Publicació de la poesia Al cantor de "La Orientada" dedicada a en Francesc Pelagi Briz.
Al cantor de "La Orientada" - El Ateneo Tarraconense
Publicació de la poesia Al cantor de "La Orientada" dedicada a en Francesc Pelagi Briz.
Publicació de la poesia Al cantor de "La Orientada" dedicada a en Francesc Pelagi Briz.
La casa de mos avis - La Veu de la Comarca
21 de març de 1886 La Veu de la Comarca.
Publicació de la poesia La casa de mos avis al diari La Veu de la Comarca, setmanari popular del camp de Tarragona.
Lo barri de Ribera - La Gralla
21 de febrer de 1886 La Gralla.
Publicació en la revista La Gralla de Montevideo la poesia Lo barri de Ribera.
Enllaç a la publicació Anáforas
Crítica a Dibuixos a la ploma
Gener de 1886. Crítica del llibre Dibuixos a la ploma a la publicació francesa Polybiblion escrita pel periodista Albert Savine.
Polybiblion Revue Bibliographique Universelle
Bibliographie.
M. Careta y Vidal a écrit d'excellentes nouvelles, et le premier grief que j'ai contre lui, c'est qu'ils ne les ait pas réunies aux trois petites histoires que contienet sa plaquette pour en faire un beau volume. J'ajoute ici qu'il appartient au félibrige par une superbe trauction des Carbounié.
L'Ambassada de la mort est le rècit d'una farce faite à un vieil avare: le sujet semble pris sur le vif. Il y manque seulement çà et là l'etincelle: peutètre est-ce le désir d'ètre moral, c'est-à-dire de moraliser, qui ètouffe cette petite flamme si peu à dédaigner. La nourrice à domicile conte agréablement les tribulations d'un mènage de petits employés torturés par les exigences d'una nourrice qui abuse de leur tendresse pour leur bébé pour se rendre insupportable. J'aime infiniment Cupidet. Nous attendons maintenant de M. Careta le livre que nous lui demandions plus haut..
Albert Savine
El senyor Careta y Vidal ha escrit excel·lents novel·les curtes, i la primera queixa que tinc contra ell és que no les ha combinat amb les tres petites històries que conté el seu fullet per fer un volum preciós. Afegir aquí que pertany al Félibrige per una magnífica traducció del Carbounié.
La embaixada de la mort és la història d'una farsa feta a un vell avar: el tema sembla atrapat al moment. Només li falta l'espurna aquí i allà: potser és el desig de ser moral, és a dir de moralitzar, el que sufoca aquesta flama tan poc menyspreable. La dida a casa explica agradablement les tribulacions d'una casa de petits empleats torturats per les demandes d'una mainadera que abusa de la seva tendresa pel seu nadó per fer-se insuportable. M'estimo molt Cupidet. Ara esperem del senyor Careta el llibre que li vam demanar més amunt..
Albert Savine
Premi Certamen Ateneo de Sans 1885
26 de desembre de 1885 Ateneo de Sans Certamen Literari.
Segons la Crónica de Cataluña del 28 de desembre en Careta guanya un premi al Certamen literari de Sants. La festa d'entrega del mes d'agost es va haver d'ajornar per culpa de la epidèmia del còlera. No he trobat més informació ni altres diaris que parlin del tema.
Lo festeig d'en Francisquet - La Veu de la Comarca
13 de setembre de 1885 La Veu de la Comarca.
Publicació del relat Lo festeig d'en Francisquet al diari La Veu de la Comarca, setmanari popular del camp de Tarragona.
Lo festeig d'en Francisquet - La Gralla
9 d'agost de 1885 La Gralla.
Publicació en la revista La Gralla de Montevideo el relat Lo festeig d'en Francisquet.
Enllaç a la publicació Anáforas
La casa de mos avis - Revista de Gerona
Març de 1885 Revista de Gerona.
Publicació de la poesia La casa de mos avis.
Enllaç de la publicació a Prensa Histórica
Publicació de la poesia La casa de mos avis.
Enllaç de la publicació a Prensa Histórica
Dibuixos a la ploma
Obreta premiada en lo certamen que celebrá la Asociació Literaria de Girona en lo any 1884.
Imprenta y llibreria de Paciá Torres.
La obra està composta pels relats: La embaixada de la mort / La dida á casa / Cupidet
Crítiques:
Polybiblion, publicat el gener de 1886
La embaixada de la mort:
La dida á casa:
Cupidet:
Cóm vaig coneixe á n'Antoni Careta - La Ilustració Catalana
15 de novembre de 1884 La Ilustració catalana.
Publicació d'un article biogràfic d'en Francesc Pelagi Briz titulat Cóm vaig coneixe á n'Antoni Careta. Fragments del "Llibre de ma vida".
Seria á mitjans del any 1866 quan coneguí á un jove que devia acabar per esser un dels amichs mès ferms y lleals de quants n'he tingut fins al present.
Peró abans cal dir quatre paraulas sobre un'altra persona que avuy ja no existeix, peró que may oblidaré, puig fou pera mi un amich excel-lent y reunia en sí qualitats que'l feyan digne de ser considerat y volgut de tots aquells que naixen al mòn ab un cor generòs y una ánima sensible. Me referesch al metge en Francisco Pérez. Aquest, que á sos coneixements en sa difícil carrera, reunia una vivor de carácter y un enginy no gayre comú, era ja en aquella época amich de ma familia feya molts anys y al ensemps metge de la casa. Entés com ell sol en l'art de saber entretenir y distraure á sos amichs que d'aixó necesitavan, de paraula fácil y mes que tot cuydadós com ningú de sos malalts, venia sovint á visitarme y á temporadas se pot dir que'ns véyam diariament, á causa de una greu malaltía que per espay de molts anys va cebarse en la meva filla, que llavors estava en sa infantesa.
L'amistat ab ell s'havia arribat á fer tan íntima que no passava per davant de casa meva qu'el no pugès ab una escapada y, ben relacionat com estava y molt donat á llegir, no'm portès cada cop una nova agradable ó alguna historia xistosa, que vullas ó no feya apuntar lo mig riure en mos llabis. Y dich vullas que no, perque jo en ma jovenesa fuy poch donat á riure y encara menys á enrahonar. Donchs bè, en una d'aquestas visitas, que eran curtas y animadas, va entrar en lo meu estudi y ab sa bondadosa mitja rialla:
– Vaja, Briz –va dirme,–avuy ja m'escoltará ab gust; vinch á parlarli de cosas del seu ram. Ja sab que jo en tot fico poteta; avuy no vinch com á metge ni com á visitayre: vinch com si diguèssem á fer de home bo de un pobre jove que vodria donar un pas y no tè esperit pera ferho. Res...crech que ja li he parlat alguna vegada de un jove amich meu, fill de una familia que jo estimo molt, que está tocat de la malaltia de vosté. ¡Lo pobre xicot fa versos! Jo ja n'hi conech alguns y m'agradan; peró'l meu vot no'l satisfá, y tè rahó, perque jo no hi entench gota. No satisfentlo'l meu parer, desitjaria saber lo de vosté; ab aixó jo li durè un plech de composicions que tinch d'ell y, quan tinga un moment, se las mira y'm diu lo que li sembla ab tota franquesa.–
Vaig acceptar la seva oferta y al endemá tenia jo en mon poder los versos del jove desconegut.
En mig de composicions que's ressentian de la joventut de son autor y de la natural inexperiencia en l'art de expressar los pensaments, se n'hi veyan algunas que reunian certas qualitats que las feyan apreciables. Las vaig llegir ab interés, puig desitjava complaure al amich que me las havia dutas, y al mateix temps perque, seguint l'impuls de mon propi desig, volia, per poch que fos possible, ajuntar un nom mès al catálech dels veritables joves de valer que en aquella época aparegueren, relativaemtn en mès abundò que no pas avuy entre'ls innombrables versificadors que formiguejan al peu del Parnás catalá.
Per fortuna, vaig poder donar cumplimentá mon propósit. Entre l'aplech de baladas, romans populars y alguna composició lírica que estava llegint, modestament escondida h trobí una faula que'm revelá al poeta y al home. La faula duya per títol: La elecció del ase, y en ella, al costat del escriptor novensá en l'art d'escriure, s'hi descubria al jove de prou seny pera compendre lo qu'es lo món y prou nervi pera combatre lo que ab molta rahò ell creya digne de censura. Se compendrá fácilment que aquesta darrera qualitat lo fes altament simpátich á mos ulls, donat lo meu carácter resolt y amich de la veritat. Vegí en ell á un home sancer, franch y decidit, cosa rara en los temps que correm, y'l considerí un element de molt preu que convenia encarrilar y afermar en lo camí del catalanisme.
La idea que'n vaig formar, la experiencia m'ha demostrat després qu'era acertada.
Quan va tornar lo meu amich Pérez al vespre á saber la resposta:
–¿Qué tal li ha semblat?–va preguntarme mig rihent y mogut de son natural y per ell honrós interés.
–¡Bè!–li contestí.
–¿Donchs qué haig de dirli?
–Li diu que en lo Calendari catalá d'enguany hi publicaré aquesta faula si ell m'ho permet, y li vaig ensenyar la obra escullida per mi.
¿De veras?–feu lo metge admirat.–¿Quina alegría li donará! En quant al permís que'm diu, ja li dono jo. ¿Es dir que hi troba condicions?
–Las hi trobo y crech que travallant y estudiant un xich, prompte arribará á possehir facilitat en lo mecanisme de la versificació: poeta ja n'es. Lo qui ha escrit tot aixó,–y senyalí lo plech de composicions del jove que tenia damunt de la taula,–tè cor y'l cor fa'l poeta. La forma, per altra part, es lo de menys; qualsevol pot apéndrela, y de segur que, per poch que s'hi fixi, apendrá la manera de traduhir en vers los bells sentiments de que están plens los papers que vosté m'ha deixat pera llegir.–
Lo metge escoltava las mevas paraulas ab atenció, llegintse en sos ulls lo plaher que ellas li feyan.
–¡Li dirè! Li dirè,–exclamá al acabar jo,–y pot creure que li donará una gran alegria lo que vosté m'ha dit, com tambè me la dona á mi.
–Emperó,–vaig fer observar al meu amich,–encara no sè com se diu aquest jove que tè en vosté un padrí tan entussiasta.
–Tè rahò, perdoni,–responguè aquell.–Tinch un cap tan distret! Sí que l'havia feta bona. Lo jove en qüestiò se diu Antoni Careta, aquell Careta de que li he parlat ja altras vegadas.
Y va acompanyar aquest nom de una pila de noticias y bonas qualitats referents al aludit y á sa familia.
Pocsh moments desprès lo metge se'n va anar, enduhentsen lo manuscrit, y jo, desprès d'enviar a l'estampa l'original que havia tret del plech, vaig dedicarme á mas ordinarias ocupacions, sens recordamer mès de lo que acabava de passar.
No transcorregueren pas molts dias sens que la coneixensa que acabava de fer per mitjansament de tercera persona se convertís en personal.
Recordo que era una nit y en lo moment precís en que jo'm disposava pera anar al teatre, quan se'm presentaren lo meu amich Pérez y'l jove poeta.
La modestia, la energía de carácter, sens arribar á la petulancia, la franquesa, sens cap ribet de hipocresía; qualitats que reconeguí tot seguit en lo novensá escriptor, li acabaren de captar las mevas simpatías, que ja li havia mig guanyant per endavant la lectura de sas obras.
Llavors me oferí la seva amistat y'l seu agrahiment. Lo temps s'ha encarregat de demostrar que las paraulas ab que me las oferia li eixían del cor y no eran fillas d'un compliment.
En efecte: des de llavors ençá en tots los contratemps que han afligit ma vida sempre he tingut aprop y he trobat en ell a un bondadòs amich que las ha compartidas ab mi.
Moltas vegadas he vist pagats mos favors ab negras ingratituts, he sentit al meu vol lo calitjòs alé de las malas passions, de personas que abans me posavan als núvols y que ara, perque no m'he doblegat á satisfer sa injustificada é insaciable ambiciò, me fan una guerra hipócrita, vergonyant y desfrenada; mes ¡ay! sempre he tingut tambè al mateix temps al amich que d'amagat meu y fins contra mon voler, mogut del seu generós zel, s'ha llensat á combatre eixas ánimas petitats, venint á compartir ab mi al cap y á la fi las iras dels que tot ho sacrifican al ídol de la vanitat y explotan á la llengua patria, volent passar per redentors d'ella.
Aixís s'explica que sent ell un jove de superiors condicions á molts que'l creuhen inferior seu, se veja poch afavorit per la gloria, que may ha mercadejat. Peró en cambi, entre moltas altras de indisputable mérit literari, sevas son las composicions, Llevant Deu, Amor, La passionera y la oda Als catalans, que l'acreditan de valent y sentit trovador y de complert y franch catalá.
No voem resistir al desig de traslladar aquí la oda, que tè estrofas de primer ordre, per mès que autors de amanerats, retumbants y enigmátichs versos la llegescan, tal volta, ab la mitja rialla del menyspreu als llabis.
[...]
Lo qui escriu versos com los que acabo de transcriure ni es un ánima vulgar entre'ls homes, ni una mitjanía entre'ls bons poetas.
De segur que la major part dels nostres veritables Mestres la encabiran en sos aplechs. Y de segur tambè que, tot cor verament catalá, glatirá de noble enuig y de entussiasme al llegir eixos apóstroges que'l poeta tira en cara als catalans renegats, per desgracia en nombre creixent, des que l'adjectiu catalanista ha vingut á substituhir als substantitu catalá.
FRANCESCH PELAY BRIZ
Publicació d'un article biogràfic d'en Francesc Pelagi Briz titulat Cóm vaig coneixe á n'Antoni Careta. Fragments del "Llibre de ma vida".
Peró abans cal dir quatre paraulas sobre un'altra persona que avuy ja no existeix, peró que may oblidaré, puig fou pera mi un amich excel-lent y reunia en sí qualitats que'l feyan digne de ser considerat y volgut de tots aquells que naixen al mòn ab un cor generòs y una ánima sensible. Me referesch al metge en Francisco Pérez. Aquest, que á sos coneixements en sa difícil carrera, reunia una vivor de carácter y un enginy no gayre comú, era ja en aquella época amich de ma familia feya molts anys y al ensemps metge de la casa. Entés com ell sol en l'art de saber entretenir y distraure á sos amichs que d'aixó necesitavan, de paraula fácil y mes que tot cuydadós com ningú de sos malalts, venia sovint á visitarme y á temporadas se pot dir que'ns véyam diariament, á causa de una greu malaltía que per espay de molts anys va cebarse en la meva filla, que llavors estava en sa infantesa.
L'amistat ab ell s'havia arribat á fer tan íntima que no passava per davant de casa meva qu'el no pugès ab una escapada y, ben relacionat com estava y molt donat á llegir, no'm portès cada cop una nova agradable ó alguna historia xistosa, que vullas ó no feya apuntar lo mig riure en mos llabis. Y dich vullas que no, perque jo en ma jovenesa fuy poch donat á riure y encara menys á enrahonar. Donchs bè, en una d'aquestas visitas, que eran curtas y animadas, va entrar en lo meu estudi y ab sa bondadosa mitja rialla:– Vaja, Briz –va dirme,–avuy ja m'escoltará ab gust; vinch á parlarli de cosas del seu ram. Ja sab que jo en tot fico poteta; avuy no vinch com á metge ni com á visitayre: vinch com si diguèssem á fer de home bo de un pobre jove que vodria donar un pas y no tè esperit pera ferho. Res...crech que ja li he parlat alguna vegada de un jove amich meu, fill de una familia que jo estimo molt, que está tocat de la malaltia de vosté. ¡Lo pobre xicot fa versos! Jo ja n'hi conech alguns y m'agradan; peró'l meu vot no'l satisfá, y tè rahó, perque jo no hi entench gota. No satisfentlo'l meu parer, desitjaria saber lo de vosté; ab aixó jo li durè un plech de composicions que tinch d'ell y, quan tinga un moment, se las mira y'm diu lo que li sembla ab tota franquesa.–
Vaig acceptar la seva oferta y al endemá tenia jo en mon poder los versos del jove desconegut.
En mig de composicions que's ressentian de la joventut de son autor y de la natural inexperiencia en l'art de expressar los pensaments, se n'hi veyan algunas que reunian certas qualitats que las feyan apreciables. Las vaig llegir ab interés, puig desitjava complaure al amich que me las havia dutas, y al mateix temps perque, seguint l'impuls de mon propi desig, volia, per poch que fos possible, ajuntar un nom mès al catálech dels veritables joves de valer que en aquella época aparegueren, relativaemtn en mès abundò que no pas avuy entre'ls innombrables versificadors que formiguejan al peu del Parnás catalá.
Per fortuna, vaig poder donar cumplimentá mon propósit. Entre l'aplech de baladas, romans populars y alguna composició lírica que estava llegint, modestament escondida h trobí una faula que'm revelá al poeta y al home. La faula duya per títol: La elecció del ase, y en ella, al costat del escriptor novensá en l'art d'escriure, s'hi descubria al jove de prou seny pera compendre lo qu'es lo món y prou nervi pera combatre lo que ab molta rahò ell creya digne de censura. Se compendrá fácilment que aquesta darrera qualitat lo fes altament simpátich á mos ulls, donat lo meu carácter resolt y amich de la veritat. Vegí en ell á un home sancer, franch y decidit, cosa rara en los temps que correm, y'l considerí un element de molt preu que convenia encarrilar y afermar en lo camí del catalanisme.
La idea que'n vaig formar, la experiencia m'ha demostrat després qu'era acertada.
Quan va tornar lo meu amich Pérez al vespre á saber la resposta:
–¿Qué tal li ha semblat?–va preguntarme mig rihent y mogut de son natural y per ell honrós interés.
–¡Bè!–li contestí.
–¿Donchs qué haig de dirli?
–Li diu que en lo Calendari catalá d'enguany hi publicaré aquesta faula si ell m'ho permet, y li vaig ensenyar la obra escullida per mi.
¿De veras?–feu lo metge admirat.–¿Quina alegría li donará! En quant al permís que'm diu, ja li dono jo. ¿Es dir que hi troba condicions?
–Las hi trobo y crech que travallant y estudiant un xich, prompte arribará á possehir facilitat en lo mecanisme de la versificació: poeta ja n'es. Lo qui ha escrit tot aixó,–y senyalí lo plech de composicions del jove que tenia damunt de la taula,–tè cor y'l cor fa'l poeta. La forma, per altra part, es lo de menys; qualsevol pot apéndrela, y de segur que, per poch que s'hi fixi, apendrá la manera de traduhir en vers los bells sentiments de que están plens los papers que vosté m'ha deixat pera llegir.–
Lo metge escoltava las mevas paraulas ab atenció, llegintse en sos ulls lo plaher que ellas li feyan.
–¡Li dirè! Li dirè,–exclamá al acabar jo,–y pot creure que li donará una gran alegria lo que vosté m'ha dit, com tambè me la dona á mi.
–Emperó,–vaig fer observar al meu amich,–encara no sè com se diu aquest jove que tè en vosté un padrí tan entussiasta.
–Tè rahò, perdoni,–responguè aquell.–Tinch un cap tan distret! Sí que l'havia feta bona. Lo jove en qüestiò se diu Antoni Careta, aquell Careta de que li he parlat ja altras vegadas.
Y va acompanyar aquest nom de una pila de noticias y bonas qualitats referents al aludit y á sa familia.
Pocsh moments desprès lo metge se'n va anar, enduhentsen lo manuscrit, y jo, desprès d'enviar a l'estampa l'original que havia tret del plech, vaig dedicarme á mas ordinarias ocupacions, sens recordamer mès de lo que acabava de passar.
No transcorregueren pas molts dias sens que la coneixensa que acabava de fer per mitjansament de tercera persona se convertís en personal.
Recordo que era una nit y en lo moment precís en que jo'm disposava pera anar al teatre, quan se'm presentaren lo meu amich Pérez y'l jove poeta.
La modestia, la energía de carácter, sens arribar á la petulancia, la franquesa, sens cap ribet de hipocresía; qualitats que reconeguí tot seguit en lo novensá escriptor, li acabaren de captar las mevas simpatías, que ja li havia mig guanyant per endavant la lectura de sas obras.
Llavors me oferí la seva amistat y'l seu agrahiment. Lo temps s'ha encarregat de demostrar que las paraulas ab que me las oferia li eixían del cor y no eran fillas d'un compliment.
En efecte: des de llavors ençá en tots los contratemps que han afligit ma vida sempre he tingut aprop y he trobat en ell a un bondadòs amich que las ha compartidas ab mi.
Moltas vegadas he vist pagats mos favors ab negras ingratituts, he sentit al meu vol lo calitjòs alé de las malas passions, de personas que abans me posavan als núvols y que ara, perque no m'he doblegat á satisfer sa injustificada é insaciable ambiciò, me fan una guerra hipócrita, vergonyant y desfrenada; mes ¡ay! sempre he tingut tambè al mateix temps al amich que d'amagat meu y fins contra mon voler, mogut del seu generós zel, s'ha llensat á combatre eixas ánimas petitats, venint á compartir ab mi al cap y á la fi las iras dels que tot ho sacrifican al ídol de la vanitat y explotan á la llengua patria, volent passar per redentors d'ella.
Aixís s'explica que sent ell un jove de superiors condicions á molts que'l creuhen inferior seu, se veja poch afavorit per la gloria, que may ha mercadejat. Peró en cambi, entre moltas altras de indisputable mérit literari, sevas son las composicions, Llevant Deu, Amor, La passionera y la oda Als catalans, que l'acreditan de valent y sentit trovador y de complert y franch catalá.
No voem resistir al desig de traslladar aquí la oda, que tè estrofas de primer ordre, per mès que autors de amanerats, retumbants y enigmátichs versos la llegescan, tal volta, ab la mitja rialla del menyspreu als llabis.
[...]
Lo qui escriu versos com los que acabo de transcriure ni es un ánima vulgar entre'ls homes, ni una mitjanía entre'ls bons poetas.
De segur que la major part dels nostres veritables Mestres la encabiran en sos aplechs. Y de segur tambè que, tot cor verament catalá, glatirá de noble enuig y de entussiasme al llegir eixos apóstroges que'l poeta tira en cara als catalans renegats, per desgracia en nombre creixent, des que l'adjectiu catalanista ha vingut á substituhir als substantitu catalá.
FRANCESCH PELAY BRIZ
Premi al Certamen Literario Gerona 1884
4 de novembre de 1884. Premi per Dibuixos a la ploma.
Certámen literario de 1884
Con una concurrencia tan numerosa como distinguida tuvo lugar el dia 4 de este mes en nuestro grandioso colieo el solemne acto de la distribución de premios á los autores laureados en el certámen del presente año...
... El premio de una obra ricamente ilustrada, ofrecido por varios particulares lo obtuvo d. Antonio Careta y Vidal por su trabajo en prosa Dibuixos a la ploma.