A les qualitats de bellor, clar seny y ferma voluntat, la meva avia Maria Rossell, mare de la meva mare, reunia un sentiment exquisit de la naturalesa y una religiositat a tota proba. Cada día, de bon mati, donchs l'avia era la més matinera del barri, en lo balcó, arreglant
los aucells y les plantes, —entre les quals
figurava una clavellina qu'havia arribat a tenir setanta clavells badats,— endressava a tots los éssers d'aquell reduhit jardí, expressions afectuoses exides de l'ànima que resultavan sempre un nou himne d'amor al Qui va crear semblants maravelles.
Reconeguda al Deu de bondat que prengué carn humana pera salvamos, per Nadal, s'entusiasmava devant del pessebre, y, en lo mes de Juny, al arribar Sant Antoni, hauria volgut dur lo bo y millor que la terra cria al voltant de la capella de son advocat predilecte.
¡Quina devoció li tenía! Cada vegada que son espòs, lo bo del meu avi Pere Vidal, havía d'exir de Barcelona pels seus negocis, les darreres paraules de comiat que l'avia li deya, eran:
—¡Sant Antoni't guarde! —
II
En aquell temps, quan Barcelona estava faxada de murs, lo meu avi, com molts d'altres, emprenía sos viatges a oberta de portals, y, com sa esposa era un veritable rellotge per despertarlo a qualsevol hora que fos necessari, l'home s'adormia sempre ben refiat d'ella.
Però un dia en plè hivern, haventse donat hora ab sis amichs per anar a una fira, l'avi Pere va despertarse per ell mateix y, vegem los raigs del sol qu'entravan per les escletxes, ell, qu'era la formalitat en persona, saltant del llit, exclamava:
—Però ¡vàlgam Deu! ¿qué has fet, Maria? Ja fa hores que'ls meus companys van pel món , ¡y jo aquí, com un home que no té paraula!
—Ay, Pere, no sé què dirte. M'he adormit, no he pogut ferhi més; —mormolà l'avia, confosa.
Ell va vestirse més que depressa, y, com sempre, al anàrsen, ella, després de dirli «¡adeu!» afegia:
— ¡Sant Antoni'l guarde!—
III
Muntat en son cavall, ab lo cos ben ferm en la sella y'ls peus en les galotxes, talment volava l'avi, més que per guanyar lo temps perdut, a fi de donar mostra, en lo possible, de sa formalitat may desmentida. Passà com un llamp per Sant Martí de Provensals, Sant Andreu de Palomar y Montcada, sens haver assolit als qui'l precehían, y, havent entrat ja en lo Vallès, al ser un tros endins de
la Pineda fosca, va notar al lluny una cosa que, sens poderla ben distingir, se li feya extranya. Però ell, avant y fóra; lo que fos ja's veuría en serhi prop. Hi arribà, y ho va veure, y, al vèureho, va apoderarse d'ell una commoció tan forta, que poch va mancarli pera perdre'ls sentits. Los companys a qui dexà'l dia
abans ab la promesa d'anarsen junts a la fira, geyan tots sis en un bassal de sanch cusits a punyalades. Sens valerlos l'haverse ajuntat en lo major nombre possible per evitarse contratemps, en aquell indret, perillós sempre per la espessor de arbres vellíssims que'l poblavan, los havia exit una gran colla de lladres, qui, després de robarlos tot lo que duyan, los havían mort. Ben morts y frets tots sis eran, sens que cap d'ells donàs lo més xich senyal de vida.
Esgarrifat com no pot dirse, girà gropa'l meu avi, tornantsen a brida batuda, exposantse a reventar lo cavall.
Tornat a Barcelona unes quantes hores després d'exirne, encara tremolant de ira y de dolor, explicava la tragedia a l'avia, y ella, plorant a llàgrima viva, no feya més que repetir:
—Sant Antoni ha fet que no'ns despertessem, per deslliurarte d'una fi tan llastimosa... No en và he dit: ¡Sant Antoni't guarde!... ¡Gracies! milions de gracies, ¡gloriós Sant Antoni!—
IV
En l'any 1821, morí l'avi Pere del trastorn que va donarli un malvat usurpantli tot lo que tenía, dexant una viuda desolada ab quatre fills en la major miseria. Lo millor de la casa hagué de desaparèxer, y fins la clavellina dels setanta clavells va ser donada per pagar en lo
possible un deute d'agrahiment.
Però la meva avia que, tant en la prosperitat com en l'adversitat, era reconeguda; que tenia fè, no sols perqué li havían ensenyada, sinó per que se la sentía en lo cap y en lo cor y, al mateix temps, sabía que'ls goigs y les penes d'aquest món s'acaban y que darrera de la mort hi hà una Gloria perdurable; a través de
mil contrarietats, que feu encara més terribles la pèrdua immediata de la seva salut, guardà sempre la matexa devoció al Sant predilecte, fins al punt d'estarse ella un colp sens dinar per ferli llum y enramarli la capella en la diada que la Iglesia li dedica.
Y, al termenarse'l dur calvari que va durar divuyt anys y acredità a la meva mare de filla y de germana heroyca, l'avia, plena de fè y santa resignació, deya als seus fills encara:
—¡Sant Antoni'ns guarde!—
V
La meva mare heretà la devoció de l'avia.
Lo meu pare's deya Antoni; a mi'm donaren també per patró lo francescà insigne y'l mateix nom fou lo darrer que mon fill va rebre en lo babtisme.
Mort aquest fill que m'omplía de goig, tot lo qu'eran alegries, ja son tristes recordanses. ¿Quina satisfacció poden donarme ja les festes?
Però, sia com vulla, la bella tradició de ma familia no s'ha extingit ni vull que se extingesca.
Al entrar a casa, devant mateix de la porta, sobre una calaxera antiga, hi hà penjada en la paret una efigie de Sant Antoni. Axí la modesta pintura com la daurada talla que la enclou, son obra del segle XVIII. Donchs be: lo dia 13 de Juny, als costats d'aquella efigie, testimoni de
les pregaries de tantes generacions ja mortes, hi haurà dos pitgers de flors y cremaràn ciris al devant d'ella; y creuré que l'avi, l'avia, lo pare, la mare y'l fill que m'ha dexat abans d'hora, desde'l cel hont viuen, seguirán dihentnos plens de amor a mi y a mes filles:
—¡Sant Antoni us guarde!
Juny de 1905
