El fantasma - La Ilustración Ibérica

Capçalera La ilustració Ibérica
6 de juliol de 1895. La Ilustración Ibérica.

Publicació del relat El fantasma publicat a La Ilustración Ibérica.

El fantasma - La Ilustración Ibérica - Antoni Careta Vidal El fantasma - La Ilustración Ibérica - Antoni Careta Vidal El fantasma - La Ilustración Ibérica - Antoni Careta Vidal

PD: En la revista La Ilustración Ibérica hi ha diversos escrits d'en Careta amb un error tipogràfic en el seu cognom, els relats els publiquen sota la signatura de Antonio Caseta y Vidal

Share:

El condenado á muerte - La Ilustración Ibérica

Capçalera La ilustració Ibérica
15 de desembre de 1894. La Ilustración Ibérica.

Publicació del relat El condenado á muerte que és una traducció d'un escrit original en català del propi Careta titulat La primera culpa.

El condenado á muerte - La Ilustración Ibérica - Antoni Careta Vidal

PD: En la revista La Ilustración Ibérica hi ha diversos escrits d'en Careta amb un error tipogràfic al seu cognom, els relats els publiquen sota la signatura de Antonio Caseta y Vidal

Share:

Estrena de l'obra La Marca de Foch

La marca de foch - Antoni Careta Vidal
23 de novembre de 1894. Estrena de l'obra de teatre La Marca de Foch.

Drama en tres actes arreglat á la nostra escena per Antoni Careta y Vidal.

Representat ab aplauso en lo Teatre Catalá (Romea) la nit del 23 de novembre de 1894.


Notícia extreta del diari El Diluvio del 24/11:
Crítica a La marca de foch
Con el titulo La marca de foch fué puesto anoche en escena en el teatro Romea un inocente drama catalán en tres actos y en prosa, debido á un autor que oculta su nombre con las iniciales S. F.
El argumento nimio de la nueva producción, sus lánguidas escenas y su lenguaje vulgar no despiertan interés alguno. Por esto la representacion fué recibida con frialdad glacial por la mediana concurrencia que acudió anoche al coliseo de la calle del Hospital.
Unicamente al finalizar la obra sonaron algunos aplausos y desde las alturas del teatro unas cuantas voces llamaron al autor. El señor Bonaplata se adelantó en el escenario y dijo que solo era conocido por don Federico Soler, que, como ya se sabe, se halla por desgracia gravisimamente enfermo.

Notícia extreta del diari La Vanguardia del 24/11:
Un hombre de buen corazón y de alma bien templada, que por salvar de la ignominia á un hermano suyo, declárase autor de un robo por éste cometido, y sufre el castigo afrentoso del azote y de la marca de fuego, siempre impávido, porque, como él dice: lo suplisi fa mal no més á qui'l mereix; un malvado, uno de esos malvados porque sí, que malvados nacen y malvados mueren, logra un día escaparse del presidio junto con el hombre inocente, y le persigue y le acosa y le exige dinero á cambio de su silencio: ó me das moneda ó te delata á la justicia, y te pierdo, y pierdes á tu esposa..., presentándosela precisamente el día de sus bodas; una mujer amantísima que, al descubrirse que su marido lleva en la espalda la marca infamante, llora y se desespera... y sigue amándole...
Estos son los principales elementos de que se ha servido el autor de La marca de foch, estrenado anoche en el Romea, para escribir un drama en que hay escenas interesantísimas, situaciones conmovedoras, episodios sorprendentes; mas nos parece que de aquellos elementos no ha sacado el autor todo el jugo que podían dar... Quizás tampoco se lo propusiera.
El drama está escrito en prosa; y si no tiene cualidades de estilo muy sobresalientes, tampoco supimos notar grandes incorrecciones. La marca de foch es obra que merece llevar el nombre completo de su padre y no darlo al público con sólo las dos iniciales que aparecieron ayer en los carteles; y merece más todavía: merece más aplausos de los que le plugo concederle el público de anoche, y esto contando con que fueron muy aplaudidas algunas escenas y el autor fue llamado á las tablas.

Notícia extreta de La Tomasa del 29/11:
Van seguint los plens en aquest favorescut teatro, á pesar del poch acert que s'ha tingut en los estrenos. La marca de foch, drama de autor desconegut, ni es prou bo pera alabarlo ni tan dolent perque la crítica puga cebarsi; es lo que se'n diu en termes de teatro: unguent blanch.

Sembla que l'autor del drama La marca de foch, resulta ser D. Antoni Careta y Vidal. Bé, per xó no ho digan á ningú que pot ser vol guardar l'acónit. La segona representació de dita obra va resultar mes ajustadeta que en lo día del estreno. 

Notícia extreta de La Esquella de la Torratxa el 30/11: 
S'estrená divendres lo drama La marca de foch, basat en un assumpto melodramátich, pero despullat de incidents, de un argument senzillissim y ab carácters y tipos d'escás relleu.
Un home misteriós, per uns mirat ab extranyesa y rezel, per altres ab interés y carinyo, 's casa ab una rica molinera. Está sempre trist, fins en l'hora del seu casament. Mentres s'efectua la boda arriba al molí un desconegut, extenuat, perseguit per la justicia, que resulta ser un escapat de presidi. Es assistit, y reconeixent al nuvi se proposa explotar lo secret qu' ell sol posseheix, amenasantlo ab descubrirlo... ¿Que será aixó? pregunta'l públich.
No content ab los diners que li dona'l marit de la molinera, comet un robo, y no content ab robar, al veures descubert, fereix á aquell, qu'es transportat á una cambra inmediata. Allí per assistirlo'l despullan y ¡horror!... descubreixen sobre la seva esquena la marca de foch, la marca afrentosa estampada pel butxí. 

En l'últim acte venen las explicacions, que haurian pogut donarse sense inconvenient desde'l principi. Lo marit de la molinera no era un malvat. Un germá seu casat y ab familia va cometre una defraudació, y ell, sent solter y no tenint ningú á qui fer desgraciat, se confessá autor del delicte, sent condemnat en lloch del culpable; pero fugi de presidi, y de aquí que l'altre presidari fugitiu l'amenassés sempre.
Afortunadament un oncle del interessat, militar, desempenya'l paper de Providencia y desenllassa l'obra, manifestant que'l germá defraudador, ans de morir, confessá la seva culpa, per lo qual lo marit de la molinera queda exempt de tota responsabilitat.
—Ay, quina roda de molí m'has tret del cor! —podria dir aquest; pero no ho diu, preferint abrassar á la seva dona, que fins creyentlo culpable, may ha deixat d'estimarlo.

L' obra tingué un desempenyo regular, y sigué rebuda ab alguna fredor, á pesar de que altras de pitjors n'aplaudeix el públich. Cridat l'autor á las taulas, lo Sr. Bonaplata manifestá que únicament D. Frederich Soler coneixia qui era. De modo que l'autor que s'oculta baix las inicials de S. F. no volgué treures la careta.

Notícia extreta de Lo Teatre Regional el 1/12: 
Drama en 3 actes, en prosa, estrenat la nit del 23 de Novembre en lo teatro Romea. Obra original de S. F.

Es una obra petita com á concepció d'assumpto, y sembla mes aviat un boceto que un drama acabat. Lo seu anónim autor, denota poca práctica teatral, pero al propi temps té en abono d'ell, la modestia, donchs que no's proposa abordar cap problema. Ha pres per tema un assumpto sencill, y'l desarrolla ab candor. L'argument consisteix en l'historia d'un home que pera salvar de la deshonra y del cástich á un germá seu, s'acusa ell de la falta comesa per l'altre, y en virtut d'aixó, es condempnat á presidi y á ser marcat per lo butxí, sufreix l'infamant pena y's justifica sa ignocencia sens ell buscarho, al arribar las darreras escenas del drama.

Las situacions més interessants d'aquest, son la escena del acte segón, en la cual se descubreix que dú á l'espatlla la marca de foch, y la del acte tercer, en la cual se justifica sa inculpabilitat, posantse de relléu l'abnegació del seu cor generós.

Los personatjes no prenen may relleu y lo interés que l'assumpto inspira al espectador, es poch. Te també algunas inverossimilituts.

Al caurer lo teló, obtingué aplausos y va ser cridat lo autor. La manera com desde l'escenari va escusarse la surtida d'aquest, va donar lloch á que algú la astribuhís á D. Frederich Soler, pero cal no tenir cap noció de coneixement en literatura dramática pera fer suposició tant gratuita, lo pulcre ensaig d'un aprenent, no podrá may confondrers ab la obra d'un mestre, encara que la obra del mestre fos un esguerro.

La interpretació per part dels actors, fou dolenta, escepció feta del tipo corresponent á D. Isole Soler. Si be es cert que los papers no eran per lluhirse, deber es dels actors procurar salvar las obras que al seu talent se confian y no acabarlas de enfonsar ab una representaciò faltada de carinyo y sobrada de descuit.

J. S.

Publicacions:

Observacions:
L'obra es va estrenar sense indicar el nom del autor, només hi havia unes sigles S.F. que no coincideixen amb les de l'Antoni Careta pero que potser jugaven amb les inicials intercanviades de Frederic Soler.

En la noticia de La Esquella de la Torratxa sembla que ja coneixien el nom del autor i d'aquí el joc de paraules en la frase final: De modo que l'autor que s'oculta baix las inicials de S. F. no volgué treures la careta.

Surt en format folletinesc en la revista Lo teatro regional.

Share:

Castillo Feudal - La Velada

Capçalera La Velada
23 de juny de 1894. La Velada.

Publicació de la poesia Castillo feudal traducció de la poesia "Lo Castell Feudal" de Adolf Blanch.

El castillo feudal traducció d'Antoni Careta Vidal El castillo feudal traducció d'Antoni Careta Vidal

Observacions:
En una carta de l'Antoni Careta enviada a Víctor Balaguer esmenta aquesta traducció. En Careta explica que està passant una mala època econòmica i voldria veure si el seu treball com a escriptor i traductor podria ajudar-lo a tirar endavant. Afirma que per ara aquesta traducció és la única que ha cobrat.

En aquesta traducció afegeix una nota sobre l'autor original en que diu: "No por haber visto la luz primera en Alicante (11 Enero de 1832), debe dejar de llamarse catalán á don Adolfo Blanch y Cortada, pues, además de ser sus padres hijos del antiguo Principado, en Barcelona pasó casi toda su vida nuestro poeta, y en su Universidad estudió filosofía y derecho.
Ocupado en el ejercicio de la abogacía, dedicóse también á los estudios económicos y escribió algunas obras de carácter editorial. Con todo, sus aficiones le llevaban hacia la historia para ponerla al servicio de la poesía, siguiendo en este punto algo las huellas de su maestro el malogrado don Pablo Piferrer. Sus poesias La veu de las ruinas, L'ánima enamorada y Lo castell feudal, le valieron, con justicia, el título de Mestre en Gay Saber en los Juegos forales de Barcelona. Estas y otras composiciones en número no muy crecido, acreditan á Blanch de poeta vigoroso entre los nuestros y de merecedor, tal vez más que otro alguno, del dictado de pindárico.
Fué secretario de la Academia de Buenas letras de Barcelona, y en los últimos años de su vda ejerció igual cargo en a Universidad de dicha capital. Murió en 7 de febrero de 1857.
El dicionario de escritores catalanes que viene publicando don Antonio Eías de Molins y prólogo que puso don Juan Sardá al frente de la colección de poesías de nuestro vafe (Barcelona: imprenta de La Renaixensa, 1888), ofrecen al curioso y al bibliógrafo otros datos sobre la vida y obras del hombre, para nosotros inolvidable, que nos honró con su valiosa estima y su cariñosa amistad."
Share:

Estrena de l'obra ¡Tot per ella!

¡Tot per ella! - Antoni Careta Vidal

30 d'abril de 1894
. Estrena de l'obra de teatre ¡Tot per ella! en el teatre Romea. 

Comedia en un acte, original i en vers.





Notícia extreta de Lo Teatro Regional del 5/5:
De tot lo que s'ha estrenat últimament, aquesta es obra que més s'hi descubreix la paternitat de un bon escriptor. No podia esperarsen menos del senyor Careta. La versificació es molt correcte y'l llenguatge just y atildat.

Lo defecte que més sobresurt, es assumpto que motiva la trama; en algunas de sas situacións fluctua entre límits de la comceia passant á voltas lo assavnetat. L'acció de amagarse lo militar dintre l'arcoba es inmotivada ja que cap dona en la situació gens compromesa en que's trova la Llússia, permeteria tal imprudencia.

Deixant apart alguns d'aquets detalls, lo medi ambent que respira'l obra es encisador y trevallat á conciencia.

La execució acertada. Capdevila ensopegant lo tipo y portantse comedit, Labastida dihent be y á temps; la senyora Adela Clemente personificant discretament lo pensonatge y los senyor Pinós y Llano secundant bé. L' obra sigué aplaudida y demanat l'autor. 
J. Ximeno. 

Publicacions:

Observacions:
Surt en format folletinesc en la revista Lo teatro regional.

Share:

Crítica a Rajolins

Capçalera La veu del Montserrat
9 de desembre de 1893. Crítica de Rajolins al setmanari La Veu del Montserrat.

 Rajolins per Antonio Careta y Vidal
Crítica Rajolins - Antoni Careta Vidal
«Decidits y numerosos amadors han de tenir las nostras lletras quan hi há qui's decideix á empendre'l negoci d'una biblioteca popular econòmica, semblant á las que inventáren los inglesos per dur fins á las llars més humils las obras dels grans escriptors de la patria. L'inmens mercat literari de la Gran Bretanya fa que'ls volumets de las bibliotecas populars que, per petits que sian, contenen sempre un parell de centenars de páginas de lletra espessa y atapahida, se pugan dar á un preu tant infim que, si un hom no s'hi hagués trobat, no ho creuria.
Seguint aqueix sistema de vulgarisació de las obras literarias, los castellans ja fa una pila de temps que sostenen sa Biblioteca Universal, y també fa una pila d'anys que se'n creá un'altra, certament mólt escullida, á Valencia ab lo titol de Biblioteca Selecta.
Crítica Rajolins - Antoni Careta Vidal

Es clar que'l preu no pot esser lo de las bibliotecas inglesas, perque'l mercat es bon xich més esquifit, però ja'ns podem dar per contents de que per dos rals tingam tot un volum de triada literatura. La Biblioteca Popular Catalana ha posat també á dos rals los séus tomets, y per ço hem dit que més l'amor á las lletras que l'esperança de negoci ha d'haver dat l'empenta als editors. Y que aquets no s'hi espantan ho prova la circunstancia de que'l volum que tenim entre mans es ja'l sisè y se'n anuncian tres més.
Rajolins, den Careta, es una serie de quadrets, la major part coneguts ja, hont se dibuixa perfetamant l'idiossincrassia personal y literaria del autor. Perqu'en Careta es de lo més característich que tenim en la nostra literatura. Tant quan escriu en prosa com quan escriu en vers, la séva formosa d'ideas, lo que hem convingut en dirne valor de las conviccions, s'imposa avans que l'assumpto, avans que l'art, avans que tot. Inmediatament de començada la lectura se veu desseguida al home que té sobre cada cosa una idea fixa, se veu un carácter que no's torç, una voluntat que difícilment se doblega. En aquest temps en que una da las cosas que més s'ha predicat en literatura es que l'autor ha d'eclipsarse en absolut als ulls del que llegeix, la manera de fer den Careta havía de trobar grans censuras, y aixís ha estat. Y, com aquest mateix carácter ha trascendit naturalment á las relacions personals y en Careta no s'ha deixat dur per modas ni sistemas que no per esser mólt ponderats han d'esser indefectiblement bons, l'aislament en que se l'ha deixat es verdaderament sensible, per quant las qualitats ingénitas d'escriptor que'l distingeixen no son de las més comunas.

La veritat es que fa de mal dir quin es definitivament lo més acertat dels procediments artístichs on aquets moments on que's veuhen de costat en los aparadors de las llibrerias las novelas de la turba naturalista y'ls parts curiosíssims de l'escola dita simbòlica, en aquest caòtich fi de sigle en que, mentres n'hi han que's delectan ab la lectura dels decadents, encara hi há una pila de cervells que fantasian devorant als romántichs. Lo que es cert per nosaltres es que per tots los sistemas es essencial una cosa: sentir y fer sentir los assumptos. Y aquesta qualitat qui haja llegit alguna obra den Careta no gosarà negarli. Aquest mateix tomet de Rajolins —titol poch atractiu, també ho hem de dir— basta y sobra por evidenciarho. L'assumpto de tots entra dins y, per poch cor que tinga, lo lector sent en la lectura l'impresió que havía de sentir l'autor al escríurels. Posam sobre tots Lo Saltimbanquis, perque á lo sentit s'hi afegeix lo dramátich, y entre'ls restants preferim lo Cupidet, encara que'ns tilde algú de romántichs. No seria difícil trobar multitut de companys en aquesta manera de pensar en aquest temps en que hi há esclats romántichs com los de lo que'n diuhen socialisme. Judique'l lector si l'idea del Cupidet será may vella.

Acabam recomenant vivament als nostres abonats l'adquisició d'aquest volumet que val bon xich més de mitja pesseta.
Share:

Crítica a Rajolins

Capçalera El Francolí
2 de desembre de 1893. Crítica de Rajolins al setmanari El Francolí.

 Rajolins por por Antonio Careta Vidal
«Biblioteca popular catalana.»—Barcelona, 1893. Se ha publicado el tomo sexto de la Biblioteca popular catalana que contiene una colección de narraciones del señor Careta y Vidal. Va dedicada la obra á nuestro apreciable amigo don Federico Soler, fundador del teatro regional. La dedicatoria sirve de prefacio, ya que en ella manifiesta su autor qué nada entiende sobre las modernas calificaciones que á la literatura se dan según los géneros clásico, romántico, verista, simbolista, etc. etc. La lectura del volumen comprueba que la afirmación del señor Careta no es hija de la modestia, sino de la realidad.
Por eso una vez leído entendemos que no dejará rastro en la literatura catalana Rajolins pues su autor, para nosotros mejor poeta que prosista tiene idealismo para la poesía, pero carece de intensidad, de rigor, de caracter y no abarca el concepto de personajes y hechos en la novela.

No tenemos el gusto de conocer al Sr. Careta. Mas nos placen sus poesías que sus esbozos novelescos hemos dicho, y al repetirlo, creemos adivinar que la mayoría de sus narraciones al propio tiempo que acusan el ser escritas en épocas en que la novela carecía de las circunstancias que hoy se le impone (ese realismo, naturalismo y nerismo de que habla el autor), son también sus primeras obras, las expansiones de un joven, que hoy al ser reproducidas, careciendo del valor en que sí deben tener, no llenan cumplidamente las exigencias de los lectores.
Tanto es asi, que dejando aparte la fraselogia, que el señor Careta, ha tenido en cuenta que sea bien catalana, los argumentos, los personajes, las situaciones y los desenlaces, son flojos, borrosos, extraños é inverosímiles.
La fábrica vella como pintura de costumbres fabriles puede pasar; pero las emociones del joven obrero no entran de mucho en el ánimo del lector, cuando había lugar para expresar multiplicidad de efectos psicológicos; algo extraña es la situación de la nuadora Florentina del calavera Ramón, del nuevo mayordomo y finalmente el desenlace en que como las comedías antiguas triunfa el virtuoso y se mueren los malos. ¿No le parece al autor que este molde viejo no puede formar ya mas novelas?

Quitando la reseña de las fiestas celebradas al volver los voluntarios catalanes de la guerra de 1859 60. lo mismo se observa en Un voluntari d'África, como en Lo saltimbanquis y en la Primera culpa. Tanto el cambio de Maure el final del actor mímico y la conversión del criminal son puramente providenciales y la Providencia no es ningún motor, es una causa hija de la ignorancia elevada á la categoría de la divinidad.
Los tres toms es un cuadro animado, pero los personajes destruyen el efecto que se propone el autor: todo lo que es relación de una costumbre vá bien, sin llegar á la altura donde se ciernen Vilanova y Oller; pero la trama novelesca, es descuidada y cansada. Destruye el buen efecto y no completa el principio iniciador que se trasluce al comienzo.
Es lástima que el capitulo Cupidet sufra también lo que no vacilamos en calificar «incoherencia de estilo del señor Careta». Aquel niño recogido de limosna en casa de la poderosa condesa, juguete de la heredera primero, lacayo después y al fin criado, que ha de renunciar al cariño que en su corazón siente tiene situaciones de gran efecto. La igualdad en la naturaleza y la desigualdad social se describen y el lector los siente. El autor no lo aprovecha y termina de un modo asaz brusco la relación, desprovisto de ideal.
Créanos el señor Careta si se dedicase á escribir libros de premios para los niños de escuela estaría en su elemento. En hacer novelas ha errado el camino. La discrepancia que sentimos tiene su razón en el estancamiento del señor Careta, mientras que la novela ha ascendido de la esfera que tenía cuando el autor de Rajolins la cultivaba.
No se nos juzgue como contrarios del señor Careta; lamentamos que la Biblioteca Catalana no haya escogido obras mejores del propio señor Careta.
Esperamos con ansía los tomos 7.º y 8.º, debidos á Maspons y Labros y Narciso Oller, indudablemente su lectura proporcionará mas grata impresión.
Share:

Crítica a Rajolins

Capçalera La Ilustración Artística
27 de novembre de 1893. Crítica de Rajolins a La Ilustración Artística.

RAJOLINS per Antoni Careta y Vidal
La Biblioteca Popular Catalana ha publicado su sexto volumen, que contiene seis bellísimas narraciones del conocido escritor Sr. Careta y Vidal, casi todas ellas justamente premiadas en públicos certámenes. Véndese á 50 céntimos de peseta en las principales librerías y en la Dirección, Montaner, 10, Barcelona.
Share:

Crítica a Rajolins

Capçalera La Esquella de la Torratxa
10 de novembre de 1893. Crítica de Rajolins a La esquella de la Torratxa.

RAJOLINS per ANTONI CARETA Y VIDAL.
Ab aquest titul s'ha publicat lo volum V de la Biblioteca popular catalana, que á mes de la Dedicatoria, componen las següents narracións; La fábrica vella. Un voluntari d'Africa, Los tres toms, Lo Saltinbanquis, La primera culpa y Cupidet.
L'autor de aquests treballs de caracter popular desplega en ells las condicíóns especials que li reconeixen tots quan segueixen ab algun interés lo modern renaixement de las lletras catalanas.
Hi ha que buscar la filiació literaria del Sr. Careta en Trueba, Roumanille y l'italiá Farina. Es menos humorista que ben intencionat. Y en la forma literaria's mostra esclau de un atildament, que devegadas perjudica l'expontaneitat de sos traballs. De totas maneras las narracións tituladas Rajolins, se llegeixen ab gust.
Share:

Crítica a Rajolins

Portada Lo teatro Regional

28 d'octubre de 1893. Crítica de Rajolins al setmanari Lo Teatro Regional.

Biblioteca Popular Catalana VOLUM VI
Crítica a Rajolins
Sense interrupció continuan publicantse los volums d'aquesta importantíssima  colecció. Ja n'hi han 6 de surtits y lo darrer está format per un aplech de noveletas y cuadros de costums, del senyor Careta y Vidal.
L'autor te ben guanyat lo nom de poeta y prosista catalá, donchs que son pochs los aficionats á las bellas lletras que no recordin las obras del deixeble y constant amich del inolvidable Francesch Pe1ay y Briz.
En Careta va ser redactor de la notable revista Lo Gay Saber, una delas millors que han vist la llum en idioma catalá, y du ademés publicats varis llibres entre'ls que recordém Brosta (colecció de cuadros); Euras (poesias); Las Consecuencias y Cor y Sanch (novelas).
En lo teatro l'hi coneixém una pessa ab lo títol de Las bonas festas y sabém te en poder de la empresa del teatro catalá de Romea, un drama que deurá estrenarse aviat.
Rajolins es lo títol de la co1ecció que avuy dona á la estampa en lo volum sisé de la "Biblioteca Popular", y van en ell sis produccions escullidas entre la flor del seu vast repertori.
Los noms de las noveletas son los següents: La fabrica vella, Lo voluntari d'Africa, Los tres toms, Lo saltimbanquis, La primera culpa y Cupidet. Lo llibre va precedit d'un prólech dedicat a D. Frederich Soler. Sentim que la molta extensió de las obras citadas, no'ns permeti la reproducció d'una d' ellas pera donarne mostra als nostres llegidors.
Share:

Rajolins

Rajolins - Antoni Careta Vidal
Octubre de 1893 Rajolins.

Biblioteca Popular Catalana
Colecció dels mellors autors catalans Volum VI

Antoni Careta y Vidal
Rajolins

Direcció y administració
Carrer de Muntaner num. 10
Barcelona 1893
La obra està composta pels relats: 

La fabrica vella
Cupidet
Crítiques:
Share:

Crítica Jesús

Capçalera La Ilustració Catalana
31 de març de 1893. Crítica d'Antoni Careta al drama Jesús

JESÚS,
POEMA DRAMATICH EN SIS ACTES Y EN VERS PER FREDERICH SOLER.

Crítica d'Antoni Careta al drama Jesús Crítica d'Antoni Careta al drama Jesús

Enllaç de la publicació a Arca

Un ilustrat crítich, que, entre altras qualitats posseheix una bona fe que no es gayre comuna, nos deya una vegada qu'ell admira molt als que tenen los dots de talent y perseveransa pera fer llibres. Los qui sabem per experiencia propia lo qu'es haverne fet, ab més ò menys èxit però ab bona voluntat, no trobarèm pas que l'esmentat crltich no tinga rahó, perquè, verament, pera escriure ab conciencia una obra d'imaginació un xich llarga, cal passar fatichs y angunias que, pe'l profà en la matèria, son incomprensibles. Mes quan las obras que ha escrit un sol autor durant tota una vida son, no ja tres ò quatre, sinó més de cent, totas ellas de carácter complex y la major part, no sols aplaudidas, sinó marcadas ab lo segell de la genialitat, ;què'n direm llavors? No podrèm menys d'admirarnos de que hi haja màquina humana tan potent en l'ordre intelectual y de tanta resistencia en lo flsich. A tals ideas nos porta la publicació de la obra darrera de Frederich Soler, de la que anem à dir alguna cosa; nó tot lo que'n diriam si poguessem comptar ab més temps y major espay. Sens entrar en consideracions de si es ò nó oportú en la època present oferir al teatre obras en (pie es tracta l'august misteri de la nostra Redempció, parlarèm del poema Jesús, comensant pera dir á nostres lectors que veyem lo decidit empenyo que l'autor ha posat en que son llibre no tingués la menor discrepansa ab lo qu'ensenya la veritat del catolicisme. Difícil sería donar una idea, per xica que fos, del argument, qu'es altament dramátich y, sens apartarse, á nostre entendre, del Evangeli, esta enllassal hàbilment ab fets incidentals, qu'essent purament imaginaris, enriquexen la obra artística; baste dir qu'es una cadena de quadros variats y hermosos, que van succehintse'ls uns als altres ab interès sempre crexent, y qu'en lo llenguatge y la versificació s'hi veu galanesa y, quasi sempre, cumplen aquell precepte de Boileau, que. pera nosaltres, es axioma: Soyez simples avec art. Més de quaranta personatges intervenen en la acció, y la major part d'ells tenen carácter marcadament propi, descollant, emperò, como era natural, però de notable manera, la figura del diví Protagonista. No essentnos possible, com ja hem dit, donar idea del argument, no'ns ho es tampoch dexar aquí justificadas las noslras atirmacions respecte al conjunt; pero, en quant als detalls, creyem poder consejil irho.
No acabarlam may si comenst-ssem á transcriure tiradas de versos y passatges sancers tals com ta lliberació de la dona adultra, la oració al hort, los coloquis entre Dimas, Farés y Har-Abbás, y'ls de Sadoch, lo Juhcu errant de la llegenda, ab Judas. Jïellissim coronament del poema, tant respecte á esperit com á efecte plástich, es l'aparició als apòstols, consumada la obra del Calvari, del esplendor á que arribaria la Ks^lesia assentada en lo Vaticà de Roma. Tals son, rcasumint, las impressions qu'en aquest moment se'ns ocorre manifestar respecte al poema /fsús, la obra de més empenta, tal vegada, entre las moltas que ban guanyat una ferma reputació al popular Mestre en Gay Saber. ;Qu'en lo poema hi ha tal descuyt de forma òd e llenguatge? No dirèm pas que nó, perqu'en res del món es possible arribar d la perfecció absoluta; mes axò també du la seva utilitat: ja que no als crltichs de veras, pot servir d'entreteniment als parássits del geni, puix axò'ls agrada y ells no estan en condicions de poder fer cosa que sía^de profit. Nosaltres, que'ns honram en no |K.'rtánycr á semblant casta, felicitem coralment al autor per haver lograt lo que's proposa en la invocació de son llibre: ço es, oposar un ram de poesia idealment perfumada •(als esclats pútrits del foll art realista que avuy infesta Hens, paper y marbres.» 
Share: