Costums antigas de Nadal - La Veu de Catalunya

on   in , ,   with Cap comentari
Capçalera La veu de Catalunya

23 de desembre de 1902 La veu de Catalunya.

Publicació de l'article titulat Costums antigas de Nadal a La veu de Catalunya. És una traducció feta pel propi Careta de l'article Costumbres de antaño.
Costums antigas de Nadal - La veu de Catalunya - Antoni Careta Vidal
No sabem en quin temps comensarian las firas qu'en Barcelona se diuen de Sant Tomás y duran fins a la vigilia de la festa de Nadal; lo que sí consta es qu'en 1577 se ratifica'l privilegi de duas firas que de mólt antich la ciutat celebrava, ço es la de Santa Magdalena y la del Sant Apóstol, que comensava'l día de Sant Nicolau. Algunas disposicions referents a cambis, dictadas pels concellers, mostran que devían esser importants las tals firas. En lo segle XVII, los ministrils, trompetas y tambors, com avuy los musichs ceguets, anavan lo dia de la festa del naixement del Mesías per la ciutat donant las bonas festas als vehins. Així's desprèn d'una disposició dels magistrats municipals, donada en 1611, prohibint semblants demostracions per causa del dol de la mort de la Reina dona Margarida d'Austria, esposa de Felip III de Castella (segon d'Aragó).
Los tals musichs vestían cotas de domás carmesí ab galons de seda, y del mateix drap eran las banderetas guarnidas ab floch dels timbals y trompetas. Vuytantavuit lliuras divuyt sous paga'l Municipi en 1686 al sastre Onofre Rovira, per haver treballat semblant indumentaria pera'ls sis ministrils, tres timbalers y vuyt trompeters, a més de lles banderetas consegüents pera las trompetas y timbals respectius. A més de la cota, aquells artistas duyan barret, ja que en altra disposició de la mateixa centuria se'ls mana qu'en l'exercici de llurs funcions usen l'una cosa y l'altra. Sens dupte, aquella vestidura era, si no la mateixa, mólt semblant a la que du encara en nostres días lo porrer de la Sèu de Barcelona.
Vejám com celebravan la festa en Corporació'ls nostres Consellers. Obrint lo llibre: "Ceremonial de la Casa de la Ciutat", en lo fol. 93 girat, se veu un article que diu així:

FESTA DE NADAL
A vint y Sinch de dit (mes de Desembre) festa de Nadal en aquest die los Senyors Concellers solen traurer les gramallas novas de grana forradas de Pells y lo demati alas Vuyt horas se ajuntan ala plaça de Sant Jaume y de allí van ala Seu a ohir lo offici y estan assentats en son acostumat lloch y Si acas lo Senyor Bisbe dira lo offici de Pontifical acabat aquell lo acompanyaran fins dins lo pati de son palatio davant la escala y si hi va lo Senyor Virrey dexaran de acompanyar lo Senyor Bisbe y acompanyarán lo Senyor Virrey perque en un mateix acte no fan dos ceremonias.
Lo veritable punt de reunió no era la plassa, sinó la iglesia que allí hi havía, consagrada al dit Sant, agafada ab la Casa de la Ciutat. Hi entrava'l Conceller, y, després de fer las sevas oracions, eixía al porxe que la iglesia tenia, semblant –segons personas que l'havian vist–al que hi há a Sant Antoni Abat; y, un cop tots hi eran, surtían en agraduació. Així ho explican en mólts indrets y en diversas èpocas lo Dietari de la Casa.
En la gramalla dels Consellers, l'any 1867, per no trobarse pells a propósit, hagué de posarshi pelfa blanca en vies com eran las pells. L'Escrivá Racional, al esmentarho en Dietari, diu que aparegueren molts gentils; però, un o dos anys després altre Racional, descrivint lo mateix en semblant jornada, considera detestable la pelfa. No tothom te'l mateix gust. [...]
Havém parlat de neulas, y com que encara dura'l costum de menjarne, ne parlarém un xich. Aferma don V. Joaquím Bastús, en son "Memorandum Anual perpétuo" que en Castella algun dia'n deyan "suplicaciones" perque dessota de la primera fulla plana n'hi havía moltas d'altras enganxadas en forma de súplica. Agegeix que las d'ara, senzillas y sense cap doblech al dessota, per la seva estructura més o menos corvada en forma de nau, se diuen en aquella terra "barquillos", així com las més primas y cilíndricas s'anomenen "canutillos". Encara que en catalá no'ls sabém altre nom que'l de neulas, lo vocable castellá "suplicacions" nos mou a preguntar: ¿no podría esser qu'en altres temps hagués tingut aquell dolç un carácter simbólich religiós? [...]
En lo segle XIX persistía en moltas poblacionetas un dret en favors dels pastors, que degué esser general en altres temps, lo qual nos sembla mólt justificat: en la primera missa que's celebra'l día de Nadal y en l'acte de l'Adoració, eran, abans que ningú altre, els pastors los qui adoravan al Infant Jesús, ab preferencia a tots los poders y gerarquías. Diuen que feya bo de veure com cada hu d'aquells homes rustechs bregava pera arribar primer a las graus del altra, per més que al qui aconseguíal seu intent devegadas la festa li costava com qui diu un ull de la cara, ja que havía de convidar ab ví blanch y coca als companys d'ofici y als demés circunstants, tots los quals l'omplían d'enhorabonas. En lo primer quart de la mateixa centuria, los pastors del terme de Barcelona y sas rodalías anavan a la "missa del gall" de la iglesia del Pí, vestits ab esclops y vestits ab samarra de pell.
Se diu que'l construir per Nadal lo que diuhen pessebres ab figuras, montanyas, edificis, etc., fou idea de Sant Francesh d'Asís, lo qual ho recomanava als seus deixebles. Ignorèm si en la edat mitjana, o en la de la renaixensa, fòra dels convents, se feyan semblants representacions; lo que si apar es que, desde las darrerías del sigle XVIII, estarían mólt en boga, així entre las familias humils, com entre las més enlairadas. Encara's conservan en poder dels nostres "pessebristas" algunas de las móltas figuretas que per tal objecte modelá l'esculptor Amadeu, lo Viladomat de la nostra esculptura; mólts aficionats a n'aquestas manifestacions–que troban rancias los esperits forts y que en veritat son reliquias de costums que, ab molta rahó se troban a menys–guardan, també com reliquias, certas figuras d'aquestas que foren los ensaigs primers de dos germans, glora del art esculptórich; y'l venerable Talarn, que va mori no fa gayre, en el pessebre que cada any guarnía en lo seu obrador, donava mostras del seu bon tremp d'artista y de la seva habilitat en agavallar figuras, en la qual, no hi havia aquí ningú que'l guanyés.
Peró ¿y'l gall?–me preguntara'l llegidor. Lo gall que avuy tením per clássich lo gall d'indi, indiot o pahó indià fou aquí desconegut fins que es va descobrir l'América. D'allí sembla que'l dugueren pels anys 1524 o 1525, y sens dupte d'allí venen los noms que porta. Que va generalisar-se en lo sigle XVI es quasi segur, donchs la vigilia del Corpus de 1588, tornant de Madrid ahont havia anat ab embaixada lo Conceller en Cap mossen Galcerán de Navel, lo Síndich de Valencia, de part dels Jurats d'aquella ciutat, va durli a la posada com a present, entre altras cosas, pahons reals y galls d'Indias.
Quelcom més podríam dir, si no fos ja hora de que posém punt final; empero, abans de feho sians permés copiar al peu de la lletra una nota cornológoca de la tants cops anomenada Rúbrica de Bruniquer, la qual diu així:
"Dilluns a 6 dels Idus de janer de 1350 nasqué lo Princep don Joan, per lo qual fuerun facta multa bufurna, et tripudia, et festun cum magna, leticia, y les hores fou ordenat que lo Calendari fos a Nativitae Domini"
Share:

Per Tots-Sants - La Veu de Catalunya

on   in , ,   with Cap comentari
Capçalera La veu de Catalunya

1 de novembre de 1902 La veu de Catalunya.

Publicació de l'article titulat Per Tots-Sants.
 
Tots Sants - La veu de Catalunya - Antoni Careta Vidal

Enllaç a la publicació Arca

Els crits de «¡calentas y grossas!» llensats per les castanyeres, orenetas de la tardor, ja fa temps que'ns anuncian la vinguda de Tots-Sants, festa deto ts els que hem rebut la gràcia del baptisme. En aquet dia, com cada any, veurém plé de llums en el claustre de nostra Seu, el vell retaule que compendia la munió dels elets de Deu reconeguts per la Iglesia, obra notable en més d'un concepte, sobre tot per ésser, entre'ls retaules gótichs del país, l'únich, potser, esculpturat en relleu. Al eixir de missa, veurém la gent que pot y vol ferho, passejantsas novas gales, donchs, aixís com Pasqua y Nadal, aquesta es diada d'estrenar bonichs. Cap a la hora de dinar, las confiterías y pastisserías s'omplan a desdir de compradors; no sembla sinó que allí donguin de franch sa dolsa mercadería.

Al comens de la segona meitat del sigle XIX, els dits establiments en tal dia, se mostraven guarnits ab vistosos cortinatges. Las botigas més importants exposavan en sos aparadors treballs artístichs de tal indústria, entre'ls quals recordém els següents: l'any 1850, las montanyas de Montserrat ab son monastir y sas ermitas, en casa dels germans Abella, en la devallada de la Presó, cantonada a la plassa del Rey; l'any 1851, el Palau de Cristall de la Exposició de Londres, (duas reproduccions en diferentas casas); l'any 1856, un cós o correguda de taurs a la castellana en casa dels mateixos Srs. Abella, y per demunt de tot lo que en semblant article va véures en molts anys, en Joan Fivaller en el Concell de Cent disposantse a anar a veure al Rey Ferrán d'Antequera pera reclamar en nom de Barcelona contra greujes inferits pel monarca als privilegis de la ciutat. Aquesta composició, una de las més acabadas y més importants en el seu genre, la feu executar don Agustí Massana subjectantse estretament a la descripció del acte tal com se llegeix en un capitul de «La Orfaneta de Menargues», hermosíssima novela de dou Antoni Bofarull.

Per aquells temps era costúm en havent dinat, anarsen «a seguir cafés», es a dir, a veure'ls ramellets (ramilletes ne deyan molts), consistents en tan las guarnidas, en las quals se rifavan (com havia sigut abans claustre del Colegi de Sant Bonaventura, de frares de Sant Francesch, tenía'l seu ramellet, un dels d'imporlancia major, sota una hermosa envelada y, pujant d'allí a la espayosíssima cuina, se veya rodar l'ast mitjansant aquell artifici, que descriu aixís Iriarte:

Rueda de madera es
con escalones, y un perro,
metido en aquel encierro,
le da vueltas con los piés.

Cuita ja la enfilada de pollastres, obrintse la portella de la roda, apareixía fora d'ella, desconcertat, el pobre gosset que acreditava l'aforisme: «Qui roda l'ast, no'n tast.»

Anant de café en café transcorria la tarde, y s'arribava al vespre ab el cap ple del brugit que armavan munió de rifadors que en el Plá de la Boquería, Plassa del Angel, Portal Nou y molts altres indrets, als crits de «¡A la taula de la sort! ¡Qui no posa, no treu! ¡Peleulo al pobre Peret!» rifavan panellets de massapá més o menys auténtich y avirám més o menys tisica, o, en lloch de aixó, donavan al agraciat una pesseta, convertintse lo que era un atzar expansiu de festa, en joch culpable, ahont algúns arribavan a perdre fins alló que'ls feya menester.

Allavoras, lo mateix que avuy, darrera'l sopar se feya la castanyada, y era de rúbrica que'ls joves promesos la anessin a celebrar a casa de la promesa y hi duguessin els panellets. Aquets dolsos, ab lot y esser la part més lleminera del festí, no eran ni son pas lo que li dona més vida: lo que produeix més animació y tabola en la familia, comensant pels xichs y comanantse en els grans, son las castanyas, ja quan, en la torradora, espetegan entre vius flams; ja quan, tretas del foch, se'n apoderen las criaturas, y, ab pretext de «covarlas», n'abusan de manera tal, que sovint els portaria conseqüencias llastimosas, si no s'acudís a la intervenció del senyor metge o, quan menys, a la del apotecari.

Peró com tot lo del món té son límit, arriba un moment en que si'ls dolsos y el ví no s'acaban, se perden las ganes de menjar y de beure. Llavors, entre las familias que guardan el foch sagrat de la tradició, se recorda piadosament als parents y amichs que han deixat aquesta vida, dedicant una part de Rosari a las sevas animetas, considerant alguns que en els grahons de la escala y en altres llochs de la habitació esperan elles ab dalé aquell sufragi que'ls deslliuri de penas y els dongui entrada pera sempre en la Gloria inmortal.

En aquella nit de quietut y reculliment, ben segur que'ls habitants de Vilasseca, Catllar y Altafulla, deuen sentir més fort que may el só de las campanas que, segons allí's conta, devegadas, quan tot dorm en la naturalesa, solen brandar els morts de la deserta parròquia de Tamarit.

El dia de la Conmemoració dels Difunts se distingeix per la grau concorrencia a les missas que's celebren y per la devoció eb que s'ouhen. Ben segur que en cap més diada s'assisteix al sant sacrifici ab tant fervor. ¿Pot dirse lo mateix de la visita que a la tarde's fa als cementiris? Per desgracia, aquella's va convertint de dia en dia en acte més que profá. Per un cantó, va allí molt jovent a fer bullicia y a donar alas al sensualisme, y, per altra part, s'ha extés escandalosament la moda d'ostentar en la posada dels morts la frevola y ridícola vanitat dels vius. ¡Quina diferencia entre aixó y la religiositat ab que —segons testimonis de gent molt vella— se visitavan els fossars parroquials de la antiga Barcelona!

Un cop fetas aquestas devocions y en havent sopat, en aquell temps, venía la hora clássica de las representacions de «El Convidado de Piedra», obra de don Antoni de Zamora que havía sustituit la de Tirso de Molina, com anys després el «Don Juan Tenorio», de Zorrilla, esborrá aquella de la memoria del poble.

En la nit de Tots-Sants els pescadors solen fer festa per reverencia als difunts. Contan que una vegada, a Sant Miquel de Culera, prop de Llansá, alguns del ofici, bravatejant contra'l piadós costúm, anaren a pescar prop de la platja anomenada dels Morts. Tiraren els aparells a l'aigua, y, al tréurels després de molts fadichs ¡quin fou l'esglay d'aquells homes al veure que de cada un dels hams penjava un espantosa calavera!

Antoni Careta y Vidal.
Octubre de 1902.

Share:

L'antiga fira de Sant Cristòfol - La Veu de Catalunya

on   in , ,   with Cap comentari
Capçalera La Veu de Catalunya

9 de juliol de 1902 La Veu de Catalunya.

Publicació de l'article L'antiga fira de Sant Cristòfol a La Veu de Catalunya.

L'antiga fira de Sant Cristòfol - La Veu de Catalunya - Antoni Careta Vidal Enllaç de la publicació a Arca

(RECORTS)
No sé si al carrer del Regomir li vé'l nom del Rey Gamir, ni si aquet personatge era'l capdill de las forsas sarrahinas que oprimían a Barcelona quan va entrarhi Lluís el Piadós, com deya l'inscripció que hi havia anys enrera en l'entrada de certa casa de la plassa del Correu Vell; ni si, com afirma Pere Marca, el personatge en qüestió, en lloch d'alarb era un visigot de la provincia tarraconense en temps del rey Wamba, ni tampoch asseguraré que'l nom derivi de las paraulas rex  y emir, com algú suposa; peró ben bé juraria que'l cap de pedra posat demunt d'aquella lápida may ha sigut la imatge de rey, capdill o emir tal, sinó cosa bon tros mes moderna; lo cert es que aquella via dú'l nom del Regomir ja fa centurias.

Jo no hi he aconseguit els «ferrer negres», dels quals se deya que'l dia del Sant Patró del barri, banyantse, embrutavan l'aigua del mar, peró, en lloch d'aquells, recordo la munió de clavetaires que hi havia y llurs manxaires, qui, tot estirant la cadena de la manxa, si'ls venía a má, jugavan a balas al carrer ab algun altre personatge de la seva mida. Lo que també tinch ben present es l'antiguíssima volta que arredossava la capella de Sant Cristófol: al mateix costat, ahont avuy hi ha un tint de robas, s'hi estava un sastre de noys que allavors a mi'm vestia.

D'aquells barris no'n tinch més que falagueras memorias. Ja de xich, m'agradavan per son aire en part senyor y en part menestral. Ananthi pel carrer de la ciutat, veya l'antiga casa del Concell, que ja llavors m'inspirava instintivament certa veneració; dirigintmhi pels Escudellers al travessar el pas del mitg del avuy desaparegut Palau, veya també edificacions vellas y m'alegrava ab la vista y l'olor dels tarongers y llimoners de sos jardins y'm delitavan l'orella'ls cants dels mils d'aucells que hi feyan niu. A part d'aixó, els motius que'm duyan al Regomir eran sempre satisfactoris: o's tractava de ferme un vestit nou, o be era la diada de Sant Cristófol, y m'hi firava, com s'hi firarán demá, diada del Sant, tantas y tan las criaturas.

¡Oh! aquell día, el día de Sant Cristófol y de la fira, fos qui'n fos l'indret de la setmana en que s'ensopegués, era festa complerta. No's sentía rés del catri-catrech usual dels clavetaires, ni s'encenía una sola fornal; els fadrins del ofici anavan per las sevas y'ls mestres y sas familias, lo mateix que'ls demés habitadors de las boligas, s'estavan endiumenjats al peu de las portas; vaja, no treballava ningú.

El senyor Forés, home reputadíssim per sa seriositat y sa honraresa de catalá veritable, exposava en els aparadors del seu establiment, entre munts de bolas de billar y altres articles de ivori que valían una dinerada, un sens fí de maravellas fetas al torn,com eran: una llotgeta d'estil romá de molt bon gust, en la qual l'ivori y las més ricas fustas imitavan el marbre blanch y els jaspis de colors divers; tiradas llargas formades per rodets subtilissims, en cada una de las quals no hi havia dos rodets que fossin concéntrichs; un gros pla ab una bola de cristall de precisió matemática; y ¿qué se jo... que se jo quants més prodigis d'habilitat pacienta fets d'os, banya de bou o de brúfol, ébano, metalls, mareperla, etc? Es que el senyor Forés, el Borni del Regomir —com deyan parlant d'ell, y ab molt respecte, els del ofici, perqué li mancava un ull, —era considerat com un dels primers torners d'Europa. (1)

Desde l'entrant pel carrer Ample fins a bon tros del de la Ciutat, la via estava cuberla de paradas de fruitas, joguines, llibres, quincalla y, sobre tot, molts ventalls de dona, malament dits vanos ("Sant Cristófol. vanos", diu l'auca de rodolins de las funcions de Barcelona); de casa a casa, travessaven penjarellas de mata, banderas y papers de colors; la rica capella ahont se veneran la imatge y las relíquies del Sant, lluía com si estigués feta una brasa ab la munió de llums, embaumant l'aire xardorós que a dins se respirava la olor dels manadets d'espigol pera guardar de dolor que al defora, embolicats ab els goigs del gloriós martre, se donaven a tol aquell que fes almoina.

Allí anavan a la vigilia'ls clergues de Sant Just, a cantar completas; el dia de la festivitat, a més del ofici solemne, se celebrava missa baixa cada mitja hora desde punta de dia; y en tota la vuitada, cada tarde's passava'l Rosari ab música. Totas aquestas prácticas religíosas crech que encara avuy subsisteixen.

Aixis la devoció com la fira, duya a n'aquells barris gran concurs de gent. Abundavan las empentas y'ls crits de: «¡Avellana plena, noyas!...» «¡Aigua fresca! ¿Qui vol beure?», y'ls sons de trompetas, xiulets y tabals, barrejantse ab las riallas del jovent y las converses d'uns y altres, se ficavan al cervell. Ab tot, alló no amoinava pas, ja que era la expansió d'una alegria ignocenta y sanitosa.

Ab alternativas de més o menys entusiasme, encara subsisteix la festa. Els temps passan, las generacions desapareixen y van esborrantse las costums y tot quant es obra dels homes. Tot ha de transformarse, no hi há remey; peró en certas cosas cal que aixó se fassi sense desfigurarlas en sa més genuina essència, procurant sempre conservarne lo millor y més característich y de sa fesomía. Per aixó obrarán molt bé'ls vehins de la capella de Sant Cristófol mantenint y fent que vagi en aument, en tal sentit, la festa del seu barri, festa d'intimitat y germanor agradoses.

Y, ¿perque no han de ferho? ¿Per ventura no es aquell un dels llochs de Barcelona que encara tenen més color local? Ho es, sens cap mena de dubte. Si ha desaparescut de tals indrets lo que, havent sigut fortificació de la ciutat vella, passá a ésser castell dels templers y després palau dels reys nostres; si ja no's pot veure la casa dels Dusay ab son magnífich pati de la Renaixensa; si al vehí carrer den Lladó ja no s'aixeca l'entrada romana hont hi havia las testas en baíx-relléu, que's troban en la moderna construcció que va substituirla; encara en aquellas vias més o menys estretes s'hi troben, com etapas del passat, el pati den Llimona, ab sas reminiscencias goticas: casals de diversas épocas: las colonas romanes d'ordre jónich que hi ha dins d'una casa de l¡antiga Baixada dels Lleons (2), com també, en la mateixa devallada hont teuía la casa de feras la ciutat, s'alsa la capella que'ns recorda a la vegeda'l Palau y la ilustre familia den Requesens; y, en fi, sobre tot, entre'ls que habitan per aquells vols predominan la sana inteligencia y la vidalitat de l'ánima catalana.

Juliol de 1902.

(1) Suposem que la familia del senyor Fores (Q.A C. S.), guardará religiosament els esmentats treballs; peró creyém que valdria la pena de que liuressin en algun Museu públich d'arts y industrias.
(2) Avuy se diu carrer d'Ataulf-, comensa en el dels Templers (no Templaris), y acaba en el den Gim Nas (no Gignàs).
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

on   in , ,   with Cap comentari
Capçalera La veu de Tortosa
18 de maig de 1902 La Veu de Tortosa.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a La Veu de Tortosa.

Crítica del Diccionari de barbrismes
Hem rebut un exemplar de la profitosa obra que baix lo títol de Diccionari de barbrismes introduhits en la Llengua Catalana, composta por don Antoni Caseta y Vidal, quin volum, esmeradament editat, se ven á 5 pessetes. 

Recomanèm aquesta obra profitosa, felicitém á son erudit autor y doném les gracies al editor Sr. Oliva, al quin agrahim, al ensemprs que'l exemplar de referencia, l'obsequi d'enviarnos una molt artística estampa de San Jordi, patró de Catalunya y del Rey alme d'Aragó.

Dita estampa en conjunt té 65 per 46cms., consistint en la didel reproducció d'un preciós gravat del sigle XVII, que representa Sant Jordi á cavall y la gentil princesa deslliurada de la fera del noble Patró; serveix de fons á la composició de la carta geográfica de Catalunya essenthi assenyalat lo lloch de les poblacións petites ab la esglesia y les grans, com la Seu d'Urgell, Puigcerdá, Girona, Lleyda, Balaguer, Solsona, Vich, Manresa, Barcelona, Tarragona, Tortosa, etcétera, ab l'aplech d'edificis religiosos y civils; sens mancar rius, montanyes y altres detalls tipográfichs.

Serveix de march al gravat una composició de vinyetes d'estil gótich reproduhides de llibres catalans dels primers temps de la estampa, y figuran á cada costat los escuts d'armes de Catalunya, Valencia, Mallorca y Rosselló, regións hon se parla'l catalá.

Al peu de la imatge, hi ha'ls goigs de nostre gloriòs Patró composts per nostre il·lustrat amich, l'eminent poeta N'Arthur Masriera, que foren llorejats en lo Certámen Catalanista de la Joventut Católica de Barcelona.

Lo tiratge á les tres tintes, en carácters gótichs, sobre paper de tó de pergamí fabricat exprés á fi d'imitar l'original; formant lo conjunt una obra digna de ser guardada per tots los amadors de la terra catalana, així per lo que's refereix al aspecte artístich com el carácter literari.
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

on   in , ,   with Cap comentari
15 de maig de 1902 La Tomasa.

Dura crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a La Tomasa.

Portada La Tomasa
Crítica La Tomasa Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana
Don A. Careta y Vidal,
un solemne clerical
que á lo fátuo y carcamal
junta las sebas,
ha publicat ja fa temps un volúm que'l titula "Diccionari de barbrismes" tal com sona.
No havia tingut ocasió (ni ganas) de fullejar l'esmentat colúm y per aixó ignorava la segona part.
Y la segona part es que en Careta y Vidal ven ó regala (més lo segón, que lo primer) el Diccionari de marras junt ab una estampa que conté els goigs y la efigie d S. Jordi mata l'aranya.
¡Quina gracia!
¡Un llibre de barbarismes junt ab els goigs de S. Jordi, que hi deuen lligar tant com á un Cristo, dugas pistolas!
Aquestas ideas sols poden acudirse al ex-tripayre del Portal Nou, convertit avuy en sangonera municipal y poeta (?) á ratos perduts.

Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

on   in , ,   with Cap comentari
7 de maig de 1902 ¡Cu-cut!.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a el ¡Cu-cut!.

Portada ¡Cu-cut!

Crítica ¡Cu-cut! Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana

Crítica ¡Cu-cut! Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana
Ab el seu "Diccionari de barbrismes" ha fet el senyor Careta una obra ben meritoria, ab tot y notarshi en alguns indrets certas preocupacíóns d'autor que prefereix a voltas las formas antiquadas a las consagradas per l'us, que's resisteix a aceptar encara que resultin conformes al carácter de la llengua.

Siga com se vulga el "Diccionari de barbrismes" resulta una producció de las més seriosas que dintre'l seu gènere han vist la llum a Catalunya, vegentshi un treball d'anys, fet per un escriptor de vastos coneixements en la materia.

Creyém que l'obra del senyor Careta fará grans serveys als literats cataláns, per lo qual ne recomaném a tots ells l'adquisició, advertíntelshi que, junt ab el llibre, se'ls hi regalará un artístich exemplar d'una estampa en la que hi figura sobre paper imitació a pergamí, la imatge y els goigs de Sant Jordi, patró de Catalunya.
MENO

Share: