Dibuixos a la ploma

on   in , , ,   with Cap comentari
1885 Dibuixos a la ploma.

 Obreta premiada en lo certamen que celebrá la Asociació Literaria de Girona en lo any 1884.

 Imprenta y llibreria de Paciá Torres.

La obra està composta pels relats: La embaixada de la mort / La dida á casa / Cupidet

Crítiques:
Polybiblion, publicat el gener de 1886



La embaixada de la mort:
La embaixada de la mort - Antoni Careta Vidal La embaixada de la mort - Antoni Careta Vidal La embaixada de la mort - Antoni Careta Vidal La embaixada de la mort - Antoni Careta Vidal La embaixada de la mort - Antoni Careta Vidal La embaixada de la mort - Antoni Careta Vidal La embaixada de la mort - Antoni Careta Vidal La embaixada de la mort - Antoni Careta Vidal

La dida á casa:
La dida á casa - Antoni Careta Vidal La dida á casa - Antoni Careta Vidal La dida á casa - Antoni Careta Vidal La dida á casa - Antoni Careta Vidal La dida á casa - Antoni Careta Vidal La dida á casa - Antoni Careta Vidal La dida á casa - Antoni Careta Vidal


Cupidet:
Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal Cupidet - Antoni Careta Vidal
Share:

Cóm vaig coneixe á n'Antoni Careta - La Ilustració Catalana

on   in , , , ,   with Cap comentari
Capçalera La Ilustració Catalana


15 de novembre de 1884 La Ilustració catalana.

 Publicació d'un article biogràfic d'en Francesc Pelagi Briz titulat Cóm vaig coneixe á n'Antoni Careta. Fragments del "Llibre de ma vida".
 Seria á mitjans del any 1866 quan coneguí á un jove que devia acabar per esser un dels amichs mès ferms y lleals de quants n'he tingut fins al present. 

 Peró abans cal dir quatre paraulas sobre un'altra persona que avuy ja no existeix, peró que may oblidaré, puig fou pera mi un amich excel-lent y reunia en sí qualitats que'l feyan digne de ser considerat y volgut de tots aquells que naixen al mòn ab un cor generòs y una ánima sensible. Me referesch al metge en Francisco Pérez. Aquest, que á sos coneixements en sa difícil carrera, reunia una vivor de carácter y un enginy no gayre comú, era ja en aquella época amich de ma familia feya molts anys y al ensemps metge de la casa. Entés com ell sol en l'art de saber entretenir y distraure á sos amichs que d'aixó necesitavan, de paraula fácil y mes que tot cuydadós com ningú de sos malalts, venia sovint á visitarme y á temporadas se pot dir que'ns véyam diariament, á causa de una greu malaltía que per espay de molts anys va cebarse en la meva filla, que llavors estava en sa infantesa.

 L'amistat ab ell s'havia arribat á fer tan íntima que no passava per davant de casa meva qu'el no pugès ab una escapada y, ben relacionat com estava y molt donat á llegir, no'm portès cada cop una nova agradable ó alguna historia xistosa, que vullas ó no feya apuntar lo mig riure en mos llabis. Y dich vullas que no, perque jo en ma jovenesa fuy poch donat á riure y encara menys á enrahonar. Donchs bè, en una d'aquestas visitas, que eran curtas y animadas, va entrar en lo meu estudi y ab sa bondadosa mitja rialla:
– Vaja, Briz –va dirme,–avuy ja m'escoltará ab gust; vinch á parlarli de cosas del seu ram. Ja sab que jo en tot fico poteta; avuy no vinch com á metge ni com á visitayre: vinch com si diguèssem á fer de home bo de un pobre jove que vodria donar un pas y no tè esperit pera ferho. Res...crech que ja li he parlat alguna vegada de un jove amich meu, fill de una familia que jo estimo molt, que está tocat de la malaltia de vosté. ¡Lo pobre xicot fa versos! Jo ja n'hi conech alguns y m'agradan; peró'l meu vot no'l satisfá, y tè rahó, perque jo no hi entench gota. No satisfentlo'l meu parer, desitjaria saber lo de vosté; ab aixó jo li durè un plech de composicions que tinch d'ell y, quan tinga un moment, se las mira y'm diu lo que li sembla ab tota franquesa.–
Vaig acceptar la seva oferta y al endemá tenia jo en mon poder los versos del jove desconegut.

 En mig de composicions que's ressentian de la joventut de son autor y de la natural inexperiencia en l'art de expressar los pensaments, se n'hi veyan algunas que reunian certas qualitats que las feyan apreciables. Las vaig llegir ab interés, puig desitjava complaure al amich que me las havia dutas, y al mateix temps perque, seguint l'impuls de mon propi desig, volia, per poch que fos possible, ajuntar un nom mès al catálech dels veritables joves de valer que en aquella época aparegueren, relativaemtn en mès abundò que no pas avuy entre'ls innombrables versificadors que formiguejan al peu del Parnás catalá.
Per fortuna, vaig poder donar cumplimentá mon propósit. Entre l'aplech de baladas, romans populars y alguna composició lírica que estava llegint, modestament escondida h trobí una faula que'm revelá al poeta y al home. La faula duya per títol: La elecció del ase, y en ella, al costat del escriptor novensá en l'art d'escriure, s'hi descubria al jove de prou seny pera compendre lo qu'es lo món y prou nervi pera combatre lo que ab molta rahò ell creya digne de censura. Se compendrá fácilment que aquesta darrera qualitat lo fes altament simpátich á mos ulls, donat lo meu carácter resolt y amich de la veritat. Vegí en ell á un home sancer, franch y decidit, cosa rara en los temps que correm, y'l considerí un element de molt preu que convenia encarrilar y afermar en lo camí del catalanisme.

 La idea que'n vaig formar, la experiencia m'ha demostrat després qu'era acertada.
Quan va tornar lo meu amich Pérez al vespre á saber la resposta:
–¿Qué tal li ha semblat?–va preguntarme mig rihent y mogut de son natural y per ell honrós interés.
–¡Bè!–li contestí.
–¿Donchs qué haig de dirli?
–Li diu que en lo Calendari catalá d'enguany hi publicaré aquesta faula si ell m'ho permet, y li vaig ensenyar la obra escullida per mi.
¿De veras?–feu lo metge admirat.–¿Quina alegría li donará! En quant al permís que'm diu, ja li dono jo. ¿Es dir que hi troba condicions?
–Las hi trobo y crech que travallant y estudiant un xich, prompte arribará á possehir facilitat en lo mecanisme de la versificació: poeta ja n'es. Lo qui ha escrit tot aixó,–y senyalí lo plech de composicions del jove que tenia damunt de la taula,–tè cor y'l cor fa'l poeta. La forma, per altra part, es lo de menys; qualsevol pot apéndrela, y de segur que, per poch que s'hi fixi, apendrá la manera de traduhir en vers los bells sentiments de que están plens los papers que vosté m'ha deixat pera llegir.–
Lo metge escoltava las mevas paraulas ab atenció, llegintse en sos ulls lo plaher que ellas li feyan.
–¡Li dirè! Li dirè,–exclamá al acabar jo,–y pot creure que li donará una gran alegria lo que vosté m'ha dit, com tambè me la dona á mi.
–Emperó,–vaig fer observar al meu amich,–encara no sè com se diu aquest jove que tè en vosté un padrí tan entussiasta.
–Tè rahò, perdoni,–responguè aquell.–Tinch un cap tan distret! Sí que l'havia feta bona. Lo jove en qüestiò se diu Antoni Careta, aquell Careta de que li he parlat ja altras vegadas.
Y va acompanyar aquest nom de una pila de noticias y bonas qualitats referents al aludit y á sa familia.
Pocsh moments desprès lo metge se'n va anar, enduhentsen lo manuscrit, y jo, desprès d'enviar a l'estampa l'original que havia tret del plech, vaig dedicarme á mas ordinarias ocupacions, sens recordamer mès de lo que acabava de passar.
No transcorregueren pas molts dias sens que la coneixensa que acabava de fer per mitjansament de tercera persona se convertís en personal.

 Recordo que era una nit y en lo moment precís en que jo'm disposava pera anar al teatre, quan se'm presentaren lo meu amich Pérez y'l jove poeta.
La modestia, la energía de carácter, sens arribar á la petulancia, la franquesa, sens cap ribet de hipocresía; qualitats que reconeguí tot seguit en lo novensá escriptor, li acabaren de captar las mevas simpatías, que ja li havia mig guanyant per endavant la lectura de sas obras.
Llavors me oferí la seva amistat y'l seu agrahiment. Lo temps s'ha encarregat de demostrar que las paraulas ab que me las oferia li eixían del cor y no eran fillas d'un compliment.
En efecte: des de llavors ençá en tots los contratemps que han afligit ma vida sempre he tingut aprop y he trobat en ell a un bondadòs amich que las ha compartidas ab mi.
Moltas vegadas he vist pagats mos favors ab negras ingratituts, he sentit al meu vol lo calitjòs alé de las malas passions, de personas que abans me posavan als núvols y que ara, perque no m'he doblegat á satisfer sa injustificada é insaciable ambiciò, me fan una guerra hipócrita, vergonyant y desfrenada; mes ¡ay! sempre he tingut tambè al mateix temps al amich que d'amagat meu y fins contra mon voler, mogut del seu generós zel, s'ha llensat á combatre eixas ánimas petitats, venint á compartir ab mi al cap y á la fi las iras dels que tot ho sacrifican al ídol de la vanitat y explotan á la llengua patria, volent passar per redentors d'ella.

 Aixís s'explica que sent ell un jove de superiors condicions á molts que'l creuhen inferior seu, se veja poch afavorit per la gloria, que may ha mercadejat. Peró en cambi, entre moltas altras de indisputable mérit literari, sevas son las composicions, Llevant Deu, Amor, La passionera y la oda Als catalans, que l'acreditan de valent y sentit trovador y de complert y franch catalá.
No voem resistir al desig de traslladar aquí la oda, que tè estrofas de primer ordre, per mès que autors de amanerats, retumbants y enigmátichs versos la llegescan, tal volta, ab la mitja rialla del menyspreu als llabis.

 [...]

 Lo qui escriu versos com los que acabo de transcriure ni es un ánima vulgar entre'ls homes, ni una mitjanía entre'ls bons poetas.
De segur que la major part dels nostres veritables Mestres la encabiran en sos aplechs. Y de segur tambè que, tot cor verament catalá, glatirá de noble enuig y de entussiasme al llegir eixos apóstroges que'l poeta tira en cara als catalans renegats, per desgracia en nombre creixent, des que l'adjectiu catalanista ha vingut á substituhir als substantitu catalá.

 FRANCESCH PELAY BRIZ


Enllaç de la publicació a Arca
Share:

Premi al Certamen Literario Gerona 1884

on   in   with Cap comentari

4 de novembre de 1884. Premi per Dibuixos a la ploma.




 Certámen literario de 1884
Con una concurrencia tan numerosa como distinguida tuvo lugar el dia 4 de este mes en nuestro grandioso colieo el solemne acto de la distribución de premios á los autores laureados en el certámen del presente año...

...  El premio de una obra ricamente ilustrada, ofrecido por varios particulares lo obtuvo d. Antonio Careta y Vidal por su trabajo en prosa Dibuixos a la ploma. 
Share:

La fábrica vella (II) - Revista Literaria

on   in ,   with Cap comentari
Capçalera Revista Literaria

 Octubre de 1884 Revista Literaria.

 Publicació de la segona entrega de la novel·la La fábrica vella dedicada al senyor Eusebi Güell i Bacigalupi.
NOTA: Només hi ha dues entregues publicades dins de la Revista Literaria. Sembla ser que la revista es va deixar d'editar abans de poder publicar-se l'última part. Es conserva una carta dirigida al director de la revista, en Jacint Laporta, on en Careta pregunta sobre el tema.
Share:

La fábrica vella (I) - Revista Literaria

on   in ,   with Cap comentari
Capçalera Revista Literaria

 Agost - Setembre de 1884 Revista Literaria.

 Publicació de la primera entrega de la novel·la La fábrica vella dedicada al senyor Eusebi Güell i Bacigalupi.
NOTA: Només hi ha dues entregues publicades dins de la Revista Literaria. Sembla ser que la revista es va deixar d'editar abans de poder publicar-se l'última part. Es conserva una carta dirigida al director de la revista, en Jacint Laporta, on en Careta pregunta sobre el tema.
Share:

Crítica a carta en defensa d'en Briz - El Constitucional

on   in , , , ,   with Cap comentari
16 d'abril de 1884 El Constitucional.

 Crítica i publicació d'una carta al director apareguda en el Diario de Barcelona el 7 d'abril firmada per diversos autors (entre ells en Careta). La carta és una resposta a l'article de la Revue Lyonnaise (nº 39) en defensa de Joaquim Rubió i Ors i Francesc Pelagi Briz.

El constitucional Don Alberto de Quintana posee un sentimiento tan exuberante de su personalidad que nunca se limita á representarse á si solo, sino que siempre trata de asumir representaciones ajenas, pudiendo decir como aquel personage de una de nuestras comedias antiguas:
Gran ventaja en el mundo yo consigo, Que voy con muchos cuando voy conmigo. 

Esto no quita que de vez en cuando tenga que ver protestas, que no deben serle agradables, por parte de ciertos desagradecidos que no le pagan debidamente tan desinteresado favor, ya que en vez de cantarle himnos de alabanza, le desautorizan y censuran por lo que se les antoja calificar, de indisculpables extralimitaciones.

Esta vez ha tocado el portarse tan inconsideradamente á los poetas catalanes, los cuales no han sabido comprender que el bueno de don Alberto conoce mejor que nadie las interioridades de la grey, y en su consecuencia han incurrido en la falta de enderezar al público el siguiente escrito, que podría hacer que el vale de Torroella los abandonase en adelante á su triste suerte, dejándoles huérfanos de representación en el mundo literario. Por nuestra parte le rogamos que no lo haga, ya que esto pudiera traer gravísimos males al Parnaso. Dice así el REMITIDO.

Sr. Director del Diari de Barcelona. 

 Molt senyor nostre y de nostra major consideració: Li preguem que tinga la bondat de donar cabuda, al adjunt document en lo acreditat periódich de sa digna, direcció. 

 Favor pél que li donan grans mercés sos atents y S.S.Q.B.S.M. —Los infrascrits.

 Monsieur Paul Marieton. Lyon. 

 En la Revue Lyonnaise (Nº 39 Quatriéme année. Tome VII) hem vist algunas novas firmadas per vós tractant del felibrige de Provença en sas relacions ab la literatura catalana, y, com en eix escrit s'aferman cosas que afectan á personas respectables y al bon nom de Catalunya, perçó'ns veyem obligats á fer constar lo següen: 

Primer: Que may em sabút que ni un sol escriptor catalá haja delegat á D. Alvert de Quintana per' representarlo entre'ls poetas provençals, y que si no sabém mólts de mólt reputats que may han esmaginat férli semblant comanda.

Segon: Que, lluny de regnar animositat contra las respectables personas de D. Joaquim Rubió y Ors y D. Francesch Pelay Briz, com se diu que l'esmentat senyor Quintana va afermar, aquí se'ls té en gran y general estima, no sols per son valer literari sinó pels serveys de que la moderna renaixensa'ls es deutora. En cor ben catalá noble y agrahit no mes pot cábrehi amor en vers los homes que, con lo senyor Ruió, tenen prou fe y prou coratge per' escriure y publicar un llibre de poesías en catalá en una época del tot refractaria á sembalnts manifestacions, y péls qui, com lo senyor Briz, han fet de sa vida un apostolat de patriotisme, de lo que fa testimoni munió de publicacions, originals d'ell unas, y altras consistents en aplechs de diversos autors antichs y moderns.

 Respecte á vostras apreciacions, nos hi havém fixat y no podém pas agrahirvos que digau que aquí's té en mes l'ergull personal que l'interés de la causa; mes, per lo que toca als sentiments d'independencia de que culpeu, á tot nostre país,  si ells constituheixen una malaltía nacional, com aixís ho afermeu de nostre carácter, estém contents de patirla: és un mal que agrada y honra.

 Finalment, no esperavam que cap fill de la bella Provença'ns retragués la batalla de Muret pera fernós dísfavor, ben al contrari d'açó, sempre hauriam cregut que la memoria del gran Rey En Pere y'ls ardits catalans que áb ell finaren mereixían á tots los vostres compatricis las mateixas consideracions que al inspirat Mistral. En açó'ns equivocarem, y ho confessém.

Públich s'ha fet tot lo que motiva esta carta, y pública deu ferse també la impresió que ha produhit la lectura del peiródich francés. La dignitat personal y'l patriotisme que regoneixém en tots los que conrean nostra literatura, nos eximeixen de consultarlos tocant al particular: y aixís, per nostra sola iniciativa, nosaltres, los mes humils, los darrers entre'ls escriptors de Catalunya, en nom propi y en lo de tots aquells qu'en catalá escrihuen y en catalá senten, protestém ab totas las nostras forsas en contra de la esmentada representació de D. Albert de Quintana, en contra'l desaire, altament ofensiu é inmerescut, que's feu á las personas de D. Joaquim Rubó y Ors y D. Francesch Pelay Briz y lo mateix en contra la falla de consideració ab que vos tractau á Catalunya.

 Esperant que'ns feu l'obsequi de reproduhir esta carta en lo nombre propvinent de la Revue, tenim l'honor de saludarvos.

Barcelona 7 abril de 1884.— Pels escriptors del Principat de Catalunya, Antoni Careta y Vidal.—S. Farnés.—Enrich Franco. —Pels escriptors del Reyne de Valencia, Francesch Fayos. 


De buena gana glosaríamos el párrafo en que los remitentes aluden al sentimiento de independencia del país, pero, por ser cosa que quema, nos limitaremos á decir que nada lo fomenta tanto, como el deseo de librarse de consorterías por el estilo de las que viene protegiendo el señor Quintana.


Enllaç de la publicació a Prensa Histórica
Share: