Lo cotxér dels morts - La Ilustració Catalana
Crítica a Les Conseqüencias
25 de setembre de 1889 Crítica de L'Avens a Las conseqüencias
LAS CONSEQUENCIAS, novela de ANTONI CARETA Y VIDAL.—
Barcelona. La llustració Catalana, 220, Granvia.—
Un vol. de 19 X 12 centímetr. y 260 páginas, 3 Ptas.
Las dificultats que troba un expósit pera fer son paper en la vida, es certament un bon tema pera desenrotllar en una novela.
Aixís ho ha fet lo Sr. Careta, que ha demostrat qualitats no comunas pera aquest género literari, y ho ha fet quasi sempre ab acert; dibuixant alguns de sos personatges ab justesa y correcció y disposant una bona gradació de capítols.
Lo defecte principal de la obra es lo no ser prou treballada: potser un poch més pahida haguera eixit una novela de las que no sovintejan. Hi han tochs poch decidits, que poden fer creure que la novela s' ha anat escribint mentre's publicava en la Ilustració Catalana.
Tampoch trobém gayre real lo llenguatje que usan los interlocutors las més de las vegadas; encara que temém que l'autor ho ha fet á posta.
Enllaç a la publicació Arca
¿Poetas? - Aplech de poesies Lo Catalanista
1889 Aplech de poesías de Lo Catalanista.
Volum II Biblioteca de Lo Catalanista.
Publicació de la poesia ¿Poetas? en el segon volum que publica la Biblioteca de Lo Catalanista amb el recull de poesies aparegudes l'any anterior en el citat diari.
Enllaç al dia on apareix la poesia l'any anterior.
Volum II Biblioteca de Lo Catalanista.
Publicació de la poesia ¿Poetas? en el segon volum que publica la Biblioteca de Lo Catalanista amb el recull de poesies aparegudes l'any anterior en el citat diari.
Enllaç al dia on apareix la poesia l'any anterior.
En vindicació de D. Francesch Pelay Briz - L'Arch de Sant Martí
25 d'agost de 1889 L'Arch de Sant Martí.
Publicació de l'article En vindicació de D. Francesch Pelay Briz com a resposta a un escrit del crític Joan Sardà.
Publicació de l'article En vindicació de D. Francesch Pelay Briz com a resposta a un escrit del crític Joan Sardà.
En vindicació de D. Francesch Pelay Briz
Pochs día s eran passats desde la mort del poeta y gran patrici que
tots los bons catalans deurían plorar, quan va apareixe en lo diari L a
Vangtiardt'a un escrit que, mes que un elogi à la memoria del difunt,
porí a semblar una malavolensa vergonyant envers lo mateix.
No acostumo a veure gayres diaris. Tinch poca aficiò á llegirne, y
las mevas ocupacions tampoch me permeten ferho; aixís es que la pu -
blicació del esmentat article hauria sigut pera mi cosa ignorada, à no
havérmel a fet saber personas afectas, unas al difunt y altras al senyor
Sardà , autor del article en qüestió, convenint totas ellas en que, in -
justas ó exageradas algunas apreciacions d' aquell escrit, eran, sobre
tot, inoportunas.
Jo, vaig voler Uegirlo tot seguit, com era mòlt natural: per espay
de mes de vintytres anys m' han unit ab en Briz los llassosdel' amistat
mes sencera, afecte sant que no ha pogut trencar la mort; y tot lo que
á la memoria d' en Briz se referesca, pera mi, tè y tindrà sempre gran
interés. Vai g llegir, repetesch, 1' article del senyor Sardà , y hauria
volgut contestarlo desseguida; però '1 meu estat moral no va permétremho. Jo no estava llavors per' escriure, y , avuy per avuy, encara
no agafaria la ploma per gust; mes cal ferho, perqu é la conciencia me
ho demana imperiosament.
Ja sè que, al respondre al articulista, ho faig ab alguns desavantatges, entre altres, lo de no ser tan llegida la meva impugnació com va
serho '1 travall que la motiva. L o senyor Sard à escriu en 1' idioma
manllevat que la centralisació vol imposarnos: jo , sempre que no 'm
forsan à practicar lo contrari, ho faig en llengua de la meva terra; ell
sap lo sèu perqué , y j o també sé '1 meu.
Per ó deixem digressions inútils, y aném à lo important.
¿Qu' es lo que '1 senyor Sard à va proposarse ab son article Fran -
cesch Pelay Briz i
No sè pas si ell mateix sabría explicarho. L ' article en qüestió es
un escrit apassionat, com quasi tots los que han brollat de la mateixa
ploma, en lo quin sols alguna que altra vegada s' imposa '1 sentiment
de justicia, si b é atenuat per injustas reticencias: talment sembla que
l i dolga haver de concedir al mateix personatje que retrata certas qualitats que l i regoneix.
L ' ARC H D E SANT MARTI '347
¡Qué b è coneixia '1 difunt al senyor Sardà! «Veli aquí—fa mòlts anys
que 'm deya lo senyor Briz, referintse al tal vegada primer pariegirïsla
que li ha eixit despré s de mort—veli aquí un jove que fóra un excelent
poeta y s' ha empenyat en ser un mal crítich.n Llavors j o pensava aixís
mateix sobre '1 particular, y á cada article qu' en Sard à publica n' estich mes convençut, establint comparansas ab los pochs travalls d' imaginació que '1 mateix ha donat á llum. De la fatlera extraviada que
aixó suposa sí que pot dirsen ab rahò «censurable mania.*
En 1' article de que tractém, 1' autor, referintse á n' ell mateix y á
altres joves que anavan á solicitar d' en Briz concells ó la publicació
d' algun travall, diu: uQuasi tots vàrem ésser ingrats ab ell.y Aquesta es
una de las veritats mes grans que conté t' article. En efecte, la major
part (no tots) d' aquells joves l i pagavan desprès las atencions ó 'Is
favors rebuts, allunyantse d'ell y fins alguns combatentlo d' una manera mes 6 menys hipócrita . Jo, que no vaig ser d' aquell nombre, ho
faig constar com á corroboració de lo que 1' articulista diu; no pera
mostrar rancúni a envers ningú: 1" ofès era prou generó s y bon cristià
pera perdonar totas las injúrias que l i feyan, y no he de ser j o qui yulla
venj arlas.
Travall de vindicació no mes es lo que 'm proposo: no vaig per
ofendre á ningú; per ó si '1 meu obgecte 'm porta á revelar ó á rectificar alguna cosa y açó molesta á algú, la culpa no será meva, sinó del
qui m' obliga á parlar.
Perqu è bo es que se sápia que de mes d' una manera se m' h i obliga: no solament se fan judicis errats é inconvenients sobre l'inoblidable mestre, cosa que no deixaria j o passar sens protéstame , sinó que
se m' aludeix, de passada, també á mi, ficantme, com se diu vulgarment, los dits á la boca.
Me diu lo senyor Sard à ^admirador incondicional y deixeble predilecte» del poeta. Amich incondicional hauria dit millor, perqu è ho só
estat y segueixo sentho, donchs d' en Briz podria sérsen amich sens
condicions no deixant perçó de tenir com una gran honra los títols de
admirador y deixeble predilecte séu. Jo, en una poesia que va veure
la llum en cert diari local, lo mateix qu' en conversas particulars,
tachaba y mol jaba, com en Sardà aferma, no á cap persona que de
bona fe cregué s que no devia parlar del primer dels nostres poemas
¿ íi Orientada; ]o tachaba y motejaba la mala fe deis crítichs de camarilla que, tenint grans elogis per' obras mitjanas y fins dolentas literàriament parlant, no tenían ni un mot per un dels millors llibres que ha
produhit la renaixensa catalana: j o vaig indignarme davant de la conspiració del silenci que va ferse en certas esferas contra '1 llibre del ins-
•34 » L ARC H D E SAN T MAR I I
pirat poeta. Que va ferse, Un t innoble conspiració, ho sè ; però may
he somniat solament fer al senyor Sard à 1' agravi de comptarlo entre
'Is que feren aquell pacte poch honròs.
¿Que '1 poema no val? ¿Que no valen, en conjunt, los demé s llibres
del poeta? Basta que '1 senyor Sard à ho diga sens donarne provas.
Sens deten irme en I^a Orientada, que ha merescut grans elogis del
mes genial de nostres poetas, d' en Frederich Soler, y del inmortal
cantor de Mirieo, lo mateix que de publicacions las mes serias, sobre
tot francesas y castellanas, dirém que de L a Panolla va acabarsen
prompte, molt prompte la edició, lo mateix que ha passat ab alguns
altres llibres d' en Briz: que Lo Coronel d Anfou, á pesar d' haver sigut escrit mes que depressa, te, entre altras qualitats, un interés que
no han pogut conseguir los millors novelistas de Catalunya: que las
Baladas son, en sa major part, models del genre: que Lo llibre del cor
Meu té igual en mòlt pocas literaturas... Mes ¿quina necessitat tinch
d' esforsarme en demostrar lo que '1 públich imparcial, literari y no
literari, sap de sobras, quan lo mateix senyor Sardà , diu desprè s de
la seva afermació gratuita no quedaran?
uPero si no quedan, y aun no quedando, pueden leerse, y con gusnto, la mayor parte de sus obras.r
He llegit moltas vegadas lo paràgra f transcrit sens poder tro -
barhi "1 compte, perqu é si una obra d" imaginació no queda, es perqu é
no s llegeix ab gust.
Per ó no cal que ningú s' estranye de contradicció tant evidenta.
Aqu í 'a va un' altra de la mateixa cullita.
«Quisiera él (en Briz) verse rodeado de una corte de jóvenes, no
npara que le adulasen, no, ni celebrasen y aplaudiesen sus obras,
nsino para acompañarl e en sus forzadas soledades hablando de lo que
«él tanto quería , de Cataluña y de literatura catalana.n
Y mé s avall:
«...y porque no nos entusiasmábamos con ellas (ab lasseuas obras)
«tanto como él, al igual que todos los autores, hubiera deseado, y
"porque no le celebrábamos y aplaudíamos, creía que conspirábamos
rcontra él."
¿Es á dir que primer no volia y desprè s hauria desijat que l i celebrassen las sevas obras? Senyor Sarda, dech respóndreli que, d' aquestas afermacions antitéticas, sois la primera es justa: en Briz era una
persona seria, y may havia donat gran importancia als aplaudiments.
«Briz fué el intransigente de su generación, el precursor de los in -
ntransigentes de la nuestra. E l grupo de la «Lliga de Catalunya" des-
«ciende de Briz en línea recta."
L'ARC! ! D E SANT MARTÍ »34 9
No solament va ser en Briz 1' intranzigent de la seva generació, va
ser lo pare de semblant intranzigencia: á n' ell y no mes á n' ell déu
Catalunya los primers crits de reivindicació política. Tots los que vo -
len aquesta reivindicació arredossantse á la ombra santa de la creu,
aquests y no altres, serán los seus successors llegítims; perçó creyém
que, no sols X-í Lliga^ sinó altras entitats descendeixen en línea recta
del precursor del catalanisme.
«No sé si á haberse convencido de que la felicidad de Cataluña
«fuese incompatible con la unidad española hubiera llegado hasta el
«separatismo. "
Lo sentit dubitatiu dels precedents mots, nos maravella. Partint
del principi de que las diferencias étnicas entre '1 nostre país y altres
pobles d' Espanya y diferencias que regoneix lo senyor Sardà , son prou
(y b é massa) notables, en Briz creya que Catalunya tè tant dret à viure
sa vida propia com la mes gran nació. Podia ell duptar sobre la oportunitat, sobre la conveniencia ó inconveniencia d' usar en tais ó quals moments histórichs d' un dret semblant; peró de la Uegitimitatdel dret no
n duptava: la claretat del seu raciocini, la puresa y '1 desinterés de las
sevas miras feyan que no divagué s may en qüestió de principis. Per res
del món, ell hauria volgut fama, ni honors, ni riquesas, ni pa provinents de la centralisació ni del idioma imposat com oficial. Aquest era
en Briz.
Aquest era '1 Briz veritable; no '1 Briz que 'ns pinta erradament
1' articulista de Vanguardia. Tal com j o '1 vindico ' l veurán los
que 1 coneixían b é y 1 consideren sens prevenció personal ni de
escola.
Un altre punt he d' aclarir ans de deixar la ploma.
No es cert que vaja trobar echo en ell la tendencia patriótica calificada de balallona per 1' articulista. Aquesta tendencia va iniciarla en
Briz mateix, com va iniciar l1 esperit politich d' hont ella deriva. Si
aixó es mama censurable^ que ho digan tots los catalans que conegan
un xich la historia y estimen lo séu país. No dirán may ells que increpar durament als mortals enemichs nostres semble (Déu y '1 senyor
Briz li perdonen à n" en Sardà), no dirán que aixó semble, mé s que
amorr à lo propi, odi à lo d' altri.
Déu l i perdone tamb é 1" afany ab que va corre à ocuparse (no en
tot ab la deguda reverencia, com acabém de veure) de la figura mes
noble y mes gran que '1 renaixement ha tingut. En Briz va morir lo
dia 15 de Juliol; 1' article que venim de contestar eixia lo 19 del mateix mes y acabava d' aquesta manera:
«Subsiste , y es lo esencial y lo que hermosea y enaltece (la memo-
L'ARC H DE SANT MART<
T i a del difunt) su patriotismo fogoso, ciego, intransigente, signo de
m n alma fuerte, signo de un carácter, muestra de un alma viril .
" Y siempre, siempre, en la humanidad, en la vida social, que es lu -
ncha, que es oposición en los medios aunque armoní a en los fines, son
«figuras simpáticas las de los que creen, las ¿ e los que aman, las de
"los que nutren sus creencias y sus amores con el hierro de la acción,
"má s simpáticas que las de los que dudan y vacilan y ondulan en dis-
"cusión eterna con ellos mismos."
Donchs si aix ó es veritat, senyor Sardà , com ho es, en efecte,
aprenga de venerar com se déu aquesta excepcional figura y procure
imitarla.
ANTONI CARETA V VIDAL
Barcelona 18 Agost de 1889
Crítica a Las Conseqüencias
28 de juliol de 1889 Crítica de L'arch de Sant Martí a Las conseqüencias
Certa inexperiencia en l'art de confecció, perjudica en Las Conseqüencias lo bon efecte que produheix lo conjunt de son desenrotllo, considerat y jutjat per sos detalls; aixís hi han en ell intercaladas narracions de mèrit, descripcions ben tractadas, quadros de nota y personatges que no desdenyarían per a sos estudis los que'n la novela gotan fama d'autors complerts y originals. Peró més que tot, en aquest llibre's fá digne de menció lo bon acert ab que'l seu autor ha sapigut tractar un argument que enclou en sí bon a cosa d ' entrebanchs, aixís morals com sociológichs, que forsosament subjectan sempre l'imaginació y'l vol de la fantasia, sempre y quant no's vulgui caure, com no hi ha caygut lo senyor Careta, á aquella nuesa tant crua y tant repugnant que'l modernisme poch escrupulós califica de natural y realista.
La impossibilitat en que's troba un bort de constituhirse en familia per serli negada la mà d'aquella á qui estima, per lo sol motiu de no poguerse presentar devant lo mon ab un nom ben llegitimat; las fatigosas investigacions pera venir en coneixement dels que ab tal condició li dongueren la vida y d'ells exigir lo que uns pares humanament no poden negar; y per últim, lo logro complert de totas sas pretensions, fan lo capdell del fil de la novela, que ab tota regularitat rodola descapdellantse, pera donar un felís acabament á la mateixa.
Tal es l'únich argument que lliga als personatjes de Las Conseqüencias, entorn del seu protagonista, en Quimet, lo bort, qual carácter, encara que sostingut, aixís com 'l de la que ha de ser sa esposa, l'Angela, no están de bon tros á l'altura de veritat en que's troba lo gráfich assistent, en Bayoneta, l'intermediari en sos amors, y'l bó de D. Joseph, desinteressat protector en sas tribulacions, del héroe de la novela.
J. F . y C.
Barcelona 24 Maig 1889.Enllaç a la publicació Arca
La venjansa d'un padrí - La Ilustració Catalana
Don Francesch Pelay Briz - L'Avens
Lo día 12 del corrent mes, lo Director d'aquesta revista m'escrivia, des de Tona en los següents termes:
"Molt senyor meu y amich: Fa temps que desitjo publicar á L'AVENS un retrato del Sr. Briz, com á mostra d'agrahiment per lo molt que li deu nostre renaixement literari y pera que's veja que no tothom deixa de tenir en compte los serveys prestats en sa laboriosa vida."
"Des de un principi m'havía fet la ilusió de que l'article que acompanyés lo retrato fos degut á la ploma de V., y'm fará un favor que li agrahiré de veras si V. accepta ma proposició."
"M'ofereixo son afm. servidor y amich:
La honrosa comanda del jove y entussiasta escriptor, me
posa en una situació difícil per mes d'un concepte.
Jo agrahesch com se mereix la galantería que ha tingut ab
mi'l senyor Massó; peró, si vull correspóndrehi, he de toparme desseguida ab la modestia del senyor Briz (modestia tant
gran com los seus mérits) y ab lo seu estat nirviós. Sè que,
fentho, per ser jo qui ho fa, vaig á darli un disgut; peró tambè sé que pèl senyor Massó y per tots quants conegan lo valer
d'en Briz, lo que li dech com á escriptor y l'amistat íntima que
'ns uneix ja fa mes de vint anys; en opiniò de tots los que
açó conegan, no tinch excusa, dech ferho.
A dir la veritat, la conciencia també'm diu que'u dech fer, y'l cor se me'n hi va, no sols per afecte sinó per esperit
de justicia; peró voldria ferho bè, voldría possehir las qualitats necessarias pera dar interés al travall ó, quan menys, poder presentar una bio-bibliografía complerta. Respecte á lo
primer, no puch dar mes de lo que tinch, y, en quant á lo
segon, me mancan datos que l'únich que podría dármels ja sé
de cert que me'ls negaría. Lo temps també es altre dels factors que han de tenirse en compte. ¿Y l'espay que L'AVENS
pot concedirme, bastaría?
Ara m'adono de que potser gasto aquest espay inútilment.
Sia com sia, donchs, anem al assumpto.
Francesch, Pelay, Joan Briz y Fernández es barceloní, y,
segons los meus cálculs, degué neixe l'any 1839. Lo sèu nom
de casa, que no tè res de catalá ni d'espanyol, fa sospitar si
podría esser, com lo del poeta bretò Brizeux, originari d'Irlanda; peró deixant açó que no es mes que una hipótessis, dirè que'l seu avi de part de pare era un militar fill del regne de Múrcia
que havent fet la guerra primer contra l'anglès y la del any
vuyt, després contra la França, va casarse ab una pubilla de
casa Rius, casa noble y acomodada del poble de Vilasseca en
lo camp de Tarragona. Podría suposarse que'l segon nom Fernández li haguès vingut de Castella; peró no es aixís: va
durlo un dels passats del nostre poeta d'una casa de Portugal,
á causa d'entussiasmes polítichs, y, temps á venir, un dels
Fernández, va unirse ab una filla de pares italians. D'aquest
matrimoni va neixe Dona María Agna Fernández y Massola,
mare del nostre Briz.
No hi há dupte de que tals orígens poden haver influhit en
lo carácter y las aptituts del Briz d'ara, mes lo que puch assegurar es que hi varen fer molt la educaciò y l'exemple dels
seus pares. Jo no he conegut á D. Francesch Briz y Ríus;
peró sè qu' era en tot home coratjòs y sancer y un dels que
ab mes dignitat y fermesa han dut la banda de regidor del municipi de Barcelona: de Dona Maria Agna, puch dir que, havent tingut la satisfacció de tractarla alguns anys, sempre
havia vist en ella una senyora d'educació finíssima, inteligencia penetrant y gran cor. Bona cosa de las qualitats dels dos
cónjugues va replegar son fill.
Era aquest mòlt jove y cursava, crech jo, la ensenyansa segona quan son pare va morirse. Finida aquesta, va dedicarse
ab mòlt profit al estudi del dret que deixá en l'ayre trobantse,
ja á las darrerías. Las causas que'l varen moure á pendre
semblant determini varen ser tres: lo concell del metge desprès d'una malaltia: l'aficiò á la literatura que'l tenia dominat y certas consideracions que, honrant molt al home, passaré per alt per temor de mortificarlo.
Va llansarse del tot al conreu de las lletras, y poch desprès
venía l'esclat de la renaixensa catalana. Los Jochs Florals se
restauravan, y ell va ésser dels adjunts primers; peró aquesta
instituciò va apareixe purament ab carácter literari é histórich,
com un desig de restaurar la llengua y traure del oblit nostras
passadas glorias: era, en una paraula, mes aviat evocació de
recorts que naixement d'esperansa. En Briz, que llavors ja
s' havia donat á coneixe escrivint en castellá, que dominava
aqueixa llengua, qu' era solicitat y retribuhit pèls editors, va
creure que's devia del tot á la seva pátria, y va renunciar als
avantatges que li brindava la llengua forastera: á ser mestre
prefería posarse aprenent; podent ser conegut de mòlts, volgué serho de pochs; y deixant de guanyar diners va comensar
á gástarne, y no pochs, per obras altament profitosas al catalanisme. A ferho, no li duyan error de cálculs ni vanas ambicions
personals; ho feya ab tot coneixement y empés d'un noble entussiasme patriótich, del que no creyém que puga trobarse un
altre exemple en lo nostre pais.
Una de las sevas empresas literarias mes difícils, va ser la
traducció del poema Mireïo, de Mistral, de la que va surtir
ayrosíssim, fentla quasi paraula per paraula y ab lo mateix
metre que l'autor va escríurela. Tambè era mòlt jove (crech
que no mes tenía dinou anys) quan publicava la edició primera de las Obras del poeta Ausías March que ha vist la llum en
la centuria nostra (1). Mòlta forsa de voluntat necessitava pera
fer un travall enujós de coteigs y transcripcions qui, com en
Briz, tenia una imaginació exhuberant y, per consegüent, duya de cap una muniò de projectes temptadors sobre tot per un
jove. ¡Ah! es que'l poeta novell comprenia y estimava de cor
al poeta antich, y l'estimava com ningú mes ha provat estimarlo.
Altra de las obras raras é importants que va donar á coneixe es lo Llibre de les dones é de concells, de Mossen Jaume
Roig. Lo llibre dels poetas es també servey important qu' ell
va fer á la nostra literatura, ja que avans ni desprès ha surtit
cap mes obra consemblant de tanta importancia.
Feya mólts anys que'l savi é inolvidable D. Manel Milá y
Fontanals havia publicat lo seu Romancerillo catalán; peró
des de llavors se trobava sens conreu l'estudi de la literatura
del poble, fins qu' en Briz va donarhi una empenta poderosa
ab sos cinch volums de Cançons de la terra, logrant aixís que
á Espanya y fóra d'ella fossen coneguts y estimats aquells
rims y aquellas melodías y que altres s'encoratjassen ab son
exemple, pera dedicarse á travallar en los rams diversos de
aquesta lley d'estudis. En mans d'ell, aquestas publicacions
eran delitosas y de profit á la vegada, sens pendre'l carácter
d'embafadora erudició ni perdre la fesomía de la terra; no
succehía com ara que á algú li serveixen pera fer lo set-ciencias,
ni tampoch hi havia'l mal gust de batejarlos ab un nom genérich qu'en catalá no vol dir res.
A n'ell devem lo Calendari catalá, publicació que va sostenir des de 1865 fins á 1881, com també li som deutors del
primer periódich verament literari que va eixir en nostre idioma. Lo Gay saber, al que'ns referim, va apareixe durant los
anys 68 y 69, reheixint des del 78 al 82. Tant aquesta Revista
com lo Calendari, foren un estímul seguit pèls escriptors y, al
mateix temps, un gran element de propaganda entre'ls diversos estaments del nostre poble; peró ¡quanta feyna y quants
neguits portaren al séu benemérit Director!
La paraula propaganda qu' he usat no fa gayre, me du á
considerar á en Briz baix un altre aspecte importantíssim.
He dit mes amunt que'ls Jochs florals, en la seva naixensa,
no tenían mes que carácter literari é histórich; y es necessari
aclarir aquest punt, may sía sinó per lo que podrían arguhir
esperits meticulosos.
Es cert que á la primería del renaixement se retreyan sovint passadas glorias en tó planyívol; mes aixó era sempre
una expansió d'anyoransa, com la qu' excita un bè perdut que
no ha de tornar may mes; res d'esperansas de formal reivindicació pèl pervenir. Dich res, perquè va ser mòlt poch lo
qu'en tal sentit va dirse en termes poch categórichs, y ni hi
hagué perseverancia en sostenirho.
Dels escriptors de la primera època dels Jochs florals, un
va havernhi qu' escrigués en tal sentit ab cert atreviment y ab
alguna insistencia, peró tinch motius per creure, que tal manera de sentir no era expontánea en ell, sinó comanada d'altri
y adoptada pera fins particulars. Qu' eran fins particulars los
que movían á n'aquell home, ho provan lo no haver perseverat en semblants ideas y'l voler dar un capgirell á lo que
no podía ja esborrarse: respecte á serli tals ideas comanadas,
crech que va deures al tracte ab lo llavors jove Briz; perqu'en
Briz va ser qui primer va sentirlas ab veritable forsa, y, encara que pese á n' algú, vells y joves, tots los que las sentim
avuy dia, directament ó de segona mà, som en aixó deixebles
d' ell.
En lo ram de la literatura també hi há mòlts que poden
dirse sos deixebles, y alguns son veritables notabilitats. Lo
més humil y'l que li deu mes de tots, en aquest sentit, es lo
qui escriu las presents ratllas.
En los temps en que'l Calendari y Lo Gay Saber eixían,
jo vaig ser testimoni de lo mòlt que va fer esmenant travalls
del un, dirigint al altre y encoratjant á tots los que-se li presentessen, sempre y quan ell conegués que reunían condicions
per arribar á fer alguna cosa. Aixó sol lo tenia ocupat la major part del día, donchs eran raras las horas en que un ó altre
no 'l destorbés, y jo confesso que vaig ser un dels que mes sovint lo visitavan. Ab tot, lo periódich y'l Calendari surtían y 'l seu col·leccionador encara, de tant en tant, publicava algun
llibre. ¿Cóm ho feya? Aprofitant los curts moments de no tenir visitas y travallant com un desesperat bona part de
la nit.
Essent ell la activitat mateixa, fent tot lo que acabo de dir,
encara concorria ab los seus travalls á diferents certámens de
Catalunya y del extranger, guanyant mòltas distincions, entre
ellas lo títol de Mestre en Gay saber en los Jochs florals de Barcelona, costantli moltas d'ellas bon xich mes de guanyar
que á altres que las han obtingudas sense tantas condicions de
saber y d'enginy.
—¿Y aixó, per qué?—preguntará algú.
—Non ragionar—respondrém, com diu lo poeta florentí,
perqué val mes no parlarne.
Mòlt llarga es la llista de las obras que portan lo seu nom,
y molt mes ho fòra encara, si hagués publicat tot lo que ha
escrirt Bona part l'autor va condempnarho al foch aixís que
va ser fet; peró bastant ne resta que seguirá inédit si Déu no
hi mira. A mes de las obras de qu' hem fet esment y de las produccions castellanas, que també deixarem en banda, sòn d'ell
los següents títols:
La Masia dels Amors, poema popular. —Las baladas. —La
panolla y La roja, dos aplechs de noveletas, rondallas y tradicions. —Las venjansas del rey Pere, romansos histórichs: —Flors y violas, poesías. —Lo coronel d' Anjou, novela. —Lo
llibre del cor meu, poesías. —Lo brot d'achs, poesías. —La
cansó del mestre Jan. —Alazarch, romans histórich. —Lo llibre
dels cants, traducció. —Lo llibre dels àngels, en vers. —Lo llibre dels noys, en vers. —Jardinet de orats, important fracment
d'un còdex del segle XV. —Primaveras, poesías. —La creu de
plata, Bach de Roda, Miquel Rius, La fals (en colaboració
aquesta ab en Frederich Soler), total, quatre dramas. —Las
malas llengas. Lo barret blanch, comedias. —La pinya d'or,
comedia de mágica. —Qui s'espera's desespera, apariament
d'un monólech extranger. —La Orientada, poema épich en
tretze cants.
Aquestas són, si no totas, la major part de las obras publicadas per en Briz, hont se troban representats los mes diversos genres de la literatura. La activitat que representan en sí
ja es molt notable; peró si's considera que mòlt d'aixó ha
sigut fet, entre mig de móltas altras cosas útils al art y al catalanisme, escatimantse las horas de repós, per un home que,
fa mes de vint anys, está sufrint una penosa malaltía; si tot
aixó's considera bé, resulta maravellós y altament meritori.
N'obstant aixó, y'ls mereixements transcrits, y ser móltas de
las indicadas obras de las de mes válua ab que compta la nostra renaixensa, quasi may s'ha fet ab ellas la deguda justicia aquí á Catalunya, especialment ab lo poema La Orientada,
qu' es una producció capdalt, que honraría á qualsevol literatura. Fóra d'aquí, al extranger, li han tributat importants
revistas los elogis que's mereix.
Tanta ingratitut ab qui tal y tant ha fet, ab qui, en tots
sentits, mes ha travallat y mes que ningú ha influit en la marxa
del catalanisme (*), ningú podrá explicársela. Jo la explicaría
prou, si no temés ab aixó mortificar mòlt al bondadòs, al cristià excelent, al senyor Briz, á qui prou afligeixen sos mals físichs y las pérduas de familia qu' en pochs anys ha sofert.
Jo li prego que'm perdone'l disgust que ocasiono á la seva
modestia ab aquest escrit mal girbat y fet depressa, considerant que las circunstancias m' han precisat á ferho. Havermhi
negat resoludament, hauria significat als ulls de tothom que
jo era un home malagrahit y contemporisador ab las injusticias; y mon excelent amich no ha de voler, de cap manera,
que jo passe per lo que, gracias á Déu, no sò.
Avans de deixar la ploma, he de dirigirme als que duhen
afecte al apóstol de nostra renaixensa y admiran las suas obras.
Aquests, que (pese á qui pese) son bona cosa en qualitat y en
quantitat, deurían veure si logravan aixecar lo sèu esperit abatut y l' obligavan á anar donant á llum las produccions que té
anunciadas, y á mes un poema romancesch que ha fet aquests
darrers anys, travall notabilíssim y d'un carácter distint de
tot lo que s' ha escrit fins ara á Catalunya. ¡Tant debo que ho
poguessen conseguir!
ANTONI CARETA Y VIDAL
20 Juny de 1889.
(1) Duas edicions mes n' han sunit desprès de la de Briz, totas duas prenem per patró la d' aquest, peró no tant complenas en lo tocant a biografia y traduccions.
(•) Podrfam extendrens mòlt respecte aquesi pum; peró en aquests moments
devem renunciarhi.
Crítica a Las Conseqüencias
9 de juny de 1889 Crítica de Lo Catalanista a Las conseqüencias
La literatura catalana verdaderament ha pre en ben pochs anys lo vol necessari pera que puga ser considerada sens dupte, com á literatura complerta, tant per lo real valor dels llibres que la constituheixen com per lo variat género dels mateixos; d'ella pot dirse, encara que com á nacional no sia tinguda, que aventaja quan no per son número d'obras per sa diversitat d'istils, per sa riquesa de formas y per la extensió de sos assuptos, á algunas de nacionalitat ben marcada y no gens mal vistas en lo universal concert literari.Ab tot, hem de convenir en que entre tots los géneros ab que s'ha manifestat nostra literatura, lo quin ha vingut mes tart y per lo tant lo que avuy per avuy encara no ha lograt son complert desenrotllo, es lo de la novela; y no es extrany: qualsevol que conegui l'historia del renaixement literari de Catalunya y ab ell lo renaixement polítich, compendrá perfectamente aquest retrás, considerant que no poguent ser la novela patrimoni tant sols d'una imaginació adhuch vagi aquesta acompanyada d'una execució destre, y necessitant pera que puga ser tal, las condicions d'una observació profonda y d'un especial y detingut estudi, li calían pera observar y estudiar, aquestos anys que han sigut per altre part necessaris pera donar repós y hasta posar en condicions convenients á comarcas y costums, á carácters y passions que ab arguments ben concebuts avuy comensan á maniferstarse com per fotografía en la verdadera novela catalana.
Tal es á nostre entendrer l'únich punt flach de Las conseqüencias, que á no ser aixó sería un verdader y mes que verdader, delicat estudi d'un dels problemas socials mes intrincats y mes difícils pera ser presentats dintre una sanitosa narració, á cobert d'imprudencias que poden perjudicar las moltas vegadas exagerada susceptibilitat moral del lector, devant las consideracions d'un bort á qui's nega la ma de sa estimada per la falta d'un nom llegítim pera poguerli oferir. Tal es l'argument de la novela del Sr. Careta dintre la qual, repetím, s'hi entreveuhen en primer lloch un estudi qual constancia no te preu; una verdadera aptitut pera portar una narració ab naturalitat envejable y una bona ma pera abocetar lo carácter de la majoría dels personatjes, algun d¡ells destrament acabat; y per últim un bon coneixement de las passions ab que aquestos se bellugan dintre'l quadro general, que's lo que fa de la novela si no una notabilitat en son género, una recomanable mitjanía que'ns porta á aconsellar al seu autor, que segueixi lo conreu que ha comensat, seguríssims de que á no tardar veurém granarhi fruyts dignes de son incansable travall.
F.
Enllaç a la publicació Arca
Crítica a Las Conseqüencias
He aquí otra novela que paga también tributo á la costumbre casamentera: Las conseqüencías, de D. A. Careta y Vidal. En esta es ya más justificado, pero, analizándolo, se ve que también el autor ha querido que las gentes respiraran con satisfacción al llegar al final de su libro y dijeran: «al fin les casamos y que sean felices.»
Las conseqüencias no es una obra de grandes alientos; pero hay en ella la base de una novela. La falta algo que la eleve, que la engrandezca, y cierta ciencia de la novela moderna á que el autor parece dar menos importancia que á sus propias ideas.Los personajes parecen también, como los de L'hereu Noradell, aunque por otro estilo, moverse dentro de cierta atmósfera convencional que es muy común en las obras catalanas de este género. Hay igualmente cierto concepto de la novela que no es ya el de nuestra época, sino que resulta atrasado, acaso deliberadamente, acaso no.
Por supuesto que estos defectos no son únicamente de Las conseqüencias, sino que pueden hallarse iguales ó parecidos en otras muchas de las novelas que diariamente se escriben. Asi los que con facilidad se deleitan en la lectura da éstas, pasarán también un rato agradable leyendo la obra del señor Careta, on que hallarán una pintura moralizadora de los resultados de una falta amorosa que aumentó con uno más el número de los hijos naturales. El señor Careta no ha querido estudiar da esto más que uno de los inconvenientes con que tropieza en el mundo para abrirse paso un expósito: el de las dificultades que tiene un padre para cederle la mano de su hija. A mi modo de ver hubiera adquirido mucha más importancia la novela si esto no hubiera sido más que uno de tantos episodios y la acción se hubiera robustecido con algo más. Argumento nutrido, estilo nervioso y musculoso al mismo tiempo, pero con nervios y músculos de verdadero artista, capítulos bien redondeados, y nada de efectismos, y mucho estudio de caracteres, mucho bueno y grande en el cerebro del novelista, mucho fino, delicado y hondo en el corazón... ¡qué gran novela por escribir! ¡Y cuan seria la novela moderna cuando á estos cánones se ajusta! Ese es el modelo y no hay que desconocerlo ni tenerlo en poco.
Crítica a Las conseqüencias
4 de maig de 1889 Crítica de La Esquella de la Torratxa a Las conseqüencias
La novela que tením á la vista resum las qualitats del escriptor. Hi ha en ella cert enconginament, certa falta de valor per embestir los vicis socials y fustigarlos, cert bany de color de rosa que dona al llibre un ayre de parentiu ab las agradabloa narracións de Trueba y de Emili Sonvestre...
Totas las planas de la novela respiran honradés,
y á despit del assumpto —un pobre bòrt, que per
no possehir un nom no pot casarse ab la qu' estima y va en busca deis séus pares— á despit de
aquest assumpte, qu'en altras mans sería potser
escabrós, en las de Careta resulta idilíach, pudorós y tan optimista, que fins las nenas mès recatadas poden llegir la novela, sense perill de ruborisarse.Lo Sr. Careta demostra mès habilitat en lo desenrotllament de l'acció, qu'en l'estudi dels carácters y no perqué no sápiga pintarlos, que alguns, com lo manxol Bayoneta y'l simpátich jardiner Joseph Rossinyol están delineats ab destresa y tenen verdader carácter; pero la majoría dels restants personatjes responen mès á la manera del autor que al estudi psicológich: son mès aviat creacións literarias que sers de carn y ossos, á la moda naturalista avuy en boga.
En las descripcións dels sitis en que's mouhen los personatjes hi hem notat tambè pobresa de color y de relléu, sens dupte perque l'autor se preocupa mès del moviment del drama que del escenari en que aquest se desarrolla.
Lo moviment: aquest es lo secret de la novela del Sr. Careta. L' historia del bòrt en mès de quatre ocasións interessa vivament: desde que's véu despedit pèl que ha de ser son sogre fins que, desprès de una llarga odissea, logra trobar á sos pares; las escenas que tè ab sa mare adolorida y'l felís desenllás de sas angunies y desventuras son elements que donan á la novela un interés continuat y que fan sa lectura sumament entretinguda.
Respecte al llenguatje revela'l Sr. Careta un cuydado tan extremat, una pulcritut tan extraordinaria, que algunas vegadas, principalment en los diálechs, cedeix en detriment de la naturalitat. Tot lo que ab aixó guanya la gramática ho perden la expressiò y'l colorit.
Un detall. ¿Per qué'l Sr. Careta's mostra tan enemich de las paraulas terminadas en o breu? ¿Será perqué se semblan massa á las paraulas del idioma castellá, que tan abunda en ellas? No podém atribuhirho à res mès... ¿perque qué li poden haver fet aqueixas paraulas al Sr. Careta, per proscríurelas sistemáticament?... Y ho fa ab tal ardor qu' en lloch de fotógrafo, diu fotograf: jays en lloch de jayos (plural viu y usat en tot Catalunya) y hasta diu auts en compte d'autos.
Resumint: la novela del Sr Careta, sense ser un llibre de primera forsa, revela un escriptor dotat d'excelents condicións y embellit per una imaginaciò fértil y es digne de l'atenciò de la crítica y de trobar en lo públich uno acullida honrada y franca.
Enllaç a la publicació Arca
L'agonía del patrici - Jochs Florals 1888
3 de maig de 1889. Jochs Florals alternatius de Barcelona 1888.
Publicació, en el recopilatori del Certamen dels Jochs Florals alternatius de Barcelona de 1888, de la poesia guanyadora del segon accèssit a l'englantina L'agonía del patrici.
A la memoria del poeta Antoni de Trueba - La Ilustració Catalana
15 d'abril de 1889 La Ilustració catalana.
Publicació de la poesia A la memoria del poeta Antoni de Trueba.
Publicació de la poesia A la memoria del poeta Antoni de Trueba.
Un voluntari d'África (III) - La Ilustració Catalana
31 de març de 1889 La Ilustració catalana.
Publicació de l'última entrega de la novel·la Un voluntari d'África.
Publicació de l'última entrega de la novel·la Un voluntari d'África.