3 d'abril de 1904 La Ilustració Catalana.
Publicació del relat Lo mitjot de la senyora Tona.
Publicació del relat Lo mitjot de la senyora Tona.
Martiri y Resurrecció - La Veu de Catalunya
30 de març de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Martiri y Resurrecció.
I
Jesús, aclamat per la munió, entrá en la ciutat de Jerusalém.
«Y mólts extenían els seus vestits pel camí —diu l'Evangelista (1);— y altres tallavan fullas dels arbres, y las extenían pél camí.
»Y'ls qui anavan davant, y'ls qui seguían darrera, cridavan, dihent: Hosanna:
»Benehit el qui ve en nom del Senyor: Beneint el regne del nostre pare David, el qual ve: Hosanna en las alturas.»
Enguany s'ha conmemorat ja'l primer pas del diví Mestre cap a son inestimable sacrifici. Hem vist grogas palmas, artizadas y guarnidas las unas, y sense cap adornament las altras, rams de llor florit, brots de cendrosa olivera; y, entre'ls cants litúrgichs que entonavan els clergues y els crits de goig dels infants, eixían remors suavíssimas y misteriosas d'aquellas brancas; semblava que la olivera pronunciés a cau d'orella dolsos mots de pau, que la palma exhalés gemechs arrancats per un martiri que no era lluny y que'l llor entonés cants triomfals embolcallats ab flaires de gloria.
II
¿Qué s'ha fet aquella alegría del diumenge? ¿Cóm és que s'ha convertit en negra confusió? Jesús ha sigut pres en l'hort de Gethsemaní. Ha arribat l'hora de las tenebras; per aixó'l temple resta fosch, y, a dins, els mateixos infants que llensavan crits joyosos, ara mouen remors sinistres ab sas massas picant els «fasos». L'ambició dels grans, la traició del fals amich, la passivitat dels deixeples y la perversitat de tots, caigueren , agombolantse demunt del Fill de Deu. Y al Qui era Rey de reys, l'assotaren, el coronaren d'espinas y, després de befarlo y escupirlo, el clavavan de peus y mans; y, mentres, pres de vivíssims dolors, dalt de la creu entregava l'esperit a son Pare celestial, la llorda soldadesca's repartía cínicament las sevas vestiduras.
En el transcurs dels sigles, la esplendorosa Catalunya, la que fou exaltada entre las diversas nacions, en poder dels sens butxins va ser lligada de peus y mans, escarnida, ultratjada y ferida de mort... ¡Senyor! ¡fassas la vostra voluntat santíssima, així en la terra com se fa en el Cel! III
El dijous y el divendres de la Setmana Santa, se para tota feina pera anarsen els fidels cristians d'iglesia en iglesia a fer las Estacions. Tothom marxa ab gran reculliment, portant sas millors y més seriosas galas per a honorar la dolorosíssima tragedia de la Magestat Divina. No s'ou ni un cant, com no sia'l pausat y solemne de la Passió, entonat en veu baixa; tot se presenta trist y místich en aquell dia, fins mística apar la olor de la humil farigola boscana que's veuen las portas del temples; talment sembla que l'home, regenerat pel inmens sacrifici, caiga fermament penedit en brassos del seu Criador.
IV
«Alleluia! ¡Alleluia! Crist ha ressucitat».
«Alleluia! ¡Alleluia!» repican giravoltant gayament las campabas y braman els canons ab veu de tro.
Y tothom, xichs y grans, fent brugits diversos, exclama plé de goig: «¡Alleluia!»
Aparéixen en la ciutat remadas de tendres anyells, simbolisant al Qui, éssent el fort entre'ls forts, se feu mansíssim per a salvarnos.
Y la Pasqua arriba, y el jovent ix a anunciarne l'aubada cantant caramellas, y els padrins, en senyal d'alegria, fan dolsos presents a sos petits fillols; y, no cabent el goig en el poblat, els seus habitadors s'esbarrian trescant per la campanya.
La Vida ha vensut a la Mort, Crist ha ressucitat. ¡Alelluia! ¡Alelluia!
*******
Senyor Deu y Redemptor; aixís com salvareu al llinatge humá de la mort eterna, també podèu fer viure y morir als pobles. En memoria de la vostra triomfant Resurrecció, feu que torni a lluir de plé la estrella de Catalunya, y que, al escalf de vostra omnipotent alé, se mantinga sempre més esplendoros a pels sigles dels sigles.
¡Amén!
(1) Sant March, cap. XI, versic. 8, 9 y 10.
Boria avall - La Veu de Catalunya
30 de gener de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Boria avall.
Al comensar la passada centuria, quan encara's mantenía ben sencer lo carreró del Mill, quan ni's somniava que haguessen d'obrirse dos carrers anomenats de Jaume I y de la Princesa, quan la presó estava situada en la devallada del séu nom mateix y donava a la cantonada de la Tapinería y a las plassas del Angel y del Rey, subsistía per certs delictes un molt antich cástich, consistint en treure al culpable a la vergonya o passarlo Boria avall. Heus aquí lo qu'he pogut saberne per mólt pochs documents y per algún testimoni de vista.
A l'hora assenyalada, de la porta que tenía la presó al entrar de la plassa del Rey, eixia'l nunci real progonant a sò de trompeta'l delicte (1) . Probablement l'acompanyarían algutzirs (2) y qui sap si fins algún altre funcionari, donchs no és de creure que la representació de la justicia en aquell acte's limités a oficials tan mínims com un algutzir y un nunci o a un de tan degradat com lo de botxí. Lo delinqüent –o los delinqüents, perque hi havia ocasions en que se'n treya més d'un a la vegada– seguía a cavall d'un ase, lligat de peus y mans y despullat de cintura en amunt si's tractava d'un home; en aquestas; lo botxí, que, vestit de negre ab calsa curta y ostentant una escala d'argent en lo barret com a divisa del seu ofici, anava acompanyat de son estira cordetas, a cada cantonada que passavan –entre totas las del tránzit feyan el número de cent, – amb una paleta de sóla, donava al criminal tants açots com eran los cents a que se l'havía condemnat. Pera la conservació del orde y pera evitar tota violencia, seguía una guarda de minyons de la esquadra. Eixida ja la professó sinistra entre mig d'inmensa gentada curiosa, trencava per la devallada de la presó, y passant per dessota l'arch y entre las dúas vellas torras que'l sostenían , travessant la plassa del Angel, anava Boria avall. D'aquí vingué la segona y més usual denominació que tingué en nostra ciutat l'acte de passar per la vergonya o traure a la vergonya.
Des de la Boria, pel carrer de Moncada, se dirigía al carrer Ample, y pel de la Ciutat, arribava a la plassa Nova. Allí hi havía un fogó encés en el qual era posada a caldejar una marca de ferre, la qual aplicava'l botxí a l'esquena del sentenciat. "Lo gemech y contorsió del infelís, aixís com lo fum y la pudor que despedían sas carns, explicavan la barbaritat del cástich", diu un autor modern (3). Després de la marca, lo culpable era tornat a la presó, ahont lo botxí li posava sal y vinagre a las feridas.
L'esmentat cástich no sempre duya en los qui'l sufrían la exemplaritat que se n'esperava. Contan que un dels darrers que'l sofriren, home ja vell que l'havía merescut per lladre, tot passant, va sentir que algú exclamava:
De seduhir la ignocencia,
de protegir lo malvat,
de deshonrar lo casat,
de fomentar la insolencia.
Peró ademés de semblants mérits, que ja eran més que suficients lo fet que aném a contar va conduirla a que se la tregués a la contemplació pública.
Una noya mólt joveneta se dirigía un diumenge de bon matí a confessarse, quan de sobte, va sentir que li queya demunt alguna cosa, y abans de que's pogués donar compte de lo que havía sigut, una dona grossa y vella feu desde un balcó:
–¡Oh, com li han posat la roba!
–¡Ay, la marastra! – exclamà la donzella, mirantse part del vestit fet una taca.
–Puje, puje, noya, que jo li arreglaré de manera que res s'hi coneixerá,–afegí la vella.
La minyona pujá al pis, la mestressa d'aquest la feu entrar en una cambra en la qual no hi havía gens de claror, dientli qu's llevés la roba pera netejarlahi, y desseguida tancá ab clau. Ja pot considerarse l'esglay de la noya al trobarse tancada, més que més quan al moment va sentir que l'agafava una má, invisible per ella, com tot lo d'allí dins. Allí li arrancava un crit perllongat y esgarrifós, y, cosa extranya, en lo mateix moment, a la veu d'ella va unirse la veu irada d'un home clamant imperiosament que s'obrís desseguida, peró ben desseguida la porta.
--------------------------------------------------
(1) Era'l nunci real, com després veureém, y no l'estira-cordetas com afermá un distingit dibuicant y poeta.
(2) Per més que diga l'autor esmentat.
(3) Genís Domingo Reventós (F. Anglada), en un treball premiat en los Jochs Florals de 1862.
(4) La tradició diu que la Tía Catarina fou la darrera a qui's passá Boria Avall. Robreño que era d'aquell temps, en las décimas que dedicá al castich de la tal donota, posa la data de 22 d'agost de 1816. ¿Com pot compaginarse, donchs, aixó ab que semblant práctica durés fins a 1832, com lo dibuixant-poea, esmentat en la nota l'assegura?
--------------------------------------------------
La porta va obrirse, y's compendrá la escena que va haverhi després, quan se sapia que l'home amagat a la cambra, l'instigador d'aquella tentativa criminosa sobre tota ponderació, lo qui ab tanta fermesa cridá al sentir los clams de la ignocenta, estava unit ab ella ab un parentiu tant y tant proper, que, al pensarho no més, esborrona.
La famosa Tía Catarina, que altra no era la dona del balcó, la que havia tirat oli al passar la joveneta, a fi de tenir manera de guarnirli un parany, ab aquest motiu era sentenciada per la justicia.
Persona que vegé traure a la vergona a la mala fembra m'havia dit que aquesta duya posada una cucurulla plena de flochs y cascabells–com de costum tractantse de donas,–que anava ab lo cap pmolt baix, en termes que la barba se li enfonzaba en lo pit, fenomenalment gros com tota ella. Ja ho diu Robreño, planyent al ase que destinaren pera tal funció, afegint que aquest
se pot molt ben espatllar
fentli a la forsa portar
la tant gran Catarinassa
Lo mateix autor esmenta que'l nunci real publicava'l delicte d'ella (1) y que la desvergonyidota cridava qu'era mentida. També, apar que la Catarina tenia un valedor anomenat Gironella (¿sería, potser, aquest lo mateix home al qui's proposava servir ab la explicada malesa?); notes bé'l final del segon dels versos que anèm a copiar:
Pera qu'ella no caigués
lo butxí diu: "giro n'ella"
y lo nunci sens manuella
l'alsava, perqué rajés
sobre d'ells alguns diners:
Ajudavan al jument
per ferlo anar més corrent,
per més aviat enllestir
Com se veu, en lo primer quart del sigle XIX, encara duravan las compostas entre'ls criminals y certs agents de la justicia, de las quals parlava ja Quevedo (2).
Y, a n'aquest Giro-n-ella, ¿quin cástich varen donarli? Cap, segons sembla, puig devia ésser un peix gros, y d'aquests, en totas épocas, mólts se n'esmunyen. Respecte d'ell, Robreño manifestava la seva opinió així:
A n'aquell a mí me apar
que li havían de posar
lo bast, la cingla y l'albarda
y per tot lo matí y tarda
ferli a la forsa portar.
Un cop llesta la passada, al preguntar a la tia Catarina alguns dels mólts amichs séus com li havia anat: "Bé, molt bé,–va respondre ab senzillesa,–però ¡massa soroll, massa soroll!". Se veu que la seva eixida solemne va promoure molta gatzara. Amb això y essent tancada a la Galera, pagava aquella dòna de 72 anys los 56 que'n va viure entregada al vici i al crim, y ab ella termená la práctica de treure delinqüents a la vergonya.
Com a recordansa de semblant costúm, encara a mitjans de la passada centuria se feya la brometa de sorprendre la senzillesa o'l descuit d'algú assegurant-li que a la vigilia de Corpus passarían a un home y una dòna Boria avall, afegint que'l motiu era haver robat los dos un sach de favas. Això constituía una especie d'enigma, que s'explicava de la manera següent: lo gegant y la gegantesa surten aquell dia,–temps d'acabarse las favas tendras,–y al fer la passada pel curs de la cerimonia religiósa del endemà, anavan també a la Boria, per hont passá la professó fins al any 1855. Quan se realise la obertura de la vía que ha de travessar la ciutat per aquell endret, del passat de la Boria y de lo característich del séu aspecte, potser no més ne guarde reminiscencias lo quadre del distingit pintor Francesch Galofre, titulat Boria avall.
(1) Aquí's veu ben clar, com hem dit, qu'era'l nunci real lo qui pregonava'l delicte.
(2) "Cuatro ducados di yo a Frechilla, verdugo de Ocaña, porque aguijase al borrico y no llevase la penca de tres suelas cuando me palmearon el envés..." " Alabarme puedo yo (dijo mi buen tio), entre cuantos manejan la zurriaga, que al que se me encomienda hago lo que debo: sesenta me dieron los de hoy, y llevaron unos azotes de amigo con penca sencilla." (Quevedo. Historia del gran Tacaño, cap. XI)
Boria amunt - La Veu de Catalunya
11 de gener de 1904 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Boria amunt.
La plassa hont encara en el sigle XVII hi havía la casa de fondre anomenada dels buydadors o fonedors, edifici que passava fins al carrer dels Cotoners (1) se deya llavors, com se diu avuy, plassa de la Llana, per ser lo lloch hont se vení larticle que ab tal nom s'expressa. Anant des d'allí tot dret a la plassa del Angel, en lo mateix punt hont s'obran la colta d'en Civader y'l carrer dels Mercaders, la una al devant del altre, comensa'l carrer de la Boria. Semblant denominació, que per la més de la gent, és avuy un misteri, no tots los autors se la explican d'una materixa manera. En aquest punt, la opinió d'en Pujades (2) que enclou las duas corrents, en lo meu concepte, és la més encertada. L'esmentat historiador vé a dir lo següent:
Deslliurada Barcelona del poder dels alarbs a principis del sigle IX, l'emperador Lluis lo Piadós, en acció de gracias, feu aixecar lo monestir conegut per Sant Pere de las Puellas en un turonet situat en las aforas. Pera mantenir lo culte diví en lo temple y pera sustentació de las monjas allí retiradas, lo mateix sobirá feu donació al monestir de gran quantitat de terras dels voltants, entre altras, las que hi havia des del edifici al entar a lo que és avuy devallada de la Presó, hont termenava la ciutat, llavors, per aquella part. Algunas de ditas terras foren destinadas al conreu, peró sembla qu'en certs endrets no estavan en disposició d'ésser plantadas, y fins en la actual plassa de la Llana hi havia ayguamolls. Siai com vulla, lo cas és que lo no conreat va destinarse a pastura, y que aixís pera'l conreu com pera la guarda del vestiar, hi havía allí gent del monestir, y també algú de dins la població. Devegadas, sobretot al estiu, aquella gent havia de passar la nit al defora ab sas béstias, y més d'un colp los alarbs convehins, y fins los de Mallorca, havían anat a fer presa de sas personas y sos bens. Ab fí de remeyar semblants danys, los ciutadans y las monjas se concertaren pera aixecar en aquell plà una torra ben ferma, ab alguns casals, barracas y corts, tot ben fortificat, hont las personas, ab sos animals, se poguessen recullir sens ficarse en la població, que's tancava mólt d'hora.
Per lo qual, aixís com los romans anomenaren forum bovarium a la plassa hont se venían los bous, (3), los barcelonins tingueren ocasió d'anomenar boeria a la fortalesa y al barri hont tancavan lo bestiar, principalment boví, y a tot aquell tros entre la ciutat y la torra. Sincopada després la paraula Boeria, trayentli la e, va resultarne Boria. Algunas centurias després, la paraula boria signifiacava en nostra llengua un aplech de mólt pocas casas.
Que'l carrer de la Boria ja és vell ho dihuen prou alguna finestra de la casa que fá cantó al carrer dels Mercaders, un soterranis que hi há en altre edifici de la mateixa via y las voltas ab que comensan casi tots sos carrerons travessers, aquests, més que per la data y la forma de sa construcció, per lo vell del sistema.
La volta de Sant Onofre degué anomenarse aixís per devoció al Sant, del qual hi hauría la imatge en una capelleta. La volta d'en Corominas degué traure'l nom d'algún propietari d'allí.
Lo carreró de Sant Ignasi avuy trencat pel carrer de la Princesa, anava a parar al dels Cotoners. Abans s'havía dit den Simó Febrer y després del Forn dels Cotoners. En una casa d'aquell carrer va viure per espay de vint días del mes de febrer de 1523, Sant Ignasi de Loyola, acullit per Agnés Pujol, viuda d'un tal Pasqual, a la qui'l Sant havía conegut l'any anterior a Manresa d'ahont la dona era filla, per haverhi aquesta anat fugint de la peste que regnava a Barcelona. La mateixa piadosa manresana, que segons la tradició era una pobra bogadera, va hostatjarlo tornant de Terra Santa tot lo temps que passá en los dos cursos de gramática llatina, aixó es des de febrer de 1524 a entrada d'agost de 1526. Durant aquest temps Sant Ignasi va estar malalt, havéntseli dut los Sagraments de la parroquia de Santa Maria; l'afavoriren las nobles damas Estefanía de Requesens, Isabel de Boixadors, Guiomar de Gralla y la més gran y celebrada per son saber que per sa noblesa Isabel de Josa.
Per la terça y darrera vegada estigué Sant Ignasi en aquella casa y, a Barcelona, a las darrerías de 1527 quan va anarsen a París ahont arribá el 2 de febrer de 1528.
La volta de Sant Francesch, per sa forma tortuosa y per lo volat dels alts de sas casas primeras, bé sembla un carrer mig-eval. Antigament s'anomenava den Marimon. L'origen del nom que avuy porta tal vegada sía que'ls habitants de la Boria, dels Carders y'l demés vehinat atribuían a un favor del Sant d'Assís l'haverse deslliurat de la peste que hi hagué a Barcelona l'any 1651. Per tal motiu, se troba que si no fins més tart, encara en 1807, los qui vivían per allí, lo diumenge 11 d'octubre celebraren una funció solemne en lo convent de Santa Caterina.
De la volta d'en Miramberll, res puch dir, com no sía que abans ne deyan del Hostal de la Bota.
La volta de las Filateras ha tingut també'ls noms den Catllari, de les Soler y den Pere Boquer. Las edificacions en las quals s'assenta la volta propiament dita son las més notables de tota la Boria, principalment la de més cap a la plassa del Angel, que té un bell enfront del sigle XVI, de pur Renaixement, treballat ab una finor talment italiana. Abdós edificis constituían la casa gremial dels calderers.
Aquest ofici, –establert en un carreroó desde'l d'en Avinyó al d'en Raurich abans d'allargarse la iglesia dels Trinitaris desde'l creuer enllà, –tingué, segons Capmany, sos primers estatuts en 1395. En 1453 (no en 1446 com aferma l'esmentat autor), va publicarse una crida dient que "aquells qui useu del offici de caldarer en la dita ciutat acostumen de tenir e exercir lo dit offici en un carrer prop la esgleya de la Sant Trinitat apellat dels caldarers e en lo pla appellat den Lull tan com es de la carnicería den Lastis fins al abeurador deuant la capella de Santa Marta anant fins al mur de la mar", y prohibint, finalment, que exercissin en altres llochs de la població.
La casa que toca ab la dels calderers y porta'l nombre 3 (5?), és una memoria venerable de l'antiga ensenyansa barcelonina. Mentres s'estava fent l'edifici del Estudi General o Universitat Literaria, las aulas eran establertas en el carrer d'en Ripoll, devant de la volta de Mice Ferrer; no obstant, per insuficiencia del edifici, s'explicavan algunas materias en altres llochs. Un de aquests fou la dita casa, en la qual, segons tradició conservada per estadants antichs, va apendre llatí Sant Ignasi de Loyola a la edat de 33 anys entre minyons de 12 y 13, essent mestre séu lo doctor Geroni Ardévol, home tan notable per son saber com per sa virtut.
Al costat mateix, en lo nombre 3 de la Boria, al endret del primer pis, se veu una imatge del Beat Salvador d'Horta dins d'una capelleta. Se diu qu'en la casa que allí hi havia en lo segle XVI, hi va estar d'aprenent de sabater lo qui després fou frare y, per sas virtuts, se venera en los altars.
Complert ja'l fi que'm proposava, abans de pendre comiat dels qui han tingut la paciencia de seguirme en mon passeig, retrauré una feta no molt antiga, que no deixa de venir a tom.
Després d'haver bombejat a Barcelona'l dia 3 de Desembre de 1842, lo general Espartero, pera castigar la ciutat, va imposarli una contribució extraordinaria de 12 milions de rals. La tropa havia d'anar a cobrar a cada hú la part que li tocava; però li fou impossible durho a cap, donchs en una sola nit foren esborrats tots los nombres de las casas y'ls rètols dels carrers. La idea partí d'un home que, per espay de mólts anys, fou catedratich de la Universitat Literaria y va executarse ab la direcció dels tertulians d'una botiga de xocolater que hi havia llavors en la Boria.
(1) Geroni Pujades.–"Crónica universal de Catalunya" llib. IX, cap. XXI
(2) Ibidem
(3) Aquest únich orígen atribueix algun autor a la paraula Boria.
Qui juga, no dorm - La Veu de Catalunya
28 de desembre de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat Qui juga, no dorm.
La plassa del Angel - La Veu de Catalunya
20 de novembre de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat La plassa del Angel.
Al començar lo segle XIX, tothom qui del endret dels Carders se dirigia a la Rambla, al cap d'enllà del carrer de la Boria se trobava ab una replaceta qu'en la cantonada de dit carrer tenia una casa ab porxes a peu pla. Del angle de dit lloch partia'l carreró del Mill, que, fent tortes, anava a eixir al començ de l'Argenteria. La plaça propriament dita, continuacio del esquifit espay que s'ha descrit, no era de bon troç, tan gran com ara. En la part hont se continua la linya dreta de la Boria, hi havia la casa dels Piferrer ab una monstruosa gàrgola de pedra; al costat d'aquest edifici venia'l dels mestres sastres formant un dels cantons de la Tapineria; al altre cantó, se cloia un dels angles de la plaça ab dues torres macisses de pedra plenes de reixes, entre les quals s'obria la devallada de la Presó, y estrebant un xich endins d'elles, passava un arch en lo qual s'hi veya una gran imatge de Santa Eularia, y al mig de la plaça, una piramide de marbres blanchs y blaus, voldada d'un reixat de ferre, sostenia en lo cim un angel de metall daurat, qui ab una mà signava a terra y ab l'altra la imatge. Al costat de la torra de la part esquerra, formant reclau ab ella y ab lo primer edifici del carrer de Basea, la casa dels Mercers Julians, –ab sa balconada que ostentava entre ses dues obertures una represa en forma de petxina, arredossant la imatge del cavaller Sant Julià,–donava pas, en sos baixos, a la esquifida devallada de la Llet, derivació de la plaça de les Cols, que s'enllaçava ab la Dagueria pél carrer de l'Àliga. Al peu de la casa dels Julians, arrimada a la paret de la torra, se veya una font de gòtica arquitectura. Aquella plaça ha dut los noms dels Cabrits, dels Corretgers, del Blat y darrerament del Àngel.
Las torras ab l'arch recordaven los límits que per aquell endret havia tingut Barcelona; per ço llavors se'n deya'l portal de Mar, com després s'anomenà portal de Santa Eularia y, mes tart, passant a residirhi la cort del Veguer, va dirsen devallada de la Cort y devallada de la presó darrerament per havershi establert los càrcers.
La historia de la piràmide es la seguent:
Martiritzada Santa Eularia en 304, los cristians la sepultaren en la part de la marina, hont lo séu cos sestà amagat fins al any 878, en que's descobrí dins d'un sepulcre de marbre (1). D'allí dugueren la santa reliquia en professó vers la Séu, y, al arribar prop de lo que llavors, com havèm dit, s'anomenava portal de Mar, restà inmovible, en terme de que'ls homes que la duyan no pogueren aixecarla. Havian robat un dels dits de la Santa; en vista del prodigi, fou restituit pél qui'l retenia, y pogue durse la urna al lloch destinat. En memoria d'acò, la ciutat feu posar allí una pedra, fins qu'en 1618 s'erigí la piràmide de la qual mes amunt se parla; la imatge de Santa Eularia, que signava l'àngel, l'havian feta posar los consellers en 1475, haventne pagat al imaginayre 200 florins. Prova una gran perseverancia en aquella devoció lo que transcrivim a ratlla seguida:
"Al 30 de Novembre de 1699–diu la Rúbrica de Bruniquer fou deliberat pagar certa quantitat per pintar la imatge de Santa Eularia de la Devallada de la Preso, de or fi y encarnada, y pintar tot lo enfront de fullateria blau y blanch, y pintar lo peu de la dita Santa ab las armas de la Ciutat sobre pedra, y unas a cada costat."
_______________________________
(1) Se diu qu'era'l que serveix de fonts baptismals en la parroquia de Santa Maria de la Mar.
_______________________________
Lo portal y la piràmide, en més d'una època conseguiren la mateixa sòrt. Quan, mes que per les injuries del temps, de resultes dels mals que pati en los setges de 173 y 1714, va caure la gran y antiguíssima torra del costat dels Julians, fou destruida la piràmide; pero en 1748 l'Ajuntament la reedificà millorantla y colocanthi'l mateix àngel. Per fi, a 18 de janer de 1823, a instancia del ciutadà Novellas, la furia iconoclàstica y anti-religiosa llavors dominant, arrencava al municipi l'aprovació del enderrocament de la piràmide. A 5 d'agost del mateix any va resoldres tirar l'arch a terra, pretextant que amenaçava ruina. Per abdues demolicions se reculliren diners del vehinat. Reedificantse l'arch poch després, va posarse altra image mes xica de la Santa en lo reclau de la torra de la Tapineria.
Respecte de la font, diu així la Rúbrica de Bruniquer: "Dijous, 22 doctubre de 1351, fou comensat a derrocar casas y envans pera ampliar la Plassa del blat envers la part del forn, devant del qual eran unas arcadas y foren derruidas, y apres en lo lloch hont era lo forn fou construida la font, sino safareig d'aygua amb canons".
Lo primer document que trobo dels Mercers es un privilegi real de 1394. Començaren la confraria baix la invocació dels Sants Julians martres, un dels quals fou monjo y abat, y l'altre cavaller. En 1478 hi entraren los pintaners (no pentiners com se deya y's diu molt comunament), y fou concedit a la corporació admetre altres oficis. Quan en 1626 los Consellers y'l Concell de trenta sis disgregaren dels Mercers botiguers de tela los demes oficis que formavan part de la corporació,–lo qual sospita que deuria esser a instancia dels primers y contra'l voler dels exclosos,–se veu que aquests eren los tiraters, los cinters y corretgers, los guanters, los barreters o capellers, los pintaners, los naypers o cartayres, los soquers, los paternosters o rosariayres, los ullerers y'ls ferreters; pero abans veig també figurarhi'ls aluders, y, en 1458, un dels prohoms era veyner, com altre dels de 1459 era corder.
Los Julians tenien sa capella en l'antich convent de frares de Sant Agustí, y dins y fòra del temple possehien sepultures y carrers. Quan, en temps de Felip V, va esser la iglesia enderrocada, los Julians passaren a fer les seves funcions religioses a la parroquia de Sant Cugat. En sos millors temps, la institució, a més de la bandera per anar a les professons, possehia un estandart y tabals de guerra y concorria a les solemnitats alegres ab la seva representació de la caça de Sant Julià. Lo cerimonial de coses antigues y memorables del Arxiu Municipal de Barcelona, al donar compte de com va festejarse al Emperador Carles V en sa vinguda a aquesta ciutat, diu lo que anèm a transcriure fidelment ab tota sa redacció pèssima, quasi no afeginthi sino alguna coma pera que coste menys d'entendre.
" Item? mercers ab lur pano ab representació de Sant Julia cavalcant a casa (la caça) en companyia de altres de cavall, ab una tanca feta a forma de un bosch ab rama, del qual feran volar molta natura de ossells, ço es coloms, tortres, gualles, mussols e altres, e [ab] barretas de grana tots en una manera vestits, ab cascauells a les cames fahent lo ball de la tribalda tots enramats de fulla deura."
La casa dels Julians y la font desapareixien donant pas al Carrer de Jaume I a mitjans del segle XIX. Pochs anys després, la obertura del carrer de la Princesa contribuí a cambiar la fesomia d'aquell lloch. L'antiga presó va convertirse en cases de lloguer y va eclipsarse l'àngel. Ab l'aixamplament y rectificació de la plaça, desaparegueren lo carreró del Mill y la casa de la cantonada de la Boria hont tenia darrerament sa botiga de teles en Joan Pahissa y en un dels quals pisos, mólts anys enrera, lo patriarca del renaixement de la nostra literatura, En Marian Aguiló, plorà ses primeres anyoranses de Mallorca. S'ha extingit la dinastia dels Piferrer d'aquella famosa llibreria que contribuí a la publicació dels Anals de Catalunya d'En Feliu de la Penya, punt de reunió en altres temps d'una tertulia de literats a la qual concorrria, entre altres, lo venerable Arxiver de la Corona d'Aragó en Prosper de Bofarull. En aquell alberch, avuy mig ruinos (1), ja no hi ha la esculpturada gàrgola. Al traure la replaceta, exintne l'home que dessota'ls porxes se guanyava la vida adobant paraygues, enllustrant botes y venent romanços, fins ne fugien los emblanquinadors que s'hi passejaven ab lo pinzell al coll esperant feyna; perdentse així lo poch que de típich restava a tals endrets. L'àngel de metall daurat y la figura eqüestre del Patró dels Mercers se troben en lo museu del Parch; fòra d'aquestes imatges, pot ben dirse que de la històrica plaça del Àngel ja ni senyal ne resta.
(1) Açò s'escrivia en 1903; ara, ja fa anys que'n desaparegueren fins les ruines.
La sort del Apostolet - La Veu de Catalunya
4 de setembre de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat La sort del Apostolet.
¡Ay pobra dona! - La Veu de Catalunya
8 d'agost de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat ¡Ay pobra dona!.
La parroquia de S. Cugat y el carrer dels Carders - La Veu de Catalunya
25 de juliol de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat La parroquia de S. Cugat y el carrer dels Carders.
Qui va del carrer dels Carders o dels Calderers a la plassa de Sant Agustí Vell, a cosa de mig camí y a la part oposada de la capella de Marcús–de la qual no'm proposo tractar per avuy–se troba la parroquia de Sant Cugat. Heusaquí un resum d'historia de dit temple, extret de "Barcelona Antigua y Moderna" d'en Pi y Arimón:
"Lo feu erigir el canonge de la Seu, Guislabert, fill d'Udulart, ves-compte de Barcelona. Lo dit canonge, dihuen que tenía una devoció tal al Sant vingut a Barcelona a predicar la lley divina, que sovint anava al endret ahont los idolatres varen encendre'l foch pera cremarlo, del qual va eixir sens cap dany. Va construirse en 1023, ab aprovació del bisbe de Barcelona Deudat, en el lloch que's deya Sant Cugat del Forn o del Rech, per la doble circunstancia d'esser aquell lo lloch del expressat martiri y corre no gayre lluny la cequia comtal. A instancias del fundador, l'esmentat bisbe va consagrar dita obra en 18 d'abril de 1023, com opina Florex y'n dóna testimoni l'auto d'edificació y consagració que's guarda en lo Arxiu de la Seu (no en 1027, com dihuen Diago y Capmany). Lo Capítol, després de ben dotarla, la doná a Guislabert, per tot lo temps de sa vida; un colp aquest hagué mort, lo Capítol se la va retenir; tot va esser fet ab aprovació del Papa Joan XIX, del comte de Baracelona Berenguer I, de la comtesa mare Ermesindis y del prelat barceloní.
Reedificat lo temple en 1287, segles després, ja sia per que fos xich o qu'estigués malmès, va enderrocarse. En 18 de desembre de 1626, se'n construhia un altre, puig se troba que'l Concell de Cant va ajudarhi, donant al recotr y als obrers en aquella data y en las de 25 de janer de 1627, 10 de juny de 1629 y 20 de març de 1632, la cantitat de 600 lliuras cada cop.
Quan escrivía Pí y Arimón, contava la iglesia d'una sola nau, peró després hi afegiren la galería de planta baixa que dú a la capella del Sagrament y es a la má del Evangeli. La seva arquitectura correspón a la usada en aquell temps.
Per haverse demolit en part la seva entrada (*), en primer de Janer de 1823 dugueren provisionalment la parroquia a Santa Catarina. Essent molt inconvenientper abdúas comunitats celebrar los divins oficis en un sol temple, en 13 de maig de 1826, va determinarse que Sant Cugat passés a la capella de Marcús.
Peró aquell lloch era massa estret, y en 6 d'agost de 1827, va mudarse a la iglesia del Hospital de Santa Mart, d'hont no va moures fins el 2 de maig de 1830, quan ja llestas las obras del temple propir aquest fou beneit e hi dugueren lo Santíssim Sagrament en professó, a la qual assistiren lo vicari general y l'Ajuntament. Allí's veneran las reliquias del Sant Patró, que a 6 de janer de 1628, lo Virrey'ls Conçellers, lo Prelat y lo Capítol, reberen ab pompa y solemnitat; foren cedidas per l'Abat y'l monestir de Sant Cugat del Vallés, ainstancia del rector mossén Pau Llaval y els obrers de la parroquia.
Fins aquí lo que's troba d'en Pí y Arimón.
Lo dia 25 de juliol de 1835, lo P. Jaume Ros, dominich de Santa Catarina, va deure la seva salvació a trobarse explicant els misteris en Sant Cugat, mentres las turbas desenfrenadas cremavan lo seu monestir. En memoria d'aixó, lo bon frare, mentres va viure, cada any en semblant diada, explica'ls misteris en la dita parroquia.
Se conta que'l primer cadavre que a Barcelona dugueren en carruatge al cementiri era'l d'un vehí de la parroquia de Sant Cugat. Ab tal motiu, dihuen qu'entre els vehins hi hagué quasi una bullanga, donchs aquella bona gent no podía aconsolarse de que'ls morts fossin conduhits per bestias. No sé lo que hi haurá en això de cert; en el "Llibre de Obits que comensa en l'any 1823", arxivat en la esmentada parroquia, se llegeix lo següent, sens traure ni afegirhi punt ni coma: "Dia 7 (de maig de 1836.–Comensan los cotches funerals y per conseguen no se va a buscar cap mort." Dins del mateix llibres en la jornada anterior, sols apareix un óbil, lo Rafel Castells, infant de catorze mesos. ¿Sería'l cadavre d'aquest lo qui estrenant lo dit carruatge mortuori, fou causa ignoscenta d'aquell avalot?
Per la diada de Sant Pons, al peu de la igesia's veuen moltas donas dels pobles vehins venent herbas que, per la virtut que dit Sant hi comunica, guardan de certs parássits casolans fastigosissims. En el mateix dia, els ripollesos fan allí la festa de son patró Eudalt. En el testament otorgat en 17 de octubre de 1644 pel cinter barceloní Miquel Soler (Llibre de la Confraria dels Julians, que's guarda en l'Arxiu del nostre Municipi), per incidencia's troba que allavorsla esemntada confraría celebrava sas festas en "la iglesia de St. Cugat del Rech".
***
El carrer de Sant Cugat del Forn o de Sant Cugat del Rech, té un altre nom, qu'es oficial avuy día, lo de Carders, lo qual ve d'haverhi hagut allí'ls establiments de fer cardas. Carda's diu d'un cuyro ple de puas de filferro clavat en una post ab mánech; és eyna que serveix pera pentinar lo cotó, la seda, la llana, etc., en floca, a fí de posarho en disposició d'esser filat, y s'aplica també pera fer treure pèl als teixits y al feltre. Aquí van algunas novas de dit ofici, que hagué de ser de consideració en época antiga; las treyém de documents que's troban en l'Arxiu Municipal de Barcelona.
Per reglament dels Consellers va disposarse en 1372 que cada any los carders nomenessen dos Cónsols, l'un d'aquest ofici y l'altre dels perayres, pera inspeccionar abdós y, ab lo Mostaçaf, coneixe de tot lo tocant al ofici.–"Item que aquell fil (filferre) non metran (en las cardas) haien a metre en posts noues e no en velles e aço si entes axi en cardaçes con en cardes.–Item que en totes cardes que faran no adobaran de puat vell meten aquell puat en cuyro nou, e aquell sia clauat en post vella no reparada per ço que sia coneguda si es vella o noua per aquells qui la compraran."
Tot lo transcrit pot véures en l'aplech de cridas y ordinacions del esmentat Arxiu. En altres papers de la mateixa casa, se troba lo que direm a ratlla seguida.
Per un document de 1753, del qual més avall se parla, se sab que's concediren ordinacions a la confraría ab real cédula de 1549.
En el sigle XVII l'ofici havía anat molt de baixa. D'un recurs dels mestres peraryres contra'ls carders, se trau que l'ofici constava no més de quatre o cinch personas, d'entre las quals ningú feya bonas cardas, sinó Jacint Borrás, "perque los demés–diu lo paper–las fan falsificadas y curtas de púas, y aquexas claras a las quals posan badanas en lo enforro, havent de posarhi cordová." Los altres mestres compravan cardas forasteras y cada hu hi posava'l senyal séu. Com lo mestre Borrás no podia dar l'avast, no essent vona la feyna dels altres carders, si, com llavors se deya, se prohibís vendre cardas no essent en las botigas dels mestres examinats, resultava que'ls perayres,–que passavan de 150 y que sumats ab los sombrerers y altres estaments que usavan dita eyna, entre mestres y fadrins, eran més de 400,–no sabrían com ferho. No he trobat com va resoldres aquell conflicte.
En l'any 1673 estavan en plet, no sé per quin motiu, abdúas confrarías.
Un paper sens data (sembla del mil secents y tants) dona a entendre que'ls carders tenían lo privilegi de vendre "fil (seria'l filferre qu'ells gastavan), tatxes y altres coses."
En 1457, disposa'l Municipi que thothom "qui fara o fer fara cardes les haie a postar o fer postar de cuyro de cordová adobat acosit, com altre cuyro no sía suficient ne bo a fer cardes segons es lo dit cordova". –Que ningú "no gos metre ni fer metre ayguacuyta ni engrut entre lo cuyro e la post de les cardes", "ni fer ni metre alguna altra cosa per falsificarlas.–Ni "gos ni li sia licit ni permés metre ni fer metre fil nou e vell tot mesclat".–Se prohibía que cap corredor o marxant vengués per la dita ciutat cardas novas que no fossen vistas y reconegudas pels prohoms del ofici.–Se autorisava als prohoms pera anar a las casas ahont hi haguessen cardas vingudas de fora ciutat pera inspeccionar aquestas, y, un ncop regonegudas, lo Mostaçaf "a consell de dits prohomense de la maior part dels menestrals del offici", podía ferne execució cremantlas per "les places e lochs de la ciutat."–Se prohibía a tot natural o extranger exercir aquella industria ni posarne obrador, sens haver mostrat suficiencia per exámen davant de prohomens y pagat deu sous, los quals "sien adquirits a la caixa de la confraría de mossenyer sant Aloy". (Aquest devía esser lo patró dels carders.)
En l'escrit de 1753, del qual se parla més amunt, los dits oficials reclamavan que's donés a la llur associació igual antiguitat que a las altras confrarías establertas.
A 15 de maig de 1830, Francesch (Francisco diu l'escrit) Gispert, únich prohom d'aquell estament, se dirigí a l'autoritat demanant que s'obligués als no mestres (qui eran los mes que treballavan del ofici) a passarne mitjansant exámen. A conseqüenica d'aixó, la Junta de Comerç maná que en lo terme de sis días se presentessen los tals a solicitar la plassa y que després s'examinessen, donchs, no obehint, se'ls faría tancar la botiga. Lo prohom acompayat del agutzil, fou encarregat de ferlos saber la providencia.
***
Avuy ja no's parla de carders y pochs son ja'ls qui sapian que hi haja hagut tal ofici. Ara, aquest és una industria, en la qual la máquina ha suplert la má del home. To lo del món va cambiantse. No obstant, per més qu'en aquella vía no existesca aquell reclau del costat de la iglesia, qu'era fossar, ni hi hajan casas ab porxes, com hi havia hagut, per exemple, en la que du'l nombre 49 y era propietat del insigne catalá Francesch Pelay Briz, resta encara a dit carrer bon xich de sa fesomía vella ab son hostat de l'Alba y una reminiscencia del de la Bona Sort. Encara, encara se li veu qu'es un dels carrers del barri de Ribera.
¡Quina vivor! (II) - La Veu de Catalunya
20 de juliol de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de la segona part (i última) del relat ¡Quina vivor!.
