Crítica del Diccionari de barbrismes (II)

Capçalera Lo Camp de Tarragona

15 de desembre de 1901 Lo Camp de Tarragona.

Segona part de la crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a Lo Camp de Tarragona Periódich Catalanista.

Crítica al Diccionari de Barbrismes
No s'ha mort, no, la llengua catalana com s'haurían mort altras llenguas, però s'ha esllabissat alguna cosa de la puresa de son vocabulari y de sas formas características.

En l'estat present de la missió històrica del Catalanisme, se deixava sentir la necessitat d'un llibre que vingués á combatrer aquest mal, y aquest buyt lo vé á omplir l'obra composta per Antoni Careta y Vidal, ò sia'l Diccionari de Barbarismes introduhits en la llengua Catalana que conté, ab l¡apèndix que hi ha al acabament, més de tres mil articles, en los quals s'esmenan expressións del llenguatge parlat y escrit, tant en lo d'us vulgar com en lo referent á arts, oficis, ciencias, historia, geografía, mitología, etz, ilustrats ab gran copia d'exemples trets de documents oficials y particulars, de prossistas y poetas de diversas centurias, d'aplechs de literatura popular ò recullits de boca del mateix poble.

Los diccionaris que tenim no abastan la meta y ab tot y fer gran servey, los mellors no deixan d'estar lliures de semblant contagi. Per gran sòrt l'autor espigolant per las diferentas encontradas de la terra aixís com en documents y obras de poetas y prossitas dels clássichs temps passats ha trobat tots los elements necessaris pera la depuració y si be ell ha arribat á conseguirne bona part ab perseverancia y bona voluntat, si's treballa's conseguirá del tot.

Ab l'obra de que parlèm podrán esvaneixers molts y molts dubtes y resoldres no pocas dificultats d'expressió; en materia de idiotismes, castellanismes y galicismes en ella tindrán los llechs una pauta ilustrada ab exemples que'ls avesarán á llegir y á coneixer las formas castissas, fins als conreuadors de la llengua pot estalviarlos temps y molestia quan se'ls presenti alguna dificultat de memoria.

Entre las autoritats que s'invocan hi ha les següents: Ramón Llull, Jaume I, Eximenis, Muntaner, Fra Entelm Turmeda, Pere'l Cerimoniós, Dalmau Planés, Pere Gilbèrt, Jalcuda Bonsenyor, lo mallorquí en Pax, Bernat Boades, Desclot, Ausias March, Francesch de la Vía, Stanya, Bernat Metge, Pere Serafí, Lluis de Péguera, Fra Gabriel Busa, Onofre, .... ... ... Domingo de Moradell, Antoni Lacavallería, Serra y Postíus, etz., etz.

Crítica al Diccionari de Barbrismes
Ab aquesta publicació més propia de una academia que de l'esforç individual Antoni Careta y Vidal ha fet un gran servey que li dèuhen agrahir tots los cataláns doctes y indoctes ja que ara com ara al menys satisfá una necessitat de gran trascendencia pera la llengua y pera'l mohiment de Catalunya en general.

Tan de bò altres imitessin son exemple. Es lo qu'es mereix la llengua que com diu Torres Amat y altres autors ho corroboran, ab la seva poesía fou mare y mestra de las llenguas y poesías modernas vulgars y que encara's parla en lo Roselló, Capcir, Vallespir y la Cerdanya francesa; en las quatre provincias del Principat; en las illas Balears, Mallorca, Menorca y Ibiça y en tot lo regne de Valencia.

La llengua catalana en certa manera universal en tota la penilla, á França y á Italia en los segles XII y XIII, no ha cambiat, puix dintre petitas variacións ha guardat sempre'l propi carácter, al revés de las sevas similars que han anat distanciantse ab sos cambis cada día majors. Avuy encara'ls que parlan catalá pujan á quatre milións.

Tots los aymants de la Pátria Catalana d'euhen felicitar de tot cor y confessar sa gratitut envers l'autor de l'esmentat diccionari per lo traball que suposa y per lo gròs cabal de coneixements que aporta á la fixesa y esplendor de nostra sempre hermosa y estimada parla.
A. G.

Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes (I)

Capçalera Lo Camp de Tarragona

8 de desembre de 1901 Lo Camp de Tarragona.

Primera part de la crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a Lo Camp de Tarragona Periódich Catalanista.

Crítica al Diccionari de Barbrismes
La Ilengua catalana distinta de tota altra, és molt antiga. Al gran tresor de elements ibèrichs-baschs y celtas hi afegi'ls grechs y Ilatins, però déu fixarse, per lo menys al segle VI son començ y l'aparició dels tirats essencials de sa actual fesomia al segle IX, perque á són començ se presentava ja formada essent lo document més antich qu'existeix la acta de consagració de la Sèu d'Urgell.

Aquesta llengua arriba al major grau de perfecció á las darrerías del segle XIV y en part del XV; però l'unirse nostra nacionalitat ab Castella li dona un cop terrible, usantse encara en academias y públichs certámens en los segles XVII y XVIII. Però'l segle passat, darrera de la idea d'unificació ò centralisació escullí una variant a cada nació y la nomená llengua ò idioma y á totas las demés variants nacionals dialectes. Lo procediment fou digne d'homes enganyats per una falsa metafísica que llegislaren per l'home en abstracte, mentres en realitat era molt concret. Sols per l'imposició cessarista se comprèn l'eclipse intelectual que patiren los súbdits deixant considerar sa llengua com dialecte mentres qu'era tant llengua com l'oficial. Parlem especialment d'Espanya, França y Italia. Aquí's digueren dialectes al basch, al catalá y al galléch; á França al provençal, al llenguadociá y al gascó, y á Italia al piamontés, milanés, al genovés, al bolonyés etz., mentres se guardava la categoría de llengua al castellá, al francès y al toscá.
Crítica al Diccionari de Barbrismes

Y ab la manía de que la llengua castellana vestía, més desde mitj segle en aquesta part, moltes personas han volgut parlar exclusivament en castellá essent la riota de la gent de seny que las ha considerat com á simis ò boijas que obravan no més per esperit d'imitació.

Al mateix temps los esforsos cada día més grans de la centralisació perque la ensenyansa fos tota castellana fins la de coneixer; estimar y pregar á Deu, empitjoraren las cosas. Veigis lo que deya'l malanguanyat bisbe Morgades en sa famosa pastoral:
«Es ígualment inconcús qu'existeixen en lo mon diversas llenguas que, si en sos tronchs originaris procedeixen de 1a confusió de Babel, en sas ramas derivadas prenen son carácter del carácter intelectual dels pobles que las parlan; de ahont se segueix qu'estan de tal manera identificadas ab aquells, que una llengua no mor mentres lo poble qui li dona vida no cambihi lo séu modo de ser característich. Per lo que és voler violentar la naturalesa de las cosas, més encara, és empenyarse en un absurdo y exercír un poder tiránich sobre d'un poble, obligarlo a usar en sas relacións civils una llengua que no li és natural. No hi fa res que tals pobles de diversas llenguas formin una sola nació; lo que's contra naturalesa sempre será tiranich; per lo que si se'ls hi podrá imposar una llengua comú per las relacións oficials ab l'Estat, per exigirho així alguna rahó de conveniencia política, jamay se'ls podrà imposar la llengua oficial per las relacións civils, y això á més de la rahó fonarnental ja exposada per altra rahó també d`estricta justicia, qual és que las lleys dèuhen ésser equitativas, això és, afavorir y obligar per igualà tots los ciutadans; y no ho seria la lley que promulgués imposició d'una llengua particular d'una regió á totas las regións d'un Estat de diversas llenguas, puig aquestas surtirían perjudicadas y la regió particular afavorida.»

Ab lo bell despertar de l'institució dels Jochs Florals eixiren llíbres y periódichs y's fundá un teatre.

Essent també lo llenguatje la fesonomia ... .... ... y no oblidant per lo tant la seva dignitat. Catalunya seguint lo mohiment reivincador de las antigas nacionalitats, ha procurat parar l'influencia corruptora de l'dioma oficial en profit de la llengua  patria que vivía ab malament conrèu.
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Portada Catalunya Artística
21 de novembre de 1901 
Catalunya Artística.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana firmat per 
J. Laporta a Catalunya Artística.

Crítica Diccionari Barbrismes

Si se'n ha de dir diccionari d'una llista ordenada alfabéticament de las paraulas que forman el cabal d'una llengua, ó de las que's refereixen solament á un ordre de coneixements, la obra d'en Careta ve á ser un diccionari al revés, una colecció de termes que no han de figurar en el cabal llegitim de la "lengua catalana, per més que l'us els haja adoptat mercés a la influencia corruptora d'un idioma foraster ab que las circunstancias nos han portat á tenirhi frecuent tracte.
En el llibre que'ns ocupa, donchs, s'hi há d'apendre lo que no's té de dir, lo que s'ha d'evitar en el llenguatje literari, perque es impuresa del idioma; peró també s'hi ha d'apendre lo que es de lley, lo que essent veritablement catalá, ha anat desapareguent de la conversa y en part del escrit literari y cedint son lloch al barbarisme, que en Careta'n diu barbrisme, fundat segurament en una lley filosófica ben discutible.

Al costat de la expressió forastera, bárbara, hi posa l'autor la equivalencia castissa, treta del us constant en la conversa vulgar unas vegadas, del mateix us may abandonat en certas encontradas ahont la influencia castellana no hi ha pres tant peu, ó dels escrits que ha pogut consultar dels temps en que no havía sofert aquella malura la nostra llengua; en moltas ocasions, mancantli altres fonts que serían millor autoritat, ha hagut de pendre guía el senyor Careta dels autors que li mereixen més confiansa, y no sempre hi ha tingut en aixó el millor acert, lo cual no dihém pera fernhi un cárrech, sinó pera empényer son entussiasme cap al intent d'aixamplar sas investigacions y son estudi de la llengua á fi de completar en edicions successivas el tresor contingut en aquest llibre que'ns ha posat la ploma á la ma.

La obra d'en Careta li ha de valdre las més calurosas felicitacions, perque es un treball pacientissim, que no més pot durlo á cap un devot molt sencer de la nostra llengua, y perque no es solament per la bona intenció sinó per la valua real é innegable que té aquest llibre una importancia desusada. No ha d'esser may considerat com á una senzilla curiositat literaria sens cap mes trascendencia, sinó com á obra de consulta que fullejará més d'un cop tothóm que al escriure en catalá vulga tenir compte á no incórrer en falta perlo que toca á la puresa del llenguatje.

Que'l Diccionari de barbritrnes d'en Careta es incomplert; que flaqueja en algún punt; que "no's pot matar tot lo que es gras", es dir, que s'han d'acceptar paraulas y locucions que ja l'us ha sancionat, perque la llengua, com las demes cosas, esta subjecta á las modificacions que'l temps imposa á tot lo que per naturalesa ha d'ésser transformable; que'l catalá necessita apendre d'altras llenguas elements d'expressió que li mancan, perque s'ha quedat en certa manera enderrerida y pobre; tot aixó no son rahons ni motius pera regatejar al amich Careta'l nostre aplaudiment, ni lleva importancia literaria al seu llibre, ni desfá que aquest sía un tresor molt estimable de coneixements y observacions, ni'ns permet negar que la literatura catalana s'ha enriquit ab una obra, única en sa classe, que ha de servir de base á nous treballs en benefici de la purificacto y cultura de la nostra llengua.

No havém tingut la pretensió d'analisar en aquestas ratllas la darrera obra del senyor Careta; per aixó hem estat breus al ocuparnos d'ella; peró'ns creyem pagar al autor un deute ben llegitim al tributarli per son diccionari'l més entussiasta aplaudiment, com aixís per encárrech de la direcció d'aquesta Revista y per compte propi ho fem avuy en aquest migrat article, del cual confiém que'n pendrá l'amich Careta la bona voluntat.
J. LAPORTA

Enllaç de la publicació a Arca
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Capçalera La Veu de Catalunya

11 de setembre de 1901 La Veu de Catalunya.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana firmat per Raimon Casellas a La Veu de Catalunya.

Diccionari de Barbrismes
Crítica Diccionari de Barbrismes
Tot llegint y rellegint aquest interessant llibre, he reflexionat més d'una vegada en lo molt que convindria pera la nostra lileratura que n'eixissin sovint d'obres eixís, y fins se m'acudía el pensament de que potser abans de veure com devían pronunciarse las paraules y com devian escriures y com devien conjugarse ó declinarse, lo que calía era fixarles bé, esbrinant quines eren les que per llur hermosura, propietat y bon llinatge, havien de servirnos pera parlar dignament en català.
Mes, pera desgracia de la nostra llengua renaixent, l'elzar ha volgut que ab tant de gramatichs com surten entre nosaltres cada dia, ens manquessin els lexicólechs quasi del tot. De disquisicións sobre fonética, sobre ortografía, sobre morfolofía , no cal demanarne més. Peró diccionari, el diccionari tan desitjat, ten sospirat, encara jeu adormit in Minerva Mente, pera desesperació dels devots, entesos ó profans, de la parla catalana. Perxó ens ha sorprés tan agradosament el volúm que motiva aquestas ratllas.
El senyor Careta y Vidal pot ben dir que, ab la publicació del seu Diccionari, ha fet uno dobla bona obra: bona obra de literat estudiós y bona obra de patriota catalá . Purificar l'idioma dels exotismes que l'enfarfegan —parlo dels inútils y ridícols— és una de les tascas més hermosas que pot proposerse un escriptor de la terra, y totas las provaturas y els assaigs que's fassin per aquest camí ben d'esser aplaudits y encoratjats.
Mentres en qüestió de léxich encare estiguém en el Diccionari den Labernia ó en el dels cinch idiomas ó algun altre pel istil, mentres no sapiguém encera quins son el tresors que tanca la calaixera de papeletas del senyor Aguiló, hem de rebre ab els brassos oberts totes las enquestas y documentacions que vinguin á ensenyarnos termes castissos y modismes de bona rassa, fins ara esgarriats, oblidats, perduts entre las págines dels nostres clássichs.
Per aixó ens ha fet grácia, á més de seriós plaher, veure que, mentres un senyor anuncia que está preparant un léxich y uns altres senyors se reuneixen pera tractar de la manera de ferne un altre, ens surti impensadament un literat ab un llibre sota l'aixella, tan informat y documentat que de avuy endevant deurá ésser tingut molt en compte per tothom que vulgui posar las mans en l'obra magna de fer el diccionari catalá .
Que á l'obra del senyor Careta li manca molt pera ésser complerta y definitiva —si es qu'hi pugui haver res complert y definitiu— es cosa que ja ho sabém. Tembé ho sab perfectament l'autor y aixis ho declara sense circumloquis: No sem considere, diu, possehit de la vanitat de creurem que fixo definitivament l'idioma ni tan sols de que' dono al públich una obra mitjanament perfeta ni complerta ó poch menys. Sé que lo primer no pot fer ho un home sol.... y en quant á lo segón, estich convensudissim de que molts podran corretgirme y jo'ls agrahiré que ho fassan. Peró també estich cert de que, ab tot, alguna cosa podrá apendres en mon llibre.
Ja pot estarne l'autor segur. No alguna cose, sino moltes, fins els més entesos hi apendrán.
Potser en el fons de tot, tant ó més que un diccionari de barbarismes pera us de gent indocta, es el llibre que l'ocupa'l primer bosqueig d'un diccionari d'autoritats, y com per aquí es per abont, á bon segur, s'ha de comensar á fer el gran léxich de la nostra llengua, també mereix enhorabona el senyor Careta per haver emprés tan bona direcció. Lo que hi há es que algunes de las autoritats no son potser prou ben triadas. Vocabularis com el den Joan de Resa apenas mereixen ser esmentats, y entre'ls escriptors que se citan, hi há poetes de la més baixa decadencia, com en Vicens Garcia, per exemple, que pel patués en que van escriure no podrán may aspirar á la categoria de autoritats.
En lloch de paraulas presas als versos del Rector de Vallfogona, jo trobo que més valía, pera buscar equivalencia castissa á n'alguns barbansmes del Diccionari, apelar á mots dels que encara corren avuy en boca de la gent y son de nissaga ben catalana. Peró el senyor Careta, com home que deu haver passat moltes hores tancat en arxius y bibliotecas estudiant papers y llibres vells, sembla que hagi oblidat en moltas ocasions el vocabulari de la vida actual, á voltes tan pintoresch, tan expressiu y tan castíç en arrels y dessinencies, com el dels llibres de l'antigor.
Per aixó es de doldre, per exemple, qu'en l'article Derramament adopti'l mot Escampament y s'oblidi d'Escampall; qu'en l'article Periode proposi el mot Terme y no parli de Tongada y que en l'article Antojo posi Antull y fassi cas omís de Rauxa y de Rampell.
Tant en aquest darrer exemple com en molts altres punts de l'obra, ressurt ben clara la preferencia que sent l'autor pels mots antiquats, y no per esser més castiços, sinó solzament per esser antiquats. Aquesta es, al nostre entendre, la tara capital del llibre. Ja havém dit desde un principi, qu'era obligació nostra tornar á posar en circulació les paraules oblidades ó caygudas en desús inmotivat, peró aquesta obligació sols regirá ab fonament quan aquelles paraulas desusadas no hagin sigut substituïdes ab avantatge ó puguin tornarse á usar renovántlashi el sentit, rejoveníntlashi l'accepció segons las necessitats ideológicas dels nostres días.
Perquè no hem de perdre may de vista que lo principal en aquest punt son les exigencias pel pensament qu'hem d'expressar, y com que las ideas evolucionan, també han d'evolucionar las paraulas que son llur exteriorisació. Altrament, el llenguatge s'encarcara, se petrifica, y com passa ab el castellá, esdevé inútil pera molts aspectes y matiços del pensament modern. Noves idees demanen paraules noves; nous objectes demanan termes nous.
Per aixó crech qu'en aquesta matèria s'ha de tenir la mániga molt ampla, y tot lo que com á patriotas y com a literats catalans hem de procurar, es que'ls neologismes que per necessitat ens imposin la vida y el pensament moderns, prenguin bon carácter de la terra. Aixís com el pare Horaci demanava pera'ls nous mots llatins que a greco fonte aut latino cadeni, nosaltres hem d'exigir que'ls mots novament formats tinguin ayre y posat ben catalans.

Crítica Diccionari Barbrismes
Fundat en aquets principis, es qu'un troba censurable el procehir d'alguns literats que ara darrerament han probat de introduir en nostre idioma noms ó verbs que, sobre no tenir cap cayent de le terra, resulten enterament innecessaris pera l'expressió del pensament. Hem vist usar balbucejar quan en catalá tenim pera dir aixó barbotegar, barbotejar y balbetejar; hem vist usar flotar quan pera «flotar sobre l'aygua» tenim surar, pera 
«flotar una bandera» tenim onejar, perà «població flotant» tenim població volant; hem vist traço per tret, sort per mena, tor per torra, sacudir per sotragar, irremediable per sens remey y altres horrors pel islil.
Y quan un pensa que aquesta barbarisació del nostre idioma es feta de bona fé, fins ab certas apariencias científicas y en la formal creencia de que á la llengua catalana li mancan medis de expresió pera ideas tan sumarias y corrents, allavoras, se sent veritable peno pena, molt més fonda encara que quan veyem al senyor Careta empenyat en fernos dir, seguint el cami oposat al dels ultra neologistas, cánter per canti, ferma per firma, escenacle per escenari, crestall per cristall, custodit per custodiat.
En aixó uns y altres s'erran llastimosament. S'erran els quins pretenen esbrorrar els carácters tradicionals de la nostra llengua, farcintla d'inútils barbarismes y innecessarias innovacions, que sols serveixen pera desfigurarla. S'erran també'ls quins volen aturar el desplegament de nostre idioma en tal ó qual moment de la seva evolució, oblidant que las paraulas y'ls modismes se modifican y tansforman naturalment, com tots els éssers, per inmutables lleys biológicas.
Ab semblants apriorismes y irreflexions, uns y altres teórichs pot ser fins ens farían témer pel benvenir de la llengua catalana, si no fos la fundada confiansa que tenim en las futuras destinacions de tot lo nostre. A qui sápiga observar y treure conseqüencias de lo que observa, la contemplació de lo que passa al seu voltant l'haurá d'omplir d'optimismes, y lluny de pensar que'l nostre idioma esdevé dialecte pera la generalitat, veurá com cada dia va fentse més pur, tant en lo parlat com en lo escrit.
Y ben mirat, aixís havia d'ésser. En aquet desvetllament d'un poble, no podia quedar enderrera la resurrecció del llenguatge. No podia ésser que ressucités l'esperit d'una rassa, no podía ésser que's deixondís l'ánima d'una nació, sense que també s'animés el seu idioma. Perxó hoy á mida que s'ha anat afirmant la nostra personalitat intelectual, social y política, s'ha anat netejant y aclarint el nostre vocabulari, com si Deu ens hagués concedit el dó de llengua al tornarnos la conciencia de la nostra individualitat.
Si voleu fer una prova d'aixó que us dich. no més us cal obrir la major part dels llibres catalans dels sigles XVII y XVIII y trobaréu que'l vostre llenguatge parlat d'avuy dia es més pur y castís que'l llenguatge escrit dels autors d'aquellas centurias de decadencia nacional. Y si no voleu anar tan lluny, ne tindreu prou ab comparar el vocabulari d'avuy y el de quaranta anys enrera, perquè de la comparansa vos n'eixirá un fet eloqüentíssim: el de que es més pura avuv la conversa familiar entre personas de mitjana cultura, que'l llenguatge literari de quasi tots els primers poetas del renaixement floralesch.
R. CASELLAS
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Portada Calendari Catalá
Setembre 1901 Calendari Catalá.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana firmat per 
E. Moliné y Brases al Calendari Catalá pera l'any 1902.

Crítica Diccionari Barbrismes

Los estudis llinguístichs s'han enriquit ab dues obres. La Gramática etimológica catalana de Mossen Grandía y'l Diccionari de Barbarismes de N'Anton Careta... No passa axís ab lo Diccionari de Barbarismes d'en Careta, llibre utilíssim y al alcanç de tots, mes aviat de vulgarisació y de propaganda que d'estudi, ahon podrém apendre á depurar lo nostre llenguatge, trayentne los senyals que hi ha dexat la llenga imposada. Son criteri no precisament puritá, sinó un xich arcáich, lo fá caure devegades en solucions poch práctiques; mes en la majoría de cassos ho encerta y per axó sol es digne de alabança aquest primer esforç per traure la pugó castellana de la nostra rica llenga.
E. Moliné y Brases

Enllaç de la publicació a Arca

Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

La capçalera El noticiero universal

7 d'agost de 1901 El noticiero universal.


Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a El noticiero universal.

El noticiario universal - Diccionari de barbrismes
A expensas de don Isidro Torres y pulcramente impreso en Villanueva y Geltrú por don Juan Oliva y Millá, se ha publicado un libro de gran oportunidad y de mucho interés para filólogos y profanos. Obra paciente y minuciosa de un escritor cuyo talento y cuya laboriosidad no más tienen rival en la excesiva modestia que le distingue, tiene asegurado el mejor de los éxitos; el de ser estimada por los doctos y constituir un manantial copioso de perfeccionamiento del habla catalana, manantial que irán acudiendo cuantos de él tengan noticia, por lo cual será una obra de actualidad constante, hoy y mañana. El Diccionari de Barbarismes introduhits en la llengua catalana, contiene más de tres mil definiciones de voces y expresiones del lenguaje hablado y escrito, tanto de uso vulgar como referentes á ciencias, artes, literatura, historia, etc., preconizando las acepciones de mayor exactitud y de autoridad indiscutible por haberlas empleado los autores de más alta fama literaria de Cataluña. Varias acepciones, no muchas en verdad, arrancan de la tradición ó del uso, no depuradas suficientemente, pero no hemos de puntualizar ni discutir esto, pues nuestro propósito no es oficiar de críticos, incompetentes como somos para tal cometido, y si únicamete señalar á la atención de nuestros lectores este libro, que á esta fecha, en otro país, habría hecho la reputación de su autor y que aquí tememos pase punto menos que desapercibido. Y aunque don Antonio Careta y Vidal, procure ceder la gloria de su trabajo al editor y á los buenos amigos que le alentaron y ayudaron á proseguirle y terminarle, nosotros entendemos justo dedicarle á él solo nuestros plácemes. El señor Careta y Vidal ha hecho por la lengua catalana con su Diccionari de Barbrismes lo que Baralt hizo por la castellana con su Diccionario de Galicismos. Investigador benedictino, gramático excelente, depurador culto, definidor atinado y comentarista conciso, merece recompensas y lauros que á otros son prodigados con menos causa. Y mientas estos pros se ven enaltecidos y admirados, el señor Careta y Vidal continúa, y continuará,, oscurecido en su rinconcito del Archivo municipal, sus tareas de bibliófilo y hablista, rebuscando y reuniendo datos y definiciones que algunos, quizás, harán suyas, ganando con ellas renombre en el mundo literario.

Enllaç de la publicació a Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Capçalera La Ilustración Artística

5 d'agost de 1901. Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana a La Ilustración Artística.

Crítica del Diccionari de Barbrismes
La influencia que en el idioma catalán ha ejercido por diversas causas el castellano ha ido modificando poco á poco en el lenguaje corriente la estructura del mismo é introduciendo en él numerosos barbarismos que han acabado por desfigurarlo considerablemente. A remediar este mal, á evitar la degeneración de la lengua catalana, tiende el trabajo del Sr. Careta y Vidal, quien impulsado por su amor á nuestra tierra ha realizado una labor importantísima para las letras regionales, reuniendo en su libro más de tres mil artículos en que se corrigen los errores del lenguaje y apoyando sus firmes razonamientos con multitud de ejemplos sacados de nuestros mejores poetas y prosistas. La obra del Sr. Careta, digna de las mayores alabanzas, así por el propósito en que se inspira como por el gran caudal de conocimientos que revela, forma un tomo de 500 páginas que ha sido impreso en la tipografía de Oliva, de Villanueva y Geltrú, y se vende á cinco pesetas.

Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Capçalera La Vanguardia

2 d'agost de 1901 La Vanguardia.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana La Vanguardia.

Crítica al Diccionari de Barbrismes
Hace ya muchos años que se sentía en Cataluña la necesidad de un libro semejante, y por esto merece alabanzas dobles el señor Ca
reta y Vidal, por haberse decidido al fin á dar á la pública luz el excelente resultado de sus prolijos estudios. Su obra, en que se corrigen más de tres mil barbarismos de los innumerables que se han introducido en la lengua catalana, durante las épocas de su decadencia, ha da prestar hoy grandes servicios, no tan sólo á los que deseen hablar con la debida nobleza la lengua de su pueblo, sino también á la gente literata, á los principiantes sobre todo, pues es verdad, aunque muy triste, que por esos mundos andan impresos muchísimos de los grandes disparates que el autor anota y enmienda en las páginas de su libro, el cual contiene, y esto da idea de su importancia, más de tres mil artículos en que se enmiendan y corrigen expresiones del lenguaje hablado y escrito, así en lo que es de uso vulgar como en lo que se refiere a las artes, oficios, ciencias, historia, geografía, mitología, casi todos ilustrados con ejemplos sacados de documentos oficiales y particulares, de prosistas y poetas de diversas épocas, como también y en buena parte de la literatura popular, con lo cual el autor ha puesto junto á la corrección hecha el texto que la corrige, dando de este modo á su obra todo el peso de la grande autoridad que es preciso reconocer á los escritores del siglo de oro de la lengua catalana, que todo ello es menester, y más todavía, para desterrar del lenguaje actual un gran número de expresiones que lo afean, doblemente por bárbaras y por impropias.

Empieza el libro con un prólogo del autor en que traza una brevísima historia de la lengua catalana y explica las causas que determinaron su decadencia y su lamentable actual estado, del que va saliendo ya gracias á los grandes esfuerzos de sabios é insignes varones que trabajaron y trabajan para dejaría completamente limpia de polvo y paja, y no puede haber duda ninguna en que el libro del señor Careta y Vidal habrá de contribuir no poco á obtener más pronto el magnífico resultado que todos deseamos.

Naturalmente que ha de ser empresa fácil la de ir señalando en el libro algunas deficiencias y ciertos pequeños lunares que tratándose de obra tan compleja no podían casi faltar; mas no lo haremos nosotros, creyendo que tienen todos juntos los que pueda haber muy escasa importancia al lado de la interesante y aún trascendental labor hecha con tanto amor y celo por el señor Careta y Vidal, á quien otra vez entusiastamente felicitamos. 


Enllaç de la publicació a La Vanguardia
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Capçalera Joventut

1 d'agost de 1901 Joventut, periódich catalanista.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana al diari Joventut.

Crítica al Diccionari de Barbrismes
Mancats estavam d'una obra de tanta utilitat pera la nostra llengua com es un diccionari de barbrismes. El que acaba de donar à llum el senyor Careta y Vidal conté més de tres mil articles, ó sia, més de tres mil esmenas d'expressions qu'están en us dins de la nostra llengua, malgrat esserhi totas ellas exóticas, segons l'autor.

Procedint ab tot rigorisme, com sembla ferho'l senyor Careta y Vidal, trobém que'l seu Diccionari no es prou complert, y creyém que a la investigació del autor no s'escaparian, si ell s'ho proposés, altres milers d'expressions que tenen quelcóm de barbrismes y que no figuran pas en la seva obra. Tan corromput está un idioma rich com el nostre!

L'obra del senyor Careta y Vidal no es, donchs, una obra acabada: es, si, un bon servey fet á las lletras catalanas, servey que sens dubte esdevindrà major y més excelent en lo successiu, per part del mateix autor, que ja ha dat el primer y més dificil pas, ó per part d'altres que vulguin seguir y completar la seva tasca.

El senyor Careta y Vidal, pera compondre son Diccionari, ha begut en bonàs fonts: llibres antichs, códix, crónicas, fascicles, aforismes, etc. Creyém que á voltas ha equivocat certas accepcions, y creyém també que no ha sabut prescindir de certas paraulas y expressions que molts tindrán per veritables arcaismes, tan rebutjables á son juhi com els barbrismes mateixos, y per tant.s'abstindrán de ferne us. En las (llenguas, com en tot, hi sol influhir, forsosa y fins necessàriament, la general evolució progressiva. En major ó menor grau ¿quina es la llengua que no ha rebut influencias extranyas? No sols las neollatinas entre sí, sinó també, en relació ab ellas, las anglo saxonas, germánicas, etc.. etc.

Deixant de banda aquest criteri oportunista, hem de remarcar novament la utilitat d'una obra com la del senyor Careta y Vidal, puig son necessaris molts coneixements pera realisar una tasca tan patriótica y profitosa com la de regenerar la llengua catalana, ressucitant sos bells mots oblidats y netejantla de vicis y resquicias qu'en general la desnaturalisan y la marcan ab un sagell de mal gust.

Coralment felicitém al autor, que revela voluntat é iluslració no comunas. Segueixi per aquest camí y li deurán beneficis las lletras catalanas. 


Enllaç de la publicació a Arca
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Capçalera de La Ilustració Llevantina

1 d'agost de 1901 La Ilustració Llevantina.


Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana firmat per Sebastià Farnés a La Ilustració Llevantina.

Crítica del Diccionari de barbrismes
Hem rebut lo Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana. Aquesta obra, composta per lo senyor Careta y Vidal, es de verdadera actualitat perque respòn á una necesitat generalment sentida, perque satisfá lo desitj de purificació de nostra llengua, qu'han tingut la majoría dels autors catalans. Conté aquest diccionari més de tres mil paraules d'us barbre, ab lo mot verament catalá que les ha de substituhir, y en la majoría dels articles, per recomanar la paraula aduhida treu exemples de nostres clássichs, de la parla y l'aforística populars, dels historiadors de Catlanuyna y de les demés autoritats de la llengua; ademés, l'Arxiu municipal, lo de la Corona d'Aragó y algunes coleccions particulars, l'hi han proporcionat gran copia de documents de verdadera valua.
Lo senyor Careta, que no es pas nou en lo camp de les lletres catalanes, ja que una dotzena d'obres, en prosa y en vers, l'hi han donat autoritat entre nosaltres, exposá la idea d'un diccionari de barbarismes en la revista Lo Gay Saber del primer de maig de 1877; més tart, en l'opuscul Barbarismes y vulgarismes que malmeten la llengua catalana, doná á llum los datos recullits y, per fi, animat per sos amichs, ha publicat sa obra magna d'estudi y d'erudició

L'obra va dedicada al senyor Pelay Briz, lo conegut poeta, ja mort, que desvetllá en lo senyor Careta l'aptitut literaria, y en ella's fa constar lo agrahiment del autor als senyors Damians y Bulbena, que l'encoratjaven y ajudaren en sa tasca, y al senyor Canibell, qu'ajudá á la impressió dels llibres y dibuixá les hermoses correctes inicials de cada secció. La estampació ha sigut verificada pel conegut impressor de Vilanova, senyor Oliva, á despeses de don Isidro Torres, llibreter barceloní.

La verdadera valua del llibre, l'autoritat del senyor Careta, l'actualitat que l'afavoreix y la correcta presentació del volúm, han contribuit á l'acceptació d'aquest diccionari, pel qal mereix forsa felicitacions don Antoni Careta y Vidal.

La Ilustració Llevantina, en obsequi als seus abonats, enviará aquesta obra als que ho solicitin y acompanyin lo seu import.


Enllaç de la publicació a Arca
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Capçalera de Lo pensament catalá

28 de juliol de 1901 Lo pensament catalá.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana firmat per Sebastià Farnés a Lo pensament catalá.

Crítica del Diccionari de Barbrismes
Un llibre útil
L' entusiasta conreador de les lletres catalanes N' Antoni Careta y Vidal, ha publicat un llibre que no pot ésser de més oportunitat. Lo titula «Diccionari de Barbrismes» y es una colecció per a b c de disbarats que se escapan en la conversa popular—alguns fins en los escrits posant al costat de cada un la traducció més fidel y pura del concepte que vol expressarse ab la dita mal enmanllevada altres llengues. Dihem que'l llibre ve ab oportunitat, no per que no estiguém convençuts de que aquests tra valls de depuració del idioma no sían utils y recomanables en tots temps, sino perque, ab la eacció franca y enérgica que 's nota en lo nos tre poble, y especialment en la menestralía, á favor de la llengua patria, de la llengua de nos tres pares, naturalment que ve com lo anell al dit un guía que servesca per advertirnos que podém faciltnent rectificar moltes corrupteles que tiraníes y abandonament á l' hora han produhit dintre de nostra terra en punt al llenguatge.

Crítica del Diccionari de Barbrismes
A tothom es útil, donchs, aquest llibre: al sen zill travallador que no compta ab més instrucció que la migrada y xorca de les escotes oficials, perque ti facilita 'I medi de ferse ab una enci clopedia, anch que petita de molta valua, per á ensajarse en lo ben parlar y ben escriure la 'lengua que l' Estat espanyol ha desterrat de la escola, impotent per á desterrarla de nostres llabis; als més ilustrats perque pugan evitar fa cilment lo ridícol de parlar una llengua d' arle quí, ó millor, aqueix garbuix mal girbat de paraules tretes á la bona de Deu—ó á la dolenta del diable—dels estractes de dircursos polítichs llegits en los diaris castellans, ó en les gazetilles confeccionades sovint per qui necessitaría uns quants repassos de gramática castellana, perque ja no recorda sino lo que li va ensenyar la dida.
A nostre entendre tant de planyer es qui parla per tot día una llengua que no es la seva, pel desig de ferse'l distingit, com lo qui no pot sos tenir una conversa de cinch minuts sense ense nyar la orella de la seva ignorancia, usant paraules d' altra llengua que no es la que parla: aquest se declara ignorant per falta de cuydado en l'enrahonar; aquell no enrahona que no's declari tonto per falta de verdadera cultura.
Afortunadament, los catalans que parlan en castellá en familia son ja contadíssims, y en general, davant de la corrent polltich social de avuy día, se donan vergonya de dirho.
Cada día's fa més general lo desig de parlar lo catalá ab tota propietat: heus aquí perque'l llibre del Sr. Careta ha vingut com pluja en camp assedegat.
Sobre tot, la forma en que ha presentat la obra es ben digna d'aplaudiment.
Lo posar la dicció pura al costat de les impureses de llenguatge ja es molt meritori; pero'l de mostrar aquexa puresa mitjansant un text, un document auténtich de nostra época clássica, del bon temps del catalá, mereix la mes coral enhorabona per part de tots los aymadors de les patries lletres.
Per la bona intenció de la obra, donchs, per sa presentació á punt y per sa forma, mereix esser recomanada á tots los catalans, y tan de bó sia consultada. Alguna objecció podria ferse al senyor Careta, no sobre les corrupteles incloses en son llibre, sino sobre'l llenguatge que ell mateix usa; pero cal perdonarli, y li perdoném de bon cor, perque aquest llenguatge es fill del seu amor á la llengua catalana, pero á la llengua d'origen purament popular.
Axó no vol dir que creguém que se li haja de donar la rahó en aquest punt. Nosaltres preferim —y'l poble també, senyor Careta,—usar les paraules barbarisme, petrificat, llingüistich, etc, perque l'amor á la fila no 'ns fa tenir cap rencor á la mare, ben al contrari: la mare de la llengua catalana es la llatina, y d'aquesta s'han format aquets mots, y no hi ha necessitat d' esrrienarlos. Encara que'l catalá diga pare, al fer lo compost diu paternitat: es que en realitat ja la llengua mare 'ns los ha donats aquests compostos. A Cas tellá... ó á Espanya (perque no 's crega algú que volem circunscriure massa l'idioma oficial del Estat espanyol) també s' ha tocat aquest punt, y encara'l discutexen, quan ja per tot arreu está resolt. !Com los hi passa en tantes altres coses!
Ab tot, felicitem de tot cor al senyor Careta pel seu díccionari, y al editor pel bon gust y fins luxo ab que l'ha presentat al públich, desitjantli éxit que's mereix la obra.
Sebastiá Farnés.

Enllaç de la publicació a Arca
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Capçalera del Diario de Barcelona
19 de juliol de 1901 Diario de Barcelona.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana al Diario de Barcelona.

Diario de Barcelona - Diccionari de barbarismes
—Con el título de «Diccionari de barbarismes introduhits en la llengua catalana», D. Antonio Careta y Vidal ha publicado un útil é importante libro de cerca de quinientas páginas en 8.°, que contiene mas de tres mil artículos, en los cuales se corrigen espresiones del lenguaje hablado y escrito, así en el de uso vulgar, como en el referente á artes, oficios, ciencias, historia, geografía, mitología, etc., ilustrados con gran copia de ejemplos sacados de documentos oficiales y particulares, de prosistas y poetas de diversos siglos, de colecciones de literatura popular ó recogidos de boca del mismo pueblo.
No hay que decir cuán señalado servicio presta al idioma materno con la publicacion de este libro D. Antonio Careta y Vidal. Recientemente, en el Ateneo Barcelonés, uno de los mas ilustrados filólogos de Cataluña demostró que la lengua catalana se halla de tal manera sujeta á la influencia del castellano, que de dia en dia se desnaturaliza hasta el punto de haber llegado el momento en que casi puede decirse que es un dialecto de la lengua de Cervantes. Se habla ya entre los amantes del idioma catalan de la necesidad de una Academia que fije y precise el significado de los vocablos, y, por medio de una sabia seleccion, determine cuáles son puros, cuáles anticuados, cuáles están en uso, y son ya varias las tentativas para emprender la formacion de un gran diccionario que contenga el idioma catalan, pero no el averiado que se habla en Barcelona y otras poblaciones en continuo contacto con Castilla, sino el verdadero y genuino.
Para esta obra, realmente magna, deben hacerse dos operaciones, una de inclusion, otra de exclusion: han de buscarse en los libros y documentos antiguos, en la boca del pueblo, pero no solo del pueblo que constituye la actual Cataluña, sino de todos los territorios que fueron catalanes, la voz propia, pura, castiza, no estraña, ni amalgamada con elementos estraños, y, por otro lado, han de excluirse del idioma todos los vocablos no genuinamente catalanes ó adulterados por el uso.
Y el señor Careta y Vidal ha realizado, aunque parcialmente, esta doble operacion; pero de una manera práctica y concreta, buscando los vicios del idioma, las voces corrompidas y determinando con cuáles deben sustituirse. Hay que convenir, pues, en que este trabajo es de verdadera actualidad y de mucha importancia para la necesaria rectificacion y depuracion del idioma materno y que, por consiguiente, su autor ha prestado á éste un valioso servicio. El señor Careta, con el mismo título, que en nuestro concepto no se acomoda á la desinencia correspondiente, habia publicado un librito, cuyo éxito y evidentes ventajas le animó a emprender este trabajo mucho mas estenso, que abandonó accidentalmente por varias causas, pero que emprendió de nuevo despues con mayores brios, hasta darla cima, consultando numerosas obras que en el libro que nos ocupan se enumeran y no pocos de los documentos custodiados en el Archivo municipal de esta ciudad.
Consideramos de justicia hacer constar que el autor muestra su gratitud, por la ayuda que le han prestado en la elaboracion del libro, á los señores Damians, Bulbena y Canibell, el primero por haber alentado al autor á continuar la obra, el segundo por haberle resuelto algunas dificultades, el tercero por haber dibujado unas hermosas iniciales estrenadas en esta edicion, y que merece entusiastas aplausos D. Isidro Torres por haber editado el libro. —

Enllaç de la publicació a Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona
Share:

Crítica del Diccionari de barbrismes

Portada Revista de bibliografia catalana
Juliol 1901. Revista de bibliografia catalana.

Crítica del Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana 
a la Revista de bibliografia catalana.

Crítica Diccionari BarbrismesCrítica Diccionari Barbrismes



Molts barbarismes se troben indicats i esmenats en aquesta obra. No obstant, al costat de lo bo hi ha molt de defectuós. Tot el llibre s ressent de la poca preparació filològica de l'autor. Els exemples, generalment triats de bones fonts, se troben sovint mal aplicats. Notem una tendencia deplorable a rebutjar formes llatines generalment admeses en les altres llengües neo-llatines i a les quals té perfectament dret la catalana. Si predominés aquest criteri entre ls nostres escriptors, ne vindria fatalment un empobriment de la llengua que la faria inapta pera la cultura nacional. És curiós que un llibre dedicat a combatre barbarismes en contingui un en el seu titol: barbrisme. La paraula barbarisme no deriva del mot català barbre, sinó que és presa directament del mot llatí barbarismtis

Enllaç de la publicació a Archive.org

Share:

Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana

1901 Diccionari de barbrismes introduhits en la llengua catalana.

Conté, ab l'apèndix que hi ha al acabament, mes de tres mil articles, en los quals s'esmenan expressions del llenguatge parlat y escrit, tant en lo d'us vulgar com en lo referent a arts, oficis, ciencias, historia, geografia, mitologia, etc. Ilustrats ab gran copia d'exemples trets de documents oficials y particulars, de prosistas y poetas de diversas centúrias, d'aplechs de literatura popular recullits de boca del poble mateix.

Enllaç de la publicació a Archive.org


Crítiques:
Share:

Document espressiu y curiós del segle XV - Calendari Catalá

Calendari catalá pera l'any 1901
1901 Calendari Catalá.

Publicació de l'article Document espressiu y curiós del segle XV en el nou Calendari Català per a l'any 1901.

Document espressiu y curiós del segle XV - Calendari Catalá - Antoni Careta Vidal Document espressiu y curiós del segle XV - Calendari Catalá - Antoni Careta Vidal

En l'aplech de Cartes comunes del Arxiu Municipal de Barcelona, volum corresponent als anys de 1400 á 1406, setroba un document sens data ni firma que, per lo que'ns ha semblat espressiu y curiós, copiém a ratlla seguida sens alterarhi res, com no sia puntuarlo un xich per ferlo més entenent. Diu axi:

«En Jachme Cestries, fem uos saber que segons que auem entès, uos no uolents renuntiar al clam de la pau et dela treua en senyal que no queriu pau ab nos; mas aquells que axo uos enaguen que no faran pau, uos han mort uostron fill, que no pas nos, pero be ho sap Deu, e fariu que saui que daquesta cosa nois creguessen per nostro prou, car si vos no feu pau ab nos, nos uos prometem sobre nostra ffe que vos no cullireu gayre blats dessa nostra lauro ni daquella que aueu presa, que nos los vos aydarem assegar primerenchs semblantment de les uinyes, que noles uos calra esporgar, que nosaltres les uos esporgarem. Item enuiats souin la esclaua ab lo mul ab los bous ala riera, que nosaltros los uos aydarem aguardar alguna estonada que nous ho cuydarets. E daltres proffits queus entenem adonar aprop aquests que tots anys uos entenem a visitar. Saludaunos molt an Farrer Tries uostron frare. E per senyal daço, per mils atendre les coses dessus dites, auem uos començat de talar lo pus dolent aybre (arbre) que aveu ont nos uos donam espay que ajats nostron acort daci apaschua primer vinent eus prometem que dessa paschua nous dampnifficarem en res; mes si pau no uolets de paschua en la, tenits uos per conuidat axi en persones com en bens.»

De lo transcrit deduhim que un cert Jaume Cestries, senyor de terres, per lo que's comprèn, indignat perquè li havian mort un fill, volia procehir contra l'anónim autor de la carta, suposant que'l tal havia fet l'homey, per induhirlo á tal creença los veritables matadors, los quals, axis, tractavan d'espolsarse la responsabilitat. Aquell a qui tal crim s'atribuhia se coneix que, veyent venir demunt seu procehiments que, no sols eran ferli ultratge, sino que l'havian de molestar en altres conceptes, va disposarse a pendre satisfacció de tot per endavant; mes, ans de tot, lo convida á la pau, reduhintse, per de prompte y en senyal de que es home que sab fer lo que diu, a tallarli un arbre, donantli temps fins á Pasqua per que's resolga, y prometentli que abans del termini no li fará cap mes dany. ¡Quína ironia hi ha en la promesa de ajudar á cullir primerenchs los blats y á esporgar les vinyes de son adversari; lo meteix que en les salutacions que encarrega per en Ferrer Tries! ¿Y aquell arbre que diu lo pus dolent? Ben segur devía ésser un dels més ufanosos de la encontrada. Finalment, apar veure la esclava, —que, potser, fos sarrahina y, tal vegada negra,— anant ab lo mul á guardar los bous á la riera.

¡Llástima que no sia fácil trobar altres documents que axamplen y aclarescan mes encara la tal lletra que per ella sola es una pintura plena de color y vida!

Per la copia,
ANTONI CARETA Y VIDAL.
Novembre de 1900

 
Share: