—Bo, noy, bo, no manxes mes. Forjemla depressa, despres lo acerarem. A veure si lo únich que sap treballar lo çer fus es lo Marcelí.—
Aixis deya lo mestre ferrer Joan Roca á son fadri, mentres lo aprenent en un recò de botiga llimava lo tall d'una gavineta que tenia estacada en lo caragol. Assó era en una vetlla d'hivern del any 1830.
Lo fadri prenguè un mall, lo mestre tragué'l ferro del fornal, y posantlo demunt de la enclusa, pegant una martallada y cridant ¡dali! l'un darrera l'altre, se posaren à picar com uns desesperats. La pessa
comensá á refredarse, y la tornaren al foch. Pero bo será que 'us fassa
una pintura del Joan.
Era un home d'uns cinquant' anys, alt, gros, de cabell y sotabarba
ja blanchs; sempre anava tivat, y enrahonant s'escoltava. Tal era lo
Joan Roca, mestre ferrer ab molta honra (com ell deya), passat pèl
gremi de Barcelona. Pera arrodonir lo quadro y posar en situació al
qui llegeixi, dech dir qu' en la hora de que parlo, anava l'home ab brusa, devantal de cuyro y una gorra de pisa, de las que ara mateix se'n acaba de perdre la mena.
Quan lo ferro tornà à ser calent, 'l mestre, y ell tot sol, aná donantli la forma de destral.
—Tinch cor de sortintne, mormolava tot picant.
—Ave Maria, digué entrant un jove xich y magristó vestit com pagés ab gorra musca y capa de burell.
—Bona nit, respongueren los altres, sens mancarhi lo aprenent.
—Bona nit. ¿Tindriau una destral que fos bona de tall?
—Prou, respongué lo Joan. Trieu de totas aquestas la que 'us fassa
mes fástich, y vos l'asseguro.
—¿Vol dir?
—Vull dir. Aqui trobaréu eynas de tall millors que las de Caldas,
per cosas d'obra negra no anéu á Calaf, y per ganivets y altres cosas
de daguer, sino que no vull ferne, me rich de Solsona.
—Ja'u crech. Ja tenan bona forma aquestas destrals; si son bonas
com la que tinch, mentres hi ha hagut çer, no ha vist cosa mes bona.
Y era feta à Vich.
—¿A Vich? ¿que'n sòu vos? Y perdoneu.
—Si, per servirlo.
—Y, digueu, ¿de qui era feta?
—D' un tal Marceli. No sé si'l coneix vostè.
—No, no'l conech mes que de nom; pero m'embafa, perque se alaba molt. Y, veyéu si ha d'esser gayre destre, quant jo li he enviat molts de recados dihent que's deixès veure, á fi de mirar qui es mes capás; mes no tingueu por que vinga.
—Be, es qu'ell tè un natural aixis tot aixut; mes, lo que toca de bon treballador, ho es... Pero, deixant açó en banda, anem á lo que interessa: jo no vinch á comprar, sino per altra cosa.
—Vos direu.
—Jo, com li he dit, so vigatá, y fora la ciutat tinch terras que'm donan un passamentet. Eslich sol perquè la mare va morir lo any passat y ara de poch he acomodat á ma germana. Ab assó, necessito una companyia, y m'he recordat de la seva filla que per la festa major vaig coneixe en la casa hont vosté y ella posavan.
—¿A cal Andreu?
—Sí, ell sabrá dirli qui só jo.
—Company, aneu errat. Jo no tinch sino una filla, y, ja que no puch mantenir lo nom, vull que's mantinga la casa; ab assó, lo meu gendre ha d'ésser ferrer, pero un bon ferrer.
—Això ray! n'aprendrem.
—¡Ca! home ¡ca! No'm feu riure... ¿A la vostra etat y tan poca coseta com sou, que sembleu de mantega....?
Lo jove, per tota resposta, posá una má en cada cap d'esclusa, y aixecantla fins á l'alsada de sa testa, pregunta:
—¿Quánt pesa assó?
—Quatre quintars. May hauria dit que tinguesseu tanta forsa. Mes assó no es prou; si fosseu del ofici, llavors encara... En fi, sento havervosho de dir, pero no'us canséu.
—!Com á d'esser! Paciencia.
—Mes, ara que hi penso, veniu com lo anell al dit, perquè faig una prova... d'una feyna que lo Marceli ho té com un gran secret; y, si feu lo favor d'assentarvos fins qu' estiga llest, podreu dirli de part meva lo resultat.
—Be.
—Home, seyeu mentres tant. Noya!
—¿Qué mana?
—Baixa una cadira.
A poch surti la filla del mestre, qu' era una flor de vint anys, y, al deixar la cadira, doná una mirada trista al foraster, qui li respongué ab una ullada traydorenca plena de misteri per la donzella que's ficá á dins tota pensivola.
Lo vell tenia ja calenta la pessa que forjat havia, y li feu una móssa en la part del tall. En acabant escalfá una barreta d'acer fus volentla estirar; mes ¡oh desgracia! al primer cop de martell salta lo metall fet engrunas.
¡Ira de Deu! exclama lo ferrer escabellantse.
Lo foraster que ab los ulls li havia seguit tols los mohiments, diguè ab to mofeta:
—Aqui veurá si'ls ferrers de Barcelona valen mes que 'ls de fora.
—¡Com!—Bramá plé d'enuig lo Joan.—Ni'ls de fora, ni'ls de dins, ni'l Marceli, ni lo dimoni son capassos de ferho; sino qu' ell... ¿Sabéu qu' es ell? Un xarrayre, un...
—Donchs que vol que li diga, jo no sò del ofici, y, si m'ho posava al cap, me sembla que'n surtiria.
—Dèu vos fassa bo, company. ¡Voléu saber mes que un home ab trenta anys d'ofici? ¿Que somniem?
—Home, fem la prova. Si's malmet res, jo 'u pago; si surt be, 'm caso ab sa filla.
—No sols la filla, lo cap vos donarè.
—Donchs avant, vinga lo devantal y una barreta.
Lo pagés posá mans a l'obra: escalfá lo çer ab gran cuidado, després al estirarlo, comensá picant poch á poquet, desprès mes fort y pujant aixís per graus (lo mestre's torná groch com la cera); quan lo haguè estirat, lo torná al foch junt ab la destral, que al cap d'una xica estona ab quatre cops restá cerada. Lo Joan queya abatut en una cadira, lo fadrí estava aturdit, lo aprenent reya per sota'l nas.
—Ja está, digué ab ayre de triomf lo foraster, ja só lo seu gendre; y encara li faig gracia del cap; no'l vull, guardil sobre las espatllas.
—¡Ay! ja sò massa vell, ja no sò res! Caséuvos, sí, caséuvos, y tú mantindrás lo bon nom de ma botiga.
—Pero si vosté encara no'm coneix. ¿Saps qui sò? No ¿eh? Me diuhen Marceli.
—¡Marceli!
—Si, jo sò. ¿Veritat que ja no'm vol ésser sogre? Ja'u veyeu, minyons.
—¿Qui 'u ha dit? Sapias que un menestral de Barcelona no trenca may la paraula. Si ella hi ve bè...
—Noya, digas.
Ella qu' estava ab la orella parada escoltant, surti dient:
—Si vostè ho vol...
—Per mi, si.
—Donchs avant, respongué'l vigatá.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
Aixis deya lo mestre ferrer Joan Roca á son fadri, mentres lo aprenent en un recò de botiga llimava lo tall d'una gavineta que tenia estacada en lo caragol. Assó era en una vetlla d'hivern del any 1830.
Lo fadri prenguè un mall, lo mestre tragué'l ferro del fornal, y posantlo demunt de la enclusa, pegant una martallada y cridant ¡dali! l'un darrera l'altre, se posaren à picar com uns desesperats. La pessa
comensá á refredarse, y la tornaren al foch. Pero bo será que 'us fassa
una pintura del Joan.
Era un home d'uns cinquant' anys, alt, gros, de cabell y sotabarba
ja blanchs; sempre anava tivat, y enrahonant s'escoltava. Tal era lo
Joan Roca, mestre ferrer ab molta honra (com ell deya), passat pèl
gremi de Barcelona. Pera arrodonir lo quadro y posar en situació al
qui llegeixi, dech dir qu' en la hora de que parlo, anava l'home ab brusa, devantal de cuyro y una gorra de pisa, de las que ara mateix se'n acaba de perdre la mena.
Quan lo ferro tornà à ser calent, 'l mestre, y ell tot sol, aná donantli la forma de destral.
—Tinch cor de sortintne, mormolava tot picant.
—Ave Maria, digué entrant un jove xich y magristó vestit com pagés ab gorra musca y capa de burell.
—Bona nit, respongueren los altres, sens mancarhi lo aprenent.
—Bona nit. ¿Tindriau una destral que fos bona de tall?
—Prou, respongué lo Joan. Trieu de totas aquestas la que 'us fassa
mes fástich, y vos l'asseguro.
—¿Vol dir?
—Vull dir. Aqui trobaréu eynas de tall millors que las de Caldas,
per cosas d'obra negra no anéu á Calaf, y per ganivets y altres cosas
de daguer, sino que no vull ferne, me rich de Solsona.
—Ja'u crech. Ja tenan bona forma aquestas destrals; si son bonas
com la que tinch, mentres hi ha hagut çer, no ha vist cosa mes bona.
Y era feta à Vich.
—¿A Vich? ¿que'n sòu vos? Y perdoneu.
—Si, per servirlo.
—Y, digueu, ¿de qui era feta?
—D' un tal Marceli. No sé si'l coneix vostè.
—No, no'l conech mes que de nom; pero m'embafa, perque se alaba molt. Y, veyéu si ha d'esser gayre destre, quant jo li he enviat molts de recados dihent que's deixès veure, á fi de mirar qui es mes capás; mes no tingueu por que vinga.
—Be, es qu'ell tè un natural aixis tot aixut; mes, lo que toca de bon treballador, ho es... Pero, deixant açó en banda, anem á lo que interessa: jo no vinch á comprar, sino per altra cosa.
—Vos direu.
—Jo, com li he dit, so vigatá, y fora la ciutat tinch terras que'm donan un passamentet. Eslich sol perquè la mare va morir lo any passat y ara de poch he acomodat á ma germana. Ab assó, necessito una companyia, y m'he recordat de la seva filla que per la festa major vaig coneixe en la casa hont vosté y ella posavan.
—¿A cal Andreu?
—Sí, ell sabrá dirli qui só jo.
—Company, aneu errat. Jo no tinch sino una filla, y, ja que no puch mantenir lo nom, vull que's mantinga la casa; ab assó, lo meu gendre ha d'ésser ferrer, pero un bon ferrer.
—Això ray! n'aprendrem.
—¡Ca! home ¡ca! No'm feu riure... ¿A la vostra etat y tan poca coseta com sou, que sembleu de mantega....?
Lo jove, per tota resposta, posá una má en cada cap d'esclusa, y aixecantla fins á l'alsada de sa testa, pregunta:
—¿Quánt pesa assó?
—Quatre quintars. May hauria dit que tinguesseu tanta forsa. Mes assó no es prou; si fosseu del ofici, llavors encara... En fi, sento havervosho de dir, pero no'us canséu.
—!Com á d'esser! Paciencia.
—Mes, ara que hi penso, veniu com lo anell al dit, perquè faig una prova... d'una feyna que lo Marceli ho té com un gran secret; y, si feu lo favor d'assentarvos fins qu' estiga llest, podreu dirli de part meva lo resultat.
—Be.
—Home, seyeu mentres tant. Noya!
—¿Qué mana?
—Baixa una cadira.
A poch surti la filla del mestre, qu' era una flor de vint anys, y, al deixar la cadira, doná una mirada trista al foraster, qui li respongué ab una ullada traydorenca plena de misteri per la donzella que's ficá á dins tota pensivola.
Lo vell tenia ja calenta la pessa que forjat havia, y li feu una móssa en la part del tall. En acabant escalfá una barreta d'acer fus volentla estirar; mes ¡oh desgracia! al primer cop de martell salta lo metall fet engrunas.
¡Ira de Deu! exclama lo ferrer escabellantse.
Lo foraster que ab los ulls li havia seguit tols los mohiments, diguè ab to mofeta:
—Aqui veurá si'ls ferrers de Barcelona valen mes que 'ls de fora.
—¡Com!—Bramá plé d'enuig lo Joan.—Ni'ls de fora, ni'ls de dins, ni'l Marceli, ni lo dimoni son capassos de ferho; sino qu' ell... ¿Sabéu qu' es ell? Un xarrayre, un...
—Donchs que vol que li diga, jo no sò del ofici, y, si m'ho posava al cap, me sembla que'n surtiria.
—Dèu vos fassa bo, company. ¡Voléu saber mes que un home ab trenta anys d'ofici? ¿Que somniem?
—Home, fem la prova. Si's malmet res, jo 'u pago; si surt be, 'm caso ab sa filla.
—No sols la filla, lo cap vos donarè.
—Donchs avant, vinga lo devantal y una barreta.
Lo pagés posá mans a l'obra: escalfá lo çer ab gran cuidado, després al estirarlo, comensá picant poch á poquet, desprès mes fort y pujant aixís per graus (lo mestre's torná groch com la cera); quan lo haguè estirat, lo torná al foch junt ab la destral, que al cap d'una xica estona ab quatre cops restá cerada. Lo Joan queya abatut en una cadira, lo fadrí estava aturdit, lo aprenent reya per sota'l nas.
—Ja está, digué ab ayre de triomf lo foraster, ja só lo seu gendre; y encara li faig gracia del cap; no'l vull, guardil sobre las espatllas.
—¡Ay! ja sò massa vell, ja no sò res! Caséuvos, sí, caséuvos, y tú mantindrás lo bon nom de ma botiga.
—Pero si vosté encara no'm coneix. ¿Saps qui sò? No ¿eh? Me diuhen Marceli.
—¡Marceli!
—Si, jo sò. ¿Veritat que ja no'm vol ésser sogre? Ja'u veyeu, minyons.
—¿Qui 'u ha dit? Sapias que un menestral de Barcelona no trenca may la paraula. Si ella hi ve bè...
—Noya, digas.
Ella qu' estava ab la orella parada escoltant, surti dient:
—Si vostè ho vol...
—Per mi, si.
—Donchs avant, respongué'l vigatá.
Llistat de publicacions on ha aparegut:
- Lo Gay Saber, publicat l'1 de novembre 1868
