I.
Hi havia un poble en que la llivertat era un infantó tot just nat: est poble, que al igual de tots los altres li agradava la llivertat, ab gran dalé y sens tenir espera volia veure á la nina feta y casadora, y no recordantse de que ab palla y temps se maduran las nespras, ço es, oblidant que'ls xichs han de creixe tant d'alsaria com d'enteniment, armaren mil bullangas y rebomboris en que sols s'aprofitavan alguns que la savian molt llarga y eran los qui tot ho duyan, pus lo poble ¡pobre poble! sempre anava dessota y cada volta perdia mes. Ab assó un rich home que de bona fé havia treballat en aquestas cosas, cansat de desterros y de veures á punt d'esser fusellat, comensá á rumiar y á llegir; y llegeix que llegiras de nit y dia, se posá tan magre y ab unas ulleras que semblava no haver menjat de quinze dias; assó, los cabells tallats á ran y sa barba llarga com la d'un frare caputxí y escabellada com un bosch sens conreu, li feyan fer una cara de savi d'alló mes. Al cap de molt temps (havia mastegat ja la major par de las obras dels filosops y economistas francesos, anglesos y alemanys) un dia rumiant se pegá un cop al front, y, prenent la ploma escrigué lo següent:
«Aymadors de la llivertat: Ja heu vist la oposiciò que lo govern d'aqui fa á nostra idea, ja sabeu quanta sanch s'es vessada inutilment; essent aixís, donchs, crech que ja estareu escarmentats de lluytas qu'en lloch de fer be fan mal. ¿Voleu esser lliures, alló que's diu lliures del tot? Donchs escoltéu.»
«Hi ha una gran illa ab altas montanyas y grans planuras: en ella no's coneix hivern ni estiu, pus sempre es primavera; en ella, en car que no hi viu persona humana, hi ha manteniment pera tothom que hi viaja: los blats hi granan y los arbres donan fruytas delicadas sens ausili del home, la cassa de tota mena hi fa traveta, no cal sino allargar la ma pera agafarla, fins veureu rajar per terra la dolsa mel que fan las abellas; en fi, alló es un Paradís terrenal. En esta terra, donchs, he pensat establirme ab los que'm vullau seguir, ab lo proposit de formar un poble enveja de tot lo mon: Vull que no hi haja grans ni xichs, los vull tots iguals, es á dir, ample llivertat pera tothom.»
«Vaja, donchs, aymadors de la llivertat, arreplegue quiscú lo que tinga, veniu tots ab mí. ¿Fareu lo sort á ma crida? Crec que no.»
Quan haguè escrit assó l'home de la barba ho doná á un amich, qui'n restá maravellat, y est ho feu passar á mans d'altres, que desseguida s'avingueren, de manera que fins un metge sens malalts, un advocát sens plets y un capellá gras aficionat á la bona vida, lo qual feya anys qu'esperava ser canonge, també s'hi allistaren. Los casats vulgueren dursen las donas perque no's perdès la mena, los que tenian fills també ¡pobres angels de Déu! Per fi l'home de la barba pagá los nólits d'una embarcació, ab la quina marxaren. Dos dias avans tot era traxinar sachs de galeta y altres queviures que abundantment havia comprat lo dit home, y despres quiscú traginava sascaixas y farcells; mes á voltas trobavan algun conegut que'ls deya:
–¡Hola! home ahont vas?
–¿Hi vols venir? Á Gandofia, responia lo preguntat.
Y d'assó vinguè que donaren á la illa lo nom de Gandofia.
Passant per alt lo viatge, encara que hi haguè cosas dignes de esser contadas vos diré que la bona gent arribá al punt sens cap desgracia, y, en havent saltat á terra, se posá al davant de tots l'home de la barba, y ab to de comediant exclamá:
–¡Oh pobles que'us diheu civilisats, que'n sòu de planye! aymau la llivertat, mes no sabeu cercarla; nosaltres venim aqui á fer lo que may s'es fet d'ensá que'l mòn es mòn. En est racó viurem ignorats de valtres, fins que un atzar ne porte algun assi. Llavors «Es cert?…¡Sembla un somni! ¡Veus aquí la llivertat, lo dret, la justicia!
Ara seguiume.–
Germans, llivertat, igualtat y fraternitat!
Y tot picant de mans, tots le seguiren.
II.
¡Quin espectacle mes delitòs se'ls presentá á la vista! Bonicas muntanyas plenas de verdor, fantásticas penyas amb espayosas baumas, un sens fi de sonadors y crestallins regaronets que saltan de roca en roca y relliscant per suaus devalladas, ja s'amagavan entre l'herba ufanosa, ja surtian per un altre lloch y anavan á perdres qui sap ahont; á un lloch pins, als altres roures, al altre albas y pollancres y, escampats per tot, fruyters de mil menas, la major parts carregats d'hermosa fruyta; á son pas los viatgers veyan fugir los cunills, las llebres y fins los isarts y porchs singlars; de vegadas los vols de perdius, tórtoras, tudons, becadas y altra mena de cassa arribavan á tapar lo sol. Per fi arrivaren á una petita vall, y deixant tots lo feix, prengueren descans.
Quan estigueren un xich reposats, com feya unas quantas horas que no havian tastat res, se posaren á menjar un bocí. Acabava de caure la tarde quan estigueren llests, y passaren la nit en aquellas baumas.
Al endemá, qui mes tart, qui mes dejorn tothom se despertá. Tot lo dia cantaren, ballaren, jugaren, rigueren, menjaren y begueren, y aixís mateix á l'altre dia. Mentres tant l'home de la barba que anava per tot arreu mirant, rumiant y prenent midas digué:
–Veniut tots. Be, no'us mogueu.
Tu y tu y tu, que sòu mestres de casas, comensarèu á fer una caseta de la manera que'us diré…
–¡Ah!¿Si? Nosaltres á treballar, y los demés de panxa al sol? No, no.
–No tinguéu por, cada hu fará lo que puga. Tu y tu y tu, que no teniu ofici, fareu de manobres.
–¿Com s'enten? (respongueren aquells) Aqui no hi ha amos ni mossos; tots som iguals.
–Homes, per Dèu: los qui son pagesos conrearan las terras, los ferrers faran eynas y tot lo del seu art. Los lletrats ensenyarán als noys y altra gent que no sapia, es á dir, tots treballarem.
–¡No, no! (cridaren tots) Aqui tothom es igual.
–Pero, homes...
–No hi ha homes que valga; es assó y res mes.
–Pero…
–Fora, fora, ja está dit.–
Y l'home de la barba, encés com un vitxo, tan irat estava, hagué de callar y rosegarse'ls punys, mes á la fi reportantse digué tot sol:
«Aquesta gent d'han de saber portar. Un altre dia será.»
Los habitants de Gandofia vivian sens ningun mal de cap; mes a una dona un jorn n'hi afagafá, y com es natural, tot seguir avisaren al metje, lo qui, pegant una llambregada no mes á la malalta, girá cua dihent:
–Res: ayga de malvas per tot beure.–
Mes al surtir de la cova, se girá á dir:
–¿Y la paga?
–¿Que's aixó de paga? Home, aquí es diferent de l'altra terra.
–Per ço mateix que aquí tots som iguals, es menester que qui fassa treballar, pague. Qui no tinga diners per las visitas, que no estiga malalt ó que's mori.–
Pera que's veja lo qu'estava arrelada en aquella gent la idea d'igualtat, vaig á contar lo que succehí una vegada.
Lo capellá, que dient missa era quasi l'unich que treballava, una nit dormia y lo varen despertar pera que dugués los Sagraments á una dona qu'estava á las portas de la mort. S'aixecá l'home; pero, mig endormiscat com estava rondiná:
–¿Perque no'u deyan á un altre? Sempre'm molestan á mi. ¡Quina igualtat!
Tot anava seguint pel mateix terme ab gran desesper de l'home de la barba, qui de vegades intentava ferlos un sermonet; pero ca! no se l'escoltavan, y al cap y á la fi hagué de callar; perque fins se'n reyan. Mes un dia volgué tocar la corda sensible del amor propi, exclamant:
–¡Oh poble que oblidas ta dignitat! recórdat de lo que diu aquell savi: «la nació que s'enbruteix en la mollicia, com no es digna de ser lliure, ella mateixa forja sas cadenas.»
Y tenia la boca oberta pera seguir, quan brunzint una pedra al seu darrera lo tocá al clatell deixantlo mig estaburnit. Veyéu la ingratitut dels homes ahont arriba: tots lo empaytaren garrot má pera trencarli las costellas, y no hi valgueren las exclamacions del capellá, pus si l'home de la barba no hagués tingut bonas camas lo haurian mort; pero tinguè la ditxa de qu'en arribant á la platja vegè passar una nau, y llavors cidant com un dessesperat y aixecant en lo ayre son mocador, feu entendre als mariners que demanava socors y ells acostantshi ab la llanxa se l'endengueren á la nau.
III.
¿Que feren aquella gent despres d'haver tret als qui'ls duguè á la illa?¡Que havian de fer! saltar ballar y divertirse com abans; mes (ja se sap moltas donas com sòn), la espardenyera va dir á la mestre de casas no sè que de quasi totas las altras, encomanantli que no en resás á ningú. Veus-aqui que l'altra sempre estava zich, zich, me rebento si no'u dich, y pera no rebentarse contá á quiscuna lo de totas las altras. Ellas que no podentsho tenir en lo pap, anaren á esplicar quantas fan quinze á la espardanyera, y enfilantse com solfistas, despres d'haverli dit las set lleys li feren cada verdanch com lo palmell de la ma. Despres se las hagueren la forjadora de las novas y la que las portá. Haguesseu vist com se treyan los drapets al sol! Aquell enrahonar semblava un petament de castanyolas. Quan estigueren al punt de dalt, varen agafarse per las cuas y s'esgardissaren de mala manera. Arriban sos marits.
–¡Mare de Dèu! Que feu ara? S'havéu tornat bojas?
–Es que aquesta aixo y aixo.–Y'ls contá que l'altra li havia posat una malesa.
–Mentida! (respongué aquesta) Ella aixo y aixo, y aixo altre.–Y'ls ho esclofollá tot per pessas menudas.
–Ja volia dir jo. (Digué'l mestre de casas) Si ta muller no fos tant confusionera…
–Si la teva no fos tan xarrayre.–
Y per sobres d'assó arribaren á malas, que, si no sòn las donas, ja hi eran. Ab assó, lo mestre de casas, aixis com fins llavors havia fet àlia ab lo espandenyer, resolguè no viure mes ab ell: á est fi, ab pedras, morter de garsa y unas quantas socas d'arbre, va ferse una caseta. Y héus-aquí que lo fuster li va dir:
–Home, me'n hauriau de fer una.
–¿Per qué no? Si'ns avenim…–
Tractaren, y's feu la casa; jà ni haguè duas. Lo fuster feu porta á la seva; mes haguè de menesier claus y frontissas, y diguè al manyá, que se'n havia dut bastant ferro, si pagant ho volia fer. Lo manyá diguè que si, y, com tambè's feya casa, demaná porta al fuster. Quan la tinguè s'hi feu pany: lo fuster tambè'n volguè un, y lo mestre de casas, per no ser menys que sos vehins, demaná porta al fuster y pany al manyá.
Aixís fou com se comensá la ciutat, y cada dia aná creixent en tal manera que lo mestre de casas haguè de pendre á treballar als altres dos del seu ofici ab los corresponents manobres, y tant lo fuster com lo manyá, tengueren de cercar aprenents.
Feya temps que lo pa s'havia acabat, y ab assó los qu'eran del art de la terra s'avingueren pera segar lo blat que allí tot sol creixia y ja era, com se sol dir, á la punta de la fals. Mentres tant los altres no's descuidavan: qui cassava, qui s'enginyava ab altre cosa; de manera que ab poch temps los oficis y fins la gent se multiplicaren com per miracle. Per acabar com qui havia gent buscadora de rahons y aficionada á lo que no era seu, la majoria establí lleys y elegí homes pera ferlas cumplir.
Han pasat molts anys, y ara Gandofia es un poble com los altres, es a dir, alli qui tè pa ne menja; pero gracias á las bonas disposicions de son govern, no hi ha gent miseriosa. A demes hi ha llivertat de la bona, y, ja se sap, llivertat es mitja vida.
–¿Que s'es fet l'home de la barba?
¡Ay! teniu raho! Ja no hi pensava. Va arribar ab la nau á sa terra pobret com una rata d'esglesia, mes un amich poderòs y caritatiu se'l posá á casa de llástima que li feu. Ara ja es vellet y encara está ab lo amich á cor que vols, cor que desitjas. Ja no du la barba de quan aná a Gandofia, y no solament ha cambiat ab assó, sino que quan algú li parla d'igualtat, se posa à riure y diu:
«Agaféu pasta de sant y feu novament ab ella tots los sers que componan la humanitat en un mateix motllo pera que sian bons, no conegan lo egoisme y tingan idénticas necessitats: ab assò lograreu la vostra. Del contrari, ab los homes tal com sòn, ja los podéu educar é instruir, serán mes bons, no hi ha dupte; mes faran com lo gat, que per manso que sia, sempre's recorda que tè unglas.»
Llistat de publicacions on ha aparegut:
