(Treball llegit en la vetllada necrológica del dia 11 de juny).
Enllaç a la publicació (UAB)
SENYORES Y SENYORS:
La honra que se m'ha dispensat encarregantsem, per aquest acte, la necrologia d'En Ramon N. Comas, crech ben bé —y ho dich sens falsa modestia— que ha sigut una equivocació de la respectable Junta d'aquest CENTRE. Quan en lo camp de la Historia tenim tants noms ilustres que'm vénen ara a flor dels llavis, regonech que no havia d'elegirsem a mi, qui no só mes que un senzill enamorat de les tradicions nostres, y, en ales de semblant amor, no he fet sino pochs y senzills apuntaments de coses relatives a costums locals y voletejar tant abiat péls dominis del llenguatge com per les incertes regions de la fantasía.
Ab tot, sentintme culpable d'haver acceptat una tasca que no'm correspon, ni indulgencia demanaré als qui m'escolten, declarant tan sols que m'ha sigut impossible negar aquest darrer tribut al qui fou bon amich meu y tan fervorós investigador y apologista de les excelencies de Catalunya, mólt particularissimament en quant se referien a sa idolatrada ciutat de Barcelona.
«Pahor no he que sobres laus me vença», diré ab lo príncep dels nostres poetes jo, que no só donat a la hipèrbole y opino com un autor, — lo nom del qual ara no recordo — , qu'encensar ad algú fòra de rnesura es com tirarli l'encenser per la cara. Per res del món vull encorre en semblant irreverencia; de sobres brillen de per si mateixes les valioses qualitats d'En Comas per a que no se'ls vullen donar tons que desnaturalisantles, ab tota seguretat, les enfosquirien.
En Ramon N. Comas y Pitxot, nasqué, en una casa del carrer de na Canuda de Barcelona lo dia 17 de Juny del any 1852, d'una familia de senzills menestrals. Així que'l noy hagué après les primeres lletres, son pare, qui era un modest pintor decorador, l'envià a les escoles de l'Academia de Belles Arts, posantlo, després, d'aprenent ab lo reputat artista En Joseph Planella. Sots direcció d'aquest, treballà en la escenografia, havent rebut grans lloances per lo que feu en decorats d'obres de màgica y altres de gran espectacle; y, en los anys 1882-83, los periòdichs elogiaren mólt les pintures qu'ell feu per les produccions mes notables que's vegeren en lo colisseu del Tívoli. Algunes societats particulars recorrien, també, a ell per obres de tal genre, fins qu'En Comas lo deixà, dedicantse al decoratiu d'habitacions y edificis.
Pero la vocació d'ell era una altra. Ya de noy, ab tot y esser una criatura aplicada y sotsmesa a la voluntat paterna, sovint deixava de concorrer a estudi per embadalirse en la contemplació de tal o qual edifici vell de Barcelona, sobre tot lo de la Sèu, lo qual penso que coneixía pedra per pedra. Y, llegint e investigant sobre'ls personatges, los moniments y les tradicions de la vellura, anà fentse home, alternant lo conreu de son ofici ab lo de la literatura històrica; fins que les aficions, podent mes en ell que la propia conveniencia, de mica en mica, li feyen abandonar de tot los pinzells per a no deixar may la ploma; y escrigué articles y monografíes que li valgueren algunes distincions y una general estima.
No es tasca fàcil la de dar una biografía un xich complerta dels treballs d'En Comas, ni açò vull proposarme. Faça semblant feyna qui millor y ab més oportunitat que jo puga; jo'm limitaré a retraure alguns títols, sobre tot los d'allò mes granat que d'ell recordo, prescindint de orde cronològich y de tota altra noticia bibliogràfica.
Excursió des del carrer de l'Avellana a la torra del "Seny de les hores" de la Catedral.
Excursió a la Salut de Sant Feliu de Llobregat.
Recort de la Exposició de documents gràfichs de coses desaparegudes de Barcelona durant lo segle XIX.
Des del terrat de la iglesia del Pi, recorts del Rey En Martí I'Humà. (Forma part del homenatg qu'en 1910 dedicà a la memoria de dit Rey lo CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA.)
Noticia biográfica dels fills ilustres del Vallès.
Sant Pacià bisbe y doctor.
Lo Naturalista D. Antoni Martí y Franqués.
Lo Primat ecclesiàstich d'Espanya no correspon per privilegi especial, sino per dret propi al Arquebisbe de la Seu de Tarragona.
Sant Bernat Calvó, notes biogràfiques.
Los dos treballs darrerament citats obtingueren premi en los Jochs Florals de Barcelona en los anys 1893 y 1898 respectivament. Altres distincions rebía, en diferentes èpoques, de certàmens, entre altres, en la Joventut Catòlica de Barcelona, y en lo Vendrell, y en Granollers, y en Sabadell, y en Arenys de Mar; Lo Regionalisme explicat fou lo tema guanyador del premi en la esmentada població marítima.
Sos treballs publicats darrerament són: Capelles de vehinat de Barcelona y Sant Cristofol, la seva diada en Barcelona.
Una de les circunstancies que faràn penosa la formació complerta d'una bibliografía del nostre autor, es tenir sa nombrosa producció escampada en diaris, setmanaris, revistes y aplechs divers, com lo BUTLLETÍ DEL CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA, hont pot dirse que colaborà ab preferencia, La Veu de Catalunya, Lo Pensmnent Català, La Crea del Montseny, El Correo Catalán, La Publicidad, Las Noticias, Calendari Català, publicat per J. Batlle, D'ací d'allà, etc., etc.
Entre les obres que deixa inèdites, sembla que hi ha:
Esbozo de Diccionario de Escritores y Artistas catalanes del siglo XIX. Catàlech dels Sants y varons insignes morts en opinió de tals, naturals de Barcelona, y noticia dels que per iguals condicions s'han distingit en lo mon vivint en aquesta ciutat mes o menys temps.
L'Ajuntament de Barcelona li confià l'encàrrech d'un estudi sobre'ls esgrafiats, treball que, ab lo títol Datos para la historia del Esgrafiado en Barcelona, aparegué en l'interessant volum «La Via Layetana», obra del nostre historiador En Francesch Carreras y Candi, La mateixa Corporació'l designà, també, junt ab lo vigorós poeta y conegut publicista En Joseph Roca y Roca, per a que, formulassen abdós breus llegendes explicatives dels noms dels carrers de la Ciutat, a fi de posarles en les retolacions de les vies públiques.
A les darreries d'aquest treball, en la casa que volta l'antiga capella d'En Marcús, lo dia 28 de Juliol de 1918, va sorpendre la mort a En Comas.
¿Qui, d'entre'ls actuals, podrà substituirlo? Yo no crech pas vèureli substitut, y fins me sembla que, per ara, no es possible endevinarlo.
Ningú mes qu'ell era capaç d'una semblant amor per Barcelona, que, no sols li feya deixar la pintura. en la qual, ben segur, s'hauria guanyat un bon nom, sino que'l condempnava a un perpetu Calvari de privacions y d'angunies; amor ratllant en la idolatria, que li dava força y perseverancia per esbrinar y aclarir lo que per a tothom eren incógnites. Ell, per exemple, a força d'investigar, establia la veritable filiació d'aquella heroina de la guerra de la Independencia malament anomenada Agustina Aragón péls historiayres, la qual resulta no esser, com aquests deyen, aragonesa, sino barcelonina y dirse Agustina Saragosa y Domènech, segons consta del acta de baptisme qu'en la parroquia de Santa Maria del Mar trobà en Comas. Com així mateix, a ell se degué haverse trobat, aparedat en un mur de la iglesia de la Mercè, lo sepulcre ab lo cos del Venerable Corbera, quan tothom, fins los clergues de la parroquia y'ls membres de la orde Mercenaria, lo creyen perdut per sempre.
A més de la historia dels grans homes dels grans moniments y de les coses mes xiques nostres, ell, sencerament cristià, com era, sabia de tots los temples, capella per capella, los gusts respectius, les èpoques, los noms dels qui havien fet los altars, les esculptures y les pintures; en una paraula, en sa especialitat, era un arxiu vivent.
¡Quantes coses qu'ell sabia, confiantles a sa privilegiada memoria, s'hauràn perdut, ja tancat eternament aquell arxiu! Perque la veritat es que móltes eren les persones que, més o menys, unes qualque vegada, altres ab assiduitat, hi recorrien; y ell se complavia en satisfer a tothom, rebentne solament un «gran mercès» o un «gracies», sempre que l'afavorit no se les descuydava.
Mólts foren los qui, per a satisfer vanitats personals, o per motiu d'utilitat y urgencia, li encarregaren investigacions. Algú va retri-buirlo generosament; pero altres, la majoria, lo pagaren ab una mise-ria que, ni en molt, lo treball material representava.
Pero ell, mansuet per naturalesa y pertanyent a una generació de catalans desinteressada, ne sofría pacientment les conseqüencies. Ni esme tingué de fer valdre'ls seus mèrits per obtenir un lloch modest per a guanyarse honradament la subsistencia; sòrt encara del qu'esta honorable Corporació va oferirli. Encambi, cuan en lo catalanisme hi hagué pasta per donar sous, fins sous esplèndits, va afavorirsen a una colla de «vius», als qui, fins llavors, res los havia importat tot lo de Catalunya; pero, ni de lluny se pensà en lo bondadós, senzill y meritíssim Comas.
Aquesta senzillesa, aquesta humilitat, que tant va perjudicarlo en vida, temo que'l noga, també, mes o menys, després de mort. Expli-caré'Is motius de ma temença.
En Coma sols havia rebut la instrucció primaria, y tot lo que arribà a esser a ell tan sols ho devia. Esta circumstancia, als ulls de la gent de cor e inteligencia selectes, sé que no farà més qu'enlayrar la valua dels mèrits d'en Comas, y així, en general, hauria d'esser.
Pero ¡ay, Senyors! en lo camp de les arts y les lletres hi ha hagut sempre una plaga que va creixent més y més cada día: me referesch als pedants, congriació parasítica, selatge llefiscós de les aules, als quals lo sentenciós Joan Bonhome, d'En Ramon Miquel y Planas, compara encertadament ab «los fumadors que tiren lo fum a la cara dels qui no fumen». Semblant casta d'incapaces de tot lo que no sia ròure o enderrocar lo qui, produhescan los qui, al revés d'ells fan alguna cosa, tal vegada s'atrevesquen a divagar sobre si la obra d'En Comas es mes o menys «científica» o «definitiva», donchs lo «cientifich» y lo «definitiu», són paraules que semblants autèmates rellotges de repetició tenen sempre en la boca. Si això succehis, jo voldria qu'eixos oracles de per riurer m'explicassen lo qu'entenen per «cientifich» y'm mostressen quelcom que puga dirse veritablement «definitiu».
Pero, al cap y al últim, lo blasme dels abellots del art y la literatura, que també s'atreviren, y s'atrevexen encara, contra'l genial Frederich Soler —qui tampoch feu estudis universitaris — es una assenyalada honra, y, així com, pese a qui pese, resta inconmovible, ab tot y les titlles que se 1i posen, la obra del dramaturch insigne, se manté y mantindrà la obra d'En Comas brillant gloriosament útil per tots los qui contemplen e investiguen sobre l'art y la historia del nostre passat.
Aquí haurai de donar nia tasca per finida; pero, abans de ferho, sento necessitat de dir algunes altres coses. Procuraré esser breu. Desitjaria, — y que'm perdonen los qui fornien aquesta associació si lo que aventuro es una indelicadesa,— desitjaria, dich, que d'act en avant, en les parets d'aquest CENTRE, potser en les de la biblioteca, en la qual per espany de tants anys feu mólt de lo que deixa en Comas, hi hagués, pintada o esculpida la seva imatge. Considero qne s'ho té ben merescut així com excursionista y servidor d'aquest Centre com per la totalitat de lo que obrà en materia histórica.
Després d'açò, siem atorgat dirigir-me a totes les persones y entitats que puguen permetres alguna despesa caritativa. Com es prou sabut, En Comas mori ben pobre, deixant una mare y una muller ben desemparades. Bé es cert que aquest CENTRE, sobre tot, y alguns particulars feren mólt per elles: bé es cert també, quel nostre Municipi, ab un doble bon zel que l'honra s'ha adquirit per un tant alçat los manuscrits que posseix la vidua; pero tot això, que mólt val y s'estima en gran manera, es un remey momentani. Aixi, donchs, ja que no's tracta de restaurar la fortuna d'algú que se l'haja malmesa enfangantse en lo llot del vicis,— com s'ha vist qualque vegada—, sino de reparar la manca de previsió d'un pródich d'amors espirituals y exemplar en bonesa y en ses costums, demano: ¿fóra possible organisar quelcom per assegurar un modest y tranquil viure a la pobra mare, quasi centenaria, y a la desolada muller, fidel y abnegada companyona del escriptor inoblidable?
¡Tant de bo que la resposta pogués esser afermativa!
Per últim, després de dar móltes gracies als qui m'han feta la honor d'escoltarme, me dirigesch a tots los qui tinguen la sòrt d'estimar y creure, així als ací congregats com als absents, dientlos: Tingàm present en nostres oracions l'ànima d'En Comas. que be s'ho mereix aquella ànima qui, en aquesta vida, se consagrà apassionadament a sa terra y que, ben segur, des de la Eternitat, encara intercedirà per la prosperitat y la gloria de Catalunya y de sa idolatrada Barcelona.
