La venjansa d'un padrí

on   in ,   with Cap comentari
"Qui me la fa me la pagar: trigar pot; mes á la fi no s'escapa. Malaventurat del qui m'agravia, que no li perdono tan fácilment."
Aixís me deya una vegada lo senyor Pancrás, adroguer retirat de Matarò, home vell de fesomía indefinible que vestia levita llarga ab punys cordats, gastava perruca roja y tenia'l cos corcovat com la seva conciencia. Lo vaig coneixe fa molts anys en lo magatzem de mon cosí, hont solia provehir l'honorable revenedor. M'havia pres de grat, y may que vinguès á Barcelona se'n tornava sens ferme una visita, y no era pas que á mi m'agradés; ans al contrari, de bona gana lo n'hauria fet franch.
"Perque vejas si'm passa res per alt–continuá,–vaig á explicarte no mes una feta."
"Quan va morir lo pare deixá hereu á mon germá que tenia mes anys que jo; lo que'ns duguè fortas qüestions, perque jo no vaig convenirmhi. ¿No tens lo dret de llegítima? ¿no t'han posat establiment? me deya l'Arcis.–¿Donchs que mes vols?–"Ser tan com tu–jo li responía."–"¡Pero si tampoch has tingut los meus mals de cap; si, ben mirat, de casa n'has tret mes que jo!–"No hi fa res; vull parts iguals."–No poguí lograrho y'u vaig tirar per justicia."
"Ab notaris, advocats y procuradors; concell d'aqui, paper sellat d'allá, no vaig gastarme pocas unsas! Valdament hi haguès enterrat lo patrimoni fins una malla, no m'hauria sabut greu ab tal d'arrancar una sentencia definitiva que fes volar á mon germá; pero totas me foran contrarias, perqu'en lo mòn no hi ha justicia. Ja pots pensar ab mon germá, ja no'ns mirarem la cara; pero ell me l'havia de pagar, trigar podia; y, com passavan anys sens que vinguès la ocasiò de revenjarme, ho va pagar un gos llebrer qu'ell tenia: la bestia entrava sovint á casa; y un vespre, tancantlo á la cuyna.....Ab un llas escorredor passat al coll ¡nyach! vaig ferli'ls comptes."
–¡Quina culpa tenia l'animal si culpa hi havia!–no poguí menys de dir al vellot.
–¡Oh!–respongué l'adroguer.–Aixís mon germá va pendre una bona rabiada."
"Mes aixó era poca cosa, y la venjansa debia ser exemplar, y mon germá's feya vell, y l'ocasiò no venía; pero jo pensava: "si no es ab tu, ab algun dels teus m'he d'esbravar, encara que sia de la quarta generació." Un día vaig saber qu'ell estava mòlt mal, y jo no vaig abaixarmhi pas; ell, trobantse á las portas de la mort, m'enviá á cercar. Vaig anarhi, no'u sé perque, y m'invitá á fer les paus; jo vaig arronsar las espatllas; pero fou m'alegria quant ell digué qu'en prova de confiansa y com una mostra d'oblit de lo que hi havia hagut entre nosaltres, meya tudor y curador de son fill....Ell mateix portava la carn al llop, elll mateix facilitava ma venjansa"
"Mort ell, vaig encarregarme del noy, que tenía quinz'anys, y tot lo temps qu'estigué á mon costat ja va passar lo pelegrí. Entre'ls dinou y'ls vint anys, s'enamorá d'una xicota, y jo cop de ferli la contra y privarlo fins de veurela. Aixís ell patia y s'anava amagrint; d'aquesta manera jo'm venjava qu'era un gust y hauria sigut complerta ma revenja si alguna mala persona no haguès aconcellat y protegit mon nebot....¡Sempre hi há personas dolentas! Lo cert es qu'ell á vint y dos anys se fea declarar major d'etat, traguè de las mevas mans l'administració de sos bens y va casarse sens lo meu permís... Llavors sí que vaig picar de peus, pero al últim vaig dir: un altre dia."
"Y aquest dia ha vingut. Fará tres mesos que mon nebot y la seva dona m'escrigueren, mitjansant Dèu, abiat serian pares, y, com jo era'l mes prop parent, desitjavan mòlt que fos padrí del que tenia de vindre al mòn. Aixó era lo que jo volia."
"Vaig contestarlos ab molta afabilitat convenintme en lo que'm demanavan, y'l diumenge vinent pujaren tots dos al carril y'm feren una visita á ma casa de Matarò. Perque ni sospitessen mas intencions, los vaig tractar ab gran manyagueria y res me va dolre pera obsequiarlos. ¡No marxaren poch satisfets! Poch s'ho pensavan ells lo que'ls succehiria."
"Dilluns vaig rebre carta del Arciset en que'm feya saber que tenia una noya. "Sobre tot oncle–me deya,–sia aquí dijous per'anar á batejarla y rumie un nom ben bonich; l'Esperansa voldria que la filla nostra se diguès un nom bonich." Me fiquí la carta á la butxaca, y ja'l vaig rumiar, y'm costá prou, prou vegades vaig regirar lo calendari fins á trobarlo."
"Avuy so vingut per ço del bateig. Entre carril, un mocador nou pe'l coll y ferme enllustrar las sabatas, he gastat prop d'un duro y mitj; pero no'm sap greu, avuy ha sigut per mi lo gran dia."
"Al arribar, he vist cotxes que'ns esperavan:–"¿Qu'hem d'anar á cavall?–he preguntat á mon nebot."–"Sí, senyor m'ha respost ell.–"Donchs si no s'hi va á peu, jo me'n torno."–Y per més que ell m'ha dit y m'ha pregat, los cotxes han hagut de tornarsen."
"Quan hem sigut á l'esglesia, jo m'he posat amatent y, al demanar lo capellá'ls noms, ans que la padrina obrís la boca, jo'l so donat. Vetaqu á la mare de l'Esperansa feta una furia y á mon nebot trayent foch pe'ls caixals. Tornem á casa, y la partera, que ignorava tots los disgusts, pregunta desseguida:"¿Quins noms li han posat?–L'Arciset no sabía com escusar la resposta; mes ho he respost tot seguit:–"Lloba."
–¿Cóm?¿quin nom diu?"
–"Lloba, Lloba, Lloba!–he cridat jo."
"Y, agafant lo barret, he baixat l'escala deixant á la partera en basca y á tots despitant contra mí."
"¡Ja, estich venjat! La neta de mon germá porta á sobre un nom qu'es per'ella com una maledicciò: quan será al temps de jugar, las altras noyas l'anomenarán com motejantla; quan sia gran, tothom ser riurá d'ella; y may, may trobará un home que la vulla. ¿Qui vols que s'hi case ab una dòna que's diu Lloba?"
"Y aquest nom l'haurá de portar sempre, sempre fins que's mori... Ara si que ma venjansa es ben complerta."
Y, al dir aixó, lo vellot reya, reya d'una manera estranya; lo seu riure tenia alguan cosa de bestia y de dimoni del infern.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Joguinas

on   in ,   with Cap comentari
Ara hi fossem!


Sembla que no puga ser; quan hi penso, que acabe despertarme d'un somni dols. Jo era petit, y'ls homes me semblavan gegants, y tot ho veya gran, molt gran, y'ls días me passavan no sè com, y de nits no sè si n'hi havia, perque en sent fosch, la mare'm ficava al llit, y quan me llevava, jo no sabia com m'era passat aquell temps, fóra algun cop que veya la Mare de Dèu y'ls angelets. Jo portava una bruseta d'indiana y una gorra molt bonica, y per anar á costura, la mare'm ficava un bocí de pa al cistellet. La mestra, era una senyora velleta que anava tota encorvada y no duya gipó com altras donas, sinó vestit enganxat d¡indiana. A costura hi havia un gos mes gros que jo; li deya en Picardia, y un cop va menjarsem lo berenar. Pero ahont jo estava mes bè era á casa la tia, qu'era una casa á fóra, y allí sempre jugava á cou-dinar ab las cosinetas.

Un dia, lo pare va dir que jo era gran, y'm dugueren á estudi. Llavors, los dias de feyna eran molt llarchs, y á las festas, volia llevarme dematí, perque eran mes curtas...!

La mare m'havia comprat baldufas que ab un cordill ballavan y, desprès una capella, y jo, en havent dinat hi deya missa. Cada dijous á la tarda y diumenje al matí, que'l mestre'm duya á passejar, la mare'm dava un quarto, y jo comprava un' auca de rodolins... Que m'agradavan los rodolins! Jugar á balas, á pilota, ó á pinyols— que voleu que us diga?— ja se'm feya pesat; los rodolins me robaran lo cor, jo á tot' hora hauria volgut companys per jugarhi, y quan no se me'n presentava cap, corria amunt y avall del carrer, cridant: "¿qui juga, juga á rodolins?" En tractant d'ells, á tot m'avenia: que l'altre volia jugar á barrisca? anavam al peu d'una paret deixavam lliscarhi rodolins, y'l que'n tocava d'altres, guanyava; á picar, ne posavam terra dos ó tres cada hu y jo casi sempre ab un cop de má'ls girava de cara; á l'auquilla, que venia ser com una rifa, era cosa de sort; pero á endevinar, jo me'n duya la palma, perque sabia de cor totas las aucas y l'ordre que hi eran posats los rodolins. Fins vingue dia que ningú volia jugarhi ab mi, "perque, noy,— me deyan,—tu'n saps massa."

Veyeu si'ls havia de coneixe, que sempre tenia al davant las aucas dels nanos, la professó del Beato Oriol, los baladrers, lo mon al revès, las festas de la reyna Amalia, las funcions de Barcelona, tantas y tantas altras, que fora un may acabar. Y de nits, aquellas figuras ab los seus marchs creixian prenent cos y moviment, presentantse al plegat un home caminant camas en l'ayre, fent servir las mans de peus; un carro de Santa Eularia morint en creu; un que venia melons; tres senyors portant una bandera, detras, una colla de capellans; y un sabater nano y gruixut ab ulleras, torcent la boca y estirant lo ninyol. Llavors ja coneixia quan era nit, y á ca'la tia no'm feyan dormir ab las cosinetas.

Pero hi havia un' auca...! aquella si que era bona: la del home bo y l'home dolent, mitja de cada manera. Lo darrer tros no m'agradava pas, perque tractava d'un home que, al últim de tot, era penjat á la forca (Dèu nos en guart); pero'l primer tros, valia tot lo del mon: hi havia un noy que anava á estudi y aprenia forsa, ben diferent de jo que no aprenia gayre, que creya molt als seus pares, encara que jo fes enfadar als meus; y que era tant quiet com jo entravessat. Pero tanta admiració contemplava jo á n'aquell noy, que finalment volguí imitarlo, y fins crech que vaig ferho una mica.

Passats molts anys, quan jo ja festejava, un dia volguí passar revista á mas joguinas, de noy, y justament mos ulls toparen ab aquell rodolí de quan l'home bo's casa. "Vet aquí— vaig dir— una cosa que llavors no m'explicava. Qui u habia de dir!"

Pero tot seguit, un darrera l'altre, varen presentársemen dos que'm deixaren glassat: á l'un, moria sa mare y al altre, son pare jeya estés damunt del llit. Semblava que no poguès esser, y á mi'm passá'l mateix: vaig casarme y, ab poch temps l'un del altre, vaig perdre pare y mare... ¡Dèu los tinga al cel!

Al cap de poch mesos, un altre dels rodolins vinguè á reproduhirse: la meva esposa va donarme un infantó hermós com un serafi, y per ell guardo l'auca que havia sigut l'alegria de mos primers anys y que ha fet ma ventura.

Ara, mirantme 'últim rodolí, de vegadas penso "¿vindrán tambè mos fills á pregar, ab los ulls pens de llágrimas, damunt la fosa de son pare?"



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Mixeta

on   in , ,   with Cap comentari
A casa tenim una gata petita, petita qu' es mólt bufona. La varem arreplegar eixint de la mameta. La cara, las potas y la panxa, es á dir , tot lo que diu lo davant ho té blanch com una neu, y tot lo demés d'un color burell lluhent y bonich; sos ulls talment daurats, devegadas, á las foscas, quan ella s'enfila dalt de las botas de casa semblan dos llums. Pero es mes dolenta! Si 'u es? No'm puch pas descuydar balas, rodolíns ni baldufas á la taula ni per las cadiras, que ella tot seguit hi es y m'ho tira qui sap áhont. Aixó sí, de fiada no n'hi ha un' áltra, no es com aquells gats que destapan la cassola ó'l sistell per llaminejar; ella no pren sino'l que li donan, y, si algun cop s'enfila á la taula, no mes ho fa per jugar. Com una vegada, que la mare havia comprat cireras, y ella la Mixeta, n'hi prengué una, y, portantla agafada per la qua, va presentarse davant del pare com aquell qui li digués: "miri que ha portat la mestresa." Y, en bona fe, ho es ben cert, que Déu me'n guart de dir mentidas.

Lo pare y la mare no volen que jo vaja á jugar pél carrer, y jo m'hi daleixo; pero tinch de creure, qu' ells manan. La Mixeta támbé fa com jo, en veguent xicots, s'hi fon; pero jo no vull que se'n vaja, que la matarian. Al mig dia en havent dinat y á la tarde en plegant d'estudi, me deixan partir al cel-obert de la escaleta, qu' es á la banda del darrera, y sempre vènen dos ó tres noys mes y també segueix la Mixeta, qu' en sentint lo furriach, encara que dormi, salta de la cadira y corra cap ab mi. Si algun cop se descuyda y li tanquem la porta, que no puga eixir, llavors tot es gratar y traure'l cap per la finestra cridant "mèu! meu!" fins que obran. Quan nosaltres correm, ella també al darrera nostre, y la fem saltar, y no mes que li diguem "mona, donam la pata", ella'm l'allarga ab un posat mes posturer. ¡Vaja, igual que un gos ensenyat! Ah! y no esgarrapa may: encara que li agafem la pota, no vol treure pas las unglas.

Com al costat de casa hi ha vaqueria, devegadas la Mixeta salta per la finestra que dona at cèl-obert perque hi troba forsa ratas y també perque hi ha un gatot mes lleig y mes ferestech! Pero, es clar, á las bestias també'ls agrada tenir companys. Y'l Ventureta no la pot sufrir: avans, quan ella hi entrava (que ara, la bestiola, no hi va may), sempre sentia al Ventura com deya: "aquesta gata de cal boter, que la tinch de matar." Y per qué? qué li feya la pobra bestia? Encara tras del favor de menjársels las ratas... Pero ell no la volia, y sempre, jugant y á l'hora d'anar a estudi, m'estava dient:

—Si la vostra gata ve á casa, la mataré.
—Y per qué? —li responia jo.— Quan lo teu gat ve a casa nostra, jo no li dich pas res.
—Bé, Bé, —feya ell,— jo no la vull á casa, y , si torna, ja 'u veurás.
—Pòbre de tu; may mes te seré amich.
—Tant se me'n dona.

Y cada dia lo mateix, fins que, passat Nadal, la gata nostra y el gat de casa seua tota la nit cridavan "mau! marramau!" que devian tenir fret, y ell, lo Ventureta, may me callava que'm mataria la Mixeta perque cridava al seu gat, y'l gat, responent, no'ls deixava dormir. Jo fins volia ficarmela al llit perque no cridès; pero'l pare no va volerho, y, com lo Ventureta sempre'm venia ab la mateixa, un dia vaig dirli:

—Tu et guardarás prou de tocarla, perque sino rebrás.
—Que? perque tens nou anys? —va respondre.— Tòcam, que cridararè al pare, y veurem si plorarás.
—Donchs jo cridarè al pare meu, qu' esta mes gras y te mes forsa, y veuras com ton pare's posa á corre.
—Qui? ton pare? Si ab un dit lo faig caure á tèrra.
—Llenga tens.— Jo responsa.

Pero mestres tant, la Mixeta saltava per la finestra al corral, y'l Ventura, voltant corregué á casa seua; la gata veyentse empaytada, salta al cel-obert; pero ell, desde la finestra, va tirarli una pedra grossa, que tocant al primer gralió de l'escala, de rebot va pasar al clatell de la bestiola.

—Vaja, ja ha begut oli. —Crida'l Ventura rient al veure que la Mixeta quaya estabornida.

Jo vaig dirli lladre, murri y tot lo que vingué a la boca; y plorant vaig entrar a casa, duhent la gata que semblava talment morta.

La mare's va enrabiar de mala manera, que volia estobar t'esquena d'aquell xicot; pero'l pare no volgué rahons. Varem posar ayga sedativa á la pobreta, que jeya tota estirada, y, al cap de un xich, vaig veure que movia'l cap y, ab una veu tota malalta, feya «meu! meu!»

—Calla, pobreta, no tingas por, no't moriras, —li deya jo.

Y vaig endevinarho; pero avans no estigué bona, no va passar poch ni gayre temps, En Bernat de dalt de tot, que l'estima mòlt y sempre jugava ab mi, doná un fart de llenya al Ventura, que no va anar malament. Fort!

Es clar, en Ventura y jo estavam renyits; pero al cap de dias, quan jo jugava ab los altres, ell venia, y, com sempre'l feyam fugir, un dia va dirme:

—Peret, déixamhi ser á jugur ab tu. No tingas por, no li faré res á la Mixeta.
—De debó? no hi tornarás mes?
—No, mira.
Y va ferme la creu; llavors vaig deixarlo jugar.

Al endemá á casa seua varen agafar una rata, y ell, lo grandíssim, la ruixá de petroli y li cala foch ab un mixto.

Jo, tot esborronat, vaig veure com corria encesa...  Ara si que may mes he mirat la cara á ne'l Ventura, perque la mare diu que'ls que fan patir á cap bestia, encara que s'haja de matar, son gent dolenta; y te rahó la mare.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Lo pessebre de casa

on   in , ,   with Cap comentari
—Sis, set, vuyt... Senyora Paula ¿fara'l favor de dirme si sap quantas horas assenyalan?
—Las onze tótas justas, Manela.
—Gracias. Es que no sè que 'u fa, pero de dia en dia'm torno sorda com una campana. Li dich que ya comenso a estar avorrida.
—Perço no s'ha d'incomodar tant, plaga, devegadas es un cop d'ayre, que aixis com ve, se'n va... Noy, apártat, fuig d'aqui.
—¿Que ja fas enfadar a ta mare? Fassal agafar pel sereno, si no es bon minyó,
—¿Sents que't dihuen? No fassas lo bot, que si m'enfado, vaig corrents a tancarte al hospici. Ara veja vosté, m'esta martiritzant dient que vol gall, avuy qu' es dejuni. ¡Quin pecat! Jesús! Déus voler condempnarte y que San Antoni y'ls angelets no t'estimin.
—Home, ja te'l menjarás demá. Donchs ¿que ja'l te cuyt, senyora Paula?
—Ros com un fil d'or, qu' enamora.
—Lo meu encara'n te per estona... Y l'ha mort vosté mateixa?
—¡Que tinch d'haber fet jo! Vol callar! Ni mirarmho. A casa no'n menjariam si no'l matés algú altre, perque'l meu home, encara que's burle de mí y fassa'l cor fort, no es capás ni d'apuntar lo ganivet. Miri, quan pledejavam un y altre per' veure qui'l mataria, ell anava gansejant, y jo al ultim, cremada, fent un gran esfors, m'also de la cadira y prench lo gall. Donchs creuria que, no mes de mirarlo m'ha agafat un formigor y'l gavinet m'ha caigut a terra?
—Quina broma dehuen haver fet llavors?
—Dóna, no me'n parli. Pot pensar l'home de casa quin tip de riure! Jo qu' he dit al últim: "Fora cansons. Isidro, fareu lo favor, si 'us plau?" Y l'home, es clar, desseguida.
—Donch ¿que tal hauria sigut si haguesseu criat de com va eixir del ou, com nosaltres, que menjant se'ns enfilava á taula? Quin animal mes manyach? Quan l'Antonia ja'l tenia, m'ha mirat d'una manera estranya, talment semblava que digués: "¿Q'us he fet? perque voléu matarme?" Devegadas hi han bestiolas que, si podian parlar, quasi foran com nosaltres.
—Sens l'ánima en mig, igual, ja'u pot dir, Manela.
—Pero ¿quin trafech tenen tot aquest vespre, que mouhen tant soroll?
—¿Que no'u sap que fem pessebre?
—Ah! de debó?
—Si, senyora. Es cosa dels travalladors, y á mi també m'agrada mólt. Ja fa tres mesos que cada vespre, hi travallan; pero avuy, que ha de ser la gran festa, s'hi han posat de fort y de ferm y ja l'acaban. Abiat vindrán tots los convidats, y no's mourá poca gresca. Ja son aquí'ls ceguets que van llogar los minyons junt ab uns quant altres fadrins del vehinat... Pero ara que hi penso, baixin vosté y la noya, li dich que'ls agradará.
—Si que vindrém una estona en estánt llestas, si no es donarlos molestia.
—Fugi d'aqui! vol callar? Deixim portar aquesta criatura al llit, que s'ha quedat adormida com un sóch.
—Donchs d'aqui despres.
—Si á Deu plau,—


Lo pessebre ja esta llest, gracias á Dèu.
En Joseph, en Bruno, l'Anton y en Magí contemplan ab entussiasme la seva obra, y trayent las cadiras que obstruhian la porta, deixan lo pas lliure á la munió de vehins y vehinas que s'esperavan á la botiga per' assistir á la festa. Al davant hi va l'Ignasi de cal courer, seguint lo Fogonista, en Boix, en Marlet y'l noy gran de ca'n Puig guiant als tres ceguets que portan sos esturments. Aviat lo magatzem hont hi ha pessebre ja sembla ple; la Petronilla, la Marieta, las Agnas-Marias, las germanas de'n Puig, lo Peret de la Barceloneta, en Maurici, aquell que toca tant be la flauta, y una pila d'altres homes y dónas, y fins mos companys en Francisquet, l'Agustí y en Peret, que com son vehins y'ls seus pares nos coneixen, perçó 'ls deixan venir aquella nit.

Tothom fóra'ls tres pobres músichs, va á guaytar lo pessebre. Lo Joseph, ab una má posada sota del empostissat, fa voltar la cinia obra d'ell; en Bruno, ensenya una casa feta seva ab tots los mobles cridant l'atenció de tothom vers una cuyna hont hi ha foch encés; l'Anton va ensenyant los núvols que ha pintat y semblan de debó; mentres en Magí, lo traydor d'en Magí, amagat en lo fons del pessebre dóna mohiment als barquets que hi ha en mig del mar, prenent alé de tant en quant ab una tirada de vi bo.

 —Mare de Dèu! qu'es gran—diu l'un.
—Y molt bonich —respon altre.
—Es cosa de gust —afegeix lo de mes enllá.
—Aquest any vos heu lluhit, exclaman en chor set ó vuit al plegat.—

 Mentres tant, s'han encés las candelas de quatre palmatorias simetricament col·locadas; los musichs, assentats en un raco que forma la colzada del pessebre, ja trempan sos esturments; lo semblant de la jovenalla ja s'anima; en Magi ix á quatre grapas de sota'l pessebre, ab la cara roja de bufar y beure, y demana á la Carmeta si vol ballar; jo, en Peret, en Francisquet y l'Agustí 'ns arrimém un cantó, perque no'ns trepitjen; y comensa un valz capás de fer ballar als morts.

 Com voltan! no's cansan, no ¿que han de cansarse? primer se cansaran los musichs de sonar. Ola! ola! En Maurici tambè s'arrenca de la flauta per ajudarlos. "Alsa, Manelet,— crida en Magí, saltant com un desesperat ab la Carmeta,— llueixte aqui, que't daré un cigarro." Y volta que volta, fins qu'ls esturments parant de tocar, diuhen prou.

 Llavors tothom s'assenta y tant mateix hi ha algú que s' aixuga la suor. En Magí, trayentse la petaca, dóna un puro á n'en Manelet per lo bè que s'ha portat, y'l ceguet lo posa á la cadira hont séu, per' fumarsel desprès; mes lo Peret, qu' es un xicot de la pell de Barrabás, li pren y l'amaga tot rient entre'l ramatge del pessebre. Al cap d'un xich, se torna á ballar fins que á lo millor, baixa la mare, y plena d'entussiasme crida:
—Las dotze! las dotze! Jesus es nat!

 Llavors, com per art d'encantament, lo só de la polka's converteix ab lo del "noy de la mare," las parellas se desfan, y tothom, homes, dónas, grans y xichs entonem una tendra cansó del naixament del Fill de Dèu, y darrera d'esta, un' altra; fins que cansats y esgargamellats, los homes se'n van a la taula hon hi ha alguna cosa de menjar y beure, mentres en Jaume, lo mes galant de tots los fadrins, passa ab safatas á oferir á las noyas y á las mares pastas finas y gots d'horxata.
—Magí —crida al pobre Manelet desprès de fer pa y beure—, ara no trobo'l cigarro que has dat; ó y'l tenia al costat meu, á la cadira.
—Home, aixó ray! aqui'n tens un altre —contestava l Magí.
—Tórnali —feya yo de baix en baix a mon amich Peret.— Pobre home! gran mal te 'n fas,—

 Mes lo Peret reya y no'm tornava resposta. Jo que llavors indignat de veure tant mal cor, fico la ma entre'l ramatge, pero'l cigarro ja no hi era.

 Y ara! ¿Qui es aquell que surt ab la cara mascarada y las paellas al coll? Ay! es en Peret, aquel veler de la Barceloneta. Brut de la manera que va y ab lo barret vell del pare, talment sembla un paellayre. Calleu que va cantar la cansó del estanya-paellas... Vaja que'u fa molt bè, ni un cantador d'ofici. Malaguanyada veu, malaguanyat xicot.

 Finida la cansó ab picaments de mans, se balla altre cop, y despres venen los jochs de penyoras que fan reventar de riure; pero aquell Felip que á tot arreu fa nosa, ja te de ficarshi y esgavellarho ab sas gracias desgraciadas. L'Ignasi, que no'l pot veure, l'agafa pel seu compte, y ab aquell dir tan burlèta que tè, abiat lo fa ser la riota de tots.

 —Vaja , vaja, no mes sou bons á riure y ni's recordeu del bon Jesuset —diu la mare.— Miréu que abiat sera hora de retirar.
—Oy tal —fa la nostra vehina Manela.— Y diga, ¿ahont es lo séu senyor?
—Al llit estona ha. Li agrada que'ls altres se divertescan; pero ell no'n ve de mena de fer broma —respongué la mare.
—Son genis. Que s'hi fará? —mormolava la vehina.— 

 Mentres tant, s'alsa de nou un chor general dirigit per en Peret veler, cantant la vinguda de Nostre Senyor, que á tota orquesta, acompanyan los ceguets y'n Maurici. En Joseph mira'l rellotge y diu:
—Las tres tocadas; prou per' avuy.
—Sí, que anirem a missa —respon la Petronilla, dirigintse al seu promés, l'Ignasi.
—A missa, á la missa del gall! —cridan los homes agafant las capas, y las donas posantse'ls mocadors.—
Y surten de casa rient. La mare tomba la clau, y'ns acompanya á mi, al Francisquet, al Peret y al Agustí cap al llit que 'ns ha fet damunt de cadiras. Y quin son ha agafat lo pare! Me'n vaig a fer un pató al germanet, que avuy dorrnira sol.
-------------

Lo dia de Nadal, a l'hora qu' un se lleva, quan s'ha anat a missa y s'ha menjat lo gall, ab la catxassa que's porta, totseguit es vespre. En aquell' hora los minyons encenian los llums del pessebre y jo tenia á casa, a mes de mon germa y'ls companys de la vigilia, los noys del Anton, qu' eran allo que's diu dos anyells. Me recordo qu' eram á dalt y provavam lo violí de'n Manelet , que 'ns l'havia deixat per' que li guardessem; quan nos vegem al davant lo desvergonyit de'n Peret tot sério ab un puro encés a la boca. Tots rigueren mitg escandalitzats; pero jo, recordantme de la feta qu' ell havia jugat la nit avans al pobre musich, treya foch pels caixals, y hagueram tingut rahons, si la mare no'ns hagués cridat que baixessem. Llavors ell apagá corrents lo cigarro y va ficarsel á la butxaca del gech.

 Prop del pesebre ja hi havia un tió gros de servera. La mare, desprès de repartirnos una estaca proporcionada al coratge de cada hu, nos ensenyava l'oració del tió , y, un cop dita, pegavam garrotadas a la soca. Encara'm recorda que'l meu germa, xich com era, ab l'afició que duya, s'hi deixava anar tot llarch. Llavors l'Anton ficava la ma per sota, y treya papers ab torrons, figas y ametllas, que desprès la mare'ns repartia.

Quan lo tió ja no donava res, lo deixavam corre, y, tot menjant las llamineduras, guaytavam lo pessebre. Veus aquí que al Peret va donarli la gana de mirar, per una escletxa del detrás, com era que'ls barquets se movian, y'l Magí que va sentirlo, obra la portella y tira un grapat d'ayga que s'escorria d'un saltant. Fillets, com se va alterar lo xicot! Sens mirar res, pensant que l'havia mullat jo, me planta bofetada: jo que si? mi abrahono y'l tiro terra; la mare y l'Anton van posarshi al mitg; pero, ab la rabia que duyam tingueren un xich de feyna á descompartirnos.
--------------

Allá las set, á casa era ple de gent.
—Dèu los guart. Venim (que som parentas de la cunyada de la Margarideta) á veure si farán lo favor d'ensenyarnos lo pessebre.
—Bona nit y bon' hora. ¿Es aquí que fan pessebre?
—Santa nit. Venim á veure pessebre.—
Y aixis, si fa ó no fa, venian collas de gent, uns per amistat, altres alegant coneixensas per cualsevol motiu y altres perque sí; lo cert es que la botiga era plena, y fins algú tenia d'estarse fora prenent la fresca. Alló amohinava, perque tots volian entrar y's topavan ab los qu' eixian, armantse un desconcert de queixas y empentas.
—Ave María puríssima! deixim passar
—Senyora, fassa'l favor de no empenye.
—Deixins entrar, que venim del Padró, y fa mes d'un' hora que'ns esperem.
—Dispensin —responia'l Bruno, que's cuidava d'aquell pas—; fins que hajan surtit los senyors que hi ha á dins no pot entrar ningú mes.—
Pero'ls altres protestavan, y fins algú s'atrevia á cridar. Llavors, lo pare, que mitg rient havia tractat de persuadirlos, se formalisava.
—Senyors, tingan present que aquí no es cap lloch públich. Crech que algú de vostés fora capás de voler traurens de casa nostra.—
Llavors era quan regnava un xich de quietut.

 A dintre's guardava un xich mes d'ordre, perque, com lo lloch no era tan estret, havia permes ferhi una divisió ab posts, y per un costat s'entrava y pel altre eixian.

 Unas senyoras petitonas fixavan l'atenció en la figura d'una dóna que dava'l pit á una criatura; los homes se paravan ab la cinia com treya ayga y omplia un sefreig; los noys mes grandets contemplavan los reys que venian á cavall; y'ls petits, ab lo mitg-riure de l'ignocencia, veyan al bon Jesuset tot nu al mitg de l'estable.

 Duas donas que semblavan mare y filla, venian acompanyadas del Armenter, lo fadrí manyá del segon pis, que, quan se feya el pessebre, vingué una vetlla; y, com tots los d'aquella casa son tant vanitosos, la mare d'ell, cop d'escarrassarse á dir:
—Mírin, vejan ¿que'ls sembla'l pessebre que ha fet lo noy?—
Mes lo Joseph, que ja tenia la mosca al nas, va repondre tot sério:
—Entr' ell y'ls altres hem fet, perque ell, aguantant lo llum, també'ns ajudava.—
Mare y fill dissimularen; pero la resposta semblava haverlos escaldat.

 Un senyor prim de lentes blaus cavallers en un nas de forma major, dirigintse á un senyorás vell, feya la broma aixís.
—Es bonich, molt bonich y, sobre tot molt instructiu jo no'u sabia que á la vinguda de Jesu-Crist ja hi haguessen campanas y temples hont s'adorés la creu.
—Diga que vosté no sap res —responia Joseph.— Donchs sápia tambè que llavors ja hi havia personas mal educadas.
—iQuin pebrot! —mormolaren los altres concorrents, mentres lo senyor gros estirava la levita del prim y tots dos giravan qua.—
—Escolti —cridava'l Joseph— ¿qu' es pessebrista vosté?
—No, senyor, no —responia'l gros tot marxant—; som aficionats.—
Tothom va riure á no poder mes.

 Y aixis passavam las festas quan s'encenia pessebre, y, quan no l'ensenyavam se 'ns fonia'l temps anant á veure los d'en Mestres, en Bordas, en Talarn; en fi, tots los millors de Barcelona, perque tots teniam entrada. Com nosaltres tambè eram pessebristas!

 Per cap d'any, los Reys y altras festas tambè's ballava, fins que, passada la Candelera, 's desguarnia'l pessebre, y fins l'any vinent.


-----------------

 Los anys passaren y un dia á casa nostra mancá la salut, ab la salut l'alegaia , y ja no's va parlar de pessebre. Per altra part, en Bruno s'establí per ell, en Joseph va casarse y l'Anton y'l Magí no hagueran tingut humor per' ferlo tots sols.

 Han passat molts anys , y jo, de noy qu' era, he vingut á ser home; pero mos pares ja no hi son, y per mes que adoro sa memoria, no puch com avans, viure joyós ab sa companyia y venerarlos tant com ells m'estimavan. Deu los tinga al Cel!

 En Joseph, nostre bon amich Joseph, també es mort! En Peret, lo de la Barceloneta, deixá'l teler y va anarsen per mar; no sè que ha sigut d'ell. En Magí tambè ha perdut aquell' alegría: va casarse, y, desprès de viure tant á pler com en est mon se puga, perdé á sa virtuosa muller. En Marlet, qu' era prou rich, vacasarse ab una dona sens cor ni seny, que'l llensá á perdre, y, ple de sentiment, finá. L'Ignasi y'l Fogonista, tampoch viuhen: un morí repentinament y l'altre, desprès d'alguns anys de no tindre salut, acabá sos dias sol, sens ningú que'l cuydés ni recullís son últim sospir.

 Pero, quan s'ha viscut bè ¿qu'es lo morir? Lo que'm dol, lo que'm desespera, es veure al Peret, aquell noy del meu temps, que, vivint en casas de joch y en bordells, perdut del tot, ja no pot esser amich meu.

 ¡Ay Senyor! Quan lo cel de la vida es tant blau y tant pur, ¿qui'u diria que's pogués tornar tant negre! tant negre!



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Mandra

on   in ,   with Cap comentari
(Cansó inmoral)
Tonada de: A las voltas dels encants
hi ha una fragata, etc.

Va contarme'l meu padrí,
home d'experiencia:
—"A ne'l nostre pare Adam,
Dèu ab sa saviesa
nit per dormir li va dar
y lo jorn per descansar,
cap feyna, cap feyna."—

La llissò en lo meu cervell
hi restá clavada,
y perçó, des de llavors,
tota feyna'm cansa.
Per no estar sense fer res,
¿sabeu quín ofici he prés?
La mandra, la mandra.

Altres vajan dalerats
ab compras vendas,
ó be'ls donen gloria y or
art, industria y ciencias.
La gloria fa sospirar,
y'ls diners s'han de comptar...
Que feyna! que feyna!

Jo vull viure sens fatich
vida regalada,
prop del foch ben ajagut
al hivern quan glaça
y en racer ple d'herba y flor
al estiu quan fa calor
y mandra y mes mandra.

Una minyona ha robat
la voluntat meva.
Tè ayròs trepitjar menut,
cara rodoneta,
á la barba hi té un clotet,
son ull negre, y traydoret
fa feyna, fa feyna.

L'hora de mon casament,
que l'espero ab ansia!
Mes quan diga'l capellá
"deuvos les mans ara",
estich cert que no'u faré,
y,si puch, li respondré
"Tinch mandra, rinch mandra".

Ajegut de cara al cel,
compto las estrellas,
y, de dias, recolzat
escolta á una bella
(ella m'ha de festeja')
prou feyna, prou feyna.

Droperia,'t vull cantar,
vinga la guitarra:
vaig á ferte una cansò...
¡Quina són m'agafa!...
Y qu'es pesat lo dormir!
Valgam Dèu, que fa patir
la mandra, la mandra!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Lo festeig d'en Francisquet

on   in ,   with Cap comentari
I.
¿Perque'l Francisquet de cal fuster no canta com avans? ¿perque no deixa sentir aquellas bromas tan graciosas qu' eixian de sa boca? ¿perqué esta tan groch y trist? Mireulo com serra! ni sap lo que's fa. Al davant te duas casas: en lo primer pis de la qu' es a ma dreta, s'obra la finistra, y sur una cara talment d'ángel. Lo jove li llansa una mirada abrasadora, voldria tenir alas per volarhi; mes la noya abaixa'ls ulls y tanca. Llavors l'enamorat fadrí pert lo foch vital, y á no aguantarse ab lo banch, cauria defallit. Mestres tant, per darrera la cortina del balconet baix que hi ha á la esquerra, 's veu una cara magre ab lo cap escabellat y uns ulls com un mal esperit.

Mes lo jove ni se'n adona, que darrera la finestra, alli hi ha la seva vida, alli va la seva ánima. Sórt de que son pare te la desgracia d'esser curt de vista, perque sino, á sas penas afegiria la de no poder veure'l cel de sa esperansa.

¡Ab quin llanguiment agafa la garlopa! ¿Sentiu lo soroll que fa l'eyna al tallar l'encenall? Ab ell s'ofegan los sospirs del jove enamorat.

Quan arriba'l vespre, casi no sopa; ve l'hora en que tot dorm: llavors lo cor del enamorat fuster s'aixampla, y un mar de brusantas llágrimas rodola per sa cara.
—¡Dèu meu, quina desgracia es la meva! Jo, que no so poruch, tremolo al davant d'ella... Y faig esforsos pera contenir mas llágrimas...! Los infants no's donan vergonya de plorar, á las personas aymadas las besan y 'ls dihuen «jo t'estimo...» ¡Qui pogués ser criatura!»—
II. 
—Mare, li dich que no es veritat.
—Mira, noya, que aquestas son cosas que s'han de mirar, perque hi va la sórt ó la desgracia de tota la vida.
—Mare, no'n crega res, es algú que li vol mal.
—Ja 'u sabrè jo. Vésten á dins; ara que la vella de cal ferrer pren la fresca, li preguntaré.
Senyora Agustina, fassa'l favor de venir.
-¿Que mana?
—Assentis si es servida. A vosté qu'es antiga del vehinat volia ferli una pregunta. ¿Que tal es l'hereu fuster? vull dir si es minyó de bona conducta, ó que.
—Un bon gendre per vosté, senyora Laya; veja si'l pot arreplegar.
—No, no va de broma, me convè saberho, perque ha dit alguna cosa á la noya, y jo no voldria que ma filla s'engresques ab un <i>balige balaga</i>. Perque, li diré la veritat, me n'han dit alguna cosa, que...
—¿Que li han dit?
—¡Que sé jo! qu' era un mal gastador, que no tenia cap vici per apendre... No'u sè, una pila de cosas, que, si son veritats... ¿Y á vosté que li sembla? Díguimho tot, ningú sabrá res, que la meva boca es un sagrari.
—No crega tals cosas;. un minyó de totas prendas ben parlat, de bon cor, incapas de fer mal ni á una mosca. Jo'l conech de petit aixís y'n respondria á tot arreu. Si á sa filla li agrada, creguim, no'l deixi escapar.
—Com me'n havian dit tant mal...
—Me sembla qu' endevinaria qui li ha dit.
—Ca! no'u crech.
—Prou es aquella granota.
—Qui?
—La Mónica, la d'aquí al costat.
—Bè, ya que'u endevina...
—No li deya yo? ¡Miri la confusionera, la grandíssima! ¿Y sap perque li ha dit? Perque voldria'l Francisquet per ella.
—¿Vol dir?
—Vull dir. Si vosté veya com se'l mira ¡ab quins ulls! y arrapada als ferros del balcó ab sas manotas de galipau, sembla que se'l xucle. Aquesta mala bestia, quan era jove, volia fer anar á tots los minyons endoyna, y esperant sempre millor partit, va quedarse fadrina. Are que té trenta dos anys, voldria encisar lo Francisquet... Poch per ella.
—Donchs moltas gracias, senyora Agustina. Deixim anar á dirho á la noya, qu 'estará contenta.
—Si, ja li pot dir aixis matex. Vaja, bona nit y bon' hora.
—Bona nit, y visca molts anys.
III. 
¡Com se coneix qu'entra l'hivern! Tot son casaments. ¿Quina estranyesa? Per' aquells que viuhen sols com una planta en mig del desert, sens ningú que s'alegre ab ells, sens ningú que ab ells sospire; hivern es espantós. ¡Deu meu! lo fret del cos ab lo fret de l'ánima... Avuy en lo meu carrer tambè hi ha casori, lo Francisquet ab la Mariona. Ditxosos ells!

¡Quants cotxos! Hi va molta gent... ¿Y ells dos? quina parella! Ell, vestit de negre ab guants y barret, ella ab vestit de seda y mantellina blanca. Los cotxos arrencan; s'obra un xich lo balconet y's tanca ab una revolada. Mentres tant, la senyora Agustina, des del portal de casa seva, mirant al balconet, diu entre dents:
—Granota malehida, ja'l tenias coll avall; pero, ja'u veus, no será tèu, no, no.

Y mentres los enamorats se davan la mà y'l cor davant de Deu, la malhaurada Mónica á dints de casa, deya plorant de rabia:
—«Un ne quedava en tot lo carrer; ara ja no n'hi ha cap!.

Oh ella no sabia que, qui tot ho vol, tot ho pert.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Lo noy gran

on   in , ,   with Cap comentari
La Paula d'Horta y en Miquel son marit y muller que viuhen en un pis dal del terrat al carrer de las Molas. Ella es bugadera... Pero ¿que 'us diré si tothom la coneix? Ell es camálich y casi no'l coneix ningú, perque del travall á casa y de casa al travall, home pacifich y tan de pocas paraulas, que rara vegada's deixa sentir. En cambi ella baladreja prou, y no's fa res que no sia ordenat d'ella, que allí ningú mes governa. Tenen dos noys, un de dotz' anys qu'es apre-nent fuster, y un altre de catorze qu' encara va á estudi, perque la sèva mare s'ha ficat al cap que ab la lletra ha de ser home. Los dos germans, tocant aquest punt, se barallan com dimonis.

—Gandul, mes que gandul, diu lo xich—, arri á travallar. fes com jo, sua'l cuyro.
—Calla, bestia, que tota ta vida serás un ase —respon lo gran.
—Per no ser ase, vaig á estudi al vespre; fes com jo, —resposteja'l petit. —Tan grandás, anar entre'ls noyets! ¿No te'n donas vergonya? semblas lo pare de las criaturas.
— Bè, millor, cúydat de tu —fa'l gran quan no tè resposta per tornarli.—

Y aixis sempre pel estil se disputan y fins hi ha ocasions que arriban á trompadas. La mare'ls descomparteix; pero sempre donant la rahó al gran, perque, vaja, es un xicot molt savi, y no por tenir may culpa. En prova del que dich, escolteu á n'ella com ne parla ab la vehina del pis de sota, que ha pujat á estendre la roba.

—Ah si, senyora, si, no es perque jo 'u diga, es un xicot de totas prendas, ben parlat y ben tot. Quan entra á una casa, vosté veurá com se treu la gorra, «Déu los guart. Com ho passan?» Ab tots aquells compliments com lo fill d'una casa de senyors; es dir tot, punt per punt lo que diu lo llibre qu' enseya de modos. ¿La doctrina? Tota la sap, full per full; si fins aquí á casa devegadas la canta á tall d'ópera. Y la lletra que tè! Entri, que li vull enseyar un quadro que'm va fer pel dia del meu sant. ¿Que tal? ¿Eh? ¿Oy que sembla fet ab motllo? ¿No li dich? Miri, es un dirli á vosté, per lo saber que tè, 'l mestre l'ensenya per vuyt rals, y ell, lo noy fa dir las lletras al petits y 'ls acompanya á casa; perque, filla, un duro cada mès, són molts quartos. Vuyt rals al mes ¿que no es prou? Per guanyar vuyt rals, tinch d'anar com un' arrastrada... Y tot está tan car al dia d'avuy! Pero faig lo pensament: ¿puch patir? ¿dos anys? Despres ell ja se la campará; y mes tart, jo y son pare tindrem una bona vellesa... Y'l sentís parlar castellá! L'altre dia va venir un soldat que li rento la roba, un castellá d'aquells mes entravesats, que devegadas li dich «vèsten á <i>tu tierra</i>, que no t'entench,» y, filla! comensa'l noy parlar com ell; no's pensi tres ó cuatre paraulas, un quart seguit li va donar conversa. ¡Y tot tan ben xafat! Vaja, li dich que donava gust. Si ara no fòs á estudi, li faria llegir lo romanso d'aquells tres que varen matar la setmana passada. De la manera que 'u llegeix y ab aquells accionats, li faria trencar lo cor»

Axis, poch mes poch menys, s'esplica ab tothom, y'l noy segueix anant á estudi ab lo consentiment de son pare, que á tot lo que vol sa muller arronsa las espatllas.

Lo noy xich te setz' anys, ja es fadrí y vesteix com un home, lo gran aviat ne fará divuyt, y encara va ab aquella capa vella, que fa tant temps, varen donarli uns senyors, y ab aquellas calsas que li son curtas, y ab aquell posat que dòna la viciadura dels pares: encara es un noy. Tè divuyt anys, y aviat li vindrá la quinta; no hi ha mes, ja es hora de ferli guanyar alguna cosa. Vetaqui que llavors lo pobre xicot comensa á sentirse punxadas y un dolor, un cert dolor á las camas y á la viga de l'esquena, com que necessita dos bastons pera caminar; y passa dos anys d'aquella manera trista, distrayentse de tant en quant, destapant l'olla hont se cou lo dinar, ó cridant á las vehinas. Arriba lo dia del sorteig, y cau soldat. ¿Com ho farem? ¿Com ho direm? Van á trobar á un palatreca que ab açó de quintas hi te una má d'ángel, y ab quaranta duros que mantllevan los pares del xicot s'arregla la cosa. Després d'algun temps (perque'l mal be ha de durar un xich mes), cansats y empenyats fins á la nou del coll, prenen la resolucio de ficar al noy en una casa de comers hont de prompte no guanyaró sino cinch duros al mes.

Es molt poch; pero ¡bah! ja anirá pujant de mica en mica. Al cap de dos dias, lo principal ja li diu que no serveix; y veus aquí als pares desesperats buscant d'açí y d'allí qualsevol cosa per' ocupar son fill. Un esmolet necessita qui li rode la mola, se convenen, desprès de regatejar molt, á sis rals cada dia; pero'l xicot s'ha criat tan fluix, qu'en cap de las maneras pot fer voltar llarga estona aquella roda. ¿Donchs que fara?

----------

Lo xich estalviant ha arrivat á tindre una botigueta de fuster. Es un bon travallador, sap bon xich de lletra y de dibuix; pero tota la vida será un ase de travall.
Lo gran (oh'l gran ray!) ha exit ab la seva, ja's guanya la vida ab las lletras. Tot lo dia's passeja com un senyor cridan pels carrers: «Lo diari d'avuy, dos quartos.»



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Gossos

on   in ,   with Cap comentari
Lo carrer de casa es lo carrer de Barcelona hont hi han mes gossos y mes canalla, sembla un lloch esprés per la cria, perque jo may l'he vist esguerrada. Be n'hem passadas d'epidemies ; pero sempre's veu la mateixa gent menuda, que no sabreu d'hont ixen; be travallan los municipals al estiu pero'ls gossos fan trobeta. Com en tota colectivitat, en cada una d'estas, hi ha individuos que's distingeixen: entre'ls xicots sobresurten en Rosquilla y lo Dimoni y entre 'ls gossos, lo Xato y la Xalina. En Rosquilla es un noy d'alló mes trempat, que tot lo sant dia te una llauna á la boca y está fent los politxinetlis demaneuli que 'us vaja a cercar un canter d'ayga ó be al estanch, y veureu córrehi lleuger com una dayna: y si, quan torna li doneu un quarto, ni un esquirol salta com ell. Lo Dimoni ja es altra cosa: buscador de rahons, renegayre y mal intencionat, es un dimoni veritable. Entre'ls gossos, si fa no fa, passa'l mateix. Lo Xato es un bull-doch d'aquells tant mal carats, que tira a rogench, tè un geni pervers y en lo coll porta senyals d'haber estat en lo Tívoli, ahont los gossos fan barallar als homes... Ay! qu' enrahono ara jo? Vull dir que una gent que semblan homes hi fan barallar los gossos. La Xalina es una perdiguera bastant avansadeta, blanca com un glop de llet, ab la qua y las orelles de color de xocolata; no heu vist res mes manso quan los noys estan distrets, salta per darrera á péndrels la gorra y ferlos bogejar. Ells hi riuhen, y cada dia li donan berenar del que menjan. Per carnestoltes la vestiren de soldat y li feyan fer exercici ab una canya.

Pero'l brugit y l'escándol que mouhen aquellas bestias, no tè ponderació. Passa un carro, un cotxo , un cavall ó un xicot corrent, un home ó dona que cride "draps y ferro vell", toque un' orga, un violí ó vaja cantant; llavors ja la tenim armada: comensa la Xalina assentada á roncar ó fer udols, ja surt lo Xato, com qui vol menjarsho tot, lladrant ab aquella veuhassa qu' espanta y després d'ell, d'açí, d'allá y de tot arreu, gossos, gossets y gossassos, armant un concert de veus discordants, capás d'aixordar y reventar a qualsevol.

Pero encara aixó ray! las masegas y 'ls disgusts que ocasionan! Afigureus que'l senyor Pau llauner, l'amo de la Xalina, passava un dia pel davant de la taberna, y'l Xato, que sempre te guerra ab ella li devia sentir farum de la gossa ó digueuho com vulgueu, lo cert es que las emprengué lladrant y abordant al bon home que no li deya res, fins al punt de fregarli ja morro a las calsas. Ell que sí, ab le retgle que duya á la má, véntali trompada, y'l gossot mes enfurismat, y l'home un' altra garrotada, y d'aquella un' altra; y'l gos volent fer presa, y'l llauner no deixarli arribar, fins qu' en Pous, lo dels aucells, surt agafant lo seu gos pel clatell, s'encara ab lo senyor Pau, y li diu:

—¿Sabeu qu' es molt poca gracia pegar á una bestia? Me voleu pegar á mí?
—Home —respongué lo llauner,— deuriau voler que á ne'l vostre gos li regalès una de las mevas camas per' divertirse.
—Ah! sí! —replicá irónicament en Pous.— Ara vos haguera mossegat la pobre bestia.
—Bah, bah, no vull rahons, deixemho corre —contestava marxant lo senyor Pau.

Mes veus aquí que cada vegada que l'amo de la Xalina trobava'l Xato, era la mateixa, vaja un escándol, l'home no podia eixir de casa sens dur un bastó ó'l retgle sota l'aixella; fins que un dia en Rosquilla, 'l gran amich de la Xalina portá la nova de que'l Xato estava molt mal. L'home respirá ab tanta satisfacció, que sa grossa panxa, las calsas, los elástichs y tot se comogueren; pero fou goig sens alegria, perque, duas horas després, en Pous era á la porta del llauner, y li deya tot cremat:

—Mal home, vós voleu jugar ab mí; pero me la pagaréu, me la pagaréu.
—Y aixó? qué teniu —contestava insultat.— Qué 'us fa mal?
—Pregueu a Deu que'l gos me visca, perque si's mor (¡pobre de vós!), allá hont vos trobia 'us estripo —exclamava aucellayre.
—Bé! home, bé! —Feya mig rient lo de la gossa.— Y què tinch que veure jó ab vós ni ab si 'l gos mor ó viu?
—Qué? Ja vos ho esplicaré. Vos penséu qne no'u sé que li habeu donat la bola.

Aquí menestral esclafí una rialla, mentres deya:
—Jo donar bolas? Qué'm prenéu per municipal?
—Y tinch testimonis —afegia en Pons.— Lo Dimoni ha vist com vós tiravau un bocí de carn a la entrada de casa. Ell m'ho ha dit.

Lo senyor Pau, remenant lo cap, se formalisava.
—Company, aixó ja passa de taca d'oli. Si vós, per la dita d'una criatura dolenta, voléu insultar á un home de bé, es altra cosa. Ja sabeu que motius sobrats tinch pér fer lo que diheu; pero no m'ha passat may pel cap. Digueu al noy que vinga, y á veure si's manté en lo mateix de que jo he tirat carn ó altra cosa a la vostra botiga. Mireusel, es allí, que juga a pilota ab aquells altres.

En Pons va ferli un xiulet, y'l cridá signantli que hi anés:
—¡Dimoni!

Pero'l bordegás, tementse que li donarian un fart de llenya per la seva trapaceria, encara's calá á fugir.
—Veyéu? home, veyéu? —deya'l vell.— Aneu á fer cas d'aquest xicot.
—A mí no'm pinteu Sant Cristófol nano, perqué ningú ho ha fet sino vós... Miréu que 'us conech mes bé! Pirata, déspota, carlí!
Ah! quina rabiada va pendre'l senyor Pau!
—¿A mí carlí? Mala re... ira de Deu te....! Mal llamp te mati! ¿A qui dius carlí? lliberal de pega. Qué has fet per la llibertat? Digas, xarrayre. No mes has sigut bo á fer l'estaquirot anant á la parada quan eras de la milicia. Ensenyam unas xarrateras d'oficial, ben guanyadas com las mevas; ensenyam un diploma com lo que jo tinch de la creu de ferro; ensenyam feridas com la que guardo de la Mare de Deu del Hort... Lo que tu m'ensenyarás será alguna ferida que haurás rebut d'algun pinxo com tú... Sentirse l'altre anomenar pinxo, y anar per abrahonarse ab qui li deya, va ser tot hu; pero la llaunera, eixint de la cuyna, ab una estiragassada va ficar al seu marit dins de la botiga y tirá la ventalla per la cara d'en Pous, diéntli

—¡Arri allá! ¿Ahont va aquest poca vergonya?

 Lo gos d' en Pous no's va morir, que'l seu mal no pervenia d'altra cosa que de massa fartanera; al endemá ja feya de las sevas com avans; pero son amo la duya amenassada, y, un dia ó altre, havia de caure. Un vespre va veure á la Xalina que passaba frech á frech de la botiga d'ell, y, ab lo que tenia á la má, qu' era una ganiveta oscada y una post, pega dos cops á la pobra bestia, que va exhalar un crit penetrant. En Rosquilla que mirava com en Pous feya una gavia, no va fer mes que agafar corrents la gossa, portarla á casa seva y contar lo que havia succehit. Quan l'amo la va veure que no podia caminar sino arrossegantse y grinyolant y que, ademés, tenia un tall bastant gros á l'esquena, se'n aná ple de indignació, acompanyat d'en Rosquilla, que duya la gossa cap á contarho al arcalde, qui tot seguit enviá á cercar á en Pous. Quan la bestia vegé al seu botxí, los budells li roncaren; pero son amo la feu callar amenassantla. Dirvos lo que allí's va parlar fora molt llarch, perque la sentada durá un' hora ben bona; algunas vegades l'ar-calde tingué de mostrar tota la seva autoritat, pera qu' en Pous, que negava'l fet, no seguís llansant renechs é insolencias. A la fí, digué:

"Vaja, donchs, senyors jo igual tinch ab l'un que ab l'altre; pero es obligació meva travallar per la quietut del vehinat. Essent aixis, espero que, d'avuy en avant, no hi haurá cap mes escándol; perqué, del contrari, adoptarè altres medis pera que sia castigat qui tinga culpa.

-------------

Açó fou posar oli en un llum, perque'l gaviayre no deixava surtir lo gos sens posarli morrió y'l llauner evitava tot lo possible passarli aprop.

Al cap d' algun temps la gossa ja tornava á corre, y en Rosquilla que, com amich fidel, casi may la deixava, li deya ab la llauna posada á la boca fent veu de politxinetli:
—Pobreta! la volia matar aquell murri; pero en Rosquilla no 'u vol que't matin. ¿Oy que t'estima en Rosquilla?
Y animaló li feya uns salts fins al cap.
A curt temps, los dos gossos varen reconciliarse, pero de quina manera! que no hi havia os partit entre'ls dos; y (mireu qu'es estrany!) los amos encara's miran de reull. Y s'hi mirarán tota la vida.

Llistat de publicacions on ha aparegut:
Llistat de premis:
Share:

Delits del cór

on   in ,   with Cap comentari
Molt mes que'ls xardorosos
Menjars de ricas taulas,
M'estim la dolça fruyta
Que cullo de las brancas.
¿Qué'm fan la mansa ovella
Y'l gay ancell que canta?

Molt mes que las begudas
Que l'home fa, m'agrada
La de las nóstras vinyas
O l'ayga fresca y clara.
No'm plau d'or fi lo beyre
Ni l'artizada tassa,
Petxinas la mar cria
D'esmalt que may ne salta
Millors, pus del Artista
Del Cel son ciselladas.

Jo los palaus menyspreo
D'encatifadas salas;
Per ma ambició xiquejan,
Y l'ambició m'enlayra.
Jo vull planas floridas,
Valls frescas perfumadas,
Atmósferas serenas,
Montanyas fértils y áspras,
Boscatges misteriosos,
Saltants bullidors d'ayga,
Y eterna primavera,
Y pau jamay torbada.

En rés tinch la corona
De poderós monarca;
Jo conquerir procuro
Del poeta la garlanda.
Mes sols per una cosa
Daré totas las altras:
Lo temps fa pas la joya,
La gloria y la gaubança;
L'AMOR, font de venturas,
Cosa del Cel baixada
Per endolçir la vida,
Es inmortal com l'ànima.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Planys d'un ombra

on   in , , ,   with Cap comentari
Traducció d'una poesia de Carles Lafont

Del negre fons de ma presó,
des de la tomba hont ficat só
dessus l'herbey, mut, traspostat,
ombra invisible ne so eixit,
cap al dols lloch vaig tot seguit
hont ne deixi lo mes aymat.

Jo'm vaig ficant per las dresseras
plenas de sahuchs y gavarreras,
de violetas y de menta;
la lluna surt al horisó
de ple donant á ma maysó
que cada jorn m'es mes plascenta.

Parets y clossos són coberts
d'euras y de gessamins verts
de los quins jo arregli las brancas;
y tot passant, lo ventet fi
de la nit, al herbey d'aqui
llansa munió d'estrellas blancas.

Entre las vigas del teulat
los aucellets hi han niat:
jo los hi trob, que'ls salve Dèu!
Agna, jo passo poch á poch
aquest llindar, ja trobo'l lloch,
vetam aquí als peus del llit teu.

Tú dorms en pau: per tos ulls closos
fan giravolts somnis joyosos:
be ho diu lo teu rioler dormir.
Ay trist de mi! feslos marxar
per poder veurem y escoltar
totas las cosas que't vull dir.

Recordat be del jorn traydor
en que, ab lo cor brusant d'amor
en los teus brassos vaig morir,
tú vares dirme: «Mon dols be,
si tú te'n vas, jo me'n iré;
faig sagrament d'ab tú seguir.»

No cregui pas lo jurament;
emperó ab tot menys tristament
l'ánima meva alsá son vol;
jo'm deya aixís: «Ella viurá,
pero á plorar sovint vindrá
sobre ma tomba lo seu dol.»

Y be, tres mesos sòn passats
que los meus ossos frets, glaçats
jauhen en lloch que ningú evita;
y, havent passat tanta jornada,
no hs vingut sols una vegada
á mon carner á fer visita.

Mentres que mos astruchs vehins
á damunt seu tenen jardins
hont mils de plantas hi floreixen,
jo aquí llanguintme en l'oblit som,
y ja las lletras de mon nom
las follas herbas las cobreixen.

Y qu' esdevé? Ay! que admirat
d'aixís trobarme menyspreat,
tot hom qui passa me'n insulta.
«Est mort d' aquí, me van dient,
no deguè aymar de son vivent,
perçó sa tomba n'es inculta.»

Digas, est reny me'l sò guanyat?
Tu que saps be la veritat,
tú'ls la deurias fer entendre.
A baix al mon quin home ha nat
que tant com jo n'haja estimat?
Hi ha hagut un cor que fos mes tendre?

Jo prou d'amichs molts n'he tingui;
pero ben justes que de mi
tota memoria hajan deixada;
del jorn que ab tú me vaig casar
ma pensa tost los va deixar
per ser de tú sols ocupada.

Ells tenen dret, donchs, d'oblidar;
mes perque tú'ls has d'imitar,
tú, mon sol be, la flama mia?
Recort piadòs de tú esperí
sols per mí, ets tú, desprès per mi,
per mi que á tots prefert t'havia.

Viu ben felissa, ja'm sap be;
pero ¿algun cop no pots tambè
visitar esta creu d'açi?
¿Vindré no pots qualque vegada
á ferli entorn una enramada
de gayas flors de mon jardí?

Cor generòs Dèu t'ha donat;
may á los planys del malhaurat
es la teva ánima tancada:
podrá ser que aquest noble cor
sols sia fret per la tristor
del espòs de qui els tant aymada?

 No cregas, no, que al vas ficats
los morts hi dorman deslligats
de vostres llassos y fal·leras;
ells ploran ço que'ls han llevat,
ella han dret á la caritat
de recordansas y pregueras.

 Morta la carn, resta l'esprit,
no es pas tot fet, no es pas tot dit
quan la llosa damunt se'ns tomba.
Vinam á veure, que ab ton pas
mon cor glaçat de mort farás
batre d'amor dins de la tomba.

 Lo jorn que ve fresch y rioler
me crida sota mon xiprer,
esta es pels morts l'hora darrera.
A Dèu, maysò, lloch adorat!
A Dèu, ángel idolatrat,
se'n va qui t'ayma y qui t'espera!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

La donzella esquerpa

on   in ,   with Cap comentari
Grats m'han estat sempre'ls recorts del passat, y caríssims á mon cor tots los que's refereixen á ma vida; aixís es, que, devegadas, quan ma pensa ociosa vaga de ma infantesa á ne'ls primers anys de mon jovent, si llavors algú de vosaltres s'ensopegás á entrar ahont jo sò, de segur que'm veuria ab la mitja rialla á la boca. ¿Perqué he de dir lo contrari, si no hi puch fer mès? ¡Estich tant be aixís, que'm sembla trovarme encara en acpiells temps que ja han passat pera no tornar may mès!

No fá mòlts dias, entregat á esta mena d'éxtasis, me vingueren á la memoria las delitosas vetllas que passava, veyent reunits dins de casa á mos primers companys d'aficious literarias, la major part d'ells estudiants, tots joves, franchs, expansius y plens d'amor per tot lo bo y lo hermòs.

Allí's parlava d'art, se llegian poesías, y si eixia á llum algun travall notable, l'un lo feya coneixe' als altres. Per anys que visca, sempre'm recordará la viva impresiò que vaig rebré ab Lo Juheu polach, d'Erkman-Chatrian, que llegí l'Enrich. En bona fé; l'imatje d'aquell hostaler que s'havia fet rich matant á un altre home, y desprès mort víctima dels remordiments y la pòr d'esser descobert, may mes la sò oblidada. Ni podré oblidar tampoch, que un dia, parlant de rondallas y llejendas populars, nos contà'l mateix Enrich la següent, qu' havia recullit de boca de la sev' ávia.

----------

Era avans d'aquest segle, quan la gent ni somniava donarse á la vida artificial que avuy se fá. Tothom, en sent fosch, se retirava y no eixia de casa, fóra algun rich que anès á la tertulia d'altre dels sèus, y sols per gran necessitat los pobres, y, en tal cas, tots havian de portar llum, perque en los carrers, fóra la llántia d'alguna capella, lo demès era tot fosch. Cap al tart haguerau vist á menestralas y criadas marxar á la pescatería, que llavors era en lo carrer que vá del Born á la font de l'Aduana, y en tal hora, may faltavan galants y desocupats que hi anessen, los uns á veure la seva amor, y'ls altres á llansar amoretas de per ríure á la primera donzella que passés; y ¡á quántas noyas los servia açó d'escusa pera véure si pescavan matrimoni!

En aquell temps, rodava per Barcelona un jòve de la noblesa, qu'era imatge d' oscándols y vicis: en jochs, renyinas y disbauxas passava la vida, y, com li sobrava temps por tot y ja era massa conegut de la gent de son bras, anava cercant entre las donzellas d'humil llinatje novas víctimas pera sacrificar á sos brutals instints. En tal hora y en tal lloch, un dia d'hivern, s'estava plantat, ab lo
barret de gresol tirat damunt de las cellas y embolicat ab sa capa de grana, mirant amunt y avall, quan s'ensopegá á passar una minyona, per son port menestrala, mostrant en sa cara una bellesa altívola. Duya'ls cabells endarrera recullits dintre un ret d'estam vermell, un gipò negre clohia sa cintura, que podia cabre en lo puny, cobrien sos brassos uns mangots ab cibellas, y'l repicar de sa xinetla y'l moviment de sa fandilla d'estamenya, tenian un no se què, que, vaja, per ella deguè dirse alló de ab un vol de faldillas tanca set portas.

Al veurela'l fadrí, sens abaixarse l'embòs, li aná al darrera galantejantla; mes ella, sens pararse, aná pescatería amunt y caminant depressa. Ell perfidejava seguintla y preguntantli:
—Diga, hermosa: ¿ahont s'está?
—Segueixim, que'u sabrá, — responguè ella apretant mès lo pas.—

Ja anava fosquejant y semblava ennuvolarse lo cel: lo cavaller seguia á la donzella, que sempre ab mès delit caminava com si estigues temerosa d'ell. Anavan passant horas y mès horas, y mès y mès s'anava enfosquint y'ls dos sempre caminant, dient ell:
—¿Ahont s'está?
Y ella responent:
— Segueixim que'u sabrá.—

Y ella apretant mès lo pas, qu'ell sempre anava seguint; y ella corrent mès encara; y mès que corrent, volant entre la fosca com d'esma, fins al punt de semblar que no eran ells los quins corrian, sino l'ombra de las casas y, las esglesias. Y voltant sempre ab aquell viatje desficiós, comensaren á oírse trons; mes ells sempre corrent: comensá á llampegá y á cáure grans gotas y aná aumentant lo ploure, y entre'l soroll y l'espessor de la pluja, lo terratrèmol de la tronada y'l brill dels llampechs, de temps en temps s'hi barrejava'l só de la campana que tocava horas; y ells sempre corrent com duas ánimas condempnadas qu' eixissen del infern.

Per fí, á las primeras horas de la matinada, de sobte ella's detura devant de l'església de Santa María, al bell peu del fossar... Lo cavaller se li llansa al damunt; mes (¡quin miracle!) en lo mateix punt, cayent del cel un llamp, s'obra'l reixat que tancava'l fossar, y á la seva claror veu lo jove á sa perseguida qu'es una espantosa calavera.

Al endemà, quan clarejava, trovaren al pervers cavaller estés á terra sens sentits. Tornat en sí, plorá amargament, y, ben penedit, aquell mateix dia entrava en una ordre religiosa.
-------------

Callà l'Enrich, y llavors jo li digui:
—Crègas que m'ha agradat mòlt lo que acavas de contar; tè un color tant fantástich, que sembla una de las moltas tradicions dels pobles del nort. No hi ha mès, tens de publicarho; fora llàstima que's perdés esta llegenda.
—No, ja saps que m'ho despedit d'aquest genres de literatura; en altras vull ocuparme. Si vols, fesho tu, —respongué ell.

Y ara, al cap de tants anys, ho faig, no tant bo y d'aquella manera galana qu'ell sabia ferho, sino tal com puch, y com un recort de las amistats d'aquells temps.
¡Ditxosos temps, y ditxosas amistats!

Juliol de 1875.



Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Llegendas del travall

on   in ,   with Cap comentari
L'estudi de la literatura popular, interessant baix molts conceptos, fou casi del tot menyspreat en nostra Catalunya, fins que va vindré'l renaixement de las lletras patrias. Llavors comensaren los poetas á ferne imitacions, lo que, sens dupte, principiá á donar fesomía característica á nostra literatura, quan lo respectable senyor don Manel Milá recullí de boca del poble algunas poesías y narracions que, acompanyadas d'un estudi, publicá ab lo títol de «Romancerillo catalan.» Anys desprès, lo infatigable catalanista y distingit Mestre en Gay Saber don Francesch Pélay Briz, comensava la publicació de las «Cansons de la terra,» lletra y música, de las que ja han eixit quatre volúms, ab abundò de curiosas notas, y ab copiosas variants, aixís catalanas com de pobles extrangers.

Aquets exemples han sigut un poderòs estímul, com ho demostran la publicaciò de tres volúms de rondallas, que diligentment, ab lo títol de «Lo rondallayre», ha fet lo conegut escriptor don Francisco Maspons; lo llivre titolat «Jochs de la infancia», en que'l mateix autor reuneix los jochs, ditas y cants de las criaturas (*); lo «Llegendari», que, á mès de la continuació de las obras anteriors, está apariant; un apléch de superticions de Catalunya, qu' está fent un altre amich nostre; y no son pocas las col·leccions de corrandas y aforismes que hi ha inéditas.

Donchs bè: nosaltres, tambè sentim gran amor per esta poesía, encisadora per lo senzilla, y havem procurat á fer lo possible pera estudiarla. Un dia, sentint contar d'un corder anomenat Llimona, que en lo passat segle feu una corda que causá admiraciò á tots los del ofici, perqu' era vuyda de dintre, nos vingueren á la memoria algunas relacions que d'anys teniam oblidadas, maravellosas las unas, altras molt dins del ordre natural, que 'ns feren naixe la idea de que podria ferse un aplech bastant llarch y curiòs de llegendas del travall. Mos com per' nosaltres fora empresa temeraria lo intentarho, nos acontentarém oferintne unas quantas á nostres llegidors. ¿Quí sap si algú, ab mes forsas, durá á cap lo
pensament?


(*) Quan ja'l senyor Maspons tenia molt avansada aquesta obra, aparpagué en la "Rovue des langues romaines" un estudi sobre 'ls jochs dels infants de Catalunya. Com no tenim esment de cap aplech semblant on aquesta ni en altra literatura, creyém que la nostra es duas vegadas deutora d'agrahiment á dit senyor. 


La maestría
Un fadrí aguller volgè passarse mestre, y á est fí va dirigirse als prohoms del gremi, que li donaren á fer por exámen una agulla ben fina. Lo dia assenyalat per çó, compareguè'l jove davant d'ells y 'ls mostrá un' agulla que va dexarlos admirats per lo subtil y ben feta.

Es d'advertir que llavors, y mes que mes en aquest pays, las agullas de cusir se feyan, y's fan encara , per procehiments manuals, lo que no permet que se'n travallen sino de grossas, pus las xicas s'han de fer ab máquina; pero aquella era una excepció, com que 'ls vells mestres no s'hagueran vist ab cor per empendre una cosa semblant.
—Be, be, —digueren; —t'has llnliit. Ets tot un mestre.
— Miréuvosla bè , —va respondre'l fadrí. —¿No hi veyeu una cosa diferenta
de las altras agullas?
—No, pero es molt bon feta, aixó si.
—Donchs miréu, —va fer ell.

Y agafant la punta ab los dos dits de la má esquerra, y tirant ab las unglas de la dreta lo cos, mostrá un' agulla encara mes xica, qu' era enveynada dins de l'altra, y (cosa estranya,) un cop unidas, no s'hi coneixia cap juntura.


La dalla
Un pagés rich, demaná al ferrer del poble que li fes una dalla ben bona, costès lo que costès.
—Aquí la teniu, —diguè'l mestre quan fou llesta. —Val trescentas lliuras, es cosa com no se'n fá; pero dech dirvos que mireu de no tallárvoshi, perqué'l que sia ferit d'esta eyna, no'n curará pas.

Dit aço, 'l ferrer volguè acompanyar al pagés á provar la virtut de sa obra, y sens qu' est se'n adonás, clavá una barreta de ferro en mitj del sembrat. Lo pagés comensá á dallar, y , cosa estranya, deixá tant ras lo lloch hont era'l ferro, com tot lo demès. Lo ferrer, molt content, va dir:
— ¿Ja sabeu lo qu' heu fet?
Y li mostrá'l ferro tallat.
Llavors, lo pagés exclamá ple d'esglay, tornantli la dalla:
—Tè, vina á cobrar las trescentas lliuras y tréncala tot seguit. No vull veure mes semblant eyna, me fa por.
----------
Esta llegenda fa vindré á la memoria las supersticions que hi havia en l'etat mitjana en materia d'armas, com la creensa de que ab encisos y baix certas constel·lacions, se trevallavan espasas qu' eran invencibles; y era açó tant corrent, que fins hi havian lleys que ab tota formalitat privavan son us en bona lluyta.

En lo romanç castellà El infante vengador, se diu que duya un venablo que
Siete veces fué templado en la sangre de un dragón.

Donchs be: avuy dia encara no ha mort tal creensa; y sino serveix ja la
sanch del drach, no manca qui'ns haja parlat del such de galipau, com d'un gran específich pera certs tremps, y un ferrer, no fa molt, nos esplicava d'un mestre qu' havia tingut á França, lo quí pera certs cassos, guardava com reliquias un' olla ab oli d'escorsò.


Los dos daguers
Dos mestres daguers, parlant de llur ofici, se trabaren de paraulas, perquè l'un suposá esser mes hábil que l'altre.
— Fém la prova, —deya; — una juguesca á veure quin dels dos presenta un
trempa-plomas de més mérit.
Aceptada la proposició per l'altre, se donaren cita per un altre dia en lloch determinat, hont devian trovarse ab los companys qu' elegiren com jutjes de la qüestió.

Quant fou lo temps, no mancaren uns ni altres: lo provocat mostrava un trempa-plomas de fulla brunyida com un mirall, posada en un mánech molt artisat; lo del provocador, tenia, sí, la fulla primeta, mes en son trevallat se veya la totxeria dels ganivets de poch preu. Aqui fou quant s'indigná l'altre.
—Si t'has volgut riure de mi, —deya,— açó no tè cap gràcia.
—En efecte , —responia un del quins havian de decidir; — has fet una broma tonta.
— No, —exclamava l'acusat; —m'atinch á lo que vaig prometre; lo meu
travall es de mes mèrit; trenqueu la fulla.

Llavors, lo qui ans parlat havia, va estacarla en lo caragol, y ab una torta no més, fou trencada. Tots quedaren parats, vejent que dins de la fulla hi havia una palla.

¿Com ho havia fet? En la forja no, perque la palla s'haguera cremat; fent
un forat, tampoch podia ser. ¿Y donchs, cóm? Ell sols ho sabia; mes lo cert es que va guanyar la posta.


Los pintors misteriosos
Haventse convocat á unas oposicions de pintura, s'hi presentaren dos joves desconeguts, demanant pendre'hi part. Enterats que fòren de las condicions, va esser mostrada á quiscun d'ells sa respectiva cambra, hont sens comunicació de cap mena, devian fer los exercissis de práctica. Cada hú prengué sa clau y 's ficá en sa celda; mes, quan fòren passats molts dias y ja era finit lo terme que se'ls havia donat, no vejenlos los encarregats de sa vigilancia, trucaren; mes ningú responguè. Per fi, autorisats per quí podia ferho, espanyaren una porta, y no hi trovaren ningú: tot estava com avans; sols hi havia una tribuna ricament travallada, que no l'havian vista may. Llavors l'un va dir al altre:
—¿Pujemhi? Pot ser á dalt hi haja 'pintor amagat.
—Ja está dit, —va respondre aquell.

Y pega embestida allargant la ma perl agafar la barana; mes lo que va tocar fóu la paret, hont, ab la pressa que duya doná un galan cop de cap. ¡La tribuna hi era pintada!

Com glaçats restaren bona estona; mes á la fí va dir l'altre:
—Anèm á veure que tal lo de mos enllà.
Aixís ho fèren. Tampoch varen trovarlo, y lo qu' es mes, ni tampoch pintura alguna.
—¡Mira qu' es molt! —deya l'un.— sembla que no puga ésser.
— Pero be, —responia son company,— almeyns l'altre estrambótich ha fet
una pintura bona que sembla de debò; aquest ximple no mes ha vingut á menjar nous, y, per befa, tè, 'ns ha deixat las clofollas damunt de la taula.

Y dient açó, va passarhi la ma per llançarlas á terra, mes ni una clofa's
moguè de son lloch.
—¡Jesús, María, Joseph! — exclamà.
—Vétan aquí un altra. ¿Quí diria qu' açó fos pintat?
Y plens d'admiració, ne feren sabedors á ne'ls mestres, que, maravellats tambè, practicaren moltas diligencias pera saber quí eran los artistas; mes fòu en vá; ningú may ho ha sapigut.
----------
Es de notar la semblança de esta narració ab lo que's conta d'un quadro de l'antiga Grecia, hont hi havian fruytas pintadas ab tanta naturalitat, que provocaren als aucells fins á picarlas. Tambè recorda lo que's diu d'un altre quadro grech, atribuit (no voldriam equivocarnos) al pintor Apeles, representant un militar muntat dalt d'un valent corcer, tant al viu, que feu pararse y renillar á un cavall que pèl davant passava.


Un sant aprenent
Era ben tart del vespre, qu'en una botiga de manyá, mestre y aprenent travallavan encara de fort y de ferm.
—Mestre, —diguè l'aprenent,— Anéusen á dormir, que jo acabarè'l que resta fer.
—Vaja, donchs —responia'l mestre;— sobre tot, no t'adormis.
—No tinguéu por,—replicava'l noy afanyantse.

Deixá la feyna'l bon manyá, y va ficarse al llit. Al cap d'una bella estona, 's desperta, y, no sentint remor, salta, y de puntetas baixa á veure si l'aprenent dormia.

Es de saber que la feyna de que's tracta, era foradar passamans de reixa, y llavors ho feyan caldejantlos primer, y desprès, aplicanthi un punxò, hi pegavan un cop de martell.

Donchs, com déyam, baixá l'amo y trobá á l'aprrnent, que ben assentadet prop del foch, agafava'ls ferros, y en fret, no més ab un cop de dit, los anava foradant.
—¡Miracle! —cridà'l bon home esglayat—

Y no deya mentida; era'l primer miracle que feya Sant Aloy.
----------

Corra per Catalunya un' altra llegenda del mateix Sant, ab argument, si fa no
fa, igual á la que ab lo títol de «La conversió de Sant Eloy,» escriguè en provençal lo renomat poeta Roumanille. La bellesa de son argument, y 'ls encisos
ab que, l'ha adornada lo felibre avinyonench, fan que no poguém menys de copiar la bella traducciò que va publicarne don Francesch Pelay Briz, on son Calendari Català.


La conversió de Sant Eloy
I.
Un dia, nostre Senyor Dèu Pare, estava en lo Paradís capficat y cavilòs. Jesús li diguè:
—Pare, ¿qué teniu?
—Tinch, —va respóndreli Dèu,— un pensament que m'agrèuja... Tè, mira allá baix.
—¿Ahont? —diguè Jesús.
—Cap allá baix, al mòn, al dret de mon dit; veus en aquell poblet, al arrabal, una botiga de manescal, una botiga gran y molt ben posada?
—Ja la veig.
—Donchs bè: allí hi ha un home qu' hauria volgut poder salvar. Se diu Aloy. Es un home de bona pasta, fidel observador de mos manaments, caritatiu, amich de fer qualsevol servey; net de cap escreix on compte de son art, travallador d'un cap de dia al altre, sens mal parlar ni renegar may... ¡Oh! 'm semblava qu'hauria pogut ser Sant.
—¿Y per qué no pot serho? diguè Jesús.
—¡Por son orgull, fill mèu! Perqu'es un mestre d'ala en son ofici, Aloy creu qu' á la terra no hi ha ningú que puga passarli la ma por la cara; y aixó li fará
perdre lo que d'altre modo haguera tingut.
—Pare, —va obsevar Jesús; —si volguesses qu' hi anés, provaria de convertirlo.
—¡Véshi, fill mèu!
Y'l bon Jesús baixá á la terra.

II.
Vestit d'aprenent, ab sou farcell á l'esquena, lo diví mestre arribà al carrer hont vivia mestre Aloy. Sobre'l portal d'Aloy hi havia la mostra, ab unas lletras que deyan: Aloy lo manescal, mestre sobre tot altre mestre, forja'l ferro ab duas caldas.

L'aprenent se planta al marxapeu de la porta, y trayentse la gorra:
—Dèu vos dò bon dia, mestre, á vos y á tota la companyia. ¿Si necessitesseu
aprenent?
—No pas per ara, — li respon mestre Aloy.
—Adéu siau; será per un' altra vegada.

Y'l bon Jesús fa son camí. En lo carrer hi havia uns quants homes, que parlavan, fent rotllo.
—Creuriau, —los digué Jesús tot passant,— qu'en una botiga aixís hont hi deu
haver tanta feyna, no m'han volgut per travallar?
—Aturat, petit, —li diu un dels vehins.— ¿Qu'has dit quan has entrat á la botiga de mestre Aloy?
—¿Qué voleu dir? He dit lo que sol dirse : «Dèu vos dò bon dia, mestre, á vos y á tota la companyía.»
—¡Ah! no'u tenias de dir pas aixís. Tenias de dirli Mestre sobre tot altre mestre... Tè, guayta la mostra.
—Es veritat, —diguè Jesús;— ho tornarè á provar.

Y se'n torna cap á la botiga.
—Dèu vos dò bon dia, mestre sobre tot altre mestre; ¿necessitariau un aprenent?
—Entra, entra, —respon mestre Aloy;— desprès qu'has sigut fora, he pensat que potser te podria donar feyna... Pero mira, y no t'oblidis del que't vaig á dir; quan m'anomenarás, deus dirme mestre sobre tot altre mestre, perque, -no es per enaltirme,- d'homes com jo que travallin lo ferro ab duas caldas, no n'hi ha dos en tot lo Llemosí.
—¡Oh! —fèu l'aprenent; —nosaltres al nostre poble lo forjém ab una y no més.
—¿No mes ab una? Calla, calla, ves xarrayret; això no pot ser.
—Bè, donchs ja'u veureu ara tot neguit, mestre sobre tot altre mestre.
III .
Jesús agafa un tros de ferro y'l tira dins la fornal; bufa, neteja las brasas y quan lo ferro es bermell, que més ho pot serho, va per agafarlo ab la má...
—Ah, atolondrat, —diu lo fadrí major.— ¿Qué fas? ¿Qué't vols llagá'ls dits?
—No tingas por, —li replica Jesús;— al nostre poble no necessitem estanallas.

Y l' aprenent agafa ab la má lo ferro rohent, lo porta á l'enclusa, y ab son
martell, ¡pim! ¡pam! ¡patim! ¡patam! en un tancar y obrir d'ulls, l'aplana, l'arrodoneix y li dona tan bona forma que apar fet ab motllo.

Lo fadrí major, recolzat á la manxa, se'l guaytava sens dir mot y cavilòs.
—¡Oh! —exclamá mestre Aloy,— si jo volgués també'u faria.

Y agafa un tros de ferro, y'l tira á la fornal: bufa, neteja las brasas, y, quan es bermell, lo vol agafar y durlo á l'enclusa com lo seu aprenent, mes se crema'ls dits. Empero, per fer son fet, per travallar com se déu, no li queda altre recurs que anar á buscar las estanallas.

Mentres tant lo ferro's refreda... y ¡ala! ¡patim! ¡patam! ¡patatim! ¡patatam! Las espurnas saltan... Pobre mestre Aloy, prou va fer, prou s'escarrassá; mes lo ferro sempre's refreda avans de finir: no pogué lograr son propòsit ab una sola calda.

IV.
—¡Xit! —diguè l'aprenent; — me sembla oure'l galop d'un cavall.
Mestre Aloy, tot seguit se planta á la porta, y véu un cavaller, un hermòs cavaller que's planta davant de la botiga. Era Sant Martí.
—Vinch de lluny, —diu;— mon cavall está desferrat de duas potas, y ja'm, fonia perque no trovava cap manescal.
Mestre Aloy se posa tiesso y li respon aixís:
— Senyor, siau qui siau, no podían ensopegarho millor. Sou davant del millor ferrer del Llemosí y fins de la Fransa, del que's pot titolar lo mestre sobre tots los mestres, y forja'l ferro ab una calda no mes... Menut, ves á aguantar la
pota.
—¿Aguantar la pota?—replica Jesus.
—Nosaltres, á n'el nostre poble, no necessitavam pas ferho aixís.
—¿Donchs com? Aixó sí que m'agrada, —exclamá'l manescal...— ¿Y cóm ferran á ton poble sens aguantar la pota? Vaja, digas?
—Es lo mes senzill, ¡Dèu mèu! Ho aneu á veure.

Y'l menut agafa'l botavant, s'acosta al cavall y ¡crac! li talla la pota. Desprès porta la pota á la botiga, la posa al caragol, li rebaixa l'ungla, li emprova la ferradura nova qu' ell mateix acabava de fer, ab la broca li clava'ls claus, après descolla'l caragol, torna la pota al cavall, l'hi ajusta, y tot senyantla diu:
—Dèu méu, que la sanch s'estronqui.

La pota queda guarida, ferrada, y tan forta com may ho hagués sigut.
Lo fadrí major feya uns ulls de pam, y'l bo de mestre Aloy comensava á sospitar.
V.
—¡Oh, y be! —diu al cap d'un rato;— fentho com ell ho ha fet, jo també hi ferraria.
Y ¡ala! mestre Aloy s'hi tira de cap: pren lo botavant, s'ampara del cavall, y ¡crac! li talla la pota. Se l'endú á la botiga, la posa al caragol, li rebaixa l'ungla, li ferra al seu gust, com havia fet lo menut. Desprès... ¡tots son aixís! ve'l posarla á lloch: ¡torna al cavall, l'ajusta, li empega la nafra... mes ay! son
ungüent no serveix de res... la cama's dessagna y la pota cau aixís qu' ell la
deix anar.

Llavors s'il·lumiua l'ánima orgullosa de mestre Aloy, y's llançá cap á la botiga per tirarse als peus del aprenent... Pero lo noy ja no hi era y tampoch lo cavall ni'l cavaller. Las llágrimas, llavors, caygueren dels ulls de mestre Aloy; reconegué qu' hi havia un mestre qu'era mes qu' ell y que tothom. Y trayentse
son davantal, ixqué de la botiga per no tornarhi mes, anant pèl mon predicant
la lley de nostre Senyor Jesucrist!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Sentiments

on   in , , ,   with Cap comentari
Traducció d'una poesia del volum Sentimientos de Julio Alarcón y Meléndez.


Ans d'anarsen, mare mia,
vaig presentarli mon álbum,
demanantli tota roja
si alguna cosa hi posava.
En lo lloch que mès net era
cercá la plana mès blanca,
y allí lo mèu nom va escriure,
y al damunt posá sos llávis.

A. C y V.


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share:

Sentiments

on   in , , ,   with Cap comentari
Traducció d'un seguit de poesies del volum Sentimientos de Julio Alarcón y Meléndez.


I.
Ja's va acostant lo dia,
canta lo gall.
"A Dèu, llum de mos ulls,
d'aquí a demá.."
Y s'oyguè un bes
y allanyarse uns quants passos
poch á poquet...
A poch un tir va oirse
y un ¡ay! de mort
y d'una veu mofeta
també'l ressó,
veu qu' exclamá:
"A Déu, llum de mos ulls,
d'aquí á dema!"

II.
¡Es tant lo que jo t'estimo,
tant, que fins te menjaria!
trasformant á un mateix temps
en una las nostras vidas;
en una las nostras vidas
ab la mes íntima unió:
pera que jo, siguès tú;
pera que tú, fosses jo.


III. Cosàs de noys.
Mare, militars s'acostan,
molt ben posats y galants,
lluhint los seus uniformes
en sos fogosos cavalls.
Y que m'agrada la tropa!...
Jo voldria ser soldat!

Mare, ve lo senyor Bisbe
aquí pera confirmarns;
dihuen que pega á la cara,
mes dihuen que no fa mal.
M'agradaria ser Bisbe,
y estar sempre confirmant.

Ay mare, quina comedia
vaig veure representar!
Tothom, tothom aplaudia,
y á mi m'agradava tant!...
¡Ay! jo voldria ser cómich,
perque piquessen de mans.

Mare, se passeja en cotxo
lo criat d'aqui davant;
en una má du las bridas
y'l fuet altra má.
¡Que si deu anar be en cotxo!...
Jo voldria ser crïat.

Mare, sò anat á l'esglesia,
y en los altars, allí dalt,
so vistas moltas imatges
ab trajos negres y blanchs!
Y com m'agradavan totas!...
¡Ay! jo voldria ser Sant!

IV.
Jo ani, germaneta meva,
á cercarte en lo fossar:
ton nom vegí en una llosa,
y desprès deya aquí jou.
Y, com que deya aqui jau,
vaig posarme allí á cercar;
y sols troví pols y terra
que 'm digué: "aqui no hi es pas!"

V. Rondalla de mare
Vaja ¿vols que conte un qüento? (1).
Donchs escoltam, filla mia.
Hi havia una pobre mare
que sols tenia una filla,
que se'n era enamorada
y res la mare savia...
Pero, perqué 't torns groga!
No t'agrada'l qüento, filla?
Al fadri mes ben plantat
qu' en tots los voltants hi havia,
enganyada ab promentensas
donava a la reixa citas;
y, mentres la pobre mare
ben descansada dormia!...
Mes... perque entristeixes?
No t'agrada'l qüento, filla?
Convingueren que una nit
sens de ningú fos sentida,
per anarsen ab ell, ella,
sa casa abandonaria,
abandonant á sa mare
quan tranquila dormiria!...
Mes dígam, perqué sanglotas?
No t'agrada'l qüento, filla?
Y arribá la nit aquella...
y aprés la hora de la cita...
y lo fadrí l'esperava...
y ella... no hi compareixia,
perqué tot contantli un qüento
sa mare l'entretenia...
Pero... digas ¿perqué ploras?
¿Es veritat lo qüento, filla?

(1) Posem la paraula qüento no perque sia catalana, sino perque es corrent en nostre llenguatje vulgar y, al mateix temps, curta y á propósit per cabre á dins del vers.


VI.
—Johim, hermosa es la vida?
hermós nostre viure n'es!
Brindo, los meus companys, brindo
per nostre Dèu, lo plaher;
per nostre Dèu lo plaher
torná á dir ab feble veu,
y, sens acabar de beure,
allá terra mort cayguè.

VII. Mes enllá
Anava per un camí
molt cansat un pelegrí
cercant la felicitat;
y la gent que al pas trobava,
tothom, tothom l'endressava
mes enllá.

Y travessa per las salas
de richs palaus plens de galas
cercantla ab molt gran afany,
entre la remor que's feya
de disbauixa, una veu deya:
mes enllá.

A la gent de las montanyas
pregunta si en sas cabanas
se troban ab ella en pau;
y ab tristesa manifesta
diuhen abaixant la testa:
mes enllá.

Se n'entra ab defalliment
en los claustres d'un convent,
y resta allí agenollat;
y en la remor de l'absolta
ou, sols una que altra volta:
mes enllà.

Per fi, en lo fossar, lloch sant,
ab ulls amarats de plant
cerca la felicitat;
y una figura espantosa
li diu obrint una fossa:
mes enllà!

VIII.
—Filla, ¿qué fa lo fuster
que tan afanyat travalla?
—Mare, la creu de la vida
una fusta molt pesanta;
y com n'es tant de pesanta,
ahí, mare, 'm preguntá
que... per no durla ell tot sol....
que... si'l volia ajudar!

IX. Y jo seré mort.
Tocan las campanas ab molt trist sonar,
tocan las campanas en lo campanar;
pot ser aviat toquen ab molt trist acort...
y jo serè mort.

Quan pera mi toquen pot será un dia
de sol sens cap broma, de pau y alegria,
irá l'hortolá cantant al seu hort...
y jo serè mort.

Irá'l caminant entre boschs de pins,
per llarchs viaranys y per llarchs camins,
veurá'l navegant des de lluny lo port...
y jo serè mort.

Se veurá en las vilas la gent com s'afanya,
volar los aucells per vall y montanya,
corre'l regaró cobert herba y flor...
y jo serè mort!

Irán los soldats, iran á la guerra,
y los missioners travessant la terra,
y'l desert, l'arab del sol en lo fort...
y jo seré mort!

Quan pera mi toquen ab molt trist sonar,
quan pera mi toquen en lo campanar;
si al obrir la fossa s'obra 'l cel ¡gran sort!...
jo no serè mort!


Llistat de publicacions on ha aparegut:
Share: