Mandra

on   in ,   with Cap comentari
(Cansó inmoral)
Tonada de: A las voltas dels encants
hi ha una fragata, etc.

Va contarme'l meu padrí,
home d'experiencia:
—"A ne'l nostre pare Adam,
Dèu ab sa saviesa
nit per dormir li va dar
y lo jorn per descansar,
cap feyna, cap feyna."—

La llissò en lo meu cervell
hi restá clavada,
y perçó, des de llavors,
tota feyna'm cansa.
Per no estar sense fer res,
¿sabeu quín ofici he prés?
La mandra, la mandra.

Altres vajan dalerats
ab compras vendas,
ó be'ls donen gloria y or
art, industria y ciencias.
La gloria fa sospirar,
y'ls diners s'han de comptar...
Que feyna! que feyna!

Jo vull viure sens fatich
vida regalada,
prop del foch ben ajagut
al hivern quan glaça
y en racer ple d'herba y flor
al estiu quan fa calor
y mandra y mes mandra.

Una minyona ha robat
la voluntat meva.
Tè ayròs trepitjar menut,
cara rodoneta,
á la barba hi té un clotet,
son ull negre, y traydoret
fa feyna, fa feyna.

L'hora de mon casament,
que l'espero ab ansia!
Mes quan diga'l capellá
"deuvos les mans ara",
estich cert que no'u faré,
y,si puch, li respondré
"Tinch mandra, rinch mandra".

Ajegut de cara al cel,
compto las estrellas,
y, de dias, recolzat
escolta á una bella
(ella m'ha de festeja')
prou feyna, prou feyna.

Droperia,'t vull cantar,
vinga la guitarra:
vaig á ferte una cansò...
¡Quina són m'agafa!...
Y qu'es pesat lo dormir!
Valgam Dèu, que fa patir
la mandra, la mandra!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Lo festeig d'en Francisquet

on   in ,   with Cap comentari
I.
¿Perque'l Francisquet de cal fuster no canta com avans? ¿perque no deixa sentir aquellas bromas tan graciosas qu' eixian de sa boca? ¿perqué esta tan groch y trist? Mireulo com serra! ni sap lo que's fa. Al davant te duas casas: en lo primer pis de la qu' es a ma dreta, s'obra la finistra, y sur una cara talment d'ángel. Lo jove li llansa una mirada abrasadora, voldria tenir alas per volarhi; mes la noya abaixa'ls ulls y tanca. Llavors l'enamorat fadrí pert lo foch vital, y á no aguantarse ab lo banch, cauria defallit. Mestres tant, per darrera la cortina del balconet baix que hi ha á la esquerra, 's veu una cara magre ab lo cap escabellat y uns ulls com un mal esperit.

Mes lo jove ni se'n adona, que darrera la finestra, alli hi ha la seva vida, alli va la seva ánima. Sórt de que son pare te la desgracia d'esser curt de vista, perque sino, á sas penas afegiria la de no poder veure'l cel de sa esperansa.

¡Ab quin llanguiment agafa la garlopa! ¿Sentiu lo soroll que fa l'eyna al tallar l'encenall? Ab ell s'ofegan los sospirs del jove enamorat.

Quan arriba'l vespre, casi no sopa; ve l'hora en que tot dorm: llavors lo cor del enamorat fuster s'aixampla, y un mar de brusantas llágrimas rodola per sa cara.
—¡Dèu meu, quina desgracia es la meva! Jo, que no so poruch, tremolo al davant d'ella... Y faig esforsos pera contenir mas llágrimas...! Los infants no's donan vergonya de plorar, á las personas aymadas las besan y 'ls dihuen «jo t'estimo...» ¡Qui pogués ser criatura!»—
II. 
—Mare, li dich que no es veritat.
—Mira, noya, que aquestas son cosas que s'han de mirar, perque hi va la sórt ó la desgracia de tota la vida.
—Mare, no'n crega res, es algú que li vol mal.
—Ja 'u sabrè jo. Vésten á dins; ara que la vella de cal ferrer pren la fresca, li preguntaré.
Senyora Agustina, fassa'l favor de venir.
-¿Que mana?
—Assentis si es servida. A vosté qu'es antiga del vehinat volia ferli una pregunta. ¿Que tal es l'hereu fuster? vull dir si es minyó de bona conducta, ó que.
—Un bon gendre per vosté, senyora Laya; veja si'l pot arreplegar.
—No, no va de broma, me convè saberho, perque ha dit alguna cosa á la noya, y jo no voldria que ma filla s'engresques ab un <i>balige balaga</i>. Perque, li diré la veritat, me n'han dit alguna cosa, que...
—¿Que li han dit?
—¡Que sé jo! qu' era un mal gastador, que no tenia cap vici per apendre... No'u sè, una pila de cosas, que, si son veritats... ¿Y á vosté que li sembla? Díguimho tot, ningú sabrá res, que la meva boca es un sagrari.
—No crega tals cosas;. un minyó de totas prendas ben parlat, de bon cor, incapas de fer mal ni á una mosca. Jo'l conech de petit aixís y'n respondria á tot arreu. Si á sa filla li agrada, creguim, no'l deixi escapar.
—Com me'n havian dit tant mal...
—Me sembla qu' endevinaria qui li ha dit.
—Ca! no'u crech.
—Prou es aquella granota.
—Qui?
—La Mónica, la d'aquí al costat.
—Bè, ya que'u endevina...
—No li deya yo? ¡Miri la confusionera, la grandíssima! ¿Y sap perque li ha dit? Perque voldria'l Francisquet per ella.
—¿Vol dir?
—Vull dir. Si vosté veya com se'l mira ¡ab quins ulls! y arrapada als ferros del balcó ab sas manotas de galipau, sembla que se'l xucle. Aquesta mala bestia, quan era jove, volia fer anar á tots los minyons endoyna, y esperant sempre millor partit, va quedarse fadrina. Are que té trenta dos anys, voldria encisar lo Francisquet... Poch per ella.
—Donchs moltas gracias, senyora Agustina. Deixim anar á dirho á la noya, qu 'estará contenta.
—Si, ja li pot dir aixis matex. Vaja, bona nit y bon' hora.
—Bona nit, y visca molts anys.
III. 
¡Com se coneix qu'entra l'hivern! Tot son casaments. ¿Quina estranyesa? Per' aquells que viuhen sols com una planta en mig del desert, sens ningú que s'alegre ab ells, sens ningú que ab ells sospire; hivern es espantós. ¡Deu meu! lo fret del cos ab lo fret de l'ánima... Avuy en lo meu carrer tambè hi ha casori, lo Francisquet ab la Mariona. Ditxosos ells!

¡Quants cotxos! Hi va molta gent... ¿Y ells dos? quina parella! Ell, vestit de negre ab guants y barret, ella ab vestit de seda y mantellina blanca. Los cotxos arrencan; s'obra un xich lo balconet y's tanca ab una revolada. Mentres tant, la senyora Agustina, des del portal de casa seva, mirant al balconet, diu entre dents:
—Granota malehida, ja'l tenias coll avall; pero, ja'u veus, no será tèu, no, no.

Y mentres los enamorats se davan la mà y'l cor davant de Deu, la malhaurada Mónica á dints de casa, deya plorant de rabia:
—«Un ne quedava en tot lo carrer; ara ja no n'hi ha cap!.

Oh ella no sabia que, qui tot ho vol, tot ho pert.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Lo noy gran

on   in , ,   with Cap comentari
La Paula d'Horta y en Miquel son marit y muller que viuhen en un pis dal del terrat al carrer de las Molas. Ella es bugadera... Pero ¿que 'us diré si tothom la coneix? Ell es camálich y casi no'l coneix ningú, perque del travall á casa y de casa al travall, home pacifich y tan de pocas paraulas, que rara vegada's deixa sentir. En cambi ella baladreja prou, y no's fa res que no sia ordenat d'ella, que allí ningú mes governa. Tenen dos noys, un de dotz' anys qu'es apre-nent fuster, y un altre de catorze qu' encara va á estudi, perque la sèva mare s'ha ficat al cap que ab la lletra ha de ser home. Los dos germans, tocant aquest punt, se barallan com dimonis.

—Gandul, mes que gandul, diu lo xich—, arri á travallar. fes com jo, sua'l cuyro.
—Calla, bestia, que tota ta vida serás un ase —respon lo gran.
—Per no ser ase, vaig á estudi al vespre; fes com jo, —resposteja'l petit. —Tan grandás, anar entre'ls noyets! ¿No te'n donas vergonya? semblas lo pare de las criaturas.
— Bè, millor, cúydat de tu —fa'l gran quan no tè resposta per tornarli.—

Y aixis sempre pel estil se disputan y fins hi ha ocasions que arriban á trompadas. La mare'ls descomparteix; pero sempre donant la rahó al gran, perque, vaja, es un xicot molt savi, y no por tenir may culpa. En prova del que dich, escolteu á n'ella com ne parla ab la vehina del pis de sota, que ha pujat á estendre la roba.

—Ah si, senyora, si, no es perque jo 'u diga, es un xicot de totas prendas, ben parlat y ben tot. Quan entra á una casa, vosté veurá com se treu la gorra, «Déu los guart. Com ho passan?» Ab tots aquells compliments com lo fill d'una casa de senyors; es dir tot, punt per punt lo que diu lo llibre qu' enseya de modos. ¿La doctrina? Tota la sap, full per full; si fins aquí á casa devegadas la canta á tall d'ópera. Y la lletra que tè! Entri, que li vull enseyar un quadro que'm va fer pel dia del meu sant. ¿Que tal? ¿Eh? ¿Oy que sembla fet ab motllo? ¿No li dich? Miri, es un dirli á vosté, per lo saber que tè, 'l mestre l'ensenya per vuyt rals, y ell, lo noy fa dir las lletras al petits y 'ls acompanya á casa; perque, filla, un duro cada mès, són molts quartos. Vuyt rals al mes ¿que no es prou? Per guanyar vuyt rals, tinch d'anar com un' arrastrada... Y tot está tan car al dia d'avuy! Pero faig lo pensament: ¿puch patir? ¿dos anys? Despres ell ja se la campará; y mes tart, jo y son pare tindrem una bona vellesa... Y'l sentís parlar castellá! L'altre dia va venir un soldat que li rento la roba, un castellá d'aquells mes entravesats, que devegadas li dich «vèsten á <i>tu tierra</i>, que no t'entench,» y, filla! comensa'l noy parlar com ell; no's pensi tres ó cuatre paraulas, un quart seguit li va donar conversa. ¡Y tot tan ben xafat! Vaja, li dich que donava gust. Si ara no fòs á estudi, li faria llegir lo romanso d'aquells tres que varen matar la setmana passada. De la manera que 'u llegeix y ab aquells accionats, li faria trencar lo cor»

Axis, poch mes poch menys, s'esplica ab tothom, y'l noy segueix anant á estudi ab lo consentiment de son pare, que á tot lo que vol sa muller arronsa las espatllas.

Lo noy xich te setz' anys, ja es fadrí y vesteix com un home, lo gran aviat ne fará divuyt, y encara va ab aquella capa vella, que fa tant temps, varen donarli uns senyors, y ab aquellas calsas que li son curtas, y ab aquell posat que dòna la viciadura dels pares: encara es un noy. Tè divuyt anys, y aviat li vindrá la quinta; no hi ha mes, ja es hora de ferli guanyar alguna cosa. Vetaqui que llavors lo pobre xicot comensa á sentirse punxadas y un dolor, un cert dolor á las camas y á la viga de l'esquena, com que necessita dos bastons pera caminar; y passa dos anys d'aquella manera trista, distrayentse de tant en quant, destapant l'olla hont se cou lo dinar, ó cridant á las vehinas. Arriba lo dia del sorteig, y cau soldat. ¿Com ho farem? ¿Com ho direm? Van á trobar á un palatreca que ab açó de quintas hi te una má d'ángel, y ab quaranta duros que mantllevan los pares del xicot s'arregla la cosa. Després d'algun temps (perque'l mal be ha de durar un xich mes), cansats y empenyats fins á la nou del coll, prenen la resolucio de ficar al noy en una casa de comers hont de prompte no guanyaró sino cinch duros al mes.

Es molt poch; pero ¡bah! ja anirá pujant de mica en mica. Al cap de dos dias, lo principal ja li diu que no serveix; y veus aquí als pares desesperats buscant d'açí y d'allí qualsevol cosa per' ocupar son fill. Un esmolet necessita qui li rode la mola, se convenen, desprès de regatejar molt, á sis rals cada dia; pero'l xicot s'ha criat tan fluix, qu'en cap de las maneras pot fer voltar llarga estona aquella roda. ¿Donchs que fara?

----------

Lo xich estalviant ha arrivat á tindre una botigueta de fuster. Es un bon travallador, sap bon xich de lletra y de dibuix; pero tota la vida será un ase de travall.
Lo gran (oh'l gran ray!) ha exit ab la seva, ja's guanya la vida ab las lletras. Tot lo dia's passeja com un senyor cridan pels carrers: «Lo diari d'avuy, dos quartos.»



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Gossos

on   in ,   with Cap comentari
Lo carrer de casa es lo carrer de Barcelona hont hi han mes gossos y mes canalla, sembla un lloch esprés per la cria, perque jo may l'he vist esguerrada. Be n'hem passadas d'epidemies ; pero sempre's veu la mateixa gent menuda, que no sabreu d'hont ixen; be travallan los municipals al estiu pero'ls gossos fan trobeta. Com en tota colectivitat, en cada una d'estas, hi ha individuos que's distingeixen: entre'ls xicots sobresurten en Rosquilla y lo Dimoni y entre 'ls gossos, lo Xato y la Xalina. En Rosquilla es un noy d'alló mes trempat, que tot lo sant dia te una llauna á la boca y está fent los politxinetlis demaneuli que 'us vaja a cercar un canter d'ayga ó be al estanch, y veureu córrehi lleuger com una dayna: y si, quan torna li doneu un quarto, ni un esquirol salta com ell. Lo Dimoni ja es altra cosa: buscador de rahons, renegayre y mal intencionat, es un dimoni veritable. Entre'ls gossos, si fa no fa, passa'l mateix. Lo Xato es un bull-doch d'aquells tant mal carats, que tira a rogench, tè un geni pervers y en lo coll porta senyals d'haber estat en lo Tívoli, ahont los gossos fan barallar als homes... Ay! qu' enrahono ara jo? Vull dir que una gent que semblan homes hi fan barallar los gossos. La Xalina es una perdiguera bastant avansadeta, blanca com un glop de llet, ab la qua y las orelles de color de xocolata; no heu vist res mes manso quan los noys estan distrets, salta per darrera á péndrels la gorra y ferlos bogejar. Ells hi riuhen, y cada dia li donan berenar del que menjan. Per carnestoltes la vestiren de soldat y li feyan fer exercici ab una canya.

Pero'l brugit y l'escándol que mouhen aquellas bestias, no tè ponderació. Passa un carro, un cotxo , un cavall ó un xicot corrent, un home ó dona que cride "draps y ferro vell", toque un' orga, un violí ó vaja cantant; llavors ja la tenim armada: comensa la Xalina assentada á roncar ó fer udols, ja surt lo Xato, com qui vol menjarsho tot, lladrant ab aquella veuhassa qu' espanta y després d'ell, d'açí, d'allá y de tot arreu, gossos, gossets y gossassos, armant un concert de veus discordants, capás d'aixordar y reventar a qualsevol.

Pero encara aixó ray! las masegas y 'ls disgusts que ocasionan! Afigureus que'l senyor Pau llauner, l'amo de la Xalina, passava un dia pel davant de la taberna, y'l Xato, que sempre te guerra ab ella li devia sentir farum de la gossa ó digueuho com vulgueu, lo cert es que las emprengué lladrant y abordant al bon home que no li deya res, fins al punt de fregarli ja morro a las calsas. Ell que sí, ab le retgle que duya á la má, véntali trompada, y'l gossot mes enfurismat, y l'home un' altra garrotada, y d'aquella un' altra; y'l gos volent fer presa, y'l llauner no deixarli arribar, fins qu' en Pous, lo dels aucells, surt agafant lo seu gos pel clatell, s'encara ab lo senyor Pau, y li diu:

—¿Sabeu qu' es molt poca gracia pegar á una bestia? Me voleu pegar á mí?
—Home —respongué lo llauner,— deuriau voler que á ne'l vostre gos li regalès una de las mevas camas per' divertirse.
—Ah! sí! —replicá irónicament en Pous.— Ara vos haguera mossegat la pobre bestia.
—Bah, bah, no vull rahons, deixemho corre —contestava marxant lo senyor Pau.

Mes veus aquí que cada vegada que l'amo de la Xalina trobava'l Xato, era la mateixa, vaja un escándol, l'home no podia eixir de casa sens dur un bastó ó'l retgle sota l'aixella; fins que un dia en Rosquilla, 'l gran amich de la Xalina portá la nova de que'l Xato estava molt mal. L'home respirá ab tanta satisfacció, que sa grossa panxa, las calsas, los elástichs y tot se comogueren; pero fou goig sens alegria, perque, duas horas després, en Pous era á la porta del llauner, y li deya tot cremat:

—Mal home, vós voleu jugar ab mí; pero me la pagaréu, me la pagaréu.
—Y aixó? qué teniu —contestava insultat.— Qué 'us fa mal?
—Pregueu a Deu que'l gos me visca, perque si's mor (¡pobre de vós!), allá hont vos trobia 'us estripo —exclamava aucellayre.
—Bé! home, bé! —Feya mig rient lo de la gossa.— Y què tinch que veure jó ab vós ni ab si 'l gos mor ó viu?
—Qué? Ja vos ho esplicaré. Vos penséu qne no'u sé que li habeu donat la bola.

Aquí menestral esclafí una rialla, mentres deya:
—Jo donar bolas? Qué'm prenéu per municipal?
—Y tinch testimonis —afegia en Pons.— Lo Dimoni ha vist com vós tiravau un bocí de carn a la entrada de casa. Ell m'ho ha dit.

Lo senyor Pau, remenant lo cap, se formalisava.
—Company, aixó ja passa de taca d'oli. Si vós, per la dita d'una criatura dolenta, voléu insultar á un home de bé, es altra cosa. Ja sabeu que motius sobrats tinch pér fer lo que diheu; pero no m'ha passat may pel cap. Digueu al noy que vinga, y á veure si's manté en lo mateix de que jo he tirat carn ó altra cosa a la vostra botiga. Mireusel, es allí, que juga a pilota ab aquells altres.

En Pons va ferli un xiulet, y'l cridá signantli que hi anés:
—¡Dimoni!

Pero'l bordegás, tementse que li donarian un fart de llenya per la seva trapaceria, encara's calá á fugir.
—Veyéu? home, veyéu? —deya'l vell.— Aneu á fer cas d'aquest xicot.
—A mí no'm pinteu Sant Cristófol nano, perqué ningú ho ha fet sino vós... Miréu que 'us conech mes bé! Pirata, déspota, carlí!
Ah! quina rabiada va pendre'l senyor Pau!
—¿A mí carlí? Mala re... ira de Deu te....! Mal llamp te mati! ¿A qui dius carlí? lliberal de pega. Qué has fet per la llibertat? Digas, xarrayre. No mes has sigut bo á fer l'estaquirot anant á la parada quan eras de la milicia. Ensenyam unas xarrateras d'oficial, ben guanyadas com las mevas; ensenyam un diploma com lo que jo tinch de la creu de ferro; ensenyam feridas com la que guardo de la Mare de Deu del Hort... Lo que tu m'ensenyarás será alguna ferida que haurás rebut d'algun pinxo com tú... Sentirse l'altre anomenar pinxo, y anar per abrahonarse ab qui li deya, va ser tot hu; pero la llaunera, eixint de la cuyna, ab una estiragassada va ficar al seu marit dins de la botiga y tirá la ventalla per la cara d'en Pous, diéntli

—¡Arri allá! ¿Ahont va aquest poca vergonya?

 Lo gos d' en Pous no's va morir, que'l seu mal no pervenia d'altra cosa que de massa fartanera; al endemá ja feya de las sevas com avans; pero son amo la duya amenassada, y, un dia ó altre, havia de caure. Un vespre va veure á la Xalina que passaba frech á frech de la botiga d'ell, y, ab lo que tenia á la má, qu' era una ganiveta oscada y una post, pega dos cops á la pobra bestia, que va exhalar un crit penetrant. En Rosquilla que mirava com en Pous feya una gavia, no va fer mes que agafar corrents la gossa, portarla á casa seva y contar lo que havia succehit. Quan l'amo la va veure que no podia caminar sino arrossegantse y grinyolant y que, ademés, tenia un tall bastant gros á l'esquena, se'n aná ple de indignació, acompanyat d'en Rosquilla, que duya la gossa cap á contarho al arcalde, qui tot seguit enviá á cercar á en Pous. Quan la bestia vegé al seu botxí, los budells li roncaren; pero son amo la feu callar amenassantla. Dirvos lo que allí's va parlar fora molt llarch, perque la sentada durá un' hora ben bona; algunas vegades l'ar-calde tingué de mostrar tota la seva autoritat, pera qu' en Pous, que negava'l fet, no seguís llansant renechs é insolencias. A la fí, digué:

"Vaja, donchs, senyors jo igual tinch ab l'un que ab l'altre; pero es obligació meva travallar per la quietut del vehinat. Essent aixis, espero que, d'avuy en avant, no hi haurá cap mes escándol; perqué, del contrari, adoptarè altres medis pera que sia castigat qui tinga culpa.

-------------

Açó fou posar oli en un llum, perque'l gaviayre no deixava surtir lo gos sens posarli morrió y'l llauner evitava tot lo possible passarli aprop.

Al cap d' algun temps la gossa ja tornava á corre, y en Rosquilla que, com amich fidel, casi may la deixava, li deya ab la llauna posada á la boca fent veu de politxinetli:
—Pobreta! la volia matar aquell murri; pero en Rosquilla no 'u vol que't matin. ¿Oy que t'estima en Rosquilla?
Y animaló li feya uns salts fins al cap.
A curt temps, los dos gossos varen reconciliarse, pero de quina manera! que no hi havia os partit entre'ls dos; y (mireu qu'es estrany!) los amos encara's miran de reull. Y s'hi mirarán tota la vida.

Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Delits del cór

on   in ,   with Cap comentari
Molt mes que'ls xardorosos
Menjars de ricas taulas,
M'estim la dolça fruyta
Que cullo de las brancas.
¿Qué'm fan la mansa ovella
Y'l gay ancell que canta?

Molt mes que las begudas
Que l'home fa, m'agrada
La de las nóstras vinyas
O l'ayga fresca y clara.
No'm plau d'or fi lo beyre
Ni l'artizada tassa,
Petxinas la mar cria
D'esmalt que may ne salta
Millors, pus del Artista
Del Cel son ciselladas.

Jo los palaus menyspreo
D'encatifadas salas;
Per ma ambició xiquejan,
Y l'ambició m'enlayra.
Jo vull planas floridas,
Valls frescas perfumadas,
Atmósferas serenas,
Montanyas fértils y áspras,
Boscatges misteriosos,
Saltants bullidors d'ayga,
Y eterna primavera,
Y pau jamay torbada.

En rés tinch la corona
De poderós monarca;
Jo conquerir procuro
Del poeta la garlanda.
Mes sols per una cosa
Daré totas las altras:
Lo temps fa pas la joya,
La gloria y la gaubança;
L'AMOR, font de venturas,
Cosa del Cel baixada
Per endolçir la vida,
Es inmortal com l'ànima.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Planys d'un ombra

on   in , , ,   with Cap comentari
Traducció d'una poesia de Carles Lafont

Del negre fons de ma presó,
des de la tomba hont ficat só
dessus l'herbey, mut, traspostat,
ombra invisible ne so eixit,
cap al dols lloch vaig tot seguit
hont ne deixi lo mes aymat.

Jo'm vaig ficant per las dresseras
plenas de sahuchs y gavarreras,
de violetas y de menta;
la lluna surt al horisó
de ple donant á ma maysó
que cada jorn m'es mes plascenta.

Parets y clossos són coberts
d'euras y de gessamins verts
de los quins jo arregli las brancas;
y tot passant, lo ventet fi
de la nit, al herbey d'aqui
llansa munió d'estrellas blancas.

Entre las vigas del teulat
los aucellets hi han niat:
jo los hi trob, que'ls salve Dèu!
Agna, jo passo poch á poch
aquest llindar, ja trobo'l lloch,
vetam aquí als peus del llit teu.

Tú dorms en pau: per tos ulls closos
fan giravolts somnis joyosos:
be ho diu lo teu rioler dormir.
Ay trist de mi! feslos marxar
per poder veurem y escoltar
totas las cosas que't vull dir.

Recordat be del jorn traydor
en que, ab lo cor brusant d'amor
en los teus brassos vaig morir,
tú vares dirme: «Mon dols be,
si tú te'n vas, jo me'n iré;
faig sagrament d'ab tú seguir.»

No cregui pas lo jurament;
emperó ab tot menys tristament
l'ánima meva alsá son vol;
jo'm deya aixís: «Ella viurá,
pero á plorar sovint vindrá
sobre ma tomba lo seu dol.»

Y be, tres mesos sòn passats
que los meus ossos frets, glaçats
jauhen en lloch que ningú evita;
y, havent passat tanta jornada,
no hs vingut sols una vegada
á mon carner á fer visita.

Mentres que mos astruchs vehins
á damunt seu tenen jardins
hont mils de plantas hi floreixen,
jo aquí llanguintme en l'oblit som,
y ja las lletras de mon nom
las follas herbas las cobreixen.

Y qu' esdevé? Ay! que admirat
d'aixís trobarme menyspreat,
tot hom qui passa me'n insulta.
«Est mort d' aquí, me van dient,
no deguè aymar de son vivent,
perçó sa tomba n'es inculta.»

Digas, est reny me'l sò guanyat?
Tu que saps be la veritat,
tú'ls la deurias fer entendre.
A baix al mon quin home ha nat
que tant com jo n'haja estimat?
Hi ha hagut un cor que fos mes tendre?

Jo prou d'amichs molts n'he tingui;
pero ben justes que de mi
tota memoria hajan deixada;
del jorn que ab tú me vaig casar
ma pensa tost los va deixar
per ser de tú sols ocupada.

Ells tenen dret, donchs, d'oblidar;
mes perque tú'ls has d'imitar,
tú, mon sol be, la flama mia?
Recort piadòs de tú esperí
sols per mí, ets tú, desprès per mi,
per mi que á tots prefert t'havia.

Viu ben felissa, ja'm sap be;
pero ¿algun cop no pots tambè
visitar esta creu d'açi?
¿Vindré no pots qualque vegada
á ferli entorn una enramada
de gayas flors de mon jardí?

Cor generòs Dèu t'ha donat;
may á los planys del malhaurat
es la teva ánima tancada:
podrá ser que aquest noble cor
sols sia fret per la tristor
del espòs de qui els tant aymada?

 No cregas, no, que al vas ficats
los morts hi dorman deslligats
de vostres llassos y fal·leras;
ells ploran ço que'ls han llevat,
ella han dret á la caritat
de recordansas y pregueras.

 Morta la carn, resta l'esprit,
no es pas tot fet, no es pas tot dit
quan la llosa damunt se'ns tomba.
Vinam á veure, que ab ton pas
mon cor glaçat de mort farás
batre d'amor dins de la tomba.

 Lo jorn que ve fresch y rioler
me crida sota mon xiprer,
esta es pels morts l'hora darrera.
A Dèu, maysò, lloch adorat!
A Dèu, ángel idolatrat,
se'n va qui t'ayma y qui t'espera!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

La donzella esquerpa

on   in ,   with Cap comentari
Grats m'han estat sempre'ls recorts del passat, y caríssims á mon cor tots los que's refereixen á ma vida; aixís es, que, devegadas, quan ma pensa ociosa vaga de ma infantesa á ne'ls primers anys de mon jovent, si llavors algú de vosaltres s'ensopegás á entrar ahont jo sò, de segur que'm veuria ab la mitja rialla á la boca. ¿Perqué he de dir lo contrari, si no hi puch fer mès? ¡Estich tant be aixís, que'm sembla trovarme encara en acpiells temps que ja han passat pera no tornar may mès!

No fá mòlts dias, entregat á esta mena d'éxtasis, me vingueren á la memoria las delitosas vetllas que passava, veyent reunits dins de casa á mos primers companys d'aficious literarias, la major part d'ells estudiants, tots joves, franchs, expansius y plens d'amor per tot lo bo y lo hermòs.

Allí's parlava d'art, se llegian poesías, y si eixia á llum algun travall notable, l'un lo feya coneixe' als altres. Per anys que visca, sempre'm recordará la viva impresiò que vaig rebré ab Lo Juheu polach, d'Erkman-Chatrian, que llegí l'Enrich. En bona fé; l'imatje d'aquell hostaler que s'havia fet rich matant á un altre home, y desprès mort víctima dels remordiments y la pòr d'esser descobert, may mes la sò oblidada. Ni podré oblidar tampoch, que un dia, parlant de rondallas y llejendas populars, nos contà'l mateix Enrich la següent, qu' havia recullit de boca de la sev' ávia.

----------

Era avans d'aquest segle, quan la gent ni somniava donarse á la vida artificial que avuy se fá. Tothom, en sent fosch, se retirava y no eixia de casa, fóra algun rich que anès á la tertulia d'altre dels sèus, y sols per gran necessitat los pobres, y, en tal cas, tots havian de portar llum, perque en los carrers, fóra la llántia d'alguna capella, lo demès era tot fosch. Cap al tart haguerau vist á menestralas y criadas marxar á la pescatería, que llavors era en lo carrer que vá del Born á la font de l'Aduana, y en tal hora, may faltavan galants y desocupats que hi anessen, los uns á veure la seva amor, y'ls altres á llansar amoretas de per ríure á la primera donzella que passés; y ¡á quántas noyas los servia açó d'escusa pera véure si pescavan matrimoni!

En aquell temps, rodava per Barcelona un jòve de la noblesa, qu'era imatge d' oscándols y vicis: en jochs, renyinas y disbauxas passava la vida, y, com li sobrava temps por tot y ja era massa conegut de la gent de son bras, anava cercant entre las donzellas d'humil llinatje novas víctimas pera sacrificar á sos brutals instints. En tal hora y en tal lloch, un dia d'hivern, s'estava plantat, ab lo
barret de gresol tirat damunt de las cellas y embolicat ab sa capa de grana, mirant amunt y avall, quan s'ensopegá á passar una minyona, per son port menestrala, mostrant en sa cara una bellesa altívola. Duya'ls cabells endarrera recullits dintre un ret d'estam vermell, un gipò negre clohia sa cintura, que podia cabre en lo puny, cobrien sos brassos uns mangots ab cibellas, y'l repicar de sa xinetla y'l moviment de sa fandilla d'estamenya, tenian un no se què, que, vaja, per ella deguè dirse alló de ab un vol de faldillas tanca set portas.

Al veurela'l fadrí, sens abaixarse l'embòs, li aná al darrera galantejantla; mes ella, sens pararse, aná pescatería amunt y caminant depressa. Ell perfidejava seguintla y preguntantli:
—Diga, hermosa: ¿ahont s'está?
—Segueixim, que'u sabrá, — responguè ella apretant mès lo pas.—

Ja anava fosquejant y semblava ennuvolarse lo cel: lo cavaller seguia á la donzella, que sempre ab mès delit caminava com si estigues temerosa d'ell. Anavan passant horas y mès horas, y mès y mès s'anava enfosquint y'ls dos sempre caminant, dient ell:
—¿Ahont s'está?
Y ella responent:
— Segueixim que'u sabrá.—

Y ella apretant mès lo pas, qu'ell sempre anava seguint; y ella corrent mès encara; y mès que corrent, volant entre la fosca com d'esma, fins al punt de semblar que no eran ells los quins corrian, sino l'ombra de las casas y, las esglesias. Y voltant sempre ab aquell viatje desficiós, comensaren á oírse trons; mes ells sempre corrent: comensá á llampegá y á cáure grans gotas y aná aumentant lo ploure, y entre'l soroll y l'espessor de la pluja, lo terratrèmol de la tronada y'l brill dels llampechs, de temps en temps s'hi barrejava'l só de la campana que tocava horas; y ells sempre corrent com duas ánimas condempnadas qu' eixissen del infern.

Per fí, á las primeras horas de la matinada, de sobte ella's detura devant de l'església de Santa María, al bell peu del fossar... Lo cavaller se li llansa al damunt; mes (¡quin miracle!) en lo mateix punt, cayent del cel un llamp, s'obra'l reixat que tancava'l fossar, y á la seva claror veu lo jove á sa perseguida qu'es una espantosa calavera.

Al endemà, quan clarejava, trovaren al pervers cavaller estés á terra sens sentits. Tornat en sí, plorá amargament, y, ben penedit, aquell mateix dia entrava en una ordre religiosa.
-------------

Callà l'Enrich, y llavors jo li digui:
—Crègas que m'ha agradat mòlt lo que acavas de contar; tè un color tant fantástich, que sembla una de las moltas tradicions dels pobles del nort. No hi ha mès, tens de publicarho; fora llàstima que's perdés esta llegenda.
—No, ja saps que m'ho despedit d'aquest genres de literatura; en altras vull ocuparme. Si vols, fesho tu, —respongué ell.

Y ara, al cap de tants anys, ho faig, no tant bo y d'aquella manera galana qu'ell sabia ferho, sino tal com puch, y com un recort de las amistats d'aquells temps.
¡Ditxosos temps, y ditxosas amistats!

Juliol de 1875.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Llegendas del travall

on   in ,   with Cap comentari
L'estudi de la literatura popular, interessant baix molts conceptos, fou casi del tot menyspreat en nostra Catalunya, fins que va vindré'l renaixement de las lletras patrias. Llavors comensaren los poetas á ferne imitacions, lo que, sens dupte, principiá á donar fesomía característica á nostra literatura, quan lo respectable senyor don Manel Milá recullí de boca del poble algunas poesías y narracions que, acompanyadas d'un estudi, publicá ab lo títol de «Romancerillo catalan.» Anys desprès, lo infatigable catalanista y distingit Mestre en Gay Saber don Francesch Pélay Briz, comensava la publicació de las «Cansons de la terra,» lletra y música, de las que ja han eixit quatre volúms, ab abundò de curiosas notas, y ab copiosas variants, aixís catalanas com de pobles extrangers.

Aquets exemples han sigut un poderòs estímul, com ho demostran la publicaciò de tres volúms de rondallas, que diligentment, ab lo títol de «Lo rondallayre», ha fet lo conegut escriptor don Francisco Maspons; lo llivre titolat «Jochs de la infancia», en que'l mateix autor reuneix los jochs, ditas y cants de las criaturas (*); lo «Llegendari», que, á mès de la continuació de las obras anteriors, está apariant; un apléch de superticions de Catalunya, qu' está fent un altre amich nostre; y no son pocas las col·leccions de corrandas y aforismes que hi ha inéditas.

Donchs bè: nosaltres, tambè sentim gran amor per esta poesía, encisadora per lo senzilla, y havem procurat á fer lo possible pera estudiarla. Un dia, sentint contar d'un corder anomenat Llimona, que en lo passat segle feu una corda que causá admiraciò á tots los del ofici, perqu' era vuyda de dintre, nos vingueren á la memoria algunas relacions que d'anys teniam oblidadas, maravellosas las unas, altras molt dins del ordre natural, que 'ns feren naixe la idea de que podria ferse un aplech bastant llarch y curiòs de llegendas del travall. Mos com per' nosaltres fora empresa temeraria lo intentarho, nos acontentarém oferintne unas quantas á nostres llegidors. ¿Quí sap si algú, ab mes forsas, durá á cap lo
pensament?


(*) Quan ja'l senyor Maspons tenia molt avansada aquesta obra, aparpagué en la "Rovue des langues romaines" un estudi sobre 'ls jochs dels infants de Catalunya. Com no tenim esment de cap aplech semblant on aquesta ni en altra literatura, creyém que la nostra es duas vegadas deutora d'agrahiment á dit senyor. 


La maestría
Un fadrí aguller volgè passarse mestre, y á est fí va dirigirse als prohoms del gremi, que li donaren á fer por exámen una agulla ben fina. Lo dia assenyalat per çó, compareguè'l jove davant d'ells y 'ls mostrá un' agulla que va dexarlos admirats per lo subtil y ben feta.

Es d'advertir que llavors, y mes que mes en aquest pays, las agullas de cusir se feyan, y's fan encara , per procehiments manuals, lo que no permet que se'n travallen sino de grossas, pus las xicas s'han de fer ab máquina; pero aquella era una excepció, com que 'ls vells mestres no s'hagueran vist ab cor per empendre una cosa semblant.
—Be, be, —digueren; —t'has llnliit. Ets tot un mestre.
— Miréuvosla bè , —va respondre'l fadrí. —¿No hi veyeu una cosa diferenta
de las altras agullas?
—No, pero es molt bon feta, aixó si.
—Donchs miréu, —va fer ell.

Y agafant la punta ab los dos dits de la má esquerra, y tirant ab las unglas de la dreta lo cos, mostrá un' agulla encara mes xica, qu' era enveynada dins de l'altra, y (cosa estranya,) un cop unidas, no s'hi coneixia cap juntura.


La dalla
Un pagés rich, demaná al ferrer del poble que li fes una dalla ben bona, costès lo que costès.
—Aquí la teniu, —diguè'l mestre quan fou llesta. —Val trescentas lliuras, es cosa com no se'n fá; pero dech dirvos que mireu de no tallárvoshi, perqué'l que sia ferit d'esta eyna, no'n curará pas.

Dit aço, 'l ferrer volguè acompanyar al pagés á provar la virtut de sa obra, y sens qu' est se'n adonás, clavá una barreta de ferro en mitj del sembrat. Lo pagés comensá á dallar, y , cosa estranya, deixá tant ras lo lloch hont era'l ferro, com tot lo demès. Lo ferrer, molt content, va dir:
— ¿Ja sabeu lo qu' heu fet?
Y li mostrá'l ferro tallat.
Llavors, lo pagés exclamá ple d'esglay, tornantli la dalla:
—Tè, vina á cobrar las trescentas lliuras y tréncala tot seguit. No vull veure mes semblant eyna, me fa por.
----------
Esta llegenda fa vindré á la memoria las supersticions que hi havia en l'etat mitjana en materia d'armas, com la creensa de que ab encisos y baix certas constel·lacions, se trevallavan espasas qu' eran invencibles; y era açó tant corrent, que fins hi havian lleys que ab tota formalitat privavan son us en bona lluyta.

En lo romanç castellà El infante vengador, se diu que duya un venablo que
Siete veces fué templado en la sangre de un dragón.

Donchs be: avuy dia encara no ha mort tal creensa; y sino serveix ja la
sanch del drach, no manca qui'ns haja parlat del such de galipau, com d'un gran específich pera certs tremps, y un ferrer, no fa molt, nos esplicava d'un mestre qu' havia tingut á França, lo quí pera certs cassos, guardava com reliquias un' olla ab oli d'escorsò.


Los dos daguers
Dos mestres daguers, parlant de llur ofici, se trabaren de paraulas, perquè l'un suposá esser mes hábil que l'altre.
— Fém la prova, —deya; — una juguesca á veure quin dels dos presenta un
trempa-plomas de més mérit.
Aceptada la proposició per l'altre, se donaren cita per un altre dia en lloch determinat, hont devian trovarse ab los companys qu' elegiren com jutjes de la qüestió.

Quant fou lo temps, no mancaren uns ni altres: lo provocat mostrava un trempa-plomas de fulla brunyida com un mirall, posada en un mánech molt artisat; lo del provocador, tenia, sí, la fulla primeta, mes en son trevallat se veya la totxeria dels ganivets de poch preu. Aqui fou quant s'indigná l'altre.
—Si t'has volgut riure de mi, —deya,— açó no tè cap gràcia.
—En efecte , —responia un del quins havian de decidir; — has fet una broma tonta.
— No, —exclamava l'acusat; —m'atinch á lo que vaig prometre; lo meu
travall es de mes mèrit; trenqueu la fulla.

Llavors, lo qui ans parlat havia, va estacarla en lo caragol, y ab una torta no més, fou trencada. Tots quedaren parats, vejent que dins de la fulla hi havia una palla.

¿Com ho havia fet? En la forja no, perque la palla s'haguera cremat; fent
un forat, tampoch podia ser. ¿Y donchs, cóm? Ell sols ho sabia; mes lo cert es que va guanyar la posta.


Los pintors misteriosos
Haventse convocat á unas oposicions de pintura, s'hi presentaren dos joves desconeguts, demanant pendre'hi part. Enterats que fòren de las condicions, va esser mostrada á quiscun d'ells sa respectiva cambra, hont sens comunicació de cap mena, devian fer los exercissis de práctica. Cada hú prengué sa clau y 's ficá en sa celda; mes, quan fòren passats molts dias y ja era finit lo terme que se'ls havia donat, no vejenlos los encarregats de sa vigilancia, trucaren; mes ningú responguè. Per fi, autorisats per quí podia ferho, espanyaren una porta, y no hi trovaren ningú: tot estava com avans; sols hi havia una tribuna ricament travallada, que no l'havian vista may. Llavors l'un va dir al altre:
—¿Pujemhi? Pot ser á dalt hi haja 'pintor amagat.
—Ja está dit, —va respondre aquell.

Y pega embestida allargant la ma perl agafar la barana; mes lo que va tocar fóu la paret, hont, ab la pressa que duya doná un galan cop de cap. ¡La tribuna hi era pintada!

Com glaçats restaren bona estona; mes á la fí va dir l'altre:
—Anèm á veure que tal lo de mos enllà.
Aixís ho fèren. Tampoch varen trovarlo, y lo qu' es mes, ni tampoch pintura alguna.
—¡Mira qu' es molt! —deya l'un.— sembla que no puga ésser.
— Pero be, —responia son company,— almeyns l'altre estrambótich ha fet
una pintura bona que sembla de debò; aquest ximple no mes ha vingut á menjar nous, y, per befa, tè, 'ns ha deixat las clofollas damunt de la taula.

Y dient açó, va passarhi la ma per llançarlas á terra, mes ni una clofa's
moguè de son lloch.
—¡Jesús, María, Joseph! — exclamà.
—Vétan aquí un altra. ¿Quí diria qu' açó fos pintat?
Y plens d'admiració, ne feren sabedors á ne'ls mestres, que, maravellats tambè, practicaren moltas diligencias pera saber quí eran los artistas; mes fòu en vá; ningú may ho ha sapigut.
----------
Es de notar la semblança de esta narració ab lo que's conta d'un quadro de l'antiga Grecia, hont hi havian fruytas pintadas ab tanta naturalitat, que provocaren als aucells fins á picarlas. Tambè recorda lo que's diu d'un altre quadro grech, atribuit (no voldriam equivocarnos) al pintor Apeles, representant un militar muntat dalt d'un valent corcer, tant al viu, que feu pararse y renillar á un cavall que pèl davant passava.


Un sant aprenent
Era ben tart del vespre, qu'en una botiga de manyá, mestre y aprenent travallavan encara de fort y de ferm.
—Mestre, —diguè l'aprenent,— Anéusen á dormir, que jo acabarè'l que resta fer.
—Vaja, donchs —responia'l mestre;— sobre tot, no t'adormis.
—No tinguéu por,—replicava'l noy afanyantse.

Deixá la feyna'l bon manyá, y va ficarse al llit. Al cap d'una bella estona, 's desperta, y, no sentint remor, salta, y de puntetas baixa á veure si l'aprenent dormia.

Es de saber que la feyna de que's tracta, era foradar passamans de reixa, y llavors ho feyan caldejantlos primer, y desprès, aplicanthi un punxò, hi pegavan un cop de martell.

Donchs, com déyam, baixá l'amo y trobá á l'aprrnent, que ben assentadet prop del foch, agafava'ls ferros, y en fret, no més ab un cop de dit, los anava foradant.
—¡Miracle! —cridà'l bon home esglayat—

Y no deya mentida; era'l primer miracle que feya Sant Aloy.
----------

Corra per Catalunya un' altra llegenda del mateix Sant, ab argument, si fa no
fa, igual á la que ab lo títol de «La conversió de Sant Eloy,» escriguè en provençal lo renomat poeta Roumanille. La bellesa de son argument, y 'ls encisos
ab que, l'ha adornada lo felibre avinyonench, fan que no poguém menys de copiar la bella traducciò que va publicarne don Francesch Pelay Briz, on son Calendari Català.


La conversió de Sant Eloy
I.
Un dia, nostre Senyor Dèu Pare, estava en lo Paradís capficat y cavilòs. Jesús li diguè:
—Pare, ¿qué teniu?
—Tinch, —va respóndreli Dèu,— un pensament que m'agrèuja... Tè, mira allá baix.
—¿Ahont? —diguè Jesús.
—Cap allá baix, al mòn, al dret de mon dit; veus en aquell poblet, al arrabal, una botiga de manescal, una botiga gran y molt ben posada?
—Ja la veig.
—Donchs bè: allí hi ha un home qu' hauria volgut poder salvar. Se diu Aloy. Es un home de bona pasta, fidel observador de mos manaments, caritatiu, amich de fer qualsevol servey; net de cap escreix on compte de son art, travallador d'un cap de dia al altre, sens mal parlar ni renegar may... ¡Oh! 'm semblava qu'hauria pogut ser Sant.
—¿Y per qué no pot serho? diguè Jesús.
—¡Por son orgull, fill mèu! Perqu'es un mestre d'ala en son ofici, Aloy creu qu' á la terra no hi ha ningú que puga passarli la ma por la cara; y aixó li fará
perdre lo que d'altre modo haguera tingut.
—Pare, —va obsevar Jesús; —si volguesses qu' hi anés, provaria de convertirlo.
—¡Véshi, fill mèu!
Y'l bon Jesús baixá á la terra.

II.
Vestit d'aprenent, ab sou farcell á l'esquena, lo diví mestre arribà al carrer hont vivia mestre Aloy. Sobre'l portal d'Aloy hi havia la mostra, ab unas lletras que deyan: Aloy lo manescal, mestre sobre tot altre mestre, forja'l ferro ab duas caldas.

L'aprenent se planta al marxapeu de la porta, y trayentse la gorra:
—Dèu vos dò bon dia, mestre, á vos y á tota la companyia. ¿Si necessitesseu
aprenent?
—No pas per ara, — li respon mestre Aloy.
—Adéu siau; será per un' altra vegada.

Y'l bon Jesús fa son camí. En lo carrer hi havia uns quants homes, que parlavan, fent rotllo.
—Creuriau, —los digué Jesús tot passant,— qu'en una botiga aixís hont hi deu
haver tanta feyna, no m'han volgut per travallar?
—Aturat, petit, —li diu un dels vehins.— ¿Qu'has dit quan has entrat á la botiga de mestre Aloy?
—¿Qué voleu dir? He dit lo que sol dirse : «Dèu vos dò bon dia, mestre, á vos y á tota la companyía.»
—¡Ah! no'u tenias de dir pas aixís. Tenias de dirli Mestre sobre tot altre mestre... Tè, guayta la mostra.
—Es veritat, —diguè Jesús;— ho tornarè á provar.

Y se'n torna cap á la botiga.
—Dèu vos dò bon dia, mestre sobre tot altre mestre; ¿necessitariau un aprenent?
—Entra, entra, —respon mestre Aloy;— desprès qu'has sigut fora, he pensat que potser te podria donar feyna... Pero mira, y no t'oblidis del que't vaig á dir; quan m'anomenarás, deus dirme mestre sobre tot altre mestre, perque, -no es per enaltirme,- d'homes com jo que travallin lo ferro ab duas caldas, no n'hi ha dos en tot lo Llemosí.
—¡Oh! —fèu l'aprenent; —nosaltres al nostre poble lo forjém ab una y no més.
—¿No mes ab una? Calla, calla, ves xarrayret; això no pot ser.
—Bè, donchs ja'u veureu ara tot neguit, mestre sobre tot altre mestre.
III .
Jesús agafa un tros de ferro y'l tira dins la fornal; bufa, neteja las brasas y quan lo ferro es bermell, que més ho pot serho, va per agafarlo ab la má...
—Ah, atolondrat, —diu lo fadrí major.— ¿Qué fas? ¿Qué't vols llagá'ls dits?
—No tingas por, —li replica Jesús;— al nostre poble no necessitem estanallas.

Y l' aprenent agafa ab la má lo ferro rohent, lo porta á l'enclusa, y ab son
martell, ¡pim! ¡pam! ¡patim! ¡patam! en un tancar y obrir d'ulls, l'aplana, l'arrodoneix y li dona tan bona forma que apar fet ab motllo.

Lo fadrí major, recolzat á la manxa, se'l guaytava sens dir mot y cavilòs.
—¡Oh! —exclamá mestre Aloy,— si jo volgués també'u faria.

Y agafa un tros de ferro, y'l tira á la fornal: bufa, neteja las brasas, y, quan es bermell, lo vol agafar y durlo á l'enclusa com lo seu aprenent, mes se crema'ls dits. Empero, per fer son fet, per travallar com se déu, no li queda altre recurs que anar á buscar las estanallas.

Mentres tant lo ferro's refreda... y ¡ala! ¡patim! ¡patam! ¡patatim! ¡patatam! Las espurnas saltan... Pobre mestre Aloy, prou va fer, prou s'escarrassá; mes lo ferro sempre's refreda avans de finir: no pogué lograr son propòsit ab una sola calda.

IV.
—¡Xit! —diguè l'aprenent; — me sembla oure'l galop d'un cavall.
Mestre Aloy, tot seguit se planta á la porta, y véu un cavaller, un hermòs cavaller que's planta davant de la botiga. Era Sant Martí.
—Vinch de lluny, —diu;— mon cavall está desferrat de duas potas, y ja'm, fonia perque no trovava cap manescal.
Mestre Aloy se posa tiesso y li respon aixís:
— Senyor, siau qui siau, no podían ensopegarho millor. Sou davant del millor ferrer del Llemosí y fins de la Fransa, del que's pot titolar lo mestre sobre tots los mestres, y forja'l ferro ab una calda no mes... Menut, ves á aguantar la
pota.
—¿Aguantar la pota?—replica Jesus.
—Nosaltres, á n'el nostre poble, no necessitavam pas ferho aixís.
—¿Donchs com? Aixó sí que m'agrada, —exclamá'l manescal...— ¿Y cóm ferran á ton poble sens aguantar la pota? Vaja, digas?
—Es lo mes senzill, ¡Dèu mèu! Ho aneu á veure.

Y'l menut agafa'l botavant, s'acosta al cavall y ¡crac! li talla la pota. Desprès porta la pota á la botiga, la posa al caragol, li rebaixa l'ungla, li emprova la ferradura nova qu' ell mateix acabava de fer, ab la broca li clava'ls claus, après descolla'l caragol, torna la pota al cavall, l'hi ajusta, y tot senyantla diu:
—Dèu méu, que la sanch s'estronqui.

La pota queda guarida, ferrada, y tan forta com may ho hagués sigut.
Lo fadrí major feya uns ulls de pam, y'l bo de mestre Aloy comensava á sospitar.
V.
—¡Oh, y be! —diu al cap d'un rato;— fentho com ell ho ha fet, jo també hi ferraria.
Y ¡ala! mestre Aloy s'hi tira de cap: pren lo botavant, s'ampara del cavall, y ¡crac! li talla la pota. Se l'endú á la botiga, la posa al caragol, li rebaixa l'ungla, li ferra al seu gust, com havia fet lo menut. Desprès... ¡tots son aixís! ve'l posarla á lloch: ¡torna al cavall, l'ajusta, li empega la nafra... mes ay! son
ungüent no serveix de res... la cama's dessagna y la pota cau aixís qu' ell la
deix anar.

Llavors s'il·lumiua l'ánima orgullosa de mestre Aloy, y's llançá cap á la botiga per tirarse als peus del aprenent... Pero lo noy ja no hi era y tampoch lo cavall ni'l cavaller. Las llágrimas, llavors, caygueren dels ulls de mestre Aloy; reconegué qu' hi havia un mestre qu'era mes qu' ell y que tothom. Y trayentse
son davantal, ixqué de la botiga per no tornarhi mes, anant pèl mon predicant
la lley de nostre Senyor Jesucrist!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Sentiments

on   in , , ,   with Cap comentari
Traducció d'una poesia del volum Sentimientos de Julio Alarcón y Meléndez.


Ans d'anarsen, mare mia,
vaig presentarli mon álbum,
demanantli tota roja
si alguna cosa hi posava.
En lo lloch que mès net era
cercá la plana mès blanca,
y allí lo mèu nom va escriure,
y al damunt posá sos llávis.

A. C y V.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Sentiments

on   in , , ,   with Cap comentari
Traducció d'un seguit de poesies del volum Sentimientos de Julio Alarcón y Meléndez.


I.
Ja's va acostant lo dia,
canta lo gall.
"A Dèu, llum de mos ulls,
d'aquí a demá.."
Y s'oyguè un bes
y allanyarse uns quants passos
poch á poquet...
A poch un tir va oirse
y un ¡ay! de mort
y d'una veu mofeta
també'l ressó,
veu qu' exclamá:
"A Déu, llum de mos ulls,
d'aquí á dema!"

II.
¡Es tant lo que jo t'estimo,
tant, que fins te menjaria!
trasformant á un mateix temps
en una las nostras vidas;
en una las nostras vidas
ab la mes íntima unió:
pera que jo, siguès tú;
pera que tú, fosses jo.


III. Cosàs de noys.
Mare, militars s'acostan,
molt ben posats y galants,
lluhint los seus uniformes
en sos fogosos cavalls.
Y que m'agrada la tropa!...
Jo voldria ser soldat!

Mare, ve lo senyor Bisbe
aquí pera confirmarns;
dihuen que pega á la cara,
mes dihuen que no fa mal.
M'agradaria ser Bisbe,
y estar sempre confirmant.

Ay mare, quina comedia
vaig veure representar!
Tothom, tothom aplaudia,
y á mi m'agradava tant!...
¡Ay! jo voldria ser cómich,
perque piquessen de mans.

Mare, se passeja en cotxo
lo criat d'aqui davant;
en una má du las bridas
y'l fuet altra má.
¡Que si deu anar be en cotxo!...
Jo voldria ser crïat.

Mare, sò anat á l'esglesia,
y en los altars, allí dalt,
so vistas moltas imatges
ab trajos negres y blanchs!
Y com m'agradavan totas!...
¡Ay! jo voldria ser Sant!

IV.
Jo ani, germaneta meva,
á cercarte en lo fossar:
ton nom vegí en una llosa,
y desprès deya aquí jou.
Y, com que deya aqui jau,
vaig posarme allí á cercar;
y sols troví pols y terra
que 'm digué: "aqui no hi es pas!"

V. Rondalla de mare
Vaja ¿vols que conte un qüento? (1).
Donchs escoltam, filla mia.
Hi havia una pobre mare
que sols tenia una filla,
que se'n era enamorada
y res la mare savia...
Pero, perqué 't torns groga!
No t'agrada'l qüento, filla?
Al fadri mes ben plantat
qu' en tots los voltants hi havia,
enganyada ab promentensas
donava a la reixa citas;
y, mentres la pobre mare
ben descansada dormia!...
Mes... perque entristeixes?
No t'agrada'l qüento, filla?
Convingueren que una nit
sens de ningú fos sentida,
per anarsen ab ell, ella,
sa casa abandonaria,
abandonant á sa mare
quan tranquila dormiria!...
Mes dígam, perqué sanglotas?
No t'agrada'l qüento, filla?
Y arribá la nit aquella...
y aprés la hora de la cita...
y lo fadrí l'esperava...
y ella... no hi compareixia,
perqué tot contantli un qüento
sa mare l'entretenia...
Pero... digas ¿perqué ploras?
¿Es veritat lo qüento, filla?

(1) Posem la paraula qüento no perque sia catalana, sino perque es corrent en nostre llenguatje vulgar y, al mateix temps, curta y á propósit per cabre á dins del vers.


VI.
—Johim, hermosa es la vida?
hermós nostre viure n'es!
Brindo, los meus companys, brindo
per nostre Dèu, lo plaher;
per nostre Dèu lo plaher
torná á dir ab feble veu,
y, sens acabar de beure,
allá terra mort cayguè.

VII. Mes enllá
Anava per un camí
molt cansat un pelegrí
cercant la felicitat;
y la gent que al pas trobava,
tothom, tothom l'endressava
mes enllá.

Y travessa per las salas
de richs palaus plens de galas
cercantla ab molt gran afany,
entre la remor que's feya
de disbauixa, una veu deya:
mes enllá.

A la gent de las montanyas
pregunta si en sas cabanas
se troban ab ella en pau;
y ab tristesa manifesta
diuhen abaixant la testa:
mes enllá.

Se n'entra ab defalliment
en los claustres d'un convent,
y resta allí agenollat;
y en la remor de l'absolta
ou, sols una que altra volta:
mes enllà.

Per fi, en lo fossar, lloch sant,
ab ulls amarats de plant
cerca la felicitat;
y una figura espantosa
li diu obrint una fossa:
mes enllà!

VIII.
—Filla, ¿qué fa lo fuster
que tan afanyat travalla?
—Mare, la creu de la vida
una fusta molt pesanta;
y com n'es tant de pesanta,
ahí, mare, 'm preguntá
que... per no durla ell tot sol....
que... si'l volia ajudar!

IX. Y jo seré mort.
Tocan las campanas ab molt trist sonar,
tocan las campanas en lo campanar;
pot ser aviat toquen ab molt trist acort...
y jo serè mort.

Quan pera mi toquen pot será un dia
de sol sens cap broma, de pau y alegria,
irá l'hortolá cantant al seu hort...
y jo serè mort.

Irá'l caminant entre boschs de pins,
per llarchs viaranys y per llarchs camins,
veurá'l navegant des de lluny lo port...
y jo serè mort.

Se veurá en las vilas la gent com s'afanya,
volar los aucells per vall y montanya,
corre'l regaró cobert herba y flor...
y jo serè mort!

Irán los soldats, iran á la guerra,
y los missioners travessant la terra,
y'l desert, l'arab del sol en lo fort...
y jo seré mort!

Quan pera mi toquen ab molt trist sonar,
quan pera mi toquen en lo campanar;
si al obrir la fossa s'obra 'l cel ¡gran sort!...
jo no serè mort!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Amors del altre mon

on   in ,   with Cap comentari
Dorm en pau.

I.

Ben joves nos coneguerem,
infants encara los dos;
tú filla de casa il·lustre,
pobre jo y noble de cor.

Aymavas tú la bellesa,
per tal amor jo era foll:
nostres esprits s'acostavan,
mes los apartava'l mòn.

¡Quántas vegadas, á solas,
si m'ensenyavas ab goig
las maravellas que feya
lo tèu pinzell enginyòs,

ó quan torrents d'armonía
treyas del esturment dolç,
¡ay llavors com bategavan
nostres cors com un cor sol!

Jo't deya:–L'art es la vida;
¡si artista poguès ser jo!–
Tú'm deyas:–L'art es pobresa–
ab migriure doloròs.

Jo responia:–La gloria
val mès que tot l'or del món.–
Y lo mèu cor mormolava:
–¡Si tèva ma gloria fos!–

Per mès que may volguí dirte,
ni ab lo mirar ma passiò;
engelosits, los teus pares,
trencavan nostras rahons.

Y açó que d'un cop feria
mon ergull y mon amor,
me feya veure lo núvol
que tapava lo nostre sol.


II.

Un jove de casa noble,
galant, de cor generòs,
feya set anys que t'aymava
sens jamay trobar consol.

Un dia'l sí li donares...
Après tant patir, ¡quín goig!
¿Per qu'esperar tant lo feres?
Tú déus saberho, jo no.

En vesprada delitosa
del mes gentil de las flors,
per sempre mès vos unia
un ministre del Senyor.

Y jo sol, dins de ma cambra,
sospirant, deya de cor:
"ja que no poguè ser meva,
Dèu los donga un cel de goigs."

Resignat ja pel mòn duya
la trista creu de ma sort,
y no anava á casa tèva
com en mès placévols jorns.

Y si algun cop te trobava,
me saludavas tan sols;
potser temias ofendre
tòn estat ab mos recorts.

Núvol que passá depressa,
estel qu'en la fosca's fón,
llampech que rellú y s'apaga,
esperanças ¿ahont sòu?


III.

Lo tendre llas que'us unia
era garlanda de flors;
un dia vinguè la peste,
y vá trencarlo la mort.

¡Qué trist déu ser lo morirse
per quí amors deixa en lo mòn!
¡qu'es enujosa la vida
quan moren nostres amors!

Quan vaig saber qu'eras morta,
no vaig pas llansarne plors;
sols l'ensopida anyorança
se'm despertá ab greu dolçor.

Y de nits no m'adormia
pensant que'm vindrias prop
llumenant y ab blanca vesta,
com los ángels del Senyor.

¡Ay tendra flor que't morires
morint ab tú tòn fruyt dolç!
á consolarm'no vingueses,
ni sè en quín lloch jau tòn cos.


IV.

Com una música dolça
sòn las penas y los goigs,
venen, passan, van perdentse,
y sols ne resta'l recort.

Jo anava sol per la terra
tot morintme de passiò,
quan vaig trobar una verge
que'm feu estimar lo mòn.

Son d'ella la mèva vida,
ma esperança, mas cançons,
y al costat d'ella m'adormo
com un aucell entre flors.

Una nit de primavera
jo'm passejava tot sol,
quan al mèu costat vaig véuret
ple d'estranyesa y de goig.

–Donchs, exclamí; ¿no eras morta?
Tú digueres: –Morta sò.–
Al tèu costat vaig posarme,
y ferem via tots dos.

Tot caminant te parlava
d'aquellas horas d'amor,
tú ab tristesa responias;
no poguí entendrer tos mots.

Vaig veure que clarejavas
com un crestall lluminòs...
Y despertantme de sopte,
me trobí ple de suor.

Llavors diguí un Pare-nostre
(tot lo que's pot fer pels morts),
y, oint un sospir, ma esposa
me preguntá:–"¿Qu'es açó?"

Jo vaig contarli com era;
no'n fou pas gelosa, no.
¿A quí farán gelosía
los amors del altre mon?

Diguè:–"¡Quins somnis se tenen!
Dorm, qu'encara es lluny lo sol."
Y no sè pas si pregava
per lo tèu etern repós.

Jo visch joyòs: son ma gloria
ma esposa y mos infantons;
mes al cel tinch los mèus pares,
y altres sérs com tú, son morts.

Tú minvares m'anyorança;
¿tornarás un altre jorn?
¡Torna mes que sia en somnis,
animeta del mèu cor!

Juliol 1874


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

L'infant rebech

on   in ,   with Cap comentari
Lema: Ohou!

Calla, pobre infantò,
adórmet desseguida,
que m'espera 'l promés
musich d'artilleria.
Quan sias adormit,
hi baixaré una mica,
ja que se n'han anat
los pares y la dida.
Ohou!
ouheta uhina!

No m' fassas patir més,
un son ben dolç te vinga,
cuyta que'l meu amor
m'espera á baix y frisa.
Lo seu mostatxo es llarch
y més que l'or encisa.
Ara, esperantme á mi,
ab los dits se'l refila.
Ohou!
ouheta uhina!

Cuyta á dormir fill meu,
sino'l papo vindria,
y aquells bous tan banyuts
¡ay! com se't menjarian!
No, no, calla pobret!
La teta ja t'estima!
No truca'l papo, no,
es lo Ramon que'm crida
Ohou!
ouheta uhina!

Si callas y no fas
cap mes rebequería,
te donaré un bo-bo,
farem sonar musica,
irém á veure'ls nens,
t'ensenyarè las titas
y't compraré un tatá
dels que tots sols caminan.
Ohou!
ouheta uhina!

Fins te daré, si dorms,
una joya molt rica,
un fluviol bonich,
obra d'argenteria...
Ja cluca'ls ulls, pobret!
lo fluviol volia...
No truquis mès, Ramon,
ja baixo desseguida.
Ohou!
ouheta uhina!

Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Una vegada era un rei

on   in ,   with Cap comentari
Quan arribaven les grans congestes,
a casa nostra lo vellet avi,
qu'era un sant home, catalá y savi,
s'entretenia contantnos gestes.
a la vetllada
mentres lluía la flamarada,
que, destriantse, fent contorsions,
a lo que's deia, tot desseguida
talment semblava que hi donés vida
ab misterioses apancions.

-----

-Una vegada era un rei
de grandíssima memoria
al qui no tracta la historia
honrantlo com es de llei,

a qui , en só de disfavor,
s'anomena ab lleugeresa
"l'amador de gentilesa"
o no més "el cassador".

Mes els fets s'esbrinarán,
y vindrá á saberse un dia
que altre rei no's trobaria
com el nostre primer Joan.

Als qui torts lí varen fer
mai va tractar ab dolencia,
l'un'hora usant de clemencia,
y sempre obrant justicier.

De bones ordinacions
el seu reialme dotava
mentres aliances pactava
ab extrangeres nacions.

Era sa cort una mar
de luxe y gentil usansa:
ab ella cap cort de Fransa
se podía comparar.

Allí patges, allí herauts,
dames, gent cavallerosa,
joglars y rècua nombrosa
de cans, astorts y grifauts.

Mes el rei que ab sol ó ab gels
cassava ab destresa eximia,
s'afatlerava en l'alquimia
ó en seguí'l curs dels estels.

Tant l'art li robava'l cor,
que se'n conten maravelles:
per llibres y coses belles
no li dolía un tresor.

Cercá'ls músics més capdals
y va honorar la poesía;
ressó dels qu'ell establía
son els nostres Jocs Florals.

Católic, com tots els séus,
venerá á la Inmaculada;
peró castigá ab má irada
la matansa dels jueus.

Mostrá creure sa virtut
qu'eren al Cel gran ofensa
la subjecció dels remensa
y la fera esclavitut.

Zelós, incansable, ardit,
sa activitat prodigiosa
ell esmersá en tota cosa
que des altesa y profit.

Si guerres no promogué,
si terres no conquería,
no fou, per Deu, cobardía,
puig mai la por conegué;

es que, hom de seny, anc que brau
á tots els llorers sangnosos,
ell prefería'ls xamosos
dolcissims fruits de la pau.

Monarca y espós amant,
á tot'hora d'ell pot dirse
que son cor varen partirse
Catalunya y na Violant.

El poble, actiu com ell sol,
en el monarca inspirantse,
anava perfeccionantse,
prenent un magnific vol.

Mes aquell vol tant potent,
de sobirana embestida,
al perdre'l bon rei la vida
s'abaixá soptadament.

----------

Tot just sent á mitj camí,
el nostre sol ja's va pondre!
Quasi del tot se va fondre
á la mort del rei Marti.

Després... La fí del d'Urgell,
que mai será ben plorada...
Van rebrer la punyalada
tant Catalunya com ell!

Desde llavors quins afanys!
Com nostra patria's moría!
Fou perllongada agonía
que va durar tres cents anys;

fins que lluitant y sofrint
ab una constancia estoica,
van extingir sa alè heroica
els canons de Felip quint.

---------------

Be fou desventura gran
ab que'l Cel va flagellarnos
no tenir per governarnos
posteritat del rei Joan!

En quants dels reis coneguts
podrá no trobarse indicis
de malvestats ó de vicis?
Ell fou mirall de virtuts.

Perxó es molt just, es de llei
que al repassar nostra historia,
diguèm, honrant sa memoria:
"Una vegada era un rei!"


La veu al avi se li nuava
quan aixó deia, y en sec parava.
Ja no lluía la flama alegre,
al entorn nostre, tot era negre;
pero sentiem ben a la vora
la escalforeta consoladora,
que si, entre cendres, resta caliu...
encara, encara, el foc es viu!

Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Una historia misteriosa

on   in ,   with Cap comentari
Cas succehit en los segle XVIII

¿Haveu sentit may parlar del senyor Pere de l'Argenteria? Coneixel, es clar que no, perque avans, y bon xich avans, de la guerra dels francesos (vejeu si'us parlo de temps), ja qui sab hont devia tindre'ls ossos; pero, ab tot, fins avuy dia ha passat de pares á fills l'anomenada d'aquell home tingut per l'argenter mes destre dels que llavors eran á Barcelona.

Se conta d'ell qu', essent jove, va fer las joyas pera una filla del capitá general, que va casarse ab l'hereu d'una familia molt poderosa, y ja podeu pensar si n'hi hauria de tresor; pero lo millor de tot era'l trevallat, en termes que fins una vegada'l rey las va veure, y tant se'n agradá, que feu al senyor Pere argenter y orfevre de sa ral casa.

Pero no es per ço, no es pel mérit que li atribueix la fama ni per haver fet molt de bè (pus diuhen qu'era molt bon home) per lo que'n parlo; una historia que'n sabia l'avia, Deu la perdó, 'us vull contar. Escolteu.

I.
Tothom qui haja estat á Barcelona sap prou á l'Argenteria, carrer que, al igual dels d'Abaixadors, Boters y altres, prengué nom del ofici dels mes de sos habitants, y avuy per avuy, que'ls estaments viuhen barrejats, encara té lo carrer dit prou botigas pera no fer estrany son nom. Donchs be, en lo temps de que parlo, á cosa de mitj carrer á la má de Sta. Maria, s'estava'l nostre argenter en una casa de tres pisos, als quins se pujava per la botiga, pus no hi havia escaleta: lo primer servia d'estada, lo segon d'obrador y lo terç per'mals endressos y cosas de menjar com llegums y fruitas que's tenian pera l'any. Allí nasqué'l senyor Pere, allí plorá la mort de sos pares y allí vivia fet un conco, sens parent ni adherent, servit per una criada que li duya molta lley. Era amich de la quietut y no gens de companys, encara que prou tractivol pera ferse ben voler de tothom, especialment de nobles, capellans y frares, que tots lo coneixían, y'l tractaban ab certa distinció; pus, si be ell era molt senzill, tenia un posat que feya respecte. Fora del necessari no eixía sino de bon matí pera orejarse un xich y anar á missa, may en las horas de mes brugit y tránzit de gent; aixó si, per Corpus l'hagueran vist á la professó vestit de negre ab casaca de seda y espasa al costat, pus sin no cavaller, era mestre del col-legi d'argenters de Barcelona.

Pero anem al cas. Lo senyor Pere era fadrí y no pensava en casarse, pus ell deya: "A la meva etat, ¿qui'm fa cercar mals de cap? La Llucia'm governa prou be; no'm cal carregarme d'obligacions." Aixís s'ho deya ell mateix; pero la dona tenia molts anys y aná perdent, perdent, fins que al amo li fou precís cercarli ajuda y li llogá una minyoneta que, poch temps després, tingué de carregar ab tota la feyna, perque la pobra vella no's podia valer de res sino del cap, y aixís y tot, bon servey feya. Un dia s'ajagué la bona Llucia y al cap de pocas horas ja era morta. Sia del trastorn ó perque havia de ser aixís, als pochs dias l'amo també feya llit, en terme que arribá ben mal. No tenint altra persona, s'hagué de refiar de la noya que no hantse trovat may en res semblant no era prou pel que's necessitava; y llavors, vejent la necessitat d'una companyia arribá á sentir remordiments de no haver volgut partir sa sort ab una esposa, y fent vot á Dèu, nostre Senyor de casarse ab dona lletja y pobra, si tornava en salut. Vejam lo que n'esdevingué.

II.
Després d'algun temps de patir, lo senyor Pere's curá, y al cap de tres dias que's llevava, un diumenje á l'hora del sol, abrigat ab la capa, com era temps d'hivern, ajudat d'un bastó, perque'l deix de la malaltía li feya fer tentinas, volgué eixir á pendre'l sol, y poch-á-poquet, sens mirar ahont anava, arribá á un carrer de casetas baixas habitat per gent pobra. Al peu d'una d'ellas, vejé assentada una dona pentinant sa negra cabellera estesa que quasi li tocava á terra, y al passar pel devant d'ella, se l'aguaytá. Tindria uns trenta dos anys, no era lló que's diu hermosa, mes vos diré, ben mirada, era lletja, pero contra sa morenor y lo incorrecte de sa fesomía, uns ulls negres que parlavan, y una certa cosa d'aquellas que no s'explican ni s'entenen, la feyan agradosa, á lo que ajudava no poch sa gentil presencia y sas formas plenas, talladas ab gracia y bellas proporcions. Aixís ho sentí'l convaleixent, y, recordantse de la prometensa, pensá que havia trobat ocasió de cumplirla. Bon xich cativat per aquella don, al ser al cap del carrer se girá per'mirársela mes y tornarsen á casa pel mateix camí. Aixís ho feu, y, quan ja havia pasat, unas quantas vehinas que no'l deixavan de petja se miraren l'una á l'altra esperant qui primer enrahonaria, fins que una d'escardalenca tinguda per bruixa, la mes trapassera del vehinat comensá:
–¡Alsa, donas, que'l carrer está de sort! ¿Haveu vist lo que ha passat?
–Ja'u pot dir, respongué un'altra. ¿Qué devia cercar anant amunt y avall?
–La perduda, afegí la comare terça.
Y com se mirava la Layeta! aventura la segona.

–A mi deixeume en pau, cridá girantse la de la cadira. Ja sabeu que no'm fico ab vosaltres ni ab ningú.

Totas callaren; mes la bruixa hagué de dir á las altras de baix en baix:

–Míreu lo sach d'orgull, la donya miseria! Y afegí ab veu alta:

–Dimoni de vellot! Tot sanquejant y entecat encara gasta humor? Bona pessa deu ser ell.–

Y totas plegadas esclafiren una riallasa que trencá en sech una veu que junt ab un cap pelat de vella eixia per la finestra del davant.

–Talleu, talleu, llengas d'escorpí! Aquí diheu lo que'us passa pel cap d'un home que may l'haveu conegut y que te mes bondat que vosaltres vergonya, xarrayres!

Las altras volgueren replicar; pero la Cila, que ab tot y ser una bona dona, tenia'l seu geni, si no se'n van las hi tira un'olla plena de terra ab lo julivert y tot. ¡Oy que s'hi haguera mirat!


III. 
Diuhen que'ls sufriments, tant los del cos com los del esperit, empedreixen lo cor, y açó es ben cert; mes no'n es menys que devegadas l'ablanan fins al punt de donar cabuda á fortas passions. ¿Qué'u fa? Jo no'u sé pas, pero es cosa que tothom, qui mes qui menys, haurá experimentat; y dich tothom, perque no hi ha mortal, tan benaurat que no passe contratemps ni tant pobre que no tinga res dins del pit.

Tal com dich succehí al senyor Pere: lo mal l'havia fet impressionable y á sos cincuant'anys sentí lo que ni sospitá en sa jovenesa. Bon xich mes refet que'l dia avans y ab tot lo dalé de son cor, pus l'amor fa miracles, eixí de casa seva, y á la mateixa hora era en aquell carrer hont tenias sos pensaments. Al entrarhi pegá una mirada y no vegé á ningú per las portas, pus era dia feyner y tothom s'afanyava á dinar pera tornarsen al travall; mes perço aná avantsant ab esperança de veure á la que'l tenia capficat, quan lo feu girar en rodó una veu que cridava:

–¡Ey! ¡Senyor Pere! ¿Cóm passa tant de llarch? Sembla que haguém renyit vosté y jo.
–¡Ay! Cila! Creguéu que ni tampoch pensava en vos.
–Ja'u crech, ja'u crech. Entre, home, que seurá un xich.

Ell volia refusar l'oferta pero s'asseguè veyent que la vella li allargava la cadira dientli:

–Y donchs ¿qué tal? ¿cóm ho passa? ¿que no ha estat bó?
–Molt mal, Cila, molt mal, que'm pensava no contarho.
–¿Y no m'ho ha fet saber? Mal fet, per que á saberho ¿jo no hauria vingut á cercarli remey? Fins de genollons, si haguès sigut necessari. ¡Vaja! Un hom no s'oblida de qualsevol manera del be que li han fet, perque...
–Be, be, diguè'l senyor Pere interrompentla, no'n parleu; lo qu'es fet es fet y senyal que havia de ferse.
–Si á vosté no li agrada, no li retreurè; pero....Y ¿cóm va la senyora Llucia?
–Digueuli un Pare-nostre.
–¿Es morta? ¡Que'm diu!
–Sí, va morir avans de caure jo malalt, diguè ab tristesa l'argenter.
–¡Vegi! ¡Ay, Senyor, tant bona dóna qu'era! Y ara vosté ¿cóm ho fará tot sol? ¿quí'l governará? perque, desenganyis, com la senyora Llucia no'n trobará cap mes.
–Prou que'u sè, y perçó quasi veig que hauré de fer lo que no havia pensat may.

Estas paraulas llumenaren lo seny de la Cila, que's doná compte dels passetgs del argenter y de la mormolaciò de las vehinas, aixís es que va respondre rient:

–¿Que ja la tè triada?
–Pot ser que si, responguè ab pena y tornantse un xich roig.
–¡Ah!
–Digueu: ¿no fòu pas casada una dóna alta que viu á cosa de mitj carrer en aquesta má, que....
–¿Qui? ¿la Layeta? ¡Ay! ¡Dèu lo fassa bo! ¿Qui es ella per vosté?
–No hi fa res que sia pobra. ¿No es pas casada?
–No, senyor, es viuda, sola, sens parents; pero....
–¿Es bona dóna y honesta?
–Aixó si, molt quieta y de casa seva.
–Donchs me convè. A veure si'm fareu lo favor de demanarli si vol esser ma muller. Vos ja'm coneixeu. No'n parleu ab ningú mes. Demá tornaré, Cila, afegí aixecantse.

–Vaja, donchs, no fará falta lo que vosté'm demana, estiga descansat. Dèu me'l guart, estiga bonet.

Y l'acompanyá fins á la porta. Desde'l marxapeu lo seguí ab la vista, y quan l'haguè perdut, se ficá a dintre exclamant riallera:

–¡Ay, Senyor! Infants duas vegadas. Si se'm mor lo Ton, ab tot y'l meu cap pelat, encara voldrè casarme!


IV. 
Deixant de contarvos per pessas menudas los trámits pels quins passá'l negoci, vos dirè que's portá á cap lo casori. Tambè'us farè franchs de la mormolaciò de la bruixa y demès vehinas, á qui feya cert rau rau veure pujar de to á la Layeta. La festa's celebrá ab quietut com era del cas: la nuvia vestida y enjoyada com no cal dir, portava al costat á la Cila que li feya de mare y anava tota reverent com persona d'importancia en tal acte, rumbejant faldillas de xamellot y mantellina de crestall: un cónsol del Col-legi y dos senyors de la novlesa acompanyaren al nuvi en la cerimonia y desprès los deixaren á tots dos á la porta de casa seva, que ja he dit qu'era prop de Santa Maria.

Lo senyor Pere estava á son pler ab l'esposa y's penedia d'haver viscut tants anys fadrí: ella's trobava com qui somnia y un xich si es no es ergullosa, mal que solen patir la major part dels quins, com ella, passan de la miseria á millor estat. Mes aquella dóna era un misteri vivent, parlava poch, reya á mitjas; pero semblava estar contenta, y'l senyor Pere deya: "Ella m'estima, compleix ab sas obligacions, es bona cristiana....Ja n'hi ha prou, que pel demès, cada hu tè'l seu geni."


Aquella casa, que ja era un pa d'or y plata, semblava un'altra: en los llindars, damunt de çócols de pedra, dintre'ls aparadors lluhian las arracadas y'ls anells carregats de pedrería, las cadenas, las civellas, los agnus Dei, brassos, camas y testas per' presentallas, tot ben ordenat; fins lo Sant Aloy que ocupava una capella al fons de la botiga, semblava un altre.

Lo senyor Pere tambè s'havia rejovenit y á mitjas excusas eixía de casa deixant en la botiga á sa esposa, que llavors ja era la senyora Layeta. A la festa eixían plegats á passejar y á las funcions d'esglesía, y anava passant la vída aquell benaurat matrimoni, ella venent en la botiga, ell dirigint las feynas que se li encomanavan y distrayentlos de tan en quant las visitas llargas d'un cavaller de la clau daurada, home d'uns trent'anys alt y sech, que, desocupat del tot, procurava matar lo fástich que li feya'l viure, conversant y llegint lo diari, que llavors comensava á publicarse.

Aixís visqueren vuyt ó nou mesos, fins que notá'l vehinat que may se veya al senyor Pere. Un vehí comunicá sa observació al atre, la curiositat pujá de punt, y algun n'hi hagué que s'atreví á preguntarho á l'esposa, qui respongué sens cap mostra de sentiment "que havia marxat de casa y no havía tornat mes."

Arribá la nova fins a casa de la Cila, qu'enfadada del ergull d'aquell "poll resucitat", que aixís anomenava á la Layeta, havia deixat de visitar la casa, y carregada de punt y desitjosa de pagar los benifets que havia rebuts d'aquell home, resolguè no deixar pedra sens moure pera saber ahont parava. Prou travallá, perque era dóna de be y resolta, prou travallá (Dèu li pach); mes res ne va treure, ni crech que la justicia se'n cuydás. Semblava aquella desapariciò misteriosa un crim comès dins d'un poble de morts.

Sols anys desprès lo vehí del davant va dir ab gran reserva á un altre, que havia vist com un dia lo senyor Pere ab la cara descomposta per la ira acompanyava fins á la porta al cavaller, qu'eixía mossegantse'ls llabis. "Lo cavaller, afegia, jo sè qu'es inquisidor..." Y acabá sa relació ab uns punts suspensius de molta significança.

Ara bé: ¿aquell home havia anat á passar á l'inquisiciò víctima d'una revenja ó altra passiò dolenta del cavaller? Jo'm guardarè prou d'assegurarho, perque no vull llevar falsos testimonis á cap persona ni instituciò. Dèu ha donat ja á quiscú la seva paga. Sols acabarè dient lo que contava l'avia qu'era dona que's podia creure en tot; ço es, que'ls bèns del senyor Pere's varen perdre, y sa esposa la gentil Layeta acabá sos dias en la mes gran miseria, víctima d'un mal esgarrifós, ab tal que ja ans de morir, feya feresa.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Bausía

on   in ,   with Cap comentari
Esparses escrites en catalá estrafalari.

Jo que fins are havia escrit ab A,
com ferho déu qui vol rahonar bé,
avuy renech, puix vatx á escriure ab E,
perque homs elets m'han dit que sabent fa.

En Jochs florals enguany s'es vist així,
y hom ha dançar segons sía lo só.
Vejam aixís, donantlos la rahó,
si un jorn ó altre pensarán ab mí.

Mas si algú diu que foll bausador só,
Colrat d'afronta no'm veurá ningú;
femelles, estrelletes, diré jo,
y... ¡plantofades al sentit comú!

Ab est motiu s'ofereix, senyó directó,
molt antent y S.S. de V. Q. S. M. R.
Antoni Careta y Vidal

Barcelona 25 janer de 1875


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Jo vull ser mestre en Gay Saber

on   in ,   with Cap comentari

Jo só un jove menestral
y tinch bon ofici;
mes los somnis d'ambició
me donan desfici.

Quan xich plantava'ls soldats,
jo 'ls manava á tots plegats,
ara no'u puch fer;
jo vull ser mestre en gay saber.

He pensat en fer cansons,
y ho puch escometre;
un poeta no té pas
de saber de lletra.
Y als quins no'm coneixeran
los diré que jo sé tant.
Aixó es de bon fer;
jo vull ser mestre en gay saber.

Embolica, que fa fort,
y rodi la bola,
encara que no sé res,
vull ser cap d'escola.
Mes un dia que'u probí,
me digueren «¡sus d'aquí!»
Pero s' ha de fer:
jo vull ser mestre en gay saber.

Si per cas pels meus escrits
algun cop se'm manxa,
dich: «sols per la patria ho faig,»
y 'm signo la panxa.
Qui s' ho créu, qui no s' ho creu,
que no 'u cregan me sap greu.
¿Cóm ho tinch de fer
pera ser mestre en gay saber?

Veig que cert llenguatge estrany
fa molta farrolla,
aquest sol escalfa mes;
me faig de la colla.
—Jo só vostre de debò.
¿Voleu qu' escriga en caló?
Tot ho sabré fer
per' que'm feu mestre en gay saber.

Art y Patria no sòn res
davant de ma gloria
¿Qué hi fa que, quan sia mort,
se'n riga l'Historia?
Si algú'm vol critiquejar,
1'enveja '1 farà parlar;
de fet ho per' fer,
¡jo seré mestre en gay saber!


 Algú m' ha dit qu' esta, ignocenta cansó podria durme 1'enemistat dels Srs, Mestres; jo crech que 'ls mes d' ells m'haurán entès, y en quant als altres, hi veurán la justa aspiració d'un que desitja ferlos companyia. Aixó es clar cora l'ayga.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

La pregunta de Sant Pere

on   in , ,   with Cap comentari
(Tradicional)


Quan Jesús anava pèl mòm, una vegada ab St. Pere eixia d'una ciutat á la que l'ira del Etern Pare enviava foch pera destruirla en cstich de sos pecats. Havian ja caminat bon xich, quan lo sant apóstol se girá á mirarla ab llástima, y, desprès de passarse la má per la barba com qui rumia, diguè ña son Mestre

—Senyor ¿perqué vostre Pare y Criador nostre, tant misericordiòs com es, per' castigar las malesas d'aquesta gent, destruheix tambè la ciutat? ¿^pdoan haver pecat las casas y 'ls moniments?—

Nostre Senyor no respongué.

—Pere, cull açó — li maná, signant un vesper que hi havia á la vora del cami. —

St. Pere va cullirlo

—Fícatho á la pitrera—afegí'l Senyor, —
Aquí'l porter del Cel obrí uns ulls com lo puny, y's deturà com encantat: Jesucrist li dirigí sa mirada divina.

Llavors lo bon apóstol s'obrí la túnica, fica lo niu a dins, y arronsa las espatllas com qui diu:
«No 'u entench.

No trigá molt á tornarse vermell com una grana, desprès se posá á saltar com un desesperat posantse las mans á la roba per estrenye lo que a dins hi tenia

—¿Qué fas?— preguntá'l bon Dèu.
—¿Qué faig? Miréu com m'han posat lo pit.—responguè'l deixeble llagrimejant.—

Y's desabrigá donat eixida á unas quantas vespas que volaren y á una muniò d'altras que ja eran mortas y caigueren á sos peus ab la bresca tota malmesa.

Lo pit lo tenia com un Llátzer.

—Has mort las vespas— seguí'l Senyor—; mes lo vesper, ¿perquè'l xafavas? No t'havia pas picat!—

St. Pere no responguè, ni menys preguntá lo que alló volia dir.
¡Massa que 'u entenia!



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Lo llit

on   in , ,   with Cap comentari
Á MON GERMÁ FREDERICH.

A casa tinch un llit vell
que'l guardo per recordansa.
De jaspi de dos colors
las sevas posts sòn pintadas,
tè los peus esculturats
y l'escultura es daurada.
Nuvis en ell varen ser
mon besavi y ma besavia;
sòn quatre generacions
las que ha vist l'una après l'altra.
¡Ay que'n dèu saber est llit
del amor tendras paraulas,
de somnis bells del infant
y del qui's mor de pregarias!
En est llit vaig vindre al mòn:
en ma infantesa anyorada
hi dormia ab mon germá,
y al despertarnos jugavam.
La meva mare en est llit
entregá á Dèu la seva ánima....
Ara beso aquellas posts
é hi deixo brusantas llágrimas.
¡Mare meva del meu cor
qu'en la gloria tens posada,
fesme lloch al teu costat,
donchs morta tu tot me manca,
y prega al Omnipotent
y á la Verge sobirana
que quan ells sian servits,
des d'est llit ab tu me'n vaja!

1867


Llistat de publicacions on ha aparegut:
  • La Renaxensa, publicat el 10 de juliol de 1873
  • Euras, recull de poesies publicat l'any 1882
Share: