8 d'agost de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat ¡Ay pobra dona!.
¡Ay pobra dona! - La Veu de Catalunya
8 d'agost de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat ¡Ay pobra dona!.
8 d'agost de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat ¡Ay pobra dona!.
La parroquia de S. Cugat y el carrer dels Carders - La Veu de Catalunya
25 de juliol de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat La parroquia de S. Cugat y el carrer dels Carders.
Qui va del carrer dels Carders o dels Calderers a la plassa de Sant Agustí Vell, a cosa de mig camí y a la part oposada de la capella de Marcús–de la qual no'm proposo tractar per avuy–se troba la parroquia de Sant Cugat. Heusaquí un resum d'historia de dit temple, extret de "Barcelona Antigua y Moderna" d'en Pi y Arimón:
"Lo feu erigir el canonge de la Seu, Guislabert, fill d'Udulart, ves-compte de Barcelona. Lo dit canonge, dihuen que tenía una devoció tal al Sant vingut a Barcelona a predicar la lley divina, que sovint anava al endret ahont los idolatres varen encendre'l foch pera cremarlo, del qual va eixir sens cap dany. Va construirse en 1023, ab aprovació del bisbe de Barcelona Deudat, en el lloch que's deya Sant Cugat del Forn o del Rech, per la doble circunstancia d'esser aquell lo lloch del expressat martiri y corre no gayre lluny la cequia comtal. A instancias del fundador, l'esmentat bisbe va consagrar dita obra en 18 d'abril de 1023, com opina Florex y'n dóna testimoni l'auto d'edificació y consagració que's guarda en lo Arxiu de la Seu (no en 1027, com dihuen Diago y Capmany). Lo Capítol, després de ben dotarla, la doná a Guislabert, per tot lo temps de sa vida; un colp aquest hagué mort, lo Capítol se la va retenir; tot va esser fet ab aprovació del Papa Joan XIX, del comte de Baracelona Berenguer I, de la comtesa mare Ermesindis y del prelat barceloní.
Reedificat lo temple en 1287, segles després, ja sia per que fos xich o qu'estigués malmès, va enderrocarse. En 18 de desembre de 1626, se'n construhia un altre, puig se troba que'l Concell de Cant va ajudarhi, donant al recotr y als obrers en aquella data y en las de 25 de janer de 1627, 10 de juny de 1629 y 20 de març de 1632, la cantitat de 600 lliuras cada cop.
Quan escrivía Pí y Arimón, contava la iglesia d'una sola nau, peró després hi afegiren la galería de planta baixa que dú a la capella del Sagrament y es a la má del Evangeli. La seva arquitectura correspón a la usada en aquell temps.
Per haverse demolit en part la seva entrada (*), en primer de Janer de 1823 dugueren provisionalment la parroquia a Santa Catarina. Essent molt inconvenientper abdúas comunitats celebrar los divins oficis en un sol temple, en 13 de maig de 1826, va determinarse que Sant Cugat passés a la capella de Marcús.
Peró aquell lloch era massa estret, y en 6 d'agost de 1827, va mudarse a la iglesia del Hospital de Santa Mart, d'hont no va moures fins el 2 de maig de 1830, quan ja llestas las obras del temple propir aquest fou beneit e hi dugueren lo Santíssim Sagrament en professó, a la qual assistiren lo vicari general y l'Ajuntament. Allí's veneran las reliquias del Sant Patró, que a 6 de janer de 1628, lo Virrey'ls Conçellers, lo Prelat y lo Capítol, reberen ab pompa y solemnitat; foren cedidas per l'Abat y'l monestir de Sant Cugat del Vallés, ainstancia del rector mossén Pau Llaval y els obrers de la parroquia.
Fins aquí lo que's troba d'en Pí y Arimón.
Lo dia 25 de juliol de 1835, lo P. Jaume Ros, dominich de Santa Catarina, va deure la seva salvació a trobarse explicant els misteris en Sant Cugat, mentres las turbas desenfrenadas cremavan lo seu monestir. En memoria d'aixó, lo bon frare, mentres va viure, cada any en semblant diada, explica'ls misteris en la dita parroquia.
Se conta que'l primer cadavre que a Barcelona dugueren en carruatge al cementiri era'l d'un vehí de la parroquia de Sant Cugat. Ab tal motiu, dihuen qu'entre els vehins hi hagué quasi una bullanga, donchs aquella bona gent no podía aconsolarse de que'ls morts fossin conduhits per bestias. No sé lo que hi haurá en això de cert; en el "Llibre de Obits que comensa en l'any 1823", arxivat en la esmentada parroquia, se llegeix lo següent, sens traure ni afegirhi punt ni coma: "Dia 7 (de maig de 1836.–Comensan los cotches funerals y per conseguen no se va a buscar cap mort." Dins del mateix llibres en la jornada anterior, sols apareix un óbil, lo Rafel Castells, infant de catorze mesos. ¿Sería'l cadavre d'aquest lo qui estrenant lo dit carruatge mortuori, fou causa ignoscenta d'aquell avalot?
Per la diada de Sant Pons, al peu de la igesia's veuen moltas donas dels pobles vehins venent herbas que, per la virtut que dit Sant hi comunica, guardan de certs parássits casolans fastigosissims. En el mateix dia, els ripollesos fan allí la festa de son patró Eudalt. En el testament otorgat en 17 de octubre de 1644 pel cinter barceloní Miquel Soler (Llibre de la Confraria dels Julians, que's guarda en l'Arxiu del nostre Municipi), per incidencia's troba que allavorsla esemntada confraría celebrava sas festas en "la iglesia de St. Cugat del Rech".
***
El carrer de Sant Cugat del Forn o de Sant Cugat del Rech, té un altre nom, qu'es oficial avuy día, lo de Carders, lo qual ve d'haverhi hagut allí'ls establiments de fer cardas. Carda's diu d'un cuyro ple de puas de filferro clavat en una post ab mánech; és eyna que serveix pera pentinar lo cotó, la seda, la llana, etc., en floca, a fí de posarho en disposició d'esser filat, y s'aplica també pera fer treure pèl als teixits y al feltre. Aquí van algunas novas de dit ofici, que hagué de ser de consideració en época antiga; las treyém de documents que's troban en l'Arxiu Municipal de Barcelona.
Per reglament dels Consellers va disposarse en 1372 que cada any los carders nomenessen dos Cónsols, l'un d'aquest ofici y l'altre dels perayres, pera inspeccionar abdós y, ab lo Mostaçaf, coneixe de tot lo tocant al ofici.–"Item que aquell fil (filferre) non metran (en las cardas) haien a metre en posts noues e no en velles e aço si entes axi en cardaçes con en cardes.–Item que en totes cardes que faran no adobaran de puat vell meten aquell puat en cuyro nou, e aquell sia clauat en post vella no reparada per ço que sia coneguda si es vella o noua per aquells qui la compraran."
Tot lo transcrit pot véures en l'aplech de cridas y ordinacions del esmentat Arxiu. En altres papers de la mateixa casa, se troba lo que direm a ratlla seguida.
Per un document de 1753, del qual més avall se parla, se sab que's concediren ordinacions a la confraría ab real cédula de 1549.
En el sigle XVII l'ofici havía anat molt de baixa. D'un recurs dels mestres peraryres contra'ls carders, se trau que l'ofici constava no més de quatre o cinch personas, d'entre las quals ningú feya bonas cardas, sinó Jacint Borrás, "perque los demés–diu lo paper–las fan falsificadas y curtas de púas, y aquexas claras a las quals posan badanas en lo enforro, havent de posarhi cordová." Los altres mestres compravan cardas forasteras y cada hu hi posava'l senyal séu. Com lo mestre Borrás no podia dar l'avast, no essent vona la feyna dels altres carders, si, com llavors se deya, se prohibís vendre cardas no essent en las botigas dels mestres examinats, resultava que'ls perayres,–que passavan de 150 y que sumats ab los sombrerers y altres estaments que usavan dita eyna, entre mestres y fadrins, eran més de 400,–no sabrían com ferho. No he trobat com va resoldres aquell conflicte.
En l'any 1673 estavan en plet, no sé per quin motiu, abdúas confrarías.
Un paper sens data (sembla del mil secents y tants) dona a entendre que'ls carders tenían lo privilegi de vendre "fil (seria'l filferre qu'ells gastavan), tatxes y altres coses."
En 1457, disposa'l Municipi que thothom "qui fara o fer fara cardes les haie a postar o fer postar de cuyro de cordová adobat acosit, com altre cuyro no sía suficient ne bo a fer cardes segons es lo dit cordova". –Que ningú "no gos metre ni fer metre ayguacuyta ni engrut entre lo cuyro e la post de les cardes", "ni fer ni metre alguna altra cosa per falsificarlas.–Ni "gos ni li sia licit ni permés metre ni fer metre fil nou e vell tot mesclat".–Se prohibía que cap corredor o marxant vengués per la dita ciutat cardas novas que no fossen vistas y reconegudas pels prohoms del ofici.–Se autorisava als prohoms pera anar a las casas ahont hi haguessen cardas vingudas de fora ciutat pera inspeccionar aquestas, y, un ncop regonegudas, lo Mostaçaf "a consell de dits prohomense de la maior part dels menestrals del offici", podía ferne execució cremantlas per "les places e lochs de la ciutat."–Se prohibía a tot natural o extranger exercir aquella industria ni posarne obrador, sens haver mostrat suficiencia per exámen davant de prohomens y pagat deu sous, los quals "sien adquirits a la caixa de la confraría de mossenyer sant Aloy". (Aquest devía esser lo patró dels carders.)
En l'escrit de 1753, del qual se parla més amunt, los dits oficials reclamavan que's donés a la llur associació igual antiguitat que a las altras confrarías establertas.
A 15 de maig de 1830, Francesch (Francisco diu l'escrit) Gispert, únich prohom d'aquell estament, se dirigí a l'autoritat demanant que s'obligués als no mestres (qui eran los mes que treballavan del ofici) a passarne mitjansant exámen. A conseqüenica d'aixó, la Junta de Comerç maná que en lo terme de sis días se presentessen los tals a solicitar la plassa y que després s'examinessen, donchs, no obehint, se'ls faría tancar la botiga. Lo prohom acompayat del agutzil, fou encarregat de ferlos saber la providencia.
***
Avuy ja no's parla de carders y pochs son ja'ls qui sapian que hi haja hagut tal ofici. Ara, aquest és una industria, en la qual la máquina ha suplert la má del home. To lo del món va cambiantse. No obstant, per més qu'en aquella vía no existesca aquell reclau del costat de la iglesia, qu'era fossar, ni hi hajan casas ab porxes, com hi havia hagut, per exemple, en la que du'l nombre 49 y era propietat del insigne catalá Francesch Pelay Briz, resta encara a dit carrer bon xich de sa fesomía vella ab son hostat de l'Alba y una reminiscencia del de la Bona Sort. Encara, encara se li veu qu'es un dels carrers del barri de Ribera.
¡Quina vivor! (II) - La Veu de Catalunya
20 de juliol de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de la segona part (i última) del relat ¡Quina vivor!.
Festas de S. Joan y de S. Pere - La Veu de Catalunya
23 de juny de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de l'article titulat Festas de S. Joan y de S. Pere.
Quan Barcelona estava cenyida ab una faixa de murs de pedra, las festas tenían carácter més íntim, més casolá. De las del precursor del Mesías y del princep dels Apóstols ningú en deya verbenas, donchs a Catalunya no hi há més «verbenas», que la planta anomenada així. Llavors també, com ara y com de temps inmemorials, al vespre de la vigilia s'encenían brassavan las casas de tot lo que, essent material combustible, feya nosa; peró no aixordava las orellas el continuu ressó de cohets y petarts que avuy fa somoure'ls cervells, donant a la expansió carácter de festa africana. Llavors ningú celebrava la festa de la nit tot sol, sinó en familia, ab amichs o en aplech de vehinat, y no encauantse en cafés ni en teatres, sinó al aire lliure, al peu de las portas o dalt dels terrats, els que no volían corre, y anant d'una part a l'altra de la població els que preferían el moviment. Coblas de joves sonant guitarras, aldufs (en castellá panderos), ferreis y bandurrias d'ossos, anavan d'una part a l'altra, y espallifadas bohemianas, no de Castella ni d'Andalusia, sinó de Catalunya -hont, grasona com las altras- deya la bonaventura als passavolants, comensantla ab aquest introit:
fill de bon pare y de bona mare.»
Peró'l centre més gran d'animació era'l passeig que's deya Nou, y que, per tal motiu, despres va dirse de Sant Joan, el qual llavors s'extenia en tota la llargaria del que's diu ara carrer del Comers, comensant pel surtidor dels lleons, que's troba darrera del palau de Bellas Arts. Entre las rengleras dels arbres, se situavan taulas de vendre cocas ab pinyons y sucre las unas y las altras refreschs.
El gros de la bullícia y la cridoria durava fins a las dotze; peró, al caure la primera batallada de la mitja nit, lo mateix que avuy día, las noyas tiravan la clara d'ou, el plom fós o els paperets en un vas d'aigua, o anavan a treure una de las tres favas posadas abans sola'l llit, pera veure si'ls regalims de l'albumina o del metall, el nom escrit en el rodolí, el llegum sencer, repelat o a mitg pelar els indicavan la sort que'ls cabria en el matrimoni, y, mentres tant, alguns se rabejavan cap y cara en una font o se tiravan a mar, atribuint a l'aigua virtuts curativas, tot, ni més ni menos, com s'observa encara.
Els que volguessin, a la mitja nit, cullir herbas miraculosas o passar a nua criatura trencada per un roure esberlat, en aquell temps havían d'eixir adora abans que's tanquessin els portals, donchs aquets no s'obrían fins a la matinada. En tal día, per excepció, acostumavan a obrirse algún xich més d'hora, a fi de que la gent pogués anarsen a la font Trobada, a la Satalía, a la del Gat, y altras de la montanya de Montjuich. Desprès, la majoría de la gent anava a missa y se ficava al llit, esperant la tarde pera veure la fira.
Enderrocat el convent de Sant Joan, no més el nom de la dita Riera y el de la font de la cantonada del carrer de l'Avella (avuy de l'Avelina), recordan allí la denominació d'una y altra fira. Respecte a la erecció de la font de Sant Joan, un document del Arxiu Municipal ens ofereix las següents novas.
En 1432, els mestres de casas Jaume Granell, y Pere Llobet, se comprometeren mitjansant escriptura, ab els obrers de la ciutat, a construir una font «al cap del carrer de l'Avellá... bona bella stable e durable, prenent del canto de la torre de micer Pau Erolles, reforsant el peu de dita torre fins al cantó de dit carrer, ab son canterer, grases e aiguera...» En la tal font devian fer els mestres de casas «quatre gargolles o grifons raiants, so es tres dins lo dit carrer de l'Avellá e. j. griffo o gargolla al cap de la font de la part de la Riera de Sant Johan», devent obrar, a més «una represa en que pusque siar una imatge de Sant Johan en lo cap de la dita font deves la Riera de Sant Joan.» Els obrers se comprometían a pagar tan solament las axetas o grifons de coura e lo ferra e plom quiy sia necessari a ligar lo canterer e golfos, porta o portes per scurar la dita font.» Finalment, els sobredits mestres s'obligavan a comensar la obra per tota la setmana primera de setembre y a deixaría llesta pel preu de 200 florins d'or d'Aragó o 370 lliuras barcelonesas.
Quan va desparéixer el barri de Ribera, per donar lloch q la Ciutadela que erigía Felip V, enderrocat l'Hospital de l'Almoína o den Pere Desvalit que allí hi havía, va reedificarse en un espay de terra comprat pel Municipi al Marqués de Setmanat. El nou edifici, inaugurat en 1814 baix l'invocació de Sant Pere Apóstol y Santa Marta pera hospital de pelegrins, descansa en part en la esmentada font, y, al construirlo, hagué de desfigurarse un tant aquesta.
***
Els fochs de la vigilia de Sant Pere no han tingut en els meus dias tanta importancia com els de Sant Joan; no obstant alguna hagueren de tenirne en altra época, si hem de jutjar per la següent nota del Dietari Municipal de 1606, escrita de má d'Esteve Gilabert Bruniquer:
«Dit die vigilia de sanct Pere en la nit, se posa foch al campanar de las campanas de la Seu per ocasió del foch y musica ques solen fer cada any esta nit en los campanars de la seu, cremas una scala de fusta y un postis y fo gran merce de Deu com la foch nos prengue ab las truias de las campanas, y si be asso fou entre la una y dos dc la nit emperò acudi gran gent y aixis remedia. Tambes cremaren a mar tres barracas de pescadors.»
En els meus bons temps, els vehins dels barris del Portal Nou, y fins alguns d'altres endrets de Barcelona, tenían per costum en la vetllada de Sant Pere beure aigua del pou de Sant Gem, situat a continuació del hort del monastir y alguns també anavan a solassarse y a pendre la fresca sota l'eucanyissat del vehí hort dels velluters.
Con tan que la imatge de pedra que té'l Sant porter del Cel en el timpá del portal major de sa iglesia, al punt de las dotze d'aquella nit, s'alsa, s'estova'l coixí y torna a assentarse en sa cadira, per no móuressen més en tota l'anyada. També hi ha qui assegura que, si en la mateixa hora's mira l'aigua del safareig del sortidor dels lleons, del qual parlavam no fa gaire, en el fons se veu a Sant Pere com pesca a la claror d'un fanalet que hi ha al cim del arbre de sa barca.
Peró, ¿qué s'ha fet la festa de Sant Pere a la parroquia barcelonina que'l té per Patró? Abans, quan la feligresia era en bona part composta d'hortalans y pagesos, quan se deya «la parroquia dels tronxo», hi havía fira y hi havía punt en festejar la diada. Ara, que Sant Pere ha vingut a ser una de las millors parroquies, ¿per qué ha d'haverhi tanta fredor? ¿No podría restablirse l'animació antiga? Jo crech que sí. ¿Per qué no ho provan las personas distingides del vehinat, com els seyors Marqués de Dou, Carreras y Candi, Carreras y Baibena, y els molts afiliats que per allí compta'l catalanisme, amichs de la bona tradició tots ells? Jo penso que en els tres carrers de Sant Pere, totas las gentils noyas y sas dignas mares els ajudarían de bona gana en tasca semblant, y llavoras si que l'éxit fora cosa segura.
Antoni Careta y Vidal
Juny 1903
La professó dels Jochs Florals - La Veu de Catalunya
22 de maig de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació del relat titulat La professó dels Jochs Florals.
Premi de la revista Vida 1903
15 de maig de 1903. Premi de la revista Vida al relat Las bodas del Rossinyol.
VEREDICTE DEL NOSTRE CONCURS
VEREDICTE DEL NOSTRE CONCURS
No trobant el Jurat sinó una prosa digne de premi, se concedexen les recompenses en aquesta forma:
PROSA: Premi únic (20 pessetes). Núm. 64, Las bodas del rossinyol - Rondalla. - Prosa rimada. - Son autor: Antoni Careta i Vidal.
Notas: Els autos podrán recullir les recompenses en nostra administració en la forma que'ls hi sembli convenient. -Els travalls distingits anirán publicantse en nostra revista.
Pels barris del Portal Nou (III) - La Veu de Catalunya
10 de maig de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de la tercera i última part de l'article titulat Pels barris del Portal Nou.
Al costat de la explanada de la Ciutadela, en la extesa que hi havia del Portal Nou avall, en tot lo qu'es avuy crrer del Comerç afegintse en sa amplaria lo qu'es Palau de Belles Arts y mólt del espay que ocupan lo mercat del Born y edificis a ell propers, s'obría'l passeig Nou o de Sant Joan. Lo séu origen fou lo següent:
Haventhi a las darrerías del segle XVIIII mólta escassetat de feynas a Barcelona, a conseqüencia de la guerra marítima de 1796 ab Anglaterra, una Junta de Caritat, formada pél capitá general Lancaster, entre altres recursos pera socorre als necessitats, ideava en 1799 donálshi feyna contruint lo dit passeig. No foren pochs los qui s'allistaren. Los qui varen aconseguir aquella època, deyan que alguns d'aquells treballadors eran menestrals que en altres días se la passavan molt bé, haventhi que fins duyan "casaquilla", com hi havía, així mateix, no pochs cabellerayres y pentinadors, mancats de feyna, tant per las ditas circunstancias com per haver comensat entre la florida jovenalla la moda de tallarse'ls cabells, moda que, per altra part, no va propagarxe del tot fins després de la guerra dels francesos.
En septembre de 1802 acabá de construirse aquell lloch d'esplay, y s'hi passejaren Carles IV y sa familia, arribats llavors a Barcelona. Los mólts pedrissos que hi haviía, alguns ab barana de ferro, tenían gran requesta per la nit de Sant Joan, donchs, mentres la ciutat va esser faixada de murs, allí aná tothom a penfre la vona ventura.
Lo passeig y la explanada foren, també, llochs de venda dels anyells de Pasqua y dels galls de Nadal.
Els olms corpulents que hi havía ans de posahi las platanas qu'en los darrers temps s'hi veyan, me recordan un fet que pinta l'esperit que animava encara a la nostra gent al comensar de la finida centuria. Durant la dominació francesa, un pobre peixeter al qui un atzar de la guerra li havía mort l'esposa, com els antichs personatges llegendaris, jurá no afaytarse ni tréures la roba que duya fins a veure l'invasor fòra de nostra terra. Dedicat enterament a fer mal als francesos, las conspiracions y l'espionatge eran sa tasca contínua, y, fugint de la persecució, solía passar las nits amagat entre la capsalada espessa d'aquells arbres. Al bell punt que's rebia la nova de la pau, plorant vivament conmogut, el senzill y ignorat héroe, anava a mudarse'l vestit en una casa del carrer dels Flassaders.
***
***
Arribat a la fi de mon breu passeig, resumiré las impresions d'altre genre que'm restan del meu vehinat antic.
En quant a professions intelectuals, aquell tros de ciutat ha sigut fecont en metges; y sino, aquí van los noms dels que hi he conegut: Joseph Bofill y son nebot Eugeni, –eixits de la familia Bofill que ha tret una veritable dianstía d'apotecaris en la plassa de Sant Agustí, dinastía que arrenca de las primerías del segle XIX,–els dos germans Fábregas, Joan Armangué, pare del catalanista Joseph Armangué, de la mateixa facultat, Francisco Nebot, Pere Pinart...
Devant del Portal Nou, nasqueren el scient veterinari Geroni Darder y son fill Francesch, actual director del Parch zoológich. En un pis de la casa del cararer del Portal Nou, la mateixa que dú ara'l numbre 28, anava'ls vespres a apendre d'escriure y comptes en Manso, quan era fadrí moliner. Per aquells barris transcorregueren els primers anys del actor del teatre catalá, Frederich Fuentes; y prop de Sant Agustí, a la entrada del carrer dels Carders, en una casa propria del insigne patrici y poeta catalá, Francesch Pelay Briz, ha escrit móltas de sas aplaudidas produccions nostre excelent amich Joan Pons y Massaveu, prou conegut dels llegidors de LA VEU DE CATALUNYA.
"Lo meu carrer del Portal Nou" també ha donat més d'un edil al Municipi, y, essent vehí meu, fou nomenat alcalde primer de Barcelona en Miquel González y Sugranyes.
......
Tot lo del món se transforma, no hi ha remey, y'ls efectes de lley semblant se veuhen palesament en mos antichs barris. Han desaparegut lo molí de las Bassas y la casa aillada de la plassa de Sant Agustí... Ja ho sé que feyan nosa pel tránzit públich; peró (no hi puch fer més), anyoro aquellas recordansas vellas que'm fan reviure las festas del típich carrer: la espléndida "sortija" anyal, las lluminarias que de dalt a baix s'hi feyan sempre que hi passava la professó de Corpus, los guarniments ab que s'adorná a la tornada dels voluntaris catalans de la guerra d'Africa y al qui era ánima de semblants expansions, lo menestral Jaume Rovira, el patriarcal Met. Tampoch hi es la frondosa parra que feya gay contrast ab lo rònech de las Voltas. Aquella nota de color alegre y de vida ¿morí de vellesa o bé a má ayrada? Ja es morta; no'm cal amohinarmhi. ¡Prou més m'ha de doldre'l bé de ma vida qu'he perdut jo per allí..
Peró deixemnos de tristesas, y acabém d'una vegada.
El Portal Nou y sos murs caygueren pera dar aixamples a Barcelona, com també desapareixían més tart, la Ciutadela, lo Passeig y'l Jardí del General. Lo Jardí y'l Passeig me dolen, per que'n guardo dolcissimas recordansas; com se pot compendre, la fortalesa no'm dol pas gens. Ara, en lloch d'ella hi há un Parch magnífich. Alabant aquesta metamórfosis, deya un poeta que'ls catalans havían fet bé cobrint de flors los vells agravis; peró un altre que hauría volgut véurehi renáixe'l barri antich exclamava:
¡Guarnim nostra ignominia
d'espléndida florestal"
¿Quin dels dos tenía rahó?
Potser l'un y l'altre; segons com se mire.
(1) Aquestas esculpturas son avuy en los jardins del Parch.
Pels barris del Portal Nou (II) - La Veu de Catalunya
28 d'abril de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de la segona part de l'article titulat Pels barris del Portal Nou.
Me sembla encara veure'l Portal Nou. En sa cara interior, no era edificació gens vella ni tenía res d'adornament; consistía no més en un arch gros, que donava pas al tránzit de gent y carruatges, y altres archs més xichs a abdós costats d'aquell, que comunicavan ab llochs hont se feya la guarda, y eran tancats ab senzillas cledas. Venía al devan mateix del carrer del Rech Comtal y hauría format angle ab lo clos pertanyent al ram de guera, qu'es perllongació d'una banda d'aquell, si en el lloch hont abduas linyas havían d'ajuntarse, no s'hi hagués obert lo camí denominat de Muralla de terra, que, per l'interior dels murs, voltava'l tros de ciutat comprès des d'aquell punt al Portal de Santa Madrona.
Pél Portal Nou va comensarse l'aixamplament de la ciutat, que, després en 1287, ab diners del erari públich, s'acabá a 11 de maig de 1295, segons constava en una inscripció que's llegía en una pedra a l'arrancada del arch interior de dita obra. Haviía tingut duas torres vuytavadas, en una de las quals degueren penjar lo cap d'en Pere Joan Sala, capitost dels pagesos de remensa batuts per las forsas de la ciutat prop de Granollers, en 28 de Març de 1484.
Damunt d'aquesta obra de fortificació s'alsava una capella de Nostra Senyora de la Canal. La Rúbrica de Bruniquer nos diu qu'en las deliberacions del Consell de Cent de 5 de Janer y de 10 d'abril de 1378, se tractá de las elecció de "Devota" y d'ordinacions pera l'administració de dita capella, com també que "a 29 Abril de 1629, fou posat lo retaule de N.o Sra. de la Canal sobre lo portal Nou." Lo baluart de dit portal, obra del segle XVII, acabá de revestirse de pedra en 1705, y va destruirlo'l siti de 1714.
Fòra del Portal Nou, fou cremat, en desembre de 1492, lo cadavre del pagès Joan de Canyamás, qui atentá contra la vida del rey Ferran lo Catòlich.
Per aquell endret, el dia 25 d'abril de 1814 entravan dos edecans francesos ab escarapela blanca en el barret, acompanyats d'un espanyol y un anglés d'igual representació militar, los quals duyan las novas del cambi de Govern ocorregut a Fransa y del armistici celebrat ab ella.
A las aforas, no gayre lluny, tenían son convent los frares de Sant Francisco de Paula. En lo Notularum cinquè del Arxiu Municipal de Barcelona, se troba un'acta de preu fet pera erigir allí la creu dita de Sant Francisco (Septembre de 1575). En los primers anys del segle XVII, los religiosos deixaren aquell edifici, passantsen al novament erigit en el carrer més Alt de Sant Pere. En los mateixos encontorns hi havía hagut, també, lo monestir de religiosas dels Angels, y a n'aquesta circunstancia's dèu lo nom que du encara'l pont que hi há en la carretera que va a la part de Sant Martí dita Poble Nou. Entre altres edificis religiosos, figurava per allí una iglesia dedicada a Santa Eularia de Mèrida.
Pero concretemnos a fer lo camí que'ns proposavam sense desviárnosen.
***
Dihuen que'l rancuniós monarca, en lloch d'arrassar del tot la ciutat heroyca, com li anconsellavan alguns dels séus, resolgué alsarhi aquella fortalesa per cástich, per afront y per contúnua amenassa dels barcelonins. Las tribulacions, las miserias que havia de donar lloch tal mida, poden imaginarse si's considera que en lo "bando" en que's disposava l'enderrocament de la barriada eran compresas més de 1200 casas; Pau Piferrer diu que se'n aterraren 2000. Així, restavan sense alberch gent y corporacions gremials y religiosos que'l tenían en propietat; los qui ans vivían de la renda de sas casas, deixavan de cobrarne lloguer; als artisans y revenedors que s'havían fet parroquia en tal o qual endret, aquesta'ls desapareixía; y, finalment, mólts ni sabían hont ficarse per no viure al ras.
La obra va ferse en virtut de real ordre de primer de juny de 1715. S'obligá baix pena de la vida a tots los fusters y manyans de Barcelona a treballarhi exclusivament. Com si no fos prou grossa encara semblant tiranía, va forsarse també, als demés habitadors, no sols de Barcelona, sinó de tots los endrets de Catalunya, a treballarhi personalment, portantse quiscú las eynas y'ls cabassos necessaris, haventhi d'acudir ab carros y animals, tothom que'n tingués. Las condicions ab que's duya a compliment semblant arbitrarietat, la feyan encara més inica; al quin anava ab carro o ab animal, lo pagavan a rahó de 2 rals y 22 maravedissos de velló cada día, y'ls qui no hi duyan bestias o aparells de cárrega, tenían 2 rals no més, y aquet jornal, que resultava miserable adhuc comparant la válua de la moneda entre allavors y avuy, lo perdía tot l'home que no fes 40 viatges al punt que se li assenyalava. ¡Que llágrimas costá la erecció d'aquellas gruixudíssimas parets!
Mólt necessaria havia d'esser la substitució del extingit barri quan lo mateix dominador així ho va regonéixe. Lo dia 10 d'Octubre de 1718, en virtut de disposició reyal, lo princep Pio de Saboya publicá un "bando" per la creació de la Barceloneta; peró fins a 1753, gracias al marqués de la Mina, qui s'ho proposá removent tota lley d'obstacles, la empresa no va durse a cap. Llavoras era quan alguns dels espoliats del antich barri obtenían un bocí de terra pera fershi un xic de redós, espay que ni en rés podia compararse ab lo que'ls hi havian usurpat; peró mólts més feren encara los que's morían sens haver obtingut compensació de cap mena y deixant uns títols que ni la majoría de sos hereus han pogut fer efectius. Alguna corporació va obtindre lloch en altres indrets; a las monjas de Santa Clara va cedírsels lo que ocupan al costat del Arxiu de la Corona d'Aragó, lo qual de bon tros no és com l'edifici y'ls horts que possehian.
En la explanada de la sinistra fortalesa, lo dia 3 de juny de 1809, moriren, víctimas de la tiranía francesa, los sacerdots doctor Joaquim Pou y Pare Joan Gallifa, lo sargent del exércit Joseph Navarro y'ls paysans Joan Massana y Salvador Aulet, per havr volgut deslliurar la ciutat del jou inich. Mólts altres dramas de sanch se veyan després en la mateixa explanada; peró cap d'ells revestí semblant altesa, puig que'ls més responían a passions dels partits polítichs regnants.
Obehint, per desgracia, més que a rahons históricas y sentiments de patria, a tals passions, l'any 1841, la milicia nacional, ab voluntat de tot lo poble, va emprendre l'endrerrocament de la Ciutadela; peró ben prompte venían ordes de Madríd que obligavan, no sols a deixar la tasca, sinó també, a reparar lo que s'havía malmés fentla.
Aquí sospeném també, la nostra, pera arrodonirla en lo vinent article.
Pels barris del Portal Nou (I) - La Veu de Catalunya
30 de març de 1903 La veu de Catalunya.
Publicació de la primera part de l'article titulat Pels barris del Portal Nou.
Senyor don R. Casellas:
Estimat amich y distingit confrare: com sía que sempre he tingut lo jahent d'evocar recordansas d'altres temps, sobre tot las que s'enllassan ab alguna cosa íntima de ma vida, avuy vaig a ocuparme dels endrets del Portal Nou, ahont he vist transcorre'ls meus millors anys, y la primera
cosa que se m'ocorre és dedicarli aquet treball. No és que jo m'afigure que vaig a fer-li cap revelació, ans estich cert de que quasi tot lo que diga ho sap vosté de sobras; pero no'm cap dupte de que ja ha de serli agradós vèureho difundit, ja que vostè, com jo mateix, es un bon lleó
de Ribera, dictat que'ls antecessors nostres guanyavan als habitadors d'aquell típich endret de la ciutat.
Sens més preámbuls, donchs, sortint del carrer de Tantarantana, fiquemnos a la plasseta de l'Academia, anomenada així per haverse instalat en l'edifici que al capdevall se veu l'Academia d'enginyers militars.
Aquella construcció pertany al antich convent de Sant Agustí y era la portería quan los religiosos la habitavan. La iglesia, que s'alsava entre'l lloch dit y'l carrer dels Tiradors, donant cara a la plassa, comensá a bastirse'l dia de Sant Antoni del any 1349 en lo lloch que ocupavan unas casas de Jaume Basset.
Trobem qu'en 1469 la ciutat deliberá donar pedra pera aquella construcció que, no va estar llesta fins a 1713. Per lo que's diu y per lo poch que's veu encara, l'edifici era semblant en carácter y en dimensions, als temples de Sant Just y de Santa María del Pi; per un dibuix que
publica'l respectable arqueólech don Joseph Puiggarí en la Revista de Cataluña, se vé en coneixement de que l'enfront de la iglesia dels Agustins era gòtich també, que tenía en lo mitg una o (1) precisoa y afiligranada, y que'l coronament d'aquella part, obehint a la moda del temps
en que va ferse, era de linyas barrocas. ¿Qui havia de pensar que restés tan poca vida a dit monument? Caiguda Barcelona en poder de Felip V l'any 1714, en 1718, la iglesia y part del convent foren enderrocats pera donar lloch al glacis de la Ciutadela, que s'erigía pera castigar a Barcelona y a Catalunya en pes. Convertit tot alló, desde aquella centuria, en edifici militar, restant encara de lo antich la esmentada portería, una ala de claustra en l'interior y unas capellas apareadas que's veuhen de fòra estant.
***
¿Qui diría que's pogués obtenir una casa per una peseta? Donchs era veu pública que l'edifici de dos pisos que apareixía aillat en la plassa de Sant Agustí Vell, entre'l carrer dels Carders y'l carreró d'en Serra Xich no va costar més a son primer posseidro. "Endevina, endevineta", dirá algú tal vegada; –peró abiat desxifrarèm l'enigma. Antigament las ayguas de la cequia Comtal, després que havían donat forsa al molí de las Bassas y al de la Sal en lo carrer de Tantarantana, passavan al descobert per la via que ve a continuació y que per tal motiu, se deya de la Vora del Rech. Lo dit rech va cobrirse l'any 1800, y per satisfer las despesas de la obra en la part de carrer que estava erma, edificaren unas casetas senzillas de baixos y primer pis, las quals se rifavan ente las personas que's subscriguessen donant una pesseta. Al qui resultava premiat se li entregava ab la casa, 200 lliurar de moneda catalana pera que fes dins de sa propietat las divisions que tingués per convenient. La casa de la plassa de Sant Agustí, donchs, assentada demunt del rech, segons tradició, va ser feta y adquirida llavors ab las mateixas circunstancias.
Darrera de la casa hi havía establerta una barraca de vendre fruyta, la qual la possehia un home al qui no sé per quin motiu, ab tot y sen persona de bé a carta cabal, li deyan lo Dimoni. Quasi al costat d'aquesta s'en veya una altra de vendre bitllets de las rifas y, arrimantse a la cantonada del carreró den Serra Xich, tapada per aquestas duas, se n'aixecava una altra ahont el barber feya'l seu ofici.
***
De que'l carrer de las Bassas de Sant Pere és antich, encara'n dona mostra la gótica finestra partida ab una colona, que hi há en una casa al entrar per la plassa de Sant Agustí a má dreta. La vía de la Cèquia, que avuy va a confondres ab dit carrer, abans terminava en unas casetas y un molí, que era del Municipi, situat prop de la plassa de Marquillas. D'aquell molí, hont treballava per compte de Pere Serrallonga, eixía per fer la guerra de la Independencia en Joseph Manso, qui ab el temps, guanyava per sas prohuesas la faixa de general y títol de comte.
***
Eixint de las Bassas de Sant Pere, tornantsen a la plassa de Sant Agustí, en la casa del cantó esquer del carrer del Portal Nou hi havía una parra famosa que, surtint del primer pis, s'enfilava fins dalt del cinqué ombrejant tots los balcons. A l'altra má de la plassa y extenentse un tros endins del carrer esmentat, la edificació té porxes que entre aquells vehins se diuen las Voltas per se en archs de punta d'ametlla els més antichs. En una d'aquellas casas hi há la confraría dels blanquers.
Dita associació gremial, establerta de molt antich en lo barri de Ribera, al caure Barcelona en poder del duch d'Anjou en la guerra de Successió, va veures expropiada, com tothom que tenía edificis en el lloch que havía d'ocupar la Ciutadela, y adquirí en virtut de compra l'ámbit espayós que ocupa avuy dia, en lo qual se practica encara la industria d'adobar cuyrs.
En lo primer quart del segle XIX o poch més tart lo tal gremi va fusionarse ab lo d'assaonadors, lo qual fins llavors possehí la cassa que hi há al carrer que porta'l nom del dit ofici y que, tombant a la plasseta de Marcús, té en la cantonada una imatge de Sant Joan Baptista, esculpida en pedra.
Los blanquers y els assaonadors posseeixen sis grans pinturas notables del sigle XV, una de las quals particularment és de mérit superior. Aquetas y no quantas més que s'ahn perdut, devían compondre'l retaule del altar que tenía'l gremi en l'antich convent y havía de ser magnífich. Anys enrera, conservava'l lleó y els lleonets que solían anar en la professó de Corpus; peró després va donarlos al Municipi. La bandera gremial y'l drap de morts que usan son notables desde'ls punts de vista arqueológich, artístich y de riquesa. La sala de juntasd de la corporacio, ofereix un aspecte venerable y curiosíssim; en la testera, hi há uun altar ab los Sants patrons d'abdós gremis; la taula presidencial, las cadiras dls prohoms y'ls banchs extesos a un costat y altre duhen cada un d'ells esculpturada la divisa de la corporació; un y altre pany de paret ostentan las ditas pinturas, y en l'altre cap de la estada, se veu sota dosser lo crucifix destinat a rebre'ls juraments.
Tornant a las voltas de la plassa, com ja he dit, se fican en un tros del Portal Nou. Sempre m'havia maravellat veure aquell carrer més ample de lo que solian esser los carrers antichs de Barcelona, y me'l figurava de cap a cap ab voltas en una part y altra, ab lo qual me resultava d'amplaria més en armonía ab las passadas épocas. No essentme fácil averiguar per documents si era certa ma presumpció vaig fer preguntas a algunas personas que, per se antigas del vehinat, podrian saberne quelcom. Un me va respondre que, en efete, se deya que tot el carrer havía tingut voltas, peró que un capitá general las feu treure; un altre, home vell que's podía considerar lo patriarca del barri, m'informá de que son pare havia vist a mig carrer y a la part oposada a la que actualment té porxes una casa vella que també'n tenia. Així, de tot lo exposat crech que ben bé pot deduirsen que las voltas de la plassa de Sant Agustí antigament s'extenian per una y altra banda en tot el carrer del Portal Nou.
***
A cosa de la meytat d'ell, s'obra'l carreró anomenat volta dels Jueus ¿De qué li haurá vingut aquet nom? Un escriptor assegura que allí hi haviía hagut un basar hont alguns israelitas tenian botigas y barracas per vendre; peró tal afermació no's presenta fonamentada en lo més mínim. ¿No podría ser que, quan destruit lo Call juich per las revoltas de 1391, lo rey Joan I creá una nova lajama, aquesta s'establís en tal lloch que com lo Call, era en un extrém de la població?
¿Qui ho sab?
Poch temps ha, al ferse obras en un gran casal d'aquella voltat, tant vell, qu'en son interior he aconseguit una finestra del sigle XV, apareixía gran quantitat d'ossos humans. Los que'l descubriren s'inclinan a crèurels despullas de morts en la guerra de Successió. ¿Qui sab? També fóra mólt possible que haventse fer per aquells voltants tant gran resistencia com és sabut, als enemichs de la terra, aquell lloch proper de la fortificació y un xich arredossat, lo qual jo he vist esser jardí, servís de fossar als valents catalans que per allí finavan.
Peró aquest article va allargantse, y lo que'm reta pera dir no és curt; aixís, donchs, fins a un altre dia.
(1) O deya'l poble y diuen antichs documents a lo que en castellá s'expressa ab la paraula rosetón.
(2) Pastrim, no pastím com diu el poble, donchs no vé de pastar, sinó del llati pístrinum, que significa molt mogut per animals, moh de blat, forn de pá.