eran passejats pels carrers de la ciutat als sons de cornamusa, fluviols y tamborí.

Hi ha qui preté fer diferencia al designar el Sant abat egipciá y el seu homónim portugués dit de Pádua, volent que aquell se digui Antón y aquest Antoni. Tan Antoni es l'un com l'altre; aixís els anomena'l poble y aixís se troban abdós indicats en tota mena d'escrits de la vellura. Antón no es més que una forma popular castellana del nom Antonio.

Ha sigut molt corrent la dita: «Benaventurats els Tonis, que fan la festa pel janer»; y, com un any per tal diada un bon amich, creyentse que era'l meu Sant, m'enviá un magnifich tortell del forn de Sant Jaume, desde ara aviso a tots els que puguin tenir ab mi alguna bona intenció semblant, que celebro la meva diada pel 13 de juny. No m'agrada fer las cosas fora de temps y, per altra part, no voldria que's pensés ningú que pera arreplegar presents «faig el Toni».

Antoni Careta y Vidal.
Janer, de 1903.

Read More

La vinguda dels Reys - La Veu de Catalunya

3 de gener de 1903 La veu de Catalunya.

Publicació de l'article titulat La vinguda dels Reys.

 

Enllaç a la publicació Arca

A tots los noys y noyetas de Catalunya

Peró ¿qué feu, criaturas de Nostre Senyor? ¿Que no vos recordèu dels Reys? Mireu que arribarán, que'ls tindreu aquí y no vos n'adonareu. Sembla impossible que estiguèu d'aquesta manera, tant a la babalá. Quan jo era petit, a horas d'ara tots los de las vostras midas, uns desde'l cel-obert o del terrat de casa seva y'ls més pel carrer en collas y portant atxas de vent encesas, ja estavam cansats de cridar ab botzinas de llauna y corns marins als Sant Gaspar, Melcior y Baltasar. Allo, encarar que aixordés als nostres pares y al vehinat en pes, donava goig, perque'ls Reys veyan que's prenia interés en la seva vinguda, y la maynada, recordantse de que'ls Reys ho saben tot, feya més bondat que no pas la gent petita d'avuy. Si això de pendres la reyal vinguda ab tanta fredor y de fer la farina tan poch blana dura gayre, prou me jugaría un sach tot ple de balas, estampas, baldufas, ninas y soldats de plom, a que dintre de pochs anys els Reys ja no s'acostan. ¡Oh! y que si ells arriben a perdre l'agre de venir solzament un any ¡cu-cut! Llavors si que podrèu cridar ous a vendre.

Ara vaig a avisarvos d'una cosa que he sabut (no sé si'ls Reys me dirán que jo só un xarraire; peró ¡bah!) Donchs si, aquets senyors están enfadats ab molts noys de Catalunya: ab los uns perqué són de la pell del diable y ab los altres perque's disfressan lo nom a la castellana, a la francesa, o a la italiana. Es lo qu'ells dihuen y tenen rahó: "¿Qué costa fer bondat de la bona? Y ¿per que no ha d'enrahonar cada hu ab lo llenguatge que li ha donat Déu?"

"Donchs vinam aquí tu que't fas dir "Perico". ¿Qué no ho saps que't dius "Pere" y que't podrien dir "Peret"? Y tu, a qui per mal nom te diuen "Paca" no sabs que es una "paca"? Donchs es un feix alt, gros y apretat, de cotó en floca; així digas que t'anomenen Francisca, Francisqueta o Franciscona, qu'es lo de lley y encara sona més bonich.

Y tú, que fas la festa per Sant Jaume, estás molt cofoy que't cridin "Jaimito", "Caimitiu", que casi tothom pronuncia, y, vaha te'n cau un bon floch: sembla que't digam Caim, aquell que va matar a son germá Abel. ¿Veus? lo teu cosí te'l mateix Sant que tú per patró, y vol dirse "Santiago", "Yago", podria ser que ho fós; però ¿Sant? Un diablet sense banyas es aquell bona pessa. Digueuvos Jaumet tots dos, y no feu lo ximple.

¿Ahont han anat a surtir ab lo nom de Conxa–que en castellà vol dir petxina y en catalá abrigall de cotó pel llit, fet a tall de matalás–en lloch de Concepció? Y, per qué, sens esser italianas, las Rosetas y las Teresetas han de ferse Rosinas y Teresinas? Y, ¿aquéllas Marias que volent semblar francesas, se fan Marí? ¡Maria Santíssima! ¡que'n son de bledas!

¡Oh! y lo bó es que aquests noms sobreposats solen pronunciarlos talment com aquell qui llepa una cosa dolsa!

Donchs, com deya, los Reys están cuyts y recuyts de semblants bajanias, y sembla que tenen promès no tornar l'any vinent a Catalunya, si això dels itos, itas, inos, inas y altres abusos que's fan per l'istil no s'esmenan.

***

Ara vaig a dirvosen una altra que convé tenirla mólt present. Entre la gent menuda d'aquesta terra hi há moltas envejotas. D'aixó de volerse posar los xichs al davant dels grans n'hi ha molt vici. Guardèuvosen, donchs com d'escaldarvos, perque Nostre Senyor y'ls Reys no ho volen. Mireu a un dels mateixos Reys lo que va succehirli per haver descuydat lo respete que's deu als majors.

Ja sabeu que aquests tres Sants, al saber qu'era nat lo Bon Jesús, varen posarse en camí pera adorarlo; també sabreu que hi anaren guiats per una estrella que lluhia, lluhia més que totas las llumenetas de tots los diamants de totas las argenterías del món; y ja haureu vist en pinturas que, dels tres Reys, los dos son blanchs y l'altre negre, y que dels dos blanchs, l'un es vell y l'altre jove. Donchs, heus aquí que tots tres arribaren al Portal de Betlhem, y'l qui de tots era més jove, al veure al Bon Jesuset agegut en son bresol de pallas, ab lo dalè d'adorarlo, perque se n'hi anava'l cor, sense pensar que'ls seus dos companys eran de més temps qu'ell, va córrer a passarlos al davant, y llavors Nostre Senyor, per cástich, li feu caure'ls cabells del cim del cap y li emblanquí la barba.

¿Veyeu ara lo que dona'l no tenir tot lo respecte als vells? Y teniu compte ab lo que feu, que als Reys no'ls escapa la més xica malifeta. Miréu: quan jo era petit, una vegada vaig estar un tuant temps que anava de mala gana a estudi y que feya enfadar al pare y a la mare. Veusaquí que per Nadal, cregut de que'ls Reys eran lluny y no sabrían res de lo que jo feya, vaig escriurels una carta demanantlos móltas cosas, com aquell qui may hagués trencat cap plat ni cap olla. Ve la nit dels Reys, poso las sabatas al balcó y me'n vaig a dormir. Al endemá al llevarme, corro a veure lo que m'havian portat, y lo primer que trobo es una carta que deya:

"Lo teu pare nos ha escrit
(y altres ja'ns ho havían dit),
que no creus, que no estudias
y que fas dolenterías.
Poca cosa t'hem portat
(no'n mereixes la meytat)
si un altre any ho fas aixís,
no't durem ni un gra d'anís.
Aquí tens cendra y carbó;
si't servía de llissó,
n'estaría molt alegre.
Lo Rey Negre
 

Desde llavors, may més vaig esser dolent, y cada any los Reys me duyan móltas cosas bonas, fins que no varen venir més a casa perque jo ja era gran. Així, donchs, no volgueu que'us succeesca lo que a mi va succehirme, y feu bondat sempre.

Quan sia arribada la hora posèu las sabatas al balcó y anèuvosen a dormir. Quan sentiu lo brugit dels picarols dels cavalls y la musica (que cada any bé ho deveu sentir del llit estant), no surtiu pas al balcó ni a la finestra; no ¡per amor de Deu que'ls Reys no ho volen! Un noy que va esser tafaner, al treure al cap enfora, va sentirse damunt séu una pluja de confits y ametllas que li varen treure'ls ulls. Lo pobre tingué de guanyarse la vida tocant lo violí pels carrers. ¡Déu nos en guart!

Peró si tantas ganas teniu de veure als Reys, vos diré la manera com teniu de ferho. A las dotze de la nit de la vigilia de la festa, los Reys passan per entre mig de las montanyas de Vallvidrera y de Sant Pere Màrtre. Si hi anéu despullats co pera ficarvos al llit, ab la camisa ben mullada y duent una canya verda a la má, los podréu ben veure.

Antoni Careta y Vidal.
Janer, de 1903.

Read More

Goigs de Sant Jordi - Las estatuas de Barcelona

1903 Las estatuas de Barcelona.

Publicació de la poesia Goigs de Sant Jordi dins del llibre Las estatuas de Barcelona de Buenaventura Bassegoda.

 

Dedicatoria de Bonaventura Bassegoda al volum de l'Antoni Careta:
Al Sr. D. Antoni Careta y Vidal colaborador d'aquesta obreta; en nom propi y de D. Pere Grau Maristany.
Bonaventura Bassegoda

 

Read More