Al començar lo segle XIX, tothom qui del endret dels Carders se dirigia a la Rambla, al cap d'enllà del carrer de la Boria se trobava ab una replaceta qu'en la cantonada de dit carrer tenia una casa ab porxes a peu pla. Del angle de dit lloch partia'l carreró del Mill, que, fent tortes, anava a eixir al començ de l'Argenteria. La plaça propriament dita, continuacio del esquifit espay que s'ha descrit, no era de bon troç, tan gran com ara. En la part hont se continua la linya dreta de la Boria, hi havia la casa dels Piferrer ab una monstruosa gàrgola de pedra; al costat d'aquest edifici venia'l dels mestres sastres formant un dels cantons de la Tapineria; al altre cantó, se cloia un dels angles de la plaça ab dues torres macisses de pedra plenes de reixes, entre les quals s'obria la devallada de la Presó, y estrebant un xich endins d'elles, passava un arch en lo qual s'hi veya una gran imatge de Santa Eularia, y al mig de la plaça, una piramide de marbres blanchs y blaus, voldada d'un reixat de ferre, sostenia en lo cim un angel de metall daurat, qui ab una mà signava a terra y ab l'altra la imatge. Al costat de la torra de la part esquerra, formant reclau ab ella y ab lo primer edifici del carrer de Basea, la casa dels Mercers Julians, –ab sa balconada que ostentava entre ses dues obertures una represa en forma de petxina, arredossant la imatge del cavaller Sant Julià,–donava pas, en sos baixos, a la esquifida devallada de la Llet, derivació de la plaça de les Cols, que s'enllaçava ab la Dagueria pél carrer de l'Àliga. Al peu de la casa dels Julians, arrimada a la paret de la torra, se veya una font de gòtica arquitectura. Aquella plaça ha dut los noms dels Cabrits, dels Corretgers, del Blat y darrerament del Àngel.
Las torras ab l'arch recordaven los límits que per aquell endret havia tingut Barcelona; per ço llavors se'n deya'l portal de Mar, com després s'anomenà portal de Santa Eularia y, mes tart, passant a residirhi la cort del Veguer, va dirsen devallada de la Cort y devallada de la presó darrerament per havershi establert los càrcers.
La historia de la piràmide es la seguent:
Martiritzada Santa Eularia en 304, los cristians la sepultaren en la part de la marina, hont lo séu cos sestà amagat fins al any 878, en que's descobrí dins d'un sepulcre de marbre (1). D'allí dugueren la santa reliquia en professó vers la Séu, y, al arribar prop de lo que llavors, com havèm dit, s'anomenava portal de Mar, restà inmovible, en terme de que'ls homes que la duyan no pogueren aixecarla. Havian robat un dels dits de la Santa; en vista del prodigi, fou restituit pél qui'l retenia, y pogue durse la urna al lloch destinat. En memoria d'acò, la ciutat feu posar allí una pedra, fins qu'en 1618 s'erigí la piràmide de la qual mes amunt se parla; la imatge de Santa Eularia, que signava l'àngel, l'havian feta posar los consellers en 1475, haventne pagat al imaginayre 200 florins. Prova una gran perseverancia en aquella devoció lo que transcrivim a ratlla seguida:
"Al 30 de Novembre de 1699–diu la Rúbrica de Bruniquer fou deliberat pagar certa quantitat per pintar la imatge de Santa Eularia de la Devallada de la Preso, de or fi y encarnada, y pintar tot lo enfront de fullateria blau y blanch, y pintar lo peu de la dita Santa ab las armas de la Ciutat sobre pedra, y unas a cada costat."
_______________________________
(1) Se diu qu'era'l que serveix de fonts baptismals en la parroquia de Santa Maria de la Mar.
_______________________________
Lo portal y la piràmide, en més d'una època conseguiren la mateixa sòrt. Quan, mes que per les injuries del temps, de resultes dels mals que pati en los setges de 173 y 1714, va caure la gran y antiguíssima torra del costat dels Julians, fou destruida la piràmide; pero en 1748 l'Ajuntament la reedificà millorantla y colocanthi'l mateix àngel. Per fi, a 18 de janer de 1823, a instancia del ciutadà Novellas, la furia iconoclàstica y anti-religiosa llavors dominant, arrencava al municipi l'aprovació del enderrocament de la piràmide. A 5 d'agost del mateix any va resoldres tirar l'arch a terra, pretextant que amenaçava ruina. Per abdues demolicions se reculliren diners del vehinat. Reedificantse l'arch poch després, va posarse altra image mes xica de la Santa en lo reclau de la torra de la Tapineria.
Respecte de la font, diu així la Rúbrica de Bruniquer: "Dijous, 22 doctubre de 1351, fou comensat a derrocar casas y envans pera ampliar la Plassa del blat envers la part del forn, devant del qual eran unas arcadas y foren derruidas, y apres en lo lloch hont era lo forn fou construida la font, sino safareig d'aygua amb canons".
Lo primer document que trobo dels Mercers es un privilegi real de 1394. Començaren la confraria baix la invocació dels Sants Julians martres, un dels quals fou monjo y abat, y l'altre cavaller. En 1478 hi entraren los pintaners (no pentiners com se deya y's diu molt comunament), y fou concedit a la corporació admetre altres oficis. Quan en 1626 los Consellers y'l Concell de trenta sis disgregaren dels Mercers botiguers de tela los demes oficis que formavan part de la corporació,–lo qual sospita que deuria esser a instancia dels primers y contra'l voler dels exclosos,–se veu que aquests eren los tiraters, los cinters y corretgers, los guanters, los barreters o capellers, los pintaners, los naypers o cartayres, los soquers, los paternosters o rosariayres, los ullerers y'ls ferreters; pero abans veig també figurarhi'ls aluders, y, en 1458, un dels prohoms era veyner, com altre dels de 1459 era corder.
Los Julians tenien sa capella en l'antich convent de frares de Sant Agustí, y dins y fòra del temple possehien sepultures y carrers. Quan, en temps de Felip V, va esser la iglesia enderrocada, los Julians passaren a fer les seves funcions religioses a la parroquia de Sant Cugat. En sos millors temps, la institució, a més de la bandera per anar a les professons, possehia un estandart y tabals de guerra y concorria a les solemnitats alegres ab la seva representació de la caça de Sant Julià. Lo cerimonial de coses antigues y memorables del Arxiu Municipal de Barcelona, al donar compte de com va festejarse al Emperador Carles V en sa vinguda a aquesta ciutat, diu lo que anèm a transcriure fidelment ab tota sa redacció pèssima, quasi no afeginthi sino alguna coma pera que coste menys d'entendre.
" Item? mercers ab lur pano ab representació de Sant Julia cavalcant a casa (la caça) en companyia de altres de cavall, ab una tanca feta a forma de un bosch ab rama, del qual feran volar molta natura de ossells, ço es coloms, tortres, gualles, mussols e altres, e [ab] barretas de grana tots en una manera vestits, ab cascauells a les cames fahent lo ball de la tribalda tots enramats de fulla deura."
La casa dels Julians y la font desapareixien donant pas al Carrer de Jaume I a mitjans del segle XIX. Pochs anys després, la obertura del carrer de la Princesa contribuí a cambiar la fesomia d'aquell lloch. L'antiga presó va convertirse en cases de lloguer y va eclipsarse l'àngel. Ab l'aixamplament y rectificació de la plaça, desaparegueren lo carreró del Mill y la casa de la cantonada de la Boria hont tenia darrerament sa botiga de teles en Joan Pahissa y en un dels quals pisos, mólts anys enrera, lo patriarca del renaixement de la nostra literatura, En Marian Aguiló, plorà ses primeres anyoranses de Mallorca. S'ha extingit la dinastia dels Piferrer d'aquella famosa llibreria que contribuí a la publicació dels Anals de Catalunya d'En Feliu de la Penya, punt de reunió en altres temps d'una tertulia de literats a la qual concorrria, entre altres, lo venerable Arxiver de la Corona d'Aragó en Prosper de Bofarull. En aquell alberch, avuy mig ruinos (1), ja no hi ha la esculpturada gàrgola. Al traure la replaceta, exintne l'home que dessota'ls porxes se guanyava la vida adobant paraygues, enllustrant botes y venent romanços, fins ne fugien los emblanquinadors que s'hi passejaven ab lo pinzell al coll esperant feyna; perdentse així lo poch que de típich restava a tals endrets. L'àngel de metall daurat y la figura eqüestre del Patró dels Mercers se troben en lo museu del Parch; fòra d'aquestes imatges, pot ben dirse que de la històrica plaça del Àngel ja ni senyal ne resta.
(1) Açò s'escrivia en 1903; ara, ja fa anys que'n desaparegueren fins les ruines.
Qui va del carrer dels Carders o dels Calderers a la plassa de Sant Agustí Vell, a cosa de mig camí y a la part oposada de la capella de Marcús–de la qual no'm proposo tractar per avuy–se troba la parroquia de Sant Cugat. Heusaquí un resum d'historia de dit temple, extret de "Barcelona Antigua y Moderna" d'en Pi y Arimón:
"Lo feu erigir el canonge de la Seu, Guislabert, fill d'Udulart, ves-compte de Barcelona. Lo dit canonge, dihuen que tenía una devoció tal al Sant vingut a Barcelona a predicar la lley divina, que sovint anava al endret ahont los idolatres varen encendre'l foch pera cremarlo, del qual va eixir sens cap dany. Va construirse en 1023, ab aprovació del bisbe de Barcelona Deudat, en el lloch que's deya Sant Cugat del Forn o del Rech, per la doble circunstancia d'esser aquell lo lloch del expressat martiri y corre no gayre lluny la cequia comtal. A instancias del fundador, l'esmentat bisbe va consagrar dita obra en 18 d'abril de 1023, com opina Florex y'n dóna testimoni l'auto d'edificació y consagració que's guarda en lo Arxiu de la Seu (no en 1027, com dihuen Diago y Capmany). Lo Capítol, després de ben dotarla, la doná a Guislabert, per tot lo temps de sa vida; un colp aquest hagué mort, lo Capítol se la va retenir; tot va esser fet ab aprovació del Papa Joan XIX, del comte de Baracelona Berenguer I, de la comtesa mare Ermesindis y del prelat barceloní.
Reedificat lo temple en 1287, segles després, ja sia per que fos xich o qu'estigués malmès, va enderrocarse. En 18 de desembre de 1626, se'n construhia un altre, puig se troba que'l Concell de Cant va ajudarhi, donant al recotr y als obrers en aquella data y en las de 25 de janer de 1627, 10 de juny de 1629 y 20 de març de 1632, la cantitat de 600 lliuras cada cop.
Quan escrivía Pí y Arimón, contava la iglesia d'una sola nau, peró després hi afegiren la galería de planta baixa que dú a la capella del Sagrament y es a la má del Evangeli. La seva arquitectura correspón a la usada en aquell temps.
Per haverse demolit en part la seva entrada (*), en primer de Janer de 1823 dugueren provisionalment la parroquia a Santa Catarina. Essent molt inconvenientper abdúas comunitats celebrar los divins oficis en un sol temple, en 13 de maig de 1826, va determinarse que Sant Cugat passés a la capella de Marcús.
Peró aquell lloch era massa estret, y en 6 d'agost de 1827, va mudarse a la iglesia del Hospital de Santa Mart, d'hont no va moures fins el 2 de maig de 1830, quan ja llestas las obras del temple propir aquest fou beneit e hi dugueren lo Santíssim Sagrament en professó, a la qual assistiren lo vicari general y l'Ajuntament. Allí's veneran las reliquias del Sant Patró, que a 6 de janer de 1628, lo Virrey'ls Conçellers, lo Prelat y lo Capítol, reberen ab pompa y solemnitat; foren cedidas per l'Abat y'l monestir de Sant Cugat del Vallés, ainstancia del rector mossén Pau Llaval y els obrers de la parroquia.
Fins aquí lo que's troba d'en Pí y Arimón.
Lo dia 25 de juliol de 1835, lo P. Jaume Ros, dominich de Santa Catarina, va deure la seva salvació a trobarse explicant els misteris en Sant Cugat, mentres las turbas desenfrenadas cremavan lo seu monestir. En memoria d'aixó, lo bon frare, mentres va viure, cada any en semblant diada, explica'ls misteris en la dita parroquia.
Se conta que'l primer cadavre que a Barcelona dugueren en carruatge al cementiri era'l d'un vehí de la parroquia de Sant Cugat. Ab tal motiu, dihuen qu'entre els vehins hi hagué quasi una bullanga, donchs aquella bona gent no podía aconsolarse de que'ls morts fossin conduhits per bestias. No sé lo que hi haurá en això de cert; en el "Llibre de Obits que comensa en l'any 1823", arxivat en la esmentada parroquia, se llegeix lo següent, sens traure ni afegirhi punt ni coma: "Dia 7 (de maig de 1836.–Comensan los cotches funerals y per conseguen no se va a buscar cap mort." Dins del mateix llibres en la jornada anterior, sols apareix un óbil, lo Rafel Castells, infant de catorze mesos. ¿Sería'l cadavre d'aquest lo qui estrenant lo dit carruatge mortuori, fou causa ignoscenta d'aquell avalot?
Per la diada de Sant Pons, al peu de la igesia's veuen moltas donas dels pobles vehins venent herbas que, per la virtut que dit Sant hi comunica, guardan de certs parássits casolans fastigosissims. En el mateix dia, els ripollesos fan allí la festa de son patró Eudalt. En el testament otorgat en 17 de octubre de 1644 pel cinter barceloní Miquel Soler (Llibre de la Confraria dels Julians, que's guarda en l'Arxiu del nostre Municipi), per incidencia's troba que allavorsla esemntada confraría celebrava sas festas en "la iglesia de St. Cugat del Rech".
El carrer de Sant Cugat del Forn o de Sant Cugat del Rech, té un altre nom, qu'es oficial avuy día, lo de Carders, lo qual ve d'haverhi hagut allí'ls establiments de fer cardas. Carda's diu d'un cuyro ple de puas de filferro clavat en una post ab mánech; és eyna que serveix pera pentinar lo cotó, la seda, la llana, etc., en floca, a fí de posarho en disposició d'esser filat, y s'aplica també pera fer treure pèl als teixits y al feltre. Aquí van algunas novas de dit ofici, que hagué de ser de consideració en época antiga; las treyém de documents que's troban en l'Arxiu Municipal de Barcelona.
Per reglament dels Consellers va disposarse en 1372 que cada any los carders nomenessen dos Cónsols, l'un d'aquest ofici y l'altre dels perayres, pera inspeccionar abdós y, ab lo Mostaçaf, coneixe de tot lo tocant al ofici.–"Item que aquell fil (filferre) non metran (en las cardas) haien a metre en posts noues e no en velles e aço si entes axi en cardaçes con en cardes.–Item que en totes cardes que faran no adobaran de puat vell meten aquell puat en cuyro nou, e aquell sia clauat en post vella no reparada per ço que sia coneguda si es vella o noua per aquells qui la compraran."
Tot lo transcrit pot véures en l'aplech de cridas y ordinacions del esmentat Arxiu. En altres papers de la mateixa casa, se troba lo que direm a ratlla seguida.
Per un document de 1753, del qual més avall se parla, se sab que's concediren ordinacions a la confraría ab real cédula de 1549.
En el sigle XVII l'ofici havía anat molt de baixa. D'un recurs dels mestres peraryres contra'ls carders, se trau que l'ofici constava no més de quatre o cinch personas, d'entre las quals ningú feya bonas cardas, sinó Jacint Borrás, "perque los demés–diu lo paper–las fan falsificadas y curtas de púas, y aquexas claras a las quals posan badanas en lo enforro, havent de posarhi cordová." Los altres mestres compravan cardas forasteras y cada hu hi posava'l senyal séu. Com lo mestre Borrás no podia dar l'avast, no essent vona la feyna dels altres carders, si, com llavors se deya, se prohibís vendre cardas no essent en las botigas dels mestres examinats, resultava que'ls perayres,–que passavan de 150 y que sumats ab los sombrerers y altres estaments que usavan dita eyna, entre mestres y fadrins, eran més de 400,–no sabrían com ferho. No he trobat com va resoldres aquell conflicte.
En l'any 1673 estavan en plet, no sé per quin motiu, abdúas confrarías.
Un paper sens data (sembla del mil secents y tants) dona a entendre que'ls carders tenían lo privilegi de vendre "fil (seria'l filferre qu'ells gastavan), tatxes y altres coses."
En 1457, disposa'l Municipi que thothom "qui fara o fer fara cardes les haie a postar o fer postar de cuyro de cordová adobat acosit, com altre cuyro no sía suficient ne bo a fer cardes segons es lo dit cordova". –Que ningú "no gos metre ni fer metre ayguacuyta ni engrut entre lo cuyro e la post de les cardes", "ni fer ni metre alguna altra cosa per falsificarlas.–Ni "gos ni li sia licit ni permés metre ni fer metre fil nou e vell tot mesclat".–Se prohibía que cap corredor o marxant vengués per la dita ciutat cardas novas que no fossen vistas y reconegudas pels prohoms del ofici.–Se autorisava als prohoms pera anar a las casas ahont hi haguessen cardas vingudas de fora ciutat pera inspeccionar aquestas, y, un ncop regonegudas, lo Mostaçaf "a consell de dits prohomense de la maior part dels menestrals del offici", podía ferne execució cremantlas per "les places e lochs de la ciutat."–Se prohibía a tot natural o extranger exercir aquella industria ni posarne obrador, sens haver mostrat suficiencia per exámen davant de prohomens y pagat deu sous, los quals "sien adquirits a la caixa de la confraría de mossenyer sant Aloy". (Aquest devía esser lo patró dels carders.)
En l'escrit de 1753, del qual se parla més amunt, los dits oficials reclamavan que's donés a la llur associació igual antiguitat que a las altras confrarías establertas.
A 15 de maig de 1830, Francesch (Francisco diu l'escrit) Gispert, únich prohom d'aquell estament, se dirigí a l'autoritat demanant que s'obligués als no mestres (qui eran los mes que treballavan del ofici) a passarne mitjansant exámen. A conseqüenica d'aixó, la Junta de Comerç maná que en lo terme de sis días se presentessen los tals a solicitar la plassa y que després s'examinessen, donchs, no obehint, se'ls faría tancar la botiga. Lo prohom acompayat del agutzil, fou encarregat de ferlos saber la providencia.
Avuy ja no's parla de carders y pochs son ja'ls qui sapian que hi haja hagut tal ofici. Ara, aquest és una industria, en la qual la máquina ha suplert la má del home. To lo del món va cambiantse. No obstant, per més qu'en aquella vía no existesca aquell reclau del costat de la iglesia, qu'era fossar, ni hi hajan casas ab porxes, com hi havia hagut, per exemple, en la que du'l nombre 49 y era propietat del insigne catalá Francesch Pelay Briz, resta encara a dit carrer bon xich de sa fesomía vella ab son hostat de l'Alba y una reminiscencia del de la Bona Sort. Encara, encara se li veu qu'es un dels carrers del barri de Ribera.
23 de juny de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Festas de S. Joan y de S. Pere.
Quan Barcelona estava cenyida ab una faixa de murs de pedra, las festas tenían carácter més íntim, més casolá. De las del precursor del Mesías y del princep dels Apóstols ningú en deya verbenas, donchs a Catalunya no hi há més «verbenas», que la planta anomenada així. Llavors també, com ara y com de temps inmemorials, al vespre de la vigilia s'encenían brassavan las casas de tot lo que, essent material combustible, feya nosa; peró no aixordava las orellas el continuu ressó de cohets y petarts que avuy fa somoure'ls cervells, donant a la expansió carácter de festa africana. Llavors ningú celebrava la festa de la nit tot sol, sinó en familia, ab amichs o en aplech de vehinat, y no encauantse en cafés ni en teatres, sinó al aire lliure, al peu de las portas o dalt dels terrats, els que no volían corre, y anant d'una part a l'altra de la població els que preferían el moviment. Coblas de joves sonant guitarras, aldufs (en castellá panderos), ferreis y bandurrias d'ossos, anavan d'una part a l'altra, y espallifadas bohemianas, no de Castella ni d'Andalusia, sinó de Catalunya -hont, grasona com las altras- deya la bonaventura als passavolants, comensantla ab aquest introit:
Peró'l centre més gran d'animació era'l passeig que's deya Nou, y que, per tal motiu, despres va dirse de Sant Joan, el qual llavors s'extenia en tota la llargaria del que's diu ara carrer del Comers, comensant pel surtidor dels lleons, que's troba darrera del palau de Bellas Arts. Entre las rengleras dels arbres, se situavan taulas de vendre cocas ab pinyons y sucre las unas y las altras refreschs.
El gros de la bullícia y la cridoria durava fins a las dotze; peró, al caure la primera batallada de la mitja nit, lo mateix que avuy día, las noyas tiravan la clara d'ou, el plom fós o els paperets en un vas d'aigua, o anavan a treure una de las tres favas posadas abans sola'l llit, pera veure si'ls regalims de l'albumina o del metall, el nom escrit en el rodolí, el llegum sencer, repelat o a mitg pelar els indicavan la sort que'ls cabria en el matrimoni, y, mentres tant, alguns se rabejavan cap y cara en una font o se tiravan a mar, atribuint a l'aigua virtuts curativas, tot, ni més ni menos, com s'observa encara.
Els que volguessin, a la mitja nit, cullir herbas miraculosas o passar a nua criatura trencada per un roure esberlat, en aquell temps havían d'eixir adora abans que's tanquessin els portals, donchs aquets no s'obrían fins a la matinada. En tal día, per excepció, acostumavan a obrirse algún xich més d'hora, a fi de que la gent pogués anarsen a la font Trobada, a la Satalía, a la del Gat, y altras de la montanya de Montjuich. Desprès, la majoría de la gent anava a missa y se ficava al llit, esperant la tarde pera veure la fira.
Enderrocat el convent de Sant Joan, no més el nom de la dita Riera y el de la font de la cantonada del carrer de l'Avella (avuy de l'Avelina), recordan allí la denominació d'una y altra fira. Respecte a la erecció de la font de Sant Joan, un document del Arxiu Municipal ens ofereix las següents novas.
En 1432, els mestres de casas Jaume Granell, y Pere Llobet, se comprometeren mitjansant escriptura, ab els obrers de la ciutat, a construir una font «al cap del carrer de l'Avellá... bona bella stable e durable, prenent del canto de la torre de micer Pau Erolles, reforsant el peu de dita torre fins al cantó de dit carrer, ab son canterer, grases e aiguera...» En la tal font devian fer els mestres de casas «quatre gargolles o grifons raiants, so es tres dins lo dit carrer de l'Avellá e. j. griffo o gargolla al cap de la font de la part de la Riera de Sant Johan», devent obrar, a més «una represa en que pusque siar una imatge de Sant Johan en lo cap de la dita font deves la Riera de Sant Joan.» Els obrers se comprometían a pagar tan solament las axetas o grifons de coura e lo ferra e plom quiy sia necessari a ligar lo canterer e golfos, porta o portes per scurar la dita font.» Finalment, els sobredits mestres s'obligavan a comensar la obra per tota la setmana primera de setembre y a deixaría llesta pel preu de 200 florins d'or d'Aragó o 370 lliuras barcelonesas.
Quan va desparéixer el barri de Ribera, per donar lloch q la Ciutadela que erigía Felip V, enderrocat l'Hospital de l'Almoína o den Pere Desvalit que allí hi havía, va reedificarse en un espay de terra comprat pel Municipi al Marqués de Setmanat. El nou edifici, inaugurat en 1814 baix l'invocació de Sant Pere Apóstol y Santa Marta pera hospital de pelegrins, descansa en part en la esmentada font, y, al construirlo, hagué de desfigurarse un tant aquesta.
Els fochs de la vigilia de Sant Pere no han tingut en els meus dias tanta importancia com els de Sant Joan; no obstant alguna hagueren de tenirne en altra época, si hem de jutjar per la següent nota del Dietari Municipal de 1606, escrita de má d'Esteve Gilabert Bruniquer:
«Dit die vigilia de sanct Pere en la nit, se posa foch al campanar de las campanas de la Seu per ocasió del foch y musica ques solen fer cada any esta nit en los campanars de la seu, cremas una scala de fusta y un postis y fo gran merce de Deu com la foch nos prengue ab las truias de las campanas, y si be asso fou entre la una y dos dc la nit emperò acudi gran gent y aixis remedia. Tambes cremaren a mar tres barracas de pescadors.»
En els meus bons temps, els vehins dels barris del Portal Nou, y fins alguns d'altres endrets de Barcelona, tenían per costum en la vetllada de Sant Pere beure aigua del pou de Sant Gem, situat a continuació del hort del monastir y alguns també anavan a solassarse y a pendre la fresca sota l'eucanyissat del vehí hort dels velluters.
Con tan que la imatge de pedra que té'l Sant porter del Cel en el timpá del portal major de sa iglesia, al punt de las dotze d'aquella nit, s'alsa, s'estova'l coixí y torna a assentarse en sa cadira, per no móuressen més en tota l'anyada. També hi ha qui assegura que, si en la mateixa hora's mira l'aigua del safareig del sortidor dels lleons, del qual parlavam no fa gaire, en el fons se veu a Sant Pere com pesca a la claror d'un fanalet que hi ha al cim del arbre de sa barca.
Peró, ¿qué s'ha fet la festa de Sant Pere a la parroquia barcelonina que'l té per Patró? Abans, quan la feligresia era en bona part composta d'hortalans y pagesos, quan se deya «la parroquia dels tronxo», hi havía fira y hi havía punt en festejar la diada. Ara, que Sant Pere ha vingut a ser una de las millors parroquies, ¿per qué ha d'haverhi tanta fredor? ¿No podría restablirse l'animació antiga? Jo crech que sí. ¿Per qué no ho provan las personas distingides del vehinat, com els seyors Marqués de Dou, Carreras y Candi, Carreras y Baibena, y els molts afiliats que per allí compta'l catalanisme, amichs de la bona tradició tots ells? Jo penso que en els tres carrers de Sant Pere, totas las gentils noyas y sas dignas mares els ajudarían de bona gana en tasca semblant, y llavoras si que l'éxit fora cosa segura.
Antoni Careta y Vidal
Juny 1903
22 de maig de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat La professó dels Jochs Florals.
10 de maig de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de la tercera i última part de l'article titulat Pels barris del Portal Nou.
Al costat de la explanada de la Ciutadela, en la extesa que hi havia del Portal Nou avall, en tot lo qu'es avuy crrer del Comerç afegintse en sa amplaria lo qu'es Palau de Belles Arts y mólt del espay que ocupan lo mercat del Born y edificis a ell propers, s'obría'l passeig Nou o de Sant Joan. Lo séu origen fou lo següent:
Haventhi a las darrerías del segle XVIIII mólta escassetat de feynas a Barcelona, a conseqüencia de la guerra marítima de 1796 ab Anglaterra, una Junta de Caritat, formada pél capitá general Lancaster, entre altres recursos pera socorre als necessitats, ideava en 1799 donálshi feyna contruint lo dit passeig. No foren pochs los qui s'allistaren. Los qui varen aconseguir aquella època, deyan que alguns d'aquells treballadors eran menestrals que en altres días se la passavan molt bé, haventhi que fins duyan "casaquilla", com hi havía, així mateix, no pochs cabellerayres y pentinadors, mancats de feyna, tant per las ditas circunstancias com per haver comensat entre la florida jovenalla la moda de tallarse'ls cabells, moda que, per altra part, no va propagarxe del tot fins després de la guerra dels francesos.
En septembre de 1802 acabá de construirse aquell lloch d'esplay, y s'hi passejaren Carles IV y sa familia, arribats llavors a Barcelona. Los mólts pedrissos que hi haviía, alguns ab barana de ferro, tenían gran requesta per la nit de Sant Joan, donchs, mentres la ciutat va esser faixada de murs, allí aná tothom a penfre la vona ventura.
Lo passeig y la explanada foren, també, llochs de venda dels anyells de Pasqua y dels galls de Nadal.
Els olms corpulents que hi havía ans de posahi las platanas qu'en los darrers temps s'hi veyan, me recordan un fet que pinta l'esperit que animava encara a la nostra gent al comensar de la finida centuria. Durant la dominació francesa, un pobre peixeter al qui un atzar de la guerra li havía mort l'esposa, com els antichs personatges llegendaris, jurá no afaytarse ni tréures la roba que duya fins a veure l'invasor fòra de nostra terra. Dedicat enterament a fer mal als francesos, las conspiracions y l'espionatge eran sa tasca contínua, y, fugint de la persecució, solía passar las nits amagat entre la capsalada espessa d'aquells arbres. Al bell punt que's rebia la nova de la pau, plorant vivament conmogut, el senzill y ignorat héroe, anava a mudarse'l vestit en una casa del carrer dels Flassaders.
Arribat a la fi de mon breu passeig, resumiré las impresions d'altre genre que'm restan del meu vehinat antic.
En quant a professions intelectuals, aquell tros de ciutat ha sigut fecont en metges; y sino, aquí van los noms dels que hi he conegut: Joseph Bofill y son nebot Eugeni, –eixits de la familia Bofill que ha tret una veritable dianstía d'apotecaris en la plassa de Sant Agustí, dinastía que arrenca de las primerías del segle XIX,–els dos germans Fábregas, Joan Armangué, pare del catalanista Joseph Armangué, de la mateixa facultat, Francisco Nebot, Pere Pinart...
Devant del Portal Nou, nasqueren el scient veterinari Geroni Darder y son fill Francesch, actual director del Parch zoológich. En un pis de la casa del cararer del Portal Nou, la mateixa que dú ara'l numbre 28, anava'ls vespres a apendre d'escriure y comptes en Manso, quan era fadrí moliner. Per aquells barris transcorregueren els primers anys del actor del teatre catalá, Frederich Fuentes; y prop de Sant Agustí, a la entrada del carrer dels Carders, en una casa propria del insigne patrici y poeta catalá, Francesch Pelay Briz, ha escrit móltas de sas aplaudidas produccions nostre excelent amich Joan Pons y Massaveu, prou conegut dels llegidors de LA VEU DE CATALUNYA.
"Lo meu carrer del Portal Nou" també ha donat més d'un edil al Municipi, y, essent vehí meu, fou nomenat alcalde primer de Barcelona en Miquel González y Sugranyes.
Tot lo del món se transforma, no hi ha remey, y'ls efectes de lley semblant se veuhen palesament en mos antichs barris. Han desaparegut lo molí de las Bassas y la casa aillada de la plassa de Sant Agustí... Ja ho sé que feyan nosa pel tránzit públich; peró (no hi puch fer més), anyoro aquellas recordansas vellas que'm fan reviure las festas del típich carrer: la espléndida "sortija" anyal, las lluminarias que de dalt a baix s'hi feyan sempre que hi passava la professó de Corpus, los guarniments ab que s'adorná a la tornada dels voluntaris catalans de la guerra d'Africa y al qui era ánima de semblants expansions, lo menestral Jaume Rovira, el patriarcal Met. Tampoch hi es la frondosa parra que feya gay contrast ab lo rònech de las Voltas. Aquella nota de color alegre y de vida ¿morí de vellesa o bé a má ayrada? Ja es morta; no'm cal amohinarmhi. ¡Prou més m'ha de doldre'l bé de ma vida qu'he perdut jo per allí..
Peró deixemnos de tristesas, y acabém d'una vegada.
El Portal Nou y sos murs caygueren pera dar aixamples a Barcelona, com també desapareixían més tart, la Ciutadela, lo Passeig y'l Jardí del General. Lo Jardí y'l Passeig me dolen, per que'n guardo dolcissimas recordansas; com se pot compendre, la fortalesa no'm dol pas gens. Ara, en lloch d'ella hi há un Parch magnífich. Alabant aquesta metamórfosis, deya un poeta que'ls catalans havían fet bé cobrint de flors los vells agravis; peró un altre que hauría volgut véurehi renáixe'l barri antich exclamava:
¡Guarnim nostra ignominia
d'espléndida florestal"
¿Quin dels dos tenía rahó?
Potser l'un y l'altre; segons com se mire.
(1) Aquestas esculpturas son avuy en los jardins del Parch.
