Las cadenas mas graves y enojosas
son las que el hombre por su mano labra
y esclavo de sus miserias pasiones
con lento paso por el cieno arrastra.
(Martínez de la Rosa)
I.
Si may vos trobeu á Esparraguera y no teniu posada anéuvossen al hostal de Sant Antoni. La casa es nova y gran; sobre la ampla portalada s'hi veu l'imatge del gran patrò feta ab rajola de Valencia. Vos eixirá á rebre l'hostalera que es una jovensana grossa y bella, y al entrar ja veureu al hostaler, tambè galant home, ab aspecte y vestidura d'hisendat; tant ell com ella sòn tractívols y bona gent á carta cabal; y allí's serveix ab gust. Creyeume, si may anéu á Esparraguera, poséu al hostal de Sant Antoni qu'estaréu bè.
Jo hi vaig esser una vegada, y per cert á primers de desembre. Me recordo que'l dia era mòlt nuvol y que ferem un tros del viatge casi á las foscas y carregats de fret entre mitg de montanyas y boschs de pins. Quan arribavam ja era vespre; pero lo cel s'habia aclarit y feya un xich de celistia.
Jo no'm puch avenir á la soletat, y, menjant sobre tot, aymo la companyía, aixís es qu'en havent aconduhit l'equipatge á la cambra, en lloch de sopar allí, com m'oferian lo mosso que que'm desearregá y la mestressa que m'acompanyava, vaig preferir anarmen ab la demès gent, per no estarme sol com una persona insociable.
Mentres lo sopar se feya, demaní per la casa d'en Pep Canals, y, haventme dit que era prop, darrera mateix en un carreró, hi vaig anar tot seguit ab lo sagal d'una galera, que s'oferí á acompanyarmhi. Quan hi forem, vaig donarli unas quantas pessas de dos, y'l xicot se'n torná content; pero encara no m'ha dit "Gracias".
—¡Tu per aquí! —exclamá en Pep aixís que'm va veure.
—Sí, ja'u veus, Poch t'ho pensavas ¿no es veritat?
—Oy tal! Aferrat com estás a la vida de Barcelona, ja es un miracle que't vejám per aquí.
—Jo't dirè. Assumptos interessants, qüestiò de diners es lo que m'ha fet vindre. Tinch d'arribar fins á Igualada, y com no'm fa proy goig anar pel mon á las foscas, me quedo á Esparreguera fins demá al matí.
—Ca! ca! no vull que marxes tant abiat.
—M'es precís, noy, no'm deturo més.
—Bè, vina, que soparàs; y lo demès ja'u enrahoranèm.
—Me sap greu, no puch compláuret, tinch compromís al hostal.
Aquí en Pep va respóndrem ofés.
—Home, perque venias, donchs? Si t'has proposat agraviarme pera que, quan baixo á Barcelona no't moleste posant á casa teva, no tenias més que dirmho, y quedavam entesos.
—No, Pep; de cap manera —vaig saltar jo desseguidia. —Res d'aixó: es que, no sabent las tasqueras de la com vila, com vinch bastant carregat, necessitava al saltar del ómnibus aconduhir mon equipatge; que sino, pots pensar...
—Si son escusas, tu t'ho saps. De totas maneras, quan hajas sopat vindrè á cercarte, y anirém al café.
—Corrent; pero estich cansat, tinch de llevarme dematí, y'm será precis retirar dejorn.
—Com vullas; pero entra á veure un xich, que almenys te vejan l'avi y la tia.
Vaig inclinar la testa en senyal d'accedir, y passant la quadra dels telers y travesant lo pati, nos ficárem á la cuyna. Allí'm fou necesari sostindre altra batalla per la qüestió de menjar: la tia, una dona de mig temps ben conservada, me presentava ab carácter d'exigencia, llangonissa, pa y vi; l'avi des del escò m'empenyia ab sas paraulas, cap á costat d'ell á la vora del foch, conseqüent en sa fatiera ja antiga de contar fets de la guerra del francesos, en la que habia militat. La relació del avi vaig aceptarla, lo pa y beure'l vaig refusar; y, quan poguí desferme d'aquella bona gent, fiu via dret al hostal.
—Quedém entesos —va dir en Pep al serhi.
—Entesos —li vaig respondre.
II.
Al ser al menjador, hi trobí molta gent que sopava y allí hont me digué una serventa'm vaig asseure. Era á cap de taula y'm tocaren per companys un carboner mólt axut de paraulas y un minyonet fill seu que no feyan sino engolir depressa y remullar la boca sovint. Jo ho feya un xich ab calma y'm distreya passejant la vista per l'espayós menjador. No hi habia res de particular, mes lo conjunt de testas, unas ab catxutxa, altras ab gorra vermella ó morada, alguna ab mocador de cotó, lligat, las donas ab los seus de pila, los trajos foschs y'ls clars, nous ó descolorits, las mantas viroladas ó de color blau, las diferentas posituras, la general animació, y'l continuat xarroteig; tot á la feble claror dels llums d'oli tenia certa cosa que m'agradava. Pero en un racò hi havia una colla que contrastava notablement ab tot lo demès; alló al primer cop d'ull ja's veya no esser de la terra: dos homes, l'un jove y magre, l'altre gras y vell, un y altre ab barret de copa y levita negre, tot llardós y un xich gastat; tres d'altres ab una gorra peluda, y tots ab vestiduras que no deixavan compendre cap estament social, una vella grassa y mal fardada ab mocador gran, confòs de vell y brut, á las espatllas, una minyona que semblava haber estat senyora y duya roba de colors llampants, y dos xicots de déu á dotz'anys, dos esquigs d'homes, que fumaban ab tota serietat, onversant en tó formal y fenthi petas sovint algun renech.
"Qué serán aquesta gent? pensava jo entre mí."
—Ja has sopat? diguè en Canals venintme á cercar quan jo ni d'ell recordava.
—Hola! —fiu jo mitj sorprés. —Si, estich á las tevas ordres.—
—Donchs, anem?
—Anem.
Y eixirem al defora.
III.
A Esparraguera, com en mòltas altras poblacions de Catalunya, no acotuman encendre'ls fanals del carrer sino en nits de fosca. Lo vespre de que parlo no era pas mòlt clar; pero, essentho suficient pera que transitessen los que coneixian la vila no cremava cap llum. Las portas eran tancadas, y sols d'alguna que altra escletxa surtia alguna claror, que no llumenava res. Açó y'l ser la primera volta que jo petjava semblants llochs me feya anar casi á las palpentas y arrimat á mon company pero no caure fins que trobantnos en una plassa entrarem á un café que hi havia la racò.
L'establiment era en uns baixos bastant llarchs, de sostre no molt alt, lo decorat vell y malmés; lo servient y'ls articles que s'hi espedian, encar que no molt bons, se podian rebre; pero alló estaba sumament desanimat un sol quinqué de petroli cremava al mig de la botiga y no més un parroquiá seya mig adormit davant d'una taula. Allí, al seu costat nos posarem després de donar la bona nit.
—Ja'u veus, noy, me deya en Canals —aquí no es com á Barcelona; no hi ha la llumenaria y'l tráfech á qu'esteu avesasats.
—Es cert —li vaig respóndre— més, per açó mateix, m'agrada algun cop trobarme fora d'aquell brugit y d'aquella animació. Cada dia y sempre lo mateix, tambè cansa.
—Café? —va cridar una minyona vestida modestament al estil del poble.
—Si, contestá en Pep.
Tot seguit ella mateixa'ns posava'l serviment á taula, y, poch desprès, nos omplia'ls gots ab lo such aromátich ben calent.
—Aqui, ab tot, los cafés, guanyan als vostres en una cosa. —continuaba en Pep mentres la noya abocava. —¿Has vist may en altre café un mosso que valga tanta moneda com lo que ara'ns serveix?
—A fé no —responguí volent seguir la broma.
—Vaja, vaja! —barbotejá ab senzillesa la noya avergonyida.
—Sino que (dech dirtho) —continuava'l meu amich, —es mòlt dolenta, mes dolenta...!
—Hala, hala! Hont va aquest? —feu la xicota, com si volguès protestar, pero mig rient.
—Mira si'u es —refermá ell— que sempre li dich si vol casarse ab mi; y ella se'n burla.
—Vès, vès, vès! —va interrompre aquesta ab més animació y ab lo mateix riure. —Aixó no m'ho digas ni per burla. Ja sè que una trista criada com jo no pot pensar en un hereu com tu.
Llavors vaig intervenirhi dient:
—Y perque? Una noya es per un rey.
—Si'l rey la vol —va observarme. —Pero aquest rey te cosa mòlt millor. Lo que'm diu á mi té de esplicarho á la Molinera.
Mon company y jo esclatarem en una rialla.
—Hola! hola! espliques, continuheu vaig cridar.
Pero va trencarnos la conversa una aparició extranya: un d'aquells dos homes ab levita y barret que feya poch sopant me cridaren l'atenció, se ficava café endins determinat y ab ayre sinistre.
—Deu lo fassa bo! —nos diguè la criada, que's girá com nosaltres, á guaytarlo. —Ara's fica al billar pensant guanarhi las Indias; y s'erra ben bè no hi trobará sino al Massaguer y al hereu Tit, aquí no hi vénen jugadors.
—Qui es aquest home? —vaig preguntarli ab interés.
—Un perdulari! Va ab una colla de ganduls que han vingut á fer comedia.
—Comedia! comedia! —saltá l'home del costat nostre, que vestia mig pagés, mig menestral y duya una vara ab tirets de cuyro. —Abiat ho dius "comedias"! Lo que fan es gimnástica, y que no treballan malament.—
Llavors surtia de dinchs tot mústich lo personatje que'm cridava l'atenció, y poguí contemplarlo á mon gust; aparentava com uns trenta anys, era alt y prim, groch y lleig ab vigoti y mosca; mes á pesar d'açó y del trajo, sa cara y tota sa persona tenían quelcom de distinciò.
—Jo l'he vist una remat de cops, l'un hora açí y l'altra allá —afegí l'home de la vara quan lo saltimbanquis va ser fora. —Jo tinch negoci, y tant aviat sò á sant Pau com á sant Pere. Dèu fer sis anys que'l vaig conéixe á Madrit; llavors treballava en lo
Circo imperial y era l'admiraciò de la cort. Se presentava á tot endret ab la cara negra, vestit ricament de moro, y li deyan lo príncep Mehemet-Alí.
—Voleu dir qu'es príncep? —preguntá la minyona senzillament.
—Que ha de ser? Tonta —va respondre'l negociant, —té tant de príncep com de negre; tot ho feya no més per cridar l'atenciò y cobrar anomenada.
Mira: cosa d'un any y mig desprès, vaig anar á Sevilla per una compra d'eugas, y ja'l vaig veure ab la cara neta y vestit com l'altra gent.
"Aquest home va de baixa" —vaig dir entre mí; y, en efecte, anava ab una colla que dava funciò al ras, cayenthi'l sol, no gayre lluny de la fira... Y vaja, 's veu que va perdent, perdent, cada dia més.
—Home! (á propósit)— me diguè en Pep— Aquets gimnástichs, ó lo que sian, demá darán funciò. Hi anirém.
—Ca! ca! jo no puch anarhi; de bon matí, quan passe la diligencia, tinch de marxar á Igualada.
—Tu mateix —botziná l'amich ofés en son amor propi— Com aquí no hi ha Liceo ni hi cantan óperas... Pero, ja t'ho dich, no hi farè gayre nosa á casa teva.
—Bè, vaja, hi anirém, no vull que t'agravies. —fiu jo— Pero ja es tart ¿Anem á dormir?
—Quan vullas —respongué ell ja satisfet. —Cobra, noya.—
Y allargá dotze cuartos á la minyona que vingué saltironant.
—Vostés ja van á dormir —feu prenent los diners, mentres l'home de la vara eixia sens dir mot.
—Y donchs? —va respondre'l Pep. —Vosaltres tambe tancaréu, que ja es tart. Oy, Quimeta?
Ella feu que si ab lo cap; y donantnos la bona nit, sortirem.
IV.
Quan en Canals m'haguè deixat á la posada, un mosso ab lo llum á la ma, va acompanyarme fins á l'habitació. Al posar lo peu en los primers grahons, vegí amunt, entre las ombras, com lo baix d'unas faldillas de color vermell encés que tot seguit desaparegueren. En havent pujat, nos trovarem en un lloch bastant espayòs, ple de portas: al davant mateix de l'escala hi havia la cambra meva. Com ja me l'havian ensenyada, hi anava decidit, quan, al serne no mòlt lluny, mos peus toparen ab un objecte, que ab lo cop exhalá un soroll pregon qu'en aquella hora quieta semblava un gemech.
—Que dimoni es açó que'm ve entre peus?
—Ca! —responguè'l mosso de baix en baix. —Un timbal d'aquella trepa que ha arribat avuy.
—Que dormen per aquí tal vegada? —vaig preguntarli.
—Si; alla á la porta de l'esquerra. A dins hi ha altras estadas, pero no sè com s'arreglan... Si son tots d'una familia, ó que. Lo que si es cert que portan mig mon, y no saben ahont ficar tanta cosa, com que han hagut de posar lo timbal y esta caixa aqui. Oh y encara las andróminas que tenen per baix.
—Y voleu dir que són lo que semblan? També podrían esser... Que sap un hom lo que podrian ser!
—Lladres? —va respondre'l mosso, remenant lo cap y fent la mitja rialla. —No'u crega, dormi tranquil, jo li asseguro. Tinch massa bon ull —afegí tocantse'l dret ab lo cap dels dits, —ja'ls conech á la lleuga; no tinga por de res.—
Jo vaig treurem la clau de la butxaca, y mentres obria me doná'l llumet dihent.
—Vaja, descansar de gust. Si se li ofereix alguna cosa, no ha de fer sino cridar. Anem, santa nit tinga.
—Bona nit —vaig respondre, entrantmen al dormitori y tancant ab clau.
V.
Sia qu'en lloch se dorm tan bé com á casa, fos lo temor que m'inspiravan los hostes vehins, lo cert es que comensi á remenarme pèl llit sens poder clucar los ulls. Al despullarme en la cantonera, al costat del llum y la capsa dels mistos, ja vaig posarhi ma pistola Lefaucheux que tinch per anar de viatge, y ho fiu ab lo propósit de si m'obrian la porta, al primer que entrés, ferli foch desseguida; pero res se sentia, regnava una quietut de mort.
Serian quarts d'una, (encara no m'havia adormit) que me semblá percibir certa ramor suau, com un french, y per las escletxas de la porta entrá un raig de claror. Salto alarmat, pero amb molta cautela, agafo ma pistola, aplico un ull al pany, puig jo recelós, al ficarme al llit havia tret la clau y veig lo saltimbanquis jove surtint de sa cambra en mánega de camisa. Duya una palmatoria encesa á la má y una capsa sota l'aixella, y s'encaminava dret á la meva habitació.
"Ja ha vingut lhora de que'm servescas" diguí mentalment á la meva arma, resolt per tot lo que s'esdevingués.
Jo no treya l'ull de mon observatori; lo gimnasta tras, tras, anava venint. Estava trasportat, lo moreno verdòs de son rostre s'havia convertit en color de cera... "L'acció que va á escometre'l pertorba —pensí—, no se m'escapará". En aquell moment, parantse, s'asseya en lo timbal y va posar lo que duya damunt de la caixa. Llavors mon recel se convertí en la més gran admiració.
Un pich va seurer, se recolzá y, passantse las mans pel front y pels ulls, semblava que pugnás per allunyar alguna imatge ó idea que l'atormentés. Al cap d'un xich, va treure de la capsa una escrivania xiqueta y paper, sucá depressa la ploma, mes tot plegat, com representatse, la deixá y traguè de la capsa mateixa un plech d'una cosa que'm semblaren fotografias.
La distancia ni la claror del llum me permeteren véurelas ab perfecció; pero'm semblaren retratos d'homes, de donas y fins d'alguna criatura. Ell anava extenentlos, y se'ls mirava posehit d'una exaltació febrosa: tan aviat mig reya com son rostre sofria una contracció de dolor ó d'ira; n'agafava algun, y extenent los brassos com si volgués estrényehi l'objecte representat, després besava aquella imatge, y, deixantla, queya en un estat d'abatiment y, recolzantse, ab las mans al front, llansava un sospir.
Açó durá una estona. De sopte, com qui pren una resolució ferma, suca la ploma altre cop y's posá á escriure depressa. De tant en tant se'l veya pararse, rumiar, y's comprenia que modificaba alguna cosa de lo escrit. Desprès aconduhí'ls ormeig y'l paper dins de la capsa: y tornant á mirar aquell aplech de retratos, hont semblava campejar una gran diversitat de vestiduras, com possehit d'una exitació nirviosa, los prengué d'un á un esqueixantlos en mil bocins, que llansá per la finestra. Fet açó, ofegant una gemech, va tornarsen com havia vingut.
Quan ja ni un feble raig de claror percebia, calmada ma inquietut que l'aparició d'aquell home havia aumentat, vaig tornarmen al llit, ab desig d'adormirme; pero llavors la curiositat, ocupant lo lloch del temor, me desvetllava. Jo'm feya las següents reflexions:
"¿Y á tú que t'hi va ni t'hi ve ab que un saltimbanquis, un qualsevol que may has vist ni conegut, se lleve á la nit, mire retratos, los esqueixe y's pose á escriure? No't valdria més dormir que entregarte á vanas conjecturas de si l'home haurá begut més de lo regular ó bé haurá perdut lo seny? Vaja, que açó es patir á gratcient y sens utilitat de cap mena... Y bè: qu'hem de fer? Som homes ó no'n som?"
La lógica d'etas reflexions me semblava irresistible; mes la punxeta de la curiositat la tirava á perdre. La forsa del voler que arriba fins allá hont pot, y la de la necessitat, que no té lley, l'una ó l'altra, ó las duas al plegat, se'n dugueren la victoria. Me vaig adormir.
VI.
—Vaja, home, que hi fas al llit! Aixécat, que á horas d'ara'l sol ja ha mort una pila de gent!
Aixís me cridava en Pep al endemá, acompanyat sa exortació de cops á la porta; no sè com no la tirá á terra. Que's penseu quins cops?
En bona fé, va darme un sust. Tant bè que jo dormía! Segons qui hagués estat, prou li tirava qualsevol cosa entre cap coll; pero interiorment, en ma passió de sòn, vaig malehir á en Canals de cao á peus.
Mentres jo'm vestia, ell pagá l'hostal, y aixís que vaig tenir la porta oberta, entre ell y un seu mosso, carregaren lo meu fato y després anárem á casa seva.
Tot just havian tocat las set quan hi arribavam, y ja'm tenian la xocolata á punt. Avans d'anar á missa major, esmorzarem: vinguè l'hora de dinar sens qu'entremig ocorregués cosa digna de ser contada, y'ns deixarem caure, desprès tot passejant, al mateix café de la vigila.
Havíam buydat las tassas y més á més, una copa dada hu, y tot fumant lo
puro, bromejavan ab la Quimeta, quan, sentint lo redoblá d'un timbal, tots los concurrents, moguts per la curiositat, eixiren al defora. Era la passada dels saltimbanquis.
Ja van á comensar; será cas d'anarhi —feu mon amich ab interés.
—Quan vullas —vaig respondre pensant en l'escena de la nit anterior que no m'havia pogut traure del cap des del punt en que'm vaig trobar despert.
VII.
Lo clos d'en Gombau era una verneda ombrosa murallada de tot volt hont solían travallarhi corders. Al mig tenia una plasseta formada ab plátanos, y est punt fou lo destinat á hipódromo; no tingueren de fer sino passar una corda pels arbres á fi de que no's barrejessen actors y espectadors. Aquests eran mòlts, perqué la tal festa no se sol veure cada dia en un poble, y, ademes, no resultava de gran cost: sis quartos d'entrada pagarem á la dona grossa que s'estava al portal, y dos quartos més per una cadira desde hont se veya á pler la funciò.
Ans de comensar l'espectacle, varen tocar una sinfonía ab dos esturments: un timbal manejat per
aquell home gros que semblava l'empresari y un cornetí de só esquerdat hont bufava y feya corre'ls dits quasi d'esma, lo de la gorra peluda que vestía de payasso, aixís com l'altre anava ab roba justa de color de carn, calsetas de vellut negre ab galò daurat y una cinta vermella que li subjectava'l cabell.
Quan haguè parat la música, eixiren los dos murriets dels quins, si no m'erro, ja he fet esment: l'un vestia semblant al vell y l'altre de clown, y per cert que no s'havia plangut la farina en sa cara é hi havia fet també mes ratllas negras que no hi ha en un mapa mundi. Estengueren al mitj del rotllo una catifa pelada, y ab son amo feren algunas de las habilitats gimnásticas que's solen veure pèls carrers de Barcelona; es á dir los que verament ho feyan, l'home y'l noy mes xich, que l'altre sols los anava parodiant ab tal desacert, que si alguna
cosa movía á riure era sa poca gracia.
Torná á rompre la música al mateix só y apareguè la jove vestida de ballarina, dreta de peus dalt d'un caball magríssim que duya la sella formant un pla. Tindria vint y cinch anys y hauria sigut bastant agraciada á no haverla enmorenit lo sol y á no tindre un ayre picaresch hipócrita que la desafavoria. L'haguesseu vista manejant, la regna del inteligent animal y després deixantla com ballava, 's retorcía, s'ajeya, se posava cap per avall y en mil altras posituras en lloch tant estret. Y tot sens que'l pobre rocí parés un moment de voltar aquell cercle.
Seguí entre molts exercisis d'equilibri y d'agilitat, una moixiganga en la que prenia part tota la companyia. Se tractava d'un lladre italiá que era representat justament per l'home que des del vespre avans tenia'l privilegi d'ocuparme la imaginació. Aquest estimava á la noya; mes tenia á un noble per competidor. Desprès d'haver tingut disputas, lo mal factor, qu' era'l preferit de la minyona, tractava de matar á son rival: pero aquest fugia, perseguit á escopetadas per tots los lladres de la colla, venint á caure ferit y presoner. Llavors, los enamorats s'entregavan á una conversa delitosa que, com tot lo demés, era cosa de mímica quan, á lo millor, se veyan sorpresos per soldats. Hí havia un gran foch, los lladres se rendían, y restava lliure'l senyor; mes lo capitá y la hermosa fugían á cavall. Lo poble celebrava ab picaments de mans lo triomf del criminós sobre'ls soldats, que llavors representavan la justicia.
Altre cop se deixá sentir la música infernal; y desprès lo payasso qu'en tota la funció no havia estat en vaga fent riure á tothom de gust, aná á un cobert tancat que'ls servia molt bè llavors de cambra per vestirse y de magatzem pèls ormeigs. Al surtir venia acompanyat del maniátich que m'havia fet perdre la nit. Lo payasso manava'l cavall.
—Ara! ara! ara! —cridava una part de públich.
—La vida del jugador —exclamavan alguns.
—Miratho bè, y recórdaten —feya una dóna de temps á un minyonet que devia serli fill.
Lo jove que anava á representar, vestia una roba usual v un xich gastada; pero la duya mòlt bè y ab pretencions, en térmes que, fóra d'allí ningú l'hauria prés per home de semblant ofici. Pujá d'un bot á cavall, y va pendre las regnas saludant ab una y altre ma com qui tira petons, seguint en açó lo costum establert. Un altre dels de la companyia se posá arrimat á un arbre per anarli donant lo que li fos menester.
La música va rompre en un só diferent. Llavors, lo cavall aná dant voltas sens parar mentres durá la representació. Lo cavaller, dret com si fos á terra, se tragué un joch de cartas qu'escapsá y va remenar ab una soltura admirable, fenthi de passada algunas cosas que mostravan la práctica que tenia en son maneig, fingí que'n donava á un company, posava diners y guanyava. Llavors reya, y ho fingia bè; pero estava més groch!
Prenent un taco, jugá al billar; semblant que perdès algun xich movia la testa ab disgust. Tornava á posar, guanyava. Posava més y més, y recullía afanyòs. Tot li eixia bè; clar ho indicava ab sa mímica expressiva.
Alsant una copa de vi y bebéntsela, obrint los brassos y tirant petons, se'l veya entregat ab febre á la disbauxa. Al poch temps, se trobava aborrit, fastiguejat y ab lo cor buyt d'alguna cosa, y tirava'ls daus. Ja perdia, desprès guanyava, tornava á perdre, perdia més; trovantse ja sens un ral, posava'l rellotge, desprès se venía la levita; y desgracia y més desgracia! Per fí's veya carregat d'anys y de miseria, ab la barba tota blanca, espellifat y captant
ab lo sarrò á coll. ¡Y que bè que ho feya!
En va, sostenintse ab un bastó de ganxo, anava demanant caritat. La fam lo devorava y sols tenia un rosegò de pa sech. Son cor es un niu de malas passions, perço, al ovirar un viatger, riu, riu d'una manera diabólica. S'ajup, treu un punyal del sarrò, s'arrossega cautelosament com la serp... De sopte's tira sobre'l caminant á qui fereix y roba. Ja té diners.
Ja té diners, pero'l millor li manca: la pau, la pau del cor. Ah! lo seu cor batega desesperadament, y s'hi posa la ma per contenirlo; creu que algú l'espia, y guayta esverat á un cantó y al altre; la ramor del vent li sembla una munió de veus acusadoras; perço's tapa las orellas esglayat... Y que ho feya al viu! A mi'm tenia estermordit y sospés.
—Fill meu! —exclamava en tant de baix en baix la dona conmoguda, estrenyent la ma del jove —Ja'u veus, pren exemple. —
Lo criminal divaga perdut, ple de temor y remordiments (alló ho feya mes bè encara, semblava que's trobés en son estat natural)... De prompte l'agafan, y desapareixent son hábit de pobre, resla ple de cadenas y vestit de presidari.
—Ara ve lo millor, ja veurás —vai sentir que un home deya á son company.
En tan vil y miserable estat, s'ajeu y's desespera, alsa'ls ulls al Cel per insultar á Dèu; mes lo firmament continua seré sens una boyra, y'l pecador desanimat, amenassa al Omnipotent ab los punys clossos... Semblava la imatge de Satanás. (Tothom callava esferehit, y escandalizat, y ple d'admiració, perqué'l pas no semblava cosa de farsa).
Pujant de punt en desesperació, se palpa'l vestit y treu una pistola y una carta. S'apunta l'arma al front, llansa'l paper entre'l públich, y llavors despara.
Héus aquí la vida del jugador.
VIII.
"Que bè traballa!" deya mòlta gent.
Més lo saltimbanquis tentinejá y va caure estés d'esquena á terra. De sa testa'n rajava un doll de sanch.
"¡Ay que ha pres mal!" cridavan molts empenyent per' acostarshi.
Los de la companyia'l voltaren, y en sos rostres se pintá la conmoció. A la jove li queyan las llágrimas, la vella no se'n sabia avenir y'l director-empressari picava de peus desesperadament. Lo company era mort y en sa testa hi havia un forat de bala.
Hi hagué un brugit y una confusió d'exclamacions que trencá'l negociant que vaig coneixe á la vigília prenent café; ell havia replegat la carta, y de peus dalt d'una cadira demanava quietut per llegirla en alta veu. Tothom va girarse escoltant. L'escrit deya açó.
«A fi de que ningú sia culpat de la meva mort, declaro á la justicia que me la so donada en públich aconsellat pèl desesper que dóna la vida quan fa fástich. No diré qui sò jo, ni quina es ma pátria, ni res que puga donar cap indici de mon origen: no vull tacar mès lo nom d'una familia digna, á la que tant he fet sofrir y abaixar lo cap; dels sers com jo, fins deu pérdressen la memoria.
Jo sò un malvat, ma vida es un teixit d'infamias. Havia sigut bo, mon cor era'l d'un ángel pero'ls vicis me corromperen y'm varen perdre. Degradantme cada dia més, vaig arrivar al punt de no poder fer lliga casi mes que ab gent com jo, y en ells y en mí sols hi ha la corrupciò y afront. Si algun cop he tingut esperansas de fidelitat y amor, m'ha desenganyant la vilesa dels sers en qui confiava.
Ja no crech en res ni res espero. ¿Qué hi faig aquí? Ay! si podíau compendre mon sofriment, ben segur que'm planyeriau, més no tinch remey!
Vaig á morir, donchs, y sentint en mi com un ressó del bè que en altre temps aymava, vull que mon crim darrer servesca d'exemple saludable per' algú: perçó he determinat posar fi á ma existencia desprès de la representació viva de l'escala del vici. Tant de bo que s'en aprofite'l jovent!
En pach d'aquesta bona intenció, vos demano, per lo que més estiméu: duas cosas:
Al qui reculle est paper, que'l llegesca aquí mateix en alta veu.
A tots los que's sentin animats de fé en un Tot-poderòs, que li preguen per mí que dupto, nego, y'm perdo en una mar de tenebras y dolor.
La vida'm pesa y la mort m'esglaya. ¡Que'n sò de desgraciat!
Tingueu pietat de mi...»
En havent finit la lectura,'l negociant baixá de la cadira, dihent conmogut:
—Ja he complert la voluntat del mort.—
En Pep y jo surtiam quan entrava l'arcalde ab una parella de guardas civils.
IX.
Jo no'm podia traure del cap lo que á la nit havia vist d'aquell home. Qui s'havia de pensar un desenllas tant trágich!
Caminarem lots dos pensatius sens dir paraula, fins que jo vaig rompre'l silenci per contar á en Pep lo succehit al hostal. Ell m'escoltá ab gran atenció, y quan estiguí llest, va dirme:
—La finestra per hont llansá'ls retratos esqueixats, segons entench, cau en un hort. ¿Anem á veure si trobem los bocins? Potser hi arrepleguem algun indici.—
No haguè de dirmho dos cops: ma curiositat era infinidament major que la seva.
Cullirem tans bocins com várem trobar al peu de la paret entre las herbas y, un xich mes enllá, entre la verdura. A casa d'en Pep nos entretinguérem provant si'ls podiam encarar; pero al últim desistirem veyent que de cap manera s'avenían.
—Dònamels— vaig dir, —aquest vespre sens falta, marxo, y, quan puga, m'hi entretindré; y si'm determino, pot ser ne fassa un altre us.—
Quan fou l'hora vaig saludar als de la casa, y, al pujar al cotxe, fiu prometre á en Canals que si sabia alguna cosa relativa al mort, me la comuniquès.
En nostre país tothom diu mal de l'administraciò de justicia; pero ningú ajuda en lo que pot la seva acciò. Qui'ns fa molestarnos? Jo també seguint lo costum, en lloch de presentarme al jutge, al ser á Igualada hont resideix lo cap de partit, li escriguí una carta anónima esplicant tot lo que havia presenciat y, enviantli adjunt un paper que contenia aquells bocins de fotografías.
X.
Al cap de tres mesos de succehit lo que conto, vaig saber per alguns d'Esparraguera que no s' havia pogut traure en clar la personalitat del mort, puig li trobaren documents que l'acreditavan com á súbdit francés, americá, húngaro y que se jo quantas cosas més. Los de sa companyia estigueren detinguts bastant temps per disposició judicial; pero res pogueren aclarir; sols digueren que feya prop d'un any que l'havian contractat á Narbona y que's deya Achile Monti. En los papers de data més nova que se li trovaren, duya'l mateix nom y figurava com italiá.
Un dia, al cap de temps, rebi carta d'en Pep y vaig obrirla depressa, ab un desitj vivíssim de trobarhi novas del assumpto. Deya aixís:
«Estimat amich: Al cap de mòlt temps de no saber res de tu, t'escrich pera que'm digas que feu tú y la teva familia. Nosaltres, per ara, estem bons, gracias á Déu.
Jo, desde ta vinguda á Esparraguerra, no he tingut de baixar á Barcelona per' res; no estranyes, donchs, que no t'haja fet cap visita. Tampoch t'admirarás de no haver rebut cartas mevas, perquè sò tingut ocupacions que'm robavan lo temps y l'atenció. Ja ho compendrás ab duas paraulas no més: me caso.
Com qu'ets un bon amich de segur desitjas saber ab qui vaig á unirme ¿no es veritat? En això puch satisferte al moment, perquè coneixes á ma promesa. ¿Te recordas de la minyona que'm serví'l café? saps que hi férem tanta bulla? Donchs es la mateixa; ja ho veus, noy "per riure'ls casan, ja es veritat". Per la Mare de Dèu de septembre t'esperém; que no manques á las bodas.
Tocant al assumpto d'aquell mort, lo jutge va enviar requisitorias á diferents punts del estranger; pero res n'ha pogut traure. Per altra part, com ningú fa instancia y s'ha de traballar per amor de Dèu, crech que aviat será tot mort, que no'n parlará ningú.
A Dèu. Memorias del avi, de la tia y de la Quimeta, y mana de ton amich
Joseph Canals.»
Aixis opina'l meu amich; pero, encara que ho veig fosch, no ho trobo impossible d'averiguar, y, no sè perquè, tinch confiansas de que n'ha d'eixir una historia interesantísima y exemplar, ja que prou exemplar es en mitj de las tenebras que la embolcallan. Jo ho estich atalayant; si algun dia arriba á esbrinarse, des d'ara prometo contárvosho tot.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Observacions:
- En alguns manuscrits i en el llibre Rajolins apareix sota el títol de Lo Saltimbanquis
